Tema 2 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Virologia
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 21/02/2015
Descargas 36
Subido por

Vista previa del texto

María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Tema 2. HISTÒRIA DE LA VIROLOGIA HIPÒTESI SOBRE EL MANTENIMENT DE LA VIDA Ens situem a l’any 1676 on un grup d’investigadors, entre els que trobem Hook i Leeuwenhoek, es van adonar que hi havia microorganismes en una mostra. Això ho van poder visualitzar mitjançant un microscopi òptic rudimentari que van elaborar.
A partir d’aquest descobriment, a l’any 1840, Henle va fer la primera hipòtesi afirmant que podien haver-hi microorganismes que eren els agents causants de les malalties. Cal tenir present que aquest moment no hi havien les tècniques per desenvolupar els microorganismes en condicions aïllades i així estudiar-los. A més a més, tampoc s’havia demostrat que la generació espontània era falsa.
Experiments de Pasteur Al 1860, a París es a atorgar un premi a aquell científic que fos capaç de demostrar que la generació espontània era errònia. Va ser Louis Pasteur qui va demostrar la falsedat d’aquesta teoria. Per fer-ho, va escalfar un medi de cultiu de manera que els organismes vius s’eliminaven.
Aquests medis de cultiu estaven en uns recipients on els colls eren de cigne que evitaven que els microorganismes tinguessin contacte directe per l’aire amb la mostra.
Pasteur va fer dos grups d’ampolles: unes d’elles les girava, és a dir, feia que el líquid entres en contacte amb tot el coll de l’ampolla i en canvi, les altres no les girava. Va observar que en les primeres sí que hi havia creixement de microorganismes, en canvi en les segones no.
Tècniques d’obtenció de microorganismes Es va trigar molt temps en poder estudiar els microorganismes ja que tècnicament no érem capaços de treballar amb ells.
Al 1880 quan Lister i al 1890 Kock van desenvolupar tècniques per realitzar cultius purs que ens va permetre avançar en el coneixement de la vida microscòpica. Els dos investigadors van fer dues estratègies diferents però que eren igual de vàlides.
Per una banda, Lister feia dilucions fins que trobava una dilució on només creixia un tipus de microorganisme. A partir d’aquesta dissolució podia obtenir cultius purs a partir dels quals elaborar estudis Per una altra banda, Kock va fer el mateix que Lister però en medi sòlid. Així doncs, estenia una mostra amb una nansa fins que obtenia un únic tipus de microorganismes que després podia cultivar de forma pura.
1 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 AGENTS INFECCIOSOS Postulats de koch Els avenços que hem comentat a l’apartat anterior van provocar una explosió sobre els coneixements de microorganismes Robert Koch va proposar uns postulats per tal de demostrar que un microorganisme era causant de la malaltia. Concretament hi ha 4 postulats: 1.
L’agent causant de la malaltia només ha de trobar-se en els individus que estiguin malalts.
2.
L’agent causant es pot cultivar si l’extraiem dels animals que pateixen la malaltia.
3.
Aquests microorganismes aïllats es poden inocular a un animal sa i que aleshores, aquest presenti la malaltia.
4.
Es pot tornar a repetir aquest procés a partir de l’animal ara infectat.
Un cop es van establir els postulats es van començar a buscar microorganismes que els complissin. Es va veure que algunes malalties no complien aquests postulats. Un exemple molt important era el que passava en el cas del virus del tabac.
Avui dia sabem que aquests postulats tenen errors ja que en aquell moment no es consideraven moltes de les coses que ara sí que sabem.
1.
En molts casos, l’agent causant de la malaltia pot presentar-se en un individu que no la presenti.
2.
Si l’agent causant de la malaltia es tracta d’un virus i intentem fer un cultiu amb només virus no ho aconseguirem ja que necessitem un cultiu mixte, és a dir, amb cèl·lules. Per tant, fins el moment que es va descobrir això no es podien explicar aquelles malalties produïdes per virus segons els postulats de Koch.
3.
Sabem que inocular un virus no és garantia perquè aquest es reprodueixi. Hem de partir d’un gran nombre d’hostes, i per tant d’individus per poder demostrar això.
El poc coneixement sobre aquests temes va dificultar que la virologia com a ciència es desenvolupés.
