Temari de l'assignatura d'Ordenació i Planificació del Territori (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Turismo - 2º curso
Asignatura Ordenació i Planificació del Territori
Año del apunte 2014
Páginas 45
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 16

Descripción

Resum que serà molt útil per a l'exàmen de l'assignatura.

Vista previa del texto

ORDENACIO I PLANIFICACIO DEL TERRITORI Tema 1 PRINCIPIS I CRITERIS BÀSICS D’ORDENACIÓ I PLANIFICACIÓ TERRITORIAL TURÍSTICA 1.1. Planificació territorial dels espais turístics: principis bàsics i objectius TERRITORI: Element ESSENCIAL per a què es desenvolupi l’activitat turística.
Per què es planifica el territori?  Perquè l’objectiu principal de l’experiència turística és gaudir d’espais ben preservats diferents al propi (amb singularitats, alternatiu, que permeti desconnectar de lo quotidià).
Qualitat dels elements territorials (clima, relleu, paisatge, patrimoni...) és bàsica per establir el grau de competitivitat de les destinacions.
ELEMENTS TERRITORIALS representen uns RECURSOS PRIMORDIALS (per a la creació de producte turístic).
NO ES POT JUSTIFICAR UN PROJECTE SI NO SIGNIFICA UN BENEFICI PER A LA POBLACIÓ.
Què és l’ordenació del territori? - Disciplina científica Tècnica administrativa i política Actuació interdisciplinària i global Planificació integral que interrelaciona els components físics i humans.
Instrument preventiu indispensable per a la gestió ambiental (que ens serveixi per abans d’actuar).
OBJECTIUS de l’ordenació: Un dels objectius més rellevants és cercar la coordinació dels planejaments urbanístics municipals.
- Desenvolupament equilibrat a gran escala Evitar malbarataments Evitar conflictes entre sectors Resoldre el dèficit d’infraestructures i equipaments.
Evitar la descoordinació entre A.P. amb competències en un mateix terreny.
Maximitzar beneficis i disminuir costos.
Potenciar el desenvolupament en les àrees consolidades (el que ja tenim).
Definició de models de desenvolupament per espais amb potencialitats.
EXEMPLE  A l’Hotel La Caleta (Cadis), es regulen els requisits en quant a infraestructures, serveis i superfície mínima de parcel·la per número d’habitacions per hotels de nova creació, per així aconseguir limitar la proliferació d’establiments en la costa litoral front l’escassetat de sòl disponible en la zona.
1.2. Metodologies d'ordenació i planificació territorial turística Els plans d’ordenació han de tenir en compte: - Espai i delimitació des d’una perspectiva integral Han d’incorporar un conjunt d’elements: territorials, ambientals, urbanístics, infraestructurals, socioeconòmics i turístics.
Considerar el territori com a base de l’estratègia i no com a suport de processos.
ÀNALISI TERRITORIAL 1. Definició de l’àmbit del pla 2. Recollida d’informació per avaluar de forma analítica els seus recursos turístics (jerarquitzar-lo).
3. Diagnosi del sistema territorial (determinant els límits de canvi acceptables en el medi físic i la seva capacitat de càrrega turística, el marc legal i institucional, població i activitats productives, urbanisme i infraestructures) per saber fins a on el podem canviar FASES DE LA PLANIFICACIÓ ESTRATÈGICA TERRITORIAL 1.
2.
3.
4.
5.
Condicions prèvies i decisions inicials.
Diagnòstic intern i extern dels recursos del territori (DAFO).
Establir objectius, estratègies i fites.
Pla d’acció seguint línies estratègiques.
Seguiment i avaluació.
PROCÉS DE PLANIFICACIÓ TERRITORIAL TURÍSTICA - Documentació, conceptualització i elaboració de l’esquema de treball.
Objectius (principals i específics).
Inventari de recursos i jerarquització (classificació segons la naturalesa: físics, humans i tècnics).
Anàlisi dels recursos turístics (la fragilitat ecològica, social i avaluació d’impactes i determinació de la capacitat de càrrega).
Potencialitat turística i zonificació.
Anàlisi de mercat i demanda (punts forts, febles...) Definició d’estratègies i actuacions.
Planning d’actuació (les actuacions han de ser consensuades per part de tots els agents intervinents en la planificació, així com la població).
Avaluació de resultats i revisió de planificació.
AGENDA 21 LCOAL (A21L)  Instrument de planificació territorial per a la sostenibilitat. Tracta problemes a nivell local per resoldre’ls i realitzar previsions pel futur. Busca la màxima participació de la població i els diferents agents polítics, econòmics i socials implicats.
ÉS UN PROJECTE INFINIT. PENSA GLOBALMENT, ACTÚA LOCALMENT. (Tracta de resoldre els problemes LOCALS per acabar millorant la totalitat del PLANETA).
FASES DE L’A21L: 1. Compromís polític de millora ambiental continuada i raonable i adhesió a la carta Aalborg (carta que reflecteix el compromís a participar i desenvolupar les iniciatives locals de l’A21L) 2. Creació d’un fòrum ciutadà.
3. Auditoria ambiental, diagnosi tècnica de la destinació turística (saber el punt de partida per saber on vull arribar) 4. S’estableixen dos escenaris: 1) el tendencial, sense intervencions (què passarà si no faig res per solucionar els problemes) i 2) l’òptim, amb l’aplicació dels plans d’acció ambiental (aplicar mesures per solucionar els problemes).
5. Anàlisi dels aspectes organitzatius i de gestió que afecten a la planificació territorial.
6. Definició i execució dels plans d’acció ambiental agrupats en grans línies estratègiques.
7. Declaració ambiental en la que es fa pública la problemàtica diagnosticada i les línies estratègiques d’actuació.
8. Seguiment dels indicadors a partir de la situació ambiental inicial.
L’elaboració d’una A21L serveix tant per les destinacions que han d’evitar errors del passat, com per les destinacions que afronten perspectives de creixement desfavorables.
Que s’elabori una A21L a una destinació implica la necessitat d’incorporar els costos als preus oferts dels béns i serveis, la necessitat de canviar les pautes de consum, de planificar els usos del sòl, d’avaluar la capacitat d’inversió en el sector econòmic i de garantir la sostenibilitat.
REQUISITS QUE HA DE COMPLIR UNA DESTINACIÓ AMB A21L: - Minimització de residus (produir menys segregació selectiva, treure benefici de la reutilització de residus) Conservació i gestió de l’energia (mecanismes alternatius i espais per reservar) Control de substàncies perilloses Atenció als transports i la mobilitat Correcta planificació urbanística Compromís mediambiental de polítics i ciutadans Disseny de programes per la sostenibilitat Col·laboració amb el desenvolupament turístic sostenible EXEMPLE Calvià, necessitava un canvi de política de gestió per seguir sent viable i va optar per impulsar l’A21L, acció de rehabilitació integral de la façana marítima (enderrocant edificis de primera línia de mar, que no eren sostenibles).
EXEMPLE El PALS (Pla d’Acció Local per a la Sostenibilitat) de Lloret, aprovat el 31 de maig de 2010, presenta moltes mancances: no aborda de forma decidida el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal), no planteja una gestió integrada de la platja, no proposa una acció per a la creació d’una xarxa de senders i proposa una acció per a elaborar un Pla de Desenvolupament Turístic, però no defineix quines han de ser les directrius d’aquest.
1.3. Criteris de planificació territorial El turisme afecta i és afectat, repercutint econòmicament, no només a les activitats econòmiques turístiques, sinó que s’estenen a sectors com la construcció, la indústria agroalimentària, la distribució, etc.
El turisme crea estacionalitat, afectant en la càrrega sobre les infraestructures de vialitat i transport (carreteres, aeroports, ferrocarrils), sanitat, seguretat ciutadana, etc., en períodes de vacances i caps de setmana normalment.
A més, també incideix en la configuració demogràfica de les zones turístiques, especialment al litoral (ja que des del boom immobiliari als anys 90, l’oferta turística s’ha potenciat al litoral i a les grans àrees urbanes). Per això, les institucions han de planificar i ordenar bé el territori, perquè rebran una gran quantitat de persones carregant la vialitat i transport, sanitat, seguretat ciutadana, etc., per un període de temps.
TURISME = DEPREDADOR del territori, ja que els turistes desgasten el territori i els recursos culturals. A més, per a poder oferir-los allotjament s’ha hagut de construir, afectant al territori.
El poder públic ha de fer estudis de la situació real i actual del territori, les potencialitats i la capacitat de càrrega per intentar compaginar conceptes com el creixement econòmic, la sostenibilitats, els equilibris territorials, etc.
EXEMPLE: Si s’acabés el sòl a un territori per construir, es pot construir a la perifèria del mateix i millorar la comunicació entre territoris.
La generalitat, a l’hora d’ordenar el territori sota la seva jurisdicció, ha de coordinar-se amb l’estat (perquè té un gran poder de configuració: AVE, carreteres, autopistes...) i la UE per ordenar el territori.
Les administracions locals, especialment municipis, hauran de supeditar la pròpia planificació urbanística a les directrius establertes per la Generalitat.
GENERALITAT  Ordenació Territorial G AJUNTAMENTS  Com s’ha de planificar A NORMA BÀSICA de Política Territorial de Catalunya  Llei 23/1983 de 21 de novembre, desenvolupada per la llei 1/1995 de 16 de març, que aprova el PLA TERRITORIAL DE GENERAL DE CATALUNYA.
En la introducció de la Llei 23/1983, recull la tendència mundial d’anar al litoral, concentrant allà les activitats econòmiques i despoblant l’interior creant un desequilibri de rendes.
Les lleis del 83 tenien els següents objectius: - Fomentar una distribució equilibrada del creixement econòmic.
Corregir la tendència al despoblament.
Conservar el patrimoni cultural.
Respectar les terres d’ús agrícoles o forestals d’especial interès.
Incentivar l’ús eficient dels recursos energètics i hidràulics.
Afavorir el mínim impacte ambiental en aquelles actuacions que incideixin en el territori.
El poder públic no pot obligar a que una activitat econòmica (empresa o persona) s’estableixi en un lloc determinat, però si que pot incentivar aquest desplaçament garantint avantatges i incentius a qui ho facin (incentivar, influir i dirigir).
El turisme doncs, té una RELLEVÀNCIA FONAMENTAL en la ordenació del territori catalpa per la seva transcendència en: - L’establiment d’activitat econòmica La creació de llocs de treball El moviment eventual de població La instal·lació d’equipaments públics per atendre les necessitats de la població.
La necessitat de preservar els espais per mantenir l’atractiu turístics.
A més dels esmentats criteris, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques va aprovar 15 criteris per l’elaboració del planejament territorial que són els següents: 1. Afavorir la diversitat del territori i mantenir la referència de la seva matriu biofísica 2. Protegir els espais naturals, agraris i no urbanitzables en general com a components de l’ordenació del territori 3. Preservar el paisatge com un valor social i un actiu econòmic del territori 4. Moderar el consum de sòl 5. Afavorir la cohesió social del territori i evitar la segregació espacial de les àrees urbanes 6. Protegir i potenciar el patrimoni urbanístic que vertebra el territori 7. Facilitar una política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada 8. Propiciar la convivència d’activitats i habitatge a les àrees urbanes i racionalitzar la implantació de polígons industrials o terciaris.
9. Aportar mesures de regulació i orientació espacial de la segona residència 10. Vetllar pel caràcter compacte i continu dels creixements 11. Reforçar l’estructura nodal del territori a través del creixement urbà 12. Fer de la mobilitat un dret i no una obligació 13. Facilitar el transport públic mitjançant la polarització i la compacitat dels sistemes d’assentaments 14. Atendre especialment la vialitat que estructura territorialment els desenvolupaments urbans 15. Integrar Catalunya en el sistema de xarxes urbanes i de transport europees mitjançant infraestructures concordants amb la matriu territorial (Per què no hi ha parcs naturals a la zona del litoral? Perquè es creia que era zona de malalties, ja que hi havia gran quantitat de mosquits pels aiguamolls i a més, perquè sinó no es podria edificar, cosa que interessa per l’àmbit turístics, perquè sinó no existiria la demanda d’allotjaments).
REGIONAL PLANNING: Tracta sobre l’ús eficient de les activitats de la terra, infraestructura i creixement dels assentaments humans en una zona més extensa que la ciutat o el poble.
Pla Macià(1934)  Projecte de creixement urbanístic que seguia el model de Sardà. En aquest es poden veure elements que indiquen que ja existien els habitats per estiuejar a aquesta època.
Pla General d’Obres Públiques (1935)  Elaborat per l’enginyer Victoriano Muñoz, on s’indica la necessitat d’infraestructures que tenia el país en aquell moment.
Pla d’obres i senyals marítimes  Indiquen com i on s’ubiquen els ports i els molls.
Pla de transport aeri  Defineix els traçats que segueixen els avions.
Pla d’electrificació rural Pla de telefonia Pla d’abastaments d’aigua potable Pla d’endegaments de rius i sanejaments de terrenys.
