2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Ibers II) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 32
Subido por

Vista previa del texto

La vida quotidiana • En l’hàbitat i urbanisme la casa ibèrica és el refrlex d’una família, generalment agrària. Acostuma a tenir una estructura formda per vàries filades de pedra unides amb fang i una elevació en tovots o tàpia (construcció de terra), poques vegades de pedra. El sostre el formen fustes, i encanyissats arrebossats amb fang. Sovint només té una porta i poques finestres.
La distribució pot ser variable, però predominen les cases rectangulars o trapezoïdals, de vegades formant una única estança, amb major freqüència subdividida en dos, tres o fins a quatre habitacions. En cas de subdivisions, l’estança més propera al carrer acostuma a contenir els elements de molta (cuina) i teler (en el marc d’una producció domèstica), una habitació més estreta fa de magatzem i la més important manté la llar, al voltant de la qual es reuneix el grup i on es dorm durant la nit.
• • • El mobiliari ibèric de fusta és reduït, malgrat que alguns grups escultòrics reprodueixen cadires treballades, aquestes a la realitat devien ser excepcionals. Els prestatges de fusta, els bancs d’argila i el penjador de vasos en la paret eren habituals. Les llars també es feien amb argila, que el propi foc enduria. També són molt importants les estores.
Els poblats segueixen un patró urbanístic mediterrani: les cases es construeixen a tocar lateralment unes amb les altres, i els carrers, en general, són estrets, més a Catalunya, on acostumen a tenir entre 2-3m d’ample, però són una mica més amples al sud i llevant, entre 4-5m (mides que permeten passar carros).
Els poblats s’emplacen en elevacions, dominant l’entorn, alguns són de grans dimensiosn. Si són petits només tenen un carrer longitudinal o un espai comunal al centre, si són més grans formen diversos carrers i petits barris; amb freqüència la muralla serveix de part posterior de les cases, llevat de les 1 • • situades en illes centrals. Es sol ocupar un cim pla, però també hi ha casos de carrers i barris adaptats en pendent; les cases iberes podien tenir un segon pis o altell, en els desnivells es podia accedir a plantes diferents des de carrers diferents.
Els grans centres regionals des de finals del segle V a.C., coincidint amb l’Ibèric Ple, coneixen un urbanisme ortogonal, en alguns casos amb alguna petita plaça dotada de cisternes d’aigua i algun graner. Són excepcionals els edificis de grans dimensions per a consells polítics o temples urbans. Els centres grans devien de concentrar els artesans i actuar de centres d’intercanvi. L’aristocràcia ibèrica no manifesta una especial vocació per cases majors.
Des de l’Ibèric Ple els poblats grans es doten de fortificacions, amb muralles de pedra, torres i fossars. Els murs en cremallera i la disposició de torres a l’esquerra de les portes, just en el costat dret no protegit per l’escut dels potencials assaltant, demostren les influències colonials contemporànies dels grecs i cartaginesos.
La producción d’aliments L’agricultura cerealística de secà, productora d’ordi i blat és la base principal de tota l’economia ibèrica, agricultura que permet una densa població. El pas cap a aquesta agricultura ja havia començat en algunes regions durant l’edat del ferro (segles VIIIVII a.C.), peró s’imposà arreu el món ibèric durant la fase antiga (segles VI-V a.C.).
Els ibers comencen a practicar la triada mediterrània (blat, vinya i olivera), que serà un element plenament implantat pels romans. El vi era importat de pobles colonials, encara que ja es començà a produir aviat a la Peninsula. A La Quejola (San Pedro, Albacete) ja es documenta producció a la 2/2 del segle VI a.C., en l’ibèric ple era bastant habitual. En l’entorn edetà es documenten les primeres premses d’oli a finals del segle IV a.C.
També es conreaven llegums, i segurament diversos vegetals, que deixen poc registre arqueològic. La recol·lecció estacional continuava essent un complement important: aglans i fruits silvestres.
