Tema 7 - L'Oblit Incidental (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Memòria i Representació
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 06/04/2016
Descargas 15
Subido por

Descripción

Apunts tema 7 - Lluís Fuentemilla

Vista previa del texto

asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com TEMA 7: L’oblit incidental +La funció de la memòria mai no ens sembla tan evident i increïble com en els casos en què ens falla. +L’error en la recuperació és una forma d’oblit, però mereix la pena diferenciar l’oblit i considerar la possibilitat que diversos processos d’oblit intervinguin en l’error de recuperació. +La investigació sobre memòria s’ha focalitzat tant en: ü Oblit incidental: errades de memòria que es produeixen sense la intenció d’oblidar. ü Oblit intencional: té lloc quan les persones emprenen processos o conductes que, intencionalment, disminueixen l’accessibilitat amb algun propòsit. +Hi ha persones que pateixen l’anomenada síndrome hipertimèsica, que es defineix com la capacitat de recordar-ho tot. +El fet fonamental d’oblidar: ü L’oblit augmenta amb el pas del temps. Ebbinghaus va fer un estudi clàssic sobre l’oblit, en el qual les síl·labes sense sentit van ser el material d’aprenentatge. Va observar que en tots els casos experimentals es produïa oblit, i com a mesura de la quantitat d’oblit va mesurar el temps que els participants necessitaven per a aprendre la llista de síl·labes una segona vegada. Va trobar una relació clara entre temps i retenció. ü La relació entre aprenentatge i record és més o menys lineal. Ebbinghaus va realitzar una corba de l’oblit/funció de retenció, que presenta un oblit extremadament ràpid al principi per després alentirse de forma gradual al llarg del temps: la taxa d’oblit que va trobar era més logarítmica que lineal. Aquests resultats segueixen complint-se en experiments actuals. ü L’estudi de l’oblit amb material sense sentit no és plenament representatiu de les situacions d’oblit real, i això ha suposat un problema, ja que és molt difícil valorar si el record que una persona diu tenir d’un dia concret és real, o si se l’està inventant. Per això, Murre i Janssen (2005) van seleccionar titulars de periòdics i noticiaris de televisió d’un període de quatre anys enrere, i van mesurar la memòria dels participants mitjançant tests de record i de reconeixement. Els resultats van ser semblants als de l’experiment d’Ebbinghaus. ü Davant de la informació que s’aprèn de forma més completa i deliberada (com ara un segon idioma), sembla que la corba de l’oblit es torna plana al cap d’un període inicial d’oblit i només mostren un petit oblit addicional en períodes llargs de temps. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com +Sobre la naturalesa de l’oblit: ü Existeix un patró robust en relació a l’oblit: el reconeixement és generalment més fàcil que el record. Els tests de reconeixement semblen desvelar que hi ha més informació en memòria de la que els tests de record mostren, i aquest problema posa de manifest una distinció que Tulving va fer: Ø Accessibilitat VS. disponibilitat: l’accessibilitat fa referència a la facilitat amb què un record emmagatzemat pot recuperar-se en un determinat moment, mentre que la disponibilitat fa referència a la distinció que indica si una traça de memòria es troba o no emmagatzemada en memòria. Així doncs, hem d’identificar la inaccessibilitat amb l’oblit, o només amb la falta de disponibilitat? Desafortunadament, reservar el terme oblit només al conjunt de records inaccessibles fa que mesurar-lo sigui impossible. Per això i perquè una accessibilitat reduïda constitueix una errada de memòria, la falta d’accessibilitat es considera oblit. +Factors que frenen l’oblit: ü La forma aparent com la corba de l’oblit es torna plana amb el temps demostra que, al llarg de la seva història, els records són igualment vulnerables a l’oblit. ü Està àmpliament acceptat que, en principi, les traces noves són més vulnerables a l’oblit, fins que poc a poc es graven a la memòria. Aquest procés dependent del temps pel qual una nova traça es manté gradualment en memòria i pel qual els seus components i interconnexions s’uneixen es coneix com a consolidació. S’han proposat almenys dos tipus de consolidació: Ø Consolidació sinàptica: la petjada de l’experiència necessita temps per a consolidar-se, ja que requereix canvis estructurals en les connexions sinàptiques entre neurones. Aquests canvis es recolzen en processos biològics que necessiten hores o dies per completar-se. Fins que no s’hagin realitzat aquests canvis estructurals, el record és vulnerable. Ø Consolidació sistèmica: mostra que, inicialment, l’hipocamp és necessari per l’emmagatzematge en memòria i per la recuperació posterior, però que la seva contribució disminueix al llarg del temps, fins el moment en què l’escorça per sí mateixa és capaç de recuperar el record. Es creu que l’hipocamp duu a terme aquesta operació reactivant asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com constantment les àrees cerebrals involucrades en l’experiència inicial, fins que aquestes àrees s’interconnecten d’una manera que pugui recrear el record original. Fins que el record no aconsegueix ser independent de l’hipocamp, és més vulnerable a l’oblit. Les estimacions de la duració d’aquesta consolidació varien, i hi ha dades que indiquen que, en humans, podria trigar anys. Així doncs, sembla que sí existeix un procés que enforteix els records al llarg del temps, i que aquest procés implica alguna forma de recuperació recurrent. ü La recuperació intencional d’una experiència també produeix un efecte especialment potent en el ritme d’oblit d’un record. Gràcies a un experiment de Linton (1975), sabem que els records personals, si es recuperen periòdicament, incrementen la seva resistència a l’oblit, tal com en el cas de l’emmagatzematge permanent de material ben après. ü Tot i que la recuperació millora la retenció, cal tenir en compte que les persones tenen la tendència de suposar que si recorden alguna cosa que va passar fa vint anys, estan recuperant un record de vint anys de vida. Tot i així, si hem recuperat un record, pot ser que estiguem recuperant el record del que hem recuperat abans. El fet de recuperar alguna cosa és de per sí un record, amb el seu propi context i detalls. Com més sovint recuperem una experiència, més esdeveniments de recuperació existiran en la nostra memòria. Sempre i quan la informació recuperada sigui exacta i complerta, el procés millorarà el record. En cas contrari, el que recordem podria no ser el que realment va succeir. ü Així doncs, sembla ser que la recuperació pot tenir un paper especial a l’hora de determinar quins elements de l’experiència es preservaran al llarg de la vida. És cal que la recuperació té un efecte especial en la retenció, i també que té un paper complementari i molt fort a l’hora de determinar què és el que oblidem. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com +Factors que fomenten l’oblit incidental: 1. El pas del temps: la memòria empitjora amb el pas del temps, i potser la forma més sensible d’explicar-ho és el fet que les traces de memòria es debiliten amb el temps. La idea d’un debilitament al llarg del temps es coneix com a “decaïment de la petjada”. Molts investigadors estan d’acord amb la idea que el decaïment de la petjada determina parcialment la pèrdua d’informació de la memòria de treball verbal i visual, tot i que no és un enfocament exempt de crítiques. El decaïment també està implicat en la manera com alguns investigadors entenen els efectes de facilitació per repetició (priming de repetició) i de familiaritat, ja que es proposa que aquests efectes decauen ràpidament amb el temps. Moltes propostes sobre el decaïment de la petjada comparteixen la idea que hi ha un decaïment gradual de l’activació, tot i que l’ítem pugui quedar emmagatzemat. Hi ha una altra interpretació del decaïment, segons la qual es degraden no només els nivells d’activació, sinó també els elements estructurals de la memòria. Així les associacions entre característiques o les mateixes característiques poden deteriorar-se. Però, això passa realment? Aquesta pregunta està relacionada amb el tema de si la memòria s’emmagatzema de forma permanent i és només la seva inaccessibilitat la que augmenta. Per una banda, els records no són permanent i el decaïment ha d’existir, ja que som éssers biològics en què les neurones moren i les connexions es degraden. D’altra banda, però, alguns investigadors es mostren escèptics pel fet que demostrar conductualment el decaïment és increïblement difícil: caldria mantenir el participant en un estat de buit mental, sense repàs, pensaments o experiències que puguin contaminar l’estat del record i complicar la interpretació de l’oblit. Així doncs, és impossible establir dades que confirmin conductualment el decaïment, tot i que existeixi. 2. Correlacions amb temps: per les raons comentades, els psicòlegs experimentals han afavorit la visió de que el temps simplement correlaciona amb altres factors que causen l’oblit. S’han analitzat dues opcions: ü Fluctuacions del context: amb el pas del temps, el context incidental en el qual funcionem canvia de forma gradual, i aquest canvi pot perjudicar la recuperació dels records més antics. Així doncs, aquesta explicació de la corba de l’oblit consisteix en què, amb el pas del temps, els canvis de context són majors, en general perquè el món canvia i nosaltres també. Conseqüentment, el context incidental d’una persona serà més similar al context en què aquesta persona ha estat fa poc temps, i perdrà similitud amb el temps. Els canvis contextuals permeten explicar, en part, el sorprenent fenomen de l’amnèsia infantil, ja que el context incidental dels nens és tan diferent del dels adults que els records de la infància simplement no poden recordar-se (l’amnèsia infantil podria estar lligada en part a canvis en el context ambiental, cognitiu