Tema 3 derecho civil I (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho civil I
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 10/01/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3. Àmbit, eficàcia i aplicació de la norma civil Límit territorial de les normes Regla general Principi de territorialitat a l’estat espanyol. En termes absoluts s’aplica a les lleis penals, les de policia i les de seguretat pública ( art.8.1 CC). (Tractats internacionals) Però respecte a les normes de Dret privat s’ha de tenir en compte l’organització de l’Estat en CCAA, i en el Dret Internacional Privat: En referència a:   Les relacions jurídico- privades Estatut personal dels individus Estatut personal dels individus: Normes que configuren l’estatut personal dels individus.
  Cal estar al que estableixen les normes de dret internacional privat ( arts.8 a 12 CC, 16 CC).
o Nacionalitat o Veïnatge civil En les relacions jurídico- privades També cal atendre a l’organització de l’estat en CCAA: Principi de territorialitat del dret català ( art.111-3.1 CCCat) i veïnatge civil amb eficàcia extraterritorial. Normes de dret i interregional ( art.16 CC) Normes de dret interregional (art.16 CC). Llei aplicable     Llei personal= veïnatge civil o Capacitat, estat civil, drets familiars, successió.
Lex rei sitae. (Llei del lloc on es troba la cosa) o Immobles, possessió, propietat, drets reals.
Obligacions contractuals.
o Pactat per les parts amb connexió amb el negoci o Llei comú de les parts o Residència habitual comú o Lloc de celebració del contracte Obligacions no contractuals o Lloc dels fets  Formes dels contractes, testaments i demés actes jurídics o Locus regit actum. Lloc on s’ha portat a terme l’acte.
Eficàcia temporal de les normes Es el període de temps a partir i durant el que les normes estan vigents i han de ser aplicades pels tribunals.
Eficàcia- retroactivitat Regla general: l’eficàcia de la norma es produeix a partir del moment en que adquireix vigència.
La retroactivitat significa dur l’eficàcia de la llei a un moment temporal anterior a la seva entrada a vigor.
El principi de irretroactivitat obeeix al principi de seguretat jurídica.
Art. 2.3 CC: “ les lleis no tenen efecte retroactiu, si no disposen del contrari”.
Graus de retroactivitat: Grau màxim: la nova llei s’aplica a tot el supòsit de fet i als seus efectes ja nascuts i consumats.
Grau mitjà: respecta la situació anterior en els efectes ja consumats, però els efectes que s’han d’executar desprès de la seva entrada en vigor es regiran per la nova llei.
Grau mínim: la nova llei no afecta al supòsit de fet nascut sota la llei anterior, solament s’aplica als efectes que neixin a partir de la seva entrada en vigor.
Transitorietat La resolució dels conflictes que poden derivar-se de l’existència de dues lleis en el trànsit de la llei anterior a la nova, s’arbitra mitjançant les Disposicions Transitòries:   Remetre a una o altre regulació Crear un regim temporal transitori.
Subjecció a l’ordenament i a la llei Eficàcia general de les normes:   Deure de compliment Eficàcia sancionadora Art. 9.1 CE: “ Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.” Art. 10.1 CE: “ ...El respecte a la llei i als drets dels altres son fonament de l’ordre polític i de la pau social” La ignorància de la llei Art. 6.1 CC: “ La ignorància de les lleis no excusa del seu compliment”.
No hi ha un deure general de conèixer la llei, solament els jutges i tribunals i respecte la llei ( iura novit curia) L’error del dret Art. 6.2 CC: “ L’error de dret produirà únicament els efectes que les lleis determinen”.
Es tracta del coneixement o falsa representació del contingut d’una norma jurídica o la creença que una determinada norma regula un supòsit de fet de la manera equivocada en que l’afectat pensa.
L’error de fet recau sobre les circumstancies del fet de l’acte jurídic en concret.
L’error de dret es por prendre en consideració ( per eliminar l’eficàcia d’una norma) quan:    Una norma ho permeti Es tracti d’un error essencial ( causa de l’acte jurídic) Es tracti d’un error excusable ( sense culpa) L’exclusió voluntària de la llei Principi de llibertat civil: Art. 6.2 CC admet “l’exclusió voluntària de la llei aplicable.
