TEMA 11 - La Monarquia Parlamentària (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 14
Subido por

Descripción

Dret Constitucional. Professors: Víctor Ferreres i Joan Solanes

Vista previa del texto

11.  La  forma  de  govern:  la  Monarquia  parlamentària     11.1.  Forma  política  de  l’Estat  i  forma  de  govern   La   “Monarquia   parlamentària”   determina   la   forma   de   govern   de   l’Estat.   El   que   és   “substantiu”  és  el  parlamentarisme  i  el  que  és  “adjectiu”  és  la  Monarquia.   La  forma   d’Estat  fa  referència  a  l’articulació  entre  els  anomenats  elements  constitutius   de   l’Estat   i   assenyala   la   titularitat   de   la   sobirania   per   a   distingir   entre   democràcia   i   autocràcia.   La   forma   de   govern   respon   a   la   pregunta   de   com   s’exerceix   la   direcció   política   de   l’Estat   i   quina   articulació   concreta   presenten   els   òrgans   que   prenen   les   decisions   polítiques   fonamentals.   Les   competències   que   s’atribueixen   als   òrgans   de   l’Estat,   les   seves   relacions,   però   també   la   incidència   del   sistema   de   partits   i   la   configuració   de   majories  i  minories.   La  Constitució  del  1978  estableix  que  la  Monarquia  parlamentària  és  la  “forma  política   de   l’Estat”.   És   l’expressió   utilitzada   per   la   Teoria   de   l’Estat   per   a   designar   els   tipus   històrics  d’organització  política.   La   utilització   de   l’expressió   “forma   política”   és   resultat   del   consens   constitucional   entre  els  partidaris  d’entendre  la  Monarquia  com  una  “forma  d’Estat”  i  els  que  olien   concebre-­‐la  com  una  simple  “forma  de  govern”.   La   Monarquia   parlamentària   no   pot   designar   res   més   que   una   espècie   o   variant   del   gènere  forma  parlamentària  de  govern  fins  de  la  forma  d’Estat  democràtic.     11.2.  Les  formes  de  govern  democràtiques       11.2.1.  La  tipologia  de  les  formes  de  govern         11.2.1.1.  El  parlamentarisme  (Anglaterra)   El   parlamentarisme   es   basa   en   una   concreció   del   principi   de   separació   de   poders   caracteritzada   per   la   col·∙laboració   entre   el   poder   legislatiu   i   l’executiu   a   l’hora   de   prendre  les  decisions  polítiques.  Aquesta  col·∙laboració  es  reflexa  en:   a) La   confiança   parlamentària   en   el   Govern,   la   qual   s’expressa   generalment   mitjançant  el  vot  d’investidura  d’aquest  o  del  seu  President.  També  s’expressa   mitjançant   el   suport   parlamentari   a   l’acció   política   del   Govern   al   llarg   de   la   legislatura.  Aquesta  confiança  comporta  que  la  majoria  parlamentària  i  aquest   actuen  de  mutu  acord  per  prendre  decisions  polítiques,  una  part  important  de   les  qual  es  concretarà  en  lleis,  que  són,  en  gran  part  d’iniciativa  governamental.   b) Si   la   majoria   parlamentària   trenca   la   confiança   en   el   Govern,   aquest   està   obligat   a   dimitir.   Els   instruments   més   forts   d’exigència   d’aquesta   responsabilitat   política   són   l’aprovació   d’una   moció   de   censura   i   la   derrota   d’una  qüestió  de  confiança.   c) El  Parlament  exerceix  una  important  funció  de  control  polític  sobre  el  Govern.   d) Les  Cambres  poden  ser  dissoltes  pel  Govern  o  el  seu  President  abans  que  acabi   la  legislatura  si  aquells  veuen  amenaçat  el  suport  parlamentari.   e) La   figura   del   Cap   de   l’Estat   i   la   del   President   del   Govern   no   coincideixen.   El   parlamentarisme   es   caracteritza   per   la   separació   orgànica   entre   el   Cap   de   l’Estat  i  el  President  del  Govern,  i  aquest  assumeix  la  responsabilitat  pels  actes   del  Rei  mitjançant  la  “contrasignatura”.   Al  llarg  del  segle  XIX  es  desenvolupen  dues  modalitats  de  parlamentarisme:  el  dualista   i   el   monista.   En   el   parlamentarisme   dualista,   el   Govern   ha   de   disposar   de   la   doble   confiança  ja  que  el  Cap  de  l’Estat  participa  activament  en  el  poder  polític.  El  monista,   en  el  qual  el  Govern  esdevé  responsable  únicament  davant  del  Parlament.  Aquest  es   configura   com   l’òrgan   predominant   i   el   Govern   esdevé   un   “poder   executiu”,   que   ha   d’executar  les  seves  ordres.         11.2.1.2.    La  forma  de  govern  presidencial  (Estats  Units)   La   forma   presidencial   de   govern   es   basa   en   una   separació   rígida   de   poders.   