TEMA 4. Domini carolingi: formació dels comtats i reorganització eclesiàstica (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 17/03/2016
Descargas 35
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4. Domini carolingi: formació dels comtats i reorganització eclesiàstica Formació i organització de la Marca Hispànica - Victoriosa batalla de Poitiers (732) permet als francs ocupar la Septimània (conquesta de Narbona, 759) i traslladar al Pirineu la frontera entre el regne franc i els musulmans.
- Les divisions entre els sarraïns facilitaren la conquesta franca de les terres de més enllà del Pirineu; de fet, l’Emirat de Còrdova no va poder crear mai un estat sarraí hispànic unitari, estable i centralitzat.
- Així, en l’últim terç del segle VIII, Carlemany va veure la possibilitat de conquerir el territori del sud del Pirineu i crear d’aquesta manera una marca o districte de frontera a les terres que s’estenen entre el Pirineu i l’Ebre.
- La famosa episodi de Roncesvalles de l’exèrcit carolingi (778), recollit a la Chanson de Rolland, s’emmarca dins el fracàs franc de conquerir la ciutat de Saragossa, suposadament traïts pel seu governador.
- Després del fracàs de Saragossa (778), l’any 785 els habitants de Girona, esperant rebre un bon tracte per part dels francs, van lliurar la ciutat a Carlemany.
- Altres territoris de la Catalunya pirenaica (Besalú, Vallespir, Peralada, Empúries, Urgell i la Cerdanya) van fer el mateix i s’inicià l’ocupació franca de les terres del nord de Catalunya.
- El procés va culminar amb la conquesta de Barcelona (abril 801). El fill de Carlemany, Lluis el Pietós, juntament amb Guillem de Tolosa, cosí de l’emperador, assetgen la ciutat i després d’uns mesos els musulmans es rendeixen.
- Els indígenes i els visigots van pactar amb els conqueridors sobre la garantia que es respectarien les seves propietats, lleis i autoritats immediates; d’aquí ve la pràctica inicial dels francs de nomenar comtes indígenes o semiindígenes per als comtes catalans en una primera fase del domini franc a Catalunya.
- A partir de la conquesta de Barcelona, Lluís intentarà fins a tres campanyes fracassades per ocupar Tortosa, amb l’objectiu d’establir la frontera a l’Ebre, però mai ho aconseguirà i la frontera s’estableix al Llobregat.
- 812: després d’algunes campanyes fracassades d’ocupar terres de més del sud, Carlemany signà la pau amb els musulmans. D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos entre les Corberes, el Pirineu, el Llobregat, el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Tot conforma la Catalunya Vella, o més concretament, la Marca Hispànica.
- La Catalunya Vella va quedar organitzada en districtes administratius anomenats comtats (Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries), que incloïen una sèrie de territoris o districtes menors annexos, els pagi1 (Berga, Conflent, Vallespir, Besalú...).
- Aquests territoris eren independents entre ells i no formaven cap unitat político-administrativa; la Marca Hispànica era només una entitat geogràfica.
- Es tractava d’un conjunt de comtats vinculats vassallàticament als reis francs: inicialment, des dels temps de Carlemany (mort el 814), depenien del regne d’Aquitània (que pertanyia a l’Imperi Franc).
- Però des del 817 fins al 878 els comtats marítims de Catalunya (Barcelona, Girona. Empúries i Rosselló) estigueren vinculats directament a la dinastia franca (a l’emperador Lluís el Piadós i als seus fills, reis de la Francia Occidentalis, Carles el Calb i Lluís el Quec).
- El govern de cada territori corresponia, en nom del rei franc, al comte. Les funcions dels comtes eren fiscals (cobrar drets sobre el comerç, les pastures, l’emissió de moneda i d’altres drets públics) i militars, i també s’encarregaven d’administrar justícia. El càrrec no tenia, en un principi, caràcter hereditari, sinó que era beneficiari.
- El primer comte de Barcelona i Girona fou Berà (801-820). Es creen dues faccions, la profranca (agressiva amb els musulmans) i la que busca un pacte amb Còrdova, encapçalada per Berà, qui fracassa per diverses raons:  Per els interessos de la noblesa del sud de França.
 Per les intrigues musulmanes que trenquen una treva que no tots els cordovesos desitjaven mantenir.
 Pels moviments contra els francs a Navarra i Aragó.
- La pràctica de nomenar comtes autòctons va finalitzar l’any 820. En aquest any, el comte Berà de Barcelona fou acusat d’encapçalar una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que intentava arribar a pactes amb els sarraïns.
1 Denominació que reben les demarcacions territorials, més o menys extenses, amb nuclis rurals. A la Marca Hispànica eren els territoris sense comte propi o dependents dels comtats més importants.
- A Barcelona, la facció profranca, encapçalada per Bernat de Septimània, germanastre de Berà, reprova la política d’aquest. Berà és cridat a Aquisgrà i, acusat de traïció, se’l deposa del càrrec comtal i és obligat a exiliarse.