Actualment, aquests plans no es fan a través d’enquestes i de anàlisi de les diferents zones, sinó que s’extreu la informació per planificar a través dels satèl·lits.
LA LLEI 23/1983 PREVEU QUE L’ORDENACIÓ TERRITORIAL CATALANA S’ESTRUCTURI D’ACORD AMB ELS SEGÜENTS INSTRUMENTS: 1. PLA TERRITORIAL GENERAL DE CATALUNYA (1995) Defineix els àmbits geogràfics dels Plans Territorials Parcials, estableix el contingut obligatori de la resta de Plans, estableix la supeditació de la planificació urbanística a les determinacions dels Plans Territorials Parcials i Sectorials. S’ha de revisar cada 10 anys per part del Parlament.
2. PLANS TERRITORIALS PARCIALS (2010, acceptat) Estableix 8 àmbits geogràfics on estableix criteris territorials i estima que es defineixin alguns dels nuclis, espais i infraestructures. L’aprovació dels Plans la fa el Consell Executiu (govern). Al Pla s’ha de definir com a mínim els nuclis aptes per establir-hi equipaments d’interès comarcal i supracomarcal, els espais d’interès natural o històric-artístic a protegir, els espais d’ús agrícola o forestal a conservar, les infraestructures i els espais destinats a ubicar-les i les previsions de desenvolupament sòcio-econòmic.
Hi ha 3 nivells de sistemes d’espais oberts (no transformats): Protecció especial, territorial i preventiva.
Es preveu el creixement dels sistemes d’assentaments urbans: nuclis històrics, àrees especialitzades i altres determinacions.
Tot aquest contingut ha de justificar-se en estudis, plànols, memòries explicatives de les actuacions a desenvolupar, i estudis econòmics i financers que en demostrin la viabilitat.
3. PLANS TERRITORIALS SECTORIALS (1983) Els aprova el Consell Executiu (govern), s’aplica a tot el territori català i es planifica sobre un sector o matèria determinada (habitatges, espais lliures, equipaments comercials...).
S’ha de coordinar amb els PTP i justificar-se d’igual manera.
El Pla de Turisme de Catalunya és un Pla Territorial Sectorial.
4. PLANS DIRECTORS TERRITORIALS (2004, incorporat) L’aprova el Consell Executiu (govern). Com a mínim té un àmbit d’aplicació supramunicipal. Es van incorporar el 2004 perquè la Generalitat no havia aprovat els PTP i necessitava alguna figura (PDT) que pogués afectar àrees compreses en és d’un àmbit d’aplicació d’un Pla Parcial.
La finalitat és desenvolupar alguna previsió concreta de les previstes en els PTP.
El contingut s’ha de supeditar amb les previsions de la resta de Plans, i també s’ha de justificar amb estudis, plànols, memòries corresponents...
Exemples: A L’Alt Penedès, La Garrotxa i L’Empordà. Actualment només hi ha vigent el de l’Alt Penedès.
I supeditats a aquests: instruments de planificació urbanística.
ORDENACIO I PLANIFICACIO DEL TERRITORI Tema 2 URBANISME 2.1. Introducció a l’urbanisme i al seu marc jurídic La Revolució Industrial és el que produeix el canvi més gran i com a conseqüència, per treballar al sector secundari, les persones es mudaven dels pobles a les ciutats. A més, els obrers van començar a lluitar pel que volien, i així, van sortir problemes d’ordre intern. És a la segona meitat del segle XX quan es produeixen els abandonaments dels nuclis, les ciutats, per tant, creixen per l’eixample.
DRET URBANÍSTIC  Regula com es configura una ciutat, com han de ser les perspectives de creixement. És a dir, com quan i on s’ha de fer una ciutat. És el conjunt de normes i el planejament urbanístic que delimita, regula i defineix el contingut del dret de la propietat segons la qualificació urbanística atorgada, i regula l’activitat pública o privada, encaminada o dirigida a la urbanització i edificació.
L’URBANISME A CATALUNYA: - Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme.
- Decret 305/2006 de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’urbanisme.
INCIDÈNCIA EN EL DRET DE LA PROPIETAT (Estatal): Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de junio, por el que se aprueba el texto refundido de la ley de suelo.
2.2. Principis inspiradors de l’urbanisme  PRINCIPIS CONSTITUCIONALS L’article 33 del text constitucional reconeix el dret a la propietat privada, però alhora estableix però, que la funció social d’aquest dret delimitarà el contingut d’acord amb les lleis. ÉS UN DELS EXIOS FONAMENTALS SOBRE ELS QUALS ES DESENVOLUPA LA LEGISLACIÓ URBANÍSTICA. La submissió del dret de propietat ha de tenir lloc en el mar de les garanties constitucionals. En aquest sentit, el punt 3 del mateix article disposa que: “Ningú pot ser privat dels seus béns i drets si no és per causa justificada de utilitat pública o interès social, mitjançant la conformitat amb els disposats per les lleis”.
També cal remarcar l’article 45: mandat als poders públics de vetllar per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar restaurar el medi ambient.
I també l’article 47 (dret a l’habitatge digne i utilització del sòl), que entra plenament en l’àmbit d’acció de l’urbanisme amb els temes següents: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’una vivenda digna i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística de les entitats públiques.
 PRINCIPIS INSPIRADORS DE LA LEGISLACIÓ URBANÍSTICA (art. 3 a 13 LUC) - L’urbanisme és eminentment una funció pública (art. 1 LUC) L’administració té importants facultats de promoció, impuls, gestió, execució i control de l’urbanisme.
Així doncs, el Dret Urbanístic és una potestat pública, administrativa. Així que el dret de propietat de cada particular està subordinat sempre a la ordenació pública del territori, cosa que explica que quan es bol urbanitzar un terreny, cada propietari tingui de lliurar a l’administració una part d’aquest terreny de forma gratuïta. Per tant, existeix una subordinació privada a la ordenació del territori que efectua l’Administració i la concepció urbanística com a potestat pública en que pot incidir l’Administració.
- La funció social de la propietat (art. 5 LUC) El sòl s’ha d’utilitzar per maximitzar l’interès públic del conjunt de ciutadans, no pel benefici privat.
- Remissió al pla urbanístic (art. 13 LUC) La llei catalana, 1/2010, només regula qüestions generals i els principis més o menys comuns a totes les regulacions urbanístiques, però es remet al pla urbanístic, per a què aquest concreti les qüestions de detall. Així que el Dret urbanístic, vindrà regulat per la legislació anteriorment citada i pel pla concret, aprovat per aquell territori.
*Sòl urbà: sòl en el qual es pot edificar.
*Sòl urbà no consolidat: terreny que primer s’ha de modificar per edificar.
*Sòl urbanitzable: sòl que en el futur podrà ser urbanitzat i posteriorment edificat, però que és necessari que prèviament es faci un pla parcial i es compleixin uns certs requisits (art. 33 LUC).
*Sòl no urbanitzable: No pot ser edificat ni podrà ser-ho en un futur (sòl agrícola, forestal, paisatgístic...). Excepcions: reconstrucció de masies de turisme rural, construcció de benzineres a carreteres, centres de construcció elèctriques...
- Directius per al planejament urbanístic (art. 9) • Seguretat i benestar per les persones (preveu el risc, garanteix la qualitat de vida).
• Qualitat de vida • Sostenibilitat ambiental i de preservació enfront dels riscos naturals i tecnològics (no construir a llocs inundables, amb probabilitats de terratrèmols, etc.) • Prohibit d’urbanitzar i edificar en zones inundables • Preservació dels valors paisatgístics d’interès especial, el sòl d’alt valor agrícola, el patrimoni cultural i la identitat dels municipis, etc.
• Planejament urbanístic ha d’evitar els terrenys de pendent superior al 20% en la urbanització.
• Pèrdua dels valors forestals o paisatgístics de terrenys com a conseqüència d’un incendi no pot fonamentar la modificació de la seva classificació com a sòl no urbanitzable (perquè hi hagi un incendi no es transforma el sol no urbanitzable en urbanitzable, sinó que es tornarà a intentar crear com a no urbanitzable).
• Si l’avaluació d’impacte ambiental és preceptiva, el plantejament urbanístic ha de contenir les determinacions adequades per a fer efectives les mesures que contingui la declaració corresponent.
• Les Administracions han de vetllar perquè la distribució del territori dels àmbits destinats als espais lliures i a equipaments s’ajusti a criteris que en garanteixin la funcionalitat en benefici de la col·lectivitat.
- Participació en les plusvàlues (art. 4) Obligació del particular de fer front als pagaments i costos de determinats espais a canvi del dret d’edificar. Ha de donar part de les plusvàlues (beneficis) a la societat.
- Dret de propietat i dret d’edificat (art. 5) El dret de propietat del sòl no comporta necessàriament el dret a edificar (no per ser propietari pots edificar).
- Inexistència del dret a exigir indemnitzacions per a l’ordenació urbanística de terrenys i construccions (art. 6) Els propietaris i altres titulars de drets reals afectats per una actuació urbanística tenen dret a una distribució equitativa de beneficis i càrregues generats, mitjançant redistribucions de la propietat i altres mecanismes compensatoris. Però els propietaris no poden exigir indemnitzacions perquè es modifiqui el planejament. És l’administració qui decideix qui pot urbanitzar i qui no.
- Distribució equitativa de beneficis i càrregues derivats del planejament (art. 7) Els propietaris han de ser tractats amb igualtat en funció de les participacions que tinguin en un determinat sector.
- Principi de desenvolupament urbanístic sostenible (art. 3) S’ha de preservar i garantir a les generacions futures els mateixos valors i recursos que hi ha en el present.
- Principis de participació ciutadana en l’urbanisme (art. 8 i 12) Lleis urbanístiques pretenen instaurar que els ciutadans participin a les activitats urbanístiques: A) Denunciant les irregularitats urbanístiques (un veí que ocupa més del que ha d’ocupar).
B) Proposant un pla urbanitzable C) Fent un tràmit d’informació pública: qualsevol en aquest temps pot formular al·legacions a l’elaboració del pla. Es pot saber que vol la població a partir d’enquestes, conferències, dibuixos...
2.3. Planejament urbanístic a Catalunya des de la perspectiva turística A part de la legislació estatal i catalana, i amb un rang jurídic inferior, existeix un conjunt articulat i jerarquitzat de plans configurat en el Decret Legislatiu 1/2010, d’urbanisme, que té assignat un paper essencial en l’aplicació i materialització dels objectius i preceptes d’aquella, tant sobre el conjunt del territori com en cada una de les seves parts, i també en les diverses escales de l’ordenació.
 CLASSES DE PLANS D’ORDENACIÓ URBANÍSTICA CONSIDERACIONS - Els plans són aprovats per l’ajuntament, menys els plans directors, que ho fa la generalitat.
- Es segueix una jerarquia de plans (primer A, després B).
- “A” ordena de forma global els territoris d’abast municipals i supramunicipals. En canvi, “B” ordena el territori desplegant les previsions contingudes en el planejament derivat, és a dir, en base del que ha disposat el pla general, la desenvoluparà i aprofundirà en el que volen, concreta el que vol el pla general.
A) General. Integrat per: - Plans directors (directrius d’ordenació supramunicipal) (art.56).
Tramitats i aprovats per la Generalitat. S’ubiquen a dalt de la piràmide de la jerarquia de plans. Determinen: a) Les directrius per a coordinar l'ordenació urbanística d'un territori d'abast supramunicipal.
b) Determinacions sobre el desenvolupament urbanístic sostenible, la mobilitat de persones i mercaderies i el transport públic.
c) Mesures de protecció del sòl no urbanitzable, i els criteris per a l'estructuració orgànica d'aquest sòl.
d) La concreció i la delimitació de les reserves de sòl per a les grans infraestructures (xarxes viàries, ferroviàries, hidràuliques, energètiques, portuàries, aeroportuàries, de sanejament i abastament d'aigua, de telecomunicacions, d'equipaments i altres de semblants).
e) La programació de polítiques supramunicipals de sòl i d'habitatge (on serà necessària la ubicació d’habitatges).
f) La delimitació d'una o de diverses àrees residencials estratègiques i les determinacions necessàries per procedir a l'execució directa d'aquestes actuacions.
- Plans d’ordenació (POUM). Té un abast municipal i l’aproven els ajuntaments, que decideixen què es pot urbanitzar i què no (art.57, 58 i 59). Són l'instrument d'ordenació urbanística integral del territori i poden abastar un o més d'un terme municipal. Els seus objectius són: a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.
b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic.
c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per a fer– ne el desenvolupament.
d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió (com s’ha de modificar i revisar el sòl).
B) General. Integrat per: - Plans especials (art.67).
