Assaig crític. La societat en l'educació (2016)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Educación Primaria + Educación Infantil - 1º curso
Asignatura SOCIETAT, FAMÍLIA I ESCOLA. SOCIOLOGIA
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Eduard Mondéjar

Vista previa del texto

LA SOCIETAT EN L’EDUCACIÓ ABSTRACT L’educació, com agent socialitzador que és, evoluciona amb el pas del temps i amb els canvis que pateix, alhora, la societat. Per aquest motiu, a aquest assaig s’analitzaran diversos factors socials que alteren o influeixen en l’educació i es donaran diferents pautes per saber com actuar, com a docents, davant d’aquestes situacions tan diverses. Alguns dels aspectes que s’analitzaran a continuació són l’aparició de les noves tecnologies, les desigualtats socials, el racisme, el feminisme i la família respectivament.
Paraules clau: societat, educació, desigualtats, racisme, feminisme, família, respecte, tolerància Núria Pons Socías 1r DT. UdG nnuriaponssocias@gmail.com La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG L’EDUCACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES Durant l’època industrial (S.XVIII), la societat estava dividida en diferents classes socials: classe alta, mitjana i baixa. Aquesta jerarquització depenia del poder adquisitiu que tingués cada persona. Això era degut, doncs, al model econòmic vigent en aquella època, el qual estava basat en la producció de recursos i en la seva venta. Aquest model socioeconòmic, però, va anar canviant alhora que les noves tecnologies es van anar desenvolupant i van anar ocupant un lloc molt important en la nostra societat, ja que es van convertir en la principal font de riquesa. Així fou com sorgí la societat de la informació o del coneixement, que és en la que ens trobem avui dia (Mondejar, 2016).
Aquest nou model està caracteritzat, principalment, pels seus canvis constants en diferents aspectes: econòmic, social, professional, relacional, etc. Així doncs, aquesta evolució canvia, alhora, la manera de relacionar-nos, de produir, d’aprendre i, sobretot, d’accedir a la cultura (Marín i Monfort, Barlam Aspachs, & Oliveres Peig, 2011). Això és degut a que, gràcies al gran desenvolupament de les noves tecnologies i dels mitjans de comunicació, tenim un fàcil accés a la informació i, a més, se’n genera contínuament. Conseqüentment, la informació es va renovant i canviant progressivament, la qual cosa influeix en la societat. Amb tot això, l’obtenció d’informació ja no suposa quelcom important (“la informació és poder”), sinó que el que es considera realment significatiu és el coneixement de com utilitzar-la, administrar-la i triar-la. És per aquest motiu, doncs, que les empreses exigeixen als seus treballadors habilitats relacionades amb el coneixement i el domini de les noves tecnologies i la selecció de la informació més rellevant (Mondéjar, 2016). Aquest fet, per tant, suposa una necessitat contínua per part de l’individu d’aprendre i de tenir l’habilitat de saber adaptar-se als canvis que van sorgint. És aquí, doncs, on trobem el problema.
Una de les conseqüències d’aquest nou model social és, per exemple, l’escassa creació de llocs de treball, ja que, actualment, la fabricació en cadena té lloc fora de l’empresa (i normalment del país) i està destinada a l’explotació laboral. Tot i això, els llocs de treball que creen aquestes empreses són molt específics i estan orientats a persones amb una alta formació i capacitat d’adaptació (Mondéjar, 2016). Això ocasiona un canvi en l’estructura del treball, en la que trobem feines d’alta qualificació —que demanen com a mínim un títol universitari—, la degradació dels treballs que no requereixen educació i la posterior desaparició d’aquests.
En resum, antigament els individus es dedicaven al mateix durant tota la seva vida i la seva situació laboral era, principalment, estable. No obstant, això ara ha canviat, ja que ha sorgit una nova estructura del treball que exigeix la formació contínua del treballador per poder ser considerat competent i per poder solucions els diferents problemes que se’ls plantegin (Esteban, 2016).
És a causa d’aquesta globalització de l’economia, doncs, que sorgeix una gran tensió en la relació entre el treball i la societat (Carnoy, 2001). Així doncs, l’educació ha començar a tenir la necessitat d’adaptar-se, també, al nou context social. De fet, cada època ha tingut unes institucions educatives adequades a la seva societat, de manera que els processos educatius estaven adaptats a les circumstàncies. Actualment, però, la situació suposa canvis en els models educatius, en els usuaris de la formació i en els escenaris on s’assoleix l’aprenentatge. Això és degut, doncs, a que el sistema educatiu tal i com el coneixem avui dia fou una de les conseqüències de la Revolució Industrial, per la qual cosa és necessària una adaptació a la societat actual (Salinas, 1997).
