TEMA 5. Procés d’emancipació comtal (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 23/03/2016
Descargas 35
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5. Procés d’emancipació comtal El camí cap a la independència: el procés d’emancipació comtal (s. IX-X) - Moment en què, sobretot a partir de la mort de Lluís el Pietós (840), els comtats de la Marca començaran a allunyar-se de l’òrbita franca.
- De fet, en aquest moment ja assistim al naixement de les dinasties comtals: comença a ser habitual en aquests segles que, quan un personatge arriba a la dignitat comtal, intenti associar al poder a familiars seus. Formació de grans famílies comtals.
- És una tendència que es seguirà accentuant, durant tot el segle X, fins que definitivament, a la mort del comte, el càrrec comtal passi en mans del seu fill, convertint-se així, ara si, en un càrrec hereditari (contràriament a la seva anterior naturalesa de càrrec beneficiari). Aquest fet es produeix amb Guifré el Pilós.
- En un primer moment, aquest pas es fa de manera col·lectiva, el govern dels territoris del pare serà col·legiat entre els seus fills hereus. Molt típic del segle X, que provoca conflictes importants entre les diverses faccions que defensen una part i l’altre (entre germans). Això no durarà gaire, i s’acabarà establint un únic comte i hereu.
- Per recompensar la fidelitat a la dinastia, els reis francs concediren a Guifré el Pelós, de la casa de Carcassona, el govern d’una gran part dels comtats catalans: el 8070 els d’Urgell, Cerdanya i Conflent, i el 878 els de Barcelona i Girona (veure mapa tema 3).
- L’obra més important de Guifré, fundador del casal de Barcelona, fou la repoblació de les terres de la regió central de Catalunya.
- En morir Guifré (897), la monarquia carolíngia travessava dificultats internes: l’any 888, els grans del regne elegirien un nou rei que trencava el legitimisme.
- L’ocasió fou aprofitada pels fills de Guifré per governar d’una manera cada cop més autònoma i autoproclamar-se successors.
- D’aquesta manera, s’establia el principi de la successió hereditària, primer gran pas cap a la independència política.
- Cal destacar que aquest fet va significar l’inici d’un procés gradual, que es va suscitar en un context de divisió i ruïna del poder carolingi.
- Els comtats catalans encara depenien de l’ajut franc per defensar-se dels musulmans, però la debilitat i les divisions internes dels francs feien impossible aquest suport.
- Es facilitava així l’assoliment de la sobirania política per part dels comtats catalans.
- El perill musulmà era el factor principal de cohesió de les poblacions, agrupades al voltant dels seus caps naturals, els comtes, els únics capaços de coordinar la defensa i, si calia, les negociacions amb els adversaris.
- L’autoritat comtal es basava en el respecte al poder públic, aspecte de la romanització que encara pervivia en terres catalanes. Els comtes eren considerats els vells guardians de la llei, segons la tradició romano-visigòtica.
- Els problemes interns de la monarquia francesa (ruptures i restauracions del legitimisme) van fer que durant el segle X es consolidessin les cases comtals que regirien, segons el principi de transmissió hereditària, els territoris catalans durant generacions: Barcelona (amb Girona i Osona), Pallars-Ribagorça, Urgell, Cerdanya-Besalú i Empúries-Rosselló.
- El mecanisme successori era inicialment disgregador, ja que tots els fills succeïen al pare i governaven conjuntament en un govern col·legiat. Cada germà es responsabilitzava d’un territori concret sota la direcció del primogènit.
- A poc a poc, emperò, s’anà imposant el sistema de successió hereditària basat en la primogenitura.
- Un altre aspecte destacable d’aquest procés, que forma part del procés de feudalització que veurem al pròxim tema, és la confusió entre l’exercici de l’autoritat pública i de govern (que mantenien els comtes) i la consideració de propietat privada (privatització) que aquests introduïren a les seves terres.
- Durant la primera meitat del segle X, el comtat de Barcelona es consolidà com a nucli fort al voltant del qual s’aniria formant la Catalunya independent.
