Temes 1 a 6 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho + Administración y Dirección de Empresas - 1º curso
Asignatura Derecho Civil I
Año del apunte 2014
Páginas 34
Fecha de subida 08/12/2014
Descargas 8

Vista previa del texto

TEMA 1. EL DRET CIVIL I ELS ORDENAMENTS CIVILS 1. Concepte de "dret civil" Actualment, l’expressió “dret civil” tradueix la coneguda denominació llatina del “ius civile”: dret propi dels ciutadans romans, només aplicable a les relacions entre aquests.
El dret civil és una part del dret privat. El contingut d’aquest dret es centra en la persona, en la seva consideració com a subjecte, en els drets que li corresponen com a tal i en aquelles institucions del dret privat relacionades amb aquesta: dret de família, dret patrimonial i dret successori.
1.1. Dicotomia "dret públic"/"dret privat": encaix del dret civil Es diferencien un de l’altre segons diferents criteris: - l’àmbit d’actuació: el dret públic actua d’ofici, el dret privat d’instància de part.
- tipus de normes: el dret públic tracta amb normes imperatives (no permet el pacte en contra), mentre que el dret privat actua amb normes dispositives (art. 111-6 Codi Civil català: Les disposicions d’aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d’exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L’exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats. Es permet el pacte en contra donat que la norma preveu la falta de pacte.
Autonomia de la voluntat).
- subjectes de les relacions: el dret públic regula relacions entre l’administració i el particular o bé 2 administracions, mentre que el dret privat regula relacions entre dos particulars, exclusivament.
- tipus de parts: en el dret públic, les entitats gaudeixen d’uns privilegis (“imperium”) davant els particulars, mentre que en dret privat els particulars són iguals entre sí.
A més, el dret privat es tradueix en la regla de supletorietat: les normes de Dret Civil s’apliquen com a supletòries quan no existeixi norma especial (art 111.4 CCCat i 4.3 CC) inclòs quan les demés lleis siguin de caràcter públic.
Cap criteri, però, ens diferencia ambdós drets amb claredat. És important, doncs, diferenciar-ho per saber a quin tipus de tribunals s’ha d’assistir segons el cas: · contenciosos-administratius à D. PÚBLIC (admin., penal, processal) · civil à D. PRIVAT (mercantil, civil, etc...) 1.2. Les matèries de dret civil Tres grans grups de matèries regulades: 1. Relacionades amb les persones: es contempla la persona en sí mateixa considerada com a subjecte i els drets que li són inherents (béns i drets de la personalitat).
2. Temes de família: tracta relacions familiars de la persona.
3. Patrimoni: format pel conjunt de drets avaluables en diners que pertanyen a una persona. Dividit en: dret de coses (regula les facultats de les persones sobre les coses. Drets reals), drets de crèdits o personals (atenen als instruments d’intercanvi de béns i serveis) i dret de successions (regula el patrimoni d’una persona després de la seva mort).
2. La codificació civil espanyola: El Codi civil espanyol Reestructuració del Codi Civil feta pel jurista romà, Gayo. Primer llibre: fa referència a les persones i a la família. 2n llibre: a les coses; drets de propietat i drets reals. 3r: maneres d’adquirir la propietat. 4t: de les obligacions i contractes, usucapió i prescripció.
Criteri de Savigny (alemany): primer part general, obligacions, drets reals, família i successions. Els plans de la facultat de dret no segueix la divisió del Codi Civil.
A què responen aquests codis? El primer que es fa per tal de fer més entenedor el conjunt de lleis d’Espanya i Catalunya, és una recopilació de lleis a Catalunya al 1702, i a Espanya la Novísima Recopilación 1805.
Aquest sistema millorava la dificultat de saber quines lleis regulaven quin territori. Tot i així, poden haver-hi dos lleis que regulessin un mateix tema. No resol, per tant, el problema. Sorgeix un nou moviment de codificació: vol dir fer un cos ordenat en què, per matèries, es recullin les normes aplicables.
Aquest moviment de les codificacions es produeix per la influència de 3 aspectes: - Influència moviments filosòfics: al segle XVIII moviments de racionalisme i il·lustració.
- Revolució Francesa 1789: el liberalisme d’aquesta, que parla de la igualtat, la fraternitat i la llibertat, vol que es facin noves lleis de manera que tothom pugui conèixer quines són les normes aplicables.
- Aparició de les nacionalitats modernes: Alemanya, Espanya, França, nous estats.
Cadascun d’aquests vol la seva norma pròpia, un cos de lleis propis.
D’entre els primers codis, en destacarem dos per la seva influència: - Codi Civil francès: 1804, Codi de Napoleó. Va aconseguir que destaqués per la seva claredat i la seva senzillesa. Codi pràctic, fàcil d’entendre.
- Codi Civil BGB: 1896 (alemany). Té una característica completament oposada al de la francesa: codi molt dogmàtic, per a especialistes, difícil d’entendre per a una persona de a peu.
A l’Estat espanyol, es produeix en primer lloc un Estatut de Baiona (1808) però sobretot la creació de la Constitució de Cadis (1812) – la Pepa. Importància de la frase: “Hi hauran uns sols Codis per tot l’estat (un Civil, un Penal, un Mercantil...)”. Es pretenia que només una norma regís per a tots els espanyols. Per cada matèria un Codi i que aquest Codi s’apliqui a tots els espanyols.
Es començaren a reunir juristes per fer projectes de Codi. És, però, un segle de revolucions, de canvis. A la que tenien un projecte, alguna cosa canviava i s’ometia.
Destaquem 3 projectes de Codis Civils: - Codi de Pablo Gorosabel: projecte de l’any 1832.
- Codi de Manuel María Cambronero: de l’any 1833.
- Codi de García Goyena: de l’any 1851, el projecte més important. Molt afrancesat.
Tampoc va tenir èxit.
Entretant, es publica el Codi de Comerç (1829) i s’aplica a tot l’Estat espanyol. Ens trobem que el Llibre de Consolat de Mar (normes catalanes sobre el comerç al Mediterrani) és carregat pel Codi de Comerç i ningú protesta.
En canvi, en matèria de Codi Civil el de Goyena fracassa i, quan veuen que hi ha oposició a Catalunya o Aragó en front de tenir una mateixa norma per a tots, abandonen la idea del Codi però fan lleis particulars. Així, s’aproven una sèrie de lleis: llei de processament civil o la llei hipotecària (1861), que mai es va contemplar dins del Codi Civil, o la llei de matrimoni civil (1870) i la llei d’aigües (1866) que no s’ha incorporat tampoc al Codi Civil.
La idea del Codi Civil, però, segueix sent la mateixa. Es passa a una segona fase on es creen comissions per crear-lo: la primera part d’aquesta fase s’inicia amb un decret del senyor Álvarez de Bugallal (1880) on parteixen d’una idea més correcta: incorporen un jurista de cada territori amb dret propi a la comissió. Cada jurista fa una memòria per veure els drets que volen que es conservin en cada territori. En el cas de Catalunya, la memòria la va fer el senyor Duran i Bas.
La comissió no tira endavant, i entren en una altra fase. Projecte de llei impulsat per un ministre de justícia que es deia Alonso de Martínez que tenia un problema per a Catalunya: entenia que qualsevol persona podia optar en què se li apliqués el dret estatal o el propi. Els catalans s’hi van oposar. No tira endavant.
En tercer lloc, un altre intent és el projecte de llei de bases del senyor Francisco Silvela (1885), suprimeix la opció, i demana als representants de les comunitats amb dret propi que facin un apèndix (igual que memòria) amb les normes que consideren han de mantenir. Tampoc tira endavant. Catalunya és l’única que el fa.
Es publica la llei de bases del Codi Civil, a partir del qual es redacta el Codi, que deriva del projecte de Silvela, l’any 1888 on no es contemplen cap de les propostes anteriors.
Ja hi ha Codi Civil per tot l’estat. En el cas de Catalunya, es manté la superioritat de les pròpies lleis catalanes.
Aquesta idea fa que s’hagi de resoldre l’ambigüitat d’alguna manera. A Catalunya sempre hi havia hagut normes pròpies. Felip V dictà el Decret de Nova Planta: es va establir que matèries determinades s’havien de subjectar al dret estatal. Limità la possibilitat de lleis, perquè no hi ha Parlament (el va eliminar).
Arriba la Constitució de 1931? i es torna a donar competències al Parlament de Catalunya. Podia tornar a legislar. Els parlamentaris catalans van dictar una sèrie de lleis molt més actualitzades que seguien les necessitats de la societat. El general Franco va dictar una sèrie de normes que deixen sense validesa les normes catalanes.
Els juristes van adonar-se que aquest sistema no podia ser: a Saragossa (1946) es celebrà un Congrés on s’acorda que s’han de crear unes compilacions (no memòries ni apèndixs) dels territoris amb dret propi. La Compilació catalana (1960) recull un conjunt de normes que els juristes consideraven que encara tenien sentit, que s’havien de mantenir.
El Parlament estatal va eliminar moltes normes de la Compilació. Va esdevenir un “mini Codi”.
3. L'atribució de competències legislatives en "matèria civil" a les Comunitats Autònomes: l'art. 149.1 8º CE Juntament amb el Codi Civil existeix el dret civil propi en aquelles regions que el mantenen a través de les seves compilacions (Catalunya 1960).
L’actual Constitució possibilita a les CCAA legislar en matèria civil (permet la conservació així com la seva modificació i desenvolupament), però només a aquelles CCAA que existien prèviament a la seva entrada en vigor.
Repartiment de competències (148 i 149 CE): L'Estat té competència en àmbit civil sobre: a) L'aplicació i eficàcia de les normes jurídiques b) Les relacions jurídic-civils relatives al matrimoni i formes c) L'ordenació dels Registres i instruments públics d) La base de les obligacions contractuals i) Les normes per a resoldre els conflictes de lleis f) La determinació de les fonts de dret d'acord amb les normes de Dret foral; l'Estat té competència exclusiva per a fixar criteris de jerarquia normativa i temporalitat de normes, la determinació de les fonts és en canvi instrument propi de cada ordenament civil.
ARTICLE 129. Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de dret civil, amb l'excepció de les matèries que l'article 149.1.8 de la Constitució atribueix en tot cas a l'Estat. Aquesta competència inclou la determinació del sistema de fonts del dret civil de Catalunya” La Constitució actual, l’art. 149.8 reconeix l’existència d’un Parlament català, l’existència d’un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i dóna competències al Parlament. En matèria civil, dóna competències amb una restricció doble: 1. En determinades matèries, hi haurà competència exclusiva del Parlament estatal.
(Ex.: bases de les obligacions contractuals). Competències compartides: aquells casos en què el Parlament estatal dicta la llei de bases i els parlaments autonòmics les poden desenvolupar. (Ex.: matèria de consum). Competències concurrents: té la competència tant l’Estat com Catalunya. Quina norma s’aplica, doncs? 2. Els Parlaments autonòmics tindran competència per modificar, conservar i desenvolupar el dret que ja tenien propi sense perjudicar les lleis existents de l’Estat.
