Tema 1 Perspectiva criminològica del Sistema Penal Juvenil (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 3º curso
Asignatura Sistema Penal Juvenil
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 20/04/2016
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: PERSPECTIVA CRIMINOLÒGICA DEL SISTEMA PENAL JUVENIL Concepte de delinqüència juvenil És més que una conducta desviada (normes socials de convivència). En l’àmbit de la delinqüència, està prohibida pel Codi Penal d’adults. La Llei Orgànica del Menor preveu la resposta a la infracció penal i també el procediment a seguir.
Delimitació amb altres conductes afins: joves en situació de risc social En els centres de protecció dels menors no hi ha menors delinqüents. Intenten tractar a menors en situació de risc social perquè tenen desatenció parental, per tant aquests no es poden fer càrrec d’ells, i també problemes de desenvolupament. Es requereixen mesures no punitives però sí criminògenes (alcoholisme, absentisme, drogoaddicció, fugues del domicili), que de no ser tractades poden desenvolupar en conductes delictives. Requereixen una autoritat competent.
Els centres terapèutics quan es presenta una situació de malaltia mental o una situació d’addicció a les drogues.
Dret Penal Juvenil Tot i ser dret penal, la finalitat posa èmfasi també a aspectes de caràcter educatiu (per no tornar a delinquir). Els menors que entren en aquesta llei són entre els 14 i els 17 anys. Per sota d’aquesta edat, s’apliquen mesures de caràcter civil.
Característiques de la delinqüència juvenil Fenomen ubic, normal, episòdic, amb caràcter de bagatel·la i realitzat en grup. El 80% dels menors ho realitzen algun cop.
 Ubiqüitat: Ens referim a que apareix en totes les capes socials.
 Normalitat: Període usual en el desenvolupament dels joves.
 Episòdic: Episodis puntuals amb remissió espontània.
 De Bagatel·la: Delictes de petita i mitjana gravetat. Escassa rellevància.
 Comissió en grup: Pressió de grup i com a conseqüència de la socialització. El grup d’iguals juga un paper fonamental en aquesta edat.
1 Volum de delinqüència juvenil Les estadístiques judicials. La criminalitat registrada és la que arriba a les instàncies de control i està composta per les estadístiques policials (infraccions penals denunciades a la policia), les estadístiques judicials (elaborades pel CGPJ), les estadístiques de la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat i les estadístiques penitenciàries (xifres de població reclusa).
En quant a les investigacions criminològiques trobem la criminalitat registrada (estadístiques oficials), les estadístiques reals (totalitat), la xifra negra (infraccions desconegudes), les enquestes d’auto denúncia i les enquestes de victimització. Aquests dos últims s’utilitzen per pal·liar l’efecte de la xifra negra.
Estadístiques de menors condemnats l’any 2013 - 15.048 menors condemnats per sentències fermes.
- La taxa de menors condemnats per cada 1.000 habitants d’igual franja d’edat: 8’7.
- Respecte l’evolució, en general fins a l’any 2010 hi ha un ascens i després hi ha un descens. Del 2013 al 2014 torna a haver-hi un ascens però només d’un 2,1%. Hi ha hagut menys infraccions però més condemnats -> més supòsits de co-delinqüència.
- Per sexe: predominantment masculina (80’7%) i femenina del 19’3% (en ascens).
- Per edat: conforme augmenta l’edat, augmenten els delictes. El grup de 16 i 17 anys és el més nombrós. Als 14 anys pràcticament no hi ha delictes, d’aquí prové el límit.
- En quant als delictes: els principals són els delictes de tràfic de drogues i de seguretat vial. Hi ha una reducció significativa d’edat en els delictes contra la llibertat sexual.
- Per nacionalitat: Els espanyols cometen més (78’2%) que els estrangers (21’8%). En termes relatius, és més alta la taxa de delictes comesos per estrangers (19’3% vs 7’5%).
- La CCAA: En números absoluts Andalusia, seguida de València i Catalunya. En quant a números relatius, Ceuta, Melilla i les Illes Balears. El número menor es troba a Madrid, Aragó i Galicia.
- 2 de cada 3 condemnats, només ho són per una única infracció. 1 de cada 3 comet més d’un delicte.
- Les infraccions penals han disminuït. Respecte l’any 2012, 7’9% menys.
- El 62’3% són delictes i 37’3% són faltes <- criminalitat de bagatel·la.
- En quant a la tipologia: robatoris (39’7%), lesions i delictes contra la integritat moral.
Faltes contra les persones i també contra el patrimoni. Homicidis comesos per menors, 44 persones, la majoria vinculats a la delinqüència de bandes.
2 En quant a les mesures adoptades, l’any 2014 els jutges van adoptar 24.496 mesures. Les mesures més freqüents són la llibertat vigilada, el TBC i el internament en règim semiobert.
Conforme augmenta l’edat, s’incrementa el TBC i es redueix la llibertat vigilada.
