Oïda (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 24/05/2015
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

L’OÏDA: L’AUDICIÓ L’oïda és un òrgan dels sentits que s’especialitza en 2 funcions diferents: - L’audició.
L’equilibri.
Pot dividir-se en les seccions externa, mitja i interna, i els elements neurològics estan allotjats a l’oïda interna i protegits per les seves estructures.
El complex vestibular de l’oïda interna és el sensor primari per l’equilibri, la resta de l’oïda s’utilitza per l’audició.
Oïda externa: 1. Orella o pavelló auricular: es tracta d’una estructura accessòria important, i varia en forma i localització d’una espècie a una altra, depenent de les necessitats de supervivència dels animals.
2. Conducte auditiu: està tancat en el seu extrem intern per una prima làmina membranosa de teixit denominada membrana timpànica o timpà.
2.1. La membrana timpànica separa l’oïda externa de l’oïda mitja, una cavitat d’aire que connecta amb la faringe a través de la Trompa d’Eustaqui.
Oïda mitja: 3. Martell, yunque i estribo: són 3 ossos petits connectats entre sí que condueixen el so des del medi ambient extern fins l’oïda interna.
Un extrem del martell està fixat a la membrana timpànica i l’extrem de l’estribo està unit a una prima membrana que separa l’oïda mitja de la interna.
Oïda interna: 4. Aparell vestibular: amb els seus conductes semicirculars és el transductor sensitiu per nostre sentit de l’equilibri.
5. Còclea: conté receptors sensitius per l’audició. Sobre la seva cara externa hi ha el laberint (tub membranós com la closca d’un caragol).
La finestra oval i la finestra rodona separen la còclea plena de líquid de la còclea plena d’aire.
Els nervis vestibulcoclears (branca del nervi cranial VIII) condueixen des de l’oïda interna fins al cervell.
 L’audició és la nostra percepció del so L’audició és la nostra percepció de l’energia transportada per ones sonores, les quals són ones de pressió del medi, amb pics als en els què l’aire està més comprimit i valls en les quals les molècules d’aire estan més separades.
El so és la nostra interpretació de la freqüència, l’amplitud i la duració de les ones sonores que assoleixen les nostres oïdes. Els nostres cervells tradueixen la freqüència de les ones sonores en el to d’un so. Les ones de baixa freqüència es perceben com a sons de to baix (un tro llunyà), i les d’alta freqüència com a sons de to alt (ungles rascant la pissarra). La freqüència es mesura en hertz (Hz).
El volum és la nostra interpretació de la intensitat del so i està influenciat per la sensibilitat de l’oïda de cada individu. El volum d’una ona sonora és una funció de l’amplitud de l’ona.
L’amplitud es mesura en decibels (dB).
 La transducció de sons és un procés de múltiples passos L’audició és un sentit complet que implica quatre transduccions diferents. L’energia provinent de les ones sonores en l’aire primer es converteix en vibracions mecàniques, després en ones líquides, seguidament en senyals químiques i finalment en potencials d’acció.
Les ones sonores que colpegen l’oïda externa són dirigides pel conducte auditiu fins que colpegen la membrana timpànica i són convertides en vibracions de la membrana (PRIMERA TRANSDUCCIÓ).
Aquestes vibracions són transferides al martell, al yunque i a l’estribo. La disposició dels 3 ossos connectats crea una palanca que multiplica la força de la vibració (AMPLIFICACIÓ) de manera que es perd molt poca energia sonora degut a la fricció. Si els nivells de soroll són molt alts, els petits músculs de l’oïda poden tensar els ossos i disminuir el seu moviment, obstaculitzant la transmissió del so.
Quan l’estribo vibra, tira i empeny el teixit de la finestra oval, a la qual està unit. Les vibracions d’aquesta finestra creen ones en els conductes plens de líquid de la còclea (SEGONA TRANSDUCCIÓ), però com l’aigua no és compressible, l’energia de les ones es dissipa en l’aire de l’oïda mitja a través de la finestra rodona.
A mesura que les ones es mouen a través de la còclea, empenyen sobre les membranes del conducte coclear i doblen les cèl·lules ciliades sensitives de l’interior del conducte. Aquest moviment fa que les cèl·lules ciliades alliberin neurotransmissors en les neurones primàries (la senyal química, TERCERA TRANSDUCCIÓ).