Es poden redactar plans especials urbanístics en els supòsits següents: a) Si són necessaris, en desenvolupament de les determinacions contingudes en els plans territorials parcials i sectorials i en el planejament urbanístic general, per a l'ordenació de recintes i conjunts artístics, per a la recuperació i el millorament del paisatge urbà, per a la protecció addicional de les vies de comunicació, per al millorament d'àmbits rurals, per a la identificació i la regulació de les masies i les cases rurals a què es refereix l'article 50.2, per a la implantació de les obres i els usos en sòl no urbanitzable que estableix l'article 47.4, per a la protecció i el millorament dels espais agrícoles i forestals, dels espais fluvials i, en general, del medi natural i del paisatge, o per a qualsevol altra finalitat anàloga.
b) Amb vista a l'ordenació del subsòl, si no és objecte d'una altra figura del planejament urbanístic derivat.
c) Amb vista a la implantació de càmpings i d'establiments de turisme rural, d'acord amb el que estableix l'article 47.6–e.
d) Per concretar la titularitat i l'ús dels equipaments comunitaris, si no ho fa el planejament urbanístic general.
e) Per a l'execució directa d'obres corresponents a la infraestructura del territori o als elements determinants del desenvolupament urbà, pel que fa a l'assenyalament i la localització de les infraestructures bàsiques relatives a les comunicacions terrestres, marítimes i aèries, a la infraestructura hidràulica general, a les infraestructures de gestió de residus, a l'abastament i el subministrament d'aigua, al sanejament, al subministrament d'energia elèctrica, a les telecomunicacions, a la producció d'energia a partir de fonts renovables i a la resta de sistemes urbanístics generals.
Si la infraestructura afecta més d'un municipi o diverses classes de sòl, la formulació i la tramitació del pla especial són preceptives, sens perjudici del que estableix la legislació sectorial.
f) Amb vista a la implantació d'activitats vinculades a l'explotació de recursos naturals - Plans de millora (rehabilitar zones i àmbits que ho necessitin, per exemple el fòrum de BCN o el Barri Vell) (art.68). Els plans de millora urbana tenen per objecte: a) En sòl urbà no consolidat, de completar el teixit urbà o bé d'acomplir operacions de rehabilitació, de reforma interior, de remodelació urbana, de transformació d'usos, de reurbanització, d'ordenació del subsòl o de sanejament de poblacions i altres de similars (l’administració decideix canviar els usos del sòl).
b) En el sòl urbà consolidat, de completar o acabar la urbanització, en els termes assenyalats per la lletra b de l'article 30, i regular la composició volumètrica i de façanes (per millorar els espais completant i acabant la urbanització).
 PROCEDIMENT D’APROVACIÓ DELS PLANS Suspensió de llicències potestativa (sempre s’ha de fer) 1- Actes preparatoris (actes previs que l’administració porta a terme als efectes de l’aprovació dels plans).
Quan l’Administració vol elaborar un pla, fa un esborrany i consulta als veïns sobre les qüestions més importants que han d’afectar al territori del municipi. Es disposa als ciutadans per a què hi participin, ja que afecta al territori del municipi. Aquest, però, és un tràmit potestatiu, l’administració el pot o no realitzar, i si no ho fa, no comporta conseqüències jurídiques.
Suspensió de llicències obligatòria 2. Aprovació inicial del pla. (POUM: l’ha d’aprovar l’Ajuntament. Planejament derivat: competència de l’alcalde).
En aquesta fase, els treballs preparatoris han adquirit un grau de desenvolupament important i s’hi ha integrat els elements que componen el pla urbanístic.
3. Aprovat inicialment, el pla s’ha de publicar en un diari de la localitat i al diari oficial corresponent (BOP).
A partir d’aquí s’obre un termini de un mes per a què els particulars presentin al·legacions. Aquest tràmit d’informació pública té 3 característiques importants: - És obligatori, si no es respecta, comporta la nul·litat del pla.
Els afectats han de ser cridats mitjançant la notificació individual per escrit.
D’acord amb l’article 84 de la llei 30/92, les al·legacions que facin els veïns han de ser contestades per l’administració actuant (normalment l’Ajuntament).
Si no es respecten aquestes 3 característiques el pla serà nul de ple dret.
4. Audiència als Ajuntaments veïns (en la tramitació del POUM) i informes a administracions afectades per les seves competències.
5. Aprovació provisional del pla a càrrec del ple de l’Ajuntament. S’envia a la Generalitat.
6. Un cop aprovat provisionalment.
POUM: es comunica a la Comissió d’urbanisme de Catalunya (òrgan de la Generalitat), o al Departament de Política Territorial pels municipis de més de 100.000 hab., per la seva aprovació definitiva i la seva publicació al DOGC o al BOP, segons el tipus de pla o àmbit territorial al que afecti.
Planejament derivat (plans parcials, especials i de millora urbana): si els municipis tenen aprovat un POUM el poden aprovar definitivament ells, previ informe de la Comissió territorial d’urbanisme.
La Generalitat només pot exercir 2 tipus de control en l’aprovació definitiva del pla: Control de legalitat que respecti la legislació vigent; si en algun punt no es respecte, la Generalitat pot ordenar que es subsani la deficiència.
Control d’oportunitat fa referència al contingut del pla. Es podrà dur a terme aquest tipus de control, només quan el pla afecti a competències supramunicipals, és a dir, que afecti a interessos que estan per sobre de l’interès municipals (grans infraestructures, equipaments, xarxes viàries,...) Quan els plans afectin a competències estatals, l’Ajuntament, abans de l’aprovació inicial, ho haurà de comunicar a l’Administració de l’Estat, que emetrà un dictamen o informe no vinculant, sinó preceptiu.
7. Definitivament aprovat, el pla es publica i es pot impugnar en el termini dels 2 mesos següents a l’aprovació definitiva, davant la jurisdicció contenciosa - administrativa. (DOGC) 2.4. Llicències urbanístiques Un cop aprovat el pla, s’ha d’executar.
Per poder iniciar la construcció d’edificacions o qualsevol altre obra, la llei del sòl obliga a que es demani la llicència urbanística (acte individual dictat en aplicació del pla).
CARACTERÍSTIQUES DE LES LLICÈNCIES: Actes administratius que formen part de l’autorització de l’administració.
Són de tipus reglat, l’administració només ha de comprovar si el que es vol fer està d’acord amb el pla (només hi ha una opció correcte).
Conseqüències del seu caràcter reglat és que si l’administració no contesta s’aplica el silenci positiu 1. Les llicències urbanístiques s’han d’atorgar d’acord amb el que estableixen aquesta Llei, el planejament urbanístic i les ordenances municipals.
2. La competència i el procediment per a atorgar i denegar les llicències urbanístiques s’ajusten al que estableix la legislació de règim local. El sentit positiu del silenci administratiu en aquesta matèria s’entén sens perjudici del que disposa l’article 5.2 i en el marc del que estableix la legislació aplicable sobre procediment administratiu comú.
3. L’expedient per a atorgar la llicència urbanística ha d’incorporar els informes de caràcter tècnic i jurídic.
L’informe previ del secretari o secretària de l’ajuntament és preceptiu sempre que els informes anteriors siguin contradictoris en la interpretació de la normativa urbanística aplicable. També ho és en els supòsits de manca d’altra assistència lletrada. Totes les denegacions de llicències urbanístiques han d’estar motivades.
Llicències urbanístiques (Article 89 ROAS) 1. Estan subjectes a llicència prèvia els actes d'edificació i d'ús del sòl definits a la legislació urbanística vigent a Catalunya, llevat que la legislació sectorial ho estableixi altrament.
2. Aquestes llicències s'han d'atorgar d'acord amb les prescripcions contingudes a la legislació urbanística, a les normes i ordenances municipals i al planejament.
3. El procediment per a l'atorgament de les llicències urbanístiques s'ha d'ajustar al que regula amb caràcter general aquest Reglament.
ORDENACIO I PLANIFICACIO DEL TERRITORI Tema 3 SOSTENIBILITAT 3.1. La sostenibilitat com a instrument per a la planificació del turisme 1991  Primera vegada que s’utilitza el terme “turisme sostenible” en la Celebració del 41è Congrés de l’Associació Internacional d’Experts Científics de Turisme.
1994  L’Organització Mundial del Turisme (OMT) publica “For the Travel and Tourism Industry. Towards environmentally sustainable development” on s’integren els principis bàsics en relació al turisme i al medi ambient.
1995  Es celebra la Conferència Mundial sobre Turisme Sostenible a Lanzarote, d’on sorgeix la Carta de Turisme Sostenible.
1997  La OMT publica la Guia pràctica per al desenvolupament i ús d’indicadors de Turisme Sostenible.
Declaració de Berlin sobre Diversitat Biològica i Turisme Sostenible amb l’objectiu d’adaptar els principis del Conveni de Diversitat Biològica (Rio, 1992) a l’activitat turística.
2002  Es celebra l’Any Internacional de l’Ecoturisme.
TURISME RESPONSABLE: Turisme digne i respectuós amb els recursos naturals i els aspectes socioculturals de la comunitat.
TURISME SOSTENIBLE TURISME JUST: Exponent del comerç just en el que les transaccions es realitzen de manera responsable i equitativa per tots.
“Model que satisfà les necessitats presents dels turistes i regions amfitriones, millorant la qualitat de vida i facilitant la visita d’alta qualitat, i a l’hora, protegeix i millora les oportunitats de futur, gestionant els recursos de forma que es pugui garantir la qualitat a llarg termini i satisfer totes les necessitats econòmiques, socials i estètiques, respectant la integritat cultural, els processos ecològics essencials, la diversitat biològica i els sistemes que sostenen la vida. No està en contra del creixement, però accepta que aquest té límits”.
En resum, el turisme sostenible és la unió d’equitat social, eficiència econòmica i conservació ambiental.
EXEMPLES DE TURISME SOSTENIBLE: - En la construcció, modificant les estructures sense construir de nou.
Encara que el TURISME SEMPRE GENERI IMPACTE, es pot reduir aquest.
S’han d’establir mesures de capacitat de càrrega i màxims de capacitat perquè sinó no pararia de créixer.
Sempre hi ha ESTACIONALITAT, molt o poc marcada, i s’ha d’intentar que sigui la menor possible.
Inversors i operadors locals, millor que forasters.
Motivacions, comportaments i activitats patrimonials, naturals...
SI UN PROJECTE DE TURISME NO ÉS BENEFICI DE NINGÚ, ÉS MÀXIM INSOSTENIBLE, COM VISITAR L’ARTIC.
INDICADORS DE SOSTENIBILITAT: 1. Protecció sobre el lloc o protecció local (d’acord amb l’índex de la WWF).
2. Pressió sobre el lloc o número de turistes per any i mes de temporada alta.
3. Intensitat d’ús (alta temporada, turista per hectàrea).
4. Impacte social o ratio entre turistes/població resident (en temporada alta i mitja).
5. Control del desenvolupament. Existència d’un procés de revisió d’impactes ambientals.
6. Gestió de residus (percentatge de residus tractats).
7. Procés de planificació. Existència d’un pla regional de turisme.
8. Ecosistemes crítics (número d’espècies en perill).
9. Satisfacció del turista (nivell de satisfacció dels visitants).
10. Satisfacció dels residents (nivell de satisfacció de la població local).
11. Contribució del turisme a l’economia local (proporció de l’activitat econòmica total generada pel turisme).
3.2. Indicadors de potencialitat i sostenibilitat turística Un indicador és una mesura que informa si una determinada economia o regió s’allunya o apropa cap l’escenari desitjat. Per això, és un bon instrument de planificació i ordenació territorial. Un dels principals problemes que planteja a l’hora de desenvolupar un indicador és la disponibilitat d’informació i la seva fiabilitat. A escala municipal la informació turística amb un cert grau d’homogeneïtat i fiabilitat és molt escassa.
Un bon indicador ha de complir: els procediments de càlculs han de ser objectius i científics, han de relacionar a uns clars objectius polítics i d’interès públic, han de ser útils, clars i fàcils d’entendre, han de facilitar la comprensió del funcionament sistèmic en la seva complexitat, han de ser comparables amb els indicadors d’altres territoris i han de poder ser comparables al llarg del temps.
Funcionen com un semàfor, ens indica la viabilitat del que estem estudiant. Hi ha una situació actual (verd: bona, groc: regular, vermell: dolenta) i una previsió de futur (verd: millora, groc: s’estabilitza, vermell: empitjora).
El handicap és que s’ha de fer un treball de camp per estudiar treure dades i conclusions, i normalment poc finançament. A més, ha de ser actual, i la informació és a molt gran escala.
Hi ha 3 grups d’indicadors: - Econòmics Sòcio-polítics Ecològics o ambientals, que permeten avaluar la problemàtica mediambiental originada pel turisme.
Hi ha 2 tipus d’indicadors: - Simple: aquells que tracten un sol aspecte.
Agregat: interrelaciona variables a través de subindicadors, que sumats entre si, ens donarà l’indicador agregat format per diverses dades.
TFT (Taxa de Funció Turística), càlcul numèric que permet avaluar el nivell d’especialització turístic. Defert (1967).
TFT = Llits : Població ó Nº de pernoctacions (1 any) : Població local x 365 TFT = 0  no existeix cap possibilitat de recepció turística.
