Dret Tributari, Temes 7, 8, 9 (2018)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Relaciones laborales - 3º curso
Asignatura Dret Tributari
Profesor A.
Año del apunte 2018
Páginas 13
Fecha de subida 05/03/2018
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7: SUBJECTE ACTIU ÍNDEX:     Classes d’obligats tributaris El subjecte actiu Els obligats tributaris: concepte i classes Els obligats principals: subjecte passiu, contribuent i substitut.
CLASSES D’OBLIGATS TRIBUTARIS OBLIGATS TRIBUTARIS PRINCIPALS CARÀCTERS 1.SUBJECTES PASSIUS (art. 36.1 LGT) Son els obligats tributaris que han de complir amb l’obligació tributaria principal, així com amb les obligacions formals inherents a la mateixa. Poden ser contribuents o substituts.
Son els obligats a repercutir, quan la llei així ho preveu.
1.1.CONTRIBUENT És el subjecte passiu que realitza el fet imposable.
(art. 36.2 LGT) És l’obligat a realitzar pagament fraccionats, quan la llei així ho preveu (art. 37.1 LGT).
1.2. SUBSTITUT (art. 36.3 LGT) 2.
RETENIDORS OBLIGATS PRACTICAR INGRESSOS COMPTE I A A (art. 37.2 y 3 LGT) 3.OBLIGAT SUPORTAR REPERCUSSIÓ És el subjecte passiu que, por imposició de la llei, se situa en el lloc del contribuent. Com a regla general, pot exigir del contribuent l’import de les obligacions tributàries satisfetes.
Els supòsits de substitució en el nostre sistema tributari actual son escassos i marginals.
El retenidor és l’obligat a restar i ingressar a l’Administració tributaria una part dels pagaments que realitzi a altres obligats tributaris, a compte del tributo que correspongui a aquests.
Quan les rendes es satisfan en espècie, es tracta d’un obligat a practicar ingressos a compte. Ambdós obligats tributaris responen d’un deute propi que alhora constitueix un pagament a compte d’un altre obligat tributari, generalment el contribuent.
A LA És l’obligat a suportar la repercussió o translació jurídica de la quota tributaria, per disposició legal. Generalment coincideix amb el destinatari de les operacions gravades. No està obligat al pagament davant l’Administració, però ha de satisfer al subjecte passiu l’import de la quota repercutida.
4. OBLIGAT A SUPORTAR LA RETENCIÓ O L’INGRÉS A COMPTE (art. 38.3 y 4 LGT) És obligat a suportar la retenció la persona o entitat que percep les rendes subjectes a retenció. L’import de les retencions constitueix un pagament a compte de l’impost que haurà de satisfer al dia.
(art. 38.2 LGT) 1. EL SUBJECTE ACTIU Generalment, el ens públic ocupa la posició creditora o situació activa de la relació tributaria.
Pot ser l’Estat, un Ajuntament, etc.
2. OBLIGATS TRIBUTARIS: Art 35 LGT.
En termes generals, són els que suporten l'obligació de pagament i/o qualsevol un altre haver de relacionat amb l'aplicació dels tributs. En el tema anterior hem vist la diferència entre els obligats al pagament dels tributs (s'han d'incloure tots els que suporten una obligació de contingut pecuniari) i els altres obligats tributaris (els deures dels quals no tenen aquest contingut pecuniari).
Entre els obligats al pagament dels tributs, es troben diferents modalitats: els obligats principals, els responsables i els successors.
Són obligats principals els contribuents i els substituts del contribuent (subjectes passius), els repercutits i els retenidors. Es caracteritzen per ser cridats en primer lloc al pagament del deute tributari, així com per la seva vinculació amb la situació descrita en el fet imposable.
En canvi, els responsables del tribut es caracteritzen per no ser cridats en primer lloc al compliment del pagament del tribut, sinó que resulten obligats només quan s'hagi sol·licitat prèviament el cobrament del deute tributari a algun dels obligats principals.
Finalment, els successors tampoc realitzen el fet imposable, i són anomenats al compliment del tribut a falta de l'obligat principal (encara que el pressupost de fet que determina la condició de successor és diferent al que determina la condició de responsable).
3. OBLIGATS PRINCIPALS: A. SUBJECTE PASSIU: Art. 36.1: “És subjecte passiu l'obligat tributari (persona física o jurídica) que, segons la llei, ha de complir l'obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherents a la mateixa, sigui com a contribuent o com a substitut del mateix”.
Per tant, queda obligat per Llei al: - Compliment de l'obligació principal (pagament de la quota tributària: art. 19 LGT) i compliment de les obligacions tributàries formals (art. 29).
- Dues modalitats: contribuent i substitut.
- Reserva de Llei.
A1. CONTRIBUENT I REPERCUTIT: Art. 36.2 LGT “És contribuent el subjecte passiu que realitza el fet imposable”. Se li pot considerar el subjecte passiu per antonomàsia, l'únic autènticament indispensable en la configuració de qualsevol tribut.
Quant a la figura del repercutit, l'art. 36.1 LGT disposa que “no perdrà la condició de subjecte passiu qui hagi de repercutir la quota tributària a altres obligats […]”.
Al seu torn, l'art. 38.1 LGT assenyala: “És obligat a repercutir la persona o entitat que, conforme a la llei, ha de repercutir la quota tributària a altres persones o entitats i que, tret que la llei disposi una altra cosa, coincidirà amb aquell que realitza les operacions gravades”.
De manera que són repercutits (art. 38.2), aquells als qui es trasllada la càrrega tributària quan “és obligat a suportar la repercussió la persona o entitat a qui, segons la llei, s'hagi de repercutir la quota tributària, i que, tret que la llei disposi una altra cosa, coincidirà amb el destinatari de les operacions gravades. El repercutit no està obligat al pagament enfront de l'Administració tributària però ha de satisfer al subjecte passiu l'import de la quota repercutida”.
Els repercutits són deutors única i exclusivament enfront dels subjectes passius, però mai enfront de l'Administració tributària, de manera que aquesta no pot reclamar el deute als repercutits.
En definitiva, la repercussió del tribut és un mecanisme jurídic pel qual el contribuent (qui realitza el fet imposable) té el deure traslladar la càrrega tributària a un altre subjecte, que està obligat a suportar-la. Es tracta d'un fenomen que es produeix en els impostos indirectes (com l'IVA), en els quals hi ha una discordança entre l'objecte que ser vol gravar (el consum) i la definició legal del fet imposable.
En el cas de l'IVA, els empresaris o professionals són els contribuents (aquells que realitzen les operacions subjectes) i estan obligats a repercutir la quota tributària als adquirents (en última instància, el consumidor final), sense perdre per aquest motiu la seva condició de subjectes passius (art. 36.1 LGT).
El subjecte obligat a suportar la repercussió és també un obligat tributari (art. 35 LGT), que no està obligat al pagament davant l'Administració tributària (doncs és el contribuent qui té l'obligació tributària principal), però ha de satisfer al subjecte passiu l'import de la quota repercutida (art. 38 LGT).
Les obligacions que sorgeixen dels actes de repercussió són obligacions entre particulars derivades del tribut (art 24 LGT) i les controvèrsies que plantegen se sotmeten a la via dels recursos i reclamacions en matèria tributària (art. 227.4 LGT).
La repercussió no té lloc en els impostos directes, cas de l'IRPF (el seu fet imposable està constituït per “l'obtenció de renda per part del contribuent”, persona física, de manera que en cada període impositiu el contribuent tributarà segons la quantia de les rendes obtingudes, Art.
6 LIRPF) A2. EL SUBSTITUT DEL CONTRIBUENT: Segons l'art. 36.3 LGT: “És substitut el subjecte passiu que, per imposició de la llei i en lloc del contribuent, està obligat a complir l'obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherents a les mateixes”.
“El substitut podrà exigir del contribuent l'import de les obligacions tributàries satisfetes, tret que la llei assenyali una altra cosa”.
Per tant, el substitut queda vinculat al compliment de les prestacions formals i materials derivades de l'aplicació del tribut. I, a més: - Desplaça al contribuent de la relació tributària, encara que el substitut no sigui titular de la capacitat econòmica que grava el tribut.
- Per donar compliment al principi de capacitat econòmica, la llei ha de preveure la possibilitat que el substitut es rescabali del pagament del deute tributari. Podrà exigir del contribuent l'import del pagat.
- El substitut ho és per imposició de la Llei.
Exemple: En l'Impost local sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) són subjectes passius, a títol de contribuent, les persones físiques o jurídiques, que siguin amos de la instal·lació, construcció o obres (qui suporta les despeses).