Hi han ambigüitats en aquesta competència: els legisladors catalans pensen que vol dir adaptar el dret propi de Catalunya a la situació actual. A l’altra banda, hi ha altres legisladors que diuen que s’ha d’agafar el què hi havia a la Compilació, retocar-ho una mica i res més.
El Parlament de Catalunya va començar a legislar i va decidir crear un Codi Civil propi, fins a arribar a l’actual.
4. La legislació catalana en matèria civil: evolució de la tècnica legislativa. El Codi Civil de Catalunya Catalunya recuperà amb la CE la competència legislativa en matèria civil. Amb el seu Estatut d’Autonomia la Generalitat assumeix al competència exclusiva en matèria de Dret Civil català.
Codi Civil de Catalunya: 6 llibres, dels quals només els 5 primers estan aprovats. Primer hi ha una introducció (llibre primer/part general), llibre segon de la persona i de la família, llibre tercer de la persona jurídica, quart llibre dedicat a les successions, llibre cinquè els drets reals, sisè llibre (no aprovat) fa referència a obligacions i contractes.
El Parlament de Catalunya no té la totalitat de la competència sobre el Dret Civil.
    TEMA 2. LA REGULACIÓ DE LES FONTS DEL DRET CIVIL Tipus de fonts del dret: · Font material del dret: parlaments, organismes amb facultat normativa que donen origen al dret.
· Font formal: manera en què es manifesta la norma (lleis, costums i principis generals del dret). Aquí s’hi troba el dret. Art. 111-1 CCat.
· Fonts directes: aquelles que realment generen el dret: lleis, costums i principis generals del dret.
· Font indirecta: no són veritables fonts del dret. Jurisprudència i doctrina. Ajuden a interpretar la llei, tan sols.
Art. 149 1.8 CE i art. 129 Estatut d’Autonomia de Catalunya: l’Estat té competència exclusiva per regular totes aquelles matèries civils que no estiguin atribuïdes a la Comunitat Autònoma, però en el cas de les fonts del dret, Catalunya té competència per legislar sobre aquestes.
1. La Llei: entrada en vigor, pèrdua de vigència i publicitat Llei: tota aquella norma elaborada pels òrgans competents d’acord amb uns principis de legalitat i de publicitat*. Font bàsica que sustenta les altres i la font principal de l’ordenament jurídic català. Tothom les pot conèixer.
ü Legalitat: és necessari que s’hagi elaborat seguint el procediment marcat i per l’òrgan o òrgans competents.
ü Publicitat: s’ha de fer pública (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i BOE) per tal que pugui ser coneguda i assoleixi la plena eficàcia (art. 9.3 CE. Es garanteix la publicitat de les normes).
El Parlament de Catalunya té la potestat legislativa (art. 55.2 Estatut). Les lleis autonòmiques tenen el mateix rang que les estatals; no estan subordinades a elles.
Entrada en vigor: la vigència de la norma és la qualitat que li atorga rellevància i que imposa la aplicació d’aquesta per part de jutges i tribunals. Un cop aprovada i elaborada correctament, el Rei, en un termini de 15 dies, sancionarà les lleis aprovades per les Corts, les promulgarà i ordenarà la seva immediata publicació (art. 91 CE). En el cas de Catalunya, segons l’art. 65 EAC les lleis són promulgades en el mateix termini d’aprovació pel president o presidenta de la Generalitat en nom del Rei.
Ø Promulgació és l’acte mitjançant el qual l’autoritat corresponent proclama l’existència de la llei per haver conclòs el procés d’elaboració.
Ø Publicitat de les normes és un dels principis fonamentals que garanteix la CE.
Concepte previ a la entrada en vigor (primer necessita ser publicada i, passat un cert termini, entra en vigor).
à Sistema de simultaneïtat: les normes entren en vigor en tot el territori al què s’han d’aplicar en el mateix moment de la seva publicació, no existeix successivitat temporal segons el seu àmbit espacial.
à Sistema de vacatio legis o aplaçament temporal: la norma adquireix vigor passats 20 dies des de la seva publicació, si la norma no preveu una altra cosa.
Pèrdua de la vigència: a) Derogació: via general. L’art. 2.2 CC estableix que les lleis només es deroguen per altres posteriors. És necessari que la derogació provingui d’una llei. Segons l’àmbit que comprengui la derogació, aquesta pot ser total (si anul·la per complet la vigència de la llei) o parcial (si només n’anul·la una part). Cal tenir en compte que la derogació d’una llei no implica que recobrin vigència aquelles que aquesta hagués derogat (només en els casos de “llei restauradora”).
b) Normes que siguin contràries a la norma fonamental poden ser declarades nul·les pel TC (art. 162 a 164 CE), segons el principi de jerarquia normativa.
c) Apareix en la mateixa norma: la llei neix condicionada pel que fa al seu termini de vigència. Lleis d’àmbit temporal o lleis excepcionals amb un termini concret que ja ha transcorregut.
2. El costum: concepte i elements Concepte: norma jurídica que procedeix de la pràctica continuada d’una conducta portada a terme per persones no incloses dins el mecanisme estatal (origen extraestatal) i a la que aquests estan sotmesos, atorgant-li valor normatiu.
*** Cal diferenciar-lo de les simples normes de cortesia o usos socials *** Està sotmesa a la llei i només es regeix en defecte de llei aplicable. És una font del dret que ha de provar-se. Aquesta demostració suposa que la part interessada haurà d’acreditar, en primer lloc, l’existència i vigència del costum i, en segon lloc, la seva aplicabilitat en el cas per inexistència de llei aplicable al mateix. No obstant: - Si és coneguda pel Tribunal, es considera que aquest pot apreciar-la sense necessitat de prova.
- La prova del costum no serà necessària si les parts estiguessin conformes en la seva existència i en el seu contingut (art. 281.2 LEC).
à Elements: 1. Material: la pràctica o ús. Realització d’actes públics repetits de manera constant de forma prolongada en el temps i observats per la major part de les persones integrades en el grup social al què afecta.
2. Espiritual: la consciència o opinió de que la pràctica és vinculant. Transformació de allò acostumat en allò degut.
à Tipus: o Costum extra o praeter legem: regula les situacions no regulades per una llei i, per tant, realitza una funció de caràcter supletori.
o Costum contra legem: regula una situació de manera diferent i en contradicció amb allò establer per una llei. No s’admet.
o Costum secundum legem: es produeix de conformitat amb la llei però fixa per via interpretativa una manera determinada d’entendre-la. No s’entén com a vinculant.
3. Els principis generals del dret: la seva triple funció Concepte: regles que contenen les idees bàsiques i fonamentals d’una determinada comunitat social, en un moment històric concret, considerades aptes per a ordenar i resoldre les qüestions jurídiques que es plantegen entre els seus components.
Tres funcions: ü Són font del dret: font secundària per la primacia de la llei i subsidiària que s’aplica tan sols en defecte de llei i costum. No es troben formulats per escrit. La seva constatació sorgeix a partir d’un procediment de deducció (per analogia iuris), l’anàlisi de l’ordenament jurídic i de les conviccions de la societat. Aquesta funció la realitzen els Tribunals.
ü Informen l’ordenament jurídic: s’ha d’aplicar el dret civil en conformitat amb els principis generals del dret que informen el Codi Civil català (art. 111-2 CCC).
ü Integren el dret civil de Catalunya: l’art. 111-2 CCC també atorga als principis generals del dret la funció d’autointegració del dret civil català.
4. La jurisprudència i els elements de la tradició jurídica catalana En sentit ampli, doctrina que estableixen els jutges i tribunals al interpretar i aplicar les fonts de l’ordenament jurídic. En sentit estricte, doctrina que deriva del tribunal superior de cada territori (Tribunal Suprem espanyol o Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
*** Sempre que la doctrina sigui reiterada (se’n dictin dues sentències com a mínim *** en un mateix sentit) i constitueixi la ratio decidenci de la sentència (l’argument que crea jurisprudència és aquell que porta a la decisió de la sentència) La jurisprudència no és font de dret. La seva funció es redueix a interpretar el dret civil de Catalunya, a interpretar i aplicar allò dictat per l’ordenament jurídic. Dóna certa seguretat.
Estructura sentències: ratio decidendi: aquells arguments de la sentència que condicionen el fallo.
obiter dicta: aquells arguments de la sentència que no condicionen el fallo.
Funció de la jurisprudència: Jerarquia de les fonts del dret → Art. 1.3 Codi Civil estatal Art. 81 i següents de la CE: elaboració de lleis; lleis ordinàries, orgàniques (necessiten % de vots superiors a les ordinàries perquè tracten de temes rellevants), decrets legislatius (art. 82.1 i 85 CE), decrets llei (art. 86) i lleis de bases (art. 82.4). Els tractats internacionals entren a formar part de l’ordenament jurídic amb la seva publicació al BOE (art. del Codi Civil).
5. Regla de preferència i supletorietat Regla de preferència: s’aplica preferentment la llei catalana, respecte de qualsevol altra, en primer lloc quan hi hagi llei catalana i en segon lloc quan aquesta sigui la norma que és precís aplicar en aquest cas (art. 111.5 CCC: Les disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualsevol altra. El dret supletori només regeix en la mesura que no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l’informen).
Supletorietat: - Interna: és la supletorietat del propi CCCat respecte qualsevol altre llei, catalana o estatal, de qualsevol matèria aplicable a Catalunya. Art. 149 1.8 - Externa: recull el sentit tradicional de supletorietat del dret estatal amb relació al dret català que resulta d’aplicació preferent.
En cas de defecte de llei catalana, s’haurà d’aplicar la llei dictada pel Codi Civil estatal. També s’aplica la supletorietat quan el legislador, tot i haver competència, no ha legislat sobre certa matèria i per tant s’ha de recórrer al Codi Civil estatal.
Matèries regulades pel legislador català: es possible que una llei catalana no reguli de manera clara una situació. Es pot integrar, però, aquesta llei, de manera que es completi el seu significat. Com a última instància, es recórrer al Codi Civil. Distingim, però, dues possibilitats per aplicar la supletorietat: 1- En ocasions, hi ha llacunes. Situacions no ben resoltes. Es recorre al Codi Civil i es busca la solució.
2- Hi ha conjunts buits. Norma que regula una situació però que no contempla una determinada possibilitat per cap altre motiu que perquè no ha volgut contemplar-ho.
6. L’aplicació de la equitat Art. 111.9 Codi Civil català: L’equitat s’ha de tenir en compte en l’aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar llurs resolucions exclusivament en l’equitat quan la llei ho autoritza expressament.
L’equitat és aquell criteri de justícia del cas concret. En un cas determinat, un jutge pot pensar que s’ha d’afavorir una de les parts en perjudici de l’altre perquè és més justa aquesta decisió.