2 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG La nostra labor com a docents, doncs, és contribuir a l’adaptació de l’educació al context actual, per la qual cosa sorgeix la necessitat de transmetre als nens coneixements que els permetin ser considerats competents quan formin part del món laboral. Per fer-ho, és imprescindible ensenyar als estudiants a resoldre problemes que, malauradament, encara no existeixen. Això es pot aconseguir, doncs, amb l’assoliment per part dels alumnes de diferents competències com la capacitat de seleccionar, gestionar i utilitzar la informació adequada o l’automotivació. A més, una de les habilitats que hem d’aconseguir transmetre i ensenyar als nens és l’aprenentatge autoregulat, que és el resultat de la unió de diferents conceptes com la motivació, la cognició i la metacognició (Zulma Lanz, 2006). Aquesta habilitat és una de les més necessàries per a la docència actual, ja que és la que permetrà als nens i nenes seguir aprenent i adaptar-se als canvis.
A més a més, les noves tecnologies no només comporten canvis en els tipus d’ensenyament transmesos pels mestres, sinó que també poden ser un recurs per a l’acompanyament de l’alumne en els seus aprenentatges. Això és degut, doncs, a que, segons demostra un estudi fet al Regne Unit, les noves generacions mostren una preferència per les noves tecnologies alhora de buscar informació. Aquest fet demostra, per tant, que són tecnològicament més competents i que tenen unes altes expectatives en relació a les TIC (Marín i Monfort et al., 2011). Aquest és un dels motius, doncs, pels quals es pretén introduir les noves tecnologies a l’aula. D’aquesta resulten ser un recurs útil per al docent i per a l’alumne.
Arribats a aquest punt, podem dir que hem vist com la societat canvia l’educació, però ens plantegem una altra qüestió: I l’educació? Pot canviar la societat? L’EDUCACIÓ COM A SOLUCIÓ PER A LES DESIGUALTATS SOCIALS Antigament, partint de la idea que l’educació pot canviar la societat, es creia que l’escola pública era la solució a les desigualtats, ja que es considerava que totes les persones tindrien igualtat d’oportunitats. Això va ser degut, doncs, a que fins l’època de la modernitat l’educació estava destinada, exclusivament, a les classes socials altes que tenien un alt poder adquisitiu. No obstant això, quan es va donar la Il·lustració i la Revolució Francesa va sorgir, principalment, el valor d’igualtat. Va ser en aquest moment de modernitat, doncs, quan es va començar a defensar una educació per a tothom de manera igualitària. Per aconseguir-ho, calia que aquesta fos pública, gratuïta i obligatòria, ja que, fins al moment, aquesta havia sigut optativa i privada (Mondéjar, 2016).
Tot i això, a l’any 1972, l’estudiós Christopher Jericks de la Universitat de Harvard va afirmar que la solució a les desigualtats socials no era l’educació i que, per tant, no era necessari invertir en reformes escolars. Aquesta teoria, però, fou rebutjada per altres autors i es va demostrar que era falsa, per la qual cosa va fer que Jericks rectifiqués la seva teoria (Mondéjar, 2016).
Avui dia, creiem que perquè una persona tingui la possibilitat d’anar a l’escola té moltes possibilitats de canviar o modificar la seva classe social, millorar el seu poder adquisitiu o no seguir les passes de la seva família, però això no és del tot cert. Això és degut a que, actualment, hi ha moltes teories esteses que creuen en les classes socials i donen suport a l’idea que algunes d’aquestes no podran assolir mai l’èxit. Un exemple d’aquestes teories és la de l’habitus.
Així doncs, com podem veure, als docents se’ns presenta la necessitat de deixar de banda aquestes teories i buscar en els alumnes la igualtat de resultats, és a dir, que tots els nens que van a l’escola acabin tenint les mateixes oportunitats per aconseguir els millors resultats 3 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG acadèmics. És important destacar, doncs, que aquesta igualtat de resultats ha de tenir lloc fins i tot en els casos de les minories ètniques, dels immigrants, de persones de classe social baixa, etc. Perquè això tingui lloc, se’ns presenten diverses alternatives educatives com la participació de les famílies en la docència i la reestructuració de les aules d’una manera heterogènia i inclusiva, entre d’altres (INCLUD-EDConsortium, 2010).
Segons el llibre citat anteriorment, diversos estudis han demostrat que aquestes alternatives, a més d’afavorir les relacions socials i de promoure diverses habilitats bàsiques de socialització (solidaritat, empatia, cooperació, etc.), també milloren el rendiment escolar i afavoreixen la possibilitat d’acabar amb la reproducció de les diferents classes socials. És a dir, aquesta innovació educacional permet la possibilitat que un nen provinent d’una família de classe social baixa i sense estudis acabi assolint l’èxit escolar.
Com podem veure, doncs, en la societat democràtica que vivim, l’educació està molt relacionada i connectada al context social en el que vivim (Apple, 2011). L’educació és el pilar fonamental de la societat, ja que aquesta és la que té la possibilitat de canviar-la i d’acabar amb les desigualtats socials. Tot i això, cal tenir en compte que, com hem dit, avui dia la societat reprodueix aquestes igualtats en els diferents àmbits (educatiu, econòmic, laboral i social). Per acabar amb aquesta situació, doncs, cal veure l’educació i l’escola com una oportunitat per modificar aquesta reproducció i fomentar la millora d’aquesta institució. Conseqüentment, estaríem veient la societat des d’un punt de vista dual, ja que creuríem que l’educació és un conjunt d’institucions que no són neutres ni alienes al context que ens envolta, tal i com ho afirma la teoria de la reproducció (Apple, 2011). En recolzar aquesta idea, per tant, estaríem afirmant que, a través d’una sèrie de modificacions, podria tenir lloc un canvi, en aquest cas, a nivell social.