En el cas que tals obres no siguin realitzades pel subjecte passiu contribuent, són substituts els qui sol·licitin les corresponents llicències o realitzin les obres (art. 101 del Reial decret legislatiu 2/2004, pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals).
TEMA 8: OBLIGATS A REPERCUTIR I SOPORTAR ÍNDEX:      Obligats a repercutir i suportar la repercussió: Exemple de l’IVA Responsables del tribut Solidaritat tributaria La successió en el tribut inter vivos o mortis causa.
Capacitat d’obrar, domicili i representació 1. OBLIGATS A REPERCUTIR I SUPORTAR LA REPERCUSSIÓ: EXEMPLE DE L’IVA La figura de la repercussió, coneguda com a translació jurídica de la quota o el deute tributari, apareix contemplada expressament en la llei –diferenciant-se de la translació de fet derivada del funcionament del mercat-. La translació legal es troba en les principals figures de la imposició indirecta, en els Impostos Especials i en l'impost general sobre les vendes, l'IVA.
Si analitzem aquests impostos observem que la seva constitució, com a impostos sobre el consum, difereix de la forma en com ha estat configurat el seu fet imposable (lliuraments de béns o prestacions de serveis per part d'empresaris o professionals, en el cas de l'IVA, i la fabricació dels gèneres subjectes, en el cas dels Impostos Especials).
Les pròpies lleis d'aquests impostos s'encarreguen, a través de la repercussió de la quota tributària sobre el adquirent, d'arribar fins al consumidor final, és a dir, d'aconseguir que es greu als consumidors d'aquests béns o serveis.
La repercussió es configura com és un “dret-haver de” del subjecte passiu, quedant el adquirent obligat a suportar-la. D'aquesta manera, l'obligat a repercutir i l'obligat a suportar la repercussió són subjectes d'una obligació que, malgrat produir-se entre particulars, és fruit d'un mandat legal contingut en una norma tributària. Per tant, estem enfront d'una obligació exlege la correcta aplicació de la qual farà que el tribut recaigui sobre aquell que ha demostrat una capacitat econòmica susceptible d'imposició.
Aquesta relació entre particulars no produeix efectes en relació amb el naixement de l'obligació tributària principal per la realització del fet imposable a càrrec de qui ho realitza, sinó que és amb posterioritat a la seva meritació, i sense alterar la relació entre el subjecte passiu i l'Administració tributària, quan, mitjançant la repercussió, es trasllada al consumidor l'import de l'obligació 2. RESPONSABLES DEL TRIBUT Art. 41.1 LGT: “La llei podrà configurar com a responsables solidaris o subsidiaris del deute tributari, al costat dels deutors principals, a altres persones o entitats. A aquests efectes, es consideraran deutors principals els obligats tributaris de l'apartat 2 de l'article 35 d'aquesta llei” (els subjectes passius –contribuent o substitut-, i els obligats a retenir o a ingressar a compte).
Art. 41.2 LGT: “Excepte precepte legal exprés en contrari la responsabilitat serà sempre subsidiària”.
Per tant: - La responsabilitat ha de venir establerta en la llei, de manera que no cal ser regulada per una norma de rang inferior.
- El responsable és una persona que en virtut de la realització del pressupost de la responsabilitat que en cada cas hagi definit la llei queda subjecte al pagament del deute tributari en funció de garantia, per al cas de la falta de pagament del deutor principal.
- El responsable respon només del deute tributari, però no de les obligacions de caràcter formal, que continuaran exclusivament a càrrec del subjecte passiu. Per això, l'art. 41.1 LGT assenyala que el responsable es col·loca “al costat dels deutors principals”, la qual cosa posa de manifest que el responsable no desplaça a aquests de la seva posició deutora, sinó que coexistiran tots dos com a deutors enfront de l'Administració tributària.
- La responsabilitat pot ser amb caràcter subsidiari o solidari: si la responsabilitat és subsidiària, el responsable estarà subjecte al pagament, previ esgotament de l'acció de cobrament, fins i tot en via executiva, contra el deutor principal (declaració de fallit del deutor principal i solidari). Si la responsabilitat és solidària, el deute podrà ser exigida al responsable a qualsevol moment, sense més requisit que el d'haver transcorregut el període voluntari de pagament del deute degut pel deutor principal.
- En l’article 42 LGT es preveuen supòsits de responsabilitat solidaria.
- En l’article 42 LGT es preveuen supòsits de responsabilitat subsidiària.
