PARCIAL - Història (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Politécnica de Cataluña (UPC)
Grado Ciencias y Tecnologías de la Edificación - 2º curso
Asignatura Arquitectura, construcció i ciutat
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 08/04/2015
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

T0. INTRODUCCIÓ AL MÓN CONTEMPORANI El món contemporani comença amb la Revolució francesa (1789), tot i que la Revolució industrial (1750) es pot considerar la ‘porta’ cap a la contamporaneïtat, igual que les corrents del s. XVIII (‘de les llums’) com el racionalisme, l’empirisme i el romanticisme.
T1. INDUSTRIALITZACIÓ I CIUTAT ALS S. XVIII I XIX 1. Divisió del treball, artesania, manufactura, indústria i energia  La Revolució industrial comença cap a 1750 a Anglaterra amb un gran creixement de població i canvis econòmics i socials. Els canvis més importants tenen lloc en l’ocupació i explotació de terres comunals, en la disminució del coeficient de mortalitat infantil i, sobretot, en l’organització de la producció.
 Al principi els artesans-mestres d’ofici s’encarregaven de la producció, treballaven en tallers i estaven organitzats en gremis, pel que el coneixement quedava restringit i la producció era lenta i diferent-única.
Després es va passar a la manufactura, on el treball en cadena de mà d’obra no qualificada va aconseguir un augment del 200% de la producció, tot i que cap membre coneixia el procediment complet del producte.
Més tard, va sorgir la indústria, la qual va substituir la mà d’obra, en part o en la totalitat del treball, gràcies a màquines accionades per energia –sobretot hidràulica.
Una nova mentalitat tècnica neixerà d’aquesta evolució, interessada pels processos i no per l’acabat, sorgint l’Encyclopédie de Denis Diderot i Jean d’Alembert (1751-1772), que recullia els coneixements de producció per portar-los a l’abast de tothom.
 Una primera industrialització tindrà lloc al costat dels rius –per utilitzar el molí d’aigua com energia, la creació de canals/rius navegables i amb la creació de colònies obreres.
Una segona industrialització sorgirà quan, a partir de la màquina de vapor atmosfèrica Newcomen (1712), James Watt posarà a punt la màquina de vapor (1769) que sumava el carbó –substitut de fusta. D’aquesta forma ja no és necessari estar a la vora dels rius, colònies ni transport, pel que s’abaratiran els costos i la fàbrica arribarà a la ciutat.
 Adam Smith (1723-1790 economista i filòsof) va ser el primer en explicar la industrialització i els seus efectes, així com la divisió del treball i la lliure competència. Mentre que Karl Marx (1818-1883, economista, filòsof i sociòleg) va estudiar la manufactura.
2. Impacte de la industrialització sobre el territori i la ciutat Degut a l’arribada de la indústria i l’augment excessiu de població, sorgeixen problemes de vivenda i recursos, pel que baixa la qualitat de vida, es creen barris obrers i la burgesia desenvolupa la indústria tèxtil. Les ciutats creixen i es construeixen nous serveis –cementiri, hospital, mercat- i, sobretot, s’amplia la xarxa de transport i comunicació. Es perfecciona el sistema de construcció de paviments enquitranats, es traça la xarxa de canals que permetrà el transport de ferro i carbó a les ciutats i es crea el ferrocarril (1825) per George Stephenson.
3. La ciutat entre la utopia i el reformisme El desequilibri entre camp-ciutat, rics-pobres i els problemes polítics i socials, porten a dos tipus de solució:  La reforma utopia, que consistia a canviar el món físic –la ciutat lletja, bruta i atapeïda, i el món social –la misèria i la desmoralització. Somiada per polítics i intel·lectuals com Charles Fourier, que defensa el falansterisme –una fàbrica moderna en una societat medieval, és a dir, colònies obreres regulades que formessin ‘monestirs’ amb unes normes mínimes. Aquesta idea serà probada per Robert Owen, que experimenta a New Harmony (1825-1828).
 La reforma higienista, que consistia a reformar la ciutat mijançant xarxes de sanejament, subministre d’aigua potable, sistematització d’escorxadors i millora d’habitatges. Es desenvolupa la teoria dels 3 magnets, que junta la part bona del camp i la ciutat amb la creació de cinturons verds, de treball i de vivenda al voltant d’un stadtkrone –centre de la ciutat.
4. Els anys de la industrialització a Catalunya i Barcelona als s. XVIII i XIX Catalunya va experimentar un gran creixement, fonamentalment a causa de la industrialització –manufactura i indústria, i un capital provinent de les explotacions agràries com la vinya i el cotó. La població es va multiplicar x2, creixent ciutats com Tortosa i Reus gràcies a la facilitat de comunicació i transport per mar. La indústria d’Indianes –estampació de teixits comprats per exportar-los a les indies, va ser la dominants en un inici, per passar al tèxtil i metal·lúrgia al s. XIX.
T2. INICIS DE L’URBANISME MODERN A EUROPA I CATALUNYA 1. Els models de creixement urbà: París i Viena  El prefecte del Sena, baró de Hausmann, sota la direcció de Napoleó II, va portar a terme una reestructuració de París (1852-1870) per convertir-se en una ciutat moderna imperial. La obertura del centre i la seva unió amb la perifèria per mitjà de nous carrers i estacions de ferrocarril van suposar un canvi a la movilitat – gràcies a grans carrers i places, i la defensa contra els proletaris –se’ls reallotja en un cinturó fora de la muralla, juntament amb les fàbriques.
 El ringstrasse –carrer anella- de Viena va construir-se al voltant de la gran muralla construida antigament per defensar-se dels turcs (a partir del 1858), creant un carrer anul·lar amb edificis institucionals referents i zones verdes.
2. Tranformació urbana de Barcelona: Plà Cerdà Barcelona va ser setjada al 1714 degut a la Guerra de successió, marcant-la política i urbanísticament –es construeix Montjuïc com a fortalesa militar i la Ciutadella com a cuartell de cavalleria, i s’estableix el Decret de Nova planta, el qual prohibia construir en 2 km de la muralla per tal de poder apropar els canons en cas d’atac. La part de població desallotjada per crear la Ciutadella va reubicar-se en illes de cases llargues i estretes –semblants a casernes militars- creant la Barceloneta.
Les primeres reformes (1770-1808) van ser al Born, la construcció de la Rambla –que abans era part de la muralla- i el carrer Nou de la Rambla –ara el Rabal, el qual era un espai conreat per convents.
Durant els anys 1818-1850, els habitants van créixer de 83.000 a 187.000, i degut a les muralles, la ciutat no es podia expandir, pel que es va idear un concurs per al desenvolupament de Barcelona (1841) que no es va portar a terme.
Al 1854 el govern autoritza l’enderrocament de muralles i encarrega a Ildefons Cerdà el plànol topogràfic i de l’Eixample (1855 i 1859). Com a l’Ajuntament no li agrada la proposta de Cerdà –creuen que és utòpica i exagerada, tornen a convocar un concurs, on guanyarà Antoni Rovira i Trias (1860), qui proposa un creixement radial limitat per un canal, basat en quatre grans eixos que separaven cinc sectors –cadascun format per illes separades per carrers de dotze metres i zones verdes, i una gran plaça (Pl. Catalunya).
El govern, tot i això, va seguir endavant amb el plà Cerdà, que consistia en illes quadrades aixamfranades –que més tard s’atapeïrien per motius d’aprofitar espai- amb orientació paral·lela i perpendicular al mar, amb grans vies que atravessaven tota la ciutat –Gran Via, Meridiana, Diagonal, i el centre cruïlla seria Pl. Glòries. A més, aquesta divisió diferenciava tres sectors, dividits en quatre districtes cadascun, amb quatre barris cada districte.
A cada districte li corresponia un mercat i a cada barri un ajuntament, una escola i una església, de forma que era una ‘trama igualitària’, sense jerarquització de la ciutat. Aquest motiu i que la ciutat vella no fos el centre i nucli, va fer que hi hagués moltes persones en desacord.
Més tard, la ciutat pateix la consecució d’una infraestructura de serveis urbans amb la xarxa de gas ciutat i la il·luminació (1842), la xarxa de sanejament (1891) que comptava amb el reciclatge del residus com a fertilitzants i el transport urbà –el tren de Sarrià (1863) i els tramvies.
3. Transformació urbana de Barcelona: la reforma de Ciutat Vella i el Raval La ciutat ja havia patit diferents reformes: la pavimentació de la Rambla, el passeig de l’Esplanada, la construcció de la Barceloneta, el passeig de Gràcia i l’obertura del carrer Ferran. Després de la desamortització dels edificis religiosos (1836) es van construir places com la de Sant Josep i Santa Caterina, juntament amb l’entrada del ferrocarril al recinte emmurallat.
Un cop enderrocades les muralles i el pla Cerdà, l’Exposició Universal de 1888 va suposar l’acondicionament de la Ciutadella i el seu entorn, mercats i carrers. En quant a la reforma interior, per augmentar la viabilitat es va empendre l’obertura de la Via Laietana (1910), que influiria en un futur al centre de la ciutat.
T3. LA CASA OBJECTE D’ARQUITECTURA: EL CAS DE BARCELONA I CATALUNYA 1. Canvis a l’estructura familiar: de la casa artesana a la casa de veïns La casa artesana és el producte de la manera de viure i treballar de les famílies patriarcals, d’un o dos pisos, que incorpora habitacions per ús agrícola o artesà, un hort i espai per la família. La necessitat d’ampliació comportava ocupar part de l’hort o de la casa veïna –mitjançant lloguers, i els mestres acollien aprenents durant la seva formació. Això implica que la casa constituïa quatre funcions bàsiques: unitat de producció, escola de formació professional, unitat tributària i centre assistencial.
Amb la industrialització, aquesta família patriarcal desapareix, donant lloc a una família nuclear –només pares i fills, pel que les necessitats d’habitatge canvien. Aquest canvi dóna lloc a la casa de veïns –primer anomenada casa d’escaleta, on una escala conduïa als pisos de cada família –dividida per alçària entre rics i pobres, la teulada es va substituir per un terrat, el sostre entaulat per un sostre estanc i la façana de pedra per una façana de maó – neixent el paleta. En aquestes cases, la planta baixa contenia un o dos comerços i l’entrada de l’edifici, mentre que a Barcelona també es van entresòls perquè els ocupin el servei –cuiners, porters, neteja.
T4. VELLS I NOUS MATERIALS ALS S. XVIII I XIX 1. El maó davant la pedra La pedra és utilitzada per la seva daver haftigkeit –perdurabilitat- i inicialmente s’aprofita la seva geometria i gravetat que es va treballant per assolir els requisits de la tècnica de la pedra en sec. Després sorgeix el ‘paredat’, el qual hi afegeix fang i sorra per no haver d’encaixar les arestes. Per qualsevol d’aquests mètodes cada artesà ha d’extreure de la cantera la pedra –mirant la veta bona- amb la una escoda, trencant la tasconera –forat- que es pica fins obtenir un dau. Mitjançant uns crics s’aixeca per posar-la a uns corrons que la transporten fins al taller, on s’ha de desbastar –treure el sobrant amb l’escoda- i fer el picat en fi per treballar-la per plans. La textura final depenia de l’eina utilitzada –escoda, gardina, tallant de tall, martelina o bruixarda/martes de peces intercanviables.
L’art de monteia o esterotomia és l’estudi de les operacions necessàries per fer un conjunt arquitectònic coherent mitjançant plantilles de fusta per aparellar els carreus i conformar arcs, voltes, etc., un secret del gremi pedrer fins que Philibert de l’Orme va publicar-lo en un llibre al s. XVI, proporcionant les plantilles i, així, l’aparició dels aparelladors.
El maó es presenta con un material econòmic –gràcies a la indústria- i de construcció ràpida, convertint-se durant el s- XVII-XVIII en el material modern degut a la seva gran facilitat de col·locació, regularització de la producció, poca ocupació de l’espai i màxim rendiment estàtic. La primera peça a mecanitzar seran les teules amb la màquina galetera, i al 1850 s’extruiran els maons mitjançant la filera. Amb l’arribada del forn Hoffmann –túnel circular entorn una cambra de fums- al 1858 es podran coure al foc amb més facilitat. Amb tot això es construiran les primeres cases de maó, com la Red House de William Morris al 1859, es faran catàlegs de patterns semblants als de costura i el maó es farà servir com a beckleidung –revestiment. A Barcelona trobem l’Arc de Triomf i el Convent de les Teresines de Gaudí. El maó s’acabarà considerant com a el material de la nació, de la terra i del poble.
Es descobreix que també pot ser utilitzat per geomeria complexa, tal i com desenvolupen Elies Rogent i Joan Torres. Al 1880 Rafael Guastavino construeix el teatre del centre cultural La Massa de Vilassar de Dalt amb una cúpula de 17 m de diàmetre i comercialitza la volta catalana als EEUU amb construccions com la Universitat de Columbia, el metro de NY i la catedral de NY.
2. El ferro davant la fusta La fusta és un material preindustrial on les primeres mecanitzacions es fan a la serra pel tallat i més tard –a finals del s. XVIII- l’escairatge/normalitzat. Utilitzada a les voltes, les jàsseres i bigues per ús estructural i per a revestimentiments i paviments. La seva obtenció consisteix en abatir l’arbre –amb cordes, destral, xerrac o serrai esbrancar-lo al mateix bosc. Després es fa un forat amb una riba per arrossegar-lo i transportar-lo a la serreria.
El ferro és un material més treballat ja que necessita ser extret d’un conglomerat d’altres materials per diferents processos, això fa que sigui utilitzat en pocs productes i que siguin complexos i valuosos. El forn es situa aprop del bosc, mina o riu, que escalfa la mescla a 1.200ºC i en separa l’arrabio de l’escòria. La pedra obtinguda es colpeja per treure’n les impureses –procés que s’acabarà mecanitzant amb un martinet.
La seva industrialització s’aconsegueix amb l’adequació del carbó mineral, l’aplicació de la màquina de vapor i el perfeccionament dels alts forns al 1780. Així es faran els productes de ferro colat com el pont de Coalbrokdale al 1778 i lingots de ferro amb els que, més tard, Henry Cort aplicarà un pudelatge per aconseguir el ferro negre/pur/dolç/de farga al 1784. Amb els sistemes de laminació aplicats al ferro negre, s’aconsegueix el ferro laminat. A 1855 apareix el convertidor de Henry Bessemer que afegeix carboni per aconseguir acer.
L’extensió de l’ús del ferro colat -1800/1850- és degut a que és més econòmic i ràpid per fer columnes i pot imitar la forma grega, barroca, etc. que es creen amb les mateixes característiques gràcies a un motlle i diferents sèries que es cataloguen, creant un model modulat de construcció. Degut a ser ‘massa modern’, es començarà a utilitzar a edificis secundaris i a elements com baranes i carpinteria.
