Art Revolucions Burgeses (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les revolucions burgeses (1789-1905)
Año del apunte 2016
Páginas 36
Fecha de subida 17/03/2016
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

1. Introducció L’Antic Règim, fou un mètode de govern extens per tota Europa, on el rei i la noblesa governen absolutament.
Aquesta època ens senyala el pas de l’Antic Règim a una societat moderna, gracies en part a la Revolució francesa (mite fundacional de la modernitat), on neixen les aspiracions Burgeses.
Època de contradiccions, de canvis i d’inestabilitat política, artística, ideològica i social.
Segle XIX rebuig a la legitimat dels models tradicionals.
Naixement de dos conceptes crucials per entendre l’època: l’Oci i el Progrés, que provoquen un gran canvi social, ja que s’aconsegueix un temps lliure pel treballador i espais per gaudir-lo. El Progrés, fou com el seu propi nom diu un avançament cap la modernitat, una evolució. Temps laic, passa d’esser un temps lineal religiós cap a la vida eterna cap a un temps que cerca la creença en el progrés, en la llum de la il·lustració (alfabetització) dels homes.
Capitalisme, que es fa important i regirà la majoria de l’Europa del XIX.
L’Acadèmia, arreu d’Europa entren en decadència en el segle XIX i va ampliant-la aquesta distancia entre l’artista i l’ institució durant el segle. Per tant neix, la independència del l’artista amb els membres de les Acadèmies es va posant cada cop en mes relleu.
Bloc 1. L’Època de les Revolucions Burgeses. Art, Política i Cultura.
Introducció. El Salon i l’Acadèmia.
El mercat d’art i les galeries. La crítica L’Acadèmia i el Salon (La institucionalització de l’art) Cercarem els orígens de l’ institucionalització de l’art en les primeres Acadèmies, que no son a França, ja que la primera fou la de Florència, en 1562 a mà del artista i literat Giorgio Vasari. Posteriorment naixé la de Roma, en el 1583 per encàrrec papal. Als països baixos neix la de Haarlem també en el 1583.
A París neix l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture fundada per Charles LeBrun a encarrega del rei Sol, en el 1648, i en el 1661 per Colbert que creà l’ Académie des Beaux-Arts.
Posteriorment, neixen a les grans Capitals d’ Europa, i s’expandeixen amb la creació d’ Acadèmies provincials, com la de Barcelona.
Acadèmia: Es diu que la paraula sorgeix d’uns jardins, on Plató ensenyava i on es fundà la seva “escola”. Per tant es definirà com una institució que instrueix, oficialitat i que seguirà unes regles Clàssiques. Per tant es contraria a la experimentació i a la diversitat. El seu “treball” és fer la funció de ser una col·legi professional, que pretén regir uns paràmetres estètics i formals concrets. Això ho cercaran a partir de la difusió d’art oficial i aquell que és censurat (dictàmens, encàrrecs públics (Tan sols poden ferse si son acceptats per l’Acadèmia), i els Salons). També es dediquen a l’ensenyança formativa a l’Escola, principalment pels artesans que en el seu treball hauran de fer utilització d’Art.
Jerarquia dels gèneres en origen: Segons el gènere de les pintures, l’artista estarà mes o menys valorat i reconegut. La mes important, serà la pintura Al·legòrica (Pintura d’història, mitologia o religió), que utilitzarà formats majors. La “escala” va baixant a cada cop gèneres menys apreciats, per exemple les Natures mortes, i les marines que son les mes baixes. A l’ Acadèmia, També varen estudiar als artistes, que començaven amb Copia de l’Antic, desprès passaven a Copia d’un model viu i finalment estudiaven composició.
Els membres de l’Acadèmia/Acadèmics: Eren els membres de l’Acadèmia, que podien rebre els encàrrecs oficials. Eren els que podien fer de Jurat als Salons i en els Premis de Roma on els guanyadors rebien 2-3 anys a seus acadèmiques a Roma (Grands Tours Europeus). Roma no cedirà la capitalitat artística a París fins finals del segle XX.
Les dones no podran formar part de l’Acadèmia ni com estudiants fins a 1897 a París.
Les primeres assignatures que varen poder cursar, foren les pintures de flors i alguns estils de natura morta.
Les Assignatures eren diferents a l’actualitat, era molt important el dibuix i es passava de còpia de l’Antic i del natural a la composició. Per poder passar de cursos, va seguint els passis de classe i els premis trimestrals.
Les dones i els homes que no estaven d’acord amb els estudis que donaven a l’Acadèmia, i varen anar a Acadèmies privades, com per exemple l’Acadèmia Julian de Montparnasse.
Salons: Les exposicions eren desordenades i on hi havia una gran sala amb tots els quadres. Els acadèmics mes importants normalment ocupaven les zones mes visibles. Eren l’esdeveniment social i cultural de l’any. Era l’única via per tal de vendre i exposar les seves obres. Si l’obra era premiada, això rendiria a l’artista econòmicament, i el podria portar a treballar per l’estat. El primer Saló, fou creat al Salon Carré del Louvre, en el 1667, que fou la primera exposició temporal de l’Acadèmia. Com el lloc no era adient per l’exposició d’art. Ja que era una petita estança del Palau de l’Art. Es traslladà al Palau de l’Industria (on actualment s’erigeix el Grand Palais i un tros del Petit Palais) de Paris a l’exposició Mundial (sempre hi havia una secció artística, on exposava el país organitzador i els convidats) de París del 1855. A les exposicions solia formar part una zona d’homenatge a algun artista.
El jurat del Salon seguirà la idea de l’Acadèmia i aquesta censurarà part de les obres. En el 1848, com amb les revolucions hi haurà més llibertat. Els vencedors no passaven filtre l’any següent i així hagué mes obres personals.
El Salon de 1863, rep moltes crítiques, per la falta d’homogeneïtat i l’ injustícia en la selecció. Napoleó III decideix que es mantingui el Salon i creà el SALON DES REFUSÉS on eren les peces rebutjades però properes a la idea de l’Acadèmia.
Es crearen nous Salons arreu que permetran mