Histologia (2014)

Apunte Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomia
Año del apunte 2014
Páginas 26
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

DEFINICIÓ D'HISTOLOGIA La histologia és l'estudi de l'anatomia microscòpica de les cèl·lules, teixits, òrgans...
Es basa en examinar una fina secció de teixit sota un microscopi òptic o un microscopi electrònic. La capacitat de visualitzar o identificar de manera diferencial les estructures microscòpiques sovint es potencia utilitzant tincions histològiques.
Els teixits són conjunts de cèl·lules que funcionen de manera col·lectiva. Les cèl·lules d'un mateix teixit es comuniquen mitjançant unions intracel·lulars especialitzades que faciliten la comunicació entre elles i permeten que actuïn com una unitat funcional. Uns altres mecanismes que permeten que les cèl·lules d'un teixit funcionin coma a una unitat són els receptors específics de les membranes i les unions d'adhesió entre les cèl·lules.
El concepte de teixit proporciona una base per reconèixer els molts tipus cel·lulars diferents de l'organisme i comprendre com s'interrelacionen.
Malgrat les variacions que presenten els diversos òrgans del cos, els conjunts cel·lulars que els conformen es redueixen a quatre teixits: 1.
2.
3.
4.
Teixit Teixit Teixit Teixit epitelial conjuntiu muscular nerviós Cada un d'aquest teixit té unes característiques morfològiques generals diferents i unes distintes propietats fisiològiques.
L’organització: Químic—molecular—Cel·lular—histologic—organ—sistema—cos 1.EL TEIXIT EPITELIAL: El teixit epitelial prové de les tres capes embrionàries i forma epitelis, que son una sèrie de capes de revestiment, que cobreixen totes les superfícies, tant externes (pell) com internes (vasos sanguinis).
L’epiteli cobreix unes cèl·lules especialitzades que s’anomenen glàndules; que secreten substancies.
1.1.Funcions: 1.2.Caracteristiques:     El epiteli és un teixit a vascular, vol dir que no té vasos sanguinis.
En aquest cas és fisiològic.
Aquí vol dir que l’epiteli no rep sang directament però que ho fa per difusió des de la membrana. Els vasos estan per sota. La difusió és el pas de substancies a traves de membranes.
La difusió depèn de: diferències de concentracions de lo que tingui que difondre de gruix de la membrana – no és lo mateix que hi hagi una capa de cèl·lules que hi hagi moltes capes de cèl·lules.
La distancia és un factor important. El teixit epitelial que es col·loca on hi ha de haver intercanvi serà un teixit amb cèl·lules planes o amb una capa.
 El epiteli està innervat: vol dir que hi ha nervis i tenim sensibilitat.
Es un tipus de teixit especial degut a la seva gran capacitat de regeneració. Es un teixit que fa membranes llavors en un sentit està ja preparat par a renovar-se. Aquest teixit te un ritme alt de renovació.
1.3.TIPUS: Funció: Revestiment: Epiteli es refereix a la paraula en general per indicar que serveix de revestiment, pero en funció quina part del cos cobreixi rebrà un nom o altre.
Glàndules: Les glàndules es formen per una invaginació.
Una invaginació és la entrada de les cèl·lules cap al interior. És a dir, tenim una capa de cèl·lules i unes cèl·lules entren cap al interior. Per tant són les cèl·lules epitelials invaginades.
Hi ha 2 tipus grans de glàndules: Exocrines: que alliberen les seves substàncies al exterior, a una cavitat, o a un vas. Les exocrines invaginen, però mantenen un tub per el qual surt la substància.
Endocrines: no tenen aquest tub de sortida, queden atrapades al interior del teixit. Lo que fan, és alliberar les seves substàncies a la sang. Aquestes substàncies rep un nom de hormones.
El teixit epitelial classificarem en primer lloc per el numero de capes: Teixit epitelial simple --> El teixit amb una sola capa Teixit epitelial estratificat --> El teixit amb més d’una capa.
En segon lloc hem de posar-li el nom de la capa superior, per tant tenim: simple pla (escamós) simple cuboide – perquè té forma de un cub simple cilíndric En el cas de teixit estratificat ens ficarem en la capa superior per classificarlo, per tan podem tenir: _ estratificat pla _ estratificat cuboide _ estratificat cilíndric _ etc...