Així doncs, a més dels canvis ja esmentats anteriorment, trobem uns altres orientats cap els criteris dels centres escolars: En primer lloc, cal que el centre educatiu vagi més enllà de les exigències de la Comissió Europea, ja que aquesta demana únicament l’èxit escolar de tots els alumnes, el qual es tradueix amb la finalització de l’ESO (Educació Secundària Obligatòria). Així doncs, el centre escolar que vulgui acabar amb les desigualtats socials serà necessari que vagi més enllà i segueixi l’itinerari o la via de Yale (o de la universitat), és a dir, que fomenti l’assoliment de títols acadèmics i la via cap a la universitat de manera que tots els alumnes assoleixin els mateixos coneixements.
En segon lloc, cal tenir en compte que l’educació és un dels agents socialitzadors més importants. Cal destacar també, però, que quan parlem de socialització fem referència a la capacitat que tenim les persones per viure en societat, ja que, per fer-ho, seguim unes normes i uns models de conducta determinats (com els rols) sovint inqüestionats i compartits amb els altres. Amb això, enllacem aquesta funció de l’educació amb una altra manera d’acabar amb les desigualtats socials. Aquesta estratègia és, a la vegada, complementària amb l’anterior, ja que es tracta de la desaparició de les escoles ghetto. A aquest tipus de centres, doncs, s’anirien portant a terme una sèrie de modificacions amb l’objectiu que aquestes acabessin convertintse en escoles exemplars i atractives pels alumnes i els pares d’aquests.
Per fer-ho, cal que els canvis que es portin a terme a aquestes escoles assegurin una educació de qualitat.
4 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG Algunes innovacions que poden contribuir a la millora de molts centres escolars són la representació en l’escola de totes les cultures que la formen, el paper del docent a l’aula, els objectius del centre educatiu, etc.
Així doncs, segons Paul Willis, per assegurar l’èxit escolar de tots els alumnes del centre docent, cal que aquests es vegin reflectits, representats i es sentin identificats amb l’escola. D’aquesta manera sorgeix la necessitat de representació de la cultura pròpia del país i de les seves contracultures.
Els docents, a més, també tenen una tasca molt important, que és la de procurar que tots els alumnes assoleixin els mateixos coneixements, com va dir en Henry Giroux. Així doncs, el docent que faciliti i acompanyi a l’alumne en els seus aprenentatges ha de ser un intel·lectual transformador que tingui com a objectiu ensenyar i transmetre els coneixements que ell haurà d’anar assolint al llarg de la seva vida. D’aquesta manera, el mestre s’haurà de mostrar actiu i amb un autoaprenentatge constant i amb visió crítica, és a dir: capaç de ser crític i de fer que el seu alumnat també ho sigui.
Tot i això, si un alumne mostra o presenta dificultats d’aprenentatge, seguint la teoria de Michael W. Apple, cal que el docent faciliti els recursos necessaris a l’alumne perquè el nen acabi assolint els coneixements estipulats al currículum, el qual ha de ser igual per a tothom. Cal afegir, però, que el currículum ha de tenir en compte el context social actual, així com les relacions de poder tant internes com externes del centre escolar. A més a més, però, els docents hem de tenir en compte que és probable que es doni el cas que els nens provinents de famílies amb més problemes econòmics presentin més dificultats a l’aula. Aquest fet pot ser conseqüència de diversos factors, però entre ells trobem el que ens explica Basil Bernstein. Aquest autor afirma, doncs, que els nens que formen part d’una família obrera es troben amb la situació que a l’escola es fa servir un llenguatge formal o ‘codi lingüístic elaborat’ mentre que ells empren un llenguatge o ‘codi lingüístic’ restringit. La solució a aquest problema podria ser un reforç i un oferiment de diferents recursos perquè aquests arribin al nivell de la classe.
L’EDUCACIÓ CONTRA EL RACISME Com podem veure, a l’escola hi poden conviure diverses minories (ètniques, culturals, socials, etc.) per tant, és molt probable que trobem la pluralitat cultural a moltes aules, ja que aquesta és una de les característiques dels estats nació moderns (Beltrán Antolín, Guibernau i Berdum, Pasqual i Saüc, & Ribas Mateos, 2003). Ara bé, donats el cas que ens trobem amb aquesta situació, hem de triar què promoure amb la nostra metodologia docent: homogeneïtzació, interculturalitat, multiculturalitat o pluriculturalitat.
Històricament, l’estratègia dels grups dominants des de l’educació era promoure una homogeneïtzació cultural, però les cultures no són immutables, i, inevitablement, unes reben influències de les altres, la qual cosa fa que ambdues vagin evolucionant (Beltrán Antolín et al., 2003). Amb això, ens quedem només amb tres opcions: la interculturalitat, la multiculturalitat i la pluriculturalitat.