3. LA SOLIDARITAT TRIBUTARIA De la responsabilitat cal diferenciar la “solidaritat del subjecte passiu” de l'art. 35.6 LGT. L'art.
35.6 LGT regula el règim del que es coneix com a pluralitat d'obligats tributaris, situació que es dóna quan concorren dues o més persones en la titularitat o realització del pressupost d'una obligació tributària. Aquesta concurrència “determinarà que quedin solidàriament obligats enfront de l'Administració tributària”.
Per tant, l'Administració pot dirigir-se indistintament a qualsevol dels obligats que concorren al pressupost de fet a l'efecte d'exigir l'empleno de les obligacions materials i formals.
4. LA SUCCESSIÓ EN EL TRIBUT: INTER VIVOS I MORTIS CAUSA Els arts. 39 i 40 LGT es regulen, respectivament, als successors de les persones físiques i als de les persones jurídiques i entitats sense personalitat. La seva condició d'obligats tributaris l'adquireixen quan els obligats principals han deixat d'existir per al dret.
L'art. 39.1 LGT es refereix als successors de les persones físiques, en assenyalar que “a la mort dels obligats tributaris, les obligacions tributàries pendents es transmetran als hereus, sense perjudici del que estableix la legislació civil en quan a l'adquisició de l'herència”. A l'apartat 1 que també assenyala que no es transmeten les sancions, en virtut del principi de personalitat de les penes.
La transmissió inter vivos queda descartada en matèria tributària, a causa del principi de indisponibilitat del crèdit tributari o inderogabilitat de l'obligació tributària (arts. 17.4 i 18 LGT).
Quant a la successió de les persones jurídiques i entitats sense personalitat, l'art. 40.1 LGT designa als socis successors de les obligacions pendents de les societats dissoltes i liquidades. Es diferencien dos supòsits: en les societats i entitats amb personalitat jurídica en les quals la llei limita la responsabilitat patrimonial dels socis, partícips o co-titulars, aquests respondran solidàriament fins al límit del valor de la quota de participació que els correspon.
No obstant això, en societats o entitats en les quals la llei no limiti la responsabilitat, les obligacions tributàries es transmeten íntegrament als socis, responent solidàriament del seu compliment. En aquest cas, es poden transmetre també les sancions, si bé amb el límit del valor de la quota de liquidació que correspongui a dites successores.
5. CAPACITAT D’OBRAR, DOMICILI FISCAL I REPRESENTACIÓ A) Capacitat d’obrar: Art 44 LGT. És important destacar la menció al menor d’edat.
B) Domicili fiscal: Art 48 LGT.
Segons l'art. 48.1 “El domicili fiscal és el lloc de localització de l'obligat tributari en les seves relacions amb l'Administració tributària”.
El domicili fiscal constitueix, per tant, un aspecte molt important per assegurar un adequat compliment de les obligacions tributàries.
- Règim general per a residents: art. 48.2 LGT.
A. Per a les persones físiques que no exerceixen cap activitat econòmica, la regla general és la residència habitual. No obstant això, per a les persones físiques que desenvolupen principalment activitats econòmiques (empresaris i professionals) es podrà aplicar la regla sobre domicili fiscal aplicable a les persones jurídiques.
B. Per a les persones jurídiques, el domicili fiscal coincidirà amb el social, sempre que en ell estigui efectivament centralitzada la seva gestió administrativa i l'adreça dels seus negocis. En un altre cas, el lloc en el qual es dugui a terme aquesta gestió o adreça. I quan no sigui possible aplicar els criteris anteriors, es considerarà com a domicili fiscal aquell on radiqui el major valor de l'immobilitzat - Règim especial pels no residents a Espanya: art. 48.2.d LGT. El domicili fiscal es determinarà segons l'establert en la normativa reguladora de cada tribut. A falta de regulació, el domicili serà el d'un representant amb domicili a Espanya.
Si aquest no resident opera a Espanya mitjançant un establiment permanent, el seu domicili fiscal serà el lloc en què radiqui l'efectiva gestió administrativa i seu dels seus negocis.
C) Representació: S’ha de distingir: - Representació legal: art. 45 LGT. En ell es relacionen tres supòsits: a) la de les persones que manquen de capacitat d'obrar b) la de les persones jurídiques, que actuen a través d'òrgans c) la dels ens desproveïts de personalitat (els ens de l'art. 35.4 LGT), que actuaran per mitjà de qui ostenti la seva representació, en el cas que aquesta hagi estat conferida de manera fefaent o, en defecte d'això, qui l'exerceixi aparentment o, finalment, qualsevol dels seus membres.