També hi ha teixits que s’anomenen seudoestratificats.
Quan un ho mira, dona la sensació de que hi hagi diferents capes. Però si ens fixem en els nuclis de les cèl·lules veiem, que encara que siguin uns mes abaix que els altres, totes les cèl·lules estan en contacte amb la membrana basal.
Per tant, no hi ha cap cèl·lula sobre un altra. Per tant es diu que és un teixit seudoestratificat - dona una falsa sensació.
El teixit seudoestratificat és el típic epiteli per el sistema respiratori, a més a més tindrà cilis per moure el moc.
On col·locaríem l’epiteli simple? --> on hi ha intercanvi, per ex. vasos sanguinis per intercanviar nutrients a través de la sang.
On col·locaríem l’epiteli estratificat? --> on hi ha la necessitat d’aguantar forces, per ex: un estratificat pla en la pell.
1.4.Unions entre celules Per a que un teixit sigui teixit las cèl·lules han d’estar unides.
Primer s’uneixen en una base comuna. La base comuna del sistema epitelial s’anomena la membrana basal. I en la membrana basal s’aposenten totes las cèl·lules.
Les cèl·lules s’enganxen a la membrana bassal mitjançant un tip d’anclatges que s’anomenen hemidesmosomes – que són proteïnes, que travessen la membrana i s’anclen a la membrana basal. A més a més s’enganxa al citoesquelet.
La membrana basal dona una certa consistència a les cèl·lules enganxades.
Per a part d’això aquestes cèl·lules estan enganxades a les cèl·lules que tenen al voltant. Amb les cèl·lules que tenen al voltant hi ha 2 tipus d’unions:  unions estretes i adherents: uneixen cèl·lules entre elles mitjançant membranes, que permeten absorbir nutrients i passar de cèl·lula en cèl·lula.
 desmosomes: són unes unions que s’estableixen entre els citoesquelets de les cèl·lules i dona estabilitat per a forces que passin per l’epiteli no el destrueixi.
Llavors les cèl·lules ancades a la membrana basal i unides entre elles tenen estabilitat per poder aguantar forces.
Excepcionalment en algunes cèl·lules, sobretot en les cèl·lules cardíaques, també pot haver coneccions de cèl·lula i cèl·lula que són canals iònics (que poden passar ions), això s’anomenen connexos. Fan una funció de comunicació entre les cèl·lules.
Tenim un epiteli enganxat a la part basal. La part superior de l’epiteli que estarà en contacte amb la llum de l’exterior o d’una cavitat s’anomena la part apical.
1.5.Polaritat: Les cèl·lules epitelials exhibeixen una polaritat ben definida. Tenen una regió apical, una regió lateral i una regió basal. Amb cada superfície cel·lular s'associen característiques bioquímiques específiques.
Aquestes característiques i la disposició geomètrica de les cèl·lules a l'epiteli determinen la polaritat funcional de les tres regions cel·lulars.
 La regió apical sempre està orientada cap a la superfície externa de la llum d'una cavitat. Pot mostrar especialitzacions, les microvellositats.
 La regió lateral està en contacte amb les cèl·lules contigües i es caracteritza per tenir adhesions especialitzades.
 La regió basal es recolza sobre la membrana basal i fixa la cèl·lula al teixit conjuntiu subjacent.
La part apical pot ser:  plana  pot mostrar especialitzacions: Microvellositats: un augment de la superfície de la membrana. La manera de col·locar major superfície de contacte és que faci aquestes ondulacions. Això trobarem en els epitelis que volen sobretot absorbir Sistema gastrointestinal: els alvèols o el cervell. Hi ha tant de superfície d’absorció en el sistema digestiu, que si algú menja més de lo que toca, se greixa una mica, però si menja molt es greixa molt.
Costa molt saturar aquesta superfície.
Cilis: els cilis en el seu interior tenen un citoesquelet i la seva funció és generar moviment. Sobre tot es troben en las vies respiratòries.
Lo que fan és moure el moc que hi ha sobre cap al exterior.
El tabac és un irritant que destrueix aquest epiteli i el epiteli canvia. Això s’anomena una metaplàsia. Una metaplàsia és un canvi de teixit. Irritant constantment una capa de teixit al final fa que quedi destruït. En aquest cas el teixit amb cilis s’ha tornat un teixit pla.
