Recensió I (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 04/03/2015
Descargas 4
Subido por

Descripción

Primera recensió d'Actors i Institucions Polítiques, basada en les lectures de La democracia (Dahl, 1999) i La posdemocracia (Crouch, 2004). La nota va ser de 9,5.

Vista previa del texto

Berta Caihuelas Navajas Actors i Institucions Polítiques RECENSIÓ I: Sobre la democràcia a partir de textos de Dalh i Crouch Tot i les dificultats de definició que presenta el terme “democràcia”, Dalh exposa cinc criteris que ens permeten identificar-la: la participació efectiva, la igualtat de vot, aconseguir la comprensió il·lustrada sobre altres models polítics per part dels membres de la comunitat , el control de l' agenda per part dels mateixos i la inclusió dels adults residents de manera permanent. L’autor defensa aquests criteris ja que els considera essencials per tal de preservar la igualtat política. Tanmateix Dahl recorda que no ha existit mai cap tipus d’associació totalment democràtica; una afirmació amb la qual sorgeixen dubtes: és aleshores possible assolir una organització democràtica? I, donat que segurament no ho és, quina utilitat tenen els criteris exposats? L’autor justifica la validesa dels criteris a mode de “tipus ideals”, que poden esdevenir guies per a avaluar les actuacions de suposades associacions democràtiques.
Tot seguit s’exposen 10 motius pels quals la democràcia és el sistema més adequat per al govern d’un Estat. En primer lloc, permet evitar la tirania (1), aquest punt planteja el possible problema de la “tirania de les majories”, al qual Dalh respon argumentant que no hi ha cap sistema que permeti satisfer absolutament tothom, de manera que la democràcia - que a la llarga perjudica a menys ciutadans - sembla l’opció més vàlida. A més, es tracta d’un model que garanteix drets fonamentals (2): amb el compliment dels 5 criteris exposats anteriorment és, de manera automàtica, font de drets (dret al vot, a decidir sobre l’agenda…). Altres arguments a favor són la major capacitat de vetllar per les llibertats personals (3), la de defensar els interessos de l’individu (4) i la de garantir l’autogovern (5), ja sigui en major o menor mesura. Seguint aquesta mateixa lògica, es tracta d’un sistema que permet autonomia en les accions rellevants des d’un punt de vista moral (6) així com un major desenvolupament personal (7) i és l’únic que pot fomentar un grau relativament alt d’igualtat política (8). Finalment, els dos última avantatges són exclusius de les actuals democràcies, i es tracta de la manca de violència entre dues d'elles (9) i la prosperitat (10).
Crouch empra el terme postdemocràcia per referir-se al moment actual en que la democràcia ha estat plenament acceptada i gaudeix de la seva màxima expansió, però, paral·lela i paradoxalment, es troba en una situació “decadent”. Com a fonts d’aquest problema trobem un fenomen complex: polítics amb poca capacitat d’actuació a causa de les baixes taxes de participació electoral per part d’una ciutadania que o bé considera que ja s’ha assolit un nivell de vida correcte - i, per tant, els deixa d’interessar la política -, o bé han perdut la confiança en els governants. En aquest context, especialment per la influència nord-americana, s’entén “democràcia” com a “democràcia liberal”, on la participació es veu reduïda al vot i els grups de pressió únicament lligats al món empresarial.
D’aquesta manera, Crouch opina que s’està produint una “elitització” de la política que impedeix cada cop més la redistribució, ja sigui econòmica com de poder.
Davant d'aquest escenari l'autor proposa, amb l'objectiu de mantenir la salut de la democràcia, l'activa participació ciutadana. Aquesta ha de basar-se en el dualisme: d'una banda la participació en les eleccions és necessària, però és aquesta participació suficient? No, és essencial l'existència d'activisme que compensi els punts febles de la postdemocràcia. En paraules de Crouch, “els partits que no estiguin sotmesos a aquest tipus de pressió seguiran arrelats al món postdemocràtic dels lobbies empresarials” (2004, pàg. 155).