Per emmagatzemar el blat es seguien diversos sistemes d’emmagatzematge. En particular en l’entorn català el més corrent era crear sitges excavades, de mides i formes diverses. En Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà), les sitges assoleixen una gran mida, segurament perquè reben la collita de bona part de la plana empordanesa i des d’enllà es dirigeix la seva comercialització cap a la colònia grega d’Empúries, que al seu torn, segurament venia excedents al Mediterrani Central. Un cas semblant 2 devien ser les sitges de Monjuïc (Barcelona), que mostren com el curs final del Llobregat era una important via de comerç en temps ibers. En alguns casos, les reserves es guardaven en horrea o construccions, les millor conegudes són les de Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). En terres lleidatanes i aragoneses era habitual la conservació en grans tenalles de provisió, un element absent en la costa.
La ramaderia coneix una cabana formada per ovelles, cabres, vaques i porcs. Es tendeix a gestionar els ramats per consumir els animals vells, quan ja no eren productius per la feina del camp o la llet. El cavall resta al marge, com element aristocràtic i militar. La cacera ja no podria alimentar un grup humà tan gran i esdevingué ocasional, així una pràctica aristocràtica.
En els poblats litorals del Mediterrani s’observa un consum de pesca de costa i recol·lecció de marisc. No eren mariners.
Activitats de transformaició Els ibers coneixen un variat instrumental agrícola de ferro, del mateix material són les seves armes. Això implica una metal·lúrgia. El ferro s’obté del processat d’argiles ferruginoses, sovint amb una doble fossa que crea un ferro parcialment acerat.
L’artesania del bronze va rebre un estímul en època ibérica, i domina la tècnica de la cera perduda, que permet crear figuretes i exvots en volum. També es desenvolupa l’orfebreria.
La terrissa per excel·lència del període ibèric ple són els vasos fabricats amb el torn (més nombrosos que els modelats a mà), sovint de tonalitats clares i pintats amb motius geomètrics vermellosos. La terrissa esdevé una feina altament especialitzada.
A banda d’aquesta producció general hi ha molts tipus i estils regionals també fets a torn: només a a Catalunya podem assenyalar les ceràmiques grises de la costa catalana, els vasos grisos amb pintura blanca indiketa, el vernís roig ilerget, la llista seria llarga.
El teixit era una producció més domèstica que artesanal, pròpia de l’àmbit femení, com demostra la gran dispersió arreu dels poblats de torteres i pesos de teler, eines imprescindibles per filar i teixir la llana. El coneixement de les tisores de ferro permetia una major producció; un cop acabades les teles es deixaven blanquinoses o eren tintades en vermell o blau per mitjà de productes vegetals. Es coneix una tintoreria de finals del segle IV a.C. en el poblat de Sant Miquel d’Olèrdola (Alt Penedès). Els ibers també coneixien el lli, documentat en el poblat del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta). L’escriptor Ateneu indica en un breu passatge que els ibers prestaven gran atenció a les vestimentes.
3 La vestimenta La vestimenta ibèrica seguia costums diferents als dels grecs, cartaginesos i romans.
Una característica era la presència de botes, botins o polaines en lloc de sandàlies. La roba depenia de la funció, ja fos de treball o de parada, i segurament era un distintiu social important.
La roba masculina es caracteritzava per una senzillesa aparent: túniques molt curtes, sense mànigues i amb coll en V, que servien per activitats físiques i el combat; contra el fred s’empraven capes subjectades per mitjà de fíbules. Llevat d’un conjunt d’exvots en bronze de santuaris del sudest, que potser representen joves en rituals de pas d’edat, els ibers no es representen despullats ni a la guerra, ni fent esport.