2 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Postulats quan l’agent causant és un virus Se sap que per estudiar els virus com a agents causants de la malaltia s’ha d’aplicar la epidemiologia ja que no ens serveix un grup reduït. Sabent això, es van generar 10 postulats que serveixen per saber si un virus és causant d’una malaltia i que estan en revisió constantment: 1.
La prevalença, és a dir, el nombre total d’individus que tenen la malaltia en un moment donat, és molt més elevada en els individus que han estat exposats a l’agent causant que no pas als que no ho han estat.
2.
La incidència, és a dir, el nombre de casos nous, també és molt més alta en els individus exposats a l’agent.
3.
S’ha de tenir evidència que aquells individus que presenten la malaltia han estat exposats a l’agent.
4.
Els símptomes clínics que presenten els malalts han de seguir, temporalment, un patró per a la malaltia.
5.
És d’esperar que hi hagi un espectre, dins d’aquest grup d’individus utilitzats en l’experiment, que tinguin símptomes diferents ja que això pot dependre de l’estat de l’hoste.
6.
Hem de detectar una resposta immunològica per part de l’hoste, ja sigui la síntesi d’anticossos o bé una resposta cel·lular.
7.
Si experimentalment es produeix una inoculació de l’agent causal, aquelles animals en els quals s’ha aplicat, desenvoluparan la malaltia amb més probabilitat que aquells que no han estat inoculats.
8.
Si és possible utilitzar un mecanisme per tal d’eliminar el virus, com ara la vacunació, és d’esperar que la incidència de la malaltia disminueixi.
9.
Si en comptes d’eliminar el virus, s’utilitza un fàrmac per prevenir la malaltia, la incidència també ha de disminuir.
10. Totes les dades que s’obtinguin amb els experiments han de tenir sentit des del punt de vista epidemiològic.
HISTÒRIA DE LA VIROLOGIA Un cop hem vist el context històric en el qual es va fer la relació entre l’agent causal i la malaltia, recordem quins són els inicis de la virologia.
Posteriorment als postulats de Koch, aproximadament al 1892, es van fer uns experiments per trobar quins eren els agents causants que afectaven a les plantes del tabac ja que produïa unes elevades pèrdues econòmiques.
Dmitri Iwanowski va observar que no era capaç d’obtenir els microorganismes que causaven la malaltia en aquestes plantes si utilitzava un filtre que s’havia emprat fins el moment. Aquest filtre tenia uns forats més petits que la mida dels microorganismes trobats de manera que s’utilitzava per purifica l’aigua ja que quedaven retinguts. Es va adonar que l’agent causal era filtrable i la conclusió a la qual va arribar va ser que es tractava d’un organisme més petit dels que s’havia trobat fins el moment.
3 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Més endavant, Martinus Beijerinck va repetir l’experiment i li passava el mateix; a continuació va agafar el filtrat que contenia l’agent causal de la malaltia i el va diluir. En els microorganismes coneguts, si això es realitzava, després no eren capaços d’infectar però en aquest cas, tot i elaborar dilucions la malaltia seguia present. Així doncs, això li va fer sospitar que no es tractava d’un microorganisme. Li va donar la categoria de “contagium vivum fluidum”, és a dir, un fluid que té la capacitat d’infectar però que necessita de cèl·lules per poder fer-ho.
Dates importants en la història de la virologia L’any 1798, és a dir 100 anys abans que es descobrís el virus del tabac, s’havia desenvolupat una vacuna per la verola pel doctor E. Jenner. Això ho va realitzar simplement observant.
No va ser fins 100 anys més tard, 1885, que Pasteur va desenvolupar una segona vacuna pel virus de la ràbia. Per tal de donar-li importància a la primera vacuna la va anomenar vaccine.
A l’any 1898 comença a augmentar l’interès per la virologia; va haver-hi una explosió per la recerca de l’agent causal de malalties. En aquest mateix any es va reconèixer el primer virus animal: el virus de la febre aftosa. Seguidament, van anar apareixent nous virus.
Al 1915 i 1917 es van descobrir bacteriòfags. Fins el 1933 es pensava que no hi havia virus que infectessin als éssers humans ja que eren superiors però es va trobar virus de la grip.