Per nacionalitat en termes relatius, en quant al internament règim tancat i semiobert, els estrangers un 4’6 i els espanyol un 1’7%. El TBC és menys freqüent en estrangers que en espanyols, al igual que les tasques socio-educatives.
En conclusió, la delinqüència juvenil a Espanya té caràcter de bagatel·la. Només hi ha un número petit de delictes greus i violents. No obstant, es parla d’una proliferació de conductes de tipus violent degut als mitjans de comunicació. En general, hi ha un descens de la criminalitat juvenil amb un lleu ascens de criminals (coautoria) l’any 2014. La proporció respecte el conjunt de la delinqüència ronda el 8%.
Factors que poden incidir en la percepció de l’augment de la delinqüència juvenil Major rigor per part dels agents de control social formal en la persecució. És a dir, en menors tenim uns jutges especialitzats en la persecució i condemna d’aquesta classe de delinqüència.
Quan hi ha aquesta especialització es donen més condemnes, amb la qual cosa, s’influencia una percepció que pot desmesurada respecte el total de delictes comesos. Amb això, la societat pensa que és un problema més greu del que realment és.
Mitjans de comunicació: contribueixen a configurar la imatge de la delinqüència i posen major atenció als delictes violents i greus, desvirtuant la dimensió real d’aquest tipus de delinqüència.
Predicció de la delinqüència: factors de risc S’ha demostrat en diversos estudis que els nens i els adolescents autors de delictes més greus tenen moltes més possibilitats de convertir-se en delinqüents habituals. És a dir, com abans es comença a delinquir i com més gravosos siguin, més probabilitats de ser multireincident.
Per tant, si volem que no s’acabin convertint en reincidents, s’ha d’incidir en el dèficit de desenvolupament de la personalitat i prestar atenció en l’ambient més proper als joves juntament amb els vincles socials ja què són els predictors de una posterior conducta antisocial i delictiva.
La capacitat individual que és més important treballar per la no comissió de delictes és l’autocontrol. Si som capaços de controlar-nos, los possibilitats de cometre delictes es redueixen significativament (sobretot en el cas de delictes violents o de tràfic de drogues).
3 Es pot predir la delinqüència tenint el compte els factors de risc i també els factors protectors.
Factors de risc: per què uns cometen delictes i altres no?  Família. Una estructurada i democràtica facilitarà la no comissió de delictes. Una falta de supervisió, la desestructuració, el maltractament, l’autoritarisme i l’absència d’afecte faciliten la comissió delictiva.
 Escola. El fracàs escolar i l’abandonament dels estudis en edats primerenques, tenen més possibilitats de cometre delictes. Sembla estar vinculat amb la comissió de delictes per part d’estrangers, ja què no tenen les mateixes possibilitats que els autòctons, creant una frustració, i cometent delictes per tal d’arribar als mateixos fins.
 Grups d’iguals. Associar-se amb amics delinqüents és el factor amb més influència a l’hora de delinquir en el futur.
 Drogues. Fortament comprovada la relació entre consum i producció de delictes. No se sap la direcció, si és abans el consum de droga o la delinqüència.
 Factors socials i comunitaris. Les capes més baixes socioeconòmicament estan vinculades sobretot en delictes patrimonials i de drogues. De la mateixa manera, els aspectes ecològics i ambientals del barri.
 Factors individuals. Relacionat amb les característiques personals de cadascú. Persones més nervioses, amb ansietat, hiperactivitat, problemes de concentració i violentes, tendiran a realitzar més activitats delictives. Sort moral: Les nostres característiques influencien també les nostres oportunitats en la vida.
Factors protectors: poden potenciar-se per tal de no delinquir.
 Individuals. Qüestions com el gènere (dones cometen menys delictes), l’alta intel·ligència, les habilitats socials i el temperament resistent, fan més fàcil l’evitació de la comissió de delictes.
 Socials. L’afectivitat, el recolzament emocional i les bones relacionals també, tot i donar-se alguns factors de risc, disminuint aquella via.
 Creences saludables. aprenentatge de normes i valors sòlids, compromís amb valors morals i socials, bons models de referència 4 Delimitació conceptual: prevenció de la delinqüència juvenil 1. Anterior a la comissió del delicte. La prevenció s’orienta en primer lloc a l’anterioritat de la comissió d’un delicte, i trobem: Respostes penals:  Prevenció primària (es dirigeix a neutralitzar les causes de la delinqüència) i la secundària (es dirigeix a neutralitzar la delinqüència en individus que tenen més possibilitats de cometre-la quan els tenim localitzats).
 Prevenció individual i l’estructural. Segons se centrin en l’individu que presenta el risc de delinquir o en l’entorn social com els programes de prevenció situacional.
 Finalment la prevenció criminal (tècniques per evitar que es cometin delictes, repercutint en l’autor del fet) i la victimal (victim-blaming).