Si no hi ha cilis llavors el moc no es mou. No hi ha mecanisme que mogui aquest moc.
2.TEIXIT CONJUNTIU: El teixit connectiu o teixit conjuntiu és aquell teixit l'origen del qual és el mesoderm embrionari i que té com finalitat servir de sustentació i envoltar la resta de teixits de l'organisme, l'intercanvi de nutrients, la defensa contra infeccions així com la regulació de la calor corporal.
Es el mes abundant i mes ampli distribuït a l’organisme. Esta format per fibres extracel·lulars (responsables de la força i la resistència) i les cèl·lules.
2.1Funcions:      El teixit conjuntiu té una funció estructural, de fet part de la membrana basal esta fet del teixit conjuntiu. Aquí tenim ossos, cartílag, lligaments, fàscies.
Mitja d’intercanvi (sang) --> a través de la sang es transporten nutrients i els gasos.
Defensa i protecció --> cèl·lules sanguínies i cèl·lules de defensa Emmagatzemament de greixos --> adipòcits.
Exceptuant el cartílag i tota la resta: ossos, cartílag, lligament i fàscies, és un teixit innervat --> té nervis, té sensibilitat.
2.2 Tipus: El teixit conjuntiu és un teixit de suport.
El teixit conjuntiu és una gran família: Tenim per exemple: _ condroblastos i condròcits --> el trobarem al cartílag.
_ adipòcits _ fibroblastos --> farà fibres, per exemple lligaments, tendons, fàscies.
_ cèl·lules endotelials --> són els endotelis _ osteoblasts i osteòcits --> els trobarem als ossos _ cèl·lules sanguínies --> com mastòcit, macròfag Teixit pròpiament dit: El dividim en cèl·lules i matriu extracelular Celules:  Les fibroblasts són un tipus de cèl·lules més important.
 miofibroblasts tenen unes petites fibres musculars per tant tenen la capacitat contràctil. Això provoca, que quan hi ha un procés de cicatrització, els fibroblasts faran una contracció per a intentar, que aquesta cicatriu sigui el la mes petita possible. El gran problema és quan hi ha un esquinç o una hemorràgia interna. Els miofibroblasts comencen a fer una contracció, es comença a fer una contractura de la circulació o petites estructures i es generen les adherències.Per tant el fisioterapeuta lo que ha de fer, és quan hi ha una mica d’estabilitat generar moviment. El moviment lo que farà, és que la pell i el múscul començaran a separar-se i s’organitzaran les fibres en funció de la tensió.
Mastòcits: són cèl·lules residents en el teixit fibrós i estan allà, por si hi ha algun patogen que vol entrar. Tots els teixits tenen algunes cèl·lules de defensa residents, per a que estiguin disponibles, si hi ha una infecció, perquè la sang tarda en arribar. En el teixit conjuntiu aquestes cèl·lules de defensa són mastòcits. Aquests mastòcits també tenen que veure amb la inflamació i amb les al·lèrgies.
  Adipòcits: teixit gras, teixit adipós. Parlarem més tard.
Matriu extracel·lular:  gel (substancia fonamental) El teixit de substancia bàsica en el teixit conjuntiu fa, que l’aigua es mantingui en els diferents compartiments corporals.
 Fibres: fibres de col·làgena --> són fibres que aguanten la tensió.
fibres elàstiques --> són fibres tenen propietats elàstiques. Per exemple, es pot flexionar la columna perquè hi ha un tipus de lligament que té una certa flexibilitat. Si hi hagués un lligament rígid, seria impossible flexionar.
fibres reticulars --> xarxes per omplir espais.
El teixit conjuntiu classificarem per relació entre les cèl·lules i les fibres.
_ Si hi ha més cèl·lules que fibres --> teixit laxe.
_ Si hi ha més fibres que cèl·lules --> teixit dens: Quan hi ha moltes fibres que van en diferents direccions i posen límits a la tracció en diferents direccions --> dens irregular.
On hi ha fibres orientades i segueixen una orientació de la tensió --> dens regular.
3.TEIXIT MUSCULAR: El teixit muscular està constituït per cèl·lules molt especialitzades les fibres musculars o miòcits.
El seu origen es el mesoderm i hi ha tres tipus de cèl·lules: esquelètic, llis i cardíac.