- La resposta de la facció de Berà, també davant el nomenament d’un comte franc a Barcelona, provocà un moviment de revolta, de caràcter visigotista, independentista i antifranc, protagonitzat per Aissó (juntament amb Guillemó, fill de Berà) que fou esclafat pels francs. La revolta fou esclafada pels francs. No es sap qui era aquest Aissó.
- S’iniciava així la pràctica de concedir a comtes francs el govern dels territoris de la Marca, amb la intenció de controlar-los millor.
- El resultat final de la pràctica de nomenar dirigents francs als comtats catalans no fou positiu per a la monarquia: els comtes pertanyien a l’alta aristocràcia carolíngia i tenien beneficis en altres territoris del regne; tot això feia que aquests governants es desentenguessin dels seus comtats hispànics, ja que estaven ocupats en les lluites civils entre faccions que durant el segle IX es disputaven el poder dins el territori franc.
- En canvi, els comtes autòctons es mantenien fidels a la dinastia carolíngia i estaven al marge de les lluites polítiques, per la qual cosa a partir del 878 es tornà a la pràctica de nomenar comtes autòctons per governar els territoris de la Marca.
Reorganització eclesiàstica. La fi del visigotisme eclesiàstic - En un primer moment, l’arribada dels francs i la conseqüent formació de la marca hispànica no suposà el trencament amb l’Església visigòtica. Durant un temps, es continuarà depenent de Toledo, i els concilis es celebraran, de vegades, en aquesta ciutat, utilitzant el ritual mossàrab (visigòtic).
- Tot i així, la reforma de Carlemany en tots els nivells de l’imperi implicà, també, una reforma religiosa i de l’Església. Es combaté, així, l’adopcionisme i totes les heretgies del territori carolingi.
L’adopcionisme - Corrent sorgit entre els cristians de la península d'Hispània al segle VIII, en els dominis de l'Emirat de Còrdova. També fou conegut com a heretgia feliciana, nom derivat d'un dels màxims impulsors: el bisbe Feliu d'Urgell, la figura més destacada de l’adopcionisme als comtats.
- L'adopcionisme interpretava que Jesús de Natzaret tenia una naturalesa humana i que Déu simplement l'hauria triat o adoptat com a fill per proclamar la seva paraula. Jesús no seria diví.
- Aquesta formulació es contradeia amb les teories de la cristologia romana que afirmaven Crist com a Déu vertader i home vertader, en possessió plena de les dues naturaleses.
- L'adopcionisme va ser formulat per primer cop al concili que l'Església hispana celebrà a Sevilla el 784, amb l'arquebisbe Elipand de Toledo i el bisbe Fèlix d'Urgell al capdavant.
- Aquesta nova doctrina, cal entendre-la en el seu context del segle VIII com una reacció defensiva de l'Església hispana (que pervivia tolerada per les autoritats sarraïnes) davant la difusió de la fe musulmana entre la població, sobretot a partir dels anys 760 i 780, un cop consolidat el poder àrab amb l'establiment de l'Emirat de Còrdova.
- L'Islam qüestionava el cristianisme negant la naturalesa divina de Jesús, presentant-lo simplement com un dels profetes i rebutjant el dogma trinitari (un sol Déu constituït pel "Pare, Fill i Esperit Sant"), vist com una forma de politeisme, propera al paganisme.
- La resposta adopcionista, elaborada per la jerarquia eclesial hispana, consistia doncs, a admetre la naturalesa humana de Crist tot accentuant-ne, però, la divina.
- Tanmateix, l'adopcionisme no va acabar imposant-se perquè les diòcesis situades en la regió conquerida pels francs a finals del segle VIII assumiren la tradició eclesial ortodoxa, i a més a més no va servir per impedir el triomf de l'Islam a Hispània, on, durant els segles IX i X, el cristianisme esdevingué un culte minoritari dins d'una societat musulmana.
- Així mateix, quan els francs conqueriren els territoris de la Septimània i la Tarraconense als àrabs, intervingueren en els bisbats locals per tal de desvincular-los de l'església hispana, que disposava d'una tradició pròpia centrada en els concilis (que en època visigoda, se celebraven principalment a Toledo) per integrar-los a l'estructura eclesiàstica carolíngia, centrada en la suprema autoritat espiritual del Papa de Roma.
- L’adopcionisme serà condemnat en diversos concilis fins a la definitiva condemna del 799. D’aquesta manera, el visigotisme eclesiàstic quedava eliminat a Catalunya, per la intervenció i influència franca, i els seus principals defensors foren excomulgats.
- Amb tot, s’establia una nova situació eclesiàstica:      Els bisbes catalans queden vinculats a la seu de Narbona, a l’espera d’un hipotètic restabliment de l’antiga seu de Tarragona un cop fos reconquerida als musulmans.
Introducció de la litúrgia franco-romana, que substituïa el ritus visigòtic-mossàrab.
Imposició i expansió de la regla benedictina, que reformarà Benet d’Aniana.
Imposició de bisbes francs, com Fridoí (c. 861- c. 890), potser un home de confiança de Carles el Calb, que teòricament trobà les suposades relíquies de Santa Eulàlia i les lliurà a la ciutat de Barcelona.
En definitiva, unificació de l’Església de l’Imperi Carolingi.
...