El dret penal es dirigeix quan s’ha comès un delicte, però també té un efecte dissuasiu amb la prevenció general (positiva i negativa). D’una banda trobem el retribucionisme, mirant al passat i al mal comès. D’altra banda, les teories de la prevenció miren el futur i trobem la general i l’especial. La general negativa intimida i amenaça amb la publicació de la norma i la general positiva reafirma el dret (per convenciment de que la norma funciona i amb valors socials i morals).
2. Posterior a la comissió del delicte (prevenció terciària). És molt important la resposta no penal o programes de diversion. S’estableixen uns mecanismes de desjudicialització, és a dir, el desistiment i sobreseïment per part del fiscal. Si es tracta d’un delinqüent primari, per un delicte violent i d’escassa importància, sotmetre al menor a tot el procés no es beneficiós.
Igualment s’utilitzen molt els programes de mediació i conciliació.
També tenim la resposta penal amb la prevenció especial positiva i negativa. La negativa és la incapacitació, mentre que la positiva és la rehabilitació. El TC diu que el principi de resocialització no és l’únic principi que pot perseguir una pena. La prevenció especial positiva era al principi el principi rector de la Llei Orgànica Penal del Menor, junt amb l’educació. Si s’aconsegueix parar les causes que porten a delinquir a un adolescent, és molt més fàcil resocialitzar-lo i que no delinqueixi més. A l’actualitat, degut al populisme punitiu es dóna més la prevenció general positiva.
La prevenció especial negativa es troba molt vinculada amb la inocuització (lleis three strikes o la presó permanent revisable).
5 Les teories anteriors consideren que determinades característiques personals i ambientals, promouen la comissió d’activitats delictives. Hi ha teories de tipus “la ocasión hace al ladrón” que tracten la possibilitat d’evitar un delicte mitjançant la prevenció situacional. Les facilitats d’aconseguir un objecte i les possibilitats, permetran o no realitzar el delicte. S’han de reduir les oportunitats i incrementar la detecció del delicte per tal de que la delinqüència minvi.
Es dirigeix l’atenció al fet criminal i no pas a l’actor criminal. La delinqüència és instrumental, els delinqüents actuen depenent de les oportunitats per a cometre el delicte, sospesant costos i beneficis. Trobem dues teories criminològiques relacionades:  Teoria de l’elecció racional. La decisió de delinquir es basa en l’habilitat, la probabilitat d’aconseguir l’objecte i el límit del temps.
 Teoria de les activitats rutinàries. Si concorren tres circumstàncies: si sestà motivada, si l’objecte està a l’abast i si hi ha elements dissuasius.
Cornish i Clark crearen un model de tècniques de prevenció situacional:  Incrementar l’esforç del delinqüent al cometre el delicte. Entorpiment dels objectes mitjançant caixes de seguretat, control d’accessos, desviació de transgressors (polítiques urbanístiques en l’oci) i el control de facilitadors, com per exemple, les armes als Estats Units que faciliten la comissió d’homicidis.
 Increment dels riscos de detecció del delinqüent. Possibilitat de que un subjecte pugui ser descobert. Augmentar el número de guardians (sortir en grup per la nit), facilitar la vigilància (il·luminació), reduir l’anonimat, introduir càmeres de seguretat (intimitat ≠ seguretat), reforçar la vigilància formal. Una bona política urbanística està relacionada amb la reducció de delinqüència.
 Reducció de les recompenses, dificultant les sortides o gaudi de l’objecte del delicte. El delicte de receptació es discuteix si ha de ser constitutiu de delicte o no, però es castiga perquè està vinculat amb la reducció de les recompenses (de l’empresa o l’autor original). Ocultament de l’objectiu (garatge), desplaçament de l’objectiu (radio extraible), identificació de la propietat i eliminació del benefici (netejar graffitis).
 Reduir provocacions. Reduir l’estrès, evitar disputes, reduir l’excitació emocional (castigar la possessió de pornografia infantil), neutralitzar la pressió del grup de referència i dissuadir imitacions.
 Increment dels sentiments de culpabilitat o vergonya. Establiment de regles; fixament d’instruccions; enfortiment de la consciència o moralitat; control dels desinhibidors; facilitació de la conformitat 6 Cada vegada més el CP està inmiscuint-se en la prevenció. Porta al seu àmbit competències del dret administratiu, com seria la tinença d’armes. Delicte ha de ser aquella acusació que posa en perill un bé jurídic important.
Crítiques a la prevenció situacional 1. Només eficaç per a determinat tipus de delictes i delinqüents: delictes de bagatel·la o escassa gravetat. Vàlida per prevenir la delinqüència juvenil.
2.Desplaçament de la delinqüència: delinqüents dirigeixen atenció a altres objectius, temps o lloc; canvien modus operandi o cometen altre classe de delictes. Delinqüència juvenil: desplaçament menor (mitjans reduïts) 3. Legitimitat moral del model  Afecta a tots els ciutadans, no només al delinqüent.
 No existeixen garanties jurídiques que limiten aquest tipus de polítiques de prevenció.
 S’ignora qui vigila al vigilant (privat en molts casos).
7 ...