L’extensió de l’ús del ferro dolç/de farga -1850/...- s’aconsegueix gràcies a uns elements treballats per donar una imatge prestigiosa a voltes i jàsseres, com la Biblioteca Sainte-Geneviève de Henry Labrouste al 1843-1851.
La generalització del ferro laminat consisteix en l’ús de geometries simples que refinen els càlculs estructurals gràcies a l’estructura de barres per les noves perfileries, com el mètode Cullmann al 1856 i l’encavallada metàl·lica. Aquests nous perfils seran utilitzats a ponts i altres obres secundàries com el viaducte de Garabit al 1884 i la Torre Eiffel al 1889, i finalment s’utilitzarà a edificis importants a principis del s. XX.
3. El vidre com a complement i l’aparició del ciment El vidre es fa servir per emular les antigues catedrals, per hivernacles, pavellons i estacions de ferrocarril.
Juntament amb ferro colat i laminat es va construir el Crystal Palace de Joseph Paxton al 1851. Els vidres es produïen per dos procediments, el crown glass que fa girar la canya damunt d’una superfície plana i s’esten per després escairar-lo i el sistema flint glass que permet vidres més grans gràcies a una gran ampolla bufada i tallada per la generatriu.
La calç aèria és el conglomerant universal del món preindustrial, que necessita diòxid de carboni per fraguar i que s’aconseguia amb la CaCO3 a 900ºC en una olla durant tres dies i tres nits produint calç viva i afegint-hi aigua, la calç apagada. Degu al ritme lent de producció, es va buscar un nou material amb propietats opus caementicium.
Així al 1774, John Smeaton, que havia de reparar el far d’Eddystone, va buscar un conglomerant de fraguat ràpid i va obtenir la calç hidràulica. Aquest estudi va ser seguit per James Parker, que al 1791 va produir un ciment natural a partir d’una calcària amb propietats d’hidraulicitat. Al 1818 Louis-Joseph Vicat va definir l’índex hidraulicitat de la calç i el ciment, explorant les pedreres i calssificant-les segons els components minerals, sobretot en pedra calcària i argila. Aquesta barreja va ser assajada per Joseph Aspdin al 1824, descobrint el ciment pòrtland artificial, que tenia el defecte de que ‘caducava’ i no es podia emmagatzemar. Per aquest motiu, Isaac Charles Johnson va construir forns refractaris al 1845 on es podia obtenir clínker, nòduls vitrificats que no perdien les propietats fins a ser triturats. Aquest procés de formació de clínker va ser mecanitzat per Ernest Leslie Ransome amb el forn rotatori al 1880.
4. El ciment i el ferro El ciment armat és la solució per compensar l’esforç a tracció de les estructures, ja que el ferro aporta resistència a flexió. La primera experència va ser una barca, presentada a l’Exposició Universal de París al 1855. Així les primeres patents van arribar de mà de Joseph Monier –jardiner reial- que va patentar jardineres, canonades, plafons, ponts, escales i un sistema de coberta, del 1865 al 1880. Degut als deutes, va vendre les patents a Alemanya i comercialitzades per la casa Wayss und Freitag des del 1893. La firma alemana va fundar la revista Beton und Eisen amb una orientació menys comercial i més científica que la Hennebique. D’altra banda, la firma Hennebique francesa va desenvolupar patents basades en un sistema senzill de pilars i jàsseres que aguantaven els sostres gràcies a lloses nervades i també va publicar la revista Le Beton Armé. El sistema Hennebique era empíric, basat en proves de càrrega i la intuïció de persones que coneixien el material, de manera semblant al sistema utilitzat a la fusta, que amb els anys va resultar ser més aproximat que els plantejaments dels alemanys.
Així doncs, la patent Hennebique era més adequada per estructures reticulars tridimensionals basades en pilars i jàsseres i la patent Monier per obres laminars contínues com dipòsits i sitges.
Al 1896 va néixer la primera disposició oficial francesa que obria el camí a la normativa i les condicions de treball es van fer públiques fins que les patents van desaparèixer.
T5. ARQUITECTURA I CONSTRUCCIÓ AL S. XVIII I XIX 1. Introducció al debat arquitectònic Durant el Renaixement, es recull el pensament clàssic, deixant de banda el gòtic –que es relaciona amb ciutats fosques, estretes i poc higièniques- pel que es formen el classicisme i la ciutat ideal. La ciutat ideal es basa en retícules i la geometria dels postulats de Vitrubio, que creu que es pot viure en harmonia si es segueixen les lleis del món racional. Cap al s. XVII s’adonen que la naturalesa no sempre segueix les lleis, això i les constants guerres, fan perdre la fe exclusiva en la raó. Per aquest motiu sorgeix el barroc, que ‘trenca’ la geometria i les relacions harmòniques amb la introducció d’ornament complexe, com a la Planta de Sant Pere al Vaticà del 1641.
Al mateix temps, diferents personatges de la època canvien la forma de veure el món:  Els racionalistes com Descartes i Spinoza. Descartes creu que el classicisme ha ‘pecat’ de confiança, pel que ara no s’ha de creure res fins que no es trobi alguna cosa realment certa –el dubte- Pienso luego existo.Fins a poder determinar una teoria sobre com és el món, es viurà segons la convenció –els costums acceptats-, que portaran a l’aparició de les Acadèmies a l’arquitectura i a la formació de codis estètics i constructius, com va fer Guarino Guarini. Altres, com Perrault i Laugier, defensaran que només amb l’estudi de la història és possible no tornar a cometre els mateixos errors, de forma que ‘disseccionaran’ l’arquitectura per poder fer propostes racionals.
 Els empiristes com Locke i Hume. No confien en la raó, ja que és una eina imperfecta, de forma que han de confiar en els sentits i les sensacions dels estímuls pels quals es percep el món.
 Els romanticistes com Rousseau i Kant. Defesnsen que només et pots fiar de la passió i l’emoció pel coneixement de la pròpia ànima, és a dir, els sentiments generats –desequilibri, furia, etc.
 Els primers historicismes per l’interès de les ruïnes, que permet descobrir l’herència de l’arquitectura, la qual Winckelmann ordenarà cronològicament a Geschichte der Kunst des Alterthurms –Història de l’Art en l’Antiguitat- al 1764 gràcies a la col·lecció del Vaticà.
2. El neoclassicisme al s. XVIII El palladianisme anglès inspirat per Andrea Paladio –constructor de viles i esglésies a Itàlia- està dirigit a la raó, no hi ha colors, tot i això estimula els sentits amb l’exterior de la construcció –jardins, valles, etc.
El neoclassicisme racionalista francès segueix el mètode Durand –de Jean Nicolas Louis Durand 1760/1834- el qual busca normes per construir i projectar de forma econòmica i la combinació/composició de peces. Aquó sorgeix la convenció per treballar en planta i alçat.
El neoclassicisme del sublim d’Etienne-Louis Boulleé -1728/1799- segueix la percepció insconscient de que vivim en un món antic en el que desapareixerem, es remet a les ruïnes i és un sistema modular on la gent es fixa en l’espai gràcies a un joc de compressió/descompressió, llum/foscor, etc.
El neoclassicisme visionari de Claude Nicolas Ledoux -1736/1806- proposa cases rodones amb forants que les atravessen i assentaments que recorden als falangisteris, tot proposant una Universitat.