Però és la vestimenta femenina, que assoleix una gran complexitat, de la qual alguns autors antics ja es feren ressò. Estàtues de “dames” del segle IV a.C., com la d’Elx, la del Cerro de los Santos (Jaen) o la de Baza (Galera, Granada), ja vulguin representar deesses o sacerdotesses, mostren la dignitas i l’estatus social de les famílies: complicades còfies, superposició de túniques i capes decorades i obertes per davant es complementen amb collars i anells; en definitiva, les joies acumulades (i sovint heretades) de famílies agràries estables. Enfront del món viril guerrer, la dignitas, simbolitza la continuïtat de la família, de la llar i de les seves activitats productives domès- tiques, les seves joies són les riqueses acumulades i ostentades per la família.
Religió i món funerari Les jerarquies socials es materialitzen en al paisatge de les seves necròpolis, aspecte que més diferència unes regions d’altres, encara que totes comparteixen el ritual bàsic de la cremació. Es crema el difunt i els ossos calcinats es dipositen en una urna, i després en una petita fossa. Ocasionalment es pot senyalitzar i monumentalitzar la tomba amb un monument de variada forma: turriforme a Pozo Moro (Chinchilla, Albacete), pilars-estela a Llevant, esteles, com a Coimbra del Barranco Ancho (Jumilla, Múrcia), paviments de còdols (Cástulo, Jaén) o cambres subterrànies, com Toya, (Peal de Be- cerro, Jaen). La Dama de Baza (Galera, Granada) va ser trobada dins d’una rica tomba. En el Baix Aragó, en època tardana, es van plantar esteles amb gravats de llances i guerrers, però en altres zones només s’acompanyen d’alguns recipients i, de vegades, les armes, com el Turó dels Dos Pins (Cabrera de Mar, Maresme) o Ensérune (Herault), exemples de tradicions diferents en altres zones.
4 Era una pràctica estesa en el món ibèric la inhumacions de perinatals morts prematurament sota els paviments de les vivendes. No es sap perquè eren exclosos del món adult de les necròpolis, sempre externes a les zones d’hàbitat.
Societat, guerra i poder No resulta senzill explicar la societat ibèrica a causa de la manca de fonts, s’ha abusat de comparacions amb altres pobles; i temes com l’existència de servitud o esclavitud entre els ibers, teories que giren sobre documents aïllats i bases molt febles.
S’intueix, això sí, una evolució dels sistemes gentilicis de la propietat a fórmules nuclearitzades, un procés que va facilitar la romanització i que va culminar en ella.
Així, en els primers moments es detecten aristocràcies que aprofiten el seu accés a la riquesa i a les armes, dins dels grups parentals, per a estendre el seu poder. Les elits van estar presents fins al final de la cultura ibèrica, no obstant, el desenvolupament del comerç va crear espais socials nous, mentre altres capes, bàsicament agricultors, eren relegades en el procés a una situació de dependència.
Com a institucions sabem que algunes regions van desenvolupar monarquies, sorgides de la pròpia competència entre aquests aristocràcies, encara que estats com Sagunt, es governaven per magistrats. Els ibers van desenvolupar la moneda durant la Segona Guerra Púnica, en les darreries del segle III a.C., més per raons militars que purament comercials.
En el plànol militar, del guerrer aristocràtic del període ibèric antic (amb llança, espasa, escut, casc i proteccions metàl·liques a la part inferior de les cames), es passa a un model combinat d’aristòcrates a cavall i infants a peu, menys d’arquers, sovint armats amb llances i espases. Els ibers actuen com a mercenaris en els conflictes dels segles V-III a.C. al Mediterrani Central i en la mateixa Grècia, essent famosos per la seva ferocitat i valentia. En el segle III a.C. coneixien les formacions tancades i foren un element a tenir en compte en l’enfrontament entre les potències del moment: Roma i Cartago.
Per posar un exemple, quan en la batalla de Cannas (Itàlia), en 216 a.C., Anníbal plantejà rodejar dues legions romanes, el centre de les tropes cartagineses, punt que havia de suportar l’embranzida de 50.000 romans, fou confiat a uns pocs milers d’ibers equipats com a infanteria pesada. La recreació dels ibers com a bandolers individualistes fou un invent de la historiografia romàntica decimonònica que no té la més mínima base documental.
