Apunts Psicologia del Desenvolupament. Primera i Segona Infància (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia del Desenvolupament. Primera i Segona Infància
Año del apunte 2015
Páginas 37
Fecha de subida 08/05/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

Psicologia del desenvolupament. Primera i Segona Infància POWER+STD -Desenvolupament dels nens i nenes =autors adequats= aproximació als infants.
Descriure el desenvolupament durant els 12 anys de vida.
-Vivim en una societat interaccionista.
-Desenvolupament normatiu: infància com un tot, diferències individuals.
BLOC I: El desenvolupament prenatal i el nadó.
BLOC II: El desenvolupament durant els dos primers anys de vida.
BLOC III: El desenvolupament dels tres als sis anys.
BLOC IV: El desenvolupament dels sis als dotze anys.
BLOC I: El desenvolupament prenatal i el nadó 1.- Desenvolupament prenatal i el nadó Tot embaràs: 9-38 setmanes ETAPA GERMINAL (0-2 setmanes) Comença amb la unió d’un espermatozoide amb un òvul. Quan aconsegueix fecundar l’òvul, es forma el zigot. El zigot és un procés d’unió mitocondrial.
Posteriorment, es divideixen les cèl·lules després d’1 setmana de la fecundació : algunes cèl·lules s’especialitzen en capa externa i unes altres amb un conjunt de cèl·lules internes. El grup de cèl·lules externes formen part de la placenta.
L’objectiu de les cèl·lules és buscar el lloc en l’úter per poder-se implantar, sinó el que succeeix és que hi ha un abort natural.
Els estudis afirmen que un 40-60% de zigots no s’implanten de forma viable i no s’acaba desenvolupant ni un embrió ni un fetus; i també afirmen que entre un 40-60% s’acaba implantant.
A la 0-2 setmana, les cèl·lules internes estant esperant les cèl·lules externes per tal de que es formi l’embrió.
ETAPA EMBRIONÀRIA (3-8 setmanes) Conjunt de cèl·lules internes (no tenen forma humana).
Just a les 5 setmanes les cèl·lules comencen a distingir-se entre elles.
A les 8 setmanes, en l’embrió podrem reconèixer forma humana i medeix 2cm i mig i pesa entre 1 gram o 1gram i mig.
Es distingeix el cap, vas sanguini (cor), apèndixs (extremitats superiors i inferiors), cap, orelles...
L’embrió es mou moltíssim, però és imperceptible per la mare.
ETAPA FETAL (8-9 setmanes) Última etapa del desenvolupament prenatal, s’acaba formant el nadó.
Es formen els òrgans sexuals. Formació i connexió de neurones.
A la 12 setmana, els òrgans sexuals estan formats.
El fetus augmenta de pes, el cap creix molt (6 vegades el seu volum).
Comença a funcionar el sistema nerviós, i s’acaba de desenvolupar el sistema digestiu, respiratori...
Als 100 dies es considera que pesa 100 grams i fa 100 cm. Normalment, els nadons neixen amb 3kg i 50 cm de longitud.
Cap a la meitat de l’embaràs, el fetus comença a rebre algun estímul.
2 mesos abans del part, el nadó pot sentir i també té desenvolupat el sentit gustatiu i l’olfacte, és a dir, ja està operatiu. Comença a distingir sons, batec del cor de la mare.
Aquestes últimes setmanes el moviment de la mare el calmen, dorm de dia i està despert per la nit.
Li afecten les coses que li pot passar a la mare, com per exemple: el sobresalt.
Tots els fetus han d’arribar a les 38 setmanes i el mínim per viure és a la 22 setmana de gestació, no obstant, si neix en aquesta setmana tindrà un part prematur.
Clau de la supervivència (molt freqüent amb prematurs) PES: Si neix amb 680 grams és molt difícil la supervivència. Els que sobreviuen poden patir algun tipus de trastorn en el seu desenvolupament=prematur o prematura. El baix pes pot afectar a l’aprenentatge.
SEXE: Les dones prematurs sobreviuen abans que els homes.
No es mou tan el fetus, no obstant al mare és més conscient que està embarassada i aleshores, comença a crear el vincle afectiu entre la mare i el nadó, i que per tant, serà mare (John Bowlby).
Al final d’aquest període (9-38 setmanes). Un pes adequat en el nadó assegura que el període de gestació ha estat el correcte i adequat.
A partir de la setmana (36 i 40 setmanes). El ginecòleg deixa un termini de 10 dies, sinó provoca el part.
Explica perquè naixem més immadurs= pelvis i desenvolupament del part.
RISCOS DURANT EL DESENVOLUPAMENT PRENATAL O ALGUNS TRASTORNS I LA MORT I LA SUPERVIVÈNCIA Teratogen (Teratologia): Qualsevol substància, afecció, malaltia, que pot tenir afectació en el desenvolupament del nadó.
El teratogen augmenta la probabilitat de patir algun trastorn. El mateix teratogen en moments diferents de l’embaràs no té la mateixa conseqüència.
La majoria de teratògens durant el 1r trimestre=moment més crític i clau.
1)Grau d’exposició: Vitamina A quantitats + petites (beneficiosa) quantitats + grans (perjudicial) 2)La vulnerabilitat genètica: Individual (més vulnerables) = afectes del teratogen. Hi ha diferències en relació amb el sexe. Els homes són més vulnerables als teratògens que les dones.
TERATÒGENS 1.- Substàncies psicoactives Tabac, cafeïna, alcohol, marihuana, cocaïna, nicotina...
1.1.- Fàrmacs La gran majoria és que es desconeix l’afecte que pot tenir.
2.- Estrès 3.- Malalties infeccioses - Toxoplasmosi: similar a un refredat. Pot afectar al desenvolupament de l’embrió i el fetus. 2 o 3 més, han de tenir anticossos per tal de poder-ho evitar.
Ex: Carn crua i peix cru.
- Grip - Virus: varicel·la, xarampió...
- Transmissió sexual: sífilis, sida, amenorrea...
4.- Malnutrició 5.- Exercici físic extenuant EXERCICI ARTICLE: “ESTUDIO DE UN CASO: Mi sobrino David” Per culpa del teratogen: la Rubèola. Aleshores aquest teratogen li va originar dificultats mentals, afectacions físiques i psíquiques i trastorn visual. Però tot i així, amb la seva plasticitat va poder superar aquests obstacles. El que vol dir que cap inici determina com ens desenvoluparem.
El context pot facilitar-nos i interactuar amb nosaltres= nostre desenvolupament..
1) Aspectes familiars Afortunadament, el David té uns cunyats que un és professor i la dona infermera.
Aquesta ajuda externa incideix i interactua amb aquest entorn.
2) Aspectes educatius Escola per a persones cegues, escola religiosa i escola pública.
3) Aspectes socials Aquestes aspectes són vigents amb la voluntat d’ajudar a persones amb discapacitat (valors polítics) i interactuen amb la vida del David.
Cada persona és única i és absolutament diferent amb un altre nen o nena, no estem determinats per com hem nascut.
1.1. Què passa amb els sentits en el moment de néixer i als primers mesos? Els sentits estan molt relacionats amb la percepció. Rebem informació de l’entorn i podem comunicar-nos i interactuar amb el nostre ambient.
En Psicologia, diferenciem entre les sensacions i les percepcions.
La sensació: seria el fet de rebre un estímul, quan un dels nostres sentits detecta un estímul. Per exemple, quan la vista detecta un estímul lumínic.
La percepció: És la interpretació que fem de la informació que rebem dels nostres sentits. És un procés perceptiu i de canvi.
S’ha estudiat en relació als sentits que hi ha una percepció multimodal, que consisteix amb la relació i la integració dels diferents sentits. El cervell integra totes les percepcions i es relacionen.
Per exemple, el gust i l’olfacte van bastant junts. Els nadons són capaços d’interpretar i relacionar els diferents sentits, no en el moment de néixer, però si al final del primer mes; i anirien millorant el primer any de les informacions que rebem dels sentits.
Tradicionalment, s’havia considerat que els nadons tenien poca capacitat perceptiva.
Per tant, era comuna la idea de que no podien veure, no tenien gaire desenvolupat el sentit del tacte, no sentien el dolor...
Entre 20 i 30 anys més tard, els estudis diuen que això és fals. Ja que els estudis recents diuen que hi ha molta capacitat perceptiva, però no la mateixa que una persona adulta. Fins i tot, arriben a afirmar alguns autors que quan naixem si que podem veure, ja que hi ha un desenvolupament cerebral i també, del nervi òptic.
No obstant, diuen que els sentits no funcionen com els d’una persona adulta. Ja que els seus tenen una maduració cerebral, del nervi òptic i de la còrnia. Afirmen que és una estratègia evolutiva per tal de que el nadó no tingui molts estímuls a al vegada, amb l’objectiu de resguardar el nadó una mica, ja que fins al moment del naixement ha estat molt resguardat per la mare.
VISTA Hi ha molts estudis i informació. Té a veure en què els humans som bàsicament visuals.
Hi ha un 80% d’estudis realitzats sobre informació visual. Depenem d’aquest sentit i ens defineix més com a espècie. Actualment, els nens i nenes són capaços de veure en el moment de néixer. Veuen la forma però borrosa, fins que arriben a tenir una bona capacitat visual.
Alguns autors diuen que al néixer i durant les primeres setmanes hi veiem bé entre 10cm-75cm; en canvi, altres autors diuen que hi veiem bé entre 30cm-75cm.
Els estudis demostren que els nadons poden seguir la trajectòria de l’objecte entre aquesta distància i que sempre que aquest es mogui a poc a poc.
Alguns autors deien que els nens quan neixen veuen la realitat amb blanc i negre. Però alguns autors asseguren que els nens poden distingir: el color verd, vermell i blanc; i fins i tot, altres autors han dit que poden veure el blau i el groc. En qualsevol cas, poden percebre colors.
Al 2 mesos de vida, els cons estan en ple rendiment i serien capaços de distingir tots els colors.
Un altra tema que s’ha estudiat, és la visió binocular, que consisteix en què els humans som capaços d’enfocar en 2 ulls, una sola imatge. El cervell ho aprèn a fer i per tant, som capaços de distingir la profunditat i la superfície en 3D.
Abans de 2 mesos, es veu que els 2 ulls poden anar d’un cantó a l’altre, però als 2 mesos, els 2 ulls es coordinen.
S’ha estudiat quins estímuls ens atrauen més i ens criden més l’atenció: Color Soroll Moviment Formes corbes Brillant Patrons complexos Contrast (blanc i negre) De manera innata, els adults també ens sentim atrets per aquestes característiques, però la diferència és que nosaltres sabem concentrar la nostra atenció cap a un costat i focalitzar la nostra capacitat de concentració.
Alguns autors han pogut veure de forma innata estem preparats perquè ens atraguin les paraules de les altres persones. Per exemple, distingir la cara de la persona que et cuida, és una estratègia de supervivència. Les característiques anomenades anteriorment, són les característiques que té en si la nostra cara humana= color, veu, moviment, brillant, corbes, cara i cabells contrast... Alguns autors diuen que poden estar moltes hores mirant a la persona que els cuida.
Aleshores, això explica l’ interès que tenim amb les relacions amb els altres, ja que ho hem anat construint des que érem petits fins ara, ja adults = supervivència.
OÏDA És el segon sentit que utilitzem més com a espècie. L’oïda comença a funcionar, fins i tot, abans de néixer. Quan naixem l’oïda és bastant funcional.
Fins al punt que alguns estudis diuen que sabem distingir sons tan similars com “ba” o “pa”. També diuen que aprenem a distingir el so de la nostra llengua materna d’altres llengües, en poques setmanes. A mesura que ens anem fent més grans anem perdent aquesta intuïció lingüística, per aprendre ràpidament una altra llengua que no és la materna.