3. El neoclassicisme a Europa i la península Europa és revolucionària –amb constant revoltes populars- i d’imperis, els quals s’expressen mitjançant l’arquitectura com a successors de Roma. A Prússia, Karl Friedrich Schinkel -1781/1841-, tot i defensar l’harmonia, la unió i Déu, construeix en neoclàssic per tal de refundar l’imperi .
A la península ibèrica es fomenta la cultura arquitectònica clàssica com a estil imperial, amb construccions com el Museo del Prado i la Llotja de Barcelona.
4. Elements paisatgístics Els francesos-racionalistes construiran amb grans jardins definits geomètricament com Versailles, mentre que els anglesos-pintoresc aprofitaran la bellesa de la natura salvatge com a estímul en contrast amb la construcció com Humprhry Repton.
5. Docència, insitucions i Acadèmies El rei anglès crea la Royal Society al 1665 per reunir el coneixement i decidir les qüestions de l’estat, alhora que s’introdueix la homogeneïtzació de les mesures i la triangulació.
A França, l’Académie Royal d’Architecture de Françe esten el neoclassicisme per Europa i forma els arquitectes en l’ordre, la proporció, el dibuix i les matemàtiques, a més de controlar els autors i les seves obres. Al 1743 es funda l’École des Arts per Jacques-François Blondel, que dóna un caire més racional als estudis d’arquitectura, a més també es creen escoles d’enginyers.
Aquest tipus d’Acadèmies són abolides després de la Revolució, ja que són ‘fruit’ de l corona. D’aquesta forma sorgeix l’École Polytechnique al 1794, la qual no serveix al rei i genera estudiants que coneixent les últimes teories.
T6. INTRODUCCIÓ A LES BASES TEÒRIQUES DEL S. XIX 1. Del neoclassicisme (historicisme) a l’eclecticisme El neoclassicisme (progressivament) romàntic del qual evolucionen el neogrec, el neoromà, el neoexòtic, el neorenaixement i el neobarroc, i als països del nord destaca el neomedievalisme romàntic a partir del 1830 del qual evolucionen el neobizantí, el neoromànic, el neoàrab i el neogòtic. La intensificació progressiva del romanticisme durant el s. XIX pel creixement de la consciència històrica i una nova concepció de la bellesa com a fruit del llenguatge, els ornaments i l’estímul de les sensacions. Al 1838 Jacques Ignace Hittorf publica Els grecs pintaven els temples pel que la imatge serena passarà a ser festiva i es buscaran referències que cambiaran el gust pels detalls, el color i les llums –l’ornament.
Jean-Louis Durand fonamentarà l’arquitectura en 3 peus: la composició on la bellesa es produeix a partir de parts unides, el caràcter per a entendre el tipus d’edificació gràcies a un conveni –Humbert de Superville defensa que les formes expressen sentiments amb cares- i l’estil morfològic, tècnic i d’espai que ha de ser propi de cada país.
Amb el pas dels anys es formarà l’eclecticisme que diferencia els conceptes d’arquitecte, obra i arquitectura amb la barreja i contaminació de tots els estils.
2. La vessant neoclassicista René Chateaubriand escriu Le génie du christianisme al 1802, amb el qual busca la identitat comú d’Europa: el cristianisme. Per conviure en harmonia és necessari tornar al medievalisme i l’art gòtic, que són l’estil cristià per excel·lència. En aquest context destaquen l’escriptor Victor Hugo i l’arquitecte Augustus Welby Northnore Piugin desenvolupant el neogòtic.
Alhora es va a la recerca d’un ‘estil nacional’ basat en la senzillesa i l’honestedat del poble, com es comenta al llibre de Heinrich Hübsch In welchem Style sollen wir bauen al 1828.
D’altra banda, Napoleó decideix invadir Egipte per seguir les passes dels romans, on troba la pedra Rosetta, s’estudien la fauna i flora i es fan plànols de les edificacions. Aquest fet comporta un gust de l’antiguitat més enllà de les clàssiques Roma i Grècia, com la Índia i Granada, sorgint una moda de copiar/actualitzar les arquitectures d’aquests nous llocs conquerits.
3. El nou gust sensualista de l’eclecticisme L’eclecticisme es basa en l’alternança, simultània i contraposada de llenguatges, on l’harmonia compositiva i la creativitat arquitectònica són més importants que la identificació històrica del llengutage. Es poden identificar 3 formes: la justificació d’estils diferents per funcions diferents, la barreja d’elements d’estils diferents en una mateixa obra o la creació de nous estils que en realitat es fan amb aportacions d’estils existents.
Els pensadors arts&crafts assumeixen que les màquines han de fer-se servir en l’art, de forma que aquest ja no serà únic i inimitable. Així sorgeix el tèxtil i l’empaperat de les cases, recollit per Owen Jones a The Grammar of Ornament al 1856. Un exemple d’aquesta mescla d’estils és l’Òpera de París de Charkes Garnier, la qual és neoclassicista per l’exterior però el seu interior està ple de pintures i paper complexament ornamentat que dóna un espai de somni.
4. El debat de la tècnica en l’arquitectura Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc -1814/1879- escriu Dictionnaire raisonné de l’architecture i estudia l’esquelet per diferenciar els elements sostentats dels sostentants, i aplica aquest mètode a l’arquitectura, en la que defensa que aquesta és construcció o que l’estil que més desenvolupa aquest concepte és el gòtic. Defensarà amb aquesta teoria de diferenciació d’elements –racionalisme estructural- la utilització del ferro, ja que permet imitar les fines voltes gòtiques i els óssos dels esquelets.
John Ruskin era un escriptor que defensava la naturalesa com a expressió divina, exaltant els conceptes de bellesa natural contra artificial i el sentiment contra l’ordre i la simetria. Escriu Les set làmpades de l’arquitectura on argumenta que allò que no serveix per a res en la construcció comença a crear arquitectura , amb la millor varietat de cada material, les veritables formes ornamentals contra la imitació, allò gran i potent, la imitació de la naturalesa, el treball manual i el respecte de l’arquitectura existent.
Gottfried Semper s’interesa pel valor simbòlic del revestiment i el color, els quals són l’essència del desenvolupament posterior de l’arquitectura i la diferenciació de dues formes en aquest bekleidung – revestiment: kernform –forma dura, estructura- i kinstform –no estructura, art.
T7. EL TOMBANT DEL SEGLE (1870-1914) A EEUU 1. Expansió i divisió territorial als EEUU Al 1776 les colònies es separen de la corona britànica i s’expandeixen per ambició de territori, lluitant especialment per la zona dels grans llacs. Altres parts del territori EEUU es compren, com Louisiana a França i Florida a Espanya. Tot el nou territori verge serà un ‘camp de proves’ que, impulsat pel president Jefferson, s’administrarà per una estructura d’estat i el mètode de la centuriación (parcel·les de 100x100) en línies ortogonals (paral·leles| i línies base ---) on el punt creuat serà la ciutat de Chicago i es construeix Washington com a nova capital. Mitjançant la Land Ordinance al 1789 es crea una quadrícula de 6x6 milles, les quals seran townships –territori de cada ciutat- i que a la vegada es dividiran en 1x1 milla per a vendre als colonitzadors. Cada estat està dividit en comptats –counties- que contenen ciutats –towns- amb diferents administracions. Al territori que ja estava ocupat es construeixen estructures llargues i estretes que desemboquen als rius, o bé apreciacions d’una malla i eixos diagonals per generar ciutats. Tot aquest procés de compra i construcció requereix vies ferroviàries i un tipus d’edificació accelerada.
