2. Crisis de l'Antic Regim (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 4º curso
Asignatura Història Contemporanea España
Profesor P.P.
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 12/11/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Ha Contemporània d’Espanya Bloc 2 – Crisis de l’Antic Règim i la introducció del liberalisme 1. La GUERRA del FRANCÈS (1808 – 1814) Es creia que era una guerra d’Independència patriòtica, per foragitar a Napoleó d’Espanya, però si l’analitzem en detall veurem que és un moviment molt més complex perquè es barregen diferents fenòmens, que amenacen els principis bàsics de l’Antic Règim: a. Alliberament de presos com a reacció a la repressió de la monarquia.
b. Violència contra representants governamentals, perceptors de càrregues feudals, recaptadors d’impostos i representants de la fiscalitat.
c. Assalts a fàbriques i magatzems d’armes.
d. Organització de la resistència popular en guerrilles, no en el marc de l’exèrcit convencional. Era una demostració del rebuig popular a enquadrar-se en un exèrcit tradicional i jeràrquic, volien una organització més democràtica.
GRUP ANTINAPOLEÒNIC abraça a sectors ideològics molt diferents, fet que durà a conflictes permanents durant el transcurs de la guerra: - Conservadors (servils): defensen l’Antic Règim i veuen en Napoleó la Rev. Francesa, tenen por que la revolució sigui massa radical.
Liberals: partidaris de reformar l’antiga societat feudal per tal d’evolucionar.
a) Les Juntes La Junta Suprema de Gobierno i els diferents òrgans de govern s’abstenen de qualsevol intervenció, així apareixen juntes, locals i provincials, que es posaran davant la lluita, revolucionant la política i l’administració, interpretat com un acte de sobirania popular. Dins aquestes juntes hi trobem tant conservadors com liberals.
Les primeres accions de govern d’aquestes juntes van encaminades a defensar la propietat i la preservació de l’ordre social: Set. 1808  Junta Central d’Aranjuez, intenta limitar el poder de les juntes provincials per tal de garantir la conservació de l’Antic Règim.
1810  Abans de dissoldre’s, per donar pas al Consell de Regència, va convocar Corts Generals Extraordinàries perquè culminessin el procés revolucionari. No representaven ni a l’Antic Règim ni al país que lluitava contra els francesos, en la seva majoria pagesos.
b) Les Corts de Cadis (1810 – 1814) Es van reunir a Cadis sota la salvaguarda anglesa per acabar amb l’absolutisme. Els liberals no ho van tenir fàcil perquè s’enfrontaren a una majoria conservadora.
Aprovaren un seguit de decrets i la primera Constitució liberal d’Espanya que, tot i que mai s’arribarà a aplicar, representarà un antecedent per l’acció liberal del futur.
Entre els decrets més significatius: Representants de les Corts de Cadis Funcionaris 24% Eclesiàstics 43% Advocats 26% Catedràtics 7% 1 Ha Contemporània d’Espanya Bloc 2 – Crisis de l’Antic Règim i la introducció del liberalisme 1. Llibertat política d’impremta, no és llibertat d’opinió però trenca una mica amb la censura.
2. Abolició dels senyorius jurisdiccionals que posa en contradicció a les corts ja que es segueixen preservant els interessos dels sectors privilegiats. Diferencien entre: a. Senyorius territorials: esdevenen propietats b. Senyorius jurisdiccionals: procedien de drets feudals i es veuen abolits.
DEBAT Els pagesos creien que tots els senyorius eren jurisdiccionals i que, per tant, un cop abolits les terres passaven a ser propietat dels pagesos. Ara bé, els senyors feudals consideraven que tenien els drets territorials, per tant passaven a tenir la propietat d’aquelles terres, aconseguien un document de propietat que ho verificava. Els pagesos doncs van començar una lluita, inicialment en forma de plets judicials, que aniria pujant de to, ja que els tribunals sempre donaven la raó als senyors.
* És interessant observar que quan s’aboleix la constitució el 1814 es manté l’abolició dels drets jurisdiccionals.
3. Desamortització de les terres de l’Església per afavorir l’accés a la terra per part de la burgesia i tenir més ingressos a la Hisenda Pública.
4. Abolició de la Inquisició (22 feb. 1813), va suposar un atac a l’Església ja que perdia un important instrument de control de la societat.
La Constitució és el resultat d’un compromís entre servils i liberals, però se la considera liberal perquè establia que la sobirania nacional residia en la nació i no en el rei (article III).
Conjunt de ciutadans sense distinció d’estaments. Es copia el model francès que identifica nació amb Estat. També s’intentarà imposar una llengua, però no serà possible.