Tenim 2 orelles per saber distingir d’on prové un so. En el moment de néixer, sabem identificar d’on prové un so, al cap d’unes setmanes es perd i als 2 mesos de vida ho tornem a recuperar.
Sorolls forts: sobresalten el nadó i també, li passava quan estava a l’úter de la mare.
Sons rítmics: relaxen i calmen el nadó.
S’ha estudiat quins estímuls ens atrauen més i ens criden més l’atenció: La veu humana, cosa que tornaria a confirmar l’ interès per al interacció amb la mare. És el so que intenten imitar més = desenvolupament del llenguatge.
Sembla que reconeixem ràpidament la veu de la nostra mare que la de la resta, ja que als primers mesos hem interactuat amb ella i hem pogut conèixer la seva veu.
Per exemple, els nadons sords balbucegen sons, però com que no senten els altres ho deixen de fer.
TACTE Sentit molt menys estudiat. Sentit que com a espècie l’utilitzem molt. Funciona abans de néixer com l’oïda a ple rendiment. Està operatiu des del moment del néixer i augmenta als 5 dies després de néixer.
Al nadó el calma: abraçar-lo, acaronar-lo, balancejar-lo, abraçar-lo...
Està relacionat amb la segregació de l’hormona del creixement. En el cas dels nadons prematurs és important fer-li’s massatges i també braçolar-los; també estimular punts tàctils i fer-li’s cures cangur. Aquestes cures cangur provenen del 3r món (subdesenvolupats) i consisteixen en què la mare o el pare amb el nen despullats abracin el seu fill. I es veu que creixen més ràpid i augmenten més ràpid de pes, que els que només han estat a ala incubadora. I també no solen patir tants problemes de salut.
Els nadons que neixen amb sida o que la seva mare pateix una malaltia o aquesta ha estat amb contacte amb drogues, és molt important i beneficiós pel nadó que l’abracis, l’acaronis, li donguis afecte.
Per exemple, durant els caps d’extermini o en els orfenats de vegades es donaven casos de nadons que morien per falta d’amor, que s’anomena marasme.
Realment, els nadons senten el mateix que nosaltres. En alguns moments, s’havia destacat els primers vincles i els primers contactes que marcaven per la resta de la vida. Com el vincle amb la mare, que deien que es creava una impromta, un vincle afectiu segur i confiat. Els precursors van ser: John Bowlby, Konrad Lorenz i Niko Tinbergen.
OLFACTE I GUST Estan operatius abans de néixer i són els sentits que menys evolucionen.
Ens atrauen i ens calmen els aliments que tenen un gust dolç = mecanisme de supervivència. Com la llet de la mare, que és dolça.
Als nadons els atrau l’olor de la llet materna, fins i tot, els nadons que prenen llet del biberó (llet superficial). Ens sentim atrets per l’olor de xocolata, maduixa i plàtan.
Reaccionem de maneres diferents amb els altres gustos. Com per exemple, en el salat traiem la llengua, quan els ous estan podrits fem expressions de fàstic i vòmit, en l’amarg fem ganyotes i escopim... =supervivència bàsica.
Els nadons que prenen llet materna saben distingir l’olor corporal de la seva mare que de totes les altres dones que també alleten.
BLOC II: El desenvolupament durant els dos primers anys de vida 2.- Què passa? Desenvolupament del nadó durant els dos primers anys. Com canvien els diferents àmbits de la vida? DESENVOLUPANT COGNITIU Els principals autors que parlen sobre la interacció social i de l’entorn físic, són: Piaget i Vygotsky.
1. Ambientalistes: El nadó és un ésser que neix com una tabula rassa i l’entorn determina com serà la seva intel·ligència, en relació amb els estímuls que tingui i com nosaltres l’estimulem. Mirada dels conductistes.
2. Innatistes: El desenvolupament de la intel·ligència la tenim formada des del moment de néixer, ho tenim tot en el moment de néixer, no s’ha de desenvolupar res. Quan naixem ja ho sabem tot i que falta una mica per acabar-nos de desenvolupar, però que en si ja estem formats. Punt de vista intern, aspectes més innats i no es posa en joc l’entorn ni l’ambient.
3. Interaccionistes: Fruit de la interacció amb l’entorn, amb els altres i amb els objectes (físic) serà la causa que ajudarà a que la intel·ligència es desenvolupi i també totes les altres capacitats. Fruit de la interacció entre els aspectes innats i ambientalistes.
TEORIA DE PIAGET Teoria des del punt de vista cognitiu.
Piaget va anomenar la seva teoria: teoria genètica. La paraula genètica ve de gènesis, que s’anomena origen de la intel·ligència i desenvolupament humà.
Piaget va ser un pediatra. Es va interessar en buscar l’origen dels nens i nenes més petits, primer de tot en els seus fills. La seva dona i ell feien registres diaris del desenvolupament dels seus fills, i després interpretava les observacions des del punt de vista de la intel·ligència i del desenvolupament humà. Més tard, amplia el camp des dels seus fills a altres nens.
A l’institut de Ginebra va col·laborar amb un equip i va fer aquestes investigacions.
Arriba a ala conclusió, que el seu interès primordial és la intel·ligència, com va fer Binet, el qual va investigar a nens i nenes en l’edat escolar, i va fer un predictor del rendiment escolar i ho va extrapolar amb números, i va treure el coeficient intel·lectual de cada nen: 80-100 normal 100 normal alt 80 retard mental +120 superdotació S’interessa per quantificar al intel·ligència de les persones humanes.
Piaget s’interessa en conèixer què és el que canvia qualitativament a mesura que ens anem fent grans= Estudis Descriptius. Avalua quin argument dóna a la resposta concreta.
Planteja que la intel·ligència dels nens no és menys que la de els persones adultes, sinó que és qualitativament diferent. Per tant, els nens entenen el món d’una manera diferent i interactuen i actuen amb el món d’una manera diferent. La nostra intel·ligència vincula quina és la manera com nosaltres percebem aquest món. Per ell, aquesta estructura és la que ens permet interactuar amb el món que es diu intel·ligència, hi ha uns esquemes mentals que es van modificant amb els objectes. A mesura que naixem tendim a tenir més relació amb el medi físic.
Els autors no es posen d’acord si és més cognitivista o conductista.
Per Piaget el canvi estructural que es produeix gràcies a l’assimilació i a l’acomodació, aquests esquemes passen per 4 grans etapes, acaben provocant 3 salts diferents i es queda en l’estudi de la intel·ligència. Aquests esquemes els anomena estadis, i aquest tema és universal. També es posen edat en els estadis però són flexibles, en canvi, l’ordre dels estadis és estàtic. Sempre es millorava, els nens no retrocedeixen.
PRIMER ESTADI: SENSORIOMOTOR (0-2 anys) Piaget considera que la intel·ligència és practica, a través de les accions dels sentits i motrius. Els nens per poder aprendre d’aquest món practiquen a través dels sentits i les accions sobre aquest món. Al final d’aquesta etapa, aconsegueixen que poden tenir representacions mentals, intel·ligència simbòlica o representativa, ja no necessita actuar per poder entendre el món.
Aquest fet es concreta en la permanència de l’objecte, comença a pensar a través de representacions mentals. Encara que no el pugui veure, l’objecte existeix, hi ha una noció mental. Per exemple, persones, arbres...
Els nens passen per diferents 6 subestadis, en els quals Piaget descriu el que va succeint a cada un: I subestadi: exercici dels reflexos innats (0-1 mes) El nen actua sobre el món a partir de les estructures innates, per exemple els reflexos innats i els exercitem. El nen comença a obtenir una informació del món. Per exemple, succiona el pit de la seva mare, el biberó... Comença a adonar-se que hi ha objectes diferents en el món.
II subestadi: reaccions circulars primàries (1-4 mes) Es fixa amb la conducta repetitiva. El nen per atzar fa una acció, llança l’objecte o li cau involuntàriament, immediatament li aporta plaer. Situació l’associa a plaer. Li fa aprendre coses noves. Són primàries perquè les accions, tenen a veure amb el propi cos. Per exemple, descobreix les mans... Signe d’identitat, desenvolupament de la intel·ligència.
III subestadi: reaccions circulars secundàries (4-8 mes) Reaccions repetitives sobre els objectes de l’entorn. Per exemple, els sonalls.
Aconsegueix informació sobre els objectes que té en l’entorn més pròxim. És en aquest moment, detecta que els nens no tenen permanència de l’objecte, els nens semblen frustrats per la desaparició de l’objecte. Per exemple, un objecte està amagat sota una manta. I no fa cap acció per buscar-lo, per a ell l’objecte ha deixat d’existir.
Per una altra banda, el nen/a és capaç d’allargar els espectacles interessants. Per exemple, si troba peus del piano i sona, troba la manera per perllongar aquesta situació. I comença a tenir una conducta preintencional, comença a entendre que és ell que fa que soni el piano. També, comença la invitació, però és molt rudimentària. Hem de tenir la conducta apresa anteriorment, i hem de tenir la persona a la que convidem al davant. Les vocalitzacions també augmenten molt, fita important pel desenvolupament del llenguatge.
IV subestadi: coordinació dels esquemes secundaris o conducta intencional (8-12 mesos) El nen/a comença a coordinar diverses accions. Per exemple, mans i peus, ull i mà... La interacció amb el món també influeix. Apareix la intencionalitat, entén que la seva conducta provoca coses, confon entre allò que faig i allò que passa. Per exemple, com manipula els objectes, agafar un coixí... treure aquesta barrera entre joguina i jo.
Descobreix els intermediaris: una persona, un instrument, una emoció... que vetlla per allò que vol aconseguir. Per exemple, el vol una cullera que està sobre el marbre.
Salt molt important en al intel·ligència, és capaç de retirar la manta sempre si veu on li amaguem l’objecte. Però no podem parlar de permanència de l’objecte, En un moment que li amaguem en un segon lloc, busca l’objecte en el primer lloc. Aquest fet s’anomena Error A no B. No té una representació mental prou potent.
V subestadi: reaccions circulars terciàries (12-18 mesos) Conductes repetitives.
Són amb els objectes però Piaget fa possibles variacions. Per exemple, un timbal el puc picar amb un bastó, amb la sabata, amb un llapis, amb un llibre...
El nen/a actua com una petita científica, vol descobrir a veure què passa i explorar els objectes que li envolten. El nen/a és una persona activa, vol experimentar i descobrir, què passarà amb els objectes.
Supera Error A no B. Si veu on li amaguen, el busca on està. Segons Piaget, estarien avançant en la permanència de l’objecte, el nen/a no busca l’objecte si no veu com i a on li hem amagat. En aquest subestadi, no pot buscar-lo perquè la seva permanència de l’objecte i representació no és prou potent.
La imitació és fa molt més precisa i deliberada, i és més conscient de què vol imitar.
VI subestadi: invenció de medis nous per combinació mental (18-24 mesos) Segons Piaget, el nen/a fa el salt definitiu cap a la intel·ligència simbòlica o representativa i el nen/a té representacions mentals i utilitza símbols per pensar.
La permanència de l’objecte existeix, i està plenament convençut de la seva existència, per això el busca. I fa tot el possible per trobar l’objecte. El nadó és capaç de veure l’objecte encara que no l’hagi vist Apareix la imitació diferida: capacitat d’imitar o de repetir una conducta que fa dies que no l’hem vist, permet fer imitacions i canvis d’aquesta conducta, no cal que hi hagi el referent que la portat a terme. Base per la fantasia i alguns nenes amb algun trastorn d’espectre autista no poden desenvolupar el joc simbòlic.