Per una banda, cal destacar que amb la interculturalitat estem promovent, també, una homogeneïtzació que podria ser la causa del sorgiment d’una escola ghetto (Mondejar, 2016), ja que, com hem dit, unes reben la influència de l’altre i acaben formant, normalment, una sola.
5 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG Així doncs, ens podem plantejar també l’opció de la multiculturalitat, però aquesta està basada en la coexistència de dues o més cultures que no tenen relació entre elles, la qual cosa podria produir l’aparició d’una contracultura a l’aula.
En resum, la opció més encertada per aplicar al centre docent és la pluriculturalitat, ja que amb ella estem promovent una escola que anima als nens a mantenir la seva pròpia cultura de manera que mantinguin la seva identitat i es vagi desenvolupant lliurement. Com podem veure, doncs, el pluralisme admet les diferències culturals i les valora de manera positiva (Beltrán Antolín et al., 2003). Aplicar aquest model educatiu significa, per tant, acceptar i reconèixer que el grup humà és cada vegada més plural i heterogeni i amb majors diferències, tant externes com internes (Cabrerizo Diago & Rubio Roldán, 2007). Aquesta podria ser, doncs, una solució contra el racisme.
El racisme és un sistema d’idees que recull prejudicis i estereotips de la vida quotidiana. Aquest va evolucionant i adaptant-se al context històric. De fet, segons Bauman, és una forma moderna i civilitzada de rebutjar a aquells individus que es viuen com una amenaça (Shaimi, 2015).
Així doncs, el racisme va néixer a la il·lustració, quan van aparèixer conceptes com la igualtat, la llibertat, la fraternitat i la defensa de la llibertat dels pobles. S’utilitzà la ciència per fomentar l’egocentrisme i es va voler buscar la homogeneïtzació cultural. A més a més, es creà un nou concepte: la raça. Va ser a partir d’aquest, doncs, que es jerarquitzà la societat, la qual cosa va produir les desigualtats socials i la subordinació de determinats grups socials. Amb això, podem veure que el racisme modern té com a base fonamental l’etnocentrisme, que és creure que en el centre de tot està la cultura occidental. Les característiques d’aquest són la desigualtat entre races i l’universalisme occidental, és a dir, la homogeni de la nostra cultura a tots els països (Mondejar, 2016).
Tot i això, a partir de l’holocaust i la descolonització sorgí el racisme postmodern com a resposta a aquest moviment. Aquest nou corrent està caracteritzat per l’ètnia, que mostra rebuig cap a la idea de races superiors. No obstant això, el mestissatge és considerat com una pèrdua de la pròpia identitat mentre que, alhora, s’intenta promoure una homogeneïtzació. En resum, aquest nou moviment es basa en el rebuig cap a qualsevol classificació entre millor i pitjor i la recerca de la dominació.
Conseqüentment, a les aules, la barreja de cultures és considerada com una destrucció de la identitat de la persona, de manera que es separen i s’adapten les exigències culturals en funció de les expectatives que es tenen segons la procedència de l’individu. Així doncs, com podem veure, es fa una gran diferenciació entre cultures i no es busca, a l’escola, la igualtat de resultats ni d’oportunitats. Això comporta, doncs, un baix rendiment escolar per part dels nens procedents de minories ètniques o culturals i un gran desinterès, desmotivació i abandonament escolar.
Nosaltres com a docents, hem de veure aquesta situació des d’una perspectiva dialògica, la qual recolza la idea que és possible crear les condicions ideals perquè totes les cultures i ètnies convisquin juntes. En l’àmbit de l’educació, de fet, es va tractar el racisme des d’aquesta perspectiva gràcies en Paulo Freire (Flecha García, 2001).
Així doncs, al igual que la perspectiva dialògica, hem de promoure la igualtat de drets entre ètnies, grups socials o persones tot buscant el manteniment de la pròpia cultura i identitat dels nens i, alhora, la igualtat d’oportunitats i de resultats. Aquest enfoc dialògic és necessari a 6 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG l’educació per dirigir la diversitat cultural d’una manera igualitària i, per tant, permetre a tots els nens que puguin adquirir les mateixes competències (Flecha García, 2001). Per posar-lo en pràctica, és recomanable crear aules heterogènies inclusives en les que la diversitat sigui considerada una avantatge i no un inconvenient per aprendre (INCLUD-EDConsortium, 2010). A aquestes, per tant, s’ha de promoure l’aprenentatge interpersonal, el respecte i la igualtat de diferències. Així doncs, per aconseguir, a més, una igualtat de resultats i la disminució de l’abandonament escolar per part d’alguns nens immigrants, és molt recomanable promoure la millora de la relació entre família i l’escola. Amb això el que volem dir és que és important que la família prengui part de l’escola i hi participi en les diferents activitats que s’hi organitzin. De fet, també és aconsellable organitzar activitats en les que les famílies siguin les que expliquin determinades característiques de la seva cultura (costums, balls, menjars típics, etc.). D’aquesta manera, els nens es veurien representats a l’aula, alhora que aprenen uns dels altres i, a més, es promouria la participació de les famílies a l’escola. Tot això, de fet, està demostrat que comporta un augment del nivell acadèmic dels alumnes immigrants i una major assistència a les aules (INCLUD-EDConsortium, 2010).