0,01 < TFT < 0,1 mínima funció turística.
0,1 < TFT < 1 semi especialització turística.
1 < TFT < 10 especialització turística (considerada forta a partir de 4).
TFT > 10  hipertròfia funcional.
LL = Llits, places  Es pot saber a través d’IDESCAT, sectors econòmics, allotjaments turístics...
Per obtenir les places s’ha de multiplicar (x2,7) perquè és la mida mitjana de l’habitatge (es multiplica als secundaris i als buits, però si els buits són pocs, no es sumen).
Exemples (dades 2011-2012): - Lloret de Mar: TFT = 1,36 - Tossa de Mar: TFT = 4,15 - Palamós: TFT = 1,05  Hi ha molta diversitat econòmica, per tant, hi ha poca diversificació turística.
- L’Escala: TFT = 3,48 - Alp: TFT = 4,94  El turisme de muntanya és més potencial per generar feina, ja que hi ha més capacitat de places i generar activitat.
TFTS (Taxa de Funció Turística Espacial), mesura el pes espacial de la funció turística o la densitat d’ocupació de l’allotjament turístic d’un determinat lloc, relacionant el número de places turístiques i el territori suport d’aquestes places.
TFTS = Ll : S S  Superfície de l’àrea considerada (en Ha si es tracta d’una àrea urbana, en km² si es tracta d’un espai municipal o regional).
Exemples (dades 2011 -2012): - Lloret de Mar: TFTS = 1.144,4 Tossa de Mar: TFTS = 640,3 Palamós: TFTS = 1.344 L’Escala: TFTS = 2.247,9 Alp: TFTS = 194,6 TFTR (Taxa de Funció Turística Residencial), per analitzar el nivell de turistificació de la 2a residència en relació amb l’habitatge.
TFTR = SR : HP SR = Número de segones residències.
HP = Número d’habitatges principals.
TFTR = 0  no existeix cap possibilitat de recepció turística.
0,01 < TFTR < 0,1 mínima funció turística.
0,1 < TFTR < 0,5 semi especialització turística.
0,5 < TFTR < 10 especialització turística (considerada forta a partir de 2).
TFTR > 10  hipertròfia funcional.
Exemple (dades 2011): Lloret de Mar: TFTR = 0,51 Tossa de Mar: TFTR = 1,41 Palamós: TFTR = 0,63 L’Escala: TFTR = 2,68 Alp: TFTR = 3,7 LA MESURA DE LA CÀRREGA TURÍSTICA GLOBAL Chadefaud (1971). Serveix per estimar el nº total de població que visita un determinat espai. Es calcula a partir de fonts indirectes d’informació: - Consum d’aigua Electricitat Producció de residus Aigües residuals     Cm = Ct : P1 Cm = C’t : P2 P2 = C’t : Cm Pt = P2 – P1 Cm = Consum/producció mig per habitant Ct = Consum/producció total en període de baixa ocupació (Novembre-Febrer litoral) P1 = Població permanent C’t = Consum/producció total en període d’alta ocupació P2 = Població flotant i permanent Pt = Població turística IPTS (Índex de Pressió Turística Social): Mesura la relació que s’estableix entre la població turística i la població permanent.
IPTS = Pt : (Pc x 365) Pt = Població turística anual Pc = Població censada L’IPTS es considera elevat a partir de 0,3 i agressiu a partir de 0,6.
ISFT (Índex Espacial de Freqüentació Turística): Lozato-Giotart (1985), mesura la densitat de turistes respecte la superfície de l’espai analitzat.
ISFT = Pt : (S x 365) Pt = Població turística S = Superfície IPTT (Índex de Pressió Turística Temporal): Mesura l’estacionalitat turística, partint de l’objectiu desitjat de què el turisme es reparteixi de manera homogènia al llarg de l’any.
Tt = P : Em Tt = Número de turistes de la temporada P = Número de pernoctacions Em = Estada mitjana IPTT = (Tt : Dt) : (Ta : 365) Dt = Durada temporada (en dies) Ta = Número total de turistes en un any determinat Segons la sostenibilitat turística de desestacionalització, amb una distribució temporal homogènia de turistes, l’IPTT ha de ser igual a 1. Fins a 3 es considera tolerable i molt insostenible a partir de 4.
ISaT (Índex de Saturació Turística): indicador d’estat ambiental i socioeconòmic que fa referència a la saturació i a la sostenibilitat turística.
ISaT = ICaCaP : ICaR ICaCaP = Capacitat de càrrega psicològica (llindar mínim de superfície per usuari) ICaR = Càrrega real en el moment de màxima freqüentació (com major és la freqüentació menor és el nombre d’ICaR) ISaT > 1 = saturació.
L’ISaT pot ser un indicador agregat i considerar també altres variables de saturació, com són el coeficient d’urbanització de l’àrea d’influència immediata i l’indicador de transport (ús de mitjans de transport motoritzats privats).
IDeP (Índex de Demanda Potencial): es calcula en relació a un recurs (per exemple, una platja).
És la quantitat d’usuaris potencials del recurs (en aquest cas la platja). Els usuaris potencials d’una platja seran tots els que es troben dins del hinterland de la platja, entenent com a hinterland l’àrea d’influència des de la que arriben usuaris a la platja. En aquest cas, considerant el conjunt de platges d’un municipi, l’àrea d’influència ve determinada pels límits del terme municipal i es comptabilitza per una part el nombre d’habitants censats del municipi i per l’altra el nombre de places turístiques.
QLT (Quocient de localització turística): mesura el nivell percentual d’especialització turística d’un territori (generalment un municipi) respecte la regió en la qual es localitza.
QLT = %Plr : %Slr %Plr = % Pernoctacions d’una localitat respecte la regió/província en la qual es localitza.
%Slr = % Superfície d’una localitat respecte la regió/província en la qual es localitza.
Segons la sostenibilitat d’una funcionalitat turística equilibrada, amb una distribució espacial homogènia de les pernoctacions turístiques, el QLT ha de ser igual a 1. Quan és més gran d’1 hi ha concentració.
3.3. La capacitat de càrrega turística (C de C) La C de C sorgeix de la biologia. Sorgeix a Estats Units en les dècades dels anys seixanta – setanta.
Definició: Número màxim de visitants que pot acollir una determinada destinació turística (O’Reilly, 1986) o número màxim de persones que poden visitar al mateix temps un lloc turístic, sense malmetre el medi físic, econòmic o sociocultural, i sense reduir de manera inacceptable la qualitat de l’experiència dels visitants (OMT) No sempre més és millor, en alguns casos: Més = Menys  quan els turistes que venen no són els que volem (per exemple els francesos, perquè gasten molt menys que d’altres).
Números clausuls  Fins quants turistes vull i puc rebre per a la meva activitat. NO ES CONSIDERA DEMOCRÀTIC.
- Hi ha dos tipus d’estudi de la C de C: 1. Capacitat que tenen els territoris d’acollir visitants sense que es degradi de forma significativa la seva qualitat ambiental, social, cultural o econòmica. Té en compte la preservació dels recursos.
2. Capacitat de càrrega com el llindar per sobre del qual la qualitat de l’experiència turística es degrada. Té en compte la percepció que del fenomen tenen els turistes i la població local.
Per poder determinar la capacitat de càrrega es poden contemplar diferents dimensions, com poden ser: - La dimensió ecològica La dimensió física La dimensió econòmica La dimensió social La dimensió psicològica o de percepció dels turistes La dimensió política No sabem quan es sobrepassa la C de C perquè no és estàtica, ja que el turisme canvia. Es pot mesurar en funció de: - El volum  Turistes en relació al temps (habitual en espais monumentals on s’aplica la dimensió sòcioeconòmica i ambiental).
La densitat  Turistes en relació a la superfície (habitual en espais naturals on s’aplica la dimensió ecològica).
La població local  Proporció entre turistes i residents (habitual en comunitats rurals fràgils on s’aplica la dimensió sòcio-antropològica).
Exemple de C de C d’un monument mesurada en funció del volum, partint d’indicadors ambientals (les variacions de la humitat, la temperatura, l’emissió de CO²...)  Hipogeu Hal Saflieni (Malta), Patrimoni de la Humanitat. Per evitar la seva degradació s’ha limitat a 80 persones el nombre de visitants diaris permesos (distribuïts en grups de 10 persones i amb una rotació de cada hora).
Exemple de C de C mesurada en funció de l’experiència del visitant, ja que el creixement del nombre de turistes no només altera la qualitat de vida dels residents, sinó que posa en perill la viabilitat del propi sistema turístic.  Barri Vell ( Girona). La congestió afecta la qualitat de la visita i genera un efecte negatiu sobre els nodes, el temps total del recorregut, el nombre d’arcs i el temps mig d’estada en els nodes.
VENÈCIA  Màxim exponent del turisme urbà i cultural a Europa, però té problemàtiques derivades de la saturació turística segons Borg i Gotti, com l’encariment de l’habitatge i serveis i, com a conseqüència, disminució de la població resident, la limitació del nº de llits turístics i, com a conseqüència, l’encariment del preu de l’habitació, l’augment del flux d’excursionistes (69%) front als turistes (31%) i per tant, la mitja de pernoctacions dels turistes disminueix.
La fórmula més sostenible és la promoció turística del patrimoni en base a l’autenticitat cultural, sense banalitzar el patrimoni i dimensionant la capacitat de càrrega.
Es pot optar per l’aplicació de mesures “toves” o “dures” sense perjudici pels residents permanents o temporals.
Venècia aplica les mesures “toves” següents: - - Avantatges fiscals per arrendataris de pisos destinats a residents permanents.
Creació de la targeta resident que garanteix el dret a tarifes reduïdes en el transport públic.
Campanyes informatives sobre la targeta Venice Card (tarja de reserves anticipades per Internet, inclou avantatges per les visites en temporada baixa). Es reparteixen 25.000 targes al dia (capacitat de càrrega màxima del centre de Venècia, menys de la meitat respecte la freqüentació real).
Posta en valor d’atractius alternatius.
Les mesures “dures” consisteixen en la restricció i la prohibició. Per exemple, Londres tanca el centre de la ciutat a la circulació de cotxes i tours i reserva aquest espai només pels residents permanents, penalitza cobrant ecotaxes sobretot als vehicles més contaminants.
ALHAMBRA (Granada)  En la dècada dels 90 es detectà un gran increment del nº de visitants a l’Alhambra de Granada amb greus problemes de congestió turística. És el primer espai patrimonial d’Espanya en la implantació de mesures de control dels visitants. L’estratègia bàsica s’ha fonamentat en la redistribució espacial i temporal i en la limitació de l’excés de visites al recinte: S’ha limitat el nº màxim d’entrades al recinte. La seva capacitat màxima és de 535 persones i el límit s’ha situat a 300 cada mitja hora. Es pretén potenciar l’ideal romàntic del consum individual del patrimoni.
La mesura més significativa és la distribució de les entrades en 3 grans grups: - El 35% de les entrades són de grups (que no poden superar els 30 individus), amb venda anticipada.
El 30% són d’escolars i visites culturals gestionades pel Patronat, amb venda també anticipada.
El 35% són individuals, que es poden obtenir de forma anticipada o per venda directa.
S’està estudiant la possibilitat de visitar el recinte de maneres diferents: - Visites ràpides per aquells turistes que cerquen una visió de conjunt i sintètica.
Recorreguts temàtics especialitzats i prolongats.
SANTUARI DEL MACHU PICCHU: El Machu Picchu, Patrimoni de la Humanitat des de 1983, és el node principal de Perú: les regulacions d’ús, els controls dels accessos i la reducció de la capacitat de càrrega pot generar congestions i insatisfacció en els punts d’accés, com Cuzco.
Servei Nacional d’Àrees Naturals Protegides, a partir del “Plan Maestro” (2005-2010), aplica mesures de reducció de la C de C del Machu Picchu: - Reducció de la C de C a 2.500 turistes diaris (abans eren 15.000), amb compra d’entrada anticipada.
Disseny d’itineraris en base a la seva capacitat de càrrega i anàlisi de riscos i impactes.
Zonificació del Santuari en base als seus recursos, ja siguin arqueològics o ambientals.
Reordenació dels equipaments i serveis turístics.
Regulació de l’accés amb tren i autobusos.
Protecció de la diversitat de la flora (orquídies...) i fauna (còndor andí, llop de riu...) Treball amb les comunitats andines.
EL CAS DE LES COVES D’ALTAMIRA: L’aplicació més extrema de la capacitat de càrrega és la prohibició d’entrada al recinte monumental: fixar el llindar zero.
Les coves d’Altamira en el 1973 havien assolit els 174.000 visitants. El 1977 s’adopta el criteri de tancar el recinte: la sobre freqüentació estava afectant la integritat de les pintures. El 1979 es fixà l’aforament màxim en 8.500 persones.
Posteriorment, la gestió del recinte fixà el llindar zero i inicià un camí alternatiu que culminà el 1998 amb la creació de la neocueva. El nou complex és una rèplica gairebé perfecta de l’original. Es combina amb nous equipaments com el museu, el Parc Paleolític o els pavellons per a les exposicions temporals.
