La crisis de l'art contemporani (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Fonaments d'història i teoria de l'art
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 9
Subido por

Descripción

Primer trimestre

Vista previa del texto

DIJOUS 1,DESEMBRE, 2011 LA CRISI DE L’ART CONTEMPORANI.
¿UN ART TRANSESTÈTIC? Hem indagat en tres grans qüestions, que ens han definit l’art de tres períodes, la premodernitat, la modernitat i l’època contemporània.
1/ La relació entre allò que hi ha en la obra d’art i la naturalesa. El que tenim més interioritzat és que l’art és una representació d’una part de la natura. Això és fa més evident en la pintura però també ho podem veure en la fotografia o en el cinema. A aquesta representació d’allò que ja no hi és, que està lluny, etc. els grecs li posaren el nom de mimesi (em estudiat els tipus, com funciona, que és..). En motiu d’aquesta exploració descobríem que hi ha art més enllà de la mimesi, sobretot en l’art no occidental. A China, pels àrabs o a la India importa molt poc, per no dir gens. Les expressions artístiques de la prehistòria, etapes de la edat mitjana, i les cultures no mediterrànies o occidentals tiren cap a l’abstracció. La primera gran ruptura que obra les portes de l’art contemporani, al principis del segle XX, trobem els grans pintors de l’art abstracte, com ho és Kandinsky.
La mimesi és un episodi històric lligat a la modernitat, molt vinculada a la ciència, que crea una actitud cap a l’experimentació, etc. La mimesi per tant, no és l’essència de l’art.
Amb el segle XX, la mimesi passa a un segon pla i deixa de ser la raó de ser que justifica la pràctica dels artistes.
2/ L’altre element que intervé en l’art és l’autor, l’artista. Molts cops adorem més a l’artista que a la seva obra d’art. Però tot i que nosaltres associem l’art a la presència d’un creador, com il·lustra molt bé el gènere dels retrats. Però no sempre ha estat així. En molt llargs períodes de temps i en altres cultures, l’artista no és important sinó que passa a ser una persona que està al servei de la transmissió d’un coneixement. Per això, és important que l’artista desaparegui perquè dificulta la transmissió del missatge i no ha d’intervenir en res personal, subjectiu. Per aquest motiu, tant d’art és art anònim del qual no coneixem quin és l’autor, així com no coneixem qui és l’autor dels contes populars. Hi DIJOUS 1,DESEMBRE, 2011 hagué un moment, en que va tenir lloc una ruptura i un canvi de concepció de l’artista.
Amb la època del geni, que Kant acaba de perfilar, de l’artista creador, la gran personalitat que es projectada en aquesta obra original i irrepetible. El personatge que ens obra les portes a el canvi del segle XX fou Marcel Dushamp, que fa una obra breu però de gran impacte. Planteja la possibilitat d’un artista molt diferent a aquell artista geni de Kant que no segueix cap regla sinó que a la seva naturalesa, al seu inconscient.
L’habilitat tècnica i capacitats manuals de l’artista en el cas de Dushamp no té cap tipus d’importància perquè allò del que es fa art t’ho aporta la vida quotidiana, l’artista es converteix en un simple transformador de simbologia. A partir d’això, trobem obres que es poden reproduir fàcilment. Tornem a tenir un episodi històric que torna a coincidir amb la modernitat, que comença amb el segle XVI amb la ciència moderna. La importància del jo, de l’individualitat que reclama presència i importància concretada amb la Revolució Francesa i de la Declaració dels Drets de l’individu. Amb aquesta nova concepció del jo, l’artista reclama protagonisme. Tot això, molt diferent a l’art contemporani, a on no és millor el que sap fer un dibuix acadèmic perfectament que aquell que sap fer quatre línies, però més impactants, expressives, etc.
3/ L’últim tema tractat és l’experiència estètica. L’experiència estètica en el passat va lligada a la religió, a la política, a l’educació... Amb l’època moderna, trobem que les obres d’art s’aparten totalment d’allò pràctic que fan els artesans, que no serveixen per res, i l’únic que pretenen és una contemplació estètica pura aïllada de qualsevol factor extern.
És una experiència intensificada de la vida que comporta una intensificació del subjecte, que al mateix temps és la seva desaparició del subjecte, i suposa un parada del temps, plena de reflexions i suggeriments. Però aquesta concepció també acaba desapareixent en el nostre art contemporani. L’artista invocat és Arnol Warhol, amb el que trobem obres mecanitzades que semblen reclamar una mena de concepció menys intensa i més superficial. Es el tipus de contemplació que Benjamin diu concepció distreta.
Sense adonar-nos-en, a través del curs, hem reconstruït una espècia d’estètica, o teoria de l’art, o concepció de l’art, anterior a l’època moderna. Sabem que no ha donat importància a la mimesi, que el paper reservat a l’artista no ha estat central, i que no existeix una experiència estètica lligada sinó contaminada per motius religiosos, polítics, etc.
DIJOUS 1,DESEMBRE, 2011 Hem reconstruït una estètica de la modernitat, període obert des de finals de l’edat mitjana amb el renaixement, fins al segle XX. Una estètica que esta lligada a les ciències empíriques, que situa la mimesi com el centre de l’obra de l’art. L’artista passa a ser, en la modernitat, un individu centrista, cosa que no sorprèn al coincidir amb l’època de les revolucions. Finalment, trobem que l’experiència estètica que és pot aïllar, una intenció de la pura contemplació.
També em donat elements per esbossar una teoria estètica del segle XX. És un art que no té la mimesi com el seu centre, sinó que s’aventura per els camins de l’abstracció. Un art en el que l’artista adopta una posició que s’assembla més a l’empresari, un artista conceptual, molt intel·lectualitzat i crítica. Per últim, és un període en que l’experiència passa por molts passos i que és va aprimant.
També hem donat una aïllada a través de les categories estètiques, que volien estar al servei per comprendre millor les raons de les aventures de l’art contemporani. Els artistes a partir d’un moment, pensen que han d’abandonar el passat i centrar-se en el seu present. Trobem això reflectit clarament en el pot de tomàquet de Warhol. La categoria de sublim, iniciat al segle XVIII i que es reprèn al segle XX, explica l’expressionisme. Per explicar que alguns cops els artistes han deixat enrere allò estètic, elaborant alguna cosa no acabada, una art repugnant, vomitiu, etc. que pren el nom d’art desestatitzat.
Finalment, trobem el Kitsh que demana la cultura de masses i que no es resisteix a ningú.
Vulgaritza l’art, saqueja la Vanguardia, però que alguns cops pot ser reutilitzat com és el pòster de la Gioconda de Dushamp.
És un d’aquells autors que prenen el nom de la crisi de l’art contemporani. Va escriure un article publicant en un diari francès, que parla d’un art que al deixar enrere el passat, l’anomena un art trasestètic, perquè ha abandonat tot allò estètic que havia definit l’art passat. La il·lusió en el sentit de la il·lusió òptica, és un engany, i també amb la intenció d’il·lusionar-nos, perquè ens quedem engrescats, de pedra. La il·lusió per tant és la característica pròpia de l’art. L’art funciona com una imatge doble de la realitat, un doble, tant mimètic com deformat. Defensa que el que ha passat en l’últim segle és que les obres d’art han deixat de ser imatges de la realitat i s’han convertit en idèntiques a la cosa real i per això es confonen amb la realitat, com les capses de sabó brillo que presenta DIJOUS 1,DESEMBRE, 2011 Warhol. L’art s’ha convertit en algu que és la mateixa realitat. Però per altra banda, ha passat algu semblant, la realitat també s’ha confós amb les imatges. Avui dia la realitat s’ha reduït i s’ha identificat en les seves imatges mediateques. Allò que no es veu, no es representant, no existeix. Realitat i art, s’ha convertit en la mateixa cosa. La realitat es com si s’hagués tragat el seu mirall, ja no hi ha ni coses ni imatges. Això ho anomena la desaparició de la il·lusió, així com ho fa la pornografia. El nostre art genera el mateix efecte, eliminar la il·lusió. I com que la il·lusió era el centre de lu estètic, ara també desapareix allò estètic, i apareix l’art transestètic.
...