GÈNERE I NACIÓ (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 26/04/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE SEXE, GÈNERE I HISTÒRIA Podem definir la història com a successió successiva de successos succeïts successivament. És també el saber científic de fets passats basat en fonts. Aquesta ha estat construïda des de les elits masculines, és a dir, els homes sempre han estat per davant mentre que les dones han desaparegut en la història. Les dones desapareixen sempre pel fet de ser dones, mentre que els homes només desapareixen si són de classe baixa. Per estudiar-la, podem fer-ho a través de fonts primàries i fonts secundàries o bé la memòria: - Fonts primàries: són testimonis, antologies, l’arqueologia, els mapes, les pintures... i també les pintures de castes, que són pintures que depenent de l’estatus social en el qual et trobis serà de diferents manera (diferents robes, menjars, actuacions). - Fonts secundàries: són les interpretacions de les dades primàries, i per tant, es necessita tota la teoria per poder fer les interpretacions necessàries. - Memòria col·lectiva: és el record dels fets passats cultivats pels contemporanis i descendents, determinats per la política pública. No és però, el mateix que la història, ja que la memòria és sempre una construcció política selectiva. Tot i així, la història i la memòria tenen en comú que totes dues tenen vincles amb les relacions de poder de la societat on es desenvolupen. Els historiadors tenen responsabilitats en les institucions creadores i administradores de memòria, i per tant, la història és una ciència de la memòria social i una consciència crítica desmitificada. En resum, la història ha de ser oposada al memòria, ja que aquesta ha de ser crítica, destructora d’identitats i de tradicions. La perspectiva de dades arqueològiques i de molts altres tipus han sigut sempre masculines, i per tant no es té una perspectiva femenina o neutre sinó sempre masculina. No s’ha buscat una perspectiva de gènera, i s’ha acabat considerant la masculina com a neutral. El gènere ha de ser una categoria d’anàlisi, no es pot obviar les relacions de poder entre home i dona. És als anys 80 que comencen a aparèixer els elements feministes i que analitzen el gènere, i això és degut a les interpretacions neutrals (hi ha la inherent superioritat masculina i la passivitat femenina), l’hegemonia occidental (es traslladen els estereotips de gènere al passat, cap al neolític, paleolític, etc i el mateix passat ens deixa justificar el present: com que sempre ha passat, sempre ha de ser així), la teorització de l’androcentrisme (és la visió dels homes per sobre de tot en una visió universal, només pels homes. No hi ha perspectiva de DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE gènere), l’estudi de temàtiques tradicionalment considerades masculines (per exemple, la caça, la religió institucionalitzada, història de la ciència, comerç, revolucions, colonització,...) i el predomini masculí a l’acadèmia (gran part de l’acadèmia és masculina, per al qual cosa la seva visió és bàsicament masculina i no es dóna importància a la femenina). IDENTITATS SOCIALS I COL·LECTIVES Hi ha hagut sempre un principal problema en la identitat individual (self-identity) i també el la col·lectiva. S’entén com a identitat el conjunt de característiques d’un individu o col·lectiu que es els caracteritzen enfront els altres, o bé, la consciència que una persona té d’ella mateixa i diferent a les altres. Podem veure diferents etapes en l’ús del concepte identitat: - Subjecte: fonamentat en concebre la persona humana com un individu completament centrat, unificat i dotat de capacitats de raó, consciència i acció, considerat com una substància immutable amb una identitat essencialista, fixada i donada. - Subjecte sociològic: suposa l’abandonament de la idea individualista i es subratlla un nucli no autònom ni autosuficient, sinó format en relació amb altres significants. Subjecte considerat com a producte de la construcció social amb una identitat construïda a partir de processos socials. - Subjecte postmodern: descentralitzat, sense identitat fixa i permanent, sinó fragmentada i composada per una varietat d’identitats que són contradictòries o no resoltes. Pel que fa a les identitats col·lectives i el rol de l’individu en elles, podem parlar sobre la seva interacció i co-determinació constant entre la societat i les persones. La societat, amb el seu llenguatge, normes, prohibicions i coneixement, va definint la manera de ser de les persones que neixen en ella, i a causa de la manera particular en la que els persones han estat socialitzades, es generen noves dinàmiques que aniran definint i canviant poc a poc la seva societat. DUALITAT ENTRE SEXE I GÈNERES La dualitat ha sigut refutada des de diferents estudis i diferents punts de vista: - Estudis biològics: és impossible determinar marcadors sexuals (per exemple, Caster Semeya, atleta). DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE - Estudis antropològics i etnogràfics: no és universal la dualitat de sexe i gènere (hi ha cultures on només se t’assigna el sexe d’home o dona durant el període reproductiu, després i abans d’això, no tens sexe). Hi ha 5 sexes: dona, home, twospirits masculí (és un home amb tasques d’home, però també amb tasques femenines com cuinar i ajudar a la casa), twospirits femení (dona amb tasques de dona i també d’home com anar a la guerra o fer de xaman) i transgènere. - Transsexualitat i transgènere: els estudis queer (l’exemplemés clar és el dels cartells dels lavabos. Hi ha molts problemes derivats del que es considera gènere o sexe, per exemple que els canviadors de nens petits estiguin només al lavabo de dones). - Interseccionalitat i contextualitzat: la interseccionalitat és la barreja de diferents identitats i la contextualitzat depèn de la situació. Gènere: interpretació cultural de la diferència sexual que resulta de la categorització del individus, els artefactes, els espais i els cossos. Identitat de gènere: la experiència individual del gènere mostrada convenientment a través d’expressions físiques i materials. Relacions de gènere: relacions socials específicament culturals que informen de es activitats i les relacions entre diferents gèneres. Sexe: en termes generals la classificació establerta a partir de les diferències biològiques observades entre homes, dones i intersexuals en l’aparença dels genitals, els cromosomes i les hormones. Tenir en compte que les percepcions del sexe també són en gran part mesura construïdes social i culturalment. Sexualitat: construcció social que inclou les relacions sexuals enteses com activitats sexuals, erotisme, identitats sexuals, significats sexuals i polítiques sexuals. IDENTITAT DE GÈNERE - Històricament específica: la identitat és un procés dinàmic, relacional i configurat sempre en relació a l’altre que va canviant amb el temps. - Construïda socialment: es construeix en la societat diàriament. Una identitat és variable i configurada a través de processos de negociació duts a terme durant les interaccions quotidianes. DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE - Central en l’estructura social: és bàsica i apareix en qualsevol relació diària. S’entén com a sentit de pertinença. - Requereix ser contínuament confirmada i elaborada per la societat: té una reconstrucció constant, no és inherent i s’ha d’anar mantenint. - Present en totes les activitats: no en podem escapar, sempre hi són. Són elements bàsics en els processos de reproducció i en les relacions de poder. COM FUNCIONA EL GÈNERE - Rols de gènere. - Ideologia. - Relacions. - Construccions. - Negociacions. - Element bàsic de l’estructuració social. ELS CANVIS EN L’ESTATUS DE LA DONA I L’ORIGEN DEL PATRIARCAT Patriarcat: sistema de relacions socials sexe-polítiques basades en diferents institucions públiques i privades i en la solidaritat interclasse i intergenèric instaurada per homes, els quals coma grup social i de forma individual i col·lectiva oprimeixen les dones de forma individual i col·lectiva i s’apropien de la seva força productiva i reproductiva, dels seus cossos i productes ja sigui per mitjà de mitjans pacífics o amb l’ús de la violència. Tot i les grans diferències que existeixen entre les societats, la gran majoria d’elles han presentat i presenten un sistema de gènere jeràrquic en el que la dona està sotmesa a l’home. - Explicacions sociobiològiques: amb estudis d’altres primats s’ha determinat que les femelles escollien el mascle amb qui volen tenir descendència, mentre que els mascles buscaven la quantitat. Això implica un xoc entre ells, i en surten quan la femella busca la protecció del mascle dominant. Dins aquestes pautes, s’entén que la dona està sotmesa a l’home perquè són iguals que els primats. Això, no és així. Amb l’estudi dels primats més semblants als humans, s’ha vist que la promiscuïtat és tant d’homes com de dones, quan les dones estan embarassades treballen en cooperatives, la criança és més solidària. DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE - Engels: escriu l’Origen de la família, la propietat privada i l’estat, l’any 