Per concloure, cal destacar que, una vegada promoguda la participació dels pares a l’aula, també és necessari proveir als nens immigrants de l’ajuda necessària perquè aquests tinguin igualtat d’oportunitats alhora d’assolir aprenentatges. Això vol dir que no s’ha de separar al nen del grup classe i desviar-lo a unes hores determinades a aules de reforç pel fet de no conèixer la llengua autòctona. Això és degut a que els nens aprenen més és amb el grup sencer, ja que això implica una immersió lingüística que facilita l’aprenentatge de la llengua autòctona (INCLUDEDConsortium, 2010). Tot i això, si cal, també es pot donar un suport al nen, però és necessari que aquesta ajuda es porti a terme fora de l’horari lectiu perquè no perdi classe i pugui seguir el mateix ritme que els seus companys. De fet, està demostrat que els nens aprenen més i millor quan estan envoltats de persones que tenen coneixements que ells encara no han adquirit.
L’EDUCACIÓ AMB FEMINISME A més del racisme, però, també trobem altres mostres de discriminació, com ho és el masclisme.
Per evitar aquesta discriminació cap a la dona, cal promoure el feminisme i integrar-lo a les aules.
Abans de la Modernitat, les dones eren considerades com un objecte, de manera que no els hi era permès donar la seva opinió o prendre decisions, sinó que es veuen sotmeses, contínuament, a la voluntat o les decisions dels homes. Aquestes eren obligades a romandre a casa ocupant-se dels nens i del seu marit. Això va tenir com a conseqüència una actitud passiva per part de les dones, la qual cosa comportà una major dificultat alhora d’accedir al món laboral, a l’educació i a la participació social, política i econòmica. No obstant això, en arribar la Il·lustració va tenir lloc un canvi radical d’aquesta situació gràcies al sorgiment del feminisme (Puigvert, 2011).
El feminisme és un moviment que va sorgir al segle XVIII amb la presa de consciència per part de les dones sobre l’opressió, la dominació i l’explotació de la qual han sigut víctimes, al llarg de la història, per part dels homes. Això comporta, doncs, l’acció per part d’aquestes per aconseguir l’alliberació del seu sexe amb totes les transformacions que la societat requereixi (Sau, 2000).
Aquesta és una de les definicions de feminisme més actuals que han tingut lloc al llarg de la 7 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG història. Tot i això, d’una manera més resumida, podríem definir aquest concepte com un corrent que busca la igualtat de drets i deures entre homes i dones. Aquest concepte, però, ha anat evolucionant amb el pas del temps, de manera que han anat sorgint diferents tipus de feminisme: el feminisme de la igualtat, el feminisme de la diferència i el feminisme dialògic (Mondejar, 2016).
Per una banda, el feminisme de la igualtat (S.XVIII) va lluitar per aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones. En aquests moments de la Il·lustració, a més d’aquesta gran lluita per aconseguir la igualtat, també va tenir lloc la homogeneïtzació pròpia de la modernitat.
Conseqüentment, sorgí un rebuig cap a tot allò femení o que recordés el rol femení de la dona.
Tot i això, a aquesta època es van presentar diferents errors o problemes que comportaren l’aparició del feminisme de la diferència. Aquestes equivocacions eren, principalment, l’homogeneïtzació -ja que qualsevol expressió de feminitat era considerada una limitació-, la necessitat de l’assoliment d’estudis acadèmics per acabar amb la submissió de la dona, i, finalment, la creació d’estereotips que afirmaven la poca feminitat de les dones que recolzaven aquest moviment, la histèria d’aquestes, etc. (Mondejar, 2016).
Per una altra banda, sorgí el feminisme de la diferència, en el que s’intentaven solucionar els problemes anteriors. Aquest període va estar caracteritzat, principalment, per l’emfatització de les diferències de gènere entre homes i dones i el relativisme, el qual va ocasionar la no intervenció en la violació dels drets humans. Un exemple d’això seria la mutilació dels genitals, ja que es considerava que és un ritual propi d’una cultura determinada i que, per tant, no es pot lluitar contra aquest.
Finalment, el feminisme dialògic sorgí al segle XXI amb uns ideals semblants als del feminisme de la igualtat però solucionant els errors que es van presentar en aquest període. Així doncs, en aquest tipus de feminisme començaren a assolir protagonisme els col·lectius més minoritaris, de manera que totes les veus tenien el mateix valor i les decisions les prenia un col·lectiu de dones diferents. A més, durant aquest període es va recolzar la feminitat, reconeixent-la com dinàmica, i, mitjançant la lluita conjunta, es va intentar canviar la societat seguint la moral i l’ètica.
