Apuntes II (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de Grecia
Año del apunte 2012
Páginas 20
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Document 13. El tardoarcaisme I. Crisi agrària i consolidació aristocràtica. El tirà arcaic. La formació d’Esparta LES TRANSFORMACIONS EN LA PRODUCCIÓ AGRÀRIA Transformacions en el camp A finals del segle VIII i, en especial, al llarg del segle VII a. C., Grècia central europea, les Cíclades i Jònia coneixen un nou desequilibri: els aristòcrates renuncien a conrear únicament blat, i impulsen decididament els conreus mediterranis de l’olivera i la vinya, ja coneguts des de l’Edat del bronze. La finalitat però, no era abastir unes comunitats locals, amb poca demanda, sinó,comercialitzar a imitació dels fenicis.
A la fi, aquestes pràctiques comportaren una inevitable desvalorització del preu dels cereals i un empobriment dels camperols. La crisi es va fer evident en les regions centrals de Grècia durant la segona meitat del segle VII a. C., quan s’inicià l’endeutament i la pressió sobre els camperols amb poques terres o els llogaters de petites finques agràries. La pràctica d’acudir a l’aristòcrata més proper, que prestava el cereal i algun element agrícola indispensable per a que no morí de fam la família empobrida durant l'hivern, i poder desenvolupar una nova sembra, es feia sota uns interessos molt elevats. Els problemes interns abocaven a la stàsis, terme grec que indica la confrontació interna, sovint violenta.
LA CONSOLIDACIÓ DE LES ARISTOCRÀCIES La nova demanda dins de l’art orientalitzant Observant l'Història de l’Art, ningú consideraria que Grècia es trobava en crisi social en una data tan propera a la mateixa fundació de la citutat-estat. És el resultat de la consolidació d’una aristocràcia reforçada, que amb el comerç coneix productes refinats d’ultramar i que vol fer-los seus. I més que seus, en un medi com el grec, amb ampli marge per l’acció individual i el foment general de les novetats, estava cridat primer a imitar models orientals i, aviat, a superar-los i generar un art avançat.
EL TIRÀ ARCAIC Causes de la tirania Preocupats per qüestions institucionals, l’obra dels legisladors arcaics esdevingué insuficient en l’àmbit social davant la crisi del sistema aristocràtic i les transformacions agràries i econòmiques que vivia Grècia. Des del darrer terç del segle VII a. C., i al llarg de tot el segle VI a. C., les ciutats del centre de Grècia, les de major densitat humana, cauen en la stásis, el conflicte civil entre els seus grups d’interessos.
Característiques dels tirans arcaics En principi el terme no era pejoratiu, no hi havia una condemna a la tirania arcaica, ni aquesta era necessàriament negativa o cruel amb un dels bàndols. El perfil de tots els tirans arcaics és invariable, sempre és un aristòcrata desplaçat de l’accés al poder per altres aristòcrates que opta per encapçalar una política populista contra els seus antics rivals. Des d’aquesta perspectiva molts tirans afavoriren el demos amb mesures concretes.
Amb Aristòtil i la seva definició política en el segle IV a. C., que classificà els règims polítics en bons o dolents, la tirania assolí definitivament el caràcter negatiu. No tota Grècia conegué la tirania. Les zones més rurals, del nord i el sud respectivament, millor controlades per les aristocràcies respectives, mai la conegueren. Una paradoxa fou que el tirà aplicà les lleis dels legisladors, rarament en creà de noves.
Sorgia d’una crisi concreta i cercava mesures concretes per pal·liar-la. El tirà procedia de l’aristocràcia i no perdia el sentit aristocràtic.
L’ESPARTA TARDOARCAICA El miratge espartà i la realitat espartana L’historiador M.I. Finley demostrà que Esparta ha reunit dues històries paral·leles: una interna, mal coneguda però fascinant; altre externa, literària, que constitueix, en realitat, un miratge. És l’aspecte extern el que estava sobrevalorat i oferia un quadre confús i pintoresc, quan no contradictori. Aquesta història externa és la que, curiosament, ha tingut un ressò contemporani a través de símbols, obres literàries i recreacions en l'imatge popularitzada d’Esparta, òbviament realimentada a sí mateixa al marge de la crítica històrica.
La realitat és més atractiva si considerem que Esparta, lluny de preservar virtuts ancestrals mentre altres “s’acomodaven”, fou una ciutat que va tenir uns inicis “normals” com a pólis, i com a tal tenia bons artesans i fins i tot alguns poetes (Alcman, Tirteu...). Però en un moment determinat, quan va engolir massa territori en el Peloponès, s’evidencià que només el podria retenir militaritzant la seva pròpia societat, fet que de pas silenciava algunes derrotes sofertes en la seva política expansiva (no va poder ni con la regió d’Arcàdia ni con les ciutats de Tegea o Argos). Aquesta perspectiva apuntaria a una involució, més que no pas a una evolució des de bases molt antigues, un gir que s’accentuà i consolidà a mitjans del segle VI a. C.
En definitiva, es feia virtut d’allò que era carència i repressió, i que només era vista amb bons ulls pels aristòcrates d’altres ciutats, davant el conflicte que plantejaven les classes populars arreu de Grècia. Esparta fou, mentre tenia rang de potència, un bastió conservador i antitirànic, perquè els tirans podien apostar per una política populista.
Altre contradicció, que no resisteix les anàlisis actuals, és que Esparta significa també l’exemple més extrem entre els antics grecs d’intervenció de l’Estat en l’esfera individual. Malgrat tot, va ésser proverbial la corrupció d’època tardana, davant l’or estranger, que mostraren generals i unitats espartanes senceres, posant en qüestió tot el sistema. Però a llarg termini el factor insalvable era la limitació econòmica i demogràfica inherent al sistema. Un fet que tindria una repercussió dramàtica en la manca literal d’espartans en el segle IV a. C. i en la crisi de la seva hegemonia.
La formació de l’Estat espartà El sinecisme polític (que no físic) arrencà de quatre aldees: Pitana, Mesoa, Limnas i Cinosura, que uneixen les seves forces per crear l’Estat espartà.
Després les aldees de la perifèria de l’Eurotas foren annexionades a la força i els seus habitants esdevingueren els periecs (els de la perifèria), amb una ciutadania limitada.
Els espartans aviat posaren els seus ulls en les riques planes occidentals de Messènia (hilotes), el territori del desaparegut regne micènic de Pilos.
Les institucions Diarquia El poder executiu era representat per una Diarquia (reialesa dual). Dues famílies reials, (Agiada i Euripòntida), subministraven els representants. Dos reis reunien menys poder que un i es vigilarien entre sí, en una filosofia aristocràtica i poliada.
Gerousia La Gerousia (de gerontes) o Consell de Vells era, en realitat, l'institució més important i poderosa d’Esparta. La formaven 30 membres (28 gerontes + 2 reis). El caràcter oligàrquic d’Esparta es veu clarament evidenciat en aquest consell, que també té poders de tribunal civil.
Eforat Els èfors eren cinc magistrats renovats cada any. Actuaven de forma col·legiada i descarregaven els reis de les funcions de supervisar obres o vigilar els costums.
Apella L’Apella era el nom de l’assemblea dels espartans. No era equivalent a l’Eclessia dels atenesos, en Esparta només podien participar els espartans de més de 30 anys. L’Apella es reunia periòdicament i sempre que hi havia un assumpte greu.
Document 14. El tardoarcaisme II: El pas al pensament racional. La formació d’Atenes L’APARICIÓ DE LA MONEDA La ciutat-estat podia patir un problema en absorbir les tributacions i multes dels seus membres si aquests ho feien en espècie o pesant cada vegada, en definitiva sense desenvolupar un complicat sistema de magatzems, responsables i registres, típic del model del Pròxim Orient al qual s’havia acostat en el seu temps el món micènic.