DESENVOLUPAMENT COGNITIU (5-6 anys) Apareix la intel·ligència/funció simbòlica/semiòtica, deixa de ser una intel·ligència pràctica. Utilitzem símbols per pensar. Comencem a utilitzar imatges mentals i la representació mental. Un símbol és un codi identificatiu que ens remet a un objecte de la realitat. Es poden fer possibles interpretacions, és un estalvi, ens permet deslligar-nos de l’aquí i de l’ara, representa ser alguna cosa de la realitat, però sense ser la realitat, però està estretament connectada. Per exemple, una senyal de trànsit, una flor, un logo, un quadrat, una creu... La capacitat simbòlica és el primer pas per desenganxar-nos de la realitat. Teoria és un avanç continu per desenganxar-nos de la realitat, com és un extracte: l’adolescència, i per això es pot representar una categoria.
Adquirim categorització, representació mental, certa noció de causa-efecte.
En el moment que adquirim una nova intel·ligència l’apliquem en tots els àmbits de la vida. Efecte amb un ampli repertori de conductes.
     El dibuix Capacitat de tenir imatges mentals El llenguatge El joc simbòlic: el joc de fer com si...
Imitació diferida DESENVOLUPAMENT PSICOMOTOR Psicomotricitat: com desenvolupem el control del propi cos i el moviment. No seria possible sense el mateix temps el desenvolupament de la representació mental del meu propi cos. Conèixer el meu cos, quines capacitats de moviment té el meu cos, com estàs situat en aquest moment. També té a veure amb la representació mental de l’espai i com funciona la meva psicomotricitat. I també hi ha relacionats conceptes de temps. Darrera d’aquesta capacitat motriu i una representació mental i capacitats motrius. Hi ha moltes diferències entre nens/es: interacció entre aspectes genètics i l’entorn.
Diferencien dos gran tipus de psicomotricitat:  Motricitat grossa o gruixuda: control general de tot el cos i els gran grups musculars, permet caminar, córrer, saltar... Per exemple, capacitat d’anar amb bicicleta.
 Motricitat fina: control dels dits de les mans, actuar de forma més acurada i tasques més estructurades i precises. Per exemple, capacitat de fer la pinça.
La teoria en diu que obeeix a dues lleis que descriuen quina és la seqüència de desenvolupament, lleis que estan a darrere del creixement del desenvolupament prenatal: 1. Llei cefalo-caudal: primer dominem les part del cos que estan més pròximes al cap. La primera fita que aconsegueixen els nadons: és aguantar el cap.
2. Llei proximo-distal. Si dividíssim el nostre cos pel nostre eix de simetria, controlem més abans les parts que són més pròximes a aquest eix de simetria.
Per tant, abans controlem l’espatlla, que el colze; el canell abans que les falanges dels dits...
Als 2-3 mesos: o El control del cap. Cap al 4 mes, una nen/a que no pot sustentar el cap ha de portar una revisió mèdica. Si es deixa el nadó de boca terrosa alça una mica el cap.
Als 4-5 mesos: o El tema d’agafar objectes amb les mans. És capaç d’asseure’s però necessita algun tipus de recolzament, ja que té el tronc molt hipotònic (relaxació).
Naixem amb el tronc hipotònic i en canvi, els braços i les cames estan hipertònics. To muscular: grau d’atenció dels nostres músculs, i el grau d’atenció s’adapta a cada situació.
o Coordinar els ulls amb la mà.
o Aprenen a rodolar Als 6-8 mesos: o Ja es poden asseure’s per si sols, el tronc és suficientment hipertònic, sense un recolzament.
o S’aconsegueix l’interès per gatejar, i de vegades repten o s’arrosseguen i altres, fan salts amb el cul (desplaçament abans de caminar). Si no han gatejat poen tenir dificultats amb l’espai, i també amb la dificultat de dibuixar.
Als 8-10 mesos: o Intenta a interessar-se per posar-se dret o Comença a fer la pinça, coordinar el moviment del dit índex i el polze, permet l’escriptura a mà, dibuixar...
A l’any (10-14 mesos): o Aprenen a caminar. No té una correlació positiva començar a caminar abans o després.
A l’any i mig: o És capaç de córrer, puja escales, baixar li costa una mica.
o Pinça controlada: Pot començar a guixar o dibuixar.
o Xutar una pilota o Li comencen a interessar els jocs de construccions i fer torres, : motricitat fina.
Entre l’any i mig i els 2 anys: o Agafar un got i posar-se’l a la boca per beure.
o Treure’s la roba.
o Fer gargots que solen tenir algun tipus de significat per ells.
Proves o testos de Cribatge: Consisteix en fer una selecció dels nens i nenes que estan en risc en patir una dificultat en el desenvolupament. Quins nens o nenes poden estar amb risc, per fer un seguiment i fer més proves diagnòstiques.
Són més ràpides (15 a 20 minuts) de passar que les proves diagnòstiques.
El més habitual és el Test de Denver (primera versió: 1967). Aquesta primera versió tenia errors que feia que donessin molts falsos negatius: trastorns o dificultats i el test no havia cribat. Als anys 1990 es va fer una modificació i va millorar, i ens trobem amb nens i nenes que tenen un desenvolupament normal, però aquest test obre la senyal d’alarma, per tal de fer un seguiment.
S’ha de procurar que el nen o nena no estigui enfadat, que tota la prova se la prengui com un joc, l’ambient ha de ser l’adequat...
Test de Screening: mirar de seleccionar aquells que poden partir algun risc, en el moment de l’embaràs.
Com funciona el Test de Denver? Hi ha una escala de 0 a 6 anys. Els quadres són els assoliments que l’estudi es va fer amb els nens i nenes, es va demostrar que aconseguien en funció de cada edat.
1. Cal saber l’edat del nen o nena, solen partir de l’edat corregida, s’ha de calcular en els nens i nenes prematurs. Edat corregida: 18mesos-1mes: 17 mesos.
2. S’ha de traçar una línia recta des dels 18 mesos, tots els quadres que creui i els requadres que quedin a l’esquerra, són els que s’ha s’han d’avaluar. S’aconsella mirar avaluar la prova de dalt a baix.
Permet demanar a l’acompanyant si ho ha assolit o no= R.
S’han de tenir a mà una sèrie de materials.
Si passa la prova (pass) o suspen (fail). Al final de la prova es mira els errors:  Si hi ha 2 errors o més en dos àrees es considera anormal, i per tant, s’hauria de derivar i fer prova diagnòstica.
  Si hi ha un 1 error en 2 àrees, no es considera anormal i no hi ha una derivació, però hi ha un seguiment diagnòstic.
Si hi ha 2 o més errors en una sola àrea s’aconsella fer un seguiment.
1.
2.
3.
4.
Social (rentar-se i assecar-se les mans) La psicomotricitat fina Llenguatge Psicomotrictat gruixuda Taula de desenvolupament psicomotor-Taula de llevant reduïda Estret del Test de Denver. Està feta en nens i nenes valencians i catalans, es va fer un estudia amb 170 nens i nenes. A taula afina més en els primers 2 anys i mig del nen/a.
Va des del primer mes fins als 4 anys.
    Social Llenguatge Manipulació (motricitat fina) Postural (motricitat gruixuda).
Com funciona la taula de desenvolupament? 1. Es parteix de l’edat corregida.
2. Està fet en rectangles, i varia el color.
3. Varia els percentatges.
4. Es traça amb una línia de color (de dalt a baix i de dreta a esquerra).
5. Els requadres grisos són senyals d’alerta, que una simple aparició d’un quadre gris fa saltar la senyal d’alerta (temporals). També s’han d’observar els signes d’alerta.
6. També depèn de les estelles, només ens hem de fixar amb els quadres que hagi fallat. En el cas que hagi fallat un ítem a la banda de l’esquerra, es suma el total d’esquerre.
-Si el quadre es creuat per la línia es sumen la meitat de les estrelles.
-Si el quadre blau sobrepassa la línia, no es sumaria cap estrella perquè es creu que ja li donaria temps per assolir-lo.
  Si la puntuació arriba a 5 estrelles o més es consideraria que el nen/a està en risc. S’ha de derivar-lo o fer proves diagnòstiques.
Si suma 3 estrelles en una sola àrea, s’han de fer preguntes als familiars, potser s’ha de derivar.
DESENVOLUPAMENT SOCIAL-AFECTIU Social: com canvien les relacions amb les persones a mesura que ens anem fent grans.
Afectiu: emocions, identitat personal, creixement d’un mateix...
A la pràctica dos aspectes que estan estretament lligats, tema que es treballa de manera conjunta.
Relacions de 2 tipus: 1. Relació amb la família: persones més properes en el moment que naixem.
2. Relació amb els iguals o amics: a partir dels 2 anys.
FAMÍLIA= pares -Pares biològics: persones que cuiden el nen/a.
-Avis, pares adoptius, veí, famílies monoparentals, família reconstituïda...: són persones que el cuiden.
L’estructura familiar no determina el desenvolupament del nen/a, depèn d’un mateix.
Anys 60 va aparèixer una teoria anomenada Teoria del vincle afectiu: aferrament, apego a attattchment.
S’inicien les aportacions del doctor John Bowlby, un doctor anglès. Partint de bases teòriques psicoanalistes i de l’arqueologia (ciència estudia comportament dels animals) com de Konrad Lorenz comença a parlar del vincle afectiu.
Entre els nadons i les persones que el cuiden s’estableix un vincle emocional que serà important pel nen/a perquè li garanteix la supervivència és la base de la seva seguretat. Considerava que aquest vincle s’establia amb el nen i mare, que hi havia un enllaç molt estret i fort. Altres estudis actuals poden que es pot establir el vincle afectiu tan un home com en una dona.
Quan estem bé amb algú anem desenvolupant un vincle positiu a mesura que l’anem construint. Aquest vincle és molt important pel desenvolupament psicològic. Mary Ainsworth que va ser alumna de John Bowlby i defineix el vincle afectiu com un llaç afectiu que es forma entre el nadó i les persones que el cuiden, un vincle que els impulsa a buscar la proximitat i el contacte amb elles a través del temps i de l’espai.
La senyora Gottlieb diu que el psicòlegs anomenen vincle d’aferrament allò que les persones del carrer anomenen amor.
Com ho podem observar? Les conductes són totes aquelles que permeten el nen/a aconseguir mantenir la proximitat i el contacte amb la persona que el cuida. Per exemple, plorar, gesticular, somriure, vocalitzacions, el seguiment de la mirada, el seguiment quan ja es desplacen sols... tenir a prop a la persona que ens cuida.
Per què és útil? 1. Assegura la supervivència del nadó. Protecció i es cobreix el menjar, dels perills, de la temperatura... Assegura les cures necessàries que li permetran sobreviure. Sense aquestes cures el nadó moriria. Tenir les necessitats bàsiques cobertes.
2. És la base de la nostra seguretat. Els nens/es se senten segures quan tenen la persona que els cuida a prop.
 Els nen/es que tenen un vincle afectiu més segur són nens que tenen més capacitat per explorar el seu entorn. Desenvolupament equilibrat de la intel·ligència i bona estimulació ambiental (Piaget).
 Se senten més segurs per començar la interacció amb altres persones quan tenen el cuidador a prop. Desenvolupament en un impacte positiu en el llenguatge i comunicació.
 Quan els nen/es tenen por recorren a les persones que els cuiden. Bona relació amb els altres.
En general les persones que han establer un bon vincle afectiu, confien més amb els altres, més empàtics, persones molt més segures de si mateixes i millor autoestima. La qual cosa facilita l’aprenentatge i una bona motxilla per a la llarga per poder-nos relacionar de forma positiva amb els altres.
Primer necessiten que ho hàgim passat i després ho extrapolem a les altres persones.
Amb aquesta primera relació amb les persones que ens han cuidat: abraçar-nos, mirarnos, donar-nos petons... s’aprèn en aquesta primera relació amb les persones que et cuiden.