El   poder   executiu  recau  en  el  President  de  la  República  i  el  poder  legislatiu  en  el  Parlament.  Hi   ha  eleccions  separades  per  al  President  i  per  al  Parlament  (legitimitat   dual),  que  tenen   lloc   amb   una   periodicitat   fixa   i   inalterable.   No   hi   ha   elements   de   col·∙laboració   entre   poders.   El  poder  executiu  correspon  personalment  al  President,  que  l’exerceix  assessorat  per   secretaris   i   col·∙laboradors.   El   President   de   la   República   reuneix   les   funcions   de   Cap   d’Estat  i  Cap  de  Govern  (executiu  monista).   El   presidencialisme   és   una   forma   de   govern   que   no   ha   evolucionat   cap   al   parlamentarisme,  perquè  el  President  de  la  República  és  una  figura  similar  al  Rei  en  la   Monarquia   Constitucional,   on   era   cap   de   l’executiu   i   no   mantenia   relacions   amb   el   Parlament.  Tanmateix,  la  legitimitat  democràtica  directa  del  President  justifica  els  seus   poders  i  la  independència  enfront  del  Parlament.         11.2.1.3.  El  sistema  mixt  (França)   Es   combinen   alguns   elements   típics   del   parlamentarisme   amb   d’altres   que   l’acosten   el   presidencialisme.   Hi   ha   eleccions   separades   per   al   President   de   la   República   i   per   al   Parlament,   però   també   relacions   entre   aquest   òrgan   i   un   Govern,   dirigit   per   un   Primer   Ministre.         11.2.1.4.  El  règim  d’assemblea  (Suïssa)   Es   tracta   d’un   sistema   de   confusió   de   poders   en   benefici   del   Parlament,   el   qual   nomena   un   comitè   (directori)   que   fa   les   funcions   de   Govern,   amb   absoluta   subordinació   a   l’assemblea.   No   hi   ha   tampoc   un   Cap   de   l’Estat   unipersonal   ja   que   aquest  càrrec  correspon  col·∙legiadament  als  membres  del  comitè.       11.2.2.  La  forma  de  govern  parlamentària  a  la  Constitució   La  CE  estableix  la  forma  de  govern  parlamentària  com  a  principi  estructural  a  l’art.1.3   CE,   que   després   es   desenvolupa   en   l’anomenada   part   orgànica   de   text.   La   norma   fonamental   incorpora   el   model   parlamentari   monista,   fortament   racionalitzat,   basat   en  la  preeminència  del  President  del  Govern  i  condicionat  per  l’estructura  bicameral   de   les   Corts   Generals.   La   Constitució   estableix   els   elements   de   col·∙laboració   Parlament-­‐Govern  que  defineixen  les  relacions  en  un  sistema  parlamentari:   o El   candidat   a   President   del   Govern   necessita   la   confiança   de   la   majoria   del   Congrés  dels  Diputats  per  a  ser  investit.   o El   Govern   respon   solidàriament   de   la   seva   gestió   política   davant   del   Congrés   dels  Diputats.   o Les  Cambres  realitzen  una  funció  de  control  i  fiscalització  de  l’activitat  política   del  Govern.   o El  Govern  participa  en  la  funció  legislativa  a  través  de  la  iniciativa  legislativa,  la   legislació  delegada  i  la  legislació  d’urgència.   La   racionalització   del   model   parlamentari   es   manifesta   a   la   Constitució   en   el   tractament   dels   mecanismes   d’exigència   de   responsabilitat   política,   que   apareixen   configurats  de  tal  manera  que  no  comprometin  l’estabilitat  del  Govern,  però  també  en   la  facultat  de  dissolució  anticipada  de  les  Corts  per  part  del  President  del  Govern:   • Moció   de   censura   “constructiva”   del   model   alemany:   exigeix   la   inclusió   d’un   candidat  alternatiu  a  la  Presidència  del  Govern,  i  per  ser  aprovada  necessita  el   vot  de  la  majoria  absoluta  del  Congrés  dels  Diputats.   • Qüestió   de   confiança   és   un   mecanisme   en   mans   del   President   del   Govern,   el   qual  necessita  una  majoria  simple  de  diputats  perquè  s’entengui  que  ha  estat   atorgada.   • El   President   del   Govern   pot   decidir   la   dissolució   del   Congrés,   del   Senat   o   de   les   Corts  Generals,  sota  la  seva  responsabilitat  exclusiva.   La  posició  de  preeminència  de  la  figura  del  President  del  Govern,  que  s’apropa  així   al  “règim  de  canceller”  també  d’origen  alemany:   a) El  Govern  apareix  com  un  òrgan  col·∙legiat  que  es  configura  com  el  centre  de   direcció  política  de  l’Estat.   b) El   President   del   Govern   no   és   un   membre   més   de   l’òrgan.   En   primer   lloc,   perquè  és  ell  qui  nomena  la  resta  de  membres  del  Govern;  i  en  segon  lloc,   perquè   “dirigeix   l’acció   del   Govern   i   coordina   les   funcions   dels   altres   membres”.   