Amb tot això, veiem com el feminisme ha anat evolucionant fins al feminisme dialògic, que fa unes grans aportacions a l’educació: En primer lloc, l’educació emocional, la qual ha de promoure la intel·ligència vinculada a aquest àmbit. Amb el desenvolupament d’aquesta competència, el que es busca és el comportament coherent per part de tots els nens, de manera que es doni més importància a buscar la felicitat individual que a tenir parella, per exemple. A més, també trobem la intenció que es doni més importància a les actituds tendres i solidàries que a l’agressivitat i la competitivitat.
En segon lloc, trobem la necessitat de fomentar les diferents identitats dels alumnes, de manera que puguin jugar amb diferents joguines sense que aquestes siguin considerares pròpies d’un gènere o d’un altre i de promoure el coneixement i els aprenentatges a tots els nens sense fer cap mena de distinció amb l’objectiu d’oferir les mateixes oportunitats als nens i nenes de l’aula.
A més a més, també és molt importar fomentar valors com el respecte i la igualtat entre els nens fent-los entendre que, tot i ser diferents, tenen els mateixos drets i deures. D’aquesta manera, doncs, podrem començar a considerar el feminisme com un valor i podrem educar els nens amb 8 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG aquest amb l’objectiu d’aconseguir una societat sense casos de violència de gènere ni desigualtats vers la dona.
En resum, la nostra obligació com a docents, és transformar l’educació i el seu projecte amb l’objectiu de canviar les funcions de l’escola. El centre educatiu no ha de ser només una institució en la que s’aprenguin conceptes i s’assoleixin aprenentatges d’assignatures concretes, sinó que també hem de transmetre una sèrie de valors i de transformar els nens en persones socials (Maggiorini, 2009). A més, des de l’escola també hem de promoure la integració de les diferents minories que, avui dia, es veuen excloses o discriminades. Per fer-ho, cal que promoguem la integració d’aquests grups socials. Cal destacar, però, que per ‘integració’ hem d’entendre un procés bidireccional en el que ambdues parts s’adapten per poder conviure de manera pacífica, respectuosa i adequada (Maggiorini, 2009). Així doncs, és necessari instaurar un enfoc feminista al nostre projecte d’educació intercultural (el qual hem explicar anteriorment en parlar sobre el racisme) per acabar aconseguint la igualtat d’oportunitats, de resultats i la lliure expressió i desenvolupament de la pròpia identitat.
L’EDUCACIÓ I LA FAMÍLIA Com hem vist fins ara, la societat influeix notablement en l’educació, de manera que aquesta ha d’adaptar-se a les diverses característiques del nostre context social, a més del cultural, el polític i l’econòmic. Així doncs, tot i que no es tracta de cap mena de discriminació, també cal parlar sobre els nous models de família que sorgeixen actualment en la nostra societat.
Per començar, és necessari dir que avui dia hi ha diverses definicions de família, encara que, principalment, parlarem del concepte de família segons el cens de població i habitatges (2001) i de la definició que dóna el sociòleg Giddens (2007). El primer, parla de la família com aquella que està formada per un grup de persones que resideixen en un mateix habitatge i comparteixen algunes de les despeses que això comporta. A més a més, aquestes persones tenen un parentiu (de sang o polític).
El segon, pel contrari, afirma que una família és aquell grup de persones que estan lligades per algun parentiu i estima i que, en el cas dels membres adults, s’encarreguen de la cura dels fills/es. Segons aquesta definició, no és necessari que els membres de la família visquin a un mateix habitatge (Mondejar, 2016). Com podem veure, aquestes definicions són bastant actuals i, a la vegada, diferents entre elles. Això és degut que aquest concepte sovint s’ha intentat definir és un grup bàsic de l’espècie humana i un agent socialitzador. Això explica, doncs, que aquest hagi anat evolucionant al llarg de la història.
En primer lloc, la societat pre-industrial estava caracteritzada, principalment, per una estricta moral catòlica basada en el model familiar tradicional. És a dir, la família estava basada en uns components heterosexuals que tenien els seus rols molt definits. Per una banda, el rol de la dona era el de cuidar els fills i encarregar-se de la casa i, per l’altra, el paper de l’home era treballar i guanyar diners per mantenir a la família, de la qual ell era considerat el cap. Tot i això, aquest model de família patriarcal va canviar amb la transformació del treball i del feminisme, el qual va servir per conscienciar a les dones de la situació de desigualtat en la que es trobaven1 (Castells, 2004).