Model mental: primera relació amb les persones que ens han cuidat, primera relació determina com tu et situaràs amb la relació amb els altres. Per exemple, si confiem en nosaltres o no, determina les relacions amb les altres persones.
Alguns autors relacionen el vincle afectiu amb les persones que ens han cuidat amb la relació de parella.
Això de construir aquest vincle afectiu es de llarga durada, ha d’haver un desenvolupament i passa en 3 etapes diferents: 1. 3 primers mesos: ens sentiríem atrets pels altres, la percepció ja ve preparada.
Interacció amb les altres persones. El nadó no diferencia entre les persones que el cuiden i la resta de persones, aquesta serà la base d’interactuar amb els altres, però no s’ha desenvolupat del tot, perquè no sap diferenciar entre les persones que el cuiden i la resta de persones.
2. 3-7 mesos: el nadó comença a reconèixer a les persones que el cuiden de la resta de persones. Per exemple, somriu, vocalitza, deixa de plorar més fàcilment més amb les persones que el cuiden que amb la resta de persones. El autors diuen que el vincle afectiu no està desenvolupament establert, igualment que prefereixi el contacte amb les persones properes, no rebutja la interacció amb les persones que no coneix, i per tant, no ha acabat de diferenciar entre les persones que el cuiden i les que no.
3. 7-12 mesos: el nen/a mostra dues noves conductes. La primera, quan les persones que normalment el cuiden desapareixen del seu camp visual, plora i té por, que vol dir que no li agrada aquesta situació: Ansietat davant la separació. Se l’ha considerat una conducta universal però alguns autors la posen en dubte. Primera conducta que poden pensar que s’ha establer el vincle afectiu del tot. La segona, apareix la por als estranys, que es que rebutgen la interacció amb els estranys, i li poden fer una mica de por. No tots els estranys fan la mateixa por. Per exemple, els nens/es desconeguts no fa tanta por com una persona adulta, o les dones fan menys por que els homes... S’ha establer totalment el vincle afectiu.
4. A partir dels 18 mesos: aquestes dues conductes disminueix, no són tan evidents i augmenta l’autonomia. Els autors ho han atribuït al fet que tenim noves capacitat comunicatives, psicomotores... que no necessitem de manera prioritària tan al costat, primer pas per a la independització dels pares i noves capacitats intel·lectuals. Piaget deia permanència dels objectes i representació.
Abans pensa el nadó que ha perdut la persona de referència.
En alguns moment de tristesa, malaltia... es tornen a reactivar les conductes de vincle. Necessitat de reactivació de conductes de vincle d’aferrament al costat.
Sempre aquestes figures ens donaran seguretat, la figura principal pot canviar.
Figura de vincle important i la separació es vista pel nen/a una experiència amenaçadora o aversiva. Alguns autors han intentat entendre què passa quan es produeix aquesta situació i quins mecanismes podem tenir per intentar que no pateixin tant. Per exemple, quan ens separem dels pares quan anem a l’escola.
El primer que detecten els autors es que quan els separen de la persona que tenen un vincle, gairebé tots passen per unes fases: 1.- Fase de protesta (durada hores – 1 setmana): L’infant protesta per al separació, està molt en desacord per la nova situació. Ho manifesta plorant i comença a buscar-los. En el cas que no els trobi pot intentar fugir del lloc per intentar-los trobar. També fa conductes regressives, tornen a etapes anteriors: fa el dit, es fan pipi... Una altra manera de demostrar-ho es neguen a menjar o vomiten el menjar. En aquesta fase rebutgen el consol de les persones que estan ara. Volen trobar la figura de vincle. Si tornen a aparèixer les persones que el cuiden, l’abracen i si han passat moltes hores el segueixen amb la mirada i el controlen, ja que tenen por de que torni a marxar i es pugui quedar desprotegit.
2- Fase d’ambivalència (durada 1 setmana - 1 mes): En el cas que la persona que el cuida no torni. Comença a acceptar el consol i les cures de les persones que el cuiden. Però al mateix pot tenir rebuig de les persones que el cuiden i són molt difícils de predir. En aquesta fase les regressions solen augmentar. No hi ha conductes de que el nen/a plori tant, es com si hagués perdut l’esperança de que ja pugui tornar a venir. Si apareix el cuidador pot estar enfadat amb ell i per tant el rebutja o l’ignora. Poden seguir els vòmits o pot aparèixer l’insomni.
3- Fase d’adaptació (+1 mes): fase en que el nen/a s’ha adaptat en al nova situació i és capaç d’establir nous vincles afectius amb altres cuidadors.
Quins factors augmenten l’ansietat en aquest moment? 1. Espais molt grans.
2. Excés de gent, també altres nens/es. Treballar amb ratios petites.
3. Llocs sorollosos.
4. Trencaments d’hàbits i rutines. Zona de confort, no hi ha incertesa, hi necessitem preveure què passarà.
5. Perdre elements de privacitat, és a dir, no ens vinculem només amb persones, sinó també amb objectes. Per exemple, l’osset de peluix, el coixí, la pipa... No tingui la necessitat de compartir-los amb ningú.
Com ajudar als nen/es que no tenen un bon vincle afectiu? 1. És bo que el nen/a conegui abans l’espai, que l’hagi visitat amb les persones que tingui el vincle afectiu construït.
2. Intentar que la plantilla dels educadors que estaran amb els nen/es siguin el màxim estable.
3. Mirar de ser empàtics amb el nen/a, ser pacients, escoltar-los...
4. Evitar desqualificacions amb els altres nen/es.
5. Fer programes d’autoestima i d’habilitats socials, de vegades perquè la qualitat del primer vincle afectiu no ha estat positiva i s’ha d’arreglar.
6. Mostra afecte al nen/a. És important fer el joc de falda, el joc del tat, ja que és cara a cara.
7. Comentar les relacions d’amistats entre els diferents nen.
Els estudis diuen que sempre estableix un tipus de vincle amb les persones que ens cuiden, fins i tot en els casos que hi ha maltractament i situacions negligents..., només la diferència és la qualitat i el tipus o patró de vincle.
Per avaluar quins patrons de vincle hi ha, la senyora Ainsworth es va inventar una prova de laboratori: “La situació estranya”, utilitza per arribar a entendre quins patrons de vincle hi ha. Ens trobem en una situació de laboratori, el nen no està en un entorn natural i es roba en una situació desconeguda, observa des de fora però sense intervenir. I vol veure quines reaccions tenen els nens/es.
A partir d’utilitzar aquesta situació estranya en molts nens/es diferents arriba a la conclusió, que hi ha 3 tipus de vincle afectiu: 1. Vincle afectiu segur: el nen/a prou segur que per explorar el nou entorn i explorar les joguines que hi ha, amb el cuidador o la persona de referencia estant present (pare o mare). Fa entrar i sortir a la mare, un estrany... Sense la presència sense la persona que ens cuida habitualment, deixa de sentir-se segur i deixa d’interactuar amb els objectes que té a la sala, i quan apareix la figura del pare o la mare el consola. Millor autoestima, més facilitat relacions socials, més facilitat per interaccionar amb l’entorn, solen ser persones més autònomes, solen ser més cooperatius, empàtics... En general atribueixen situacions positives, al fet de tenir un vincle afectiu bo amb els altres.
2. Vincle afectiu ambivalent o resistent: el nen/a no sembla segur ni tan sols amb la presència de la persona cuidadora. Ni tan sols amb la presència del pare o mare no sembla segur per explorar aquest entorn nou. La desaparició de la figura de vincle sol provocar plors, ansietat... Quan torna la persona adulta no es desenganxa, busca la relació amb l‘altre, però no es suficient perquè el consoli. No li acaba de servir de seguretat.
3. Vincle afectiu insegur evitatiu o rebutjat: el nen/a sembla evitar el contacte visual fins i tot amb la persona que el cuida. Moltes vegades quan desapareix no sembla massa afectat, sembla que eviti el contacte amb l’altre. Solen explorar l’espai, però hi ha certa angoixa en no voler la interacció amb l’altre.
Alguns autors critiquen a Bowlby i Mary Ainsworth la qualitat del vincle afectiu depèn: 1. El que fan els pares amb els seus fills o filles, i tot recau en els pares. Visió tan unidireccional, relacions entre persones s’ha d’entendre de forma bidireccional, els pares tracten el fill d’una manera, i el fill també ha de respondre, ha d’haver una interacció. Lligams entre pares i fills.
2. Els nens que tenen alguna discapacitat tenen més probabilitat de patir maltractament per part dels pares. El context també influeix en com eduquem als fills i de quina manera es desenvolupa aquesta cura.
Un dels primers estudis que es van fer per valorar i com intervé en la relació entre pares i mares, el temperament dels infants o nen/es:  Reacció d’estímuls negatius  Capacitat d’atenció i concentració  Reacció d’estímuls nous i com ell els desenvolupa  Canvis en la seva vida La gran majoria d’autors coincideixen que el temperament és innat, base genètica i fisiològica.
L’estudi més important va ser el New York Longitudinal Study (NYLS) conduït pel senyor Thomas i Chess, és de fa més de 50 i van començar amb una mostra molt important d’estudis, i el segueixen durant els 40 primers anys de vida. Intenten avaluar el comportament dels nen/es. Podem parlar de 3 tipus de temperament: 1. Temperament fàcil: nens amb ritmes biològics molt estables, no tenen dificultat per menjar i dormir, humor positiu, reaccionen de forma positiva davant els canvis. Un 40% dels nens.
2. Temperament difícil: nens amb ritmes biològics irregulars, fàcilment irritables, amb respostes emocionals molt intenses, que a vegades els hi costa menjar o dormir, i que tendeixen a mostrar un humor més negatiu. Un 10% dels nens.
3. Temperament de Reacció Lenta: nens amb moltes coses en comú amb els nens de temperament fàcil, però en canvi els costa assumir una mica més assumir els canvis i aleshores necessiten més temps. La seves reaccions emocionals (positives i negatives) són de baixa intensitat. Un 15% dels nens.
A l’hora de cuidar nen/es és més efectiu el temperament fàcil, ajuda a construir un vincle afectiu més bo. Els pares han de conèixer el seu fill/a i s’han de saber adaptar i escoltar-lo a la vegada. Per construir vincle afectiu positiu, cal que pares i fills s’ajustin entre ells, cal una bondat d’ajust.
Bondat d’ajustament aportació més important, per construir un vincle afectiu, el nen necessita que els pares s’adaptin a les necessitats i temperament de l’infant. El pares s’han d’ajustar al temperament del infant – llarg termini, vincle segur és el més complert. Què podem fer millor? I hem d’entendre les dues parts -fill i pares-.
Vincles afectius clàssics FREUD (Teoria psicosexual) 1. Oral: Vincle afectiu mare-fill supervivència alimentària, es posa en dubte que l’amor a la mare sigui interessat. Tenim la necessitat de contacte físic amb els altres. Tan poc ser perjudicial que es tregui massa aviat com massa tard. Les repercussions que poden venir després es que fumi, que parli molt...
2. Anal: Plaer en el control dels esfínters. Una persona que està enganxada a aquesta etapa solen ser persones obsessives, un desmesurat sentit de l’ordre o totalment caòtic, molt desordenat.
ERIKSON La nostra personalitat es desenvolupa durant tota la vida teoria heurística. Intenta trobar la solució no només en l’etapa de la infantesa i l’adolescència. Suposa un pas endavant en la psicologia del desenvolupament, i hi ha un canvi de mentalitat.
Les seves etapes les contempla com a crisis: virtut o problemes: 1. 0-1’5 anys: Confiança vs desconfiança: el nen aprèn si el món és un món amb qui pot confiar o no, i amb les persones de referència són les que li ajuden a poder confiar o no. La virtut que desenvolupem de forma positiva: esperança, i si no és així tindrà una personalitat més desconfiada cap als altres i cap a ell mateix.