- Representació voluntària: Atorguem voluntariament a favor de tercers. art. 46 LGT. Aquesta representació podrà ser conferida a un assessor fiscal, o bé a qualsevol un altre representant i amb ell s'entendran les successives actuacions administratives, excepte manifestació en contrari.
En canvi la representació haurà de ser expressa i acreditada convenientment quan es tracti de determinades actuacions “per interposar recursos o reclamacions, desistir d'ells, renunciar a drets, assumir o reconèixer obligacions en nom de l'obligat tributari, sol·licitar devolucions d'ingressos indeguts o reemborsaments i en els restants suposats en què sigui necessària la signatura de l'obligat tributari” TEMA 9: TRIBUTS FIXOS I TRIBUTS VARIABLES ÍNDEX:      Tributs fixes i variables Els elements de quantificació dels tributs variables: base i tipus de gravamen La base imposable de l’IRPF Mètodes de determinació de la base imposable Introducció als components de la renda.
1. TRIBUTS FIXES I TRIBUTS VARIABLES L’article 56.1 LGT disposa: La quota es determinarà: a) Aplicant el tipus de gravamen a la base liquidable b) Segons quantitat fixa senyalada a l’efecte.
És el reflex de la distinció entre: - Tributs fixos: En ells, la Llei assenyala directament la quantitat a pagar, una vegada realitzat el fet imposable. Així, per exemple, en l'Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica, el fet imposable de la qual és la titularitat d'un vehicle, es fixa en la llei la tarifa atenent a la potència i classe de vehicle (art. 95 Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals).
- Tributs variables: En aquests tributs, les normes no estableixen directament la quantitat a pagar. La seva quantia es modula en funció de la intensitat amb que es realitza el fet imposable, aplicant els elements de quantificació prevists en la llei (essencialment, la base i el tipus de gravamen). El fet imposable és susceptible de ser executat per part del contribuent en diferent grau d’intensitat.
2. ELS ELEMENTS DE QUANTIFICACIÓ DELS TRIBUTS VARIABLES Base imposable – Reduccions = Base liquidable Base liquidable x tipus de gravamen = Quota íntegra Quota íntegra – deduccions i bonificacions = Quota líquida Quota líquida – Pagaments a compte i altres = Quota diferencial (+/-) En els tributs variables, la quota s’obté de la combinació de la base imposable i del tipus de gravamen.
2.1 LA BASE IMPONIBLE L'art. 50.1 LGT assenyala: “La base imposable és la magnitud dinerària o d'una altra naturalesa que resulta del mesurament o valoració del fet imposable”. La base imposable és la expressió amb números del fet imposable.
Les funcions de la base imposable són: - Ser la mesura del fet imposable o d'algun dels seus elements. Si aquest consisteix, per exemple, en l'obtenció de renda o en la titularitat d'un patrimoni, la base imposable és l'import de la renda o el valor del patrimoni, concretant així la capacitat econòmica que es posa en relleu en realitzar el fet imposable.
- Servir com a element de quantificació del tribut. Aplicant sobre la base imposable els tipus de gravamen s'obté la quota tributària.
La base imposable s'utilitza per mesurar el fet imposable, del que neix l'obligació tributària principal. Però poden existir altres bases tributàries com, per exemple, les bases per al càlcul de les obligacions de pagament a compte (a elles es refereix l'art. 49 LGT).
Els mètodes de determinació de la base imposable: L'article 50.2 de la LGT assenyala que la base imposable pot determinar-se per: a) Estimació directa b) Estimació objectiva c) Estimació indirecta El mètode ordinari serà el d'estimació directa, sense perjudici que els obligats puguin optar pel de estimació objectiva en aquells tributs en què aquest mètode estigui admès i serà, en tot cas, voluntari per als obligats tributaris (art. 50.3 LGT). Finalment, el mètode d'estimació indirecta es preveu amb caràcter subsidiari per a aquells casos en els quals l'obligat tributari o la força major hagin fet impossible la utilització dels altres dos mètodes (art. 50.4 LGT).
 El mètode d'estimació directa (art. 51 LGT): - És aplicable amb caràcter general “d'acord amb el que es disposa en la normativa de cada tribut”. Si la normativa pròpia del tribut no indica expressament el mètode d'estimació, s'aplicarà el d'estimació directa.