Art 111.6 CCCat també admet que es pugui excloure voluntàriament les lleis civils catalanes.
Solament es poden excloure les lleis dispositives ( no les imperatives i les prohivitives) La norma exclosa es substituïda pe la regulació que hagi previst l’autonomia privada, a falta d’aquesta previsió i d’un regim supletori previst per la pròpia normativa exclosa, l’exclusió no és eficaç.
L’exclusió no es pot oposar a un tercer que resulti perjudicat ( art.111.6 CCCat).
Eficàcia sancionadora de la norma Eficàcia sancionadora: És la forma o mitjans de reacció de l’ordenament jurídic front l’ incompliment o lesió de la norma per a restablir l’ordre que s’ha alterat.
Cada àmbit jurídic ( penal, civil, administratiu...) preveu els seus tipus de sancions.
Art 6 CC estableix un regim d’eficàcia sancionadora de caràcter general:   La nul·litat ( art. 6.3 CC) El frau a la llei ( art. 6.4 CC) El frau de la llei Es la vulneració de la llei que es produeix de manera obliqua i te lloc mitjançant la realització d’un o més actes que produeixen un resultat contrari a la norma jurídica per haver-se emparat en una altra norma dictada amb distinta finalitat.
Art. 6.4 CC “Els actes realitzats a l’empara del text d’una norma que persegueixin un resultat prohibit per l’ordenament jurídic, o contrari a ell, es consideraran executats en frau de llei i no impediran la deguda aplicació de la norma que s’hagués tractat d’eludir”.
Requisits:   Realització d’un o mes actes jurídics voluntaris que han de ser vàlids i eficaços.
Consecució d’un resultat prohibit per l’ordenament jurídic.
Comporta el joc de dues normes:   La defraudada La de cobertura Els efectes de la norma de cobertura es mantenen però es redueixen en allò que servia com a legitimador del segon acte que es declara fraudulent i s’aplica la norma que s’havia tractat d’eludir.
Aplicació de la norma civil L’aplicació es la subsumpció dels fets de la realitat a les hipòtesis generals previstes a les normes i pressuposa les següents operacions:    La fixació dels fets concrets La selecció de la norma possible a aplicar La fixació del sentit i abast de la norma a aplicar ( interpretació).
La interpretació Es l’activitat tendents a verificar el significat de la norma que s’ha d’aplicar.
La normes sobre interpretació que s’han de tenir en compte són a l’art. 3.1 CC i l’art.
111-2 CCCat.
Art 3.1 CC: “ Les normes s’interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en que han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l’esperit i la finalitat d’aquelles” Mitjans d’interpretació Element gramatical/ sistemàtic/ històric/ sociològic.
Classes d’interpretació Segons l’origen de la interpretació    Autentica Judicial o usual Doctrinal Segons el resultat de la interpretació   Declarativa Critica o correctiva o Extensiva o Restrictiva La integració La integració persegueix construir una norma per tal de poder complir amb el deure inexcusable de resoldre els assumptes que es presenten als jutges i tribunals, quan hi ha un buit normatiu o llacuna legal.
L’autointegració imposa que la llacuna legal d’un ordenament es solucioni acudint als recursos interns del propi ordenament ( principis generals del dret).
L’heterointegració implicaria acudir a elements aliens al propi ordenament.
La supletorietat es una tècnica distinta d’integració.
L’Analogia Analogia iuris: Per resoldre un cas concret en que no existeix regulació especifica s’ha d’acudir als principis generals del dret.
Art 111-2.1 CCCat: “En la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar d’acord amb els principis generals que l’informen, prenent en consideració la tradició jurídica catalana”.
Analogia legis: S’aplica una norma jurídica a un supòsit de fet no contemplat expressament.
Identitat de raó Art 4.1 CC: “ procedirà l’aplicació analògica de les normes quan aquestes no contemplen un supòsit específic, però regulen un altre de semblant entre els que s’aprecia identitat de raó” Art 4.2 CC: “Les lleis penals, les excepcionals i les d’àmbit temporal no s’aplicaran a supòsits ni en moments distints dels compresos expressament en elles.” ...