2. 1’5-3 anys: Autonomia vs vergonya: el nen comença a desenvolupar per habilitats per més autònom, si l’entorn ho afavoreix o el nen té oltes dificultats per aconseguir aquesta autonomia. I sino ho aconsegueix pot sentir-se malament perquè no té competències, pot sentir vergonya. I si aconsegueix l’autonomia, la virtut que s’aconsegueix és la voluntat. Els pares han de guiar i protegir als seus fill però amb un equilibri.
Altres autors plantegen que en el moment en que naixem no som conscients ni tenim format un perfil d’identitat personal de ser una persona diferent a la nostra mare.
L’autor que més ho explica més de formar part de la mare va ser Wallon. El nadó no és una persona diferent, és una part de la persona que el cuida, i a través de la psicomotricitat. L’autoconsciència és la sensació que qui som amb unes determinades característiques, i amb una identitat... l’aconseguiríem entre els 15 i 24 mesos. Per comprovar aquest fet alguns autors han intentat demostrar que a través de la prova del mirall sense que el nen se n’adoni se li pinta el nas de color vermell i miren a veure quina reacció porta a terme.
Coincideix popularment amb l’edat del no (la petita adolescència, els terribles dos): moment en que el nen mostra disconformitat amb el que els seus pares, i com han vist que són diferents, volen formar la seva pròpia identitat i per construir el jo propi. Per tal de reafirmar-se i allunyar-se dels pares. També pot estar acompanyat de les rabietes. Els últims estudis diuen que aquesta conducta apareix més en les societats individualistes, i en les que són més globals, no hi ha tant conflicte amb es adults. No saben si és una conducta universal o cultural. No és un càstig del nens de cara als pares.
Desenvolupament social i afectiu Quan naixem no tenim tot el repertori d’emocions no desenvolupat, es desenvolupem aquestes emocions al llarg de la nostra vida, i principalment en els 2 primers anys.
-Quan naixem les conductes emocionals innates que tenim (Lewis, Kagan i Johnson): 1. Interès 2. Malestar 3. Plaer 4. Fàstic -Entre el 1 i 2 mes apareix el somriure social: somriure davant una altra persona. De vegades sembla ser una reacció reflexa, Però els autors diuen que és una relació recíproca i bidireccional.
-Entre 2 i 6 mesos: apareix la còlera, la tristesa i la sorpresa.
-Entre els 6 i 15 mesos: la por i l’alegria.
-Entre els 15 i 24 mesos: la por, la vergonya, la culpa i l’orgull. Aparició del llenguatge.
Els nens comencen a expressar-se i a posar etiquetes a allò que sentim primer pas en la regulació emocional.
Sinó ens apareix l’emoció en un moment concret, és important que neixen en un moment en concret, però és probable que no les sapiguem controlar ni gestionar, s’ha de millorar durant la vida.
Desenvolupament del llenguatge Comença en el moment de néixer i hi ha el desenvolupament de la capacitat simbòlica, habilitat per representar símbols i associar significats amb significants.
També hi ha d’haver el desenvolupament de la comunicació: 1. Serveix per aconseguir coses, aprèn amb 4 setmanes quan plora gana, son...
2. Els altres em poden entendre i pot haver una relació recíproca entre persones.
SEGON ESTADI: PREOPERACIONAL O PREOPERATIU (2-7 anys) DESENVOLUPAMENT INTEL·LECTUAL I COGNITIU Piaget El nen s’ha de dedicar a traduir els altres coneixements anteriors a la capacitat simbòlica, i ha de reconstruir tots els coneixements que té del món a coneixements simbòlics (llenguatge, dibuix... En el moment que el nen que adquireix aquesta funció simbòlica on l’aplica a tots els àmbits de la vida, es capaç de reconstruir tots els coneixements des d’aquesta perspectiva. En el primer any sol ser més individual, més tard cooperes amb els altres.
Aquesta capacitat és com la cara o la creu li permet a fer com si... Li permet assolir un nou estadi i canvia la tipologia de joc i li permet aconseguir els seus coneixements de cara al món, i els extrapola. I li canvia la seva perspectiva. Permet interactuar amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. Permet trobar situacions que produeixen plaer. El joc permet la comprensió de qui som i del que podem arribar a fer.
Gràcies a aquesta funció simbòlica, el nen assoleix la noció d’identitat entendre que un objecte o persona és al mateixa encara que pateixi alguns canvis. Ex: quan passava un got d’aigua, mare, arbre... És bàsica no només per aprendre, sinó per viure en un moment menys caòtic. No podríem aguantar un món molt variable.
Assolim certa noció de causalitat (relació funcional) no hi ha una relació des d’un punt de vista quantitatiu, no pot explicar el funcionament d’aquesta relació de causaefecte. De vegades els nens relacionen causes-efectes perquè apareixen a la vegada, però que no tenen res veure.
Es fixa en quines són les limitacions de la intel·ligència (desajustos i pensament no és coherent en els ulls de les persones grans)  5 anys en aquesta etapa: 1. Egocentrisme: punt de vista intel·lectual. Fins a quin punt entén el nen que les altres persones poden tenir un altre punt de vista al seu. Ex: prova de les 3 muntanyes. Explica la conducta de que si el renya i es tapa els ulls. Si el nen diu això que no permet veure. Li has de donar vistes diferents, i posar-se en el lloc de l’altre. De vegades donen coses per sabudes.
2. Aparença percebuda: La nostra capacitat de simbolitzar encara és poc potent.
Els nens continuen refiant-se de la seva percepció, de vegades s’equivoquen més de la seva percepció, que allò que saben. Per exemple, experiments que tenen a veure amb equilibrar peces, els adults pensen que s’ha de posar un suport, en canvi els nens tenen la eina de la percepció.
3. Centració: els nens focalitzen la seva atenció només en una part de la situació, per tant difícilment fan anàlisi globals. Moltes vegades la seva visió és esbiaixada cap al que els hi crida més l’atenció i poden cometre errors. Per exemple, efectes en l’aprenentatge. Si un nen s’ha fixat en el color, després se li fa difícil centrar-se amb la mida o amb l’ordenació...
4. Irreversibilitat: la incapacitat dels nens d’anar i tornar en l’estat inicial de les coses que han vist passar, mediat en la intel·ligència. Per exemple, no tornant en el got inicial.
Totes aquestes limitacions es veuen afectades: 1. Classificació i la seriació: En l’àmbit de la classificació i la categorització: “La inclusió de classes” i la “persistència de conjunts i de subconjunts” dificultats per entendre que una cosa pugui pertànyer al mateix temps en una mateixa classe i que es puguin moure de classes i subclasses. Quan se situa en una classe superior es hi costa baixar a la subclasse. Per exemple, que la seva mare pugui ser filla.
2. Conservació: pensar que la quantitat dels objectes poden variar depenent de la seva disposició en l’espai. Es veu influenciat el moviment i com ell veu un objecte. En el moment que no sap resoldre un problema utilitza els gestos per poder-se comunicar, torna a la anterior intel·ligència. Per exemple, solen tornar a l’acció anterior i a la representació.
-Quantitat -Massa -Superfície -Volum 3. Realisme: troba que els nens tenen dificultats en posar una línia divisòria en el que és real i el que no és real. Per exemple, confonen realitat i somnis, realitat i ficció...
Realisme nominal: la paraula d’un objecte està relacionada i molt lligada amb aquest. Per exemple, no entenen si a la taula li poséssim cadira per exemple.
4. Artificialisme: creença de tot el que hi ha en el món ha estat creat per algun o altre. Per exemple, mitologia grega, rius, muntanyes, Bíblia...
5. Animisme: els objectes tenen com vida pròpia, els hi atribueixen característiques animals o humanes. Per exemple, sol marxa a dormir, sidecar...
6. Funcionalisme: els nens creuen que totes les coses del món existeixen per sernos útils a nosaltres. Per exemple, el riu existeix perquè ens puguem nosaltres anar a banyar...
Crítiques Les proves que els hi fa Piaget als nens són molt difícils perquè puguin respondre correctament. Altres investigadors troben que quan se’ls hi plantegen aquestes proves a través de jocs millora molt el resultat.
Noves aportacions sobre el desenvolupament cognitiu 1. Teoria de la ment: Piagetcom els nens conceben els pensament dels objectes, de les altres persones... Premacte i Woodruffells diuen que les persones desenvolupem una teoria de la ment. Té a veure en quins coneixements tinc en com funciona la meva ment i com funciona la ment de les altres persones. Quan és capaç d’atribuir estats mentals als altres i a si mateix.
És important per l’empatia, autoconsciència, relació amb els altres i la metacognició (pel propi aprenentatge). Permet fer previsions de les coses.
2. Teoria de la ment: Wellmau i Flavell.
Wellman una persona ha de ser capaç d’entendre que els seus pensaments i els seus estats interns existeixen, i a més a més són diferents del món exterior.
Els processos mentals que posem en marxa per entendre la nostra ment i la dels altres, són múltiples. Els processos mentals es relacionen entre si. Les persones ha mesura que anem madurant controlem cada vegada millor i entenem com funciona la nostra ment i la dels altres.
Flavell una persona per tenir aquesta teoria pot representar els esdeveniments amb exactitud o de manera errònia. Això ens permet entendre que jo o les altres persones puguin tenir falses creences i també poder entendre la mentida. La ment és un mediador actiu entre la realitat i l’emoció interna.
3. Com es pot avaluar?  Tasca de falsa creença: -1r ordre: dificultats 4-5 anys i nens amb trastorns autistes. El nen es queda amb el que ha vist, i no pensa que l’altra no ho ha vist, a més de dir el que hi ha escrit en la caixa.
-2n ordre: que creu un altre sobre la creença d’una altra persona. Es desenvolupen una mica més tard que la falsa creença de 1r ordre.
-Històries estranyes de la vida quotidiana: fins a quin punt els nens poden diferenciar entre una ironia (vaques), una mentida (xocolata) o una mentida piadosa (gerro). Sembla que els nens els hi costa entendre les ironies abans dels 4 o 5 anys i que no diferencien bé entre una mentida i una mentida piadosa abans dels 6 o 7 anys. A partir d’aquesta edat ja comencen a entreveure les diferències.
DESENVOLUPAMENT SOCIOAFECTIU Relacions entre pares i fills Més enllà del vincle afectiu, alguns autors com: Baumrind i Mc. Cobby i Martin han estudiat els estils educatius familiars.
Es pot considerar que cada família té una manera diferent de relacionar-se amb els seus fills, s’estableixen un determinat tipus de relacions entre pares-fills  hi ha tipus diferents de família depenent com s’estableixen aquestes relacions educatives familiars.
Per poder classificar diferents tipus de família, dues grans dimensions entre les relacions de pares i fills. En funció: 1. Com son aquestes relacions entre pares i fills.
2. El tipus de família que creix el nen: la personalitat es veurà afectada.
Es fixen en quatre grans dimensions: 1. El grau d’afecte.
2. El grau de comunicació.
3. El grau d’exigència.
4. El grau de control.
Hi ha famílies on aquest aspecte és molt elevat: relacions càlides i properes, i el contrari, no es demostra l’afecte: relacions fredes i hi ha manca de comunicació. En la pràctica es troben en un grau d’afecte i de comunicació entre baix i alt, en el punt entremig. Pel que fa al grau d’exigències i control, els autors es fixen fins a quin punt són més permissius o menys, fins a quin punt són coherents amb les normes...
