Capítol 12 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Tema 12: Democràcia En aquest capítol estudiarem que és la democràcia. Primer veurem quins són els dos principis bàsics de la democràcia. Com que aquests principis poden sonar molt teòrics, en segon lloc veurem quins són els requisits mínims que –a la pràctica- ha de complir un país per ser considerat una democràcia.
12.1 Principis de la democràcia La democràcia es fonamenta en dos principis bàsics: en la garantia dels drets i de les llibertats dels ciutadans i en l’autogovern d’aquests mateixos ciutadans.
  Principi 1. Drets i llibertats. La democràcia parteix de la idea que cal protegir el ciutadà dels abusos de poder que pugui cometre un Estat poc escrupolós en el tracte amb els ciutadans. Però no només cal protegir al ciutadà dels abusos de l’Estat, sinó que també cal protegir-lo dels altres ciutadans. I una altra cosa: en democràcia, cal protegir especialment els drets i les llibertats de les minories, ja que la democràcia podria esdevenir especialment procliu que les majories s’imposessin sense contemplacions a les minories. Bentham o Mill van ser especialment curosos quan van advertir que el govern de la majoria no podia implicar la persecució de la minoria. Històricament, s’ha ideat dues maneres d’assegurar la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans: la seva constitucionalització i la divisió de poders. La constitucionalització dels drets parteix de la idea que un dret reconegut constitucionalment compta amb una protecció màxima, ja que es pot invocar davant els tribunals, imposa al governant una certa motivació moral per estimular-los, etc. En canvi, la divisió de poders parteix de la idea que evitant-ne la concentració s’impedeix els abusos dels governants sobre els ciutadans ja que els uns controlaran els altres.
Aquesta doble protecció del ciutadà a través de la constitucionalizació dels drets civils i la divisió de poder és el que al segle XIX es va anomenar govern constitucional.
Principi 2. Autogovern. Autogovern significa que els ciutadans es governen a ells mateixos. És a dir, que són els ciutadans els únics titulars legítims del poder.
I si el deleguen en els governants, només ho fan de manera voluntària i explícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciutadans, sense exclusions. Històricament, s’han ideat cuatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.
1. Cal notar que, amb el mecanisme del consentiment, l’autogovern no es garanteix en el procés de formació del govern, sinó durant el seu funcionament habitual.
2. La representació parteix de la convicció que l’existència d’un col·lectiu relativament reduït d’elits governants no està renyida amb el principi que els ciutadans són els únics titulars legítims del poder. La democràcia no implicaria la inexistència de d’elits governants, sinó la selecció de les elits governants per part d’aquests mateixos ciutadans, els quals delegarien voluntàriament i explícita aquest poder en les elits que han seleccionat. Aquesta selecció d’elits és el que es duu a terme en la eleccions. Tot això vol dir que la democràcia es basa en un mecanisme anomenat representació electoral que funciona de la següent manera: existeixen diverses elits que fan propostes diferents, aquests elits competeixen pel vot dels ciutadans i, amb aquest vot, se selecciona un conjunt d’elits en les quals els ciutadans deleguen el seu poder.
3. La participació parteix de la convicció justament contrària: que l’única manera de garantir que els ciutadans són els únics titulars legítims del poder és que siguin precisament tots aquets ciutadans els qui prenguin les decisions polítiques.
4. La intercessió pretén idear un concepte intermedi entre la representació i la participació. La presa de decisions polítiques no les fan ni els representants polítics ni la totalitat dels ciutadans, sinó que intervenen multitud de grups que representen els diversos interessos dels ciutadans.
12.2 Requisits de la democràcia Els principis vistos a la secció anterior són només principis teòrics. No obstant això, la pregunta sobre com podem distingir una democràcia quan la veiem al món real no queda contestada amb aquests grans principis. Afortunadament, hi hagut un bon nombre de politòlegs que s’han dedicat a establir criteris pràctics per tal de distingir un règim democràtic d’un que no ho sigui. To i que els criteris difereixen entre autors, hi ha una certa coincidència a destacar alguns dels següents dotze ( cinc sobre dret i llibertats i set sobre qüestions electorals). Són el que s’han anomenat els “requisits de la democràcia”.