9 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG En segon lloc, la família va passar a estar regida per uns valors més liberals en la que es produí una igualtat de drets i una distribució del treball tant fora com dins de casa, tot fent que la situació fos més igualitària. Així doncs, el matrimoni començà a basar-se en la recerca de la felicitat mútua, de manera que aquest va començar a no representar un certificat fiable que garanteixi l’eterna duració d’aquest enllaç (Beck-Gernsheim, 2003), sinó que va començar a ser molt probable que tingués lloc el divorci. Amb això, van començar a sorgir noves possibilitats d’elecció, noves opcions i nous espais per prendre les decisions. Gràcies a aquest canvi de valors, doncs, han aparegut noves alternatives al matrimoni socialment acceptades i basades en les preferències individuals, de manera que trobem molts models diferents de famílies (homosexuals, heterosexuals, transsexuals, amb fills, sense fills, adoptats...). No obstant això, no cal alarmar-nos, perquè aquesta evolució no significa el fi de la família, sinó que només el canvi d’aquesta. Aquí, doncs, és on trobem el problema amb el qual es troben la majoria de persones que intenten definir el concepte de família: actualment és un concepte molt ampli i canviant i, per tant, molt difícil de designar.
En resum, com podem veure, actualment la família, gràcies a tots els canvis que ha patit la societat, avui dia pot ser una unió voluntària i pactada a més de múltiple, sorgida d’una separació, de nous matrimonis, etc. (Beck-Gernsheim, 2003).
Amb tot això, des de l’escola, que és un gran agent socialitzador, és necessari incorporar aquests nous models de família a l’aula, amb l’objectiu que els nens s’acostumin a la diversitat i a la diferència, que són uns dels aspectes que més caracteritzen la societat actualment. Així, el que aconseguirem seran nens amb unes competències com la tolerància i el respecte cap a la diversitat molt importants, ja que també ens facilitarà l’aplicació dels models escolars explicats anteriorment per combatre les exclusions o les discriminacions. A més a més, cal destacar la gran importància que té l’escola per aconseguir que els diferents models de família siguin socialment acceptats, ja que, encara ara, es veuen sovint rebutjats per una minoria de persones.
Per aconseguir que els nens siguin respectuosos amb els models de família diferents al seu, seria una bona idea incloure en el currículum escolar programes d’educació familiar. Això vol dir, que és recomanable organitzar activitats en les que les famílies hi puguin participar i interactuar amb els nens mostrant la seva pròpia identitat. Així mateix, estaríem promovent la relació famíliaescola i la interacció entre les famílies alhora que introduïm a l’aula els diferents models familiars. A més, també és recomanable cuidar el llenguatge a l’aula, de manera que, com a docents, hauríem d’ evitar només parlar de les famílies tradicionals (pare, mare i fills) i hauríem de posar diferents exemples, explicar alguns casos, etc. per què els nens s’hi acostumin.
CONCLUSIÓ Com hem repetit moltes vegades durant aquest petit assaig, la societat canvia i evoluciona constantment, la qual cosa també afecta a l’educació. En aquest assaig, doncs, ens hem centrat especialment en l’anàlisi de les diferents situacions que poden originar conflictes a l’aula caracteritzats, sobretot, per la intolerància i la discriminació. Una vegada analitzat això, hem intentat aportar solucions, metodologies i alternatives per evitar aquesta mena de problemes.
Així doncs, a continuació farem un breu repàs de tots els consells que s’han anat donant al llarg d’aquesta publicació: En primer lloc, per fer front les desigualtats i les discriminacions actuals, cal tenir una educació actual i moderna que estigui adaptada a la societat actual. Per aquest motiu, és necessari educar 10 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG per a l’assoliment d’una sèrie d’habilitats com l’autoaprenentatge, l’autoregulació d’aquest, la motivació, la metacognició i l’autonomia enlloc d’educar per a l’assoliment d’una sèrie de conceptes que evolucionaran amb el temps. Una estratègia didàctica que ens podria ajudar a nosaltres com a docents és l’ús de les noves tecnologies a l’aula: les TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement). Aquestes, doncs, ajuden a fer els aprenentatges més dinàmics alhora que són una gran font d’informació i una molt bona manera per desenvolupar les habilitats ja anomenades. Un exemple d’activitat ideal per desenvolupar aquestes competències podria ser una cacera del tresor, un recurs molt utilitzat pels docents actualment.
En segon lloc, una vegada renovada la metodologia docent, cal tenir en compte el gran nombre de discriminacions, faltes de respecte, intoleràncies, etc. que tenen lloc avui dia a la nostra societat. Hi ha diversos factors pels quals un individu duu aquest comportament vers un altre, però els més coneguts són la diferència de classe social, d’ètnia o raça, la feminitat i la diferència d’orientació sexual i/o model familiar.
Per combatre la discriminació segons la classe social, sexe, raça o orientació sexual de cada individu, el més important és canviar la manera d’educar, ja que, normalment, és l’escola la que ajuda a reproduir aquesta situació. Així doncs, hem de confiar en que, amb l’ajuda de l’educació, podem canviar la societat futura. Realment, les estratègies per solucionar aquesta situació són molt semblants: Primerament, si el docent vol acabar amb la intolerància i les desigualtats, ha de predicar amb l’exemple, de manera que no ha de fer cap mena de distinció entre els alumnes de l’aula. Una vegada sabut això, el que cal fer és proveir als nens de la igualtat d’oportunitats: tots han de partir de la mateixa base per arribar a assolir els mateixos coneixements. Per fer-ho, hem de tenir unes altes expectatives (i també realistes) cap a tots i cada un dels nens. No obstant això, en el cas que un nen no parteixi de la mateixa base per falta de coneixement de la llengua autòctona, per falta de coneixements previs sobre matèries o assignatures concretes, etc.
s’haurà d’oferir una ajuda a aquest durant les hores no lectives. A més a més, el currículum haurà d’haver sigut elaborat tenint en compte el context de l’aula, de manera que tots els nens siguin capaços d’assolir els mateixos coneixements.
A continuació, una estratègia que promou l’èxit escolar dels nens i una major implicació per part seva, és la millora de la relació família-escola. Això és degut a que els nens immigrants, procedents de diferents cultures o de nous models familiars, es veuran representats a l’escola i, per tant, s’hi sentiran més identificats. Conseqüentment, això farà que sentin que realment formen part de la institució i, per tant, augmentaran la seva participació. Amb això, està demostrat que les notes acadèmiques augmenten alhora que les famílies també s’impliquen més en l’educació dels seus fills. Aquesta, a més, també és una bona solució perquè uns aprenguin dels altres i es vegi la diferència com una avantatge i no com un problema alhora d’aprendre. Això comportaria, doncs, una acceptació per part dels participants de les diferències i un assoliment de competències i habilitats com ho són la tolerància i el respecte cap a la diversitat.
11 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG REFERÈNCIES Apple, M. W. (2011) Democratic education in neoliberal and neoconservative times.
International Studies in Sociology of Education, 21(1)1 21-31. Extret de: http://doi.org/10.1080/09620214.2011.543850 Beck-Gernsheim, E. (2003). La reinvención de la familia: en busca de nuevas formas de convivencia. PAIDOS IBERICA.
Beltrán Antolín, J., Guibernau i Berdum, M., Pasqual i Saüc, J., & Ribas Mateos, N. (2003).
Interculturalitat: Bases antropològiques, socials i polítiques. Barcelona: Editorial UOC.
Cabrerizo Diago, J., & Rubio Roldán, M. J. (2007). Atención a la diversidad. Madrid: PEARSON EDUCACIÓN, S.A.
Carnoy, M. (2001). Work , Society , Family and Learning for the Future 1 by, 119–134.
Castells, M. (2001). El fin del patriarcado: movimientos sociales, familia y sexualidad en la era de la información. Siglo XXI Editores. La era de la información: El poder de la identidad (3a ed,p 159269). Mèxic: Siglo XXI Editores,s.a. de c.v.
Esteban, M. (2016). Psicologia en l’educació: La nova ecologia de l’aprenentatge [Apunts acadèmics]. UdGMoodle Flecha García, J. R. (2001). Racismo moderno y postmoderno en Europa: Enfoque dialógico y pedagogías antirracistas. Reis: Revista Española de Investigaciones Sociológicas. 91, 79-103.
INCLUD-EDConsortium. (2010). Actuaciones de éxito en las escuelas europeas. Retrieved from http://www.nesetweb.eu/sites/default/files/actuaciones-de-exito-en-las-escuelaseuropeas.pdf Maggiorini, M., (2009). Cyan, proyectos y productos editoriales. Feminismo, convivencia e interculturalidad. (1ª ed) [folletó] Marín i Monfort, J., Barlam Aspachs, R., & Oliveres Peig, C. (2011). Enseñar en la sociedad del conocimiento. Reflexiones desde el pupitre (1a ed). Barcelona: Horsori Editorial, S.L.
Mondejar, E.(2016). Societat, família i escola. Sociologia: Gènesi i funcions dels sistemes educatius [Apunts Acadèmics]. UdGMoodle Mondejar, E. (2016). Societat, família i escola. Sociologia: Transició de la societat industrial a la societat de la informació [Apunts Acadèmics]. UdGMoodle Mondejar, E. (2016). Societat, família i escola. Sociologia: Multiculturalisme, racisme i educació [Apunts Acadèmics]. UdGMoodle Mondejar, E. (2016). Societat, família i escola. Sociologia: El feminisme [Apunts Acadèmics].
UdGMoodle Mondejar, E (2016). Societat, família i escola. Sociologia: Diversitat en els models de família [Apunts Acadèmics. UdGMoodle 12 La societat en l’educació. Núria Pons Socías 01/06/2016 Eduard Mondéjar. 1r DT. UdG Puigvert, L. (2011). Feminismo Dialógico: Aportaciones de las ‘’otras mujeres’’ a la transformación social de las relaciones de género.
Extret de: http://locals.esquerra.cat/documents/beck-butler-puigvert.pdf Sau, V. (2000). Diccionario ideológico feminista (volumen I). Barcelona: Icaria editorial S.A.
Shaimi, M. (2015). Genealogia del racisme (tesi de postgrau). UdG, Girona.
Salinas, J. (1997). Nuevos ambientes de aprendizaje para una sociedad de la información. Revista Pensamiento Educativo, 20, 81–104.
Zulma Lanz, M (2006). Aprendizaje autorregulado: el lugar de la cognición, la metacognición y la motivación. Estudios Pedagógicos, XXXII. 121-132 13 ...