El mite fundacional de Guifré el Pelós - La historiografia romàntica, molt típica d’un segle XIX patriòtic i nacionalista, volgué veure en Guifré el Pilós el pare de la pàtria catalana i, per tant, impulsà l’expansió de la famosa llegenda de les quatre barres de sang.
- Al ser el primer en donar en herència els seus dominis territorials, Guifré iniciava la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França.
- Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir durant la ràtzia musulmana del 897 lluitant contra l'Islam i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll.
- La Llegenda de les quatre barres de sang és una llegenda sobre l'origen de la Senyera Reial que apareix per primera vegada el 1551 en la Segunda parte de la crónica general de España, una crònica editada en castellà a València, obra de Pere Antoni Beuter.
- Aquesta llegenda situa l'origen de la Senyera Reial en la persona de Guifré el Pilós, i més concretament, narra que el senyal dels quatre pals fou creat després d'una batalla contra els normands, quan el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides de Guifré el Pilós, i tot passant després quatre dits per damunt de l'escut daurat del comte de Barcelona li digué: «aquestes seran les vostres armes, comte».
- Al segle XV aparegueren versions primàries de la llegenda que explicaven la creació d'aquest senyal heràldic en unes marques de sang fetes sobre un escut daurat fins que, finalment, al segle XVI fou el mateix Beuter qui advertí que havia trobat la llegenda de Guifré el Pilós i les barres de sang en uns suposats «cuadernos de mano» (quaderns manuscrits), sense donar més indicacions.
- Si bé tots els historiadors avui dubten de la seva veracitat, el mite fundacional l’hem de vincular amb el procés d’emancipació dels comtats catalans vers els francs, i l’inici de la creació de Catalunya com a identitat política.
Els comtats s’obren al món - L’antiga autosuficiència i aïllament dels comtats catalans acaba en aquesta època, de mans, sobretot, de la política de Borrell II. A partir de mitjans de segle X:  Obertura política: ambaixades a Roma i al-Andalús, i aliances matrimonials amb la noblesa del sud de França.
 Pelegrinatge: monestirs del sud de França, Nord d’Itàlia, Roma, Santiago, Jerusalem. Viatges per venerar relíquies, restes de sants o llocs sants. Fa que molta gent dels comtats catalans viatgin.
 Monestirs benedictins: contactes i intercanvis culturals.
- Oliva Cabreta, comte de Cerdanya, es retira a l’important monestir de Montecassino.
- I un viatge contrari: Dux Urseolo de Venècia es retira a Sant Miquel de Cuixà.
Relacions amb Roma - Les diverses visites de les autoritats laiques i eclesiàstiques catalanes a la Santa Seu, buscant el suport exterior, suposaren l’allunyament de la cort carolíngia i reforçaren la sobirania pròpia. Es pretén:  Allunyar-se del poder franc. El darrer viatge d’un comte català a la cort imperial és al 952.
 Donar-se a conèixer davant de la diplomàcia i la cort pontifícia.
 Reconeixement dels comtats i dels seus titulars: ara, per ser reconegut, no es va a Aquisgrà sinó a Roma.
 Intent de crear una Església pròpia (fins aquell moment es pertany a la diòcesi de Narbona), una diòcesi catalana amb voluntat de restaurar l’antiga seu de Tarragona.
- 950: primer viatge d’un monjo de Cuixà en el qual demana al Papa dependre directament d’ell i no pas del bisbe de Narbona.
- 951: van a Roma el bisbe d’Urgell, l’abat de Ripoll i el comte Sunifred de Cerdanya, perquè els eclesiàstics deixin de ser elegits pel rei franc i que el comte Sunifred per ser reconegut pel Papa.
Borrell II a Aquitània i Roma - Borrell II (947-992) es casa amb Letgarda, dama aquitana, cosa fora de la norma, ja que era habitual que els comtes es cassessin amb persones properes.
- Camí al casament, fa estada al monestir de Sant Giralt d’Aurillac on coneix el jove monjo Gerbert, futur Papap Silvestre II.