Presenten la propietat de contraure's : s'escurcen en rebre un estímul nerviós i es relaxen (tornen a la seua posició anterior) en cessar l'estímul.
La capacitat de contraure's és deguda a l'existència , en el seu citoplasma, d'una sèrie de proteïnes contràctils: l'actina i la miosina. Aquestes cèl·lules d'origen mesodèrmic s'agrupen formant els músculs els quals, junt amb l'esquelet, són els responsables dels moviments dels organismes animals superiors.
Quan veiem unes bandes son fibres que hi ha de dos tipus les bandes A, negres i les bandes I, blanques. La linea negra que esta en les bandes blanques s’anomena z. El que hi ha entre les dos lineas z s’anomena sarcòmer.
Sarcòmer es una unitat que esta en tot el múscul i lo que pasa durant la contracció en aquest sarcòmer també ho fa en tot el múscul.
Les fibres musculars tenen la funció de donar tensió. La fibra es exitable,la seva membrana 3.1.Tipus de teixits musculars: Teixit muscular llis (o visceral) Constituït per cèl·lules allargades , fusiformes, amb un únic nucli de disposició central.
Les miofibril·les no es troben ordenades de forma regular. Les cèl·lules són estimulades pel sistema nerviós autònom i la seua contracció és lenta (sovint continuada i rítmica) i involuntària , ja que el seu control no depén de nostra voluntat.
Aquesta mena de músculs és pròpia de la paret de molts òrgans interns o vísceres: es troba a l'aparell digestiu , respiratori, vasos sanguinis, bufeta de l'orina*. (* Contracció voluntària!) Teixit muscular esquelètic o estriat Està format per cèl·lules molt llargues (de vegades tant com el múscul) de l'ordre de centímetres) , cilíndriques , amb nombrosos nuclis (plurinucleades) situats a la perifèria i provinent de la fussió de cèl·lules.
Les miofibril·les del sarcoplasma es troben ordenades regularment de manera que al microscopi s'observa una alternança regular en forma de bandes clares i obscures.
Aquest teixit forma els músculs que s'insereixen als ossos i que mouen l'esquelet així com , també, els ulls i la llengua. És estimulat pel sistema nerviós central i la contracció és ràpida i voluntària.
Les cèl·lules es troben organitzades formant el múscul. La unió d'unes fibres amb unes altres es fa mitjançant el teixit conjuntiu que posseix diveros embolcalls, tal com apareix a la figura: - L'endomisi recobreix directament cada fibra muscular - El perimisi envolta un feix de fibres musculars - L'epimisi és la capa més extensa i revesteix tot el múscul Teixit muscular cardíac Constitueix la massa muscular del cor i l'embocadura dels vasos que n'eixen. Està format per cèl·lules estriades mononuclars (posició central) , ramificades i unides entre elles formant una malla. La seua estimulació depén del sistema nerviós autònom i és ràpida i involuntària Dintre de la musculatura tenim:  Musculatura voluntària: musculatura esquelètica és la única musculatura que podem controlar.
 Musculatura involuntària --> musculatura cardíaca i llisa. Podem modificar la freqüència cardíaca però no controlem la contracció cardíaca. El cor a més a més té un ritme propi.
El diafragma és una mica voluntari, perquè podem parar la respiració, Però al final continua funcionant perquè funciona amb ritmes respiratoris.
Diferencies respecte a la estructura:  El múscul esquelètic i cardíac forma estriations. S’anomena també múscul estriat. Quan lo veiem al microscopi podem veure les estriations, que tindran que veure amb aparell contràctil.
 El múscul llis és llis.
3.2.La fibra muscular: Una fibra muscular és equivalent a una cèl·lula muscular. És diu fibra perquè és allargada i a més a més té molts nuclis. Per tant és una cèl·lula polinucleada.A més a més els nuclis estan situats a la perifèria.
Per entendre el per què, s’ha de veure don ve aquesta cèl·lula.
Tornem al tema embrionari. Teníem el tub neural i les somites de les que sortien unes cèl·lules – Mioblasts “M” – que formaran la musculatura.
D’aquesta manera, quan una fibra muscular es trenca la cèl·lula mare pot anar en el lloc per a reparar aquesta lesió i tornar a diferenciar-se en les fibres musculars.
Tenim un os i uns mioblasts, que van creixent i formen una massa muscular.