3.4. L’ecotaxa L’ecotaxa és un impost especial que té per objectiu internalitzar uns costos (ambientals o d’altre tipus) que no es reflecteixen en el valor de mercat. Pretén amb el sobrepreu corregir els excessos de consum i incentivar la seva minimització.
Exemples d’aplicació en el turisme: França, San Francisco, Bhutan o Costa Rica exigeixen als turistes pagaments de tarifes de pernoctació o d’accés als seus recursos turístics.
Aquesta aplicació d’impostos o taxes en el turisme no estan ben vistes principalment perquè són classistes.
PARATGE DE TUDELA  Espai que per visitar s’ha de pagar, ja que s’ha convertit un espai privat en un espai públic, després de desconstruir i restaurar-lo.
La desaparició dels més de 400 bungalous, restaurants, amfiteatre, pista de tenis, camp de futbol, moll per embarcacions i un heliport ha permès passar d’un turisme de les “4 S” a un turisme paisatgístic, capaç de generar riquesa econòmica i ambiental.
Per la fragilitat de l’espai, es requereix normes molt estrictes d’ús, i només es permet el senderisme (és una reserva natural integral (Parc Natural del Cap de Creus, 1985)).
COSTA RICA  Des de 1994 s’aplica una ecotaxa per la visita dels seus Parcs Nacionals.
RESERVA MARINA DE LES ILLES MEDES (Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter)  Des de fa més de 20 anys s’aplica una ecotaxa per practicar submarinisme.
LES ILLES BALEARS  Fins al 2003 s’aplicava una ecotaxa que gravava les estades en hotels i apartaments diàriament amb màxims de 2€ per dia que es destinaven per rehabilitar espais turístics, però es va anul·lar perquè el sector turístic es va queixar, ja que era un impost discriminatori i que augmentava el preu de les vacances.
CATALUNYA  L’1 de novembre de 2012 es va crear un impost sobre estades en establiments turístics per a crear un fons destinat al foment del turisme, que tenia com a objectius impulsar el turisme sostenible, millorar els productes turístics i desenvolupar infraestructures relacionades amb el turisme.
3.5. Inventari, avaluació i jerarquització de recursos L’inventari de recursos és imprescindible en la planificació territorial turística, per proposar mesures de protecció i aprofitament de recursos.
RECURS: Béns i serveis (materials o immaterials) amb capacitat d’atraure visitants a un espai amb motivacions de turisme, oci i recreació, fent possible l’activitat turística i satisfent necessitats humanes de gaudi.
TIPOLOGIES DE RECURSOS TURÍSTICS Segons Gunn (1988) i la UNESCO (2004), els recursos es poden classificar de tres formes diferents: 1Recursos bàsics: són aquells que tenen capacitat pròpia d’atraure visitants i constitueixen el principal motiu del viatge.
Recursos complementaris: són aquells que no tenen un atractiu propi, però acompanyen els bàsics, tenen una menor jerarquia i la seva funció és completar i diversificar l’oferta.
2Recursos materials: són aquells que tenen un caràcter físic o fruit de la construcció humana.
Recursos immaterials: són aquells que tenen que ser viscuts i sovint tenen un caràcter efímer.
3Recursos actuals: són aquells que es caracteritzen per ser el suport d’una activitat turística estructurada.
Recursos potencials: són aquells que es troben en procés de ser incorporats a la dinàmica turística, no tenen mercat ni infraestructures (d’equipament i comercialització).
L’inventari és el pas previ a la planificació, em permetrà saber quan un recurs està o no preparat per convertir-se en producte.
S’ha de saber la categoria, el tipus i el subtipus del producte: 1. Recursos Naturals 1.1. Relleu 1.1.1.
1.1.2.
1.1.3.
1.1.4.
1.1.5.
1.1.6.
Serralades Muntanyes i turons Volcans Deserts Costes Platges Etc...
1.2. Hidrografia 1.2.1. Mars i oceans 1.2.2. Llacs i estanys 1.2.3. Rius i rieres 1.2.4. Gorgs Etc...
1.3. Flora i Fauna 2. Recursos Culturals 2.1. Patrimoni material 2.1.1. Ciutats i nuclis històrics 2.1.2. Edificis arquitectònics 2.1.3. Elements arquitectònics Etc...
2.2. Patrimoni immaterial 2.2.1. Festes 2.2.2. Comerç i fires 2.2.3. Tradicions 2.2.4. Llegendes Etc...
Per realitzar l’inventari, l’Organització d’Estat Americans (OEA) va distingir quatre categories de recursos: - Atractiu o recurs natural i paisatgístic.
Recursos històric-monumentals, tècnics, etnològics i artístics.
Recursos artesans i gastronòmics.
Folklore, festes i esdeveniments programats.
Segons el Ministeri de Comerç Exterior i Turisme de Perú (2008), es distingeixen cinc categories: - Espais naturals.
Manifestacions culturals.
Folklore.
Realitzacions tècniques, científiques i artístiques contemporànies.
Esdeveniments programats.
Les fitxes de recursos són un suport que recullen de forma sistemàtica la informació de cada un dels atractius i serveix d’ajuda per el desenvolupament de l’inventari.
LA JERARQUITZACIÓ DELS RECURSOS TURÍSTICS Avaluar de forma objectiva el potencial d’atracció dels recursos. Es pot fer una avaluació de tipus qualitatiu o bé de tipus quantitatiu.
La UNESCO (2004) distingeix quatre tipus de potencialitat dels recursos turístics: - - Recursos de potencial molt alt: quan existeixen excel·lents condicions per al desenvolupament d’un projecte turístic i els recursos proporcionen per si mateixos un atractiu a escala nacional i internacional, comptant amb una infraestructura que permet atraure una demanda de qualitat sense gairebé esforç promocional.
Recursos de potencial alt: quan es disposa de condicions bones per al desenvolupament de l’activitat turística, però existeixen certes carències o problemes.
Recursos de potencial mig: per a atractius no destacats o d’interès local, compten amb deficiències significatives en els àmbits d’accés o d’infraestructures, que requereixen una acció d’inversió o promoció.
Recursos de potencial baix: disposen d’escàs atractiu natural o cultural, i amb pocs o inexistents equipaments i infraestructures.
Jerarquització dels recursos segons l'Organització d'Estats Americans 3  Atractiu amb característiques excepcionals i gran significació pel mercat turístic internacional, que per si sol és capaç de motivar un important flux de visitants (actual o potencial).
2  Atractiu excepcional en un país, capaç de motivar una corrent (actual o potencial) de visitants nacionals o estrangers, ja sigui per si sol o en conjunt amb altres atractius.
1  Atractiu amb alguna característica especial, capaç d’interessar a visitants de llarga estada que haurien arribat a la zona per altres motivacions turístiques.
0  Atractiu sense mèrits suficients per a ser considerat al nivell de les jerarquies anteriors.
Jerarquització segons el Ministeri de Comerç Exterior i Turisme de Perú (2008) 4  Recursos excepcionals i de gran significació pel mercat turístic internacional, capaços, per si sols, de motivar un important flux de visitants (actual o potencial).
3  Recursos amb característiques excepcionals, capaços de motivar, per si sols o en conjunt, un flux (actual o potencial) de visitants nacionals o estrangers.
2  Recursos amb alguna característica especial, capaç d’interessar a visitants que haguessin arribat a la zona per altres motivacions turístiques o de motivar un flux turístic a nivell local.
1  Atractiu sense mèrits suficients per a ser considerat al nivell de les jerarquies anteriors però, que igualment, formen part de l’inventari de recursos turístics com a elements que poden completar a altres de jerarquies majors.
El número ( 4, 3, 2 ó 1 ) surt a partir dels criteris d’avaluació: grau de particularitat, de publicacions, de reconeixements, d’estat de conservació, de flux de visitants, de representativitat territorial, d’inclusió a la visita turística i de demanda potencial.
Maria Mandil (2012), per aplicar la CETS en l’àmbit del Parc Natural del Montseny, va adaptar el model de Perú, seguint només els criteris de particularitat i flux de visitants (ponderant-lo x2) i els criteris estat de conservació i representativitat territorial (ponderant-lo x1,5).
3.6. La gestió de fluxos Saber quants visitants rep una destinació i les característiques d’aquests fluxos, permeten, per exemple, dimensionar les estratègies d’adequació de l’espai públic, les infraestructures d’acollida i els serveis que utilitzen els visitants. A més, conèixer el perfil del visitant és un aspecte clau pel disseny d’estratègies de promoció i comercialització.
Quantificar i tipificar els fluxos turístics requereix abordar l’anàlisi de tres paràmetres bàsics: - El volum de visitants i la seva evolució recent, així com la seva distribució temporal (quants visitants arriben i quan arriben).
La tipologia bàsica dels visitants (cóm són aquests visitants).
Les motivacions i l’ús que fan dels recursos i l’espai (cóm es comporten aquests visitants) Els paràmetres bàsics per definir el perfil dels visitants: - Característiques socioeconòmiques: edat, professió, nivell de despesa, tipus de grup que viatja, lloc de residència, etc.
Forma d’organitzar el viatge: individual o en grup, modalitat del viatge i repetició o no de la visita.
Durada de l’estada: turista o excursionista? Motivacions del viatge i percepció general de la destinació turística: la imatge global que es dóna d’una determinada destinació, influeix a l’hora d’escollir.
Les valoracions de l’experiència turística: els aspectes positius i negatius que han marcat el desenvolupament d’una visita.
A nivell estatal, les dos fonts d’informació principals elaborades per l’Institut d’Estudis Turístics (IET) són: - Frontur: estadística de moviments turístics en fronteres. Es tracta de saber quants visitants entren a Espanya en base a unes enquestes realitzades als turistes estrangers.
Familitur: estadística de moviments turístics dels espanyols.
Butler (1991) proposa l’aplicació del Tourism Opportunity Spectrum (TOS) amb mesures de control dels fluxos turístics, entre els quals destaquen: - La creació de nodes secundaris que facilitin un ús més extensiu de l’espai turístic.
La protecció dels conjunts monumentals més saturats amb mesures de dissuasió.
La creació de sistemes de gestió, basats en la informació, la localització dels serveis turístics i les zones d’aparcament i mobilitat interna.
CONGESTIÓ DEL TURISME URBÀ  Cinc nivells: - MOLT ALT: passeig complicat, es poden formar cues en espais més importants i hi ha molts grups.
ALT: passeig no està dificultat, però hi ha molts grups, especialment en espais més freqüentats.
MIG: pocs grups i es constata la presència de turistes, però gradualment, així que alguns espais estan força buits.
BAIX: pocs turistes, fins i tot als nodes importants.
MOLT BAIX: pràcticament la ciutat està buida.
Monuments funeraris de la Vall dels Reis (possibles solucions per descongestionar): - Restricció del nombre d’entrades en els nodes principals.
Limitació de la grandària màxima del grup.
Ampliació dels horaris d’obertura i distribució més lineal dels visitants.
Restriccions en el sistema d’aparcament.
Barrera d’entrada amb el preu.
Creació de rèpliques.
Control i indicació del nivell de saturació amb sistemes gràfics.
Russo (2004) estudia la tendència centrípeta de les destinacions culturals, que s’accentua a mesura que s’incrementa la pressió turística, de manera que les àrees urbanes tendeixen a renunciar als seus territoris i es limiten a oferir uns pocs nodes, que naturalment estan massificats.
Una alternativa en la gestió dels fluxos dels espais urbans ha estat l’increment en l’oferta de nous nodes, seguint la lògica centrífuga.
3.7. Els sistemes de certificació ambiental i de qualitat turística SGA  Sistemes de Gestió Ambiental: instrument per gestionar aspectes ambientals del funcionament d’una organització i per certificar externament de cara a la societat aquesta gestió. Per exemple: ISO 14001.
Per la implantació d’un EMAS cal fer una declaració mediambiental pública verificada per organismes independents.
(Roses disposa de les dues certificacions: ISO 14001 i EMAS).
(Bibione, Itàlia, és el primer municipi turístic en obtenir el registre EMAS (juny de 2002)).
SEMBLANCES entre ISO 14001 i EMAS: - Normes voluntàries Certifiquen i verifiquen organitzacions de tots els sectors d’activitat (entre els quals turisme) És obligatori complir amb la legislació vigent Caràcter obert i gradual: permet establir a les organitzacions un programa d’actuacions adaptat al seu ritme Renovació cada tres anys. Norma revisada i renovada cada cinc anys. Auditories de seguiment (ISO 14001) i verificació (EMAS) anualment DIFERÈNCIES entre ISO 14001 i EMAS: ECOETIQUETA: Certificació ambiental, que a més d’exigir temes ambientals, té altres objectius (Bandera Blava, primera): - Augmentar consideració ambiental Implicar a les PIMES Millorar el comportament ambiental del sector turístic Subministrar informació ambiental DIFERÈNCIA entre SGA i ECOETIQUETA  Encara que a les dues es busca l’excel·lència a partir d’uns objectius, el SGA és un sistema obert, i la ecoetiqueta demana uns requisits.