- Gerbert vindrà al monestir de Ripoll i també acompanyarà a Borrell II en el seu viatge a Roma el 970.
- 970: Borrell va a Roma amb el bisbe de Vic, Ató = pretén la independència eclesiàstica dels comtats catalans per dependre del bisbat de Vic (clara voluntat d’independitzar-se de l’Imperi Carolingi). Obtenen el permís papal per trencar amb l’Església de Narbona.
- Ató és metropolità de Catalunya, però poc després és assassinat (971) (fa veure les tensions entre les faccions més profranques i les autòctones) i no serà elegit cap altre metropolità fins que no es restauri la seu a Tarragona.
Els que promouen l’assassinat eren contraris al moviment d’independència eclesiàstic.
Borrell II: ambaixades a Còrdova - Política d’acostament en aquests anys. Política de pactes, treves i aliances successives, davant la potència de l’estat cordovès que, no obstant, apareix com un bon aliat vers l’allunyament de l’òrbita franca.
- Es pretén que els llaços amb Al-Andalús garanteixin o assegurin en certa manera la pau, evitant les continuades ràtzies i saquejos.
- En aquests anys tenim documentades fins a quatre ambaixades, que fins i tot dibuixen un joc de fidelitats i de vassallatge, que ajuden a entendre aquestes treves i aliances. Enviar aquestes ambaixades ja significa establir un cert vassallatge amb Còrdova, cosa incompatible amb el vassallatge que tenien als carolingis.
- Aquesta situació es mantindrà al llarg del segle X, amb el govern de tres califes, fins l’atac de Al-Mansur (AlMans’r) al 985 a Barcelona.
- Les ràtzies musulmanes a territori cristià eren constants, com per exemple a Saragossa. En una d’aquestes, a l’estiu, es desvien cap a Barcelona i saquejant la ciutat comtal així com les terres comtals (fins i tot terres gironines). Les conseqüències del desastre foren dures i quedaren en el record dels contemporanis.
- La pressa de Barcelona del 985 s’ha considerat el primer fet de la història de Catalunya: hi ha un abans i un després.
- Els documents entre 985-1058 parlen de Barcelona com obsessa (assetjada), aprehensa (pressa), deprehensa (sorpresa), capta (capturada), destructa (destruïda), dissipata (derrotada), devastata (devastada), etc.
- Si bé els historiadors parlen d’una població d’unes mil persones, segurament en el moment de l’atac hi residia més gent, molt possiblement refugiada dins les muralles per ordre del comte.
Fet ‘’històric’’: queda en la memòria - Dificultat per recuperar l’estabilitat.
- Es parla del patiment del fet com un moment de consciència de destí col·lectiu: naixement d’una consciència? - Durant més de mig segle es parla d’aquest impacte en la tradició escrita.
- De vegades, es data per l’any ad Urbe destructa. L’any en que Barcelona va morir: document del 994.
- Desestructuració de famílies i hisendes.
Conseqüències  Donacions a institucions religioses (per el rescat de captius a Còrdova). Captius, donació en absència d’hereus.
 Pèrdua de documents.
- Després d’aquest fet catastròfic, evidentment Borrell es veu obligat a rompre els contactes amb Còrdova i demana ajuda als francs, intentant restablir els lligams. Però la petició no és contestada atesa la debilitat de la cort franca, ara en mans de Lotari. Les peticions de restauració dels lligams no són ateses i a partir d’aquí (quan s’inicia també la dinastia dels Capets: Hug Capet no serà reconegut pels comtes catalans) ja es pot considerar l’emancipació definitiva dels comtats. És l’any 987: independència de facto dels francs.
Vers l’any 1000 - S’ha produït una doble ruptura definitiva i decisiva: amb Còrdova i amb els francs.
- Comtats independents dels francs, de facto. Però no hi ha una estructura política unitària, ni cap nom per definir el territori ni la seva gent. Certament hi ha vincles culturals i en general familiars (parlen la mateixa llengua i estan aparentats sovint), tot i que existeix una preeminència del comte de Barcelona.
...