Els fibroblasts, que generen el teixit fibrós, se infiltren dintre de les masses musculars i generen els compartiments.
Per tant en un múscul no hi ha nomes una massa muscular, sinó hi ha un teixit fibrós, que separa la musculatura i lo que fa, és organitzar internament tots els compartiments per els músculs i també formar els espais per on passare els vasos i els nervis.
Els vasos i els nervis van paral·leles a les fibres. No poden extravasar-les perquè la contracció muscular podria col·lapsar-les i generar un problema.
Un dels termes a comentar aquí és la lesió miofascial. Quan es parla de la lesió muscular, no és nomes una lesió muscular, però una lesió miofascial…del múscul i de les fàscies – el teixit que envolta les fibres i cada un d’aquests músculs.
Per tant això comporta:  Fibres  teixit fibrós  vasos  nervis.
La fàscia és un teixit que envolta i segueix el múscul. És teixit fibrós que envolta, compartimenta i dona consistència.
3.3.Organitzacio del muscul: El múscul s’organitza com a unitat gran. Dintre del múscul tenim compartiments - fascicles musculars – i dintre dels fascicles tenim fibres musculars.
Al reves seria, que les fibres musculars s’organitzen en fascicles i els fascicles fan el múscul.
Cada una d’aquestes parts està envoltada per teixit fibrós:  Endomisi --> el teixit fibrós, que envolta la fibra muscular individual.
 Perimisi --> el teixit fibrós que envolta el fascicle  Epimisi --> la part que envolta externament tot el múscul.
Un vas sanguini o un nervi, quan entra, primer seguirà el múscul, s’anirà col·locant en el epimisi, entrarà en el perimisi i finalment contactarà el endomisi. Els vasos i els nervis van seguint el teixit fibrós per entrar.
3.4.Forma i parts de les fibres musculars: Aquí tenim les fibres musculars i veiem que no són rodones. Tenen una forma poligonal, que té un avantatge sobre la forma rodona, que pot ocupar més area i no hi ha espais entre fibra i fibra.
Aquí podem veure els nuclis, el teixit fibrós que tenim al voltant – endomisi i perimisi.
Com és de gran una fibra muscular? --> El seu diàmetre és 100 vegades més petit, que el de un cabell. Per tant, per a generar una contracció muscular i una tensió hem utilitzar una quantitat de reclutament de moltes fibres.
Aquí, el que veiem - els estriations - és l’aparell contràctil d’una fibra muscular. La fibra muscular és una cèl·lula, i com és una cèl·lula té tots els elements de qualsevol cèl·lula: els seus nuclis, citoplasma, membrana, etc...
Però lo que és molt característic i serveix per a la contracció és l’aparell contràctil.
Parts de les fibres musculars:  Sarcolemma --> és la part mes externa de la fibra, que en altres cèl·lules s’anomena la membrana plasmàtica.
 Sarcoplasma --> és el líquid plasmàtic, que hi ha al interior  Miofilaments --> la part contràctil, que està formada per diferents tipus de proteïnes contràctils. (es ve com les puntetes.)  Mitocòndries --> organel·les encarregades de la producció de energía aeròbica.
 Tubs T --> són les invaginacions de la membrana plasmàtica i tenen la seva importància per a que es pugui contraure bé la fibra muscular.
3.5.Sistema nerviós i resposta del teixit muscular Quan demanem a algú que faci una prova muscular, en realitat no és una prova muscular, sinó una prova neuromuscular. Per a que un múscul es pugui contraure ha de seguir tot un circuit des de la medul·la espinal. Té que baixar des de el cervell, baixar per la medul·la espinal, té que arribar a una neurona que connecta amb el múscul.
Per tant, per a que un múscul es contragui – és una prova cerebral, medul·lar, del nervi i finalment del múscul.
Aleshores arriba aquest nervi a una fibra muscular, però hi ha moltes miofibril·les que són l’aparell contràctil. Arriba el estímul del sistema nerviós, s’alliberarà el neurotransmissor i tota aquesta membrana és comença a pasar un potencial d’acció – la senyal per a que el múscul faci la contracció.
Però si queda en la part de la membrana, que és la part externa, nomes les miofibril·les, que estiguin en la part perifèrica es contraurien. Un grup importantissim del aparell contràctil, que hi ha dins de la fibra, no es contrauria. Per tant hi ha d’haver un sistema que transmeti el potencial d’acció fins l’interior de la fibra – això és el sistema dels tubs T.