A través de la informació exposada per Dahl, podem veure com hauria de ser la democràcia i, d'altra banda, Crouch ens explica com és actualment, una situació que ell anomena postdemocràcia.
D'aquesta manera podem considerar les lectures com a complementàries entre si: sí, la democràcia és el sistema més adequat, però s'està posant en pràctica de manera correcta? Per tal de respondreho tot seguit proposo mirar de revisar si la democràcia contemporània encaixa amb els criteris que proposa Dahl, ja que ell mateix explica que poden servir com a barems per tal de mesurar-ne la qualitat.
Amb el primer requisit ja trobem controvèrsia: la participació que es duu a terme és realment efectiva? Sorgeixen dubtes al voltant d'aquesta qüestió tenint en compte el que es veu cada dia en la premsa: partits polítics que incompleixen promeses electorals i que fan poc cas de propostes ciutadanes. Precisament perquè es tracta d'un punt carregat, el reprendré més endavant, centrant-me ara en seguir revisant cadascun dels criteris.
La igualtat de vot està definitivament assolida, però no per a tots els adults residents, ja que els immigrants es troben privats de la participació en eleccions. D'altra banda, la comprensió il·lustrada i el control de l'agenda sorgeixen els interrogants de nou. Si bé és cert que el sistema d'educació pública és correcte – o ho era fins fa poc – segueix mancant informació respecte models i sistemes polítics (hi ha persones majors d'edat que no coneixen la diferència entre capitalisme i comunisme) que permeti desenvolupar una opinió sòlida i, si cal, crítica, a més de consciència ciutadana. Trobo que el coneixement és la base, de manera que si s'educa en una cultura de participació, despertant inquietuds i motivant a l'interès per la gestió del nostre dia a dia – en altres paraules, l'autogovern – la participació seria molt més alta; i es tracta de quelcom que en última instancia beneficia a tots els membres de la societat. Finalment ens trobem amb el referent al control de l'agenda política, on tornem a trobar mancances. Les vies per crear agenda per part dels ciutadans hi són: o bé indirectament (participant en les eleccions) o bé de manera directa, presentant peticions al Parlament o a través de la protesta. El problema és la rellevància que finalment aquestes propostes acaben tenint. Aquest fenomen està estretament relacionat amb la problemàtica ja esmentada de la participació efectiva, de manera que tornem a centrar-nos-hi, tot relacionant-ho amb la crida a la participació de Crouch. Una crida que ha suposat per a mi un bany de realitat i una motivació a l'acció, cal deixar de formar part de la ciutadania negativa i ser causa del canvi. Tal i com exposa l'autor, l'activa participació ciutadana és totalment necessària a causa de la configuració que està prenent actualment la política: cal contrarestar les desviacions que pateix la democràcia contemporània. De fet, trobem en l'actualitat múltiples casos que il·lustren el fenomen amb resultats diversos. Potser l'exemple més espectacular és el reclamació de la independència per a Catalunya: aquest no és un moviment iniciat per l'elit política – tal i com alguns mitjans apunten – sinó que es tracta de l'acció d'Assemblea Nacional Catalana, amb el suport d'un gran sector de la ciutadania. La resposta, en aquest cas, és dual: el govern català s'hi ha bolcat, però l'espanyol segueix donant l'esquena a la qüestió. Altres exemples poden ser l'actuació de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o la difusió que Amnistia Internacional ha fet, amb el suport d'altres col·lectius, de la problemàtica dels CIES . En ambdós casos s'ha aconseguit generar debat al seu entorn, conscienciar part de la societat i fins i tot repercussions a nivell institucional. D'altra banda també podem trobar casos amb menys resposta, com ara l'entrega de milers de signatures a les Corts espanyoles en contra de la LOMCE, de les quals se'n va fer cas omís. Així doncs, veiem que la voluntat de participació s'incrementa entre la ciutadania, tot i el desgast que genera l'habitual manca de resposta per part dels governs. És per això que penso que cal valorar positivament aquest fenomen: si més no la ciutadania fa la seva part dels deures i això, a la llarga, pot significar un canvi d'aquesta elit que ignora a aquells que els han posat al govern.