Més que la transacció comercial privada, la nova relació entre individu i comunitat és allò que sembla estimular la gènesi de la moneda.
La moneda no transformà l’economia de la Grècia Arcaica ni alterà la seva escala de valors. Durant molt de temps només va ésser una forma de garantir els premis en concursos o fer front les obligacions, per exemple d’una dot matrimonial. Les ciutats, però, preferien que determinats serveis públics fossin aportats directament per particulars (encara en l’Atenes clàssica assumir la funció de chorego o equipar una trireme). En 480 a. C., en els darrers moments l’arcaisme, totes les ciutats de la Magna Grècia, l’Egeu, Àfrica i Propòntide havien adoptat ja l’ús de la moneda. Les que no ho feien, com Esparta i les ciutats de Tessàlia, era pel fort pes agrari en la seva activitat diària.
LA POESIA LÍRICA ARCAICA I EL PAS AL PENSAMENT RACIONAL La poesia lírica És la forma d’expressió aristocràtica més característica de l’època. Per primera vegada en la història el poeta es manifesta sovint en primera persona, continuant el camí que havia iniciat Hesíode. Els poetes poden ser aristòcrates o persones que treballen per a aristòcrates. És una poesia dialectal: s’escriu en dori, eoli i joni, que sovint arrenca dels cants corals religiosos o de l’entorn esportiu, per esdevenir profana i personal.
Les celebracions panhel·lèniques i la consolidació dels jocs olímpics La tensió entre el particularisme de cada ciutat i la sensació de l’individu de pertànyer a una comunitat cultural abocà al panhel·lenisme, consciència de formar part d’un món grec comú i diferent del dels habitants d’altres nacions, anomenats bàrbars precisament perquè no parlaven grec. Les ciutats independents rivalitzaven unes amb les altres en determinats àmbits però, alhora, col·laboraven també; poc a poc, i en el segle VI a. C., es reafirmen les aliances regionals: Lliga Jònia, Lliga del Peloponès, etc. L’aristòcrata arcaic, apostava per les relacions més enllà del marc regional.
Les primeres institucions ateneses Les magistratures que sorgiren del siceisme impliquen una forta divisió de poders entre 3 càrrecs, renovables cada any, els arconts. Eren: l’Arcont epònim, que portava l’administració executiva i donava nom a l’any atenès; el Basileus (“el rei”), malgrat el seu nom les seves funcions eren religioses; i el Polemarca (de polemos, lluita), responsable de l’exèrcit ciutadà. A aquests grans magistrats s’afegiren aviat altres 6 menors, els tesmothetes, que formaven un col·legi encarregat de la vigilància judicial i dels costums. L’orientació aristocràtica d’Atenes és palesa amb l’existència del Consell de l’Areòpag.
Soló el patriota i legislador Fa referents a la llibertat, a la justícia, a la necessitat d’un bon govern, a evitar que els oligarques s’apoderin de la ciutat, a ésser l’eix de la balança. Per això opina que la pèrdua de llibertat d’alguns ciutadans d’Atenes no s’atribueix a una crisi econòmica, sinó al resultat de la cobdícia d’altres ciutadans, i això pot posar en perill l’obra comuna.
Entre les poques dades segures, sabem que va ésser escollit arcont epònim en 594/593 a.
C. En aquella època calia evitar les temptatives personals (demostrades amb Ciló) i evitar les revenges familiars (condemnades per Dracó). Les lleis de Soló es conservaren fins a època hel·lenística, però allò que ha arribat a nosaltres és interpretat des del segle IV a. C. i se’l atribuïren coses posteriors.
La seisàktheia En definitiva, no s’hauria produït una cancel·lació de deutes, “el pes descarregat” hauria consistit en alliberar unes obligacions i fer una redistribució limitada de la terra. Hi hauria més ciutadans i més estables si es convertia els llogaters en petits propietaris.
Soló hauria posat, així, les bases de la petita propietat agrària, característica de l’Àtica en època clàssica. A inicis del segle VI a. C. Grècia era un món que calia pacificar, i en especial entre els aristòcrates: la dura pugna per les herències familiars, la competència en els funerals (també aquí se li atribueixen lleis limitadores), la duresa del amo contra el llogater, la duresa del magistrat contra el ciutadà corrent.
La reforma timocràtica Continuadora de l’anterior, té un sentit més polític. No sabem si es va fer durant l’arcontat o és una mica posterior, però era important que als ulls de tothom fos una obra humana i no divina o mítica. La reforma cercava dividir la població en categories agràries i fixar quina seria la contribució de cada grup a les obligacions de l’Estat i quins els seus honors (timé). A Grècia la terra no es mesurava per superfície sinó per possibilitat de producció: Pentacosiomedimnes, Hippeis, Zeugites i Thetes.
Document 15. El tardoarcaisme III: Atenes de la tirania a la democràcia. La Grècia de les Guerres Mèdiques LA TIRANIA DE PISÍSTRAT Ascens i fonts sobre la tirania La situació del petit camperolat s’havia vist millorada amb Soló, però no resolta, de nou planejava la seva crisi per la realitat productiva i de preus. Pisístrat aglutinà els descontents de tots els districtes en un moment de feblesa aristocràtica i ocupà l’Acròpolis. Naixia la tirania a Atenes. Les fonts presenten Pisístrat com si hagués aconseguit el poder per mitjà de l’engany i ho hagués desenvolupat de forma popular.
L’exercici de la tirania (561-527 a. C.) En 561 a. C. Pisístrat es fa per primera vegada amb el poder. Mègacles i Licurg es veieren obligats a aturar la seva rivalitat i a fer un front comú. El tirà, derrotat, marxà a l’exili. La primera tirania havia durat menys d’un any. La segona època de la tirania, 560- 556 a. C., començava amb un major consens social i va ésser una mica més llarga, però estava amenaçada per problemes familiars. La tercera i definitiva època de Pisístrat no es basà en pactes inicial amb l’aristocràcia i és la més populista de totes, apel·là directament al descontentament i s’oposa a les disputes aristocràtiques. En plena crisi, farà la seva entrada triomfal el 546 i estarà en el poder fins a la seva mort en 527 a. C.
El poder del tirà i l’oposició aristocràtica En la tradició literària, Pisístrat procedí a exiliar als seus opositors polítics, majoritàriament aristocràtics. Sense produir una reforma agrària, s’indicava que les terres d’aquests foren confiscades i repartides entre els seus seguidors; la mesura ha estat considerada com més efectiva que les mateixes disposicions solonianes.
Demostra també el caràcter compartit entre tirania i aristocràcia i aporta seriosos dubtes sobre el pretès populisme dels tirans. Els pisistràtides no eren sobirans absolutistes, conservaven una supremacia barrejant la coerció i les promeses; tampoc eren els únics personatges amb carisma en la ciutat.
ELS FILLS DE PISÍSTRAT I LA CAIGUDA DE LA TIRANIA EN ATENES El govern conjunt (527-514 a. C.) No obstant, les tiranies, que semblaven fortes, sofriren arreu de l’Egeu fortes convulsions en el darrer quart del segle VI a. C., tot coincidint amb unes societats gregues més desenvolupades econòmicament, tècnica i mental. Els fills de Pisístrat començaren governant de forma prudent. Però nous problemes amenaçaven una forma de govern que esdevenia obsoleta: ni els aristòcrates ni els sectors populars es veien ja atrets per la fórmula de la tutela dels tirans i gradualment apostaren pel canvi.
La tirania en solitari d’Hípias (514-510 a. C.) Hípias, el tirà supervivent, entrà en un període marcat per l’aïllament i l’allunyament de qualsevol inquietud popular. S’envoltà d’una fèrria guàrdia personal i inicià tractes diplomàtics amb Pèrsia, potència per naturalesa.
EL DESENVOLUPAMENT INTEL·LECTUAL D’ATENES EN 550-500 a. C.