Al 1939 es va identificar per primera vegada un virus amb microscopi electrònic. 10 anys més tard, al 1949 es va desenvolupar una manera d’obtenir partícules víriques i al 1952, a partir del DNA d’un virus van ser capaços d’obtenir altres partícules víriques.
Al 1963 es va observar per primera vegada un virus de RNA doble cadena. Posteriorment, al 1970 es va observar un virus on part del seu genoma estava dedicat a un oncogen, de manera que van trobar relació entre els virus i la formació dels tumors.
Al 1977, quan ja hi havia accés a la seqüenciació d’àcids nucleics es va seqüenciar per primera vegada un virus.
L’any 1980, la OMS considera la verola com a una malaltia que ha estat eradicada.
Al 1981 s’elabora la primera vacuna recombinant on hi ha diferents antígens de virus, que no provenen de virus atenuats, etc.
4 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 LA ERADICACIÓ DE LA VEROLA I EL RISC DE REEMERGÈNCIA La verola és el primer virus que s'ha aconseguit eradicar i és considera una fita de la virologia. Avui dia s'espera que hi hagin molts més casos com a aquest. Actualment únicament s’han aconseguit eradicar la verola i la pesta bovina.
Se sap que la verola fa relativament bastants anys que corre per la població humana ja que hi ha dades històriques d’un faraó: Ramses V que per les taques que té a la cara se sospita que va patir la malaltia. També hi ha altre material que ens permet veure com un rei probablement va patir poliomielitis.
La verola sembla ser que es va originar en el 4.000 aC. Els seus orígens són orientals, és a dir, Xina, India, Àsia,etc. tot i que no se sap molt bé on va començar exactament. Hi ha registres escrits per un metge al 910 a.C. que descrivia una malaltia que els símptomes són compatibles amb els de la verola.
A l’edat mitjana, la malaltia es va importar des de l’est fins a l’oest. En aquella època una gran quantitat de gent en la població moria per aquesta malaltia de manera que va disminuir molt la població mundial.
Al 1520, l’imperi asteca va col·lapsar, entre algunes raons trobem que la verola va infectar a una gran quantitat de persones del seu exercit i com que la mortalitat del virus es molt elevada, va disminuir les seves forces.
Anys més tard, al 1723 és va introduir la tècnica de la variolació i al 1840 es va prohibir.
Aquest virus també s’ha utilitzat com a arma biològica ja que al 1763 es van portar mantes contaminades amb el virus cap a Amèrica durant època de guerra.
Posteriorment, al 1863, es va veure la possibilitat de produir la vacuna en altes quantitats i en el 1950 es va fer un protocol per congelar la vacuna.
En 1977 trobem l’últim cas natural d’infecció de verola i un any més tard, el 1978, l’última infecció en un laboratori. L’any 1993, quan les tècniques d’enginyeria genètica ja estaven més desenvolupades es va poder elaborar la seqüenciació del genoma del virus de la verola.
A partir del 1993 cap endavant, hi ha diferents notes on s’indica la possibilitat d'eliminació del virus. Hi ha dos laboratoris que encara tenen stocks del virus (EEUUU i Rússia). Al 2000, es va estar parlant que es podria eliminar els dos reservoris que queden però en aquella època es va produir l’atac terrorista de les torres bessones i és per aquest motiu que no es van voler destruir. Així doncs, en teoria, el virus de la verola es troba emmagatzemat en aquests dos laboratoris.
5 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 QUÈ ÉS EL BIOTERRORISME? Entenem per bioterrorisme a l'ús deliberat d'agents infecciosos en situacions de guerra i en atacs terroristes. Aquest és considerat com de baixa probabilitat però de molt greus conseqüències.
Bioterrorisme segons la CDC La CDC s’encarrega del control de qualsevol procés epidemiològic, malalties infeccioses, etc. Normalment, quan hi ha alarma sobre un possible atac bioterrorista es demana ajuda a la CDC.
Segons la CDC, el bioterrorisme és la alliberació intencionada de virus, bacteris o altres gèrmens amb la finalitat de causa malalties o fins i tot la mort en persones, animals o plantes.
Aquests agents es troben normalment a la natura, però és possible que puguin ser modificats per augmentar la seva habilitat per causar malalties. Es poden modificar per fer-los resistents a medicines actuals, com antibiòtics, o bé per augmentar la seva capacitat de propagació en el medi.