El que fan en els seus estudis es creuar aquestes relacions, es posen en relació les dues dimensions i sorgeixen 4 estils educatius diferents: + comunicació i afecte PERMISSIUS DEMOCRÀTICA - + control i exigència INDIFERENTS AUTORITÀRIA - 1. Família democràtica: relació càlida i afectuosa i bona relació amb els seus fills i filles. Alt nivell de control i exigència, adaptats al nen o nena dintre de les seves possibilitats. Quan el nen fracassa se’ls recolza, se’ls hi dona suport, confien en ell. Com que hi ha unes normes es raonen i aquests entenen el perquè. Són famílies que tendeixen a utilitzar la disciplina inductiva, tendeixen a no utilitzar tant el càstig, sinó intentar fer veure quines han sigut les conseqüències que han fet trencar la noma, i observar les accions que han portat a fer-ho, fer-li entendre i que miri de buscar una altra solució, ja que hi ha una bona comunicació.
2. Família permissiva: El nen té molta capacitat per expressar allò que sent. Hi ha poc control i exigències, s’intenta evitar que tingui dificultats en la vida i hi ha poques normes en el marc familiar. Semblen dirigides únicament per allò que volen els infants, estan a l’abast per cobrir les seves necessitats.
3. Família autoritària: Les normes estan clares per tothom i no s’expliquen les raons per les quals s’imposen les normes perquè els pares ho diuen. I si es trenquen les normes es porta a terme la disciplina deductiva, a través del càstig. S’exigeix molt als fills, i si fracassen solen culpabilitzar-los de les seves accions: expressions de no te’n surts, no vals prou, que faci el que faci mai se’n sortirà... Relacions fredes i distants, poca comunicació i afecte, està mal vist expressar emocions i necessitats pròpies.
4. Famílies indiferents: Relacions molt distant i fredes, no hi ha normes, i per tant, no hi ha exigències ni límits. Poden ser de vegades terriblement normatives i hi haurien famílies negligents. Maltractament físic d’escolarització, de menjar, bullying...
Observen quins són els efectes de créixer en un tipus de família o en un altre. I per tant, quina és la personalitat dels nen d’aquestes famílies i si hi ha correlació entre una cosa i una l’altra. Resultats obtinguts: Famílies democràtiques: nens amb una autoestima més positiva, persones que confien més en les altres persones, i que en general mostren una competència social més elevada. Solen ser nens amb autocontrol més elevat. Una bona interiorització de les normes socials. Persisteixen més fàcilment davant els fracassos, no obstant, no rendeixen tan fàcilment com altres nens que formen part d’altres famílies. Millor adaptació escolar.
Famílies permissives: l’autoestima no és tan baixa com en les altres situacions, però no és tan elevada com en els de fills de pares democràtics. Es demostra en l’afecte i en la comunicació, no és tan elevada perquè no aprenen a tolerar tant bé la frustració, perquè quan els nens estan a punt de caure en alguna situació perillosa, els pares miren d’intentar evitar-se-la, protegeixen molt el seu fill, no obstant, això entreveu que tenen el dubte que el seu fill se’n pugui ensortir o no, hi ha un punt de desconfiança. Són molt poc tolerants a la frustració i molt poc persistents davant el fracàs i abandonen de seguida. També diuen que solen ser a primera vista els nens més expressius i desinhibits, per aquesta falta de control i exigència, en canvi, molt control i afecte. Certa facilitat per establir relacions amb els altres a primer moment, però els hi es difícil mantenir llarg temps relacions amb els altres. Solen ser nens de vegades mes immadurs, i en poc control sobre els seus impulsos.
Famílies autoritàries: autoestima més baixa que les famílies democràtiques i permissives, per la poca comunicació i afecte demostrats. Està relacionat amb el fet de posar exigències tan elevades i amb la culpabilització davant el fracàs, sembla que de vegades no hi ha suficient, amb això, aconsegueixen fer malbé la seva autoestima. A més, són nens amb poc autocontrol. L’autoritat està a fora, és externa, el locus de control el tenen els pares, els mestres, el policia... i jo faig en funció d’aquesta autoritat, segueixen l’autoritat perquè tenen por al que els pugui passar, i quan no hi és hi ha descontrol. A l’adolescència solen trencar els límits, per falta de control que han tingut. Quan no hi ha aquesta autoritat al davant, poden mostrar actituds negatives, relació freda pares i fills, càstig no deixa de ser una agressió i tenen aquest model i no solucionen el conflicte parlant.
Famílies indiferents: Autoestima més baixa, nens que no acaten les normes, solen ser persones molt vulnerables, amb forces conflictes socials i personals. Solen ser nen amb poca sensibilitat cap a les necessitats dels altres. No tenen empatia per reconèixer les necessitats dels altres: problemes d’identitat en l’adolescència.
A finals del 90 es posa en dubte la teoria, s’acusa de ser molt determinista, model molt rígid, simplista i unidireccional: pares fills. No té en compte els temperaments dels nens, ni les característiques socials de la família... No té en compte els contextos culturals, perspectiva occidental, hi ha judicis de valors en com està plantejada la teoria. Hi ha moltes variables que influeixen en la personalitat. No poden avaluar causa-efecte, sino correlació estudis correlacionals: relació entre dues variables varien alhora significativament. No podem dir que aquestes siguin les úniques causes.
Ens dóna pistes per entendre que tindrem en la consulta. Segurament els nens i nenes necessiten certa comunicació i afecte; cert control i exigència.
Relació entre germans Molts menys estudis, en la nostra cultura entre un 70 i 80% tenen germans i germanes.
Es van interessar la psicologia psicoanalítica: gràcies a aquesta relació els nens poden trobar una expressió legitima al seu odi. Els nostres germans són els primers rivals que tenim. Rivalitat per l’amor dels pares. I d’aquí que sigui legítim, diuen que no només odiem als nostres germans sinó que també els estimem moltíssim, relacions altament ambivalents. Tenim reprimits desitjos de la mort del germà. A la llarga, tendim a trobar la part més positiva, i són un suport emocional molt important: una de les figures més importants. A la vellesa, aquestes relacions es tornen més fortes perquè retornen com a la infància i formen part del benestar i suport emocional.
Diuen que la figura dels pares és clau per sentiments de rivalitat les fan més fortes els pares o menys, estats que augmenten la rivalitat: els favoritismes i comparar fonamenten la mal relació entre germans, son més habituals del que ens pensem. Si en general no s’han de comprar els germans entre si, no s’haurien de comparar davant els estranys. Aquest fet propicia aquest sentiment de rivalitat i la mala relació.
Hi ha estudis que han intentat avaluar: 1. Quines diferències hi ha en la personalitat del nen/a.
2. Quina influència hi ha l’ordre de posició de naixement, s’han fet moltes critiques, i que no estan ben fets, i hi ha mancances en el sistema (anys 70 i principis de 80).
Els primers solen ser més responsables, rendiment escolar més elevat i persones més ansioses.
Els petits són més vitals, més despreocupats, ansietat més baixa, rendiment escolar més baix, persones més immadures i irresponsables.
Hi ha tantes diferències entre les famílies que és impossible arribar a una conclusió, és més important en la família has crescut, que l’ordre de posició. L’experiència vital no és la mateixa que ser el primogènit que el fill petit, però no es poden extreure aspectes de personalitat idèntics.
Estudis més actuals: com canvien les relacions familiars davant l’arribada d’un germanet (Dunn).
Les relacions entre pares i fills grans canvien en el moment que neix una germaneta. Ja no ets l’únic focus d’atenció dels pares: les primeres setmanes augmenten els enfrontaments més amb la mare. Durant les primeres setmanes del seu naixement, la germana gran té mes desitjos i té més demanda i vol més coses, i fa que els pares posin límits. Canvia la visió dels pares cap al fill gran: automàticament passen a veure el germà gran que era el petit, passen a veure’l més gran i li fan ocupar un altre lloc que no està situat en l’edat, i els pares el comencen a exigir més. Disminueix el temps d’interacció entre els pares-germà gran.
Canvia la forma en què conversen i dialoguen. Abans de que neixes, comencen les converses els pares i quan neix les comença el fill. En un primer moment és dolorós, però després t’ajuda i aprens estratègies en començar converses amb altres persones.
Principal tema de conversa: entre pares i fills, el mateix nen (nius de conversa). Quan neix el nen petit: el principal focus de les converses és el nadó i els hi toca el centre de l’ego, i li permet aprendre que no és el centre del món i si vol aprendre coses s’ha d’espavilar.
Augmenten les entremaliadures i les rabietes, intent de cridar l’atenció dels pares. Pot ser habitual, algunes conductes regressives.
Tots aquests canvis que es produeixen, es superen de manera positiva i a la llarga és beneficiós pel nen i s’aprèn a trencar amb l’egocentrisme i milloren les habilitats socials amb els altres, millora l’autoconcepte dels nens, t’aprens a conèixer millor a tu mateix. Millora la competència a l’hora d’adoptar perspectives diferents, millora empatia i fins i tot, alguns estudis vinculen aquesta capacitat amb la Teoria de la Ment.
Manera positiva s’hauria de presentar el germanet com una persona amb necessitats, que ara està molt indefens i que ara no podem estar per ell, però que l’altra necessita molt suport com va necessitar ella. Implicar-lo en mesura en la cura del petit. Intenti trobar algun moment d’atenció individualitzada.
S’ha estudiat si el sexe i les diferències d’edat influeixen en la seva relació. Relacions afectuoses: relacions més càlides. Com més junts creixen en la variable d’edat, millor es porten. El que determinen en major mesura és la conducta dels pares tot tenint en compte: els favoritismes i les comparacions.
Estudis actuals diuen que els fills únics poden ser que siguin més generosos, més afectuosos i menys egocèntrics que els fills que tenen germans. Que des de ben aviat tinguin bona relació entre els nens i nens, per poder desenvolupar les habilitats socials amb els altres.
Relacions entre avis i néts No hi ha quasi estudis sobre aquestes relacions. En general, són relacions positives per tota la família. En principi qui s’endú els beneficis més important se’ls endur el nét, gràcies a la relació entre els seus avis, el nét té a la seva disposició una persona adulta que té més temps per dedicar-li.
Els avis passen molt temps jugant, explicant històries inventades o pròpia família...
amb els seus néts. Això contribueix a desenvolupar la intel·ligència, el desenvolupament cognitiu i intel·lectual, el coneixement amb els néts. Quan se’ls explica històries sobre el passat de la família i de les relacions familiars contribueixen a desenvolupar i construir la pròpia identitat personal, i entendre que formes part d’una història familiar saber d’on venim, ajuda a entendre qui sóc.
En general els néts aconsegueixen que els avis siguin més tolerants i flexibles amb les normes, aquest fet és positiu pel nét perquè pot arribar a entendre que les normes poden ser modificables, i es poden canviar si tots estem d’acord. Hi ha una excepció a la norma quan els cuidadors principals passen a ser els avis que no els pares: aleshores hi ha molt poc control i poques exigències. Quan els avis s’han de fer cura dels nets no es gaire beneficiós.
Els pares surt beneficiada de al relació entre avis i néts. En general, quan hi ha bona relació entre avis i nets, ajuden als seus fills a ser bons pares i els ajuden a posar en context, i aquest fet ajuda a intervenir en l’etapa de la infància i l’adolescència.
Els pares i avis surten beneficiats d’aquesta relació, perquè els hi reporta d’una recompensa positiva a nivell emocional, ja que troben que és més fàcil fer avis i tot sovint rememoren el paper com de pares. Però hi ha excepció quan han d’assumir més tasca que no els hi pertoca, i per tant, hi ha una sobrecàrrega, ja que els pares no se’n ocupen. I trobem avis estressats i cremats però es molt habitual actualment.
En situacions i esdeveniments vitals estressants de la família, la relació dels avis es quan font molt important emocional del nét. Per exemple, separació, pèrdua dels progenitors...
Relacions entre iguals o amistat Està focalitzada entre 2-6 anys. Abans dels 2 anys no podem parlar de relacions d’amistat entre nens i nenes. Des de molt petits, ens sentim atrets pels nostres iguals: 1. Als 6 mesos els nens comencen a mirar, senyalar o somriure als nens del seu voltant.