Tubs T són invaginacions, entrades de la membrana plasmàtica cap al interior.
D’aquesta manera, quan arriba un potencial d’acció, no nomes arriba a la part perifèrica, sinó arriba cap al interior a les parts internes fins que es pugui contraure tot l’aparell contràctil al mateix temps.
Els tubs T estan enganxats per la xarxa – retícula, que s’anomena retícula del múscul sarco-plasmàtica. És important, perquè quan passi el potencial d’acció, aquest retícul emmagatzema un ion imprescindible per a la contracció muscular. Un ion que és basic per el cor i per la musculatura per a fer la contracció muscular – és el ion calci (Ca++).
Quan arriba el potencial d’acció, arriba a la part de la membrana, entra per els tubs T i farà que s’alliberi el calci. El calci anirà a les miofibril·les i induirà la contracció muscular.
En els músculs més grans, las fibres musculars formen compartiments. Les fibres musculars no passen de uns 12 centímetres. Allavós el que es genera en mig de dues fibres són els petits empalmes, que s’anomenen inscripcions. Lesinscripcions són el teixit fibrós, que lo que fa, és empalmar les fibres.
Llavors el mateix nervi que arriba al múscul, fa entrades que arriben a tots els compartiments i la fibra es contrau de la mateixa manera.
Si això no fos així, tenir una única fibra llarga comportaria un problema. Al passar el potencial d’acció, la part que es contrauria primera seria la part on hi ha el nervi. L’altra part de la fibra es contrauria amb un cert retard.
Llavors aquesta fibra seria asincrònica.
3.6.Sarcomer No cal estudiar totes les miofibril·les, sinó ens quedarem amb un segment.
Temin una repetició de les parts clares i fosques.
Dins de la part blanca hi ha una línia fosca --> línia Z – Disc Z. Per tant per estudiar les miofibril·les ens concentrarem en un segment, que es troba entre dues línies Z.
La estructura que està entre dos discs Z, s’anomena sarcòmer.
El sarcòmer és la unitat funcional de la contracció del múscul.
Les miofibril·les són repeticions de sarcòmers. Dintre del sarcòmer hi ha 2 tipus de filaments:  filament gruixut --> el seu component principal és la miosina  filament prim --> la seva principal proteïna és la actina.
Es va comprovar la teoria dels filaments que llisquen (que se deslizan). Els filaments llisquen i van cap al centre --> i això és la contracció muscular.
Quan veiem unes bandes son fibres que hi ha de dos tipus les bandes A, negres i les bandes I, blanques. La linea negra que esta en les bandes blanques s’anomena z. El que hi ha entre les dos lineas z s’anomena sarcòmer.
Sarcòmer es una unitat que esta en tot el múscul i lo que pasa durant la contracció en aquest sarcòmer també ho fa en tot el múscul.
Les fibres musculars tenen la funció de donar tensió. La fibra es exitable,la seva membrana 3.7.Trencament de les fibres: S’ha trencat una fibra. Veiem els puntets, això vol dir que s’ha trencat la membrana i tot el líquid surt fora i genera la inflamació local.
Les fibres son tan petites, que si es trenquen a vegades no comporten alteracions funcionals de la persona.
Quan una fibra es trenca es retrau.
Nivells de ruptures fibril·lars: _ Primer grau --> a nivell fibril·lar. Ruptura de unes quantes fibres.
_ Segon grau --> a nivell fascicular. Ruptura de un grup important de fibres.
_ Tercer grau --> a nivell del muscular. Si es trenca el múscul, fa una retracció – s’allunyen els 2 extrems.
4.TEIXIT NERVIÓS: Aquest teixit està format per cèl·lules altament especialitzades. Forma el sistema nerviós que coordina tots els organs i aparells que formen l'organisme.
La funció del sistema nerviós és , també , la de rebre i donar resposta escaient als estímuls procedents de l'exterior o de l'interior del propi organisme.
Les seves cèl·lules estan caracterizades per la seua excitabilitat (reaccionen front als canvis ambientals externs i interns , tot creant un corrent electroquímic anoment impuls nerviós) i la seua conductibilitat (transmiteixen aquest impuls per tot el cos). Són cèl·lules d'origen ectodèrmic.