APLICAR EL SGA a Sant Antoni de Calonge: Sant Antoni de Calonge obté la ISO 14001 i el Reglament EMAS el 2004, ha comportat l’actuació sobre els següents aspectes ambientals: - Reduir el consum d’aigua a les dutxes un 5%.
Incrementar un 10% el nombre de connexions a la xarxa de clavegueram.
Manual de Bones Compres a les concessions (reduir els envasos lleugers).
Implantació de recollida selectiva als quioscs.
Reduir el consum energètic al passeig en un 5% Incrementar en un 10% els m lineals de recorregut amb bici amb senyalització.
Incrementar en un 25% els m lineals d’enjardinament al passeig marítim.
Incrementar un 10% els m lineals de camí de ronda.
Disminuir un 50% el nombre d’incidències per residus a les platges.
Incrementar un 10% el nº de dutxes per a minusvàlids.
Intervenció a la riera de Calonge (manteniment, baranes, espais per a contenidors).
BANDERA BLAVA  Concedit per la FEE a les platges i ports esportius nets, segurs i amb bona gestió ambiental.
Grècia i Espanya són els països amb més banderes.
Una platja Bandera Blava disposa d’aigües netes i analitzades, serveis d’informació i educació ambiental, neteja de la sorra i recollida d’escombraries, servei de vigilància i primers auxilis, accessos fàcils i segurs per a discapacitats, senyalització correcta i respecte de la legislació litoral, aigua potable i serveis sanitaris.
Es prohibeix l’acampada incontrolada, la circulació de vehicles i la presència d’animals domèstics.
La Bandera Blava per a platges certifica la qualitat sanitària de l’aigua de bany i la qualitat de serveis associats al bany, però no avalua la salut dels sistemes naturals costaners.
No garanteix el domini públic ni està en contra de la privatització.
La platja Costa Dulce, municipi d’Orellana la Vieja (Badajoz), pantà d’Orellana (riu Guadiana), és la primera platja d’interior en obtenir la Bandera Blava (2010) a Espanya.
CRITERIS (MAJORIA IMPERATIUS) PER OBTENIR UNA ECOETIQUETA EN UNA PLATJA: - Qualitat de l’aigua Informació i educació ambiental Gestió ambiental Seguretat i serveis *Renovació cada any.
Tipus d’activitats per obtenir la bandera blava o una altra ecoetiqueta: neteja del fons marí, xerrades, repartir cendrers per la platja, sortides en bicicleta...
La Bandera ECOPLAYAS, concedida des de l’any 2007, de caràcter espanyol i privat, premia aquells municipis que es distingeixen per la qualitat ambiental (aigua i sorra), turística i sostenible de les seves platges. Promou l’excel·lència en l’equipament i manteniment de les platges. Valora el fet de disposar altres ecoetiquetes.
A Catalunya és poc coneguda, en canvi en altres litorals del mediterrani espanyol, com les costes valencianes i andaluses, està molt més implantada.
CERTIFICACIÓ DE QUALITAT  “Q” de qualitat turística La “Q”, concedida per l’Instituto para la Calidad Turística Española (ICTE), de caràcter espanyol i privat, a les platges té en compte els següents aspectes: - Seguretat , salvament i primers auxilis.
Informació als usuaris de les platges.
Neteja i recollida selectiva de residus.
Instal·lacions i equipaments.
Accessos.
Serveis higiènics.
Serveis d’oci pels usuaris.
*Es valora cada aspecte de l’1 al 5.
Andalusia i Catalunya són les que tenen més. Es renova cada 4 anys i hi ha sempre una revisió cada any. A Espanya hi ha 177 platges amb la “Q”. S’ha de pagar per la certificació, ja que serveix com a atractiu per a la demanda.
SICTED (Sistema Integral de Qualitat Turística en Destinacions): Té per objectiu millorar l’experiència i la satisfacció del turista i fomentar la fidelització d’aquest. És de caràcter públic.
L’EMAS està sent preferit abans que la Bandera Blava per les platges de Catalunya, ja que l’EMAS és una certificació d’àmbit europeu.
ORDENACIO I PLANIFICACIO DEL TERRITORI Tema 4 L’ORDENACIÓ I PLANIFICACIÓ DELS ESPAIS TURÍSTICS MADURS 4.1. Els antecedents a Catalunya i Espanya Urbanització de S’Agaró  Bé cultural d’Interès Nacional. Previ a l’actuació de fer la urbanització, es va idear un plànol del projecte (fet per Ensesa).
S’Agaró va fer una urbanització d’alt standing amb no només la funció del bany de Sant Pol, sinó amb amplies avingudes, escalinates...
S’Agaró s’ha de preservar perquè al ser d’alt standing, és privada i d’interès privat.
CIUTAT DEL REPÒS I DE VACANCES (1931-1933)  Antítesi de S’Agaró. Pensada per satisfer la necessitat de la població de Barcelona de descans. No es va materialitzar per l’inici de la Guerra Civil i posteriorment, el franquisme.
La platja es considerava com a gran espai de relaxació, tot i creant carrers perpendiculars al mar.
5 àrees de la ciutat de repòs: - Zona de banys.
Zona de cap de setmana (amb cases desmuntables de lloguer).
Zona de residència (hotels, algunes cases i colònies escolars).
Zona de guariment en sanatoris i de repòs.
Zona de conreus amb horts de lloguer.
J. Lluís Sert (arquitecte i pintor): “És mot millor una barraca de pescadors que aquestes cases horribles del segle XX”.
Si el que busquen els de la ciutat és sortir de la rutina cap a un espai alternatiu, no s’havien d’haver intentat copiar els models de cases de les ciutats.
Havia de ser un espai autosuficient.
St Miquel de Segur de Calafell  Es buscaven cases envoltades de petits jardins per relaxar-se.
Ciutat de vacances club mediterranée Cap de Creus  En la seva planificació prèvia es volia oferir com a Resort, on el turista no hagués de sortir d’allà perquè pot satisfer totes les seves necessitats allà mateix. Era un complex pensat per a classes populars.
LEY DE CENTROS Y ZONAS DE INTERÉS TURÍSTICO NACIONAL (CyZITN): Llei de la qual ha sortit una figura de planificació.
Al ser d’interès nacional i crear llocs de treball, el govern facilita el procés del desenvolupament. Com que buscava espais grans de desenvolupament, creava espais ex novo (no modificava espais, els creava).
DOBLE OBJECTIU: - Dinamitzar les zones litorals poc afectades pel “boom” turístic i dotades de bones condicions naturals.
Promoció turística de la muntanya, a través de les estacions turístiques d’hivern.
DUES FIGURES: - - Centres d’Interès Turístic Nacional (CITN): + 500 places i + 10 ha de superfície. Avantatges fiscals i la possibilitat de transformar el sòl de rústega en urbanitzable a través de la redacció d’un Pla d’Ordenació Urbana. Obligacions: aplicació de determinats estàndards d’urbanització i serveis de qualitat.
Zona d’Interès Turístic Nacional (ZITN): complien les funcions de pla director per un conjunt comarcal més o menys ampli definint els CITN.
*Es va començar al revés de com es volia. Així que els CITN es van desenvolupar sense prèvia declaració dels ZITN.
Exemple: Isla Canela (Huelva)  Gran complex turístic. Zona humida que acompanyava al Guadiana. Està tan artificialitzat que les zones humides que queden estan notablement contaminades.
Nueva Andalucía  Passa de ser gran centre turístic a especialitzar-se en la 2a residència.
Cala Giverola (Tossa)  Va quedar ressegada en l’època del Fordisme (turisme de masses). Per això la CyZITN es fixa en Tossa per donar-li lloc en el mercat. Per facilitar l’accés a la platja es va fabricar un funicular.
Cala Salions (Tossa)  Problemes de no planificació ni càlcul de C de C. Massa congestió.
4.2. El planejament urbanístic i el turisme de masses L’evolució del sol urbà a la Costa Brava des de 1957 a 2003 indica que l’espai s’ha artificialitzat molt, ja que passa de 787,30 Ha a 7.560,30 Ha.
CONSEQÜÈNCIES: Consum indiscriminat del sòl - (Dènia) El port resta superfície per banyar-se, contamina... (Cala Canyelles).
Fragmentació - (Begur), cada urbanització està connectada al nucli persistent, i aquest queda congestionat. Els ciutadans busquen quedar-se a prop de la platja amb bones vistes.
(Mas Fumats, Roses), urbanitzacions allunyades del nucli per les fortes pendents. Busquen separar-se per tenir vistes al mar.
Afectació de la façana marítima pels temporals de mar. La platja no exerceix la funció de seguretat i protecció - Lloret de Mar (novembre, 2001) S’Abanell, novembre 2008, destrosses reiterades a la platja i passeig marítim.
Sobrefreqüentació - Lloret de Mar, la platja de les “4 esses” ha de disposar d’accessibilitat, aparcament a peu de platja, molta sorra i sòl, àmplia oferta de serveis tradicionals i molts altres turistes de la mateixa nacionalitat. Està totalment desnaturalitzada, els impactes són múltiples per l’efecte dels usuaris i per la necessitat d’habilitar les platges per a l’ús massiu (accessos, neteja, serveis...).
Per garantir el confort i evitar la sobrefreqüentació, segons el ministeri, cada usuari ha de disposar de 4,5 m2, cosa que Lloret ni Salou respecten en temporades altes.
Despersonalització - Sant Antoni de Calonge, la platja de les “4 esses” es converteix en un gran parc urbà recreatiu.
Densificació i pseudo-privatització - Rimini, es divideix la platja en sectors privats.
EL TURISTA BUSCA 3 NECESSITATS BÀSIQUES: 1. GAUDIR 2. CONFORT (climàtic, qualitat de l’oferta...) 3. SEGURETAT Cada cop creem més espais de risc (Lloret, la façana marítima és massa a prop i l’afecten les onades).
(S’Abanell, es destrossen amb onades les platges i el passeig marítim).
Paratge de Tudela (Cap de Creus)  Paisatge perfil Cadaqués  Ciutat escenari / identitat 4.3. Els plans d’excel·lència turística Per què s’han creat els plans d’excel·lència turística? - Espanya entre els anys 1988 i 1990 perd 2,9 punts en el mercat de vacances europeu de sol i platja.
- Exhauriment del model de desenvolupament turístic iniciat en dècades anteriors.
- Manca de control, d’ordenació de l’oferta turística i planificació territorial.
- Massificació.
- Disminució de l’atractiu original i degradació mediambiental.
- Desajust entre una oferta envellida i degradada i una demanda cada cop més exigent Es parteix del principi de què les destinacions madures del litoral són el principal segment de l’oferta turística espanyola, però pateixen problemes de saturació, de competència de noves destinacions i d’estacionalitat.
L’objectiu dels Plans d’Excel·lència i els de Dinamització Turística (PEDT) és millorar la qualitat i competitivitat.
S’orienten en complementar grans infraestructures, en projectes dirigits a la diversificació i millora de l’oferta i a la desestacionalització. L’objectiu essencial és crear producte. Són d’aplicació local i tenen una durada de 3 o 4 anys.
ELS PEDT PERSEGUEIXEN UNA DOBLE FINALITAT: - Aconseguir uns estàndards d’excel·lència turística d’acord amb les exigències del mercat.
- I prestigiar el sector turístic espanyol en el marc internacional.
Els Plans d’Excel·lència Turística (1992-2006) sorgeixen dins el marc del Pla FUTURES I, el seu objectiu és la renovació i regeneració de les destinacions turístiques madures, sobretot de litoral, i de les ciutats patrimonials.
Els Plans de Dinamització Turística (1996-2006) sorgeixen dins el marc del Pla FUTURES II, el seu objectiu és el d’impulsar el turisme en destinacions emergents, que es troben encara en fase de desenvolupament i compten amb un important patrimoni històric-artístic i/o amb una gran riquesa natural.
PRINCIPALS OBJECTIUS DEL PLA FUTURES: - Socials: augmentar la qualitat de vida de tots els agents involucrats en l’activitat turística (recursos humans del sector, els turistes com a consumidors i de la pròpia societat receptora).
- Econòmics: aconseguir una indústria més competitiva i rendible, que contribueixi de forma equilibrada al desenvolupament d’Espanya i que permeti mantenir la seva importància tradicional a nivell internacional.
- Ambientals: establir un desenvolupament sostenible de l’activitat i vetllar per la conservació i la millora dels entorns naturals i culturals, com elements que constitueixen la base del turisme.
PRINCIPALS OBJECTIUS DEL PICTE: - Consolidació de la posició de lideratge del turisme espanyol a mig i llarg termini.
- Incrementar la rendibilitat.
- Sostenibilitat sociocultural i mediambiental de l’activitat turística.
- Diversificació de l’oferta i la demanda.
- Major distribució dels fluxos turístics.
- Augment de la qualitat del treball en el sector.
- Formulació d’indicadors de l’activitat turística.