- S'usa tant pel contribuent com per l'Administració.
- Es caracteritza per la utilització de les declaracions, documents, justificants i altres dades relatives als elements de l'obligació tributària (factures, comptabilitat, etc.). És a dir, a partir de dades reals que proporciona el propi contribuent, la magnitud presa en consideració com a base imposable, per la qual cosa és el mètode que millor mesura la capacitat econòmica gravada real del subjecte.
Un autònom ho faria fonamentant la decisió amb informació real sobre la seva activitat (factures)  El mètode d'estimació objectiva (art. 52 LGT): - Consisteix en l'aplicació de les magnituds, índexs, mòduls o dades objectives previstes en la normativa pròpia de cada tribut (p. ex., nombre de treballadors, superfície del local, consum d'energia, etc.). Sol coincidir amb el valor mitjà, però no amb el valor real de la base imposable de cada cas. Preten objectivar les dades.
- NO s’aplica sobre qualsevol supòsit. S'aplica només als supòsits expressament previstos en la llei (p. ex., per determinar els rendiments empresarials en l'IRPF de determinades activitats i fins a determinats límits quantitatius). NOMES IRPF I IVA I NOMES PER CACULAR RENDIMENTS DE DETERMINATS EMPRESARIS AUTONOMS.
- Té en tot cas caràcter voluntari per als obligats tributaris (generalment és renunciable).
- Les obligacions tributàries formals són menys estrictes que en el règim d'estimació directa.
Determina la base imposable a aspectes purament objectius. Cada activitat econòmica en funció del tipus que presenta, la llei li assigna uns criteris objectius que s’hauran de fer servir per determinats criteris.
Son mòduls que intenten respectar les pròpies característiques del negoci (Ex: restaurant. Que tributi en règim d’estimació objectiva vol dir que el càlcul dels rendiments del que guanya no es determinarà en base a comptar tiquets de caixa dels ingressos obtinguts sinó que el rendiment de activitat es calcularà tenint en copte uns mòduls que respondran p ex al nombre de treballadors, si el titular hi treballa o no, capacitat establiment… Aquests son els mòduls específics per a l’activitat que resulten aplicables.
Com es calcularien els ingressos en base al règim d’estimació objectiva? Per cadascun dels mòduls, el contribuent ha de calcular quantes unitats de mòdul té.
 El mètode d'estimació indirecta (art. 53 LGT): - Només la pot aplicar la inspecció de tributs quan, els contribuents no hagin representat declaració, o si però amb dades falses incorrectes o inexactes.
- Té caràcter subsidiari respecte dels altres dos mètodes de determinació de bases imposables.
- Només s'aplicarà quan l'Administració tributària no pugui disposar de les dades necessàries per a la determinació completa de la base imposable, sigui per l'incompliment de l'obligat tributari o sigui per causa de força major .
- Es caracteritza per l'aplicació de dades indiciaries o presumptives (antecedents dels quals pugui disposar l'Administració; rendiments normals o mitjans en el respectiu sector econòmic; valoració segons índexs o mòduls, en supòsits similars o equivalents).
2.2 LA BASE LIQUIDABLE: Art 54 LGT Segons l'art. 54 LGT: “La base liquidable és la magnitud resultant de practicar, si escau, a la base imposable les reduccions establertes en la llei”.
Si la llei pròpia del tribut no preveu reduccions, la base imposable coincidirà amb la base liquidable. Quan existeixi base liquidable, s'aplicaran sobre ella els tipus de gravamen.
2.3 TIPUS DE GRAVAMEN Segons l'art. 55.1 LGT: “El tipus de gravamen és la xifra, coeficient o percentatge que s'aplica a la base liquidable per obtenir com resultat la quota íntegra”.
Els tipus de gravamen poden ser de diferents classes, segons es preveu en l'art. 55.2 LGT: poden ser:  Tipus de gravamen específics - S'apliquen sobre bases liquidables no dineràries (bases expressades en unitats de mesura diferents als diners: volum, pes, etc.).
- Consisteixen en una quantitat fixa de diners per unitat de mesura o base imposable.
- Exemple Llei 38/1992, de 28 de desembre, d'Impostos Especials: Les circumstàncies que poden causar l'aplicació del mètode d'estimació indirecta són les següents (art.