Fase tardana (s.III-I a.C.) Els efectes de la conquesta romana foren desiguals, en unes zones es pactà una rendició militar, en altres s’arribà a l’enfrontament armat, amb la conseqüent pèrdua 5 demogràfica i econòmica. El 1/3 del segle II a.C. és una etapa mal documentada de la cultura ibèrica, encara que es disposa d’una gran quantitat de documentació material (arqueològica) pel període posterior. Des del principi els ibers suporten tributs, obligacions militars com a auxiliars dels romans i una progressiva pèrdua d’identitat.
Es viu gradual transformació de l’estructura de poblament indígena als nous objectius romans, primer militars, més endavant també civils.
També hi ha una gradual substitució de la ideologia militar de les elits locals per una nova iconografia cada cop més urbana. Al darrera hi ha l’aparició d’una nova classe dirigent adaptada als nous valors civils, que demanda unes formes de representació que combinen tradicions indígenes amb noves formes culturals romanes.
La historiografia ha creat llargs debats sobre les relacions colonials. Hem de parlar d’etnocidi o d’assimilació? La romanització és un terme imprecís, però pràctic per definir una fase cultural mixta, iberoromana dels segles II-I a.C. En general, arreu el món ibèric, durant el segle II a.C., es conserven encara moltes característiques culturals ibèriques, però al voltant del 100 a.C. s’inicia una gradual transformació que, en cinquanta o cent anys, depenent de les zones, liquidà gran part d’una antiga cultura autòctona.
Per què amb la romanització, les elits aristocràtiques guerreres iberes es transformaren en elits urbanes? No sembla ser una imposició cultural romana sinó una resposta també indígena. Per prosperar en el nou marc polític i social, calia canviar de pautes. Per això s’arriben a desenvolupar formes culturals romanes (com les làpides escrites) en versió ibèrica. Roma exigia pau i tributs, sense especial interès en transformar la realitat local; més aviat s’han de considerar els mateixos ibers com agents del seu propi canvi.
Perduració de les ceràmiques Els ibers van produir infinitat de ceràmiques diverses, moltes llises i grolleres. Tot hi aixó crida l’atenció les seves produccions pintades amb òxid fèrric. La ceràmica pintada durant el període ibèric antic havia desenvolupat senzills temes geomètrics; durant el període ple la temàtica va seguir igual, tot i que al final s’observa una eclosió de temàtiques amb representació vegetal i fins i tot humana, pròpies d’una societat que demana productes més elaborats per a un ampli sector social (en l’Antiguitat els vasos veritablement elitistes eren els metàl·lics, no els ceràmics per molt decorades que estiguessin). En l’antiga Edeta (Sant Miquel de Llíria) és desenvolupà un interessant estil narratiu entre 250 i 150 a. C.
6 Un dels elements més característics del període tardà és la vitalitat de les ceràmiques ibèriques. És ara quan es propaga una forma nova: el kàlathos, gran vas cilíndric de vora plana. Els kàlathoi, no només apareixen en tota la geografia ibèrica, també s’exporten a les Illes del Mediterrani Central, sud de França, Costes d’Itàlia i nord d’Àfrica; l’exemplar més llunyà s’ha trobat en la costa croata.
Arreu proliferen estils singulars, els més destacats a Elx (Alacant) i Archena (Múrcia), molt actius en el tram 150-50 a.C., tot i que hi ha precedents anteriors. A Azaila (Terol) també es desenvolupà un peculiar estil ceràmic en el segle I a. C.
El món ilerget desenvolupa vasos pintats geomètics amb policromies del 100 al 30 a.C.; fins i tot estils decadents assoleixen dates tardanes en aquella zona, entre 30 a.C. i 30 d.C. a l’estil Raïmat (vil·la romana en el terme municipal de Lleida).
En altres zones diverses ceràmiques formalment romanes encara mantenen pintura de tècnica ibèrica durant gran part de l’Alt Imperi.
7 ...