Art. 1154 Codi Civil estatal, exemple.
Arbitratge: · Com a criteri de ponderació en l’aplicació de les normes: criteri d’utilització normal, factor de correcció o rectificació de les conseqüències de l’aplicació rigorosa d’una norma. Pot ser un criteri interpretatiu, de moderació del rigor de la norma, però mai de supressió d’aquesta.
· Criteri o raó en la que es funda una decisió: només quan la llei ho autoritzi, els Tribunals o òrgans corresponents podran decidir fundar-se exclusivament en l’equitat.
    TEMA 3. ÀMBIT, EFICÀCIA I APLICACIÓ DE LA NORMA CIVIL 1. Límit territorial de les normes D’acord amb la distribució de competències en la legislació civil (art. 149.1.8 CE), és necessari saber quan s’aplica un determinat ordenament i quan s’aplica un altre: (a) Les normes emanades de les Corts Generals i que regulen les matèries de competència exclusiva de l’Estat s’apliquen a tot el territori espanyol, el mateix passa a aquelles normes en les que la competència de l’Estat i la Generalitat és compartida en allò que afecta a cadascú.
(b) El dret civil català té eficàcia en el territori de Catalunya i en matèries de competència exclusiva de la Generalitat. És aplicable dins el territori català preferentment a qualsevol altre. Excepció: en l’ordre civil, la subjecció al dret civil resulta de l’aplicació d’un altre criteri que pren en consideració la condició de la persona (el veïnatge civil).
És, però, l’Estat, qui es reserva la competència exclusiva de decidir on s’apliquen els diferents ordenaments existents.
L’àmbit espacial de les normes jurídiques és l’àrea geogràfica que correspon a la sobirania d’un determinat Estat. S’expressa mitjançant el principi de territorialitat: s’aplicaran les normes corresponents a un territori allà on siguin vigents (Estat espanyol).
Per determinar quina és la llei aplicable en casos de conflicte, hi ha diferents criteris generals establers: 1. Llei personal: regeix la capacitat, l’estat civil, els drets familiars i de successió, determinada pel veïnatge civil (art. 9 CC).
2. Llei del lloc en el que es troba el bé immoble (lex rei sitae) regeix la possessió, propietat i demés drets sobre aquests (art. 10 CC).
3. Les obligacions nascudes dels contractes es regiran segons la llei a la que ambdues parts es sotmetin expressament, sempre que existeixi alguna connexió amb el negoci.
En defecte d’això, es regiran segons la llei comú a les parts. Quan aquesta falta, per la de residència habitual comú i en últim terme, la llei del lloc de celebració del contracte (art. 10 CC).
4. Les obligacions que no són contractuals es sotmeten a la llei del lloc on s’hagués esdevingut el fet de què deriven (art. 10.9 CC).
5. Les formes i solemnitats dels contractes, testaments i altres actes jurídics es regeixen per la llei del lloc en el que s’atorguin (locus regit acturn art. 11.1 CC).
Una vegada sabem quina és la llei aplicable, aquesta té una eficàcia que es resumeix en 3 aspectes: · Deure de l’obediència: la llei l’ha d’obeir tothom.
· Sanció de la llei: si no es compleix, es produeix una sanció.
· Eficàcia de la llei: les normes jurídiques comporten una relació entre persones d’on neixen relacions jurídiques i drets subjectius.
2. Eficàcia temporal de les normes: dret transitori i retroactivitat La eficàcia de la norma jurídica com a regla general adquireix vigència i es projecta des d’aquell moment en endavant. La vocació de la norma és que sigui aplicable als fets i situacions que es duen a terme a partir de la entrada en vigor.
à Dret transitori: dret que regula el període entre una llei derogada i l’aplicació de la nova llei. Es fonamenta, aquest dret, en dos principis: • Principi del dret adquirit: els autors defensen que les lleis no poden produir efectes retroactius (una norma no pot ser aplicada amb anterioritat a la seva publicació). Són els drets adquirits i no les simples expectatives les que queden protegides davant la retroactivitat de la nova norma.
• Doctrina dels fets consumats: Tempus regit factum à “els fets es regeixen pel moment en què es produeixen”. Cada situació es regeix per la norma existent en aquell mateix moment, excepte que la nova llei vulgui excloure l’anterior.
à Retroactivitat: implica portar l’eficàcia de la llei a un moment temporal anterior a la seva entrada en vigor, no respectant, per tant, la vigència de la llei que ha quedat substituïda o extingida.
El principi de seguretat jurídica defensa el principi d’irretroactivitat. A més, a l’art. 2.3 CC es sosté que “les lleis no tenen efecte retroactiu si no disposaren el contrari”. N’extraiem diferents conclusions: ü Les normes tenen l’eficàcia que en elles s’estableixi ü La retroactivitat de la norma ha d’estar disposada expressament ü La nova norma pot determinar el seu abast, però quan no es digui res sobre aquest extrem, s’ha de considerar que la regla general és la irretroactivitat.
ü La retroactivitat de la norma té límits que s’anuncien en el text constitucional (art. 9.3 CE Es garanteix la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictiva dels drets individuals).
ü Les disposicions que no són retroactives són les desfavorables: es refereix generalment a totes les lleis que imposin una sanció, no només les penals.
Diferents graus de retroactivitat: • Retroactivitat màxima: la nova llei s’aplica a tot el supòsit de fet i als seus efectes de manera que la retroactivitat suposa la privació dels efectes ja produïts i s’imposa la readaptació del supòsit a la nova situació.
• Retroactivitat mitjana: els efectes que han d’executar-se amb posterioritat són els que han de regir-se per llei nova. Respecta el supòsit de fet i els fets ja produïts de la situació legislativa anterior.
• Retroactivitat mínima: a partir de la publicació de la nova norma, s’aplica aquesta i no en els supòsits i efectes anteriors.
3. Eficàcia general de les normes: la subjecció a l’ordenament i a la llei, la ignorància de la llei, l’error de dret, l’exclusió voluntària de la llei La norma jurídica conté un mandat mitjançant el qual es regula un supòsit de fet al que es lliga un efecte jurídic determinat: la norma en general és un mandat. L’eficàcia o conseqüència de la seva existència és: (a) La organització jurídica de la societat (b) L’establiment d’un deure d’observança o compliment de la mateixa per aquelles a qui va dirigida El deure d’observança general de la norma es tradueix en el deure de compliment (la realització de la posada en pràctica de la regla) i en les conseqüències que es vinculen a la seva falta de compliment (eficàcia sancionadora).
3.1 La subjecció a l’ordenament i a la llei La eficàcia general deriva d’una situació prèvia. Primerament, de la subjecció a la Constitució com a norma jurídica i a la resta de l’ordenament jurídic (art. 9.1 CE). Segonament, el respecte a la llei i als drets dels demés que s’erigeixen en fonament de l’ordre polític i de la pau social (art. 10 CE).
La eficàcia general de la norma jurídica té diversos efectes: Ø Provoca la vinculació dels destinataris al mandat que es conté Ø Legitima la actuació dirigida a imposar la norma coactivament Ø De la seva vinculació es provoca el deure de complir, guardar i respectar la llei i la força obligatòria de la norma 3.2 La ignorància de la llei L’efecte obligatori corresponent a qualsevol noma jurídica es produeix sigui quin sigui el coneixement que es tingui de la mateixa. Aquest mateix efecte suposa que la ignorància de la llei no serveix com a excusa per no complir-la (art. 6.1 del CC). S’elimina qualsevol justificació de caire subjectiu.
3.3 L’error de dret És el desconeixement o la falsa representació del contingut d’una norma jurídica. És a dir, la creença de l’afectat de que una determinada norma regula un supòsit de fet d’un manera errònia. Està regulat a l’art. 6.2 CC: L’error de dret produirà únicament aquells efectes que les Lleis determinin.
A aquest es contraposa l’error de fet, que recau sobre les circumstàncies de fet de l’acte jurídic (persones, coses, fets) en concret.
Per a que l’error de dret sigui pres en consideració es requereix: 1. L’existència d’una norma que ho permeti. En general, la jurisprudència entén que en tots els casos on es parla d’error s’ha d’incloure el de dret.
2. Essencialitat: l’error ha sigut la causa principal de la realització de l’acte.
3. Excusabilitat: l’error és inexcusable quan la persona que l’ha realitzat pot haver evitat recórrer a ell utilitzant la diligència adequada al cas i, tot i així, no ho fa. És excusable, d’altra banda, quan s’extreu de les circumstàncies, segons uns criteris de raonabilitat, que qualsevol pot incidir en ell sense culpa (diligentibus non durmientibus iure sucurrum).
3.4 L’exclusió voluntària de la llei Regulada a l'article 6.2 CC: “L'exclusió voluntària de la Llei aplicable i la renúncia als drets en ella reconeguts només seran vàlides quan no contrariïn l'interès o l'ordre públic ni perjudiquin a tercers.” I a l’article 111-6 CC Català. “Les disposicions d’aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d’exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L’exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats.” Característiques de l’exclusió de la llei: v És voluntària. Es vincula a un acte que deriva de l’autonomia privada de les persones (llibertat civil) de manera que si no es produeix la exclusió de la norma, aquesta serà aplicada a la situació jurídica per a la que esta prevista.
v Només es pot excloure en casos de llei dispositiva. La voluntarietat presumeix un tipus de normes, les dispositives (contractes, obligacions, etc.), les úniques on es permet a les parts modificar les regles. Mai s’aplicarà per a lleis imperatives (d’interès públic o que afecten a l’ordre públic).
v L’aplicació es farà d’acord amb la regulació prevista per l’autonomia privada.
L’aplicació de la norma aplicable serà substituïda per aquesta, excepte que només s’hagi vetat un supòsit concret.
4 Eficàcia sancionadora de la llei: la nul·litat, el frau El concepte d’eficàcia sancionadora fa al·lusió a la manera i els mitjans de reacció que l’ordenament jurídic preveu enfront l’incompliment o lesió de la norma jurídica per procurar l’establiment de l’ordre que s’ha alterat. L’eficàcia sancionadora de caràcter general es conté a l’art. 6 CC, juntament amb la nul·litat i el frau.
4.1 La nul·litat D’acord amb l’art. 6.3 CC, els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nuls, exceptuant que en aquests s’estableixi un efecte diferent per al cas de desobediència.
La nul·litat és la institució jurídica que priva d’eficàcia jurídica els actes jurídics. Provoca que no siguin considerades les conseqüències que es deriven dels actes realitzats; no es reconeix al finalitat que es persegueix, ni tampoc s’admet el supòsit de fet del què emana.
Per a que es produeixi la sanció de l’art. 6.3 CC han d’esdevenir una sèrie de fets: ü Ha de tractar-se d’actes humans. El concepte d’acte es vincula a la conducta humana distingint-se del fet que té lloc sense intervenció de l’home (per exemple, fenòmens meteorològics).