53.1 LGT): a) b) c) d)  Falta de presentació de declaracions o presentació de declaracions incompletes o inexactes.
Resistència, obstrucció, excusa o negativa a l'actuació inspectora.
Incompliment substancial de les obligacions comptables o registrals.
Desaparició o destrucció, àdhuc per causa de força major, de llibres i registres comptables o dels justificants de les operacions anotades en els mateixos.
Tipus de gravamen percentuals (alíquotes) S'apliquen sobre bases liquidables dineràries i poden ser de caràcter proporcional o progressiu.
 Tipus de gravamen proporcionals Els tipus de gravamen proporcionals són aquells que es mantenen fixos, amb independència de la quantia de la base imposable.
- Exemple de tipus de gravamen proporcional: Reial decret legislatiu 4/2002, de 5 de març, pel qual s'aprova el Text refós de la llei de l'Impost de societats.
 Art. 28.1. El tipus general de gravamen per als subjectes passius d'aquest impost serà el 30%.
Tipus de gravamen progressius Els tipus de gravamen progressius augmenten a mesura que ho fa la base imposable.
- Exemple de tipus de gravamen progressiu. Impost sobre la Renda de les Persones Físiques regulat mitjançant la Llei 35/2006, de 28 de novembre.
Art. 63. Escala general de l'Impost  Tipus de gravamen gradual: 0 0 17.707,20 12,75 17.707,20 2.257,66 15.300,00 16,00 33.007,20 4.705,66 20.400,00 21,50 53.407,20 9.091,66 66.593,00 26,50 120.000,20 26.072,88 55.000,00 27,50 175.000,20 41.197,88 En adelante 29,50 300.000,20 48.697,88 En adelante 30,50 Tenen un caràcter “híbrid”: consisteixen a una quantitat de diners aplicables sobre una base dinerària dividida en trams: - Exemple de tipus de gravamen gradual: Reial decret Legislatiu 1/1993, de 24 de setembre, pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei de l'Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.
Art. 10.1 i): Base imposable dels arrendaments: la quantitat total que hagi de satisfer-se per tot el període de durada del contracte […] Art. 12: Quota tributària dels arrendaments:       Des de De De De De De 30,05 euros 30,06 a 60,11 a 120,21 a 240,41 a 480,82 a 60,10 120,20 240,40 480,81 961,62 0,09 0,18 0,39 0,78 1,68 3,37 2.3 LA QUOTA TRIBUTARIA  Quota íntegra (art. 56.1 LGT): “La quota íntegra és, en els tributs variables, el resultat d'aplicar el tipus de gravamen a la base liquidable; en els tributs fixos, és la quantitat establerta en la llei”.
 Quota líquida (art. 56.5 LGT): “La quota líquida serà el resultat d'aplicar sobre la quota íntegra les deduccions, bonificacions, addicions o coeficients previstos, si escau, en la llei de cada tribut”.
 En alguns casos, la llei pot disposar augments de la quota mitjançant l'aplicació de coeficients multiplicadors. Ex. Imposat de Successions i Donacions, en funció del patrimoni preexistent del adquirent (art. 22 Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l'Impost de Successions i Donacions i art. 44 del Reglament, Reial decret 1629/1991, de 8 de novembre).
 Quota diferencial (art. 56.6 LGT): “La quota diferencial serà el resultat de minorar la quota líquida en l'import de les deduccions, pagaments fraccionats, retencions, ingressos a compte i quotes, conforme a la normativa de cada tribut”.
2.4 EL DEUTE TRIBUTARI Segons l'art. 58.1 LGT: “El deute tributari estarà constituïda per la quota o quantitat a ingressar que resulti de l'obligació tributària principal o de les altres obligacions de realitzar pagaments a compte”. Aquest és el contingut essencial del deute tributari.
També poden formar part del deute tributari altres prestacions diferents de la quota, i que no resulten ni són objecte de l'obligació tributària principal (art. 58.2 LGT): a) L'interès de demora.
b) Els recàrrecs per declaració extemporània.
c) Els recàrrecs del període executiu .
d) Els recàrrecs exigibles legalment sobre les bases o les quotes, a favor del Tresor o d'altres ens públics.
Les sancions tributàries no formen part del deute tributari (art. 58.3 LGT), però són objecte de recaptació amb el deute en la forma que determina la Llei.
3. ESQUEMA DE LIQUIDACIÓ DEL IRPF Remissió a l’annex 1 de l’esquema de l’IRPF.
...

Tags: