Tema 5 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 2º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 16/03/2015
Descargas 10

Vista previa del texto

MICCIÓ: MECANISMES I VIES NERVIÓSES IMPLICADES L’orina no és quelcom molt regulat perquè és un líquid de rebuig. És el resultat del que no volem o no podem recuperar. No es pot quedar al ronyó i va fluint pels túbuls. Es troba al final dels túbuls col·lectors que van confluint i el líquid romanent s’acumula a les pelvis renals que reuneixen els túbuls. En aquesta zona tenim unes cèl·lules que tenen activitat marcapàs i això vol dir que tenen un potencial de membrana oscil·lant i es despolaritzen en determinats moments. Origina ones peristàltiques a nivell del urèters que empenyen la orina en direcció caudal.
Hem de garantir que als túbuls no hi ha una pressió hidrostàtica gran perquè podria reduir la filtració. Disposem d’un mecanisme per a que la orina circuli cap a la bufeta des de la pelvis renal; empenyent el fluid gracies a les ones peristàltiques. Permeten que hi hagi progressió del bolus de la orina contra valors de pressió prou alts. Les contraccions són prou potents per a vèncer pressions d’entre 25-100mmHg.
En el sistema digestiu, si el tallem i mirem la paret veiem que té una capa muscular longitudinal i per dins una circular però els urèters són a l’inrevés.
Els urèters van a la bufeta que té capes musculars disposades en forma d’espiral i entre mig tenim els plexes nerviosos. Té la seva importància perquè alhora que la bufeta es contregui com que totes les capes musculars es troben en disposició helicoïdal, aquesta contracció determina una disminució de volum en totes direccions, estan ajudats per plexes nerviosos que transmeten un estímul contràctil en totes direccions i a més les cèl·lules del múscul llis són un síncit.
1 Els urèters envien l’orina amb una certa força i a més disposem de mecanismes que impedeixen que hi hagi un flux retrògrad de la orina. És degut a la disposició dels urèters i la seva forma d’entrar a la bufeta perquè la possibilitat de contaminació és gran perquè podria tornar al ronyó contaminada. No és tan fàcil perquè la capa muscular de la bufeta té una forma determinada i els urèters entren de forma obliqua. Es contreuen les parets i l’orina entra a la bufeta i hi ha una mena de papil·la que tapa l’entrada a l’urèter. Quan la bufeta és plena i es contreu es tapa l’entrada dels urèters i així no hi ha reflux. A més el fet que l’urèter mantingui una contracció en sentit caudal fa difícil que pugui anar progressant cranialment les bacteris.
A partir dels túbuls col·lectors no hi ha bescanvi de res. El líquid queda estable, la composició de l’orina serà igual fins que surti.
La composició i el volum de la orina no es modifiquen en absolut. La bufeta és una estructura de múscul llis on tenim diverses capes i tenen fibres nervioses i plexes que ajuden a que es produeixen les contraccions. Per altra banda tenim receptors de tensió al cos de la bufeta que detecten el gran d’ompliment i formen part del reflex de la micció.
Tot això permet un comportament sincitial que permet que hi hagi una contracció en massa per buidar la bufeta en poc temps.
A continuació de la bufeta tenim l’esfínter intern que en mascles sol ser circular mentre que en femelles és més oblic. Fa que la garantia de tancament sigui major quan són circulars i per tant en mascles. L’esfínter extern està constituït per múscul estriat i és de control voluntari.
Al gràfic tenim una relació entre la pressió dins la bufeta i el volum que va admetent. Al principi podem posar molt de líquid sense incrementar molt la pressió perquè la bufeta s’adapta a l’arribada de líquid. Això passa amb un cert interval de volums i després conforme anem afegint líquid veiem que hi ha una mica de canvi de perfil de la cosa. Quan estem al voltant dels 400ml comencem a veure que petites variacions de volum incrementen canvis importants de pressió i això vol dir que cada vegada li costa més acumular volum.
2 Podem fer un seguiment del comportament de la bufeta amb una resolució temporal molt gran. Si podem veure com es comporta cada segon conforme afegim líquid nou, veurem que hi ha una pujada de la pressió marcada al principi que cedeix. Això vol dir que hi ha adaptació.
Després pràcticament no varia la pressió. Després quan comencem a afegir líquid hi ha una pujada de pressió i hi ha una relaxació i ens quedem amunt. Arriba un moment on no hi ha solució i es produeix una pèrdua massiva de la pressió per buidament.
La micció és un reflex espinal que es produeix sense el concurs de cap altre estímul per una conversa entre la bufeta i la medul·la espinal. Pot ser facilitat o inhibit per influencies centrals. En un nado és un mecanisme automàtic. Quan la bufeta és plena, de sobte, baixa la pressió perquè es buida la bufeta. Progressivament el reflex espinal és subjecte a influencies centrals més importants per a que decidim quan buidem. Els nadons tenen un reflex espinal pur. Hi ha molts animals que tenen conductes associades a l’ejecció d’orina per exemple durant el marcatge.