ü L’acte ha de ser contrari a la norma imperativa o prohibitiva (acte contra legem). A la norma imperativa, per ser d’aplicació necessària i obligada. A la norma prohibitiva, perquè s’imposa el mandat que implica el deure d’abstenir-se d’un acte jurídic. És totalment indiferent la voluntat de la persona, serà sancionada tant si va buscar la infracció o no.
La conseqüència (efecte sancionador) de la infracció és la nul·litat de l’acte que incompleix el mandat d’una norma imperativa o prohibitiva: l’acte no és reconegut i no té l’eficàcia que busca. La nul·litat que es preveu és radical, absoluta, originària, automàtica. Es declara d’ofici, no pot sanar-se i l’acció no prescriu.
Exemple: Els qui contrauen un matrimoni sense haver dissolt l'anterior (46.2 CC) no aconsegueixen l'efecte buscat d'establir la relació jurídica conjugal Cal remarcar, però, que el fet que sigui nul no vol dir que sigui un acte inexistent: malgrat un matrimoni sigui nul, si una de les persones l’ha realitzat amb bona fe, produeix els mateix efectes que un matrimoni normal (matrimoni putatiu).
4.2 El frau de llei Es caracteritza per implicar la vulneració d’una norma imperativa o prohibitiva obliquament.
És a dir, es realitzen determinats actes emparats en una altra norma dictada amb diferent finalitat (norma de cobertura) per assolir un resultat contrari a la norma jurídica (norma defraudada).
Diferents característiques o elements del frau de llei: 1. Sempre existeix una llei de cobertura que utilitza el subjecte per a protegir-se i eludir la llei imperativa o prohibitiva (norma defraudada). És un exemple la contracció de matrimoni per aconseguir una nacionalitat.
2. És objecte de regulació de l’article 6.4 CC “Els actes realitzats a l'empara del text d'una norma que persegueixin un resultat prohibit per l'ordenament jurídic, o contrari a ell, es consideraran executats en frau de Llei i no impediran la deguda aplicació de la norma que s'hagués tractat d'eludir.” 3. Es qüestiona si és necessària la intenció o propòsit de violar la norma. Tant la jurisprudència com la doctrina del frau de llei tenen com a finalitat defensar el compliment de la llei, no la sanció d’intenció maliciosa.
4. La sanció de l’acte fraudulent és el sotmetiment del mateix a l’imperi de la llei defraudada. Es sanciona l’efecte aconseguit per haver realitzat la operació fraudulenta i s’invaliden els efectes del primer acte.
5 Aplicació de la norma civil: interpretació, integració, analogia Abans d’aplicar la norma, s’ha de saber interpretar-la, no sols la norma en sí mateixa, sinó amb el context que l’envolta. La interpretació pot ser pública (els mateixos jutges mitjançant sentències), privada (la doctrina interpreta les normes) o autèntica (el mateix legislador fa una llei posterior que aclareix la llei anterior; també és pública). A més, pot ser extensiva (s’interpreta que diu més del que diu) o restrictiva (la llei diu menys del què formalment expressa).
Dins dels criteris d’interpretació s’han seguit diferents teories: (a) Teoria subjectiva: què volia dir el legislador quan va elaborar la norma? (b) Teoria objectiva: les normes s’han d’aplicar en un determinat moment i per tant s’han d’interpretar d’acord a les circumstàncies d’aquell moment.
Les normes s’interpretaran segons l’establert a l’article 3 CC, tenint sempre en compte primordialment l’esperit i la finalitat de la norma.
· Interpretació gramatical: el sentit de les seves paraules.
· Criteri lògic: en relació amb el context de la norma. Sempre ha de prevaldre l’esperit de la norma, el qual s’ha de buscar.
· Criteri sistemàtic: no sols en relació amb la mateixa norma, sinó amb tot l’ordenament.
· Criteri històric: tenint en compte els antecedents històrics i legislatius de la norma.
· Criteri sociològic: tenint en compte la realitat social del temps en què s’ha d’aplicar.
L’interpretació a vegades no és suficient per a entendre una norma. Cal recórrer, en aquests casos, a la integració: suposa crear una regla que passa a formar part de l’ordenament jurídic.
Es produeix quan existeix un buit normatiu o llacuna que és la que s’integra. Recursos per a la reestructuració de la norma jurídica: - Analogia: suposa aplicar en un cas concret una norma pensada per una altra situació per tal de resoldre aquell cas que té una norma que no està complerta. Hi ha d’haver-hi sempre una semblança entre el supòsit de fet d’aquesta norma i el cas a decidir. Dos tipus d’analogia: • Analogia legis: es troba una norma complerta i entre la solució d’una i la de l’altre que no es complerta hi ha una identitat de raó (conditio sine qua non), la finalitat és la mateixa en un cas com en l’altre. La conseqüència jurídica prevista pel supòsit de fet normatiu ha de donar-se també per al cas concret a resoldre. Regulada a l’art. 4.1 CC, on s’exigeix la falta d’un supòsit específic, de la regulació d’un altre semblant i la identitat de raó entre ambdós.
• Analogia iuris: s’aplica el dret en el seu conjunt, sense agafar cap norma en concret; s’hi extreuen els principis generals del Dret. Tot i que el cas a resoldre pot no ser igual a cap dels supòsits de les normes emprades, sí que pot ser igual al supòsit de fet del principi general d’aquest conjunt de normes.
L’analogia s’exclou en les lleis penals, les excepcionals i les temporals, donat que aquestes no es poden aplicar ni a altres supòsits ni a altres moments diferents dels què apareguin compresos en aquestes mateixes (art. 4.2 CC).
- Autointegració. Tradició jurídica catalana: art. 111-2 Codi Civil català. Són les lleis, la doctrina i la jurisprudència del Tribunal de Cassació de la 2na República, que ja no són vigents, drets històrics catalans antics, referits evidentment a un supòsit que de manera molt similar estigui regulada per la norma derivada d’aquestes lleis antigues.
      TEMA 4. EL TEMPS I ELS SEUS EFECTES JURÍDICS EN EL DRET CIVIL El temps, jurídicament parlant, ens serveix com a punt de partida per prendre en consideració diferents efectes: • Determina l’edat de la persona (majoria – minoria) • S’utilitza per detectar una situació de desaparició o absència • Afecta a l’adquisició de drets, la usucapió o prescripció adquisitiva, que és un mode d’adquirir els drets reals fonamentat en el transcurs del temps i la possessió (art. 53123 CC Català).
1. La computació legal del temps En conformitat amb allò que resulta de les normes jurídiques, les unitats de temps que es prenen en consideració són el dia (24 hores), el mes (segons el què correspongui al calendari) i l’any (365 dies).
És molt rellevant la distinció entre dies hàbils i inhàbils dins el procediment Civil. Segons l’art.
130 LEC, són dies hàbils tots els de l’any, exceptuant: Ø Els dissabtes i diumenges Ø Els dies 24 i 31 de desembre Ø Els dies del mes d’agost Ø Els dies de festa nacional Ø Els dies festius a efectes laborals en les CCAA o localitat on són inhàbils.
El transcurs del temps: espai de temps que va des del moment en què s’inicia el còmput fins que aquest finalitza. Ve marcat per dos punts importants: 1. Aquell en què comença el còmput: dies a quo 2. Aquell en què acaba el còmput: dies ad quem.
Tenint això en compte, hi haurà diferents computacions del temps: (a) El còmput natural és el que mesura el pas del temps moment a moment, de manera real.
Exemple: en un termini de 20 dies, iniciat a les 12 hores del dia 1, es finalitzarà el termini el dia 21 a les 12 hores.
(b) El còmput civil no pren en consideració les fraccions de temps, sinó el dia complert.
Exemple anterior: es comptaria el dia sencer, tant el d’inici (1) com el dia final (21).
Pel referent al còmput del temps en les relacions de dret civil (art. 121-23 CCC): à Es fa en dies sencers à No s’exclouen els dies inhàbils à El dia inicial s’exclou, de manera que comença a comptar-se des del dia següent i el dia final s’ha de comptar per complert.
à El còmput de mesos i anys es fa de data en data. Si en el mes de venciment no existeix el dia corresponent a l’inicial, es considera que el termini acaba l’últim dia del mes.
2. La prescripció extintiva: la "pretensió" com el seu objecte Ens referim a prescripció en dos sentits: a) Prescripció adquisitiva: es coneix també com a usucapió. Amb el pas del temps, es pot arribar a adquirir un dret real com, per exemple, ser titular d’una propietat. Es fonamenta en dos criteris: subjectiu (es presumeix que el propietari prescindeix voluntàriament) i objectiu (no pot ser que una persona que s’ocupi d’una cosa no rebi els drets sobre aquesta).
b) Prescripció extintiva: regulada a l’art. 121-1 CCC. És la manera per la qual s’extingeixen les pretensions (drets a reclamar) pel pas del temps i el no exercici per part del seu titular durant el temps establert per la llei.
à Requisits: ü La inactivitat o falta d’exercici de la pretensió (silenci) ü Que aquest sigui prolongat i ininterromput durant l’espai temporal (termini de prescripció) que marca la llei à Fonaments: ü Subjectiu: abandonament del dret o facultat pel seu titular (desinterès del titular). El creditor no reclama ü Objectiu: arriba un moment que la seguretat jurídica fa que el deutor pugui entendre que el creditor ja no li ho reclamarà à Objecte (sobre què recau) Article 121-1 CCC: La prescripció extingeix les pretensions relatives a drets disponibles, tant si s’exerceixen en forma d’acció com si s’exerceixen en forma d’excepció. S’entén com a pretensió el dret a reclamar d’altri una acció o una omissió.
LA PRETENSIÓ: dret a reclamar a una altra persona una acció o una omissió.
v Element material: la conducta reclamada v Element formal: facultat d’imposar la conducta al destinatari que té el deure de fer-ho.
Aquesta facultat s’integra en el poder o el dret.
Prescriuen les pretensions relatives a drets disponibles (es permet l’autonomia de les parts), no els indisponibles (facultats derivades dels drets personals).
Exemple: es pot renunciar a un dret de crèdit (dret disponible) i no es pot renunciar als drets derivats de la pàtria potestat (indisponible) No prescriuen tampoc les pretensions que s’exerciten mitjançant accions purament declaratives (art. 121-2 CCC), aquelles accions en què el jutge l’únic que ha de fer es constatar que hi ha una situació, ni les d’elevació a escriptura pública d’un document privat o les que la llei exclogui expressament de la prescripció.
à Característiques de la prescripció: - Ha de ser al·legada i provada pel deutor o per una tercera persona interessada (art.
121.5), ja sigui mitjançant via judicial o extrajudicial. Els tribunals no la poden aplicar d’ofici (art. 121-4 CCC).