2. Les arrels de la construcció als EEUU Inicialment es construiran cases de fusta a l’estil europeu als llocs on tenen boscos i els rics que viatgen a estudiar a Europa seguiran els neos i classicisme. Per qüestions de rapidesa, els colonitzadors de l’oest seguiran la tècnica del ballon frame, que consisteix en la subsitució de pilars per perfils de fusta fins amb molt poca separació i travesseres per arriostrar-los horitzontalment per folrar l’exterior amb taulons posteriorment. Aquesta tècnica és possible gràcies als perfils fets a fàbriques de serradoras i els claus per ensamblar.
3. La qüestió de l’estil i els nous materials Sorgeix l’american gothic –gòtic- dels nord-europeus, ja que va ser l’arquitectura dels seus anys d’esplendor i l’american palladian –paladianisme- dels anglesos que pot trobar-se a edificis com la Casa blanca i el Pentàgon.
EEUU serà un lloc de proves d’enginyeria i materials, canviant les construccions de fusta per ferro colat imitant la pedra.
4. Els garatacels i Chicago Chicago és una ciutat important perquè s’ha de creuar per anar a Boston, està al costat dels grans llacs i es troba al mig del territori conquistat amb un punt de ferrocarril clau. Es funda al 1812 al costat del llac Michigan i el riu Mississippi, amb un ‘cinturó’ pels estables de bestiar –ja que hi ha molt moviment i transport- i en pocs anys la població arriba als 2 milions. En el gran incendi de 1871 provocat per una làmpara de gas a un corral, gran part de la ciutat es crema degut a que les cases són de fusta. La ciutat s’haurà de reconstruir d’un material fireproof però a la vegada lleuger –degut a que es troba situada damunt d’un terreny pantanós-, pel que s’escollirà l’acer.
Els edificis es construeixen de major altura i, per tant, de més rendiment econòmic al Loop –barri antic- on els solars són molt cars i han de ser alts per compensar el valor.
Amb l’invent de l’ascernsor de vapor i hidràulic al 1852 per Elisha G. Otis i elècric al 1892 per Siemens , els pisos més valorats seran els àtics, d’uns edificis que ja no es construeixen amb maó degut a la gran ocupació a PB, sinó d’acer i maó. William Le Baron Jenney instaura un sistema de tile arch pel sostre que consisteix en una capa de morter amb espai lliure per les instal·lacions i un terra ceràmic, aplicat al Home insurance building. Gràcies a la desparició dels grans murs portants a PB, poc a poc apareixerà l’arquitectura i façana corporativa, com al Reliance building de Burnham&Root, tot i que trigarà en acceptar-se una façana de vidre.
5. El moviment city beautiful -el retorn al classicisme- i Frank Lloyd Wright A una part de la societat no li agraden les noves tècniques i creen el moviment city beautiful –white city- tornant al classicisme, de forma que els altres estils i tècniques pateixen un retrocès, com es pot veure al Flatiron building, Central station i el Paraninf de la Universitat de Virginia de Guastavino.
D’una altra banda, altres defensen que al nou país no se li pot donar la vella arquitectura opresora, sinó que ha de ser democràtica i americana. Frank Lloyd Wright, doncs, desenvolupa cases residencials amb grans plaques horitzontals de formigó i desenvolupades al voltant de la xemeneia, amb obertures a les cantonades de les habitacions que aporten fluidesa entre l’exterior i l’interior, com la Robie house de 1906-09.
6. Reflexions sobre la ciutat i les gardens cities of tomorrow La ciutat creix ‘està viva’ i s’ha de plantejar un model urbanístic per a poder controlar-la i integrar-la a l’entorn.
Ebenezer Howard publica Garden cities of tomorrow al 1902, acunyant el concepte i proposa un nou model en forma de satèl·lit –d’un cercle en van sortint més- i cada cercle el composa un parc central rodejat de cases i fàbriques, amb camps, cases per quan s’està malalt, escoles, etc. a les terres del voltant. Aquest tipus de model urbanístic es dóna a Letchworth al 1909.
Per aquells qui no volen abandonar la ciutat, però el trànsit és el gran inconvenient degut als carrers estrets del centre antic, es milloraran amb voreres i carrers per al transport. En aquesta visió, Eugène Henard preveu el vehicle motoritzat i volador, de forma que dissenya aparcaments i carrers per als dos tipus. Al 1920, proposarà la Rue future on el nivell 0 està destinat exclusivament al tranvia, el -1 als cotxes i mercancies i el +1 és el nivell on es troben els carrers peatonals i comerç. Aquesta idea va ser aplicada a la Ciudad lineal de Madrid d’Arturo Sortia y Mata al 1894, on les illes de cases estan entre grans avingudes i rodejades d’una espina vertebral –una carretera. Enacara així, el model serà considerat utòpic per la baixa densitat que permet –tan sols una planta +1.
Finalment, qui no considera la indústria negativa, com Tony Garnier, al 1904, es dissenyen ciutats industrials amb la pròpis indústria al centre, unes vivendes dignes mínimes rodejant-la i espais socials com la torre del rellotge, l’estació d’autobusos i l’ajuntament.
7. Els arts&crafts i l’art nouveau Sorgeix segut a la preocupació de vincular l’art i la tècnica, de forma que es pugui generar un nou art. William Morris creu que no és possible prescindir de les màquines però que és necessari que el dissenyador les controloli per tal que el mercat no s’ompli de peces ‘sense valor’. D’aquesta forma s’enten el disseny com la disciplina que combina l’art i la màquina. La casa Red house de Morris està construida amb maons mitjançant l’ús del disseny.
A l’exposició Arts and crafts de 1888, finalment s’accepta la màquina.
L’aruitectura d’art nouveau és un moviment de nom genèric francès –modern style, liberty, jugendstil, sezession, modernisme- que gira entorn a l’abandó de les referències historicistes i la simetria, utilitza línies oscil·lants i corbes que confereixen tensió dinàmica, una aparença elegant degut a les superfícies i l’expressionisme dels materials, l’estètica oriental i floral, etc.
 Als Països baixos, Victor Horta és el primer arquitecte d’art nouveau i construeix la Casa Tassel amb noves formes corbes aconseguides amb una estructura de ferro i unas ornaments de materials industrials gràcies al disseny elaborat portat a la màquina.
 A Viena, la sezession expressa el moviment que preten distingir-se de l’Acadèmia i de la tradició, construintse el Pavellón de la Sezession i aconseguint l’acceptació de la màquina al 1897. Per altra banda, Otto Wagner causarà un gran escàndol amb la Majolica haus, de gran austeritat, amb una façana ceràmica amb motius florals que conté els majors ornaments a la part alta en lloc de la part baixa com és costum.
 A Catalunya, Lluís Domenech i Montaner construeix el Palau de la Música al 1905-08, el qual està compost per escaiola de motlles industrials, vidrieres i luminàries fetes gràcies a màquines. Josep Puig i Cadalfach treballa una mescla de materials moderns amb formes artístiques aconseguides a màquina, com la Casa de les Punxes. Antoni Gaudí i Cornet innova una forma per a descarregar el pes als arcs amb un sistema de pesos penjats de cordes, creant diferents i complicades geometries.
8. El naixement de l’arquitectura moderna Del 1900 al 1914 s’emfatitza la indústria com a generadora de l’arquitectura i es rebutgen els ‘ornaments sobrants’. A Viena, Otto Wagner construeix Postparkasse on es veu obligat a posar un aplacat de pedra a la planta baixa per amagar l’estructura metàl·lica i per ‘venjar-se’ no amaga els claus de fixació. L’interior de l’edifici és tot de vidre i llum, sense ornaments amb l’excepció de l’entrega del pilar amb el ‘reblonado’.