L’aparició del teatre. El gènere de la tragèdia El teatre neix com a manifestació religiosa i alhora social, per això, en principi i vista la societat aristocràtica arcaica, era un món d’homes, aquests formaven inicialment el públic i els actors (tots amb màscares, també si interpretaven els papers femenins). Més en davant entraren les dones a formar part del públic, i fins hi tot accediren les classes populars i els esclaus.
CLÍSTENES I L’ADVENIMENT DE LA DEMOCRÀCIA EN ATENES La correlació de forces polítiques Clístenes concentrà totes les seves energies per fer entrar el poble en la pugna, una diferència fonamental amb Soló, però la seva participació indirecta no era tan nova: ja s’havia produït amb Pisístrat. Clístenes trobà tal nombre de partidaris que va poder fer front militarment als poderosos espartans de Cleòmenes.
En 508-507 a. C. es produí una sublevació atenesa en tota regla, sense precedents en la història d’Atenes o de cap altre ciutat grega. La novetat era que un poble es movia ara amb uns objectius polítics, no amb la lleialtat a un determinat líder. Els objectius que podien unir al conjunt majoritari de la ciutadania eren: a) hostilitat manifesta contra Esparta; b) rearmament de la ciutat i c) voluntat d’una reforma legal, d’una constitució.
Clístenes i la reforma isonòmica La reforma isonòmica pretén superar dues contradiccions: una, l’oposició camp-ciutat desdibuixant les diferències, l’altra, minimitzar l'influència política de l’aristocràcia. Per fer possible això calia donar un protagonisme definitiu a les cèl·lules bàsiques ateneses, els demoi o comunitats, repartides pel seu territori. Es respectaria l'integritat dels demoi, però se’ls agruparà d’una nova forma, lluny de l'influència dels aristòcrates rurals.
En aquest sentit la reforma és etimològicament “democràtica”, perquè es basa en el demos, però no en la persona universal, concepte aliè a l’antiga Grècia. El resultat fou la creació, per primer cop d’una autèntica nació-estat, una Atenes unida, que superaria la prova de les Guerres Mèdiques i iniciaria un camí imperialista marítim.
LA REVOLTA JÒNIA (499-494 a. C.) Aristàgoras de Milet i la revolta Jònia Els jonis i els seus aliats desembarcaren en Efes i atacaren Sardes (498 a. C.), agafant desprevingut a Artàfrenes. Ocuparen la ciutat baixa però no l’acròpolis, on es refugiaren el sàtrapa i la guarnició persa. De forma involuntària la ciutat es cremà, això privà de botí als grecs i fou una excel·lent excusa per intervenir Darios I. L’eufòria es propagà i esclataren revoltes antiperses en extrems llunyans, com Bizanci, Cària, Lícia i Xipre.
Però era evident la manca de coordinació. Atenesos i eretris tornaren a Europa, els grecs asiàtics es quedaven sols.
La repressió de la revolta i avanç persa en Grècia La reacció persa no es va fer esperar. Es preferí recuperar Xipre i Cària en 496 a. C. La combinació d’un exèrcit terrestre, format per perses i sacas amb forta presència de cavalleria, més una flota pròxima, formada per fenicis, egipcis i cilicis, amb un total d’uns 600 vaixells, començà a semblar invencible. El pas següent fou la destrucció sistemàtica de Milet, capturada amb l’ajuda d’enginyers fenicis. El panorama fou sinistre: mort de bona part dels homes, deportació a Mesopotàmia dels supervivents, i esclavitud de la resta de la població. També hi hagué persecucions en altres ciutats.
Aquests fet provocà un gran temor i malestar entre els grecs europeus, pensaven que serien els següents; tampoc havien fet res per evitar-ho.
LA PRIMERA GUERRA MÈDICA (492-490 a. C.) El contratemps obligà a Darios a enviar ambaixadors per tota Grècia demanant a les ciutats la terra i l’aigua, senyal de submissió que estalviaria una guerra. Quasi totes les ciutats ho acceptaren, una de les més decidides l’illa d’Egina en el Golf Sarònic. Cal recordar, que un atac per mar l’exposava directament, també el fet que la ciutat vivia en gran part dels interessos comercials amb Jònia, amb la qual havia estat integrada tot el segle anterior. Els ambaixadors, però, van ésser assassinats a Esparta (despenyats) i a Atenes (llançats a un pou, on tindrien l’aigua i la terra). Per aquesta època Platea ja era una fidel aliada d’Atenes, cas únic en Beòcia. Es podien sumar Erètria, Naxos i les ciutats de l’illa de Rodes, que havien escapat al domini persa.
Les tropes perses a mitja batalla marxen amb la flota cap a Atenes, però els atenesos arriben a temps a la seva polis, en una cursa maratoniana.
LA DÈCADA D’ENTREGUERRES (489-480 a. C.) Radicalització de la democràcia en Atenes La desfeta de Marató en absolut significava la ruïna dels perses, amos de grans recursos humans i econòmics, el seu potencial es trobava intacte. La contribució de la batalla era ideològica: elevà l’autoestima grega, en particular l’atenesa.
La manca de lideratge aristocràtic facilità les coses a Temístocles, líder de la política de la ciutat en 487-471 a. C. Ja en 487 a. C. impulsà una sèrie de reformes.
Al voltant d’aquestes reformes cal situar l'introducció autèntica de l’ostracisme, el mecanisme que permetia exiliar a un ciutadà sospitós de potencial traïció a l’estat.
Hi havia moltes raons per dotar-se d’una flota: la pugna amb Egina, la defensa contra els perses, protegir el cereal del Mar Negre, etc. Un fet excepcional solucionà el problema aquells anys: el descobriment d’un filó de plata en el Laurió, en l’extrem de l’Àtica.
Les altres pòleis gregues En la tardor de 481 a. C. té lloc la Conferència de Corint, que aplegà en aquesta ciutat els representants de 30 estats. S’acordà: a) la pau general entre grecs; b) el retorn dels exiliats a cada ciutat; c) el dret d’atacar els estats grecs partidaris dels perses i lliurar una part dels seus béns a l’oracle de Delfos i d) enviar tropes al nord perquè s’esperava un atac des de Macedònia.
LA SEGONA GUERRA MÈDICA (480-479 a. C.) Leonidas es 'kamikiza' a les Termopiles, posteriorment la flota guanya a la persa a Salaminas. Xerxes, des de la seva posició d’observador privilegiat de la batalla, ho comprengué i es retirà ordenadament, confiant a Mardoni un reduït però selecte exèrcit de terra que hivernà en Tessàlia.
La fi de la guerra: Platea i el cap Mícale Platea fou la victòria dels espartans i, en certa forma, la victòria personal del rei Pausànias. Entre les baixes perses es comptà el mateix Mardoni i els grecs s’apoderaren d’un ric botí. Els supervivents es retiraren a Macedònia i els grecs assetjaren Tebes. La ciutat capitulà i es salvà lliurant els oligàrques filoperses. Amb això Pausànias donà per tancada la campanya. La mentalitat atenesa havia canviat, ja no tractava de defensar Grècia sinó de guanyar un deixat per Pèrsia.
Document 16. L’imperialisme marítim atenès i l’esplendor d’Atenes Arístides i la constitució de la Lliga de Delos Per influència acadèmica s’acostuma a fixar en 479 a. C. un final de la Segona Guerra Mèdica, aspecte que no és real. El conflicte, amb major o menor intensitat, continuà fins que no es signà la Pau de Càl·lias, a mitjan segle V a. C. La necessitat d’una defensa coordinada contra els perses i contra els pirates animà els jonis, i en general els insulars, a acceptar la creació d’una lliga, una confederació que coordinés esforços. Des d’un principi apareix encapçalada per la poderosa Atenes, que cada cop té més vincles econòmics i comercials amb l’exterior. Això condicionarà el naixement d’una lliga molt desigual, aspecte que lluny de solucionar-se s’agreujarà. Els grecs entraven, així, en un relativament nou costum de tributar. Relatiu perquè part d’aquestes comunitats ja havien tributat abans a lidis o perses. També implica un principi de cessió de sobirania a estructures més amplies que el marc de la pólis, aspecte que caracteritzarà la Grècia clàssica i hel·lenística, una gran diferència amb els temps arcaics. El panorama conduirà a la multiplicació de lligues regionals en altres zones de Grècia.