Quan la micció és voluntària s’inicia amb una relaxació de l’esfínter extern que és el que després inicia tot el procés.
ADAPTACIÓ DE LA BUFETA: 1.-OMPLIMENT: Els receptors que regulen la relaxació del múscul llis són els β-adrenèrgics. Tota la baixada de pressió conforme afegim més líquid és per l’acció dels receptors βadrenèrgics. En el sistema nerviós simpàtic les terminacions que acaben a la bufeta troben receptors β on s’allibera noradrenalina i això determina una distensió de la bufeta.
Per contra tenim l’esfínter intern que és de múscul llis i té receptors simpàtics de tipus α-adrenèrgics relacionats amb contracció. El procés d’adaptació de la bufeta està mediat per receptors β que relaxen les parets de la bufeta sense perdre la contracció de l’esfínter intern perquè té receptors α.
2.-BUIDAMENT: Per contra quan la pressió és molt alta hi ha un moment on hem de buidar. En el moment en que perdem la pressió el que passa és que hi ha una contracció massiva de la bufeta amb una relaxació dels dos esfínters, això vol dir que s’han activat receptors muscarínics el cos de la bufeta alhora que es desactiva la contracció de l’esfínter intern que està regulada pel sistema nerviós simpàtic. Es relaxa l’esfínter intern.
3 Es posa en marxa el parasimpàtic que allibera acetilcolina que actua sobre receptors muscarínics i causa contracció.
Mentre que l’adaptació de la bufeta és per estímuls aferents simpàtics el buidament es produeix gracies a l’aturada dels estímuls simpàtics i la posta en marxa d’estímuls parasimpàtics.
VIES NERVIOSES QUE CONTROLEN LA MICCIÓ: En el cos de la bufeta tenim receptors de tensió. Conforme arriba més líquid ho detecten i envien la informació aferent cap a nivell lumbar i sacre a través dels nervis hipogàstric i pèlvic que fan una descarrega amb més o menys freqüència segons el grau de distensió de la bufeta. És una resposta del simpàtic que determina l’activació de receptors β que relaxen la bufeta. Per altra banda hi ha fibres simpàtiques que mantenen tancat l’esfínter intern.
L’esfínter és manté tancat.
La pressió va augmentant i el receptor de tensió va descarregant i arribat a la freqüència llindar en un moment donat desapareix la informació eferent de les vies simpàtiques i es posen en marxa les parasimpàtiques.
4 La descarrega dels receptors és tan gran que desapareix la resposta del simpàtic i es posa en marxa el parasimpàtic.
Tenim l’activació de les vies parasimpàtiques que actuen sobre receptors muscarínics que contreuen la bufeta i es relaxa l’esfínter. Nomes ho podem aturar si l’esfínter extern està contret.
Si tenim una micció voluntària, que vol dir que sense tenir la bufeta plena decidim buidar, el procés s’inicia amb una relaxació de l’esfínter extern i això posa en marxa el buidament de la bufeta, s’ajuda d’una contracció de la musculatura abdominal que fa pressió sobre la bufeta i ajuda al buidament. Es relaxa l’esfínter extern i es posa en marxa el parasimpàtic que contreu la bufeta i permet que surti la orina.
5 PARTICULARITATS DE LES AUS: Les nefrones de les aus poden ser de dos tipus i la predominança varia. Hi ha nefrons de tipus mamífer i de tipus reptilià que no tenen aquesta polarització típica.
Les aus a nivell metabòlic la seva forma d’excretar nitrogen no és la urea sinó l’àcid úric que nosaltres produïm com a producte del catabolisme de les bases nitrogenades. Una part important del nitrogen que eliminen és en forma d’àcid úric que és molt poc soluble. Forma cristalls. Els seus ronyons són molt diferents, no tenen bufeta i el ronyó desemboca a la part caudal del tub digestiu. A més les nefrones són diferents perquè la barrera de filtració permet el pas de quantitats grans de proteïnes. L’àcid úric generalment més que per filtració l’eliminen per secreció des de l’epiteli tubular. L’àcid úric que es secreta en part filtra, però a més hi ha secreció cap a la llum on hi ha proteïnes i s’enganxen a l’àcid úric formant una solució col·loïdal anomenades microesferes que recobreixen els cristalls d’àcid úric que van pels urèters i van a parar a la part caudal del tub digestiu. En aquesta zona tenim ondes retroperistaltiques i el contingut pot anar cap enrere i és important perquè es pot recuperar aigua, electròlits i proteïnes. Les proteïnes es van degradant i es recuperen bona part dels aminoàcids. L’àcid úric després s’elimina.
6 Les aus eliminen el nitrogen amb molt poca quantitat d’aigua, en forma de cristalls envoltats de proteïnes que després digereixen a la part caudal del tub digestiu i el residu que queda surt a l’exterior. No parlem de producció d’orina.
7 ...