- - - - - - Quan s’hagi al·legat o provat, es produeix automàticament l’efecte extintiu, sempre i quan s’hagi completat el termini i no s’hagi interromput.
La extinció de la pretensió principal s’estén a la de les garanties accessòries encara que no hagi transcorregut el termini de prescripció d’aquestes (art. 121-8.2 CCC). Hi ha certs tipus de garanties que no s’extingeixen malgrat s’hagi extingit l’obligació original (ex.: assegurança de caució).
A pesar de la naturalesa imperativa de les normes, les parts poden pactar un acotament o allargament dels terminis que no superin, respectivament, la meitat o el doble de l’establert legalment i sempre que el pacte no impliqui la indefensió per a cap de les parts (art. 121-3 CCC).
La prescripció no extingeix el dret perquè, encara que estigui prescrit, si el creditor li reclama al deutor que pagui, i el deutor no s’oposa, aquest pagament està correctament realitzat.
Una vegada la prescripció s’al·lega, té efectes retroactius. Això ens porta a la compensació: es paga la diferència entre dos deutes (jo dec 10 però me’n deuen 3, per tant pagaré només 7). Aquesta compensació s’ha d’al·legar i també té efectes retroactius.
La prescripció juga encontra d’un menor o un incapacitat. Exemple: li deuen uns diners al menor. El seu tutor no reclama els seus diners. Com el titular és un menor, ell no pot reclamar el pagament, ho ha de fer el seu tutor.
Juga en contra també de l’herència jacent (art. 121.7) 2.1. Els terminis: inici i còmput EL CCC distingeix tres terminis de prescripció: · Prescripció general desenal (art. 121-20): Estableix que les prestacions de qualsevol classe prescriuen al cap de 10 anys, excepte que hi hagi marcat un termini especial o bé que algú hagi adquirit el dret de propietat mitjançant la usucapió.
· Prescripció triennal (art. 121-21): Disposa que la prescripció es produirà en el termini de 3 anys en quatre situacions de pretensió: 1. Pagaments periòdics, obligacions compostes per una pluralitat de prestacions idèntiques que es reiteren en el temps i es paguen per separat, que s’han de fer per anys o en terminis més breus 2. Remuneració de prestacions de serveis i execució d’obres (contractes de serveis i contractes d’obra; el primer no comporta la creació d’una nova cosa, mentre que en el segon s’executa una activitat dirigida a la creació d’una cosa nova) 3. Cobrament del preu de les vendes de consum 4. Reclamacions per responsabilitat extracontractual. Art. 1902 CC: Qui per acció o omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat.
· Prescripció anual (art. 121-22): inclou les pretensions exclusivament protectores de la possessió.
El termini de prescripció s’inicia quan el titular de la pretensió, nascuda i amb possibilitat d’exercici, coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir (art. 121-23 CCC).
El seu còmput gaudeix de totes les característiques de qualsevol còmput civil, amb l’afegit de que qui succeeixi a qui pot al·legar la prescripció pot sumar al seu el temps transcorregut de l’anterior titular (beneficiari) (art. 121-7 CCC).
2.2. L'autonomia de la voluntat en la prescripció: interrupció, suspensió, retard deslleial i renúncia a la prescripció La interrupció de la prescripció és el fet de trencar el silenci per una causa decisiva que impedeixi la prescripció. Implica començar de nou el termini sencer que correspongui a partir de que hagi cessat la causa interruptiva, sense tenir en compte el temps ja transcorregut fins a aquesta (art. 121-14 CCC). Causes d’interrupció: (a) Reclamació judicial: exercici de la pretensió davant els Tribunals, encara que la reclamació sigui desestimada (art. 121-11 CCC).
(b) Reclamació extrajudicial: inici del procediment arbitral relatiu a la pretensió de formalització judicial de l’arbitratge.
(c) Reconeixement del dret per part del deutor. Si el deutor reconeix el seu deute durant el termini de prescripció, la interromp.
La suspensió de la prescripció és la paralització del termini de prescripció pel fet d’ocórrer una causa que atura el transcurs del termini. Un cop terminada la causa de suspensió, es reinicia la prescripció tenint en compte el temps transcorregut fins a la suspensió. El temps, però, durant el que la prescripció està suspesa no computa.
Causes de suspensió: 1. Casos de força major (art. 121-15 CCC). Si la persona titular de la pretensió no la pot exercir, ni per ella mateixa ni per mitjà de representant, per causa de força major concurrent en els sis mesos immediatament anteriors a l’acabament del termini de prescripció.
2. Per raons personals o familiars (art. 121-16 CCC). Pretensions de les quals siguin titulars persones menors o incapaces, mentre no disposin de representació legal.
Pretensions entre cònjuges mentre dura el matrimoni, entre una parella estable mentre es manté la convivència, entre pare o mare i els fills en potestat mentre aquesta és vigent, entre la persona que exerceix els càrrecs de tutor, curador, administrador patrimonial, defensor judicial o acollidor i la persona menor o incapaç, mentre es manté la funció corresponent i entre la persona protegida i l’apoderat.
3. Respecte l’herència jacent (art. 121-17 CCC). Entre les persones cridades a heretar i l’herència jacent, la prescripció se suspèn mentre no sigui acceptada l’herència.
La suspensió haurà d’ésser al·legada per la part a qui beneficiï, ja que no es pot al·legar d’ofici.
No obstant, ha d’apreciar-se d’ofici la suspensió de les pretensions de les que sigui titular un menor o incapacitat mentre no tingui nomenat un representant legal (art. 121-18 CCC).
La renúncia a la prescripció és un acte unilateral mitjançant el qual es fa abandó del benefici derivat del transcurs del termini de prescripció. Tipus de renúncia: o Renúncia anticipada: és aquella que s’efectua abans de que s’hagi començat a transcórrer el període de prescripció. És nul·la (art. 121-10.1 CCC) o Renúncia durant el termini: aquella que es realitza mentre transcorre el temps del termini. Té la qualificació i eficàcia d’interrupció de la prescripció (art. 121-10.1 CCC).
o Renúncia un cop finalitzat el termini: esdevé quan ja ha transcorregut el temps per complerts, quan la prescripció ja ha estat consumada. Pot ser expressa (mitjançant medis de comunicació ordinaris) o tàcita (mitjançant la realització de qualsevol acte incompatible amb la voluntat d’al·legar la prescripció (art. 121-10.2 i 3 CCC).
El deutor que realitza un pagament d’una pretensió ja prescrita no podrà reclamar-ne la seva devolució 3. La caducitat: els "poders de configuració" com el seu objecte La caducitat és un mode d’extinció de caràcter definitiu de determinats poders jurídics per l’esgotament del temps de vida fixats a aquests. Concretament, és la extinció d’accions i els poders de configuració jurídica [...] pel venciment dels terminis corresponents (art. 122-1.1 CCC).
à Objecte: caduquen els poders jurídics que són ü Facultats que la persona titular pot exercir per alterar una realitat jurídica ü Aquestes mateixes facultats naixen amb una duració determinada ü No necessiten l’actuació d’un altre (facultat unilateral) Caduquen, també, les accions que no pretenen la reclamació d’una conducta aliena. S’hi comprenen, per exemple, aquelles accions que són relatives a l’estat civil de les persones (exemple: relació de filiació) à Fonament ü El poder jurídic neix amb una limitació temporal. Aquest fet és conegut per les parts perquè així ho determina la llei (caducitat legal) i perquè les parts així ho pacten (caducitat convencional).
à Característiques 1. És un efecte legal que els Tribunals han d’aplicar d’ofici quan es tracta de pretensions derivades de relacions jurídiques indisponibles (art. 122-2 CC). En cas de relacions jurídiques disponibles, ha de ser al·legada per la persona legitimada (art. 122-3.2 CCC).
2. L’efecte extintiu es produeix automàticament quan es completa el termini (art. 122-1.1 CCC).
3. És una institució d’ordre públic, les seves normes tenen naturalesa imperativa.
3.1. Els terminis: inici i còmput L’art. 122-5 CCC estableix que el termini de caducitat s’inicia, en defecte de normes específiques, quan neixi l’acció o quan la persona titular pugui conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten l’acció i la persona contra qui pot exercir-se.
El còmput del temps es realitza d’acord amb l’establert pel còmput civil.
3.2. Règim jurídic dels "poders de configuració" segons siguin disponibles o indisponibles Quan es tracta de relacions jurídiques indisponibles, la caducitat actua de manera automàtica, d’ofici i no es pot suspendre el termini. Respon a un interès públic de drets sobre la persona i l’estat civil.
Quan són relacions jurídiques disponibles (aquelles de caràcter patrimonial), la caducitat respon a un interès privat, no opera de manera automàtica, sinó que ha d’ésser al·legada per la persona legitimada. En aquest casos, el termini de caducitat es suspèn en els mateixos supòsits en què pot suspendre’s la prescripció o mitjançant acord exprés de les parts. La suspensió s’aixeca quan s’ha esgotat el termini pactat (art. 122-3.1 CCC).
La caducitat convencional és aquella convinguda entre les parts. S’hi aplica el règim jurídic de les relacions jurídiques disponibles (art. 122-4 CCC).
4. La preclusió Qualsevol pretensió que pugui prescriure s’extingeix inexorablement pel transcurs ininterromput de 30 anys des del seu naixement, encara que s’hagin produït causes de suspensió o la falta d’exercici sigui degut al desconeixement per part de les persones legitimades que es tenen en compte pel còmput del termini.
Actua com una institució tancament del sistema (usatge omnes causae), gràcies a la qual s’evita que les pretensions, accions i poders de configuració jurídica es prolonguin excessivament en el temps.
Són dos els fets que tenen en compte la preclusió: 1. La inactivitat del titular de la pretensió (falta d’exercici) 2. El transcurs del temps que marca la llei, els 30 anys es computen cronològicament, de manera seguida sense que hi influeixin fets suspensius ni interruptius, encara que s’hagin produït.
L’efecte és la extinció de la pretensió o de les accions i poders de configuració jurídica.
La preclusió d’una pretensió (susceptible de prescripció) s’ha d’al·legar, mentre que les de les accions i poders de configuració jurídica (caducitat) hauran d’al·legar-se o no segons sigui disponible o indisponible.
TEMA 5. EL SUBJECTE DE DRET (I): LA PERSONA FÍSICA I ELS BÉNS DE LA PERSONALITAT 1. La personalitat · Tots els éssers humans són persones. Declarat oficialment l’any 1948 a la Declaració Universal de Drets de l’Home per la ONU. Sense persona no hi ha titular de dret.
· Jurídicament, reconèixer un ésser humà com a persona significa reconèixer-li l’aptitud per ser subjecte de drets i obligacions o, si es vol, de relacions jurídiques.
· Al costat de la persona física, el dret permet també siguin titular de drets i deures les persones jurídiques (que poden ser societats, associacions, fundacions, etc.) · La protecció de les persones, tan físiques com jurídiques, explica l’existència del dret.