11.3.  Monarquia  i  principi  democràtic:  la  Monarquia  parlamentària       11.3.1.  L’evolució  de  la  Monarquia   La   Monarquia   parlamentària   és   el   final   d’una   llarga   evolució   històrica   de   la   institució   monàrquica   a   Europa   i   el   resultat   d’un   lent   procés   de   limitació   dels   poders   del   Rei   fins   a  arribar  a  separar-­‐lo  de  totes  les  funcions  pròpiament  estatals.  Les  etapes  són:   • La   Monarquia   absoluta.   Entre   els   segles   XVI   i   XVIII   els   Estats   europeus   s’edifiquen  entorn  del  Rei,  en  un  procés  de  concentració  progressiva  de  tots  els   poders  a  les  seves  mans.  Ell  és  el  “sobirà”.   • La   Monarquia   limitada.   La   prevalença   del   principi   monàrquic   dóna   al   Rei   el   poder   constituent   i   el   caràcter   d’òrgan   suprem   que   expressa   la   voluntat   de   l’Estat.  El  Monarca  accepta  l’autolimitació  del  seu  poder.   • La   Monarquia   constitucional.   Arran   de   les   revolucions   liberals   el   Monarca   es   veu   obligat   a   subordinar-­‐se   a   la   Constitució   i   a   compartir   el   poder   que   fins   aleshores   detenia   exclusivament.   La   Monarquia   constitucional   pretén   fer   compatible  el  Rei  i  el  liberalisme:  el  principi  monàrquic  i  la  sobirania  nacional.   Però  el  Monarca  segueix  tenint  una  posició  de  preeminència  en  la  formació  de   la  voluntat  estatal,  ja  que  té  a  les  seves  mans  el  poder  executiu  i  participa  en  el   procés   d’elaboració   de   la   llei.   Això   no   obstant,   es   veu   obligat   a   compartir   el   poder  amb  el  Parlament.   • La   Monarquia   parlamentària.   La   legitimació   exclusivament   democràtica   dels   òrgans  de  l’Estat  exigeix  la  configuració  del  Rei  com  a  Cap  de  l’Estat,  un  òrgan   que  no  exerceix  funcions  pròpiament  estatals  i  que  es  limita  a  realitzar  “actes   deguts”  que  exterioritzen  decisions  polítiques  d’altres  òrgans.  Per  aquesta  raó,   el  Rei  és  irresponsable  políticament.   La  instauració  de  la  Monarquia  parlamentària  a  l’Estat  espanyol  no  és  el  resultat  d’un   lent  procés  de  pràctica  política  perquè,  al  llarg  de  la  història  constitucional  espanyola   aquella   va   tenir   un   caràcter   absolutista   i   antidemocràtic   que   va   impedir-­‐ne   la   “parlamentarització”.   La  instauració  de  la  Monarquia  actual  arrenca  de  les  lleis  fonamentals  del  franquisme,   però  s’instrumenta  jurídicament  durant  la  transició  mitjançant  la  Llei  per  a  la  Reforma   Política  del  1977,  que  atorga  importants  poders  al  Rei  Joan  Carles  I.  El  paper  destacat   del   Rei   durant   la   transició   política,   i   el   consens   final   dels   partits   en   el   procés   constituent   varen   resultar   decisius   per   a   inserir   la   Monarquia   en   el   nou   Estat   constitucional.   Aquest   singular   procés   d’instauració   de   la   Monarquia   parlamentària   a   Espanya   ha   permès   en   bona   part   la   seva   racionalització,   la   regulació   a   través   de   normes   constitucionals  de  les  funcions  i  status  del  Rei  en  una  forma  parlamentària  de  govern.         11.3.2.  La  Monarquia  parlamentària  a  la  Constitució   D’aquestes   normes   es   poden   deduir   els   elements   definidors   de   la   Monarquia   parlamentària:   a) El   principi   democràtic   i   el   caràcter   suprem   de   la   norma   constitucional   comporten   que   la   Corona   no   sigui   un   òrgan   sobirà   sinó   un   òrgan   constitucional,  que  deu  la  seva  existència  i  els  poders  a  la  CE.   b) La  Corona  és  el  nom  que  rep  l’òrgan  Cap  de  l’Estat,  del  qual  és  titular  el  Rei.   c) Els  titulars  de  la  Corona  no  accedeixen  a  l’òrgan  per  elecció  sinó  per  herència.   d) El   Rei,   que   és   el   Cap   de   l’Estat,   “exerceix   les   funcions   que   li   atribueixen   expressament  la  Constitució  i  les  lleis”.   e) La  Constitució  no  atribueix  al  Rei  funcions  jurídiques  estatals  que  comportin  la   seva  participació  en  la  direcció  política  de  l’Estat.   f) “La  persona  del  Rei  és  inviolable  i  no  està  subjecta  a  cap  responsabilitat”.  Els   seus   actes   estaran   sempre   subjectes   a   la   contrasignatura   pel   President   del   Govern  o  els  Ministres  competents.  La  “contrasignatura”  o  referendament  és   el   mecanisme   que   trasllada   la   responsabilitat   dels   actes   del   Rei   als   subjectes   que  els  contrasignen.       ...