L’article XII és una clara concessió als conservadors, ja que s’estableix la religió catòlica, apostòlica i romana com a única vertadera.
La constitució representarà l’abolició dels privilegis i la separació dels poders: - Les Corts faran les lleis, decidiran el traspàs de la corona, dictaran la llei internacional ...
El rei posseeix la direcció del govern i l’administració, però també intervé en l’elaboració de les lleis perquè és qui les fa complir.
La justícia recaurà en mans de tribunals, on no hi podrà intervenir ni les corts ni el rei.
1814  en acabar la guerra es presenta la possibilitat d’aplicar realment la constitució, però el monarca i els absolutistes l’aboleixen degut a la minoria de liberals que tenien molt poc pes a les corts i a la societat.
2. RESTAURACIÓ (1814 – 1820) Cal entendre la restauració de l’absolutisme a Espanya dins la reacció que tindrà tota Europa en contra de Napoleó i la Revolució Francesa.
Des. 1813  Tractat de Valençay: Napoleó retorna la corona a Ferran VII. El tractat es signa d’esquenes al país, sense tenir en compte les Corts de Cadis, fet que va permetre al rei recuperar el poder absolut sense sotmetre’s a les Corts.
Paral·lelament, davant la perspectiva de la fi de la guerra i del retorn del rei, es va configurar a l’interior del país una coalició absolutista formada per clergues, nobles, oficials militars, alts funcionaris, ... Van signar: 2 Ha Contemporània d’Espanya Bloc 2 – Crisis de l’Antic Règim i la introducció del liberalisme 12 abr. 1814  Manifest dels Perses, 69 diputats de les Corts reclamen el retorn del monarca i de les antigues corts. Representa la carta de presentació d’una reacció contrarevolucionària, permetent que Ferran VII no hagi de jurar la Pepa.
maig 1814 – 1820  Període de recomposició de la societat feudal, però el retorn automàtic era complicat perquè els vincles feudals havien quedat molt malmesos durant la guerra.
Ferran VII restableix els privilegis dels nobles i clergues. Es manté l’abolició dels drets jurisdiccionals, però com els senyors demostraran ser propietaris de les terres, els camperols hauran de tornar a pagar les rendes feudals. Hi ha una clara negativa dels pagesos a pagar, fent que els senyors hagin d’emprar mètodes coercitius per cobrar.
Durant aquest període el monarca Ferran VII hauria de fer front a tres problemes, que serà incapaç de solucionar: 1) Crisis financera de la monarquia, derivada sobretot de les despeses de guerra des de Carles IV. No va ser capaç de resoldre la crisis per: a. Desaparició dels ingressos colonials degut a la desorganització del comerç per les guerres i les independències americanes.
b. Cada vegada s’incrementarà més el deute públic, plantejant la inevitable reforma del sistema tributari, ja iniciada per les Corts de Cadis, per tal que cadascú pagués en funció dels seus ingressos.
2) Insurgència americana. Inicialment no tots els aixecament americans eren en contra de la monarquia, alguns militars també prengueren el poder per no sotmetre’s al poder francès. Però a partir de 1814 ja eren insurreccions clarament en contra la monarquia de Ferran VII, fet que obligà a mantenir un exèrcit permanentment en guerra, que acabaria demostrant-se incapaç de parar la independència.
3) Dinàmica insurreccional dels liberals que tot i ser derrotats (exili i persecució) no van renunciar a seguir la tasca iniciada a Cadis. Entre 1814 i 1820 van haver-hi pràcticament cada any pronunciaments militars, el recurs que utilitzaria l’exèrcit espanyol per propiciar canvis en la política fins el 1932. És un moment en que l’exèrcit té una preeminència social i política, que substitueix el paper dels partits polítics inexistents. Tot i que quan aquests partits existeixin, la seva presencia social serà tant feble que no podran evitar els pronunciaments.
3. TRIENNI LIBERAL (1820 – 1823) gener 1820  Pronunciament de Rafael de Riego que des de Cabezas de San Juan s’estendrà ràpidament per tot el territori triomfant.
març 1820  Ferran VII jurarà la Constitució de 1812, veient-se incapaç de mantenir l’absolutisme “marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional” Espanya viurà una nova experiència liberal en la qual, per primer vegada, les lleis impulsades per les corts seran aplicades. Va provocar una escissió dins el liberalisme: Moderats Partidaris de pactar amb absolutistes Exaltats Partidaris d’una revolució ràpida 3 Ha Contemporània d’Espanya Bloc 2 – Crisis de l’Antic Règim i la introducció del liberalisme La tasca reformista del Trienni Liberal durà al primer alçament camperol que veien en les noves lleis un clar esperit burgès. Es configurarà una oposició antiliberal amb partides armades, els reialistes.