- Reconeixement i integració del sector turístic en la resta de sectors econòmics.
PROGRAMES DEL PICTE: - Qualitat de les destinacions turístiques.
- Qualitat dels productes turístics.
- Qualitat en sectors empresarials.
Formació de qualitat.
Desenvolupament i innovació tecnològica.
Internacionalització de l’empresa turística.
Cooperació internacional.
Informació estadística i anàlisi econòmica.
Promoció.
Suport a la comercialització exterior.
Els PET inverteixen en set línies d’actuació: 1. Millora de l’estat de les platges (zones lúdiques, dutxes, serveis sanitaris…), però no en la regeneració.
2. Dotació d’equipaments, embelliment i senyalització (mobiliari urbà, enjardinament, enllumenat...) 3. Millora d’accessos: carrils bici, rotondes, aparcaments, etc.
4. Dotació de zones verdes: accions d’esponjament, creació de parcs urbans, etc.
5. Diversificació i enriquiment de l’oferta (oficines d’informació turística, museus, senders i miradors, turisme esportiu com el golf, festivals, turisme de congressos, etc.) 6. Recuperació urbanística i del patrimoni (recuperació de centres històrics, rehabilitació de façanes...) 7. Ordenació i actuacions en el medi ambient: aplicació de l’Agenda Local disseny de plans especials de protecció, recuperació d’espais naturals, etc.
La major part de les inversions es realitzen en actuacions d’adequació del medi urbà: en equipaments (mobiliari urbà, enllumenat, senyalització, etc.), infraestructures (millora d’accessos, aparcaments, sanejament d’aigües, etc.), enjardinament i embelliment, recuperació urbanística del casc urbà (esponjament, condicionament d’edificis i façanes, etc.), recuperació de platges i passeigs marítims, i recuperació del patrimoni històric.
RESULTATS POSITIUS DELS PEDT: - La difusió del concepte de planificació estratègica en el desenvolupament turístic a nivell local.
- La introducció de la planificació integrada de destinacions turístiques.
- La introducció de la cultura de l’excel·lència i la qualitat.
- La bona coordinació entre administracions participants, amb continuïtat posterior.
- La incentivació de la participació del sector privat.
- La millora del producte turístic i de la imatge en la major part de destinacions amb PET.
- La creació de nous productes turístics (PDT).
RESULTATS NEGATIUS DELS PEDT: - El procés de planificació no ha estat sistemàtic.
- Manca de reflexió estratègica sobre el futur de la destinació. Les intervencions són puntuals i fragmentades.
- El caràcter finalista i amb horitzó temporal dificulta donar continuïtat a algunes actuacions.
- Manca d’un sistema d’indicadors de seguiment i avaluació de l’impacte dels plans.
- Absència d’un sistema que garanteixi la sostenibilitat i manteniment de les actuacions.
- Baix nivell d’implicació del sector privat i de la societat en general.
- Debilitat del teixit empresarial en destinacions emergents (PDT).
- Escassa articulació entre agents públics i privats.
- Manca d’articulació entre els PEDT i els plans d’ordenació urbana, les AL21 i els plans estratègics, en el cas d’haver-n’hi.
- Dificultat de gestió dels PEDT per la baixa aptitud de lideratge d’alguns ajuntaments i deficient formació dels gestors.
- Incompliment de part de les actuacions previstes.
- El finançament modest ha impedit afrontar veritables solucions estructurals.
- Contradiccions entre els plantejaments teòrics, organitzats entorn al principi de la sostenibilitat, i les pràctiques proposades.
Principal finalitat: aconseguir una rendibilitat econòmica de les destinacions turístiques, les variables ambientals i socials tenen un tractament residual.
CAS D’EIVISSA: El 1999 diversos indrets d’Eivissa foren declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El PET d’Eivissa es posa en marxa el 2005 amb una durada de 4 anys i un pressupost de 3 milions d’€. Els seus objectius principals són: - Desestacionalitzar el turisme Apostar per la qualitat i reposicionar la destinació, evitant l’excessiva identificació amb l’oci nocturn Diversificar l’oferta, centrant-se en la posada en valor i promoció d’Eivissa Patrimoni de la Humanitat Els projectes portats a terme dins el PET, incorporant l’accessibilitat de forma transversal, es divideixen en 3 eixos: - Recuperació urbana Creació, foment i promoció de nous productes turístics Gestió del turisme de la ciutat Es va posar en marxa l’Eix Recuperació Urbana, fent excavacions i posant en valor jaciments arqueològics, reformant carrers, recuperant i condicionant jardins, fent noves senyalitzacions i aparcaments i dotant les platges de serveis diversos.
També l’Eix Creació, Foment i Promoció de nous productes turístics, fent creacions mostrant la creativitat (setmana gastronòmica, setmana del comerç, setmana internacional de la música, festival d’òpera, trobada internacional de literatura, teatre...). I a més, es va redactar un pla d’accessibilitat per a persones amb discapacitats (redactant material turístic en Braille, adaptant la web turística per a cecs, fent campanyes de sensibilització, organitzant jornades sobre turisme accessible, adaptant les platges, dotant el sistema “àudio platja”, etc.).
Eix Gestió del Turisme de la Ciutat (creació de l’observatori de turisme i cultura) ELS PLANS D’EXCEL·LÈNCIA TURÍSTICA – LES ESTACIONS NÀUTIQUES 4.4. Els plans de requalificació de destinacions turístiques madures L’escenari tendencial del turisme a Espanya és preocupant: estancament dels ingressos, més oferta d’allotjament i pitjor ocupació (entre 9’3 i 9’1 dies), i augment de la càrrega ambiental i climàtica.
PLA DE TURISMO ESPAÑOL HORIZONTE 2020: OBJECTIU: impulsar una requalificació integral del sistema turístic que edueixi el seu impacte ambiental/climàtic i , a la vegada, optimitzi les seves oportunitats.
Eixos clau: Del creixement il·limitat a la requalificació integral del sistema turístic en clau de sostenibilitat.
“Les prioritats d’actuació en sostenibilitat tenen que contemplar la comprensió dels impactes que genera el sector sobre l’entorn, a més dels generats per l’entorn sobre el sector”.
L’EIX DE LA SOSTENIBILITAT S’ESTRUCTURA EN QUATRE PROGRAMES 1. TURISME, MEDI AMBIENT I SOCIETAT. Línies d’actuació: - Pla FuturE: el seu objectiu és ajudar a orientar l’activitat turística cap a la sostenibilitat i l’ecoeficiència per situar el turisme espanyol en el lideratge de l’ús racional de l’energia, l’ús d’energies renovables, l’estalvi d’aigua i la gestió dels residus. Línia de préstecs ICO.
- Centre de Tecnologies Mediambientals del Turisme: creació d’una Xarxa de Cooperació sobre Turisme i Sostenibilitat a Espanya que s’integri en xarxes internacionals. Té tres objectius: estudiar els impactes ambientals i socioeconòmics dels models de turisme a Espanya i proposar indicadors de sostenibilitat, dissenyar el Sistema d’Informació Geogràfica del Turisme Espanyol i crear l’Observatori de Sostenibilitat Turística .
- Configuració de nous productes turístics de natura: implantació del Sistema Español d’Adhesió de les empreses turístiques a la Carta Europea de Turisme Sostenible en Espais Protegits acreditats amb la Carta. Producte Turístic Reserves de la Biosfera Espanyoles.
2. PLANIFICACIÓ I GESTIÓ DE LES DESTINACIONS TURÍSTIQUES Les seves línies d’actuació es dirigeixen a aconseguir instruments concrets per a que les entitats locals puguin utilitzar per planificar i gestionar el turisme des del punt de vista de la competitivitat, la sostenibilitat i la societat del coneixement.
3. DESESTACIONALITZACIÓ I REEQUILIBRI SOCIOTERRITORIAL. Línies d’actuació: - Plans de competitivitat: el seu objectiu és incrementar la competitivitat i la sostenibilitat, combatent l’estacionalitat i potenciant zones no turístiques.
- Projecte Pilot Turisme Senior Europa: amb l’objectiu de potenciar el turisme en temporada baixa i afavorint l’ocupació laboral amb polítiques actives. En el període 2008-2010 s’ha posat en funcionament a Andalusia i les illes Balears amb un pressupost d’11 milions d’€ (pagat per Turespanya i les CCAA beneficiàries).
4. REQUALIFICACIÓ DE DESTINACIONS TURÍSTIQUES MADURES. Línies d’actuació: - Fondo Financiero del Estado para la Modernització de las Infraestructures Turístiques (FOMIT): fons que es destina a la rehabilitació d’equipaments i entorns urbans i naturals.
- Pla de Renovació de Instal·lacions Turístiques (Pla Renove Turisme): el seu objectiu és modernitzar l’oferta turística d’allotjament, restauració i complementària.
- Projectes Extraordinaris de Requalificació de Destinacions Madures: es dirigeix a la reconversió o modernització integral de les destinacions madures amb projecció internacional, cofinançats entre totes les administracions competents i participació del sector empresarial. Els tres primers projectes són Platja de Palma, Costa del Sol Occidental i Sud de Gran Canaria. Es basa en la contenció i requalificació urbanística, revaloració i diversificació turística, innovació en els sistemes de mobilitat alternativa, ecoeficiència i reducció de la càrrega ambiental/climàtica.
PROJECTES EXTRAODINARIS DE REQUALIFICACIÓ DE DESTINACIONS MADURES: El Pla de Renovació Integral de la Platja de Palma es posa en funcionament el 2009, es basa en tres punts: - Millorar la qualitat de la planta hotelera, mitjançant l’eliminació d’hotels de menys de 4 i 5*.
Captar l’atenció d’inversors locals, nacionals i internacionals.
Assolir un reposicionament i canvi d’imatge de la destinació a nivell internacional.
El Pla Qualifica es posa en funcionament el 2009 a la Costa del Sol Occidental, s’estén des de Torremolinos a Manilva. Es basa en la qualitat, la rendibilitat socioeconòmica, la creació d’un club de productes: golf, salut, bellesa, activitats nàutiques, recursos culturals, etc.; la tematització dels centres urbans, la connectivitat entre litoral i interior. Però, hi ha desconnexió amb els instruments d’ordenació territorial i planejament urbanístic. En el desenvolupament sostenible? El projecte del Sud de Gran Canaria, amb nuclis com la Playa del Inglés, es basa en la millora de la qualitat de la planta hotelera i en la diversificació de l’oferta d’oci.
PLAN NACIONAL E INTEGRAL DE TURISMO 2012-2015 OBJECTIUS: - Impulsar la competitivitat de les empreses i destinacions.
- Renovar el lideratge mundial d’Espanya per a les properes dècades.
- Contribuir a la generació de riquesa, ocupació i benestar dels ciutadans.
4.5. L’ordenació i planificació costanera: la Llei de Costes i l’ordenació del litoral Per poder veure i comparar, consultar l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) Domini públic: Quin és l’espai, que sent propietat de l’estat, en pot gaudir tothom.
Llei de costes: S’ocupa de precisar que és el domini públic i definir i precisar quines són les cavitats de costes. Es projecta en el límit de la costa i la platja per la qual es permet als particulars la utilització de les seves propietats.
3. Servitud de protecció  Al segle I no es permetia construir a la costa per a que els vaixells poguessin deixar les pertinences a la costa.
4. Servitud de pas  6m des del límit de la costa, en la qual es garanteix poder caminar a la vora de la costa.
A la llei de costa del 88 s’amplia i busca lleis ambientals i socials. Amb el “boom” turístic s’aprova la primera llei de costes, que es preocupa i permet la construcció d’hotels a la costa, i es defineix per primer cop que és el domini públic.
A l’Estat Espanyol TOTES LES PLATGES són Públiques, Lliures i Gratuïtes.
Inalienable  No es pot vendre Imprescriptibilitat  No es pot adquirir per prescripció.
Les titularitats no canvien mai de mans, sempre les posseeix l’Estat.
Inembargabilitat  No es pot embargar.
El litoral espanyol té 8000 km aprox. És molt variat perquè la marea canvia segons el mar o l’oceà en el qual es troba.
El litoral català té 672 km (Costa mediterrània) que presenten diferents morfologies, en el qual el 44,5% de la població esta concentrada en els primers km del litoral català, on es desenvolupa el conjunt de l’activitat turística catalana.
El 80% dels turistes van al litoral català i les seves ciutats costaneres més desenvolupades.
El litoral antigament estava considerat com a quelcom dolent, una font d’inseguretat, des d’on els envaïen. Però és al 1960 quan es comença a veure la costa com a quelcom segur, on la població podia anar tranquil·la, i així, les platges es van considerar públiques i gratuïtes, sense poder-se privatitzar.
A finals de la Segona Guerra Mundial, el turisme es va consolidar com a activitat potencial arreu d’Europa.
1987-2008  Va augmentar un 45% l’edificació a l’estat espanyol (un 30% a l’estat català), augmentant el mateix que entre tots els darrers anys enrere.