Motius d’un atac bioterrorista Els motius que poden fer que es produeixi un atac bioterrorista poden ser diversos, entre els quals trobem: motius polítics, religiosos, ideològics o criminals.
Per una altra banda, la planificació de l’atac pot ser individual, en grup o bé a nivell d’estat. Cal tenir present que molts governs a nivell estatal tenen programes d’armes biològiques de manera clandestina.
AGENT INFECCIÓS Característiques de l’agent infecciós L’agent emprat en un atac bioterrorista ha de complir algunes condicions:  L’agent ha de ser estable en el medi durant un llarg temps. D’aquesta manera augmentem les possibilitats d’infectar un major nombre de persones.
 La dosi infectant ha de ser molt petita.
 L’agent ha de ser molt contagiós de manera que es pugui propagar amb facilitat.
 No ha d’existir una vacuna eficaç. Aquesta és una condició molt bona per a qualsevol arma biològica però cal tenir present que no és imprescindible. Per exemple, en el cas de la verola sí que hi ha vacuna eficaç però no hi ha vacunes per a tothom de manera que un atac bioterrorista amb aquest virus continuaria tenint conseqüències.
 La producció i disseminació ha de ser barata i senzilla.
6 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Possibles agents infecciosos De tots els microorganismes patògens que coneixem, hi ha molt pocs que compleixin totes aquestes condicions. Alguns d’aquests han estat emprats o bé estudiats com a possibles armes biològiques des de fa molt temps. Pel que fa als bacteris trobem:  Bacillus anthractis (àntrax o carbunco)  Yersinia pestiss (peste)  Brucella abortus (febres y bacteremia)  Fancisella tularensis (febre del conill) Pel que fa als virus:  Verola  Febres hemorràgiques (virus de la ébola y marburgo)  Virus encefalitis També poden infectar toxines, com ara la botulínica que en humans la dosi letal és molt baixa i depèn de la via d’entrada al cos:  0.09 – 0.15 picograms por via intravenosa o intramuscular  0.7 – 0.9 picrograms por inhalació  10 micrograms por via oral Classificació dels agents infecciosos No tots els agents patogènics són igual de greus, això ens permet fer una classificació en funció de 3 categories en base a la seva gravetat: categoria A, categoria B i categoria C.
Categoria A Aquests agents són d'alta prioritat posat que inclouen organismes o toxines que representen el risc més elevat per a la seguretat nacional i pública a causa que poden:  Ser fàcilment dissemines o transmesos de persona a persona.
 Causar altes taxes de mortalitat i tenen el potencial de causar un greu impacte en la salut pública.
 Ocasionar pànic en la comunitat i generar disturbis socials.
 Requerir l'adopció de mesures especials de preparació en salut pública.
Alguns exemples dels patògens que es troben en aquesta categoria són: anthrax, botulism, plague, smallpox, tularemia, virus hemorragic fevers.
7 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Categoria B Aquests agents són de segona més alta prioritat a causa que:  Són moderadament fàcils de propagar.
 Causen taxes moderades de malaltia i baixes taxes de mortalitat.
 Obliguen a realitzar millores específiques en els laboratoris, hem de prendre precaucions Alguns exemples són brucelosis, malalties alimentàries com(salmonella, E.coli, tifus…), problemes amb l’aigua...
Categoria C Aquests agents són de segona més alta prioritat a causa que:  Són moderadament fàcils de propagar.
 Causen taxes moderades de malaltia i baixes taxes de mortalitat.
 Obliguen a realitzar millores específiques en els laboratoris, hem de prendre precaucions Alguns exemples són Nipah virus o hantavirus.
Mètodes de disseminació de l’agent infecció Existeixen tres mètodes diferents per tal de difondre el patogen:  Contaminació d’aigua i menjar. Aquest és un mètode clàssic i la seva eficàcia és relativa ja que només afecta a una petita part de la població.
 Via aerosol. Consisteixen en gotes d’entre 1-10 µm que contenen el patogen i es mantenen flotant durant hores i que penetren en els alvèols. Aquestes gotes es poden produir amb equip senzills i es poden disseminar en una gran quantitat de llocs (llocs fixes, vehicles, míssils...). Aquesta és la estratègia més fàcil i barata.