Les reformes duran a: 1) abril 1820  es constitueix la Milícia Nacional, que s’havia de convertir en el braç armat de la burgesia liberal.
2) Nous decrets sobre l’alliberació de la terra: a. Es produirà la desvinculació dels mayorazgos, que obligaven a transmetre el patrimoni íntegrament a l’hereu, i aquest no el podia dividir ni vendre.
b. S’efectuarà la desamortització dels béns eclesiàstics per eixugar el dèficit públic.
c. Es va permetre la venda de les terres del comú.
d. S’aboleix el règim senyorial 3) Llibertat d’indústria i comerç, fent perdre als gremis els seus privilegis. S’adopten les primeres mesures proteccionistes per configurar un mercat nacional: a. agost 1820  es prohibeix importar blat i farina 4) Aboleixen la Inquisició definitivament, signen la llibertat d’impremta i reformen el clergat regular.
Això no agradarà a molts sectors de l’Església que s’acabaran convertint en una punta de llança de ka reacció absolutista.
1822  Període de confusió. Conspiracions militars reialistes que se sobreposen a les divisions entre moderats i exaltats.
1822  El temor a que el liberalisme s’estengui per Europa fa que intervingui la Santa Aliança (Rússia, Àustria, Prússia, Anglaterra i alguns estats italians), que en el Congrés de Verona decideixen la intervenció francesa a Espanya. Van enviar al Duc d’Angulema amb els 100.000 fills de Sant Lluís, per tal de restaurar a Ferran VII, amb un absolutisme més moderat.
4. DÈCADA OMINOSA (1823 – 1833) Ferran VII recupera el seu tro i torna a instaurar l’absolutisme, però amb una política més moderada i reformista, fins el punt que provocarà una escissió dins l’absolutisme: - CARLINS: sector format per una part de l’Església, que no entenia perquè no s’havia restaurat la Inquisició, i una part de la petita noblesa afectada per la crisis. Seran contraris a qualsevol reforma de l’absolutisme i donaran suport al germà del rei, Don Carlos.
Van haver-hi alguns intents d’aixecar el país en contra el règim, però les temptatives liberals no van suposar cap amenaça per a l’absolutisme.
La pèrdua final de les colònies va agreujar profundament la crisis fent caure en picat els preus.
No cal exagerar el reformisme d’aquest període perquè - La restauració va venir acompanyada d’una repressió molt més dura que la de 1814, per tal d’evitar possibles pronunciaments militars liberals que poguessin triomfar.
4 Ha Contemporània d’Espanya Bloc 2 – Crisis de l’Antic Règim i la introducció del liberalisme - Violència civil fomentada pels propagandistes que identificaven: liberals = rics i reialistes = pobres.
Intentant netejar Espanya de liberals.
Es va configurar una aliança entre carlins i camperols, que culpaven a la monarquia de tots els seus mals: - Voluntaris reialistes = braç armat Clergat = poder ideològic Petits nobles = dirigents 1827  Guerra dels Malcontents (I Guerra Carlina): els ultrareialistes s’alcen sota el lema de “Visca el rei i mori el mal govern” i arriben a ocupar una part de Catalunya, establint una Junta Superior del Govern del Principat a Manresa. Ferran VII desactiva la revolta, els dirigents principals van ser afusellats, d’altres van ser deportats a Ceuta i d’altres exiliats a França.
PROBLEMES SUCCESSORIS Ferran VII es va casar quatre vegades però només aconsegueix tenir descendència amb la darrera dona, Ma Cristina, amb qui tindrà Isabel II. El 1830 Ferran VII signarà una Pragmàtica Sanció que promulgarà la Pragmàtica Sanció de 1789, aprovada en temps de Carles IV, per tal d’abolir la Llei Sàlica i que Isabel el pogués succeir.
1832  Successos de la Granja: conspiració carlina en contra la Pragmàtica Sanció. Fa decantar a Ferran VII cap al bàndol dels liberals moderats, configurant-se dos agrupacions: - Aliança entre sectors liberals a l’entorn d’Isabel per mantenir l’ordre establert.
Aliança de sectors ultrareialistes encapçalats per Don Carlos per restaurar l’Antic Règim en tota la seva plenitud.
1833 – Mor Ferran VII – es corona a Isabel II com a reina, sota la regència de la seva mare Ma Cristina.
5 ...

Comprar Previsualizar