Adolf Loos escriu Ocho en el vacío que tracta sobre l’arquitectura moderna sense massa ornaments, de forma que en la simplicitat està la perfecció. Trobem exemples amb la casa Michaelerplatz projectada com una retícula racional amb un pis baix separat mitjançant una cornisa o la casa Scheu, de superfície llisa, blanca i funcional sense tan sols cornises.
A Alemanya, Bismark encarrega a Hermann Muthesius observar als anglesos per imitar-los i escriu Das Englische haus, d’aquí es sentaran les bases per a una nova arquitectura i la formació de la Deutscher Werkbund amb l’estudi del jugendstil. Destaca Peter Behrens a l’empresa AEG per disssenyar l’edifici de la fàbrica de turbines al 1908-09.
El formigó pasarà a la cases de mà de Le Corbusier i la seva teoria Dom-ino, a través de façanes senzilles sense ornaments, on la casa és una ‘màquina d’habitar’.
T8. ARQUITECTURA I CONSTRUCCIÓ EN TEMPS D’ENTREGUERRA (1914-1945) 1. Introducció a la IGM Al 1914 l’arxiduc d’Àustria és assassinat per un servi, donant lloc a una lluita contra Hungria que desemboca en la IGM, on s’utilitza la indústria per a l’artilleria, en bombes i gasos. A partir d’aquest moment es prrendrà consciència de que les màquines ens poden destruir tot i que ens ajudin. Mentre, a Rússia s’ha iniciat la Revolució proletaria amb l’ajuda de Lenin, destronant els tzars i creant-se la URSS per un cop d’estat al 1917. Al 1918, finalitzada la guerra, s’han perdut les colònies i tots els avenços anteriors han de tornar a debatir-se. La falta d’organització i recursos suposen un caos al govern, que provoca un avanç dels partits polítics i els sindicats fins al 1940 que proporciona ‘llibertat’ per a la innovació.
2. Alemanya i la Bauhaus Durant la IGM, Alemanya es converteix en la Weimarrepublik i es crea una universitat seguint la forma i idees de la Deutscher Werkbund, la Bauhaus amb el principal objectiu de fer de l’artesa un artista i viceversa. La universitat, situada a Dessau, està separada segons usos amb una forma no-simètrica, amb una façana moderna de pany blanc i superfície vitrada obra de Walter Gropius al 1925-26.
A la Bauhaus l’ensenyament es separada per anys en preliminar, assignatures bàsiques, especialització de material i taller experimental de projecte. A més, estudien com fer mobles prototip amb l’estudi d’art i modulats, alhora que tipografia, dos ‘assignatures’ que es venen per guanyar diners.
3. Corrents artístiques Del 1900 al 1925 sorgeix l’expressionisme, que consisteix en la representació del món interior, una idea que portarà a la creació del cubisme –l’art abstracte- de 1907-14 i altres derivades com el neoplasticisme, el futurisme i el constructivisme.
 A l’expressionisme alemany destaca l’arquitecte Erich Mendelsohn, amb un missatge a la forma de formigó armat on hi destaca la forma, el material, la tècnica, la ciència i la tecnologia en un conjunt artístic global que ens representi, de forma que l’estructura i l’ornament junts siguin actuals i moderns, com la Torre Einstein al 1920.
 Al neoplasticisme, un art basat en el joc de les formes, el color, la composició i el disseny, destaca Gerrit Thomas Rietveld i la seva casa Schröeder que es basa en una construcció per plans i elements a color, emfatitzada per una ‘ruptura de la caixa’ que crea espais in-between.
 El constructivisme es potencia la idea de que una estructura pot tenir força expressiva a la vegada que innovadora si es combinen els elements.
4. Mies Van der Rohe i Le Corbusier A Alemanya, Ludwin Mies Van der Rohe -1886/1969- desenvolupa una arquitectura pròpia mitjançant projectes d’estructura de formigó i làmina de vidre, de forma minimalista i simple –Menos es más- i descomposant el tancament. A 1929 dissenya el Pavellón d’Alemanya a Barcelona –Montjuïc- creant una planta baixa sense habitacions tancades –les seves portes són corredisses- creant així un espai fluid on els pilars – que estan folrats de xapa cromada i en forma x- i el tellat no toquen els murs. La seva estratègia estètica es basa en l’ús de diferents materials i textures.
A França, Charles Edouard Jeanneret -Le Corbusier-, un rellotger suís intressat en l’arquitectura, decideix viatjar per París i Europa treballant pels millors arquitectes i aconseguint una visió ideològica que plasma al llibre Vers une architecture, amb la idea de que la cada ha de ser una ‘màquina d’habitar’. Els 5 punts de com ha de ser una casa són:  Construida sobre pilotes  Planta baixa ajardinada  Planta interior lliure  Finestres llargues i de grans dimensions  Façana lliure T9. CIUTAT EN TEMPS D’ENTREGUERRA (1914-1945) 1. El Taylorisme, Fordisme i la construcció La construcció ha trigat gairebé 200 anys a concebre’s com una activitat industrialitzable i la qüestió ara és afinar la forma de treball dels nous materials per a la seva eficiència i optimització econòmica. Taylor va fundar la doctrina d’analitzar el procés constructiu per saber què fa cada reballador en cada moment i educar-los per no fer moviments ‘gratuïts’ i optimitzar l’energia. En aquesta doctrina, el Taylorisme, destaca Ford, un fabricant de cotxes que portarà l’exemple al Fordisme. A la seva fàbrica d’automòbils, hi ha un sobrant de producte que li dóna la idea de fer cotxes ‘mínims’ a un preu assequible per augmentar el mercat.
En el rang de la construcció, es van estudiar els moviments dels paletes i es va crear el Bricklaying System, que recull els 21 moviments optimitzats per la col·locació de maons segons el matrimoni Bunker Gilbreth. El matrimoni també va estandaritzar les mides i relacions dels maons, així com la col·locació idònea els mobles a les cuines.
2. La qüestió de l’habitatge A Alemanya, els obrers vivien a les mietkaserne uns pisos amb una cuina, una habitació dormitori-saló i un lavabo compartit per l’edifici. La Weimarer Republik va estudiar els problemes d’aquestes vivendes –de mà de Wagner, Gropius i May- i es va plantejar la siedlung, que es promocionaria pels sindicats obrers. La innovació d’aquests habitatges és la optimització mantenint/augmentant la qualitat invertint aquests diners estalviats en acabats i mobles útils. Aquestes siedlungen es pensen com un edifici en forma de ferradura i espai verd interior i un exemple n’és la siedlung Siemenstadt al 1929, creada per 6 arquitectes diferents i cada una amb diferents tipologies d’habitatge segons la familia, també pensat per la bona circulació, el recorregut fins al balcó, la superfície lliure entre mobles i les ombres projectades.
Poc a poc, es comença a entendre l’arquitectura com el producte d’un procés que canvia el medi i es divideix en etapes dirigides per un calendari amb els costos i treballadors apuntats.
A més a més, Grete Schütte-Lihotzky va desenvolupar la cuina ‘sense ajut domèstic’ al 1927 amb accessoris com les rajoles – que rebutgen la humitat i són més fàcils de netejar- i mobles mòbils com la planxa.
3. Els esforços de normalització i prefabricació Ernst May, Jean Prouvé i Buckminster Fuller són pioners en la normalització –normung- que abarateix costos i garanteix les mides dels elements constructius.