 Via injecció. Aquesta via és difícil d’aplicar en grans poblacions.
EFECTES DEL BIOTERRORISME MASSIU Hi ha una sèrie de factors que es veuen influenciats quan es produeix un atac bioterrorista, entre els quals trobem:  Augmenta l'absentisme de l'equip de salut ja que estan saturats i a més poden caure malalts.
 Major necessitat d'atencions ja que per una part augmenten els pacients que realment pateixen la malaltia però també augmenten les consultes per part de les persones sanes que estan preocupades.
 Necessitat de protegir a l'equip de salut.
 Maneig de cadàvers i enterraments massius.
8 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Sospita d’un atac bioterrorista Podrem tenir la sospita d’un atac bioterrorista si es compleixen algunes d’aquestes situacions:  Epidèmia inesperada o “sorprenent” de síndromes clíniques específiques en població definida.
 Morts inexplicades.
 Brot de malaltia més greu que el ja conegut.
 Molts casos de malaltia adquirida per la via menys freqüent.
 Diversos brots simultanis o seqüencials en població definida.
 Casos únics de malaltia prèviament inexistent.
 Brots per soques inusuals.
 Brots en humans amb casos en animals.
 Brots anunciats per grups terroristes.
Cal un sistema de defensa contra el bioterrorisme? La preocupació social i governamental pel bioterrorisme neix durant la guerra freda i es considera justificada. Cada vegada s’està destinant més diners i esforç per estudiar al màxim aquests patògens i desenvolupar protocols d’actuació en el cas d’un possible atac bioterrorista.
EEUU està emprant una gran quantitat de diners per a la prevenció de bioterrorisme. Tot i que no està verificat, es creu que també ho estan fent per desenvolupar armes químiques per a guerres.
Avui dia, el bioterrorisme es considera de baixa probabilitat però d’elevades conseqüències.
HISTÒRIA BREU DE LES ARMES BIOLÒGIQUES Grecs, romans i perses: contaminació d'aigua potable amb cadàvers d’animals morts. Tàrtars a l'edat mitjana (s. XIV): catapultes carregades amb cadàvers de malalts de pesta durant setges. Anglesos i francesos a Amèrica al s. XVIII: repartiment de mantes de malalts de verola entre indis americans. Durant la primera guerra mundial s’utilitzen armes químiques i es creu que Alemanya va usar armes biològiques (per disseminar còlera, peste i àntrax).
El Protocol de Ginebra (signat al 1925), prohibeix l’ús d’armes químiques i biològiques, però no regula el seu desenvolupament o producció.
Entre la primera i la segona Guerra Mundial Rússia, Regne Unit i Japó van desenvolupar armes biològiques a través de programes molt importants i es calculen aproximadament uns 10.000 morts a Xina i Manxria com a conseqüència del programa japonès. Després de la guerra Rússia, l'Iraq i Estats nius van desenvolupar altres programes de guerra biològica fins que finalment es va signar a Washington i Moscou en 1972 un tractat de no desenvolupament d'aquestes armes.
Rússia va començar un programa clandestí a través d'una organització (BIOPREPARAT), amb un total de 52 laboratoris que van ser cancel·lats i desmantellats en 1999 en ser descoberts.
Sembla que en l’actualitat, hi haurien entre 10 i 20 països amb programes més o menys clandestins de desenvolupament d’armes biològiques.
9 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 En els darrers anys, hi ha hagut alguns casos de bioterrorisme:  Contaminació de menjar a Oregón amb Salmonella spp, atribuït a seguidors de Bhagwan Shre Rajneesh (1984).
 Ús de gas nerviós sarin al metro de Tokio (1995). El grup de Aum Shinrikyo desenvolupava toxina botulínica, àntrax i còlera per ús bioterrorista.
 Disseminació d’espores de Bacillus anthracis a USA (2001).Bacillus anthracis (àntrax o carboncle) Les espores d'aquest microorganisme se solen trobar en el sòl i poden penetrar a l'organisme a través de:  Ferides (carboncle cutani)  Via oral (carboncle gastrointestinal)  Inhalació (carboncle inhalador). És el més greu i una vegada dins de l'hoste els bacteris es difonen i es multipliquen en els ganglis limfàtics fins a aconseguir el torrent sanguini i una vegada allí té una alta taxa de mortalitat.