Classes de persones: Ø Persona física: tot individu gaudeix per definició de personalitat. La persona física adquireix la personalitat pel simple fet de ser-ho.
Ø Persona jurídica: l’ordenament jurídic reconeix també la personalitat a determinades entitats (denominades persones jurídiques), a qui atribueix la personalitat jurídica independentment dels membres que les composen. El reconeixement de la personalitat a la persona jurídica és una concessió de l’ordenament jurídic.
1.1. Capacitat jurídica i capacitat d'obrar La capacitat jurídica és l’aptitud de la persona per a ser titular de dret i obligacions. Tota persona pel simple fet de ser-ho té capacitat jurídica, és inherent a la persona física des del seu naixement i termina amb la seva mort (art. 211-1 CCC, 29 CC i art. 32 CC). La capacitat jurídica és automàtica i irrebutjable per cap persona.
El Codi Civil estatal exigeix que el nascut visqui 24 hores després del part i tingui figura humana. El Codi Civil català abandona aquest aspecte. Aquesta exigència, però, ve de que històricament els nou nascuts no arribaven a superar el moment del part. Per això no es podia donar els drets i deures propis d’una persona tan arbitràriament.
L’aspecte de la figura humana s’ha d’entendre en el sentit que sigui viable de cara a un futur desenvolupament com a persona. Seria igualment inútil donar drets i deures a una persona que no té expectatives de viure.
La capacitat d’obrar és l’aptitud de la persona per a realitzar eficaçment actes jurídics, per adquirir o exercitar drets i obligacions. Represente l’aspecte dinàmic de la personalitat. Té com a pressupost la capacitat de prendre consciència (comprendre) de la transcendència jurídica dels actes.
Diferents tipus de capacitat d’obrar: (a) Capacitat d’obrar plena  → capacitat per comprendre tots els actes de la vida civil.
S’adquireix als 18 anys (art. 211-3 i 4 CCC).
La capacitat d’obrar es presumeix plena com a principi general. No obstant, les limitacions han de ser establides (per llei o sentència) i han d’interpretar-se en casos dubtosos de mode restrictiu.
(b) Capacitat d’obrar limitada → el subjecte no pot realitzar eficaçment per sí mateix un acte jurídic, havent d’actuar en el seu lloc una altra persona que el representi.
La limitació de la capacitat d’obrar es dóna en dos supòsits: 1. Minoria d’edat: la capacitat natural augmenta paulatinament, motiu pel qual varia la capacitat d’obrar del menor, que anirà augmentant amb l’edat fins a arribar a la plena amb 18 anys. Durant aquest temps que no té la capacitat plena, el menor gaudeix d’una persona que pot actuar en nom d’ella (representant legal) per tal de poder exercir els seus drets i deures, dels que és titular.
2. Incapacitació per sentència judicial: la incapacitació és la privació de la capacitat d’obrar. La persona únicament podrà veure’s privada de capacitat d’obrar per sentència judicial quan esdevinguin les circumstàncies previstes per la llei (art. 199 i ss CC). En general, afecta els casos en què la persona presenta malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que li impedeixin governar-se per sí mateix (art. 200 CC).
3. L’emancipació: menor que té com a mínim 16 anys i que està emancipat. Té plena capacitat en l’àmbit personal i restriccions en l’àmbit patrimonial (art. 211.12 Codi català). Per tant, tenen una capacitat d’obrar incomplerta.
Es presumeix que en el moment del part l’embaràs ha durat com a màxim 300 dies i que els primers 120 va ser el moment en què es va iniciar la gestació. S’estableix també una protecció en el cas que una persona disposi per després de la seva mort, que la seva parella sigui fecundada post mortem.
1.2. Les capacitats especials i les prohibicions La capacitat especial es la requerida per la realització d’aquells actes jurídics on l’ordenament jurídic exigeix unes condicions especials d’aptitud. Exemple: per adoptar s’exigeix un mínim de 25 anys (art. 235-30 CCC).
La prohibició: en altres casos, l’ordenament jurídic prohibeix que certes persones que es troben en determinades circumstàncies realitzin un acte jurídic concret. Exemple: es prohibeix que qui exerceix càrrec de tutor adquireixi mitjançant compra els béns de la persona que està sota la seva guarda o protecció.
Necessari tenir clar: • La distinció entre les limitacions de la capacitat d’obrar i una prohibició legal • La incapacitat o limitació de capacitat està en funció de l’estat civil. És general • La prohibició afecta a actes jurídics concrets en els que concorren determinades circumstàncies, pressuposant la capacitat per realitzar-les. Les prohibicions han d’establir-se expressament.
2. Inici de la personalitat L’art. 211-1 CCC disposa que la personalitat civil és inherent a la persona física des del naixement, en el mateix sentit que l’art. 29 CC estatal. Per tant, s’és persona des d’aquell mateix moment i s’adquireixen els drets de la personalitat.
2.1. Requisits del naixement. La prova del naixement Els requisits del naixement han estat modificats amb una llei del 2011.
· Abans de la reforma: segons l’art. 30 CC a efectes civils només es reputarà nascut el fetus que tingués figura humana i visqués 24 hores enterament desprès del ventre matern.
· Després de la reforma, l’article 30 es modificà per disposició final 3 de la Llei 20/2011 de 21 de juliol: “La personalitat s’adquireix en el moment del naixement amb vida, una vegada produït el sencer despreniment del ventre matern.” Puntualitzar que el despreniment del ventre matern és considerat moment en què es trenca el cordó umbilical, fet que determina l’hora del naixement.
La prova del naixement és la inscripció en el Registre Civil. Dóna fe del fet, la data, l’hora i el lloc de naixement, el sexe i la filiació de l’inscrit, en el seu cas (art. 44-2 nova LRC). Es practica en virtut de declaració de qui tingui coneixement cert del naixement (art. 328 CC i 43 nova LRC). Els naixements ocorreguts segons les circumstàncies establertes a l’article 30 CC s’inscriuran en la Secció Primera del Registre (art. 4 nova LRC).
L’art. 45 de la nova llei del Registre Civil estableix els obligats a promoure la inscripció: 1. La direcció d'hospitals, clíniques i establiments sanitaris 2. El personal mèdic o sanitari que hagi atès el part, quan aquest hagi tingut lloc fora d'establiment sanitari 3. El pare 4. La mare 5. El parent més pròxim o, en defecte d'aquest, qualsevol persona major d'edat present en el lloc del part al temps de produir-se En cas de comunicació per part dels centres sanitaris, aquest disposaran d’un termini de 24 hores després del moment en què s’ha produït el naixement per tal d’informar el fet davant l’Oficina General o Consular del Registre Civil. Si la comunicació la realitzen les altres persones obligades, el termini s’estén als 10 dies posteriors al naixement del nounat.
2.2. La protecció jurídica del nasciturus i del concepturus à Nasciturus és el concebut no nat. L’article 211-1.2 CCC estableix amb caràcter general que “el concebut té la consideració de persona als efectes que li siguin favorables, sempre que arribi a néixer”. L’article 29 CC disposa que el concebut es té per nascut per a tots els efectes que li siguin favorables, sempre que amb posterioritat neixi amb els requisits que senyala l’article 30 CC.
D’aquesta manera, s’atorga al concebut la possibilitat d’adquirir drets en herències o donacions que no resultin oneroses (car, costós): (a) En l’àmbit de successions, es reconeix al nasciturus el dret a succeir sempre que sobrevisqui al causant (art. 412-1 CCC).
Si el naixement té lloc, el nascut adquireix drets inherents de l’herència des del mateix moment de la concepció amb la intervenció dels seus representants legals que acceptaran l’herència (art. 461-9 CCC).
Si es produeix l’avortament, s’aixecarà l’administració especial dels béns i la suspensió de la partició de l’herència i es procedirà com si el concebut mai hagués existit.
(b) També poden haver-hi donacions fetes als nasciturus, que seran acceptades per les persones que els representin quan neixin.
El donant, però, no ha d’haver perdut la titularitat dels seus béns fins que neixi el donatari (art. 531-21.3 CCC). Si el concebut neix mort es procedirà com si mai hagués existit.
à Concepturus és l’encara no concebut. Ni és persona ni es troba protegit per la llei de l’article 211-1 CCC (personalitat civil).
No obstant, l’ordenament civil permet reservar una sèrie de drets al concepturus: existeixen concretes institucions que permeten atribuir drets a persones encara no concebudes. Exemple: la donació amb clàusula de reversió: el donant disposa que a partir d’una determinada circumstància (en aquest cas, l’existència futura d’una persona) els béns donats reverteixin a favor del donatari (del concepturus) que substitueix l’original donatari.
3. Els béns de la personalitat: concepte i caràcters Els Codis Civils no s'han dedicat al tractament dels drets de la personalitat, motiu pel qual ha restat com a qüestió que ha quedat relegada al dret públic.
En l'actualitat, la protecció de la persona ha de referir-se des de la perspectiva civil a la protecció dels seus atributs físics i morals del seu lliure desenvolupament.
La majoria de la doctrina situa els drets de la personalitat en la categoria del dret subjectiu: el poder jurídic reconegut o concedit per la norma jurídica que permet una actuació lícita sobre un objecte o l'exigència a altra persona d'una prestació, en ambdós casos per a la satisfacció d'interessos dignes de tutela, confiant el seu defensa i protecció al titular del poder.
Els autors encaixen els drets de la personalitat en la categoria del dret subjectiu perquè: − Poden considerar-se béns de la persona (interessos dignes de tutela) − Confereixen al seu titular un veritable poder jurídic sobre els béns de la personalitat.
à Característiques: 1) Són drets innats inherents a la persona perquè s'adquireixen al costat de la personalitat per naixement; mentre la persona existeix no pot ser privada d'ells.
2) Són drets absoluts oposables erga omnes: oposables a la resta de particulars i a l'Estat sense perjudici dels límits que deriven dels drets i llibertats dels altres.
3) Són drets personalíssims i per norma general resulten intransmissibles, indisponibles, irrenunciables, imprescriptibles, inexpropiables i inembargables.
4) Són drets de contingut extrapatrimonial, encara que la extrapatrimonialitat dels drets de personalitat és compatible amb el fet que la seva vulneració comporti que s'imposi a l'infractor un deure pagar una indemnització (quantitat de diners) per a compensar el perjudici causat.
à Classes: v Drets relatius a l'esfera física de la persona: dret a la vida, dret a la integritat física.
v Drets relatius a l'esfera moral: drets al nom, dret a l'honor, a la intimitat familiar i personal i a la pròpia imatge, a la rectificació, a la protecció enfront del tractament de dades de caràcter personal i drets morals d'autor.
3.1. Dret al nom El nom és un bé de la personalitat objecte de protecció civil. Segons l’article 50 nova LRC, “tota persona té dret a un nom des del seu naixement”. El nom s’inscriu en el Registre Civil, de tal manera que la legislació s'ocupa de regular el nom en sí, els cognoms, la seva assignació i canvi. Des del mateix moment del naixement la persona ha de tenir un nom.