Ernst May treballa la prefabricació amb el primer sistema de formigó ja conformat en peces montables.
Jean Prouvé treballa a un taller, pel que té un pensament tècnic del material i per aquest motiu, utilitza elements de metall prefabricat de xapes per al revestiment d’una estructura també metàl·lica.
Richard Buckminster Fuller intenta prefabicar una casa sencera amb els projectes Dymaxion al 1938, on una gran xapa metàl·lica dóna forma a tots els elements, per exemple d’un lavabo. Al 1940 dissenyarà la Dymaxion Deployement Unit, una casa circular que no triomfarà però que ajudarà al desenvolupament d’estructures geodèsiques.
4. El repte de la ciutat Els CIAM –Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna- s’ocupen de l’estudi de la extenzminimum – l’extensió digna per viure- i la implantació de grans edificis al territori amb suficient aire i llum però a la vegada de gran altura per augmentar la densitat de població, deixant entre edificis més espai.
Le Corbusier defensarà la mort de la rue per aquests grans edificis molt separats amb espais verds i comerç, amb geometries de torres Redents (dentada) o inmueble-villa amb pati interior (quadrat).
A la carta d’Atenes es presenta el zooning, un mètode que consisteix en zoonificar les zones de la ciutat i la jerarquització de la xarxa de circulació, segons: circular, treballar, dormir i descansar-oci. Aquesta idea va ser pensada per al Poble Nou de Barcelona al 1933 al conegut Pla Macià, però només es va construir un tram en Reden, la Casa Bloc.
Per altre banda, Mies Van der Rohe defensa la casa pati de vidre, amb un gran jardí a una parcel·la rodejada per murs alts que es composen amb altres per formar illes de cases. Ludwig Hilberseimer defensa la ville verticale, amb edificis alts sepatats per plantes dedicades a oficines a sota, a partir de cota 6 fins 9 una pasarel·la que interconnecta els edificis per a la circulació de persones i on es troben els comerços i la resta d’alçada per a les vivendes.
T10. L’ARQUITECTURA MODERNA DESPRÉS DE LA 2GM – SEGONA MEITAT DEL S. XX 1. Reconstrucció d’Europa L’arquitectura moderna està associada amb la política d’esquerres i provoca molts canvis socials. A partir de la 2GM, s’accepta i es dón als països europeus per resorgir de les ruines i olvidar el passat. Aposta per una arquitectura internacional en comptes d’en nacions, s’adoptarà a Alemanya i als anys 60 a França i Espanya.
2. Primera generació  Frank Lloyd Wright intenta buscar una arquitectura americana amb l’adopció d’amplies finestres, grans voladissos i edificis que en planta funcionen en diagonal, fet que aporta una experiència dinàmica de l’espai.
Es forma la Comunitat de Taliesin, del qual sorgeix la proposta Broadacre city CA, on a cada ciutadà se li dóna un ‘acre’. La idea de la nova construcció és que hi hagi molta naturalesa, grans vies de comunicació, cases baixes i poc teixit de població. El punt de trobada entre aquests grans espais és la gasolinera, ja que la llibertat al territori ve donada pel cotxe.
Als anys 50, se li encarrega l’únic edifici que fa a una ciutat, el Solomon Guggenheim Museum a NY (1943-59), on la part més interessant és l’espai. Els arquitectes comencen a entendre que l’arquitectura es basa en allò que passa a dins dels murs, per tant s’ha de garantitzar un ordre de l’espai lliure, còmode i fluïda, amb espais oberts i sense parets ni sales. El museu consta d’un gran espai central i un a rampa helicoïdal ascendent que és el propi museu, detall que té com a objectiu que el propi espai sigui una experiència.
 Ludwin Mies Van der Rohe és l’últim director de la Bauhaus del 1933-39, on les coses empitjoren a Alemanya i Mies intenta ser l’arquitecte de Hitler fins que és amenaçat i ha de fugir a Amèrica, on serà la ‘meca’ del modernisme. Un cop a Amèrica, desenvolupa dos tipus d’arquitectura: la low rise i els gratacels. La casa Farnsworth, construida sobre pilotes damunt d’un riu, consta de dos grans lloses, una que té funció de pòdium-porche i l’altra on està assentada la casa. La utilització de pilars en H i la integració dels nuclis de servei –cuina, lavabo- crea uns espais dinàmics i flexibles.
L’IIT –Illinois Institute of Technology- de Chicago al 1947 és un tipus d’arquitectura com la que Mies construia a Europa, amb els eixos principals substituits per una retícula i els pilars separats de la faána per demostrar que aquesta no és portant, sinó que compleix amb una funció de comfort climàtic.
El Lake Shore Drive també a Chicago resalta els perfils en I que garanteixen major verticalitat a l’edifici i fan entendre que existeix una carpinteria que aguanta la resta de l’edifici. La planta baixa lliure té un cos central de caixa de vidre, un mòdul repetit a tot l’edifici i un últim bloc superior tractat diferent per donar a entendre que l’edifici ha acabat.
 Le Corbusier intenta trobar el sistema òptim per a la prefabricació i es fixa el mòdul, que està a l’altura de l’home, per ajustar-se a les seves necessitats. La Unité d’habitation a Marsella consta d’una gran estructura prefabricada de formigó on es pretenen insertar les vivendes obreres com si fos un ‘botellero’. Els porticons són embastats en perfils d’acer amb un aillament entre ells, amb els serveis comunitaris a la coberta i una planta dedicada al comerç.
3. Segona generació  Alvar Aalto segueix una arquitectura moderna i funcional sense deixar els materials artesanals. A la Baker house se li dóna una aparença desigual amb la negació de linees rectes gràcies a materials artesanals imperfectes, aconseguint caliu i imperfecció.
 Stirling and Gowan critica la tecnolització de l’arquitectura i defensen una estètica industrial i descuidada.
 BBPR critica l’arquitectura internacional i intenta recuperar les peculiaritats de cada regió. La Torre Velasca té una forma que recorda a l’edad mitjà a Milan i intenta referir-se al passat mantenint una funcionalitat òptima.
4. Tercera generació Generació rebel-radical que nega tot allò que havien fet els seus antecessors, i fan tot el contrari a ells, preguntant-se sobre el paper de l’arquitectura a la societat.
 Alison i Peter Smithson són un matrimoni especialment crític davant el paper de les generacions anteriors i comencen una campanya d’oposició al legat de l’arquitectura moderna i aconsegueixen que els CIAM deixin de celebrar-se al 1959. A la seva obra The Economist s’observa que la parcel·la manté una preexistència –no enderroca edificis antics contigus- valorant el passat i que l’edifici es fragmenta en tres volums per crear un espai públic dins de la pròpia parcel·la privada –posant l’arquitectura al servei dels ciutadans. La seva construcció ‘brutalista’ es basa en deixar a la vista els materials tal i com són, sense textures refinades i fines, sinó complexes. D’aquesta manera, en comptes d’adoptar una estructura d’acer tecnològica perfecta, adopta una estructra de formigó vist a les cares interiors i que per fora es recobreix amb plaques de formigó no refinat, amb trossos de closques i sorra, que expressen la junta de forma voluntària.