Litoralització  Desplaçament cap al litoral.
Metropolització  Desplaçament a àrees urbanes.
1981 – 2001  El nombre d’habitatges va créixer el doble que persones empadronades a Catalunya. Així que el nombre de segones residències es va començar a elevar molt, i aquestes persones no gasten tants diners a la ciutat que els residents de primera residència.
Green Peace  Comencen un procés anomenat “destrucció a tota costa” analitzant les CCAA i el que volen fer i construir , ja que als darrers 20 anys, augmenta un 45% de sol urbanitzat (cada dia al litoral espanyol es construïa l’equivalent a 8 camps de futbol).
Règim general d’utilització del domini públic marítimo-terrestre: Article 31: 1. Lliure, públic i gratuït.
2. Usos d’especials circumstàncies, d’intensitat, perillositat i rentabilitat.
Per desenvolupar una activitat sobre la platja cal: autoritzacions, reserves, adscripcions, o concessions.
Article 32: Article 33: 1. Es permet ubicar-se al domini públic marítimo-terrestre a les activitats que no puguin ubicar-se a cap altre lloc, per exemple, el port.
1. Platges públiques, lliures i gratuïtes.
ORDENACIO I PLANIFICACIO DEL TERRITORI Tema 5 L'ORDENACIÓ I PLANIFICACIÓ TURÍSTICA DELS ESPAIS NATURALS PROTEGITS 5.1. Els espais naturals protegits al món - Espanya - Catalunya.
100.000 espais protegits al món, entorn l’11% de la superfície terrestre i l’1% dels mars 5.2. Les funcions dels espais naturals protegits.
Tres funcions fonamentals: 1. La conservació del patrimoni natural i cultural associat.
2. El desenvolupament socioeconòmic i la millora de la qualitat de vida de les comunitats locals.
3. L’ús públic i social dels mateixos.
En totes les categories UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Naturalesa), excepte en la Reserva Natural, entre els seus objectius es troba el de facilitar i promoure la visita del públic, augmentant els seus coneixements i difonent els seus valors, el turisme i la recreació.
En la Reserva Natural Integral, l’ús públic queda restringit a activitats d’interpretació i educació ambiental.
Els Monuments Naturals i els Parcs són les figures de protecció amb major vocació per a l’ús públic.
5.3. Els Plans d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) o els Plans especials de protecció del medi natural i del paisatge. Els Plans Rector d’Ús i Gestió (PRUG).
Els PORN són el primer estadi de planificació, marquen les directrius d’ordenació dels usos del territori, establint una zonificació del territori objecte de planificació en funció dels valors ambientals i els usos i activitats prohibides, autoritzables i admeses. El PORN és el mateix que el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge.
Els PRUG són l’instrument que desenvolupa el Pla especial, planifica la gestió de l’àrea protegida durant 4 anys, al final d’aquest període es revisa. Partint de l’objectiu dirigit a garantir la conservació i millora dels valors naturals de l’àrea protegida, regula els usos turístics, recreatius, esportius, educatius i científics, així com les activitats tradicionals.
5.4. Els equipaments d’ús públic.
Els equipaments d’ús públic dels espais naturals protegits. Entre els programes derivats dels plans d’ús públic més desenvolupats es troben el d’acollida dels visitants: més del 80% dels parcs espanyols tenen centre de visitants i més del 70%, punts d’informació. I més del 70% dels parcs tenen algun tipus de sistema estandarditzat de senyalització.
Directrius que han de complir els equipaments d’ús públic dels espais naturals protegits espanyols: - Adaptació a l’entorn, reduint al mínim els impactes paisatgístics tant per les formes com pels materials.
Optimització de l’eficiència energètica i, en la mesura de lo possible, ús d’energies renovables.
Protecció en les captacions d’aigua.
S’habilitaran dispositius de recollida selectiva de residus i un bon tractament de les aigües residuals.
Es promourà l’ús de materials biodegradables, la reutilització i el reciclat de materials.
Es procurarà que les instal·lacions i infraestructures es localitzin fora de l’espai protegit.
Tindrà preferència l’adaptació d’instal·lacions front a noves construccions.
Els parcs estaran adequadament senyalitzats per garantir la informació i orientació necessària. Els senyals seran de mida petita i el menor número possible.
S’evitarà la construcció d’altres infraestructures i instal·lacions en l’interior dels parcs.
5.5. El Club de Producte Turístic - El Club de Producte Ecoturisme a Espanya Un Club de Producte Turístic és un mètode per a la planificació del turisme. Una aliança estratègica entre prestadors de serveis turístics i institucions gestores dels recursos en els que es basa el producte, per desenvolupar amb les màximes garanties un producte turístic sostenible.
OBJECTIUS - Integrar en un mateix projecte diferents serveis i productes a l’entorn d’un tema específic que defineix al club.
Formar als proveïdors dels serveis turístics per proporcionar una experiència única als turistes.
Presentar al mercat un producte de qualitat i singular.
Garantir que el tema que identifica el club forma part de la identitat del territori on s’ubica.
Realitzar una promoció especialitzada.
Millorar els resultats comercials.
Contribuir al desenvolupament sostenible.
Dirigit a turistes interessats en conèixer i gaudir dels espais protegits, contribuint a la seva conservació.
Basat en la visita i el coneixement de: - Espais protegits acreditats amb la CETS.
Reserves de la Biosfera.
Geoparcs.
Espais de la Xarxa Natura 2000.
S’ofereix a través dels serveis interpretatius guiats i autoguiats i dels serveis turístics bàsics acreditats (allotjaments, restaurants, empreses d’activitats).
5.6. La CETS Iniciativa de la Federació EUROPARC (1991). Pla d’acció amb l’objectiu de millorar la viabilitat ambiental, social i econòmica del turisme. És una eina de planificació i un distintiu de qualitat.
Els objectius de la CETS són donar a conèixer millor els ENP (“etiquetes de qualitat”) d’Europa i millorar la gestió del turisme en els ENP tenint en compte les necessitats del medi ambient, la població local, les empreses i els visitants.
La CETS són els primers ENP acreditats en el 2001.
La CETS basa les seves actuacions en 10 principis bàsics: 1. Involucrar a tots els agents implicats en el turisme en el seu desenvolupament i gestió.
2. Preparar i executar una estratègia de turisme sostenible i un pla d’acció per a l’àrea protegida.
3. Protegir i promocionar el patrimoni natural i cultural de la zona mitjançant el turisme i protegir-lo del desenvolupament turístic excessiu.
4. Oferir als visitants una experiència d’alta qualitat en tots els aspectes de la seva visita.
5. Proporcionar informació adequada als visitants sobre els valors especials i singulars del territori.
6. Promoure els productes turístics específics que permetin el descobriment i la comprensió de la zona.
7. Augmentar el coneixement de l’àrea protegida i la sostenibilitat entre tots els involucrats en el turisme.
8. Garantir que el turisme ajuda i no redueix la qualitat de vida dels residents locals.
9. Augmentar els beneficis del turisme per a l’economia local.
10. Controlar i influir en els fluxos de visitants per a reduir els impactes negatius.
BENEFICIS DE LA CETS: - Per a l’espai protegit representa un distintiu d’excel·lència en turisme sostenible i el desenvolupament de productes turístics de qualitat.
Per a l’empresa turística suposa beneficiar-se d’un assessorament i ajuda per adoptar mètodes de gestió mediambiental, i incrementa el mercat de clients potencials.
Per les agències de viatges resulta beneficiós poder comptar amb els espais protegits en l’elaboració dels seus productes i facilita la interrelació amb actors locals.
FASES DE LA CETS: - Espais naturals protegits (5 anys) Empreses turístiques locals (3 anys) Agències de viatges i operadors turístics (1 any) Des del 2001 fins el 2012 a Espanya s’han certificat amb la CETS 38 espais protegits (35,5% del total europeu). El 52,5% són andalusos, tan sols el 10,5% són catalans. 22 espais protegits treballen en la II fase: més de 300 empreses turístiques adherides.
5.7. Pan Parks PAN (Protected Area Network) Parks, iniciat l’any 1997, per crear una xarxa d’espais naturals europeus amb grans espais verges i desenvolupar-hi l’ecoturisme, protegint les poblacions locals i els seus interessos. Els espais que en formen part tenen un grau de conservació elevat i disposen de serveis turístics d’alta qualitat.
Per obtenir la certificació PAN Parks s’han de complir cinc principis amb un nombre variable de criteris: - Valors naturals de primer ordre. Han de ser espais protegits grans, representatius del patrimoni natural d’Europa i protegir fauna i ecosistemes d’importància internacional.
Una gestió dels hàbitats exemplar. Es valora l’existència d’una zona central de com a mínim 10.000 ha on hi ha restricció de l’activitat humana, fins i tot els usos tradicionals.
Una gestió sostenible de les visites. La gestió dels fluxos de visitants ha de salvaguardar els valors naturals del parc i ha d’oferir al visitant una experiència d’alta qualitat basada en l’apreciació de la natura.
Una Estratègia de Desenvolupament del Turisme Sostenible (EDTS). L’equip gestor de l’ENP i els seus socis es compromet a realitzar l’EDTS.
Empreses turístiques associades. Les quals es poden certificar i es comprometen amb els objectius dels parcs i la fundació PAN Parks i cooperen activament en la realització efectiva de l’EDTS.
La certificació Pan Parks és progressiva, es pot implantar de forma gradual. Els dos primers principis s’apliquen a la Zona Protegida. Els principis 3, 4 i 5 fan referència a la implantació d’una política de gestió dels visitants i una estratègia de desenvolupament sostenible del turisme per fomentar la participació dels agents locals, i per garantir que el turisme dóna suport a la conservació de la natura.
Les empreses locals per certificar-se han d’oferir instal·lacions de qualitat i han de col·laborar amb el parc. Han d’estar ben informats sobre els valors del parc i han d’ajudar als visitants a descobrir-los.
Pan Parks procura que en els parcs certificats es doni una combinació de conservació de la natura i del patrimoni amb un desenvolupament econòmic local, a través del turisme sostenible.
5.8. El Club Producte Turístic Reserves de la Biosfera Españolas És una iniciativa de Turespaña (2009) amb l’objectiu de generar un producte turístic diferenciat en la Xarxa de Reserves de la Biosfera Espanyoles. És un segell territorial reconegut a nivell internacional.
El producte es basa en: - El patrimoni natural i cultural millor conservat, amb major nivell de gestió i més singular de cada reserva.
Els millors equipaments d’ús públic (centres de recepció, senders, miradors, ecomuseus).
L’oferta turística privada seleccionada (allotjament, restauració, comerços, activitats).
Els serveis guiats per interpretar el patrimoni, basats en equipaments i en la població local que mostra les seves activitats (agrícoles, ramaderes, forestals, artesanals), festes tradicionals o activitats de recerca, etc., mostrant l’estreta relació que ha existit i existeix entre l’home i la natura, i que ha fet possible l’aprofitament dels recursos naturals i la conservació del territori.
Ha de reunir els següents requisits: - Singularitat: recursos singulars i il·lustratius del patrimoni de la RB.
Especialització i diferenciació d’altres productes turístics.
- Té que ser una experiència turística basada en comunicar la relació entre l’home i els paisatges de la reserva a través de serveis turístics concrets.
Té que contribuir expressament al desenvolupament econòmic de la població de la RB.
L’eix per definir el producte té que ser la RB, el seu patrimoni, gestió, recerca...
LES FASES PER A LA IMPLEMENTACIÓ DEL CLUB FASE l  Adhesió de la reserva de la biosfera al club.
FASE ll  Adhesió de les empreses al club.
FASE III  Treball entre la reserva de la biosfera i les empreses. Accions de suport.
5.9. La “Q” de Qualitat Turística El 2004 el Sistema de Qualitat Turística Espanyola s’estén als parcs naturals en la gestió d’ús públic, es garanteix uns determinats nivells de qualitat respecte a: la recepció i informació de visitants, la senyalització, els equipaments, l’educació ambiental i la prevenció de riscos.
En el cas dels parcs naturals hi ha 10 normes bàsiques obligatòries. Aquestes són: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
Educació ambiental i interpretació del patrimoni Manteniment d’una xarxa de centre de visitants Creació de rutes i itineraris Prestació d’una informació personalitzada Oferta de serveis interpretatius (excursions guiades) Senyalització informativa i interpretativa dels llocs d’interès Material pedagògic i contes infantils Gestió ambiental Gestió ambiental d’equipaments Integració de les instal·lacions amb l’entorn El Parc Natural del Montseny la obté el 2004.
A través del Pla Especial i del Manual de Bones Pràctiques, i amb l’objectiu de complir els requisits de la “Q” de qualitat, aplica criteris de sostenibilitat per a una bona gestió mediambiental: - Reduir el consum energètic - Substituir les fonts d’energia més contaminants Reduir el consum d’aigua Reduir la producció de residus i disposar d’un sistema de recollida selectiva Estalviar materials i/o reutilitzar-los Reduir i evitar l’ús de productes nocius pel medi ambient ...