2. 9 mesos aquestes conductes d’intentar cridar l’atenció dels altres nens augmenten.
3. 1 any tot i que no juguen compartint les coses, no relació d’amistat, han observat els autors que fan joc en paral·lel. Hi ha intercanvis d’objectes i interaccions puntuals: no té importància el sexe de l’altra nen o nena. Es posen les bases per establir relacions d’amistat. Es fan en paelles o trios.
A partir dels 2 anys relacions mes estables, 2-6 anys primeres relacions d’amistat. La gran majoria de nens d’aquesta etapa quan se’ls hi demana si tenen un amic o una amiga solen dir que si, i poden dir alguns noms, i durant unes setmanes solen ser bastants estables, i comencem a establir relacions d’amistat. A més, en general comencem a tenir més d’una amic.
Quins són els motius per escollir un nen o un altre? 1. Joc: es comença a veure certa tendència a que les amistats tinguin el compte del nen o nena. Ja tenen molt clar que tenen jocs de nens i nenes.
2. Edat similar: no veuen gaire bé els que són més petits o més grans d’ells.
Com entenen l’amistat? -Un bon amic és el que vol jugar amb miperspectiva egocèntrica: ha de ser recíproca la relació -En alguns moments t’ajuda, comença a aparèixer el concepte de suport emocional.
Els estudis han demostrat que ens barallem més amb els nostres amics, que no pas amb la resta d’iguals interactuem més. El conflicte ve donat per la possessió de les joguines. Els conflictes amb els amics és de menor intensitat i que amb les nostres amics comencem a resoldre’ls d’una manera no tan agressiva física manera proactiva i equitativa i buscar consens.
A partir dels 3 anys apareix un tipus de joc que podria semblar que en comptes de jugar s’estan barallant joc turbulent: molt físic i tendeixen a jugar més els nens que nenes i que sol ser iniciat pel pare que no pas per la mare. Els nens tindrien la possibilitat de tenir contacte físic sense ser mal vistos pels altres. És diferent perquè estan somrient i hi ha expressió no verbal.
Com són aquestes relacions entre iguals o amistat? 1. Són relacions simètriques o horitzontals (nivell de maduració).
2. Pots decidir i escollir amb qui vols anar (voluntarietat).
3. Són relacions condicionals, és a dir, són exigents perquè no és incondicional sinó que tu t’ha de fer càrrec de la relació i l’has de cuidar relacions qui pro quo.
4. Són relacions canviants i variables.
Les relacions d’amistat són una font de suport emocional molt important, ens cobreixen una necessitat bàsica de les persones: 1. Sentir-nos que formem part d’un grup.
2. Sentir-nos que som acceptats pels altres.
3. Són una font d’aprenentatge: la imitació entre iguals i que està relacionada amb el nivell de maduresa similar ens fa empatitzar; autoconcepte lligat a la identitat personal, normalment tendim a comparar-nos amb la resta de persones, però sobretot amb els nostres amics i per conèixer qui sóc jo.
Aspectes emocionals i afectius Els progressos en els aspectes intel·lectuals i llenguatge millor comprensió i regulació emocional.
Què sentim, com i com ho podem controlar? Les nenes mostren unes puntuacions més altes en la puntuació i regulació emocional els pares els hi parlem més de les nostres emocions i de les seves. I aquesta diferència entre nens i nenes afavoreixen aquesta millor comprensió i regulació emocional.
Les nenes tendeixen a tenir més sentiments de culpabilitat i de vergonya qüestió interactiva ambiental. En general es tendeix a utilitzar la disciplina inductiva i la retirada de l’amor, i per tant, la culpabilitat i el càstig és més freqüent amb nens.
Es tendeix més a reforçar positivament més l’èxit dels nens que el de les nenes. I en canvi, tendeixen a fixar-se més en els fracassos de les nenes conseqüències en la motivació d’assoliment: intenten entendre perquè hi ha persones que com se’ls ha maxacat molt quan han fracassat, prefereixen fer el mínim i intenten evitar el fracàs i no s’arrisquen.
Comprensió emocional capacitat d’entendre quina capacitat tenim davant d’un determinat estímul. A partir dels 2 anys són capaços d’entendre que els hi passa en un determinat moment, i quines emocions es manifesten i passen en un determinat moment. Comencen a entendre els progressos i els fracassos dels altres.
El hi costa entendre l’ambivalència emocional emocions contradictòries. Els 5 o 6 anys solen entendre-les de manera alternada, ara em sento trist i d’aquí dos segons em sento alegre, no alhora.
Els hi costa d’entendre la personalitat d’una persona o desitjos afecten en una determinada situació. Han relacionat gràcies als avenços de la Teoria de la Ment.
Regulació emocional ser capaç de controlar i regular emocions. Comencen a utilitzar l’estratègia de la distracció. Els hi costa explicar que utilitzen aquesta estratègia, no està desenvolupada la capacitat metacognitiva. Avança l’empatia, les nenes tenen més tendència a ser-ho. Però no són capaços d’explicar perquè se senten així.
2-6 anys formació de la identitat personal mitjançant la negació per part de la persona adulta i comença a utilitzar pronoms com jo, mi... Intenta a conèixer-se una mica més a fons, construeix el seu autoconcepte i autoestima.
Els nens es descriuen des d’un punt de vista molt concret: conductes concretes, habilitats molt específiques, característiques físiques molt concretes... però sense extreure conclusions més generals com farien les persones adultes. No fan extraccions, utilitzen hipònims. tendeix a ser una consideració de si mateix, poc realista, s’atribueix més habilitats i competències que no té. Els nens solen mostrar una autoestima molt inflada, perquè no entenen: 1. Hi ha matisos en les coses: pot ser crític amb tu mateix tenint una bona autoestima.
2. L’autoestima està molt influïda pels pares, els amics, mestres i mestres...
En aquesta etapa, els pares tendeixen a valorar molt les aportacions que fa el nen o nena, quan es fan més grans es fan valoracions més exactes i hi ha més crítiques. Les nenes tendeixen a tenir una autoestima més baixa.
Aquesta autoconcepte està basat en el “jo real” i el “jo ideal”, i tot sovint els confonen.
En aquest moment de la vida per Freud els nens es troben en l’etapa fàl·lica, i s’identifiquen amb el sexe oposat i aleshores es construeix el superjò i hi ha complex d’Èdip i Electra. El plaer es troba als genitals. En funció com es superi, el nen serà amb un superjò equilibrat i amb unes normes socials establertes adequades. Sino es supera, problemes en les normes socials i poden sorgir problemes de salut mental: histèria o traumes relacionats amb la identitat sexual.
Segons Erikson s’ha d’afrontar l’etapa de la iniciativa versus culpa, el nen té ganes de fer coses per si sol i tenir motivació i iniciativa pròpia, però a la vegada sap que no ho pot fer tot ja que no estan ben vistes per les normes socials. Si és capaç de trobar aquest equilibri i ser acceptat per la societat, superarà aquesta crisis i obtindrà la virtut del Propòsit. En cas que no, apareixeria la culpa que donaria persones adultes inhibides, amb molt poca capacitat per plantejar-se objectius. Són poc espontànies i no s’esforcen o trobaríem a persones competitives i necessitat de xulejar d’aquest èxit.
Els pares han de deixar fer les coses, però marcar límits adequats i coherents i donar el perquè dels motius.
TERCER ESTADI: OPERACIONS CONCRETES (7-12 anys) DESENVOLUPAMENT COGNITIU El pensament es torna molt més coherent, lògic i ordenat ulls de les persones adultes. Han deixat enrere el pensament més intuïtiu i a més, els coneixements s’han ordenat que en l’etapa preoperatòria. El pensament màgic ja no li quadra. En aquest moment, els nens gaudeixen més de la màgia, ja que veuen un truc extraordinari.
El pensament es torna més racional i objectiu gràcies a superar la majoria de limitacions de l’etapa anterior: 1. El nen supera l’egocentrisme, es sap posar en el lloc de l’investigador.
2. El nen supera la centració descentració, és capaç de fer anàlisis molt més globals d’una situació i és capaç d’entendre els volums de líquids...
3. El nen supera l’aparença percebuda realitat inferida, ja no es refia tant de la seva percepció, sinó es refia del que sap.
4. El nen supera la incapacitat per fer marxa enrere: irreversibilitat en aquest moment s’assoleix la reversibilitat.
Totes aquestes superacions de les limitacions, afavoreix que el nen ja no cometi errors en la classificació ni en la seriació, i les dificultats per entendre que un objecte pot pertànyer en un conjunt i subconjunt. I també assoleix la conservació de la quantitat, la massa, la superfície i el volum.
Gràcies a aconseguir l’animisme entre d’altres, la intel·ligència del nen està més preparada que abans per entendre coneixements de les persones adultes, és un bon moment per adquirir coneixements específics per treballar a l’escola, estan molt interessants per entendre el seu medi natural i estan molt ben preparats per adquirirlos, paral·lelament són introduïts a l’escolarització primària.
La limitació pel que fa a la intel·ligència és que el seu pensament encara és concret i no han pogut desenvolupar un pensament abstracte, i per tant, tots els aprenentatges sempre és primer a partir del que és concret. Piaget els hi posa exemples, que manipulin els objectes... Hem d’entendre que no és una intel·ligència abstracta. El fet de no haver-la desenvolupat, els fa entendre que la realitat=possible, i allò que no és real=impossible. Són incapaços de raonar allò que no forma part de la realitat. No accepta que la realitat podria ser d’una altra manera. La realitat és una, i fora d’això no hi ha res més. Pensa que és inútil, ensenyar-li conceptes abstractes, perquè no els entendran, deixa de fer argument lògic.
Teories del Canvi Conceptual o Teories Implícites o Idees Intuïtives: consideren que els nens a mesura que es van desenvolupant construeixen teories de com funciona el món. El nen no és conscient de que té aquesta teoria, per això les anomenen teories implícites. S’ha treballat des del cap científic. Una teoria serveix per demostrar i explicar algun fenomen, i ajuden a predir el que passarà i entendre el que ha passat. Quan aprenem un nou concepte, aprenem les dues variables de costat: teoria científica i teoria feta nostre, sense tenir en compte la incoherència.
Tenen entre elles coses en comú: 1. Teories influïdes per allò que observem, objectives i esbiaixades per la observació 2. Teories subjectives i individuals, s’assemblen molt entre les diferents persones.
3. Són inconscients o implícites, no ens adonem que les tenim.
4. Tot que són modificables, costen molt de canviar.
Per exemple, teoria de la galeta menys de 8 anys, quan se’ls demana que caminen molts dies en via recta, arribaries al marge de la terra i ha de vigilar perquè cauries. Entenen que la terra és plana.
Per canviar necessita la persona ser conscient que té una teoria implícita i després fer-li adonar que no funciona bé en algunes situacions. La seva teoria inconscient no funciona bé en totes les situacions i hem de trobar una altra que ens pugui anar bé a totes les situacions. El verdader procés d’aprenentatge és modificar aquestes teories prèvies, encara que són molt resistents al canvi.
Malgrat que algunes teories són difícils de treballar, i has de ser constant i no deixar-les de banda, i així hi haurà un canvi de la Teoria Implícita. A aquesta teoria li queda molt camp per recórrer, com els estereotips o prejudicis. Quan allò que ens passa no conforma amb la nostra teoria prèvia, busquem immediatament una excusa, per no canviar la nostra teoria inicial i implícita.
Teories que s’han dedicat a investigar els experts i els novells: miren d’entendre que les persones expertes en un tema, resolen una situació problemàtica de manera molt diferent a les persones novelles. I volen saber la causa.
Els experts tenen més coneixements que els novells, no és només diferencia quantitativa, sinó hi ha diferències qualitatives entre aquests coneixements.