1) No podrà consignar-se més d'un nom compost, ni més de dos simples (art. 51.1 nova LRC).
2) No podran imposar-se noms que siguin contraris a la dignitat de la persona ni els quals facin confusa la identificació (art. 51.2 nova LRC).
3) No podrà imposar-se al nascut nom que ostenti un dels seus germans amb idèntics cognoms, tret que hagués mort (art. 51.3 nova LRC).
4) A petició de l'interessat o del seu representant legal, l'encarregat del Registre substituirà el nom propi d'aquell pel seu equivalent en qualsevol de les llengües espanyoles (art. 50.4 nova LRC).
3.2. Autonomia del pacient en l'àmbit de la salut. Dret a la informació, consentiment informat, els documents de voluntats anticipades, documentació clínica Els drets a la salut i autonomia del pacient es consideren un aspecte fonamental del respecte i garantia de la dignitat de la persona.
Pel referent a la normativa: • Llei catalana: Llei de 21/2000 de 29 de desembre sobre els drets d’informació concernents a la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica (modificada per Llei 16/2010 de 3 de juny).
• Llei estatal: Llei 41/2002 de 14 de novembre bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.
• Dret a l’autonomia del pacient: el pacient té dret a conèixer tota la informació obtinguda sobre la seva salut, tot i que s’ha de respectar la voluntat d’una persona a no ésser informada (art. 2 Llei 21/2000).
El consentiment informat és el deure del personal sanitari de prestar la informació verídica i de forma comprensible. En el text legislatiu, el consentiment informat s’entén com la “conformitat lliure voluntària i conscient d'un pacient manifesta en el ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada perquè tingui lloc una actuació que afecta a la seva salut”.
Tota actuació en l’àmbit de salut del pacient amb fins: − Preventius − Diagnòstics − Terapèutics − Rehabilitadors − D’investigació Necessita el consentiment lliure i voluntari de l’afectat. El consentiment informat serà verbal per regla general, exceptuant el següents casos en els que s’exigeix per escrit: Ø Intervenció quirúrgica Ø Procediments diagnòstics invasors Ø Procediments terapèutics invasors Ø Procediments que suposen riscos o inconvenients de repercussió negativa per a la salut En aquests casos, ha d’existir un document específic per a cada supòsit on s’inclogui la informació bàsica sobre la intervenció i els riscos probables en condicions normals (conforme experiència i estat ciència o relacionats amb el tipus d’intervenció).
La càrrega de la proba, tant de la informació sanitària prestada com del consentiment informat rebut, correspon al centre o servei sanitari i al seu personal.
à Casos en els què el facultatiu pot realitzar la intervenció sense comptar amb el consentiment informat (art. 7 Llei 21/2000): 1. Existeix un risc per a la salut pública 2. Esdevé una situació de risc immediat i greu per la integritat física o psíquica del malalt i no és possible aconseguir l’autorització de faminilairs o de les persones a ell vinculades.
à Consentiment per substitució: 1. El pacient no és competent per prendre decisions. El consentiment ha de ser prestat pels seus familiars o persones properes.
2. Incapacitat legal. El consentiment ha de ser prestat pel representant legal de l’incapacitat, prèvia autorització judicial, si els tractaments mèdics poden posar en perill la seva vida o integritat física.
3. Pacient menor d’edat i no emancipat i els menors de 16 anys, incapacitat intel·lectual i emocionalment de comprendre l’abast de la intervenció. En aquest cas, el consentiment l’emet el seu representant i l’opinió del menor ha de ser escoltada si té maduresa i sempre a partir de 12 anys complerts.
En el cas dels menors emancipats o amb 16 anys, no és necessari prestar consentiment de representació. En cas d’actuació de greu risc segons un criteri facultatiu, els pares seran informats i la seva opinió serà tinguda en compte per la presa de la decisió corresponent.
Els documents de voluntats anticipades estan dirigits al metge responsable en els que una persona major d’edat i amb capacitat suficient de manera lliure expressa les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que esdevinguin no li permetin expressar la seva voluntat (art. 8 Llei 21/2000 i art. 212-3 CCC).
à Dins del document de voluntats anticipades també pot designar-se: o Representant: interlocutor vàlid i necessari amb el metge o Aquest mateix representant substitueix la persona en cas de què no pugui expressar la seva voluntat per ella mateixa o El document pot ser modificat o revocat en qualsevol moment à Formalització del document per a que prengui efecte: (a) Davant notari: no es precisen testimonis (b) Davant tres testimonis majors d’edat i amb plena capacitat d’obrar: dos, però, no han de tenir relació de parentesc fins el segon grau ni tenir relació patrimonial.
à El document ha de ser lliurat per la persona interessada, pels seus familiars o pel seu representant al centre sanitari.
à El Registre de Voluntats anticipades custodia els documents, de manera que en facilita l’accés als professionals implicats i a la persona.
La documentació clínica és el conjunt de documents que configuren l’historial mèdic de cada persona (art. 9-14 Llei 21/2000). S’elabora en suport paper, audiovisual o informàtic que garanteixi seguretat, conservació i recuperació. La documentació clínica ha de ser única per pacient i centre sanitari (d’us compartit per varis centres).
L’accés a la documentació clínica queda limitat als professionals mèdics mentre es presti l’assistència i al personal d’administració i gestió del centre sanitari.
El centre sanitari té l’obligació de guardar la documentació clínica de cada pacient: ü Durant 15 anys des de la data d’alta de cada procés assistencial ü Durant 5 anys, els documents que no siguin rellevants per l’assistència El pacient (o el seu representant legal degudament acreditat) té dret a accedir a la documentació de la història clínica i obtenir una còpia de les dades que aquesta contingui.
TEMA 6. L'ESTAT CIVIL I LES CONDICIONS PERSONALS. EL REGISTRE CIVIL 1. Principi d'igualtat i no discriminació. L'estat civil: concepte i caràcters. Enumeració tradicional L’estat civil no gaudeix d’una definició pròpiament legal. La doctrina el defineix com “una qualitat de la persona que determina la seva posició davant del Dret”. Comprèn un seguit de circumstàncies personals que resulten determinants a l’hora de fixar el conjunt de drets i deures de què gaudirà la persona. Tothom que es troba en aquesta situació (estat civil) es trobarà amb els mateixos drets i deures. No pretén desfavorir sinó tot el contrari, protegir.
El principi d’igualtat de tots davant la llei (art. 14 CE) obliga a buscar la causa d’aquesta posició de la persona en la mateixa persona i no en accidents externs al tipus social.
Les consideracions personals categoritzades d’estat civil posseeixen un cert caràcter de permanència però poden variar: Ø Amb el temps, com esdevé amb la minoria i majoria d’edat, per exemple Ø Per actes realitzats a voluntat de la pròpia persona. Exemple: l’estat de casat s’adquireix contraient matrimoni Ø Fets aliens a la persona. Per exemple, una infermetat que determina que la persona no pugui governar-se per sí mateixa i determinant de la incapacitació àCaracterístiques 1. La regulació dels estats civils és qüestió d’ordre públic 2. Les normes que regulen l’estat civil són imperatives 3. S’estableix la necessitat de que intervingui el ministeri fiscal en tots els plets que tracten sobre estat civil 4. L’estat civil té eficàcia erga omnes: davant tothom. Pot conèixer-se per qualsevol persona ordenant-se la seva inscripció, publicitat i prova en el Registre Civil 5. L’estat civil afecta clarament a la persona. Per tant, és personalíssim, intransmissible, imprescriptibles (per molt que mai s’hagi actuat com a pare o mare sense prestar aliments al fill, si el fill li reclama els aliments no podrà dir que ha prescrit) i irrenunciables 6. No es pot sotmetre ni a transacció ni a arbitratge (art. 1814 CC). La transacció és un acord entre dues persones que tenen una disputa per la qual cedint cadascú una mica s’arriba a un acord, evitant la provocació d’un plet o posant termini al què havia començat (art. 1809 CC). L’arbitratge, d’altra banda, és el nomenament d’una tercera persona que actua de forma independent entre dues persones en una disputa, de manera que estableix la solució que ell creu hauria de resoldre el plet Tradicionalment, s’han considerat els següents estats civils tradicionals: (a) La nacionalitat i el veïnatge civil: la nacionalitat determina la llei que ha de regir la persona i el veïnatge civil determina el sotmetiment al Codi Civil o a l’ordenament civil propi d’una CCAA (b) El matrimoni i la filiació: l’estat de casat concedeix drets i deures respecte a l’altre cònjuge i a la llar familiar. La relació paternofilial concedeix drets i deures als units per aquest vincle (c) L’edat: en funció de la mateixa, es regula l’estat de menor i major d’edat que determina la capacitat d’obrar de la persona (d) La incapacitació: limitació de la capacitat d’obrar de la persona, reconeguda per sentència judicial que també estableix el sistema de protecció de la persona més adequat La situació d’absència i els estats d’insolvència (concurs) no constitueixen estats civils.
L’absència perquè, encara que la declaració d’absència legal comporta el nomenament d’un representant absent, no afecta a la capacitat d’obrar d’aquest, que pot seguir actuant vàlidament. El concurs perquè tan sols afecta a l’exercici de les facultats d’administració i disposició del patrimoni del concursat, que pot quedar sotmès a la intervenció dels administradors concursals, o suspès i substituït per el d’aquells (art. 40 LConcursal) sense suposar en cap cas aquestes mesures limitació alguna de la seva capacitat d’obrar.
2. Les condicions personals emergents: la vellesa i la discapacitat. L'assistència i la protecció jurídica del discapacitat Juntament a aquests estats civils tradicionals, apareixen altres condicions personals que es prenen en consideració, donat que atorgan efectes civils a determinades relacions de convivència. Aquest fet ens porta a la formulació de normes especials que estableixin una particular protecció de la persona en concret. Tractarem les condicions personals emergents de la vellesa i al discapacitat: v La vellesa civil o qualitat de persona major es situa a l’edat de 65 anys. Es considera que se li ha de brindar protecció per falta de recursos i pèrdua de l’ambient familiar i social.
v La discapacitat (que pot ésser física o psíquica) implica la dependència de la persona, definida com l’estat en què es troben les persones que per motiu d’alguna discapacitat física, psíquica, sensorial o mental necessiten l’ajuda d’una altra persona per portar a terme les activitats bàsiques de al vida diària (art. 4 Llei catalana 18/2003 de recolzament a les famílies).