Més amunt s'ha parlat de desviacions de la democràcia, que són les causants de la vigent postdemocràcia, les analitzem tot seguit. Crouch apunta a una elitització de la política, aquesta està esdevenint cada cop més tancada; quelcom paradoxal, ja que per garantir-ne la continuïtat i la legitimitat necessita la participació. D'aquesta manera trobem elits polítiques tancades en sí mateixes que alhora demanden altes taxes de participació en les eleccions. En aquest punt l'estratègia a seguir consisteix en convertir la política en una pantomima: en suposats règims partidistes es posen en marxa campanyes personalistes, buides de càrrega ideològica, simplement preocupades per captar vots. Tal com diu molt encertadament Crouch, s'empren mètodes més propis del màrqueting que de la política. Paral·lelament, el ciutadà rep notícies de corrupció als partits, que fan que la seva desconfiança augmenti. Avui en dia no és sorprenent sentir gent afirmar que no votarà: ”total, mani qui mani ens robaran igual”. Aquesta passivitat és precisament el paper que no s'ha de prendre en aquesta situació, ja que fomenta que l'statu quo es perpetri, reprenent ara la crida a la participació de l'autor.
Un altre punt important a destacar és la influència del sistema econòmic en la democràcia. La globalització ha fomentat el naixement d'empreses multinacionals que acaben tenint de facto més poder que els Estats, de manera que els acaben dominant. Així les grans multinacionals acaben ocupant el lloc més alt en la cadena tròfica del poder, restant-ne als ciutadans. Es tracta d'una situació força preocupant i que deslegitima totalment la democràcia actual: si els governs es troben, en última instancia, condicionats per interessos empresarials, on queda l'autogovern que prometia la democràcia? Doncs “la democràcia no ha pogut mantenir el ritme del capitalisme en la seva cursa cap a la meta global”, diria Crouch, és més, “en lloc d'aclarir les fronteres entre l'Estat i les empreses, el neoliberalisme el que ha fet és difuminar-les de múltiples maneres” (Crouch 2004, pàgs. 49 i 151).
Veient que la política es personalitza, pren dinàmiques de màrqueting i està fortament influenciada per l'economia, em pregunto: la ideologia, on queda després d'aquest procés? Se suposa que rere cada partit, rere cada personatge polític i rere cada actuació d'un govern hi ha una ideologia, on es recolzen i que els guia. D'altra banda, però, ja hem comentat que cada cop més els partits polítics funcionen com un botiguer, regits per la demanda. Així doncs, penso que podem afirmar que lamentablement la ideologia està perdent els seu paper en la política i ens deixa partits buits de continguts, oportunistes i populistes, al servei d'interessos empresarials. Això fomenta la tendència ja actual d'anar-se acostant al centre per tal d'esgarrapar tants vots com sigui possible, deixant un panorama polític apàtic, insuls i de cap de les maneres capaç de respondre les inquietud de la ciutadania.
Per tal de concloure, fem un repàs al que s'ha comentat. Primerament hem vist de la mà de Dahl que el model més apte per a la gestió d'un Estat és la democràcia. D'alta banda Crouch ens demostra que les democràcies contemporànies es troben en un període “post”, és a dir, han perdut facultats, tal i com ja s'ha desenvolupat més amunt. És per això que en mirar de lligar-les amb les condicions democràtiques proposades per Dahl no han encaixat, tot confirmant la tesi de Crouch: ens trobem en plena postdemocràcia. És per això que la activa participació ciutadana ha esdevingut essencial en aquest context, i aquesta no pot limitar-se a dipositar el vot quan és requerit, cal interès i compromís individuals per tal de conservar amb bona salut l'autogovern que ens permet una democràcia ben exercida. I recordem: no ser part de la solució ens converteix en part del problema.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Dahl, Robert A. La democracia, 1999.
Crouch, Colin. La posdemocracia, 2004.
...