1. Estat de dret. És necessari que l’Estat de Dret prevalgui en qüestions penals, que es mantingui la igualtat davant la llei i que el poder judicial sigui independent.
2. Drets individuals. S’han de respectar els drets individuals més bàsics.
3. Drets polítics. S’han de poder formar partits i associacions.
4. Llibertat d’informació i d’opinió. Hi ha d’haver llibertat de premsa, mitjans de comunicació independents, plurals i amb punts de vista alternatius. No hi pot haver censura governamental ni religiosa.
5. Drets electorals. Hi ha d’haver sufragi universal,de manera que tots els adults han de tenir dret a votar( sufragi actiu) i a ser candidats (sufragi passiu).
6. Competència electoral. Les eleccions no poden ser una representació teatral, sinó que d’haver-hi vertadera competència i confrontació. Aquesta competència ha de ser oberta.
7. Eleccions plurals. Hi ha d’haver diversos partits, la qual cosa vol dir que n’hi hagin diversos i que siguin diferents, amb propostes divergents.
8. Eleccions autèntiques. Els candidats a les eleccions han de ser fidedignes, no poden ser homes de palla. Els votants han de poder expressar sincerament les seves preferències.
9. Eleccions Funcionals. Les eleccions han de servir per elegir càrrecs públics rellevants, els quals han de tenir el poder efectiu i determinar les polítiques, així com controlar les decisions governamentals.
10. Control ciutadà. Hi ha d’haver instruments perquè els ciutadans exerceixin cert control sobre els governants.
11. Eleccions freqüents. Les eleccions s’han de celebrar amb una freqüència raonable, de manera que els governants hagin estat elegits recentment.
Respecte a aquests requisits de la democràcia s’ha de fer dues precisions: no són criteris únicament legals i no són criteris dicotòmics. En primer lloc, no són criteris únicament legals perquè per tal de verificar si un país compleix o no determinat criteri no n’hi ha prou d’acudir a la constitució i constatar que recull tal o qual requisit, sinó que al contrari, caldrà constatar si aquests requisits es compleixen a la realitat. I en segon lloc, no són criteris dicotòmics perquè tots aquest criteris es poden complir en diferents graus. Per tal de destacar aquesta naturalesa gradual de la democràcia, és habitual referir-se al nivell d’acompliment d’aquests requisits com el nivell de la “qualitat de la democràcia”. Existeixen un gran nombre d’institucions que fan informes regulars sobre la qualitat de la democràcia. També hi ha moltes institucions que avaluen anualment fins a quin grau els diversos països satisfan aquells requisits. Pot ser el més conegut és l’informe anual de Freedom House.
12.3 L’origen grec de la Democràcia Que la democràcia té origen en la Grècia clàssica és conegut. La paraula democràcia seria doncs aquell règim polític que col·loca el poder a les mans del poble, dels ciutadans. El que no és tan clar és que la democràcia fos el règim propi de la Grècia clasica i que fos acceptat com un bon règim. De fet, quan Aristòtil fa la seva classificació de règims polítics descriu la democràcia com un règim especialment procliu als aldarulls i que possibilita que masses enfervorides actuïn contra els ciutadans.
Deixant de banda si el règim polític propi de la Grècia clàssica era la democràcia, el cert és que els il·lustrats del segle XVIII van admirar aquell règim i van intentar adaptar-lo a les seves societats. La seva preocupació principal va ser com adaptar-lo a una societat en què les distàncies geogràfiques havien esdevingut insalvables i en què el nombre de ciutadans havia esdevingut enorme. Aquests dos canvis feien que, en les noves societats, el debat polític ja no es pogués gestionar a partir de les relacions estrictament personals. L’adaptació que van entreveure era el que van anomenar “la democràcia dels moderns”, que era basada en la representació i l’elecció i que, era molt diferent de l’original.
En la democràcia dels moderns, les decisions polítiques requeien en l’assemblea nacional, la qual no era la ciutadania reunida en assemblea, sinó una mera representació d’aquella ciutadania designada a unes eleccions. En definitiva, les dues democràcies mostraven diferències notables. Les dues principals innovacions eren la utilització generalitzada de l’elecció com a mecanisme polític i la substitució de l’assemblea ciutadana per una representació dels ciutadans.
...