1884, on parla de la derrota històrica del sexe femení que deriva de l’aparició de la propietat privada, explica l’existència de societats igualitàries prèvies a l’aparició de la propietat privada i parla de l’apropiació dels excedents per part de l’home. És criticat perquè equipara la societat victoriana amb la precapitalista i perquè és impossible explicar el procés d’apropiació. Té alguns aspectes a considerar, que són: relaciona els canvis en la divisió del treball amb la posició de les dones en la societat, relaciona la propietat privada, el matrimoni monògam i la prostitució, relaciona el domini econòmic i polític dels homes amb el control sobre la sexualitat femenina i situa la “derrota del sexe femení” durant la formació dels estats arcaics. - J.J.Bachofen: escriu El matriarcado: una investigación sobre el caràcter religioso y jurídico del matriarcado en el mundo antiguo (1861). Explica aquí l’evolució cultural dividida en 4 fases: l’eterisme (comunisme i polioma amb veneració a una protoAfrodita), dones “Mutterech” (fase matrifocal amb cultes ctònics i veneració a Demèter), dionisíaca (masculinització de les tradicions i emergència del patriarcat amb veneració a Dionís) i Apol·línia (fase patriarcal i aparició de la societat moderna). - Marija Gimbutas: parla d’una gran deessa mare vinculada amb la terra i estableix diferències entre un antic sistema europeu (matriarcal i ginocèntric) i un indo-europeu (patriarcal i androcèntric). - Ifi Amadiume: parla de les unitats domèstiques matricèntriques i de les xarxes laborals femenines. - Cheik Anta Diop: parla de l’existència de les reines a l’Antic Egipte. - Gerda Lerner: publica The Creation of Patriarchy l’any 1986, on parla de les dones coma primera propietat i intercanviades per al matrimoni, la prostitució i la esclavitud. Explica el patriarcat com a primera forma de jerarquia i dominació, i explica la posició secundària de les dones legitimada per textos religiosos i filosòfics. MATERNITAT I DOMESTICITAT COM A FUNCIONS DEFINITÒRIES La maternitat és, tradicionalment, considerada com a element distintiu de gènere, i conseqüentment, la llar també ho és per a la dona. Existeix la teoria de les esferes separades: l’espai públic i el privat o domèstic. DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE - Espai públic: és exclusivament masculí, representa l’esfera activa, l’activitat i el moviment, i està vinculada al poder i les dinàmiques polítiques i econòmiques. - Espai privat: és principalment femení, dedicat a la cura de la família en tots els sentits, és l’esfera passiva i conservadora que és deslligada del poder i les dinàmiques polítiques i econòmiques i que és dominat pel “pater familias”. Aquesta dualitat no és una realitat, és una construcció històrica. Apareix al segle XIV però s’accentua al segle XIX, a l’època victoriana. Aquesta dualitat entre públic i privat no és però, només de l’antiguitat, recentment també hi és existent. Per desmuntar-ho, s’ha de tenir una perspectiva universal i anhistòrica (no podem seguir els cànons existents), hi ha d’haver una interseccionalitat (per classes) i hi ha d’haver un discurs públic vinculat a la domesticitat (a casa no hi passa res) i aquesta ha d’estar vinculada a les dinàmiques polítiques i econòmiques. FEMINISME I LES SEVES TRES ONADES El feminisme és un moviment organitzat tant de caràcter teoria com pràctic que té coma principal objectiu millorar la situació d’inferioritat de la dona i desemmascarar les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l’home. PROTOFEMINISME El feminisme com a moviment no apareix abans del segle XIX. Hi ha però, home si dones que parlaven sobre la subjugació de les dones sota l’home només per ser dona, el protofeminisme. Qüestionen la subordinació femenina: per què ser dona em suposa una inferioritat de poder? Algunes dones protofeministes com Christine de Pisan (dona viuda que per mantenir els seus tres fills es posa a escriure, i és la primera dona que cobra per escriure), Isabel de Villena (considerada una de les primeres protofeministes de la Península Ibèrica, és de vida religiosa que són les dones que guanyen més “llibertat” i escriu la vida de Jesús des del punt de vista de s de la Mare de Déu) i Marie de Gournay (filla i amant de Montesquiu). PRIMERA ONADA DEL FEMINISME Comença a finals del XIX i principis del XX i segueix amb la protesta de la misogínia, principalment de la Il·lustració i la Revolució Francesa. Es fan reivindicacions de la dona en DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE diferents àmbits: polítics (sufragi