Podem distingir tres tipus de cèl·lules nervioses: neurones , cèl·lules de neuròglia i cèl·lules de micròglia.
4.1.TIPUS DE CÈL·LULES: El teixit nervios té 2 cè·lules diferents:   Glia: són cèl·lules de suport. Donen suport estructural, ajuden als nutrients i mantenen un medi òptim per el funcionament de les neurones.
Neurones: són les cèl·lules del sistema nerviós que processen la informació. Hi ha diferents tipus de neurones: Motoneurones --> neurones motores Neurones Sensitives --> porten la sensibilitat Interneurones --> estan entre neurones i formen circuits neuronals.
La neurona: La neurona és la unitat estructural i funcional del sistema nerviós. Són cèl·lules que s'han especialitzat en la transmissió de l'impuls nerviós. És tan gran la seua diferenciació que ja no poden dividir-se : Això vol dir que posseïm un nombre determinat de neurones quan naixem; posteriorment creixen però no es creen de noves Parts de la neurona: Soma o cos cel·lular: que inclou el nucli i bona part del citoplasma. Té una forma irregular. A més dels orgànuls comuns presenta unes fibril·les especials - neurofibril·les - que recorren tot el citoplasma i continuen per les prolongacions.
Prolongacions (llarguíssimes , arriben fins a cm) de dues classes: Dendrites Són prolongacions nombroses , relativament curtes i ramificades. Són les zones on es capten els estímuls que es transmeteixen cap al soma cel·lular. Funcionen com a receptors sensorials especialitzats o bé fent contacte amb els àxons d'altres neurones L'àxon o neurita. Cada neurona té un únic àxon , prolongació cilíndrica molt llarga i només ramificada al seu extrem , on acaba en uns menuts botons terminals en contacte amb altres cèl·lules nervioses o amb els òrgans efectors (músculs o glàndules). L'àxon és la via d'eixida de la informació tramesa per la neurona.
Les prolongacions d'una neurona estan en contacte amb les de les neurones veïnes. Aquestes zones de contacte reben el nom de sinapsis. La transmissió de l'impuls nerviós està polaritzada , de manera que sempre es realitza en un determinat sentit , des de la dendrita fins el soma i des d'aquí fins l'àxon Tipus de neurones: Funció: La medul·la espinal esta dividida en la part ventral i la dorsal, segon on es dipositin les neurones seran d’un tipus o altre: - Sensitives: Són les neurones que en rebre l'estímul generen l'impuls nerviós i el transmiteixen cap el sistema nerviós central (medul·la espinal i encèfal) - Motores Condueixen l'impuls nerviós des del S.N.C. fins als òrgans efectors (músculs i glàndules) - D'associació. Són les més nombroses. connecten unes neurones amb altres.
Prolongacions:     Neurona Bipolar: té 2 extensions des de el cos, una serà la dendrita i l’altre el axó. Típic de interneurones.
Neurona Unipolar: del cos surt una extensió, i desprès tenim 2 – una serà dendrita i l’altre el axó. És típica de les neurones sensitives.
Neurona Multipolar: tenen diferents dendrites i un axó. Típiques de motoneurones.
Neurona Piramidal: es troben en el còrtex cerebral. Les neurones s’alimenten de glucosa.
Glies:      Astròcits --> tenen forma de estrella, per això s’anomenen astròcits.
Donen suport estructural – una xarxa de suport a les neurones - i ajuden a regular les neurotransmissors. Fan la barrera hematoencefàlica que selecciona quins elements poden entrar al cervell (SNC) i quines no. Per exemple les antihistamínics travessen la barrera hematoencefàlica i fan efectes a nivell del SNC i donen la somnolència.
Oligodendrocits --> produeixen la beina de mielina de diferents nervis. Els nervis tenen mielina.
Cèl·lules de Shwann --> produeixen la beina de mielina a nivell del SNP.
Cèl·lules ependimàries --> tenen cilis i ajuden al moviment del líquid cefaloraquidi.
La micròglia --> són fagocits, poden fagocitar quan hi ha una lesió a nivell cerebral, un accident vascular cerebral. La micròglia va per a menjar la resta de les cèl·lules, microbis i els patògens.