El neurotransmissor que s’uneix a les neurones sensitives inicia potencials d’acció (QUARTA TRANSDUCCIÓ) que envien informació sobre el so a través del nervi coclear cap al VIII par cranial i cap al cervell.
 La còclea està plena de líquid La transducció de l’energia en potencials d’acció té lloc a la còclea. La còclea desplegada està composada per tres canals paral·lels plens de líquid: 1. Conducte vestibular.
2. Conducte coclear.
3. Conducte timpànic.
El líquid del conducte vestibular i del timpànic és similar en composició iònica al plasma i es coneix com a perilimfa.
El conducte coclear està ple de la endolimfa secretada per les cèl·lules epitelials del conducte.
És un líquid atípic perquè és més similar al LIC que al LEC en composició, amb altes concentracions de K+ i baixes concentracions de Na+.
El conducte coclear conté l’òrgan de Corti, compost pels receptors de les cèl·lules ciliades i cèl·lules de sostén. S’ubica sobre la membrana asilar i està cobert parcialment per la membrana tectoria, teixits sensibles que es mouen en resposta a les ones que travessen el conducte coclear.
A mesura que les ones travessen la còclea, desplacen la membrana basilar i tectoria i creen oscil·lacions que pugen i baixen i inclinen les cèl·lules ciliades.
Les cèl·lules ciliades són cèl·lules receptores no neuronals. Quan les cèl·lules ciliades es mouen en resposta a les ones sonores, els seus estereocilis (cilis de la cèl·lula) es flexionen, primer cap a un costat i després cap a l’altra. Els estereocilis estan units entre sí per ponts proteics. Aquests pons estan connectats a portes que obren i tanquen canals iònics en la membrana dels cilis. Quan les cèl·lules ciliades i els cilis estan en posició neutral, al voltant del 10% dels canals iònics s’obren i existeix un baix nivell de neurotransmissor tònic alliberat en la neurona sensitiva primària.
Quan les ones desflexionen la membrana tectoria, els cilis s’inclinen cap als membres més alts, els ponts saltes i s’obren més canals, de manera que els cations entren a la cèl·lula, per la qual es despolaritza. Els canals de Ca2+ s’obren, augmenta l’alliberació del neurotransmissor i la neurona sensitiva augmenta la seva freqüència de descàrrega. Quan la membrana tectoria empeny els cilis als membres més baixos, els ponts es relaxen i tots els canals iònics es tanquen.
 Els sons són processats primer en la còclea Les ones d’altra freqüència que entren en el conducte vestibular creen un desplaçament màxim de la porció de la membrana basilar pròxima a la finestra oval i, en conseqüència, no són transmeses molt lluny al llarg de la còclea.
Les ones de baixa freqüència discorren al llarg de la longitud de la membrana basilar i creen el seu desplaçament màxim a prop de l’extrem distal flexible. Aquesta resposta diferencial a la freqüència transforma l’aspecte temporal e la freqüència (quantitat d’ones sonores per segon) en codificació espacial per localització al llarg de la membrana basilar. La codificació espacial es conserva en el còrtex auditiu perquè les neurones es projectin dins les cèl·lules ciliades al llarg de la membrana basilar fins les regions corresponents del cervell.
Com més alt és el so, més ràpidament es disparen els potencials d’acció en la neurona sensitiva.
L’OÏDA: L’EQUILIBRI L’equilibri és l’estat d’estabilitat, tant de les concentracions iòniques en els líquids corporals com de la posició del cos a l’espai.
En la ubicació del cos, la informació sensitiva provinent de l’oïda interna i dels propioceptors auriculars musculars l’indica al nostre encèfal la localització de diferents parts del cos en relació unes amb les altres i amb l’entorn.
El sentit de l’equilibri està mediat per les cèl·lules ciliades que revesteixen l’aparell vestibular ple de líquid i els conductes semicirculars de l’oïda interna. Aquests receptors no neuronals responen als canvis en l’acceleració rotacional, vertical i horitzontal. Les cèl·lules ciliades funcionen igual que les de la còclea, però són, en lloc d’ones sonores, la gravetat i l’acceleració les que proporcionen la força per moure els seus cilis.
 L’aparell vestibular està ple d’endolimfa L’aparell vestibular està constituït per 2 òrgans otolítics saculars (el sàcul i l’utricle), juntament amb 3 conductes semicirculars.