i potser emocional). ü Interferència: amb el temps, les persones emmagatzemen moltes experiències similars que podrien interferir amb la recuperació d’una petjada específica. Afegir nous records afecta a la facilitat amb què trobem elements ja emmagatzemats. A més, viure a partir de rutines fa que la vida es recordi menys, ja que som capaços de recordar amb facilitat experiències asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com durant molt de temps si són úniques. És la presència d’altres traces de memòria el que fa que la recuperació estigui en perill. Com que el número de traces augmenta amb el temps, la interferència proporciona una explicació directa de la corba de l’oblit. La interferència es fa major quan la clau que permetia l’accés a la petjada de memòria objectiu s’associa a records addicionals. Així doncs, la possibilitat d’arribar des d’una clau a una memòria objectiu depèn no només de la força d’associació entre la clau i l’objectiu, sinó també de si la clau es relaciona amb altres ítems. La majoria de teories coincideixen en afirmar que quan una clau es connecta a diversos ítems, aquests competeixen amb l’objectiu d’accedir a la consciència, idea coneguda com “supòsit de competició”. En concret, una clau activa tots els seus associats en un cert nivell, i així competeixen uns amb els altres. Per aquesta raó, els associats diferents a l’ítem objectiu es denominen competidors. La interferència augmenta amb el nombre de competidors que un element objectiu presenta. Aquesta idea està recolzada pel “principi de sobrecàrrega”, que es refereix a la tendència que té el record a disminuir quan augmenta el número d’ítems a recordar que estan associats a la mateixa clau. Quan una clau s’associa a massa elements, la capacitat de donar accés a cadascuna de les traces disminueix. No és necessari que els ítems que competeixen en memòria siguin episodis (també poden ser, per exemple, paraules). Hi ha diferents tipus d’interferència: § Interferència retroactiva: oblit causat per la codificació de noves traces en la memòria, durant l’interval que separa la codificació inicial de l’objectiu de la fase de test. Essencialment, alguns processos associats a l’emmagatzematge de noves experiències perjudiquen l’habilitat de recuperar algunes encara més llunyanes en el temps. Es tracta d’una tendència a que la informació adquirida recentment impedeixi la recuperació de records similars, però més antics. S’ha comprovat que l’oblit depèn més del número d’interferències que del temps transcorregut. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com 1. La interferència proactiva: Definim la interferència proactiva com la tendència que tenen els records més antics a interferir amb la recuperació d’experiències i coneixements més recents; una informació que ja es té en memòria interfereix en l'aprenentatge i memorització d'informació nova. à Ex: Quan no podem recordar la contrasenya nova perquè l’antiga s’interposa durant el record. La interferència proactiva desenvolupa un paper important en la determinació de la tasca d’oblit (determina la taxa d’oblit després d’una demora llarga). També té un efecte enorme en la retenció. El paradigma de la interferència proactiva és similar al disseny de la retroactiva a excepció de: a. Avalua el record de la segona llista en comptes del record de la primera. b. En la condició control, l’interval de descans (o període en què es realitza una activitat irrellevant) substitueix a l’aprenentatge de la primera llista en comptes del de la segona. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Els estudis que utilitzen aquest procediment han demostrat que les persones tendeixen a oblidar els ítems d’una llista quan anteriorment s’ha estudiat una altra llista, i que la quantitat d’interferència proactiva és major quan les dues llistes comparteixen una clau comuna. L’efecte de la interferència proactiva és més pronunciat quan l’avaluació es realitza mitjançant record que quan es fa mitjançant tests de reconeixement. 2. Oblit induït per la presentació de part de les claus del conjunt: L’oblit induït per part de les claus del conjunt es manifesta quan el record que es pretén (recordar) es veu perjudicat per la disposició de claus de record tretes del mateix conjunt. à Ex: Els participants que rebien claus van recordar menys informació que els participants que no en van rebre cap. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Proporcionar part del conjunt o categoria com a clau, perjudica el record dels altres ítems pertanyents a la mateixa categoria. à Ex: He de memoritzar animals amb ales, i a l’hora d’evocar el record, em donen com a clau “àguila” i “mosca”. Aquest fet afecta la capacitat de record de es altres paraules de la mateixa categoria. Per què? à Si la presentació d’alguns ítems del conjunt enforteix l’associació d’aquests ítems amb la clau, els ítems enfortits produiran major competició durant la recuperació dels ítems no presentats i perjudicaran el seu record. Quants més membres del conjunt es proporcionin com a claus, més empitjora el record de la resta dels ítems no presentats. à Ex: Estudis recents indiquen que quan les persones es reuneixen per recordar material après, recorden menys informació com a grup que quan ho fan de manera independent i llavors es combinen els seus resultats en una puntuació comuna. à Inhibició col·laborativa. 