Els experts tenen els coneixements estructurats d’una manera qualitativament diferent a com els tenen estructurats les persones novelles i això acaba provocant que les persones expertes vegin el problema diferent a com el veuen les persones novelles.
1. Mes eficaços a l’hora d’enfocar la seva atenció per resoldre el problema, 2. Durant aquesta resolució del problema, comencen abans en resoldre el problema els novells, ja que primer fan un anàlisis del problema i tenen un anàlisis més global, i comencen molt ràpid i no tenen tota la informació tota segura.
3. Els experts es planifiquen millor i s’autoregulen millor a l’hora de resoldre el problema.
4. Els experts s’autoquestionen més que les persones novelles, que fa que a la llarga sigui més eficaços.
5. Tots els experts ho són en algun domini i una tasca específica.
Teories de les intel·ligències múltiples (Gadner) Intel·ligències que som més hàbils o menys en algun tipus d’intel·ligència.
Vygotski fa la crítica a Piaget de la interacció social. S’enfoca des d’una perspectiva educativa i del desenvolupament i pot tenir lloc en l’àmbit clínic també. El coneixement i les habilitats a nivell social i després passa a nivell intern.
L’aprenentatge és fruit de la relació i interacció entre alumne i professor, i s’afecten mútuament. En un primer moment nens necessiten molt suport i interacció mes gran i ajuda mes gran de les persones adultes a mesura que es va fent gran va disminuint i hem de tenir capacitat d’autoregulació de la pròpia feina. Hi ha diferencia allò que som capaços de resoldre de forma autònoma i allò que som capaços de resoldre si ens ajuda algú altre zona de desenvolupament proper: zona que hem d’intervenir si volem que les nostres alumes es desenvolupin. Cadascú té un nivell real diferent i per això, zona de desenvolupament proper diferent i l’ajuda que necessitarà serà diferent.
Aquest concepte ens diu que més que preocupar-nos per allò que ha de resoldre ara, hauríem d’estar preocupats per allò que estan fent amb l’ajuda d’algú altre: nivell potencial. Amb ajuda del psicòleg aspectes positius de la seva vida amb ajuda, i més tard, de forma autònoma. La zona de desenvolupament proper és quan assolim un nou coneixement. Hi ha coses que amb ajuda d’algú altre podem aprendre però abans hem d’avançar en temes que estem capacitats per fer-ho. I per últim arribaríem al nivell tutor.
Procés de bastida persones adultes que ajuden als nens, però qui puja són els nens, no ho podem fer nosaltres per ells, és ell qui ha de fer aquest procés. No pot ser feble i després s’han de treure, quan ha acabat el procés s’ha de treure l’ajuda. Hem de promoure que sigui autònoma.
DESENVOLUPAMENT SOCIAL I AFECTIU I DE LA PERSONALITAT Relacions amb la família Qualsevol estructura familiar pot ser bona o dolenta per l’educació dels nens.
Comencen a buscar més autonomia, així que el vincle afectiu es reelabora. Es poden reactivar algunes conductes d’aferrament, ja que pot tenir la necessitat de tenir a prop els pares.
Segueixen els estils educatius familiars.
L’estructura familiar no influeix en l’educació dels seus infants, però hi ha unes objeccions, altres aspectes si que tenen un impacte en el desenvolupament de l’infant: 1. Sensibilitat cap a les necessitats de l’infant. Exemple, seguretat, confiança...
2. Cura consistent, els cuidi els nens i que sigui coherent la disciplina i que s’han de tenir en compte els canvis estrès. Exemple, canvi d’escola...
3. Harmonia familiar: desenvolupament equilibrat dels nens. El conflicte puntual més fàcil d’assimilar que el conflicte continuat.
Algunes o totes d’aquestes variables fallen, amb la nova visió del desenvolupament entén que aquests aspectes influencien però que les experiències anteriors, ajuden a potenciar i a millorar el seu desenvolupament. Com una persona resilient un objecte pot tornar a la seva posició inicial encara que hagi tingut obstacles pel camí.
Les persones que experimenten més emocions positives solen ser persones més resilients (“resiliència”).
1. El sentit de l’humor i riure +capacitat d’aprenentatge 2. L’alegria 3. L’esperança i l’optimisme Podem millorar en tots aquests aspectes.
Relacions amb els iguals (6-12 anys) 1. A partir dels 6 anys el nombre d’amics sol incrementar-se, hi ha grups més nombrosos.
2. Sol aparèixer el millor amic o millor amiga, però potser que incrementi una mica.
3. En aquesta etapa, el joc principal joc de normes o social que consisteix en que per poder dur a terme el joc hi ha unes normes preestablertes que tots els membres han de complir. Exemple, futbol, aranya, joc del mocador, jocs de taules, policies i lladres joc simbòlic...
4.
5.
6.
7.
8.
Pot ser que la competició sigui individual o jocs d’equips. Els jocs d’equips obliguen al nen a competir i a la vegada a cooperar amb els companysimportant pel desenvolupament cognitiu.
Hi ha una evolució en la idea de norma, els nens les acusen de fer trampes quan no compleixen la norma. Cada nen té les seves pròpies normes. No obstant, les normes són molt rígides i a la seva aplicació.
Als 9-10 anys hi ha un canvi en l’aplicació de les normes i es van tornant més flexibles i veuen que si tots estan d’acord, es poden canviar, així que facilita la interiorització de les normes socials.
En el joc turbulent i de construcció també s’inclouen les normes.
Les activitats amb els amics es fa més complexa: -Hi ha més comunicació.
-Augmenten les confidències que compartim.
-Es fa més conscient la necessitat de donar suport emocional reciprocitat en la relació.
-Augmenta l’expectativa de lleialtat -Els conflictes són més habituals amb els amics, però duren menys.
-Disminueix l’agressivitat física en la resolució dels conflictes i augmenta l’agressivitat verbal i l’agressivitat relacional més en les nenes. A les nenes no se’ls hi deixa mostrar agressivitat encara que sigui per defensar-se.
De qui ens fem amic? -Edat -Sexe (6-9 anys) el grup obliga a tenir amistats del mateix sexe i sino són motius de burla. Més endavant, no està tan mal vist, però sorgeix la vergonya.
-Actituds: cap a l’escola, sentit de l’humor semblant...
Hi separació grups de nens Hi ha separació entre els grups de nens i nenes Grups de nens: més nombrós, relació superficial, el líder és més estable i el grup és més jeràrquic, la competència al lideratge és més alta, compartir activitats.
Grups de nenes: menys nombrós, relació en profunditat, la comunicació.
Perquè són important els amics i què passa quan no hi ha amics? El fet de tenir amics és important en el nostre desenvolupament social emocional ja que adquirim seguretat, permeten sentir emocions relació condicional. I són una font de protecció en moments difícils.
-Seguretat emocional: situació nova -Control emocional: conèixer millor algunes emocions i aprenem a no atacar.
-Desenvolupament identitat personal: conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i ens comparem autoconcepte i desenvolupament de l’autoestima positiva.
-Desenvolupem l’empatia i la perspectiva social, escolten més l’opinió dels seus amics.
-Desenvolupen la nostra ètica i moral justícia, equitat...
Què passa amb els nens o nenes que no tenen amics? Solen ser rebutjats o ignorats Rebutjats pel grup d’iguals de manera prematura: més probabilitat...
 Abandonar l’escola  Rendiment escolar més baix  Trastorn psicològic  Involucrar-se en actes delictius durant l’adolescència No senyala causa-efecte, sinó que existeix correlació.
9. Com afrontar-ho? Intervenir amb el grup i amb el nen Nen: -fer-lo protagonista -donar-li habilitats socials ja que tenen autoestima baixa -escoltar-lo...
Grup: -millorar la seva imatge social, no posar etiquetes -comentaris positius entorn el nen i evitar negatius, però s’ha de regular i introduir amb precaució -programes d’autoestima i habilitats socials -si el líder és positiu, ajuntar-lo amb el nen -que tingui com a mínim un amic Identitat emocional i identitat personal Comprensió de l’ambivalència emocional: quan hi ha dues emocions contradictòries.
L’entenen millor quan està referida a situacions que no a persones.
El fet de poder amagar les nostres emocions i ser conscient que les estem amagant.
Com per exemple, m’ha agradat molt el regal. Comença a tenir una sensació més gran d’intimitat. Així l’altra persona no podrà llegir el que està pensant.
Té a veure amb la parla egocèntrica o privada: parlen per ells quan estan jugant.
Piaget, mostra de l’egocentrisme o Vygotsky, ho considera com la manifestació social de la parla internalitzada, hi ajudaria a haver una comprensió emocional més alta.
La societat veu que els nens i les nenes amaguen unes tristeses més que altres: Nens: la tristesa i la por Nenes: la ira Control emocional: quan millor entenem i comprenem les nostres emocions, més fàcilment les podem regular.
Apareix el control esforçat que vol dir que el nen ha de fer un esforç per controlar una emoció concreta. Com per exemple, en una situació ha d’intentar un nen no agredir al seu amic. Hi ha diferències en el control esforçat, i els que el tenen més baix, pot perjudicar les relacions amb els altres. Aquest control esforç es pot millorar, però està lligat a característiques fisiològiques com el temperament.
Els nens entenen que les emocions són fruits d’una situació determinada, i quan són petits pensen que per canviar la emoció han d’intervenir sobre la situació. A partir de 7 i 8 anys, aprenem que més que controlar la situació, hem de saber controlar la nostra emoció.
Identitat personal i autoestima: construeix i desenvolupa un autoconcepte molt més realista. Les descripcions d’un mateix són més completes i matisades, i comencen a ser més realistes en les seves habilitats.
La comparació amb els altres es fa molt més habitual i és basic el que diuen i observen els adults dels nens.
Erikson deia que havíem d’afrontar la crisis de laboriositat/industriositat vs inferioritat.
Estan molt enfocats a aprendre a fer el que és molt valorat en la seva cultura, intenten adquirir aquelles competències que es creuen necessàries poder sobreviure en el seu entorn. Com per exemple, aprendre els conceptes bàsics de l’escola per extreure els recursos i les competències. Si ho supera, apareixerà la virtut de competència=sentirse capaç de fer alguna cosa. En canvi, sinó s’acabi d’ensurtir, aquest nen es pot trobar en una situació d’inferioritat: Com superar-ho?  Pot ser que intenti demanar ajuda en els amics.
 Vaga: és la manera de no sentir-te inferior, ja que evites la sensació d’inferioritat (mecanisme de defensa).
Freud anomena aquest interval la fase de latència, les nostres capacitats psicosexuals queden apagades, i enfoquem les nostres energies psicològiques cap a l’aprenentatge.
QUART ESTADI: OPERACIONS FORMALS (+12 anys) STD: ANÀLISI DE VÍDEOS Piaget: els nens no han d’aprendre allò que ja se sap, sinó han de descobrir noves coses. El més important és el procés de descobriment.
1- Conductisme: no hi ha interacció ni amb els objectes ni amb les persones, al nadó tot li ve donat pel pare, ell no és un subjecte actiu, no interacciona amb ningú, per tant, és passiu. Tot és a través d’estímul i resposta. Hi ha associacionisme. El nen/a és una tabula rassa. Gleen Doman parla dels bits d’aprenentatge, treballa amb nens amb paràlisi cerebral.
2- Piaget: “panera dels tresors”. Interacció amb els objectes i sobretot, amb la boca. I no hi ha interacció amb la persona.
3- Piaget, escola Montessori i Emmi Pikler: joc heurístic: exploració i manipulació/recollida. S’organitzen els objectes en unes bosses concretes.
Interacció amb els objectes, i ajuda per part de l’adult per classificar.
4- Conductisme: estimulació i no hi ha interacció amb les persones. Reforç positiu.
...