femení), propietat (poder tenir propietats al seu nom) i reproducció (el dret a decidir quan vols tenir fills i quants). Són els primers punts en ser reivindicats. Comença la qüestió dels rols de gènere com a conseqüència natural de les diferències biològiques entre home si dones (es començarà a veure que no és natural la situació). És per això que comencen a aparèixer també les primeres accions, en forma d’escrits i de manifestos. Es trenca amb aquesta naturalitat de que els homes són els únics amb dreta la història. La vinculació del moviment femení amb les noves polítiques apareixen també en aquesta onada. No tots els polítics però, ho acceptaran. Un paper important és Clara Zetkin (18571933): estableix el dia internacional de la dona el 8 de març ja que a EEUU van matar (cremant) 10 dones treballadores en una indústria tèxtil, redacta la IIa Internacional Socialista i realitza la primera Conferència de Dones Socialistes. Altres exemples de dones involucrades en la política femenina són Harriet Taylor i John Stuart Mill, que escriuen El sotmetiment de la dona. A Espanya en concret, s’estableix el reconeixement del sufragi femení en la Constitució del 1931, però a les eleccions de Corts Constituents de 1931 hi ha sufragi universal masculí i sufragi femení passiu (significa que no poden votar però poden ser escollides). Aquestes dones són Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. Clara és la única que defensa el sufragi femení, les altres dues estan en contra per què el seu vot estaria controlat per l’església i el marit, i aleshores guanyarien els partits conservadors (les tres tiren cap a esquerres). A les eleccions del 1933, hi haurà sufragi universal i guanyen els conservadors (es creu que és perquè el vot de la dona està influenciat per l’església). SEGONA ONADA DEL FEMINISME S’inicia a la dècada dels 60 a EEUU. Es caracteritza per l’aparició de dones de la classe mitjana, la contestació de la “re-domesticació”, hi ha un context enormement polititzat, es reclama la igualtat dels drets en tots els àmbits socials i apareix la llei imposada per Lyndon Johnson: la llei sobre la discriminació dels negres i per sexe (1965). Hi ha diferents reclamacions també a la Gran Bretanya: s’origina en la nova esquerra i hi ha una revolució política i sexual de les dones. Es creen també en aquesta onada diferents moviments de dones com el National Organization of Women (NOW, 1966) o la Conferència Mundial de la Dona (Mèxic 1975). DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DE GÈNERE Les obres fonamentals d’aquesta onada són: - El segon sexe de Simone de Beaviour (1949): són els discursos entorn del gènere femení, explica com ha de considerar-se l’estat de la dona. - The Feminine Mystique, de Betty Friedan (1963): parla sobre la “malaltia que no té nom”. Fa un estudi sobre 300 dones de classe mitja-alta i considera que totes elles tenen un problema, no són felices ja que abans havien pogut treballar i la “redomesticació” els crea angoixa, depressió, estats d’alteració emocional... Reivindica el retorn de la dona al món laboral i sobretot que elles tinguin llibertat de decidir què volen fer. Les principals reivindicacions de la segona onada femenina són: - Igualtat de salaris: l’increment de diferència de salaris es comença a notar als 35-44 anys, i després es dispara. - Consideració de la doble jordana: les dones treballen a la seva feina i després tenen la feina domèstica, les tasques de la casa. - Dret avortament: i la llibertat que aquest suposa. - Llibertat sexual: escollir quants fills es vol tenir i la consideració sexual de la dona, que no sigui inferior a l’home. Apareix la píldora al 1961. - El nou model de família: hi ha el divorci i la protecció de la maternitat. - Combatre la violència contra les dones: relacionat amb el respecte, la igualtat i la llibertat. LA TERCERA ONADA DEL FEMINISME S’inicia el 1990. És molt més teòric que polític que la segona onada. Refusa l’essencialisme (no parla només d’un concepte o un perfil de dona, sinó que agafa tots els perfils possibles, tota la varietat). Per tant, no hi ha un sol model de la dona, es juga amb la interseccionalitat. Hi ha diferents diversitat d’aproximacions (t’apropes al feminisme des de diferents punts): la teoria queer (gais, lesbianes, intersexes, etc), l’anti racisme, es vincula amb la teoria post colonial i l’eco feminisme. Hi ha noves postures davant el sexe, la prostitució i el sadomasoquisme (hi ha la possibilitat que hi hagi dones que vulguin practicar aquestes pràctiques, és el teu cos, la teva vida, la teva experiència). ...