Tornant a l’època de constitució, malgrat el teòric caràcter confederal, era evident el paper d’Atenes, autèntica impulsora i gestora de la coalició. La lliga es pensà per reunir jonis i eolis. Les petites illes dòries de Melos i Tera, així com Egina, en principi no formaven part de l’organització, però amb el temps foren obligades a entrar. Arístides d’Atenes (anomenat el Just), que havia estat rehabilitat en la seva ciutat poc abans de Salamina, distribuí de forma hàbil les càrregues econòmiques que devia suportar cada comunitat en 477 a. C. Cal veure també un Arístides més atent a la política externa, cosa que l’evitava enfrontaments amb la facció demòcrata radical de Temístocles. Els recursos de la lliga havien de permetre reparar i ampliar una flota sense rival. A la llarga, però, els beneficis revertiren exclusivament en Atenes, la seu es traslladà a la mateixa Atenes amb Pèricles i, a mitjan segle V a. C., serviren per pagar el magnífic Partenó. Els ciutadans que tenien a gala administrar-se en democràcia en la seva ciutat eren vistos pels altres grecs, en particular pels membres de la Lliga, com un col·lectiu de tirans abominables.
La política en Atenes en la dècada dels 70 Immediatament després de Salamina va promoure la reconstrucció de les muralles de la ciutat, també i amb més cura les del port, que es trasllada ara de la platja de Faleros a El Pireu. La reconstrucció de les muralles inquietà els espartans (recordem que ells no en tenien), però Temístocles dóna sempre llargues a les exigències espartanes i en aquell moment ningú podia preveure encara la política que continuarien Cimó (amb les imponents muralles a l’Acròpolis) i, en especial, Pèricles (amb els murs llargs), que acabarien per convertir Atenes en una mena d’illa en terra ferma. Ben defensada i aprovisionada de tot per mar seria teòricament inexpugnable. Si Arístides sembla el polític, l’home d’acció era Temístocles.
ATENES: LA DÈCADA DE CIMÓ (471-461 A. C.) Una lectura superficial i des del present portaria a la definició del govern de Cimó com una “dècada conservadora”. És cert que en aquest temps s’aturen les reformes internes dels vint anys anteriors i la política exterior pren un cert tarannà aristocràtic, però de nou cal analitzar-lo tot en la peculiar perspectiva de la societat atenesa del moment.
La política exterior atenesa Cimó va tenir que fer front, en 470 a. C., a la revolta de Naxos, una illa amb un potencial considerable com s’ha vist en les Guerres Mèdiques, i el primer cas d’un membre de la Lliga que, per iniciativa pròpia, decidia abandonar la confederació. En aquest episodi, amb independència del govern de torn a Atenes, com a Estat deixarà ben clara la seva política imperialista. Derrotats els naxians tingueren que suportar l’enderroc de les seves muralles, la confiscació de la flota i l'imposició d’un tribut que abans no pagaven.
El següent pas de Cimó fou dirigir-se a l’Egeu nord per aporderar-se dels darrers enclaus perses i derrotar els tracis. El Quersonès traci tornà a Atenes. Seguint la costa cap a l’oest fundà una colònia precedent d’Amfípolis; una sòlida base per controlar les mines tràcies del Pangeu, la Calcídica i les fronteres amb Macedònia. En 465 a. C. es produïa una nova sublevació, ara de l’illa de Tasos. La lliçó era clara: els aliats de la Lliga dissidents passarien d’estats autònoms a súbdits.
En el mapa polític posterior a Platea aviat es perfilà un nou problema: el ressorgir gradual del conflicte entre els mateixos grecs. La gran obra política de Cimó havia de ser Esparta i aquesta va ser la seva ruïna. L’exèrcit atenès tornà a casa sense gaires baixes però amb les mans buides.
Atenes abandonà definitivament la confederació panhel·lènica contra els perses creada a Corint. No només no estava ja subordinada a Esparta, també signava tractats amb Argos (rival espartana), amb Tessàlia (atacada per Esparta i recelosa de Macedònia, rival de l’expansió atenesa en Tràcia) i donava asil als messenis fugitius d’Esparta. S’arribava així a la ruptura entre les dues potències gregues, de moment sense enfrontament.
Atenes tenia que estar atenta ara a dos fronts, a occident amb Esparta i a orient amb els perses, una situació perillosa i tal vegada superior a les seves forces. En aquesta situació delicada comença a influir en les assemblees un home jove, seguidor d’Efialtes, Pèricles. Els 32 anys següents de la vida política atenesa, estan influenciats per aquest personatge, de tal forma que s’observà que el sistema era nominalment una democràcia, però en la pràctica era el govern del primer ciutadà.
ATENES. L’ÈPOCA DE PÈRICLES Les reformes constitucionals Pèricles emprengué una sèrie de mesures internes que s’emmarquen en la lògica de desenvolupar la democràcia; de fet era portar a la pràctica allò que Efialtes havia iniciat.
Ésser ciutadà a Atenes no només esdevenia un requisit per participar en la vida política, començava a ésser també una garantia de supervivència econòmica. Les ciutats gregues, i Atenes no era una excepció, es tornaven “nacionalistes”, fins i tot parcialment endogàmiques.
Guerra contra Pèrsia i Pau de Càl·lias Davant les primeres crítiques del fracàs egipci, Pèricles reaccionà amb rapidesa, traslladant el tresor de Delos directament a Atenes (454 a. C.). Afortunadament pels grecs no va haver contraofensiva persa, aquesta es limità a recuperar Xipre. En el marc de la feblesa d’ambdós bàndols s’acordà la Pau de Càl·lias (449 a. C.) que posava un final escrit a les Guerres Mèdiques.
Les relacions amb la Lliga Dèlica La pau amb els perses, lluny d’afeblir els lligams d’una Lliga que ja no era necessària, portà a un descarat enduriment de les condicions, fixades unilateralment per Atenes.
Molts tribunals locals foren abolits i les seves funcions suplantades per la jurisdicció directa d’Atenes, en una abusiva ingerència. A mitjan segle V a. C. deixen d’encunyarse moltes monedes locals.
Conflicte i acords amb Esparta A diferència de Cimó, Pèricles intuí aviat el perill potencial que suposava la conservadora Esparta. Per això cercà l’amistat dels enemics naturals dels espartans. La pau era més factible amb Pèrsia que amb Grècia. Les tensions socials i les rivalitats regionals estaven a l’ordre del dia. I, igual que en el cas de Cimó, també desmuntaren l’obra de Pèricles. Pèricles aconseguí estabilitzar la situació, malgrat que l’obra continental s’havia esfumat, la feblesa d’Atenes la portà a signar una pau bilateral de 30 anys amb Esparta (apareix en Aristòfanes, Els Acarnians). Aquesta pau es trencà, de fet, només durà la meitat. En 431 a. C., després de 30 anys d’influència, Pèricles es trobava políticament esgotat per la persecució interna i per la inestabilitat externa de Grècia. En aquesta situació desesperada optà per una solució dràstica i contrària a la seva política inicial: acceptar el repte d’una guerra contra Esparta. Atenes no podia perdre, estava en joc la supervivència del sistema democràtic. Però la guerra no va ésser breu, al contrari, va durar tota una generació, Atenes fou derrotada i es canvià el destí de Grècia.
Document 17. Societat i economia en Grècia durant el segle V a. C.
LA DIVERSITAT DE SOCIETATS A GRÈCIA Una de les opcions polítiques és aquella que limita la participació als individus de cert pes social i econòmic (els oligoi); en definitiva, una oligarquia. L’altre opció és la representada per Atenes i les ciutats que l'imitaren, i comporta l’ampliació de la plena participació a tots els homes lliures ciutadans (demos), és a dir una democràcia.
Malgrat l’important salt qualitatiu i mental que representa la democràcia, en el concepte del moment exclou els estrangers residents (metecs en Atenes), les dones i els esclaus.
En conseqüència, la contradicció fonamental de les societats gregues clàssiques és l’oposició lliure/esclau. Una paradoxa de l’Atenes clàssica és la relació proporcional que hi ha entre el desenvolupament de la democràcia i l’augment de l’esclavitud, que assoleix cotes majors a que avança el període. Existien grups intermedis, difícils de tipificar.
LA SOCIETAT ATENESA Els ciutadans Si a Esparta l’Estat tenia dret a decidir la vida dels nadons en Atenes era el pare qui havia de decidir sobre el recent nascut, si el criava o era exposat. A diferència dels perses, els grecs vivien en famílies petites. El petit atenès admès a la família era inscrit pel seu pare en dos organismes, la fratría, mena de “germanor” derivada d’una dissolució clànica, bàsica per ésser considerat ciutadà de ple dret, i en el demos corresponent. Per algunes dades de les làpides àtiques es pot deduir una esperança de vida dels homes de 45 anys i d’uns 36 per a les dones. En Atenes, si no hi havia un escàndol, no era mal vist un divorci. En general existia una pressió social sobre els solters. El matrimoni era important, perquè creava un nou oikos (nucli familiar). En les cases urbanes benestants s’enviava a comprar a una esclava, si no es tenia, aquesta funció la feia el propi marit. Les dones d’època de Pèricles sortien poc de casa, curiosament menys quan més aristocràtiques. En Atenes l’home podia sortir lliurement de casa, és més, havia de sortir, doncs es considerava una excentricitat romandre més enllà del descans raonable. Entre els homes no faltaven casos d’aventures amoroses amb ambdós sexes. Les dones ciutadanes ateneses no gaudien de gaires drets jurídics i cap de polític, igual que en altres ciutats gregues. La reducció de població masculina per la guerra també portà a una situació ambigua i no legislada: la tolerància social del concubinat. En alguns casos, a la dona oficial s’afegia una segona consort, de condició meteca o esclava.
Els metecs i els esclaus El terme metec designava tot estranger lliure, no esclau, domiciliat permanentment a Atenes (ciutat on eren nombrosos). També designa els seus descendents, encara que hagin nascut a l’Àtica, era una condició jurídica. Un metec podia moure’s amb llibertat, però políticament i social estava limitat. Els metecs no eren un col·lectiu econòmicament homogeni. Un esclau afranquit per decisió de l’amo, normalment en testament, es convertia en metec, que era l’equivalent grec dels lliberts romans.
ECONOMIA A GRÈCIA EN EL SEGLE V a. C.
Agricultura i ramaderia L’aristocràcia agrària, fins i tot a Atenes acostuma a fer ostentació social més per oferir que per gastar. En Macedònia, Tessàlia i Eubea convivien l’agricultura amb una potent ramaderia, en aquestes regions els notables eren rics ramaders. En Atenes els cavallers encara constituïen la segona classe de l’estat, integrats en la vida civil i propietaris agrícoles alhora. La contrapartida era una dieta senzilla. La carn es consumia rarament i aprofitant els sacrificis religiosos. Atenes i algun altre estat urbanitzat, tenien un mercat important, calia importar cereals i abastos de tota mena per a aquests nuclis.
Artesanat i comerç La circulació de productes, com indica Pèricles en un discurs a començaments de la Guerra del Peloponès, feia que en Atenes es pogués comprar qualsevol producte estranger. En el darrer terç del segle V a. C. es passà d’una activitat artesanal, gairebé individual, a tallers especialitzats de certa projecció. En especial, la confederació marítima atenesa era un món de possibilitats comercials que superava de lluny els precedents de la Grècia Arcaica.
Document 18. Mentalitat i expressió en la Grècia del segle V a. C. Les causes de la Guerra del Peloponès La tragèdia, una innovació atenesa Després de la derrota dels perses la majoria de les ciutats gregues mantenia viva la seva vitalitat, que incloïa les arts i les tradicions. No obstant, en Atenes s’apostà clarament per la innovació creativa. La tragèdia pren un paper fonamental en la vida mental d’Atenes.
FONTS I ANTECEDENTS DE LA GUERRA DEL PELOPONÈS (431-404 a.C.) La percepció del conflicte Grècia havia rebutjat els perses. Durant dues generacions s’havia desenvolupat la cultura grega i, en el cas d’Atenes, completat el seu sistema democràtic. El Partenó feia poc que s’havia acabat. En aquest moment de plenitud s’inicia una llarga guerra entre grecs. La generació que de petits havia conegut les Guerres Mèdiques o havia desaparegut o eren ancians, són els seus néts els que viuran en aquesta nova refrega de dubtosa glòria, perquè destaparà un impropi menyspreu per la vida humana entre gent considerada a sí mateixa racional i no bàrbara. Malgrat els canvis, s’ha d’entendre la continuïtat bàsica dels sistemes de producció i de l’economia en general. La Guerra del Peloponès debilità Grècia, però no va ésser la seva ruïna. S’ha d’entendre més com un punt d’inflexió en una llarga evolució.
Causes del conflicte D’aquesta forma avui podem distingir fins a tres nivells de problemàtiques que afloraren en la guerra: a) en primera instància es dirimia l'hegemonia de Grècia entre Atenes i Esparta, les dues principals potències del moment; b) les ciutats-estat arcaiques havien donat pas a nombrosos conflictes regionals; c) hi ha un tercer nivell que també apareix en Tucídides, l’aspecte de guerra civil entre grecs que té lloc en algunes ciutats, aquelles que canviaren d’oligarquia a democràcia o a l’inrevés, generalment de forma violenta. I un canvi en la correlació de forces d’una ciutat significava un canvi en les aliances internacionals. Des d’un principi la desigualtat tècnica dels exèrcits condicionarà les tàctiques.
Document 19. Desenvolupament de la Guerra del Peloponès 431-404 a.
C.
GUERRA D’ARQUÍDAM O DELS DEU ANYS (431-421 a. C.) Molts grecs consideraren la dècada 431-421 a. C. com una guerra en sí mateixa, batejada d’Arquídam en honor del rei espartà que la dirigí al començament. La visió conjunta amb els fets posteriors, fins a formar la Guerra del Peloponès, és herència de Tucídides, però altres historiadors haurien pogut incloure-la amb la “primera guerra contra Esparta”, que tingué lloc quinze anys abans o amb altres solucions.
LA PAU DE NÍCIAS (421-415 a. C.) Malgrat l’aparença de tornar tots al principi. En certa forma guanyava Atenes, que mantenia el seu imperi i les seves posicions, Esparta sortia afeblida. El període de pau fou ben aprofitat a Atenes, es recuperà el ritme normal de la ciutat.
Destrucció atenesa de Melos i fi de la pau L’illa fou totalment despoblada i es repoblà amb un contingent de colons atenesos. Una acció així anava també més enllà de tota prudència; Esparta tornà a declarar la guerra per no veure’s criticada pels seus aliats.
EXPEDICIÓ ATENESA A SICÍLIA (415-413 a. C.) Però una cosa s’havia evidenciat: Esparta, per mantenir el seu ritme de guerra, necessitava recursos exteriors. En part els rebia dels aliats occidentals, entre ells Siracusa. L’expedició a Sicília fou el desastre nacional atenès.
LA FASE FINAL DE LA GUERRA (413-404 a. C.) No obstant, Esparta, degut a la seva baixa demografia, no podia ella sola acabar amb la seva rival. Era el moment per a que Pèrsia entrés en el conflicte.
Els fets del 411 a. C. en Atenes. Els Quatre-cents i els Cinc mil El sistema clistènic atenès havia evolucionat en un segle, però no podia ésser aliè a la fractura social que recorria Grècia i que en altres ciutats es manifestava com un enfrontament entre ciutadans. La derrota siciliana trencà una ciutat que intentava recuperar-se de la pesta. En aquestes coordenades, en 411 a. C., es produeix un intent oligàrquic d’aconseguir el poder. Una nova flota atenesa, construïda a tota presa amb les reserves atresorades en el Partenó, es trobava en aquells moments a Samos, hi havia anat precisament per recolzar el bàndol demòcrata d’aquella ciutat. Es constituí en allò que avui dia diríem un govern en l’exili o, en propietat, en una assemblea en l’estranger.
La flota demòcrata comandada per Alcibíades aconseguia una victòria a Cízic. No només es podia salvar la democràcia sense formules com els “quatre-cents” o els “cinc mil”, sinó que tenia també els espartans contra les cordes altra vegada i amb insinuacions de demanar la pau. Retornaven (en aparença) els bons temps.
Restauració democràtica i retorn triomfal d’Alcibíades. Atenes acarona la victòria Atenes passava ràpidament de l’eufòria al pessimisme, i a l’inrevés; Alcibíades retornà triomfal a Atenes. El conflicte intern s’ajornà, es restablí la democràcia tradicional i es produí una amnistia generalitzada: calia també finalitzar una guerra exterior.
A Esparta Lisandre era el nou rector de la política des de 407 a. C. i organitzà, per primera vegada, una potent flota; havia comprés que sense vaixells no es podria guanyar mai aquella guerra. Es va veure afavorit per un canvi en Pèrsia.
La derrota final d’Atenes (406-404 a. C.) Esparta fou, una vegada més, pragmàtica: un buit a l’Àtica podia ésser aprofitat per l’expansió de Tebes, on tampoc estava clar el control oligàrquic de la ciutat i on el sector demòcrata tenia força. Com en l’època del rei Cleòmenes es podia desitjar una Atenes no imperialista, regida per una oligarquia aliada d’Esparta.
No obstant, cinc condicions foren imposades a Atenes: 1. Les muralles llargues serien enderrocades.
2. Atenes només conservaria 12 trirrems, els necessaris per assegurar la seva defensa estricta.
3. Haurien de tornar els exiliats i, especialment, tots els clerucs que havia instal·lat en territori no atenès.
4. Es dissolia la Lliga Dèlico-àtica.
5. S’instaurava un Consell de 30 que governaria anul·lant per segon cop el sistema clistènic i anant més enllà de l’intent colpista de 411 a. C.
Document 20. El segle IV a. C.: crisi o transformació? Economia i guerra. La difícil hegemonia política en l’Egeu Cal matisar que la població de l’Egeu, en conjunt, es recuperà de la Guerra del Peloponès i fins i tot augmentà, la qual cosa condicionà noves tensions. L’economia, vista en bloc, també va ser pròspera: no s’observa una crisi productiva, ni financera, ni de civilització. Ni canvien de la nit al dia els postulats generals. Per això, la definició més adient seria la de transformació. També apareix la menció a un constant enfrontament entre els ciutadans cada cop més rics amb els ciutadans cada cop més pobres, amenaçats de perdre ciutadania i forma de vida.
LA PÓLIS EN CRISI Pólis versus koiné? L’esclavitud per deutes era un tema no resolt en les póleis, que ressorgí amb força. El subterfugi de la fugida en la colonització ja no era viable, les costes del Mediterrani es trobaven ocupades per colònies o per poblacions indígenes cada cop més organitzades.
Els moviments de poblacions peloponèsies per repoblar determinades colònies en Sicília o l’assentament de mercenaris vinguts arreu de Grècia a Occident són les noves variants.
I les colònies no sempre canalitzaven les manufactures egees, perquè elles mateixes també en produïen. Gradualment sorgí una idea: Grècia seria diferent si, unida, fos capaç d’arrencar un bon tros d’Anatòlia als perses. Al llarg del segle hi haurà alguns projectes, però només Alexandre ho portarà a terme, ja iniciat el darrer terç del segle, amb un resultat no pensat inicialment que portà a absorbir totalment aquest immens Estat. Arreu pervivia i s’accentuava el plànol de conflicte social, en forma de moltes tensions puntuals.
Els canvis en l’àmbit militar Amb el nou segle es consolida una nova figura, la del senyor de la guerra professional, general diferent del magistrat que representa la seva ciutat investit d’un poder temporal.
A finals del segle V a. C., en l’entorn sicilià i en el marc de la pugna entre grecs i cartaginesos apareixen màquines de setge. Maquines i defenses esdevingueren cada cop més costoses econòmicament.
LES HEGEMONIES POLÍTIQUES DESPRÉS DE LA GUERRA DEL PELOPONÈS Atenes. El govern oligàrquic dels Trenta tirans (404-403 a. C.) La comissió de 30 dirigents imposada en les condicions de pau, aviat fou coneguda com “els trenta tirans”. Recolzats pels espartans, instauraren una mena de règim de terror, amb detencions, judicis arbitraris i execucions. Entre les seves víctimes predilectes constaven els rics, aristòcrates o no, que es mostraven tebis a la seva causa. Trasíbul i el retorn al sistema democràtic a Atenes. Supervivent del sector democràtic radical era Trasíbul. A l’exili, a Tebes havia organitzat aquells que fugien del terror dels “Trenta tirans”. Amb un exèrcit de voluntaris, reforçat amb metecs i esclaus sota promesa de llibertat, es va fer fort a El Pireu. En la tardor de 403 a. C., un any i poc després del final de la guerra, Trasíbul restaurava la democràcia.
El judici a Sòcrates (399 a. C.) Tres anys i mig després de la restauració democràtica, un jove ciutadà, sota la recompensa econòmica d’Anit, ric productor de cuiros, presentava una denúncia per impietat i corrupció del jovent contra Sòcrates. Els plets eren habituals en Atenes, generalment es buscava desacreditar el contrari, no necessàriament destruir-lo. Deu anys després d’haver-lo condemnat, els atenesos permetien a Plató obrir la seva Acadèmia.
La filosofia no era incompatible amb l’estat ni amb la democràcia, s’havia oficialitzat, tenia dret de ciutadania, però el filòsof havia abandonat l’Àgora i s’havia reclòs en les seves recerques. Havia abandonat de forma immediata la política. Mentalment havia acabat una època i començava una altra.
HEGEMONIA D’ESPARTA De la victòria a la pau d’Antàlcides (404-386 a. C.) La dificultat per atendre les demandes dels aliats motivà que gradualment es passes a una situació de tots contra Esparta, molt grega, accelerada quan s’esfumà el mite de la seva imbatibilitat en el camp de batalla. I, dintre de la mateixa Esparta, hi havia faccions polítiques, tot i que mal conegudes.
S’arribà així a la Guerra de Jònia, entre perses i espartans, en la qual ambdós bàndols llogaren molts mercenaris per a la lluita. Al marge d’Àsia diverses accions menors en Grècia mateixa encengueren les espurnes. Corint i Tebes, molestes per la poca atenció espartana, s’aliaren amb Argos i Atenes. En aquesta situació arribà a Grècia un tal Timòcrates de Rodes amb gran quantitat d’or subministrat per Tissafernes, per ordre d’Artaxerxes II; el Gran Rei compensaria amb escreix les ciutats que declaressin la guerra a Esparta.
De la pau del Gran Rei a la derrota (386-371 a. C.) La debilitat d’Esparta era visible quan s’arribà a la pau entre grecs, arbitrada per llegats enviats a terreny neutral, a Susa, davant del Gran Rei (386 a. C.). Els espartans aprofitaren la nova pau per tornar a imposar les seves condicions. Tebes va reconstruir en el seu propi benefici la Lliga Beòcia, controlada ara fèrriament, això provocà les sospites al nord i al sud. Al nord un enèrgic polític, Jàson, unificava Tessàlia sota una confederació que reunia més cavalleria i infanteria que tot el Peloponès junt; al sud es feia insegura la frontera de l’Àtica, Atenes reconstruïa a tota presa la seva confederació des de 378 a. C., oficialitzant-la en 377 a. C. Abans de la sonada derrota de Leucta, el món havia canviat, i molt, per a Esparta.
CREACIÓ DE LA SEGONA CONFEDERACIÓ ATENESA I ASCENS DE TEBES Atenes aconseguí atreure a una Segona Confederació unes 60 o 70 ciutats, ni la tercera part de les que havia reunit en el segle anterior. Es comprometia a no tornar a caure en els errors anteriors: aquesta vegada es jurà que no hi hauria guarnicions, ni tributs. Per aquesta època en Grècia les guerres no duraven molts anys, com s’ha vist, però tampoc les paus, no es tardà en retornar al conflicte. Les ambicions de Tebes semblen la causa.
Tebes prosperava en molts ordres, també introduïa novetats militars. Segurs de les seves forces els tebans es negaren a signar la pau, per la qual cosa el gruix de l’exèrcit espartà seguí en Beòcia. En 371 a. C. Epaminondas derrotà, en la batalla de Leuctra (Beòcia), els espartans i gairebé els aniquilà.
HEGEMONIA DE TEBES (371-361 a. C.) També en Arcàdia les ciutats s’uniren en una federació calcada de la beòcia i potenciaren Megalòpolis com a capital. Esparta estava (i estaria en el futur) acabada com a potència internacional. A Mantinea. Igual que en Leuctra, Epaminondas obtingué la victòria, però en aquesta ocasió morí en el combat, i en Tebes no es trobà cap polític que sabés aprofitar l’èxit tebà. S’arribà així a una fragmentació política i una situació on totes les regions recobraren l'independència.
GRÈCIA EN 361-357 a. C. LA MANCA D’HEGEMONIA El miratge del ressorgir d’Atenes Era evident que la recuperació d’Atenes passava per la recuperació de la Lliga, de forma diplomàtica per evitar enfrontaments en un moment delicat. La Guerra dels Aliats (357 a. C.), liquidà ràpidament aquestes aspiracions. El balanç de la primera meitat del segle IV a. C. era prou evident: cap ciutat amb les seves forces soles era capaç de vèncer, però els grecs tampoc sabien trobar una alternativa estable a la guerra. Miraculosament, les póleis, amb les seves limitades forces humanes i econòmiques, havien resistit i rebutjat els poderosos perses, però esgotades en lluites entre elles mateixes assistiren a la sorpresa d’una conquesta insòlita des d’una zona semibàrbara, el nord macedoni.
La darrera etapa de l’Imperi persa La ràpida destrucció de l’imperi fou deguda no només a l’aplicació de noves tècniques militars i mentals per Alexandre, també s’ha de considerar amb atenció un lent deteriorament estructural del propi estat, caracteritzat per les disputes cortesanes i les tendències centrífugues de les satrapies. Aquest darrer aspecte connecta amb l’espoli sistemàtic dels territoris que practicava l’estat central, amb la finalitat de mantenir un costós aparell polític, sense cohesió ni administració eficaç, i només sustentat per un poderós cap militar.
Document 21. Les societats gregues en el segle IV a. C. Mentalitat i expressió Atenes i els horoi Una de les paradoxes era que, malgrat els camps hipotecats i la pressió sobre els petits camperols, Atenes conservà la pau social i el sistema democràtic. Diferent fou el cas de les ciutats oligàrquiques. Enllà no foren alienes a la pèrdua de les bases tradicionals de vida i, sovint, es veieren abocades a greus conflictes.
Esparta i la venta de terres Plutarc ens esmenta una llei autèntica, però el personatge impulsor (Epitadeu) tal vegada sigui fals. De fet, resumeix una situació real de crisi extrema que es manifesta amb tota la seva força en el segle III a. C., però que té origen en el IV a. C.
Banca i capital Arreu Grècia els temples feien la funció de caixes d’estalvis on acudir en cas de necessitat; el model recorda al món Oriental, on el Temple és el dipositari econòmic. A Atenes, però, és desenvolupà una banca privada, la més antiga que coneixem. Era propietat de metecs i en la pràctica els agents eren esclaus que esdevenien els successors i hereus, un cop manumitits. En definitiva, la riquesa circulava com no s’havia vist mai i abandonava la dependència agrícola.
CIUTADANIA I POLÍTICA INTERNA EN ATENES Isòcrates, acabarà per insinuar als aristòcrates la conveniència de no oposar-se a Filip de Macedònia i obtenir una aliança amb ell per damunt del sistema democràtic, en una mena de compra de la pau. Pocs anys després el moderat Eubul concretarà que la prosperitat d’Atenes no era la marina, era fomentar el comerç i convertir la ciutat en el primer centre econòmic, renunciant a les aspiracions militars. Demòstenes, però, no compartia aquest punt de vista.
La percepció de la política L’estabilitat de la política institucional en Atenes fou notable al llarg de tot el segle IV a. C. Els abusos de Crítias i els 30 tirans, en 404-403 a. C., deixaren un record tan pèssim de l’oligarquia extrema, que aquesta fou escombrada. Des d’aquell moment, tirania i oligarquia es confongueren en un sol concepte. Del poder individual es derivà el concepte d’abús, ni que fos portat a la pràctica per un col·lectiu.
PERCEPCIÓ DE LA GUERRA I LA PAU A GRÈCIA Malgrat l’aparició d’un mercenariat, que convertia la guerra en una forma de vida, eren molts aquells que estaven cansats de la guerra i dels efectes de tot ordre que comportava. Aquesta línia de pensament crític arrenca a finals de la Guerra del Peloponès. En el segle IV a. C. la violència no era només el conflicte armat extern. El propi conflicte intern ho era.
L’ANOMENAT “SEGON CLASSICISME” Les nombroses dificultats internes i externes de les ciutats no van ser obstacle per aturar una intensa producció artística en tots els ordres; alguns autors moderns parlen d’una “Segona edat clàssica” després del gran segle d’Atenes. Una de les diferències més notables fou la multiplicació de centres, Atenes ja no era l’únic referent i, com s’ha comentat més amunt, els artistes àtics en part emigraren amb la pèrdua de l’Imperi marítim. Els artistes es movien amb facilitat d’una regió a altra, al ritme dels encàrrecs, un nou element de dissolució ciutadana. Aquest anar i venir comportà una difusió major dels corrents i una generalització de gustos i modes que preludia el període Hel·lenístic.
LA PÓLIS A DEBAT. LITERATURA I PENSAMENT Plató Plató rebutjava els tirans, però també les imperfeccions del sistema democràtic; tampoc el diner havia d’ésser el paràmetre de l’èxit al marge de la política. La conclusió era que només un govern de filòsofs abnegats garantiria un bon govern.
Aristòtil El més brillant deixeble de Plató, en molts aspectes era també el seu contrari. a diferència d’aquell la percepció que mostra de les dones, els esclaus i els inferiors és també de menor consideració. Allò que volia dir és que només en la ciutat (la pólis) l’individu pot fer realitat la seva naturalesa social i desenvolupar- se plenament amb l’intercanvi d’idees. Aquesta segona visió és força més ampla que la primera i es formula precisament en el moment de crisi social de la pólis.
Document 22. Les colònies gregues en els segles V-IV a. C.
L’ascens de Siracusa Geló com s’ha dit, és el fundador d’una dinastia de tirans, els Deiomènides, cridada a canviar l’ordre sicilià. Establert a Siracusa, engrandí la ciutat portant enllà la meitat de la població de Gela.
EL SEGLE IV a. C.
La tirania de Dionís el Vell La tendència de Dionís I (405-367 a. C.) fou des del principi la de convertir-se en un tirà estable, de fet va crear una breu dinastia que marcà el camí de la conversió de Siracusa d’una ciutat-estat en un regne territorial, amb projecció naval per tot el Mediterrani Central. En el panorama internacional renovà l’aliança amb Esparta, victoriosa davant d’Atenes, però la política siracusana es centrava en l’occident i l'hostilitat permanent amb Cartago.
Tirania, democràcia i basilea en Siracusa Dionís morí per edat en l’exercici del poder; en aquell moment es desfermà una breu anarquia. Després d’aquests governants i en plena crisi interna de la ciutat, amb el model econòmic esgotat, Corint, antiga metròpolis de Siracusa, envià un strategós, Timoleó (344-337 a. C.), considerat el darrer representant de l’antic esperit de la pólis.
En mig d’una forta crisi interna, en 317 a. C., un nou personatge ambiciós, Agatocles, s’apoderà del poder, precedit d’una matança i de l’exili de les persones de llinatge, acció que afectà 6.000 rics. A l’exterior Agatocles aviat tingué que fer front a una poderosa coalició formada pels cartaginesos, els exiliats siracusans i les oligarquies d’Acragant, Gela i Messina. Agatocles va sorprendre tothom amb una campanya típicament hel·lenística: sense un pla de conquesta definit, portà una expedició a la mateixa Àfrica a la recerca de botí, també per forçar Cartago a una negociació. Al marge dels episodis puntuals, la guerra significà, en conjunt, el principi del declinar grec al Mediterrani occidental, particularment per les dissensions entre els mateixos sicilians. Abans, però, a la tornada d’Àfrica, imità els diàdocs i comparà les seves gestes a les dels generals d’Alexandre, per la qual cosa reclamà la basilea i situà el petit regne de Siracusa en l’extrem occidental del Món Hel·lenístic.
Document 23. Macedònia: dels orígens a la mort de Filip II La dominació de Grècia Pas a pas, Filip es convertí en hegemón entre els grecs, un paper que tradicionalment havia desenvolupat una ciutat i no un rei.
Les reformes militars Als èxits militars i diplomàtics inicials, i amb nous recursos econòmics disponibles, seguí una profunda reforma de l’exèrcit, acció que li proporcionaria una cohesió sense precedents. La desordenada infanteria fou reconvertida (seguint els principis tebans de massa en profunditat) en la falange macedònia. Filip II desenvolupà una política generosa amb els seus veterans, amb donacions de diners o terres fruit de l’expansió del regne.
Tessàlia i Fòcide A la fi Filip s’apoderà de Feras, expulsà els seus tirans i la Lliga Tèssala, agraïda, el nomenà Arcont (“general en cap”) de Tessàlia. En aquesta situació doblava els seus efectius militars en afegir ara els aliats tessalis i influïa en els assumptes de Grècia Central. S’arriba a una imatge insòlita: un macedoni presidia els Jocs Pítics en honor d’Apol·lo de Delfos, en 346 a. C.
Atenes i el mar El polític atenès Filòcrates negocià una pau en 346 a. C., però fracassà. Les opcions eren una guerra, segurament desfavorable per a la ciutat, o una pau humiliant. S’escollí la segona opció: Atenes renunciava públicament a Amfípolis, als seus aliats de Fòcide i Tràcia (en part ja vassalls de Filip) i a les restes de la Segona Confederació Marítima; finalment Atenes i Macedònia es convertien en aliats a perpetuïtat, la qual cosa subordinava la primera a la segona.
HEGEMONIA FINAL SOBRE ELS GRECS Queronea La batalla final tingué lloc, però, en agost de 338 a. C. en Queronea i els aliats foren Atenes, Tebes i la Lliga Beòcia. Més serè, imposà condicions. Tebes sortí malparada.
Atenes era altra cosa. Un setge hauria estat costós, en canvi el perdó calculat podia servir per pacificar Grècia quan ja hi havia plans més ambiciosos per atacar Pèrsia.
La Lliga de Corint Els plans eren senzills: es basaven en una gran aliança grega amb dos finalitats: a) hi hauria la tan desitjada pau comuna entre els grecs; b) es venjaria l'invasió de Grècia per part de Xerxes. Que millor que el simbolisme de la reunió de Corint.
Projecte de campanya contra Pèrsia i mort Quan Filip es dirigia a un espectacle teatral, fou apunyalat per Pausànias, cap de la seva guàrdia personal, i morí. L’assassinat es mogué en estranyes circumstàncies.
Indirectament, beneficiava a Olimpíada, que, ràpidament, reclamà el seu paper oficial, també beneficiava els perses, car aturava els plans, potser alleugeria els grecs i beneficiava a un Alexandre no reconegut.
Document 24. Alexandre el Gran i el seu temps Orígens i ascens al poder Alexandre havia nascut en 356 a. C. Amb 18 anys comandava la cavalleria del seu pare a Queronea, però l’any següent es produí un fort distanciament familiar. L’assassinat de Filip el portà a la diadema amb només 20 anys, entre altres accions gràcies a la diligència d’Antípatre. La política inicial del jove rei fou la que presumiblement hauria fet tot monarca macedoni en el seu lloc: estabilitzar-se en el poder, eliminar potencials perills familiars i assegurar les fronteres. Això ajornà momentàniament els plans de conquesta de l’Imperi persa projectats pel seu pare.
LA CONQUESTA DE L’IMPERI PERSA El pas a Àsia. Grànic i Anatòlia Dos anys després de pujar al poder, en la primavera de 334 a. C., Alexandre passà a l’Àsia pels Dardanels. En un any s’havia fet realitat el somni del ara difunt Isòcrates: els grecs occidentals havien alliberat els seus parents orientals, i de pas s’havien apoderat d’un territori.
Issos, Fenícia i Egipte En 333 a. C., a Issos, tingué lloc una important batalla. Procedent d’Orient, es trobava enllà Darios III amb un potent exèrcit i gran part dels seus nobles; segur de la victòria s’havia endut fins i tot la seva pròpia família. Alexandre capturà la seva mare i la seva dona. El tracte benèvol indicava que es volia presentar com el continuador del persa, una doble humiliació al Gran rei. Amb els grecs alliberats, amo de tota Anatòlia i Síria, els grecs tenien terres més que suficients per donar sortida a la crisi de població. Podia ésser un bon moment per tornar a casa amb glòria, però Alexandre sorprengué els contemporanis amb plans inesperats.
En lloc de consolidar les conquestes, l’any següent desplaçà l’exèrcit per la costa de Fenícia. L’objectiu de la marxa no era altre que Egipte. Era un país molt ric en blat i altres recursos, la millor província persa, que només feia déu anys havia estat independent i de nou tornada a recuperar pel Gran Rei. En Memfis fou reconegut rei de l’Alt i del Baix Egipte.
Gaugamela, Persèpolis i la reivindicació com a hereu de Daríos Una segona fugida de Darios precipità la caiguda final de l’Imperi: les tropes derrotades aclamaren per rei a Alexandre. Mentre, Darios fugia en direcció a les Portes Càspies, per intentar salvar la part oriental dels seus dominis. Alexandre inicià la seva persecució, però el persa fou mort a traïció en una conxorxa de sàtrapes temorosos de perdre els seus territoris.
Àsia Central i Índia Igual que amb Egipte, Alexandre comprenia que si no actuava els territoris més extrems no reconeixerien la seva autoritat.
Tornada a Babilònia i mort La tornada a Babilònia era un bon moment per reorganitzar els dominis, però l’esforç del viatge, afegit a una ferida important rebuda a l’Índia, afebliren notablement la salut del mateix Alexandre. En els darrers mesos de la seva vida, Alexandre es considerava clarament el nou Gran Rei, no el rei de Macedònia, instal·lat provisionalment a Babilònia.
...