3. Oblit induït per la recuperació: S’anomena oblit induït per la recuperació al fenomen segons el qual la recuperació pot perjudicar el record d’altres elements relacionats amb l’ítem recuperat. Aquest fenomen sol estudiar-se mitjançant el paradigma de pràctica de la recuperació, en què els participants estudien en primer lloc, simples categories verbal, per després dur a terme un test de memòria. Posteriorment es demana als participants que recordin de forma repetida alguns dels exemplars estudiats d’algunes de les categories. à Ex: Amb les categories: fruites, begudes i arbres. Els participants reben per exemple la clau “fruitata___” (per recuperar taronja). Després de la pràctica en la recuperació, s’entrega als participants un test en què se’ls demana que recordin tots els exemplars que puguin de cadascuna de les categories. Els resultats mostren que la pràctica en la recuperació millora el record dels ítems practicats (fruitataronja), però perjudica els ítems relacionats (de la mateixa categoria) no practicats (fruita-plàtan). La recuperació, així doncs, semblar ser una potent força que modela la memòria, per bé o per mal. La recuperació fa que un record sigui molt més durador; no obstant això, dades més recents senyalen que si la asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com recuperació és incompleta, els beneficis sobre uns records podrien anar acompanyats de l’oblit d’altres elements à oblit induït per la recuperació. 4. Mecanismes d’interferència: Si ens fem les preguntes de per què la presentació d’una clau perjudica el record (oblit induït per part de les claus del conjunt)?, Per què es produeix l’oblit induït per la recuperació? Per què induir nou aprenentatge perjudica la retenció de material adquirit amb anterioritat (interferència retroactiva)?, etc., partim de tres mecanismes per explicar tots aquests fenòmens: 4.1 BLOQUEIG ASSOCIATIU: el supòsit fonamental és que els records competeixen per l’accés a la consciència quan es proporciona una clau que comparteixen. El nivell d’interferència augmentaria a mesura que ho fa la força associativa entre la clau i el competidor (competició dependent de la força). Segons la teoria del bloqueig, les persones obliden els exemplars no practicats de les categories practicades perquè les associacions amb els records practicats dominen la recuperació. En resum, la clau fallaria en elicitar la traça objectiva perquè elicitaria repetidament un competidor més fort, i això faria que el subjecte abandonés l’esforç de recuperar l’element objectiu. à Ex: oblit induït per la recuperació (taronja, plàtan, etc.). 4.2. DESAPRENENTATGE ASSOCIATIU: segons aquesta hipòtesi, l’associació entre un estímul i una traça es recupera de manera inapropiada; la connexió entre la clau i l’element objectiu es penalitza. En resum, el desaprenentatge proposa que el vincle associatiu que connecta un estímul a la traça de memòria es debilitarà quan es recuperi erròniament la traça al buscar un altre diferent. à Ex: Estàs intentant recuperar la nova contrasenya de la teva direcció de correu. Segons la perspectiva del desaprenentatge, si t’equivoques i recordes la contrasenya antiga, l’associació entre la contrasenya clau i l’antiga es debilitarà, disminuït les possibilitats que sorgeixi de nou en el futur. Nota: El bloqueig i el desaprenentatge no són incompatibles! Atribueixen l’oblit a competidors molt forts (bloqueig) i al fet que les associacions amb l’estímul objectiu són massa dèbils (desaprenentatge). 4.2. LA INHIBICIÓ: La inhibició de la traça d’accés a un record. La inhibició redueix el nivell d’activitat de la resposta que cessa, així la seva generació es produeix de forma anàloga a com la inhibició d’una neurona redueix la seva influència en altres neurones. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com à Ex: Segons la inhibició, realitzar la pràctica de recuperació “fruita-taronja” (per exemple), perjudica el record de “plàtan” perquè “plàtan”, com a record competidor, s’inhibeix mitjançant mecanismes de reducció de l’activació. La inhibició prediu que l’oblit induït per la recuperació hauria de generalitzar-se a noves claus mostrant independència de clau. La necessitat de superar la interferència durant la recuperació és el que desencadena la inhibició. 5. Neuroanatomia de l’oblit: Com més es força el record, més record es tindrà; i com més es força l'oblit, més s'oblida. Quan la persona fa un esforç per a oblidar, s'activen zones del frontal que inhibeixen estructures de l'hipocamp. Hi ha un control executiu, en certa manera, de la memòria. ...