En un extrem de cada conducte hi ha una càmera agrandada, l’ampolla, que conté un receptor sensitiu conegut com a cresta. La cresta consisteix en una massa gelatinosa, la cúpula, que s’estén des del pis fins al sostre de l’ampolla, tancant-la. Introduïts en la cúpula estan els cilis de les cèl·lules ciliades. Les membranes basals de les cèl·lules ciliades fan sinapsis amb les neurones sensitives del nervi vestibular (branca del nervi cranial VIII).
Els receptors sensitius de l’utricle i del sàcul, les màcules, són diferents de les crestes. Cada màcula consisteix en una massa gelatinosa coneguda com a membrana otolítica, en la qual s’inclouen partícules minerals i proteiques anomenades otòlits. Els otòlits es formen quan els cristalls de carbonat de calci precipiten i s’uneixen a les proteïnes matriu.
L’aparell vestibular està ple d’endolimfa, la qual és secretada contínuament i drena des de l’oïda interna en el seno venós de la duramàter. Si la producció d’endolimfa excedeix la velocitat de drenatge, l’acumulació de líquid en l’oïda interna pot produir la malaltia de Ménière (nàusees i vòmits)  L’aparell vestibular proporciona informació sobre moviment i posició en l’espai El sentit espacial del l’equilibri té 2 components: - Un component dinàmic: registra els nostres moviments a través de l’espai.
Un component estàtic: registra si el nostre cap es desplaça de la seva posició erecta normal.
Els 3 conductes semicirculars registren l’acceleració rotacional en diverses direccions, mentre que els òrgans otolítics registren l’acceleració lineal i la posició encefàlica.
Les cèl·lules ciliades (tant dels conductes semicirculars com dels òrgans otolítics), funcionen exactament igual que les cèl·lules ciliades de l’òrgan de Corti; quan els cilis s’inclinen en una direcció, es despolaritzen i quan s’inclinen en la direcció oposada, s’hiperpolaritzen.
Les cèl·lules ciliades vestibulars, a l’igual que les cèl·lules ciliades coclears, tenen un concili localitzar a un costat de cada cili que serveix com a referència per la direcció de la inclinació.
 Els conductes semicirculars registren l’acceleració rotacional A mesura que el cap gira, el crani ossi i les parets membranoses del laberint es mouen, però el líquid dins del laberint tendeix a romandre en el seu sentit degut a la inèrcia. En les ampolles de l’aparell vestibular, la resistència de l’endolimfa inclina la cúpula i les seves cèl·lules ciliades en direcció oposada a la direcció en la qual s’està girant el cap.
Si la rotació continua, l’endolimfa finalment seguirà el moviment. Després, si la rotació cefàlica es deté sobtadament, la inèrcia del líquid no li permetrà detenir-se d’immediat, sinó que seguirà rotant en la direcció de la rotació cefàlica, deixant a la persona amb una sensació de rotació. Si la sensació és suficientment intensa, la persona pot portar el seu cos en la direcció oposada a la direcció de la rotació en un intent reflex per compensar l’aparent pèrdua d’equilibri.
 Els òrgans otolítics registren l’acceleració lineal i la posició cefàlica Els òrgans otolítics de l’utricle i del sàcul estan disposats per notar les forces lineals. Les macules de l’utricle estan horitzontals quan el cap està en la seva posició erecta normal. Si el cap s’inclina cap enrera, la gravetat fa que els otòlits en la membrana otolítica gelatinosa es desllacin enrere.
Els cilis de les cèl·lules ciliades es doblen i disparen una senyal.
Les macules dels sàculs estan orientades verticalment quan el cap està erecte i són sensibles a les forces verticals, com la caiguda cap a baix d’un ascensor. L’encèfal analitza el patró de les cèl·lules ciliades despolaritzades i hiperpolaritzades per determinar la posició del cap i la direcció del moviment.
 Les vies de l’equilibri projecten principalment cap al cerebel Les cèl·lules ciliades de l’aparell vestibular estimulen neurones sensitives primàries en el nervi vestibular. Aquestes neurones fan sinapsis en els nuclis vestibulars del bulb raquidi o discorren sense fer sinapsis fins al cervell. Les vies colaterals discorren des del bulb raquidi fins al cerebel o amunt a través de la informació reticular i el tàlem.
Les vies descendents des dels nuclis vestibulars es dirigeixen fins a certes neurones motores involucrades en el moviment ocular. Aquestes vies ajuden a mantenir els ulls fixes sobre un objecte a mesura que el cap gira.
...