Davant aquestes condicions especials de les persones, es brinda una assistència i protecció jurídica per aquests casos en concret: − La llei 22/2000 de 29 de desembre d’acolliment de persones · Vellesa grans atorga a les parts un conjunt de drets i deures derivats d’aquesta situació d’acolliment familiar.   − Els articles 226-1 a 7 CCC regulen la figura de l’assistència.   − En l’àmbit personal, l’assistent ha de vetllar pel benestar de la persona assistida, respectant plenament la seva voluntat i les seves opcions personals.   − En l’àmbit patrimonial, l’assistent ha d’intervenir, juntament amb la persona assistida, en els actes jurídics relacionats amb les funcions de l’assistència.   · Discapacitat − Amb independència de la incapacitació o no de la persona dependent: Llei 41/2003 de 18 de novembre de protecció de les persones amb discapacitat, que regula els nous mecanismes de protecció de la persona incapacitada o dependent (patrimoni protegit)   − Codi Civil de Catalunya (articles 227-1 a 9) regula la figura del patrimoni protegit   − Article 227-2 CCC sobre patrimoni protegit: El patrimoni protegit comporta l’afectació de béns aportats a títol gratuït pel constituent, i també dels seus rendiments i subrogats, a la satisfacció de les necessitats vitals del beneficiari.
S’identifica mitjançant la denominació que consta en l’escriptura de constitució i és un patrimoni autònom, sense personalitat jurídica, sobre el qual el constituent, l’administrador i el beneficiari no tenen la propietat ni cap altre dret real.
3. Els títols d'estat civil. Possessió d'estat. Estat civil putatiu Dins del nostre ordenament jurídic, es contemplen varis tipus de títols d’estat civil: § Títol d’adquisició  →  causa mitjançant al qual es té un determinat estat civil. Pot deure’s a un fet jurídic, com el transcurs del temps (rellevant per a l’edat), a un acte jurídic de declaració de voluntat (com el matrimoni), a un acte administratiu (com la concessió de nacionalitat) o pot deure’s a una resolució judicial (sentència d’incapacitació).
§ Títol de legitimació  → permet a una persona actuar com titular d’un estat civil sense necessitat de provar la causa d’atribució.
Existeixen dos títols de legitimació: · Registre Civil: títol de legitimació per excel·lència. Les actes del RC són prova de l’estat civil (art. 327 CC i art. 2 nova LRC) · Altres mitjans: en destaca la possessió d’estat, mitjà de prova de l’estat civil subsidiari a les actes del Registre. Representa l’exercici públic, pacífic i continuat del conjunt de drets i facultats que configuren un determinat estat civil. És, en definitiva, l’aparença d’estat civil. Això vol dir que mitjançant el nom (nomen) tothom reconeix la persona, tothom la tracta com a tal (tractatus) i és coneguda, la gent pensa que és tal (fama).
La possessió d’un determinat estat civil requereix: ü L’exercici habitual de les facultats d’un estat civil, això és, el comportament de la persona ü Reconeixement social de què la persona posseeix l’anomenat estat civil 4. Constància registral de l'estat civil: El Registre Civil: concepte i organització. La publicitat formal del Registre. El canvi de nom i de sexe L’article 4 LRC, en concordança amb l’article 325 CC, estableix que en el Registre Civil s’inscriuran els fets relacionats amb l’estat civil de les persones i els altres que determini la llei.
En el Registre Civil constaran els fets i actes inscribibles que afectin als espanyols i els referits a estrangers, esdevinguts en territori espanyol com també els fets i actes que hagin tingut lloc fora d'Espanya, quan les corresponents inscripcions siguin exigides pel dret espanyol (art. 9 nova LRC).
à Concepte i organització El RC és una institució oficial de caràcter administratiu que garanteix l’autenticitat i la publicitat dels fets relatius a la condició i estat civil de les persones.
Està regulat per la llei 20/2011 de 21 de juliol de Registre Civil que entra en vigor el 22 de juliol de 2014, tot i que actualment està vigent la llei de 1870 (excepte DA 7 i DF 3 i 6).
Depèn del Ministeri de Justícia i dins d’aquest, directament de la Direcció General de Registres i Notariat (DGRN) (art. 2 nova LRC i 41 RRC).
Està integrat per tres tipus d’Oficines: 1. Oficina Central, a càrrec de dos magistrats, designats pel Ministeri de Justícia. És l’autoritat encarregada en matèria de cooperació internacional sobre Registre Civil en els termes previstos pels instruments internacionals aplicables a Espanya i la present Llei (art. 21-3 nova LRC) 2. Oficines Generals, obligatòria una com a mínim per cada CA, sota l’autoritat d’un Encarregat del Registre Civil cadascuna, escollit pel Ministeri de Justícia o les CCAA amb competències executives en la matèria 3. Oficines Consulars, a càrrec dels Cònsols d’Espanya El Registre Civil es divideix en 4 seccions, cadascuna en un llibre diferent: − 1ª Naixements i general: s'inscriuen els naixements en què concorrin les condicions establertes en l'art. 30 CC, amb la data, hora i lloc, sexe del nascut i nom que se li dóna. En la inscripció de naixement constarà la filiació materna i la paterna. S'inscriuen també els fets que afecten a l'estat civil de l'inscrit, així com els fets que afectin a la pàtria potestat, a excepció de la mort dels pares.
− 2ª: Matrimonis: celebració del matrimoni civil o en forma religiosa, amb indicació de la data, hora i lloc en què es contreu, les mencions d'identitat dels contraents, nom, cognoms i qualitat de l’autoritzat. Al marge s'inscriuran les sentències i resolucions sobre validesa, nul·litat, separació o divorci.
− 3ª: Defuncions: s'inscriu la mort de la persona, amb indicació de la data, hora i lloc en què s'esdevé. La inscripció es practica en virtut de la declaració de defunció formulada al qüestionari oficial imprès, acompanyada de certificat mèdic expedit pel qual hagi assistit el difunt en l'última malaltia o per un altre que hagués reconegut el cadàver.
− 4ª: Tuteles i representacions legals: s'inscriu l'organisme tutelar i les altres representacions legals que no siguin de persones jurídiques, i les seves modificacions.
à La publicitat formal del RC és la projecció a l’exterior del contingut del Registre. Amb la nova llei, la publicitat del Registre Civil s’articula a partir de dos instruments: v Certificació electrònica: són competents per expedir certificacions de les dades que constin als assentaments del Registre Civil els Encarregats de les Oficines del Registre Civil. A més, podem distingir entre dos tipus de certificacions: · Literals: comprendran la totalitat del contingut de l’assentament o assentaments a què es refereixin.
· En extracte: contindran les dades que es determinin reglamentàriament.
v Accés de l’Administració, en l’exercici de les seves funcions públiques, a la informació registral: es concep com l’instrument preferent de publicitat.
Segons l'article 6-1LRC, el Registre Civil és públic per als qui tinguin interès a conèixer els assentaments, interès que, d'acord amb l'art. 17-II RRC, es presumeix en qui sol·licita una certificació. No obstant això, no tota inscripció en el Registre és pública. Als articles 83-84 LRC de la nova llei es troben definides les dades sotmeses a règim de protecció especial: (a) La filiació adoptiva i la desconeguda (b) Els canvis de cognom autoritzats per ser víctima de violència de gènere o la seva descendent, així com altres canvis d'identitat legalment autoritzats (c) La rectificació del sexe (d) Les causes de privació o suspensió de la pàtria potestat (e) El matrimoni secret Només l'inscrit o els seus representants legals podran accedir o autoritzar a terceres persones la publicitat dels assentaments que continguin dades especialment protegides en els termes que reglamentàriament s'estableixin.
Si l'inscrit ha mort, l'autorització per accedir a les dades especialment protegides només podrà efectuar el jutge de primera instància del domicili del sol·licitant, sempre que justifiqui interès legítim i raó fundada per demanar-ho.
En el supòsit del paràgraf anterior, es presumeix que té interès legítim el cònjuge del mort, parella de fet, ascendents i descendents fins al segon grau.
à El canvi de nom es podrà fer una modificació del nom quan succeeixi alguna d'aquestes circumstàncies: ü Que es tracti de traduir un nom estranger ü Quan l'utilitzat habitualment no coincideixi amb el que figura en el Registre ü Quan el nom es va imposar amb infracció de les normes establertes En qualsevol d'aquests casos, serà precís tramitar a tals efectes un expedient davant del jutge de primera instancia inclús davant el ministre de justícia, acreditant la concurrència de justa causa i que no existeixi perjudici per un tercer.
No obstant, excepcionalment podrà canviar-se el nom propi sense necessitat de canviar aquell expedient, després d'una simple sol·licitud a l'encarregat del registre per part de l'interessat o de qui el representi, quan es tracti de substituir-lo per el seu nom equivalent a qualsevol de les llengües oficials a Espanya.
En tots els altres supòsits la competència per al canvi de nom recau en la DGRN, que opta d'àmplia discrecionalitat sempre que s'acrediti una causa justa a la pretensió, la inexistència de prejudici per a tercers i que el nom proposat no incorri en alguna de les prohibicions contingudes en l'article 54 LRC, d'entre les quals destaquen: o perjudiquin objectivament la persona o Indueixin en el seu conjunt a error sobre el sexe o No es permeten més de dos noms simples o d'un compost o No es pot posar al nascut el nom que tingui un dels seus germans, llevat que sigui mort El canvi de nom no té efectes legals mentre no s'inscrigui al marge de l'assentament de naixement. La inscripció només pot practicar si se sol·licita abans de 180 dies des de la notificació de l'autorització del canvi.
Article 52 de la nova llei: L'encarregat del Registre Civil, mitjançant procediment registral, podrà autoritzar el canvi de nom prèvia declaració de l'interessat, que ha de provar l'ús habitual del nou nom, i sempre que concorrin les altres circumstàncies exigides en la legislació del Registre Civil.
El canvi de nom i/o cognoms el pot sol·licitar l'interessat major d'edat i els representants legals dels menors o incapacitat.
à El canvi de sexe és un tràmit que possibilita el canvi de la inscripció relativa al sexe d'una persona al Registre Civil, quan aquesta inscripció no es correspon amb la seva veritable identitat de gènere. No són admissibles els noms recollits en l'article 54 LRC.
La Llei 3/2007 de 15 de març reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe d'una persona en el RC regula els requisits per accedir al canvi de sexe quan aquesta inscripció no es correspon amb el gènere.
§ S’haurà d'acreditar el canvi d'identitat mitjançant informe mèdic o psicòleg col·legiat en el què consti el diagnòstic de disfòria de gènere § Que la persona sol·licitant hagi estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat.
§ Es prescindeix de l'exigència fins ara plantejada per la Jurisprudència que el sol·licitant hagi estat intervingut quirúrgicament per canvi de sexe.
§ La resolució que acordi la rectificació de la menció registral del sexe tindrà efectes constitutius a partir de la seva inscripció en el RC § La rectificació registral permetrà a la persona exercir tots els drets inherents a la seva nova condició.
El canvi de sexe pot sol·licitar-ho l'interessat major d'edat, que tingui la nacionalitat espanyola i capacitat suficient.
  ...