T11. LA CRISI DELS ANYS 60-70 1. Respàs a la fortuna del moviment modern després de la 2GM Louis I. Kahn és un ‘místic’ que creu que l’arquitectura treballa a un nivel formal, en comptes de tant funcional, i que és simbòlica, ja que la forma representa la funció. Per tal de reforçar les relacions, crea edificis amb geometries riques en funcions i visual gràcies a un disseny innovador, com a la Galeria d’art de la Universitat de Yale al 1950-54. O bé es pot fer amb plantes seriades relacionades per nuclis i amb funcions separades i amb una estructura que consta de pilars a façana i una viga vieriendeel en funció de jàssera que va de pilar a pilar. Gràcies a aquesta ‘viga’ no és necessària llosa ni encofrar l’estructura, ja que és prefabricada i per tal de no patir flexió es post-tensa amb un gat hidràulic.
2. L’art pop El ciutadà normal gaudeix i consumeix de l’art publicitari, un art pop que triomfa a Las Vegas i amb els dissenys d’Andy Warhol. L’arquitectura pop es basa en construir una caixa amb un conglomerat a la façana que expliqui la funció, en comptes de trobar una forma que evoqui l’interior.
El matrimoni format per Robert Venturi i Denise Scott Brown creuen que els arquitectes moderns fan una arquitectura que no és pràctica per a la gent normal. Així, creen formes mediàtiques per crear l’atenció del possible comprador, com per exemple supermercats amb una façana pintoresca. La Vanna Venturi House de 1962 mescla arcs i dintells, dos sistemes de descàrrega que consisteixen en una provocació per als arquitectes moderns, igual que la teulada tradicional (a dues aigües) però trencada amb un pla al mig.
Per una altra banda, el polifacètic arquitecte Philip Johnson, escritor de complejidad y contradicción, preten crear edificis que siguin alhora globalitzadors i tradicionals. Al ITT Building al 1980, en lloc de fer una façana comercial de vidre, la fa amb finestres de diferents tamanys amb una ampla separació, la qualrecorda a les columnes dels edificis clàssics i una coberta tradicional (a dues aigües) però amb una obertura que la ‘trenca’.
Aldo Rossi intenta incorporar els seus edificis moderns al casc antic italià, seguint una estètica exterior tradicional.
3. L’arquitectura high tech i small is beautiful És un tipus d’arquitectura que aposta per la tecnologia per abaratir costos i així poder estar a l’abast de tothom.
Es creen col·lectius com Archigram, que ideen les plug-in city –ciutats deslocalitzades d’estructra lliure i amb els mínims per a que les persones puguin anar i venir- i les walking-city –ciutats mòvils.
En contra d’aquests edifics que només es podien permetre les grans multinacionals i de caire administratiupúblic, es proposen les intervencions a petita escala, el rebuig de la planificació i el desig de participació, contra el malbaratament i la transformació de la ciutat. Aquest moviment contracultural de masses crítiques inicia un model que vol ‘tornar al poble’ en una lluita contra la globalització i el petroli –degut a la crisi de 1978. Al llibre Arquitectura sin arquitectos s’estudien les formes tradicionals amb una optimització dels materials i les diferències entre cada lloc.
T12. ARQUITECTES ALS ANYS 80 1. L’arquitecte En temps d’entreguerra, l’arquitecte-enginyer és considerat un ‘heroi’ que modifica i a impulsar la societat.
Després de la 2GM, cau el ‘mite’ i se’l considera com una simple peça del procés constructiu. Als anys 60-70 s’intenta fer entendre la relació de l’arquitecte amb la seva profesió mitjançant una revisió crítica. Als anys 80 hi ha un debat degut als temps de benestar econòmic i de crisi, que fragmenta la teoria i deixa de ser global.
Juntament amb la informatització de la professió, es canvia el mètode de construir-solucionar.
2. Límits de l’arquitectura high tech Richard Buckminster Fuller preten aplicar la tecnologia per abaratir els costos de la construcció i s’especialitza en les vivendes prefabricades i les cúpules geodèsiques –uns shelters per l’assentament ràpid de requisits mínims.
Aquestes cúpules consten d’una estructura de barres i de cables que aconsegueixen que el conjunt treballi com un sol element i s’afegeix una membrana textil. Es desenvolupen fins arribar a crear laboratoris d’investigació, hivernacls i cases de clima desèrtic.
El seu discípul Norman Foster explota la idea de la cúpula per utilitzar-la en camps més amplis. El Climatroffice al 1965-66 és un centre comercial-oficina instal·lats dins d’una estructura de barres d’acer i envoltat per dues capes que regulen l’intercanvi d’energies de l’interior-exterior per garantir una sostenibilitat. Aquestes fines membranes són l’essència del high tech, el fet de conseguir un tamcament molt fi gràcies al desenvolupament tecnològic. L’inconvenient del teixit és que es desgasta pel sol, es pot rasgar, etc. per això s’aposta pel vidre, que és dúctil, fi, hi passa la llum, etc. Foster dissenya el Willis Faber & Dumas Building al 1971-75, que consta d’una façana feta amb una làmina de vidre –mur cortina: vidres collats a una estructura secundària. Al Hong Kong and Shanghai Bank de 1979-81 es crea una façana complexa de mur cortina amb viseres-lames que ajuden a contrarestar les carències del vidre i es minimitzen les estructures secundàries per fer-les el mínim visibles. Tot i els avenços, el vidre té un mal control tèrmic que haurà de ser solucionat amb una doble membrana i una càmara interna ventilada, aquest aspecte serà el més desenvolupat pels high tech.
3. Noves expressions de l’ornament Amb Robert Venturi i el desenvolupament de la societat de l’espectacle, s’enten l’arquitectura com un element visual que ha de tenir un impacte mediàtic. Gràcies a aquesta revalorització de la imatge de l’edifici torna l’ornament, però no en voladissos ni detalls, sinó en una funció únicament visual, seguint un nou codi segons color, escala i desenvolupament dels materials. MVRDV dissenya el Ypenburg Delft al 1992-02 que consisteix en cases produïdes industrialment, gairebé iguals excepte pel fet que estan pintades arbitràriament i cadascuna té diferents acabats –vidre, maó, etc. Un altre exemple és el Guggenheim de Frank O. Gehry a Bilbao, on el més important és cridar l’atenció amb la forma i a partir del qual les ciutats es preocuparan pel seu skyline.
4. La qüestió de la sostenibilitat S’inicia una reflexió sobre la sostenibilitat i la construcció, de forma que es busca una millor relació amb el territori i la conscienciació de la ecological footprint de Mathis Wackemagel i William Rees. Aquest concepte és el resultat de la despesa energètica que fa la població durant la seva vida quotidiana, que constitueix la demanda de la població. En un inici es pensa que les ciutats difuses, aquelles que s’estenen pel territori són més ‘ecològiques’ que les ciutats compactes, aquelles que tenen un creixement vertical concentrat. Amb l’estudi de la ecological footprint es sap que és al contrari, ja que els ciutadans dispersats pel territori han d’agafar el cotxe obligatòriament mentre que els que viuen a la ciutat poden utilitzar altres mitjans –autobus, caminar,etc.
5. La necessitat de transformar els ‘no-llocs’ S’enten com ‘no-llocs’ els espais on la ciutat i el pensament regulador de l’arquitectura no ha arribat, com els solars inutilitzats, els espais entre carreteres, etc. que han de ser recuperats per aprofitar-los. Un exemple és el Nus de la Trinitat de Batlle-Roig al 1992, que incorpora un parc a l’interior de l’anell, el Central Park del conjunt OMA i en especial de Rem Koolhaas al 1978 i el Kunsthal de Rotterdam al 1987-92, un edifici en una cruïlla de carreteres que permet el pas dels vehicles per sota i dels vianants per una rampa.
...