La mielina és fonamental para que hi hagi la transmissió nerviosa. La mielina és un aïllament i lo que fa és que produeix una conducció molt més rapida.
Les es zones on no hi ha mielina s’anomenen nodós de Ranvier. Amb la mielina la conducció és tan ràpida, que salta de nodo de Ranvier a nodo de Ranvier.
4.2.Substància grisa i blanca: 4.3.Naturalesa i transmissió de l'impuls nerviós: L'impuls nerviós és un fenomen electroquímic: Normalment la membrana de la neurona està polaritzada (l'interior es troba carregat elèctricament respecte a l'exterior) Aquesta diferència de potencial , de -70 mV , i que rep el nom de potencial de membrana , és originada per una distribució asimètrica dels ions als dos costats dela membrana (permeabilitat selectiva) i mantinguda mitjançant mecanismes de transport actiu.
En arribar un estímul es produeix un canvi en la permeabilitat de la membrana i aquesta es despolaritza (potencial d'acció = +50 mV.) Posteriorment (escala de mil·lisegons) la membrana es repolaritza.
Al mateix temps es crea una ona de despolarització , és a dir , el potencial d'acció s'estén ràpidament d'una zona a una altra de la membrana , de la mateixa forma que crema la metxa d'un coet . Aquestes ones elèctriques que han estat originades com a conseqüència dels canvis iònics en les membranes neuronals constitueixen l'impuls nerviós que pot atènyer velocitats de fins 100 m / s.
Què passa quan l'impuls nerviós arriba al final de l'àxon? El pas de l'impuls nerviós d'una neurona a una altra o des d'una neurona a un múscul o glàndula es realitza a través de les sinapsis. El concepte de sinapsi té dues accepcions: La primera és estructural i es refereix a la forma d'unió entre dos neurones , mentre que la segona és funcional i tracta del mode en què passa l'impuls nerviós d'una neurona a una altra.
Les neurones no estan connectades directament entre elles. Hi ha una separació mínima anomenada sinapsi entre l'extrem de l'àxon (element presinàptic) i d'una dendrita de la neurona següent (element postsinàptic).
El senyal elèctric que arriba a l'element presinaptic , provoca l 'alliberament d'unes substàncies anomenades neurotransmisors o missatgers químics que travessen la ranura sinàptica on s'uniran a un receptor específic de la membrana de l'element postsinàptic que provocarà un canvi elèctric en la membrana. Per tant la transmissió de l'impuls nerviós d'una neurona a una altra implica la transformació d'un impuls elèctric en senyal química que posteriorment és transformada en altre senyal elèctric.
Tenim 2 tipus de vies:   Via eferent --> la informació va des de el sistema nerviós cap al múscul, a la perifèria, per ex. les vies motores.
Via aferent --> la informació va des de la perifèria cap al sistema nerviós central, per ex. vies sensitives. Per a que hi hagi al sensibilitat, la senyal ha d’arribar al cervell. Si no arriba al cervell per algun tipus de lesió, no hi ha sensibilitat conscient.
5.CÀNCER: Una cèl·lula mare es pluripotencial, quan hi ha una evolució cap al passat (mutació) s’anomena neoplàsia i es fan immortals. Mai causa benefici, però quan prolifera genera un tumor.
Tumor es una massa, bony, un augment del territori d’origen neoplàstic o no neoplàstic.
Els tumors malignes son irregulars, cadents. Per saber si un tumor es bo o dolent es fa una ressonància magnètica, tac...si no es sap que es es fa un tall i estudien les cèl·lules.
El càncer es una neoplàsia maligne, son cèl·lules agressives, que infiltren ocupen espai. Metàstasi, els sistemes d’expansió del càncer son el sistema nerviós i el sistema sanguini.
El sistema limfàtic recull substancies liquides, proteïnes. Durant la metàstasi, el sistema limfàtic pot agafar aquesta substancia i viatjarà fins trobar un gangli. Quan s’introdueixi al gangli, eliminarà les defenses del nostre organisme.
Càncer insitu: que nomes esta en un lloc.
Metàstasi: esta estes en el nostre organisme.
Tnm classificació: T- tamany NM- té o no té Tumors benignes son els que acaben en oma Limfoma i melanoma són dolents Els càncers malignes que deriven del teixit epitelial s’anomena carcinoma Sarcomes són tumors mesenquimals malignes.
...