Atacs amb Bacillus anthracis En 1979 van ser alliberades accidentalment espores de carboncle en un laboratori d'armes biològiques a Rússia. Van ser disseminades menys d'1 gram d'espores i malgrat que tot el personal va ser tractat mitjançant immunització i teràpia amb antibiòtics van ser contagiades 77 persones de les quals 66 van morir.
En 2001 va haver-hi atacs amb àntrax a través del servei postal americà que van causar 22 infeccions de les quals 11 van ser cutànies i 11 d'inhalació i només van morir 5 persones.
LA VEROLA La verola es propaga fàcilment a través d'aerosols o mitjançant el contacte i té una taxa de mortalitat alta (més del 30%).
Es va eradicar completament en els anys 70 pel que la major part de la població actual no està vacunada. Només existeixen dues reserves oficials del virus guardades en el CDC d'Atlanta i Moscou.
A Xina, la verola ja era endèmica l'any 1000 BC es va detectar que els supervivents de la malaltia no tornaven a patir-la en nous brots. L'observació va donar lloc al desenvolupament d'un procés d'immunització denominat la variolació dels malalts que es contagiaven mitjançant crostes seques i polvoritzades que inhalaven. Entre el 1% i el 2% de les persones inoculades morien en comparació del 30% de les persones que morien en contreure la malaltia de forma natural pel que va anar un dels primers mètodes d'immunització.
10 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Virologia.T2 Eradicació de la verola El programa d'eradicació de la verola es va iniciar en 1967, moment en què la malaltia era endèmica en 30 països. A l'octubre de 1975 s'anotava el que seria l'últim cas (la nena de Rahuna Ban de 3 anys d'edat a Bangladesh) de verola.
Aquesta va ser fàcil d'eradicar lloc que:  Era fàcil de detectar.
 Només es donava i humans pel que no existia un reservori animal.
Actualment no estem protegits lloc que quan la malaltia es va eradicar a tot el món es va suspendre la vacunació habitual de la població posat que no era necessari prevenir una malaltia eradicada.
Excepte per les reserves en dos laboratoris del món el virus està eliminat. Aquestes mostres es mantenen en estat criogènic en l'institut d'Estats Units i Rússia. Un grup de biòlegs ha insistit a eliminar aquest parell de mostres per prevenir que, per un accident no desitjat, alguna d'elles surti d'estat de congelació i es pugui provocar de nou un contagi global.
Pot reaparèixer la verola? En principi aquest fet no hauria de succeeix encara que si succeís hem de tenir present que aquesta malaltia de propaga fàcilment a través d'aerosols o mitjançant el contacte i té una taxa de mortalitat més elevada que el 30%. El virus de la verola ja ha estat utilitzat com a arma biològica  1763 un general britànic va regalar mantes infectades de verola als indis que recolzaven a l'exèrcit francès en la guerra per Canadà.
 A la fi del s. XIX un recuperador de cadàvers d'Ohio es va venjar d'uns estudiants venent-los un cadàver infectat de verola.
La possibilitat de l'ús de la verola com a agent de bioterrorisme va començar en el moment de la seva eradicació posat que tots els països van interrompre la seva vacunació. Tots els estocs es van guardar (i encara es mantenen) en el CDC (centre de control de Malalties) d'Atlanta (EUA) i de Moscou.
La URSS va començar un programa clandestí preparant 20 tones del virus per al seu ús en míssils intercontinentals.
Teòricament, aquestes reserves russes es van destruir en 1990 amb ajuda d'Estats Units.
Encara segueix el debat obert de si les últimes reserves de la CDC d'Atlanta haurien de ser destruïdes o no per evitar un nou contagi.
Es podria emprar el virus de la verola com a arma bioterrorista? El possible terrorista hauria d'inocular-se el virus i intentar contagiar al màxim nombre de persones. Seria difícil la disseminació ja que estaria molt malalt durant el període de major contagi a més que la malaltia seria fàcilment identificable.
Sabem, a més, que si una persona es vacuna en els 3-4 dies següents a l'exposició la malaltia es prevé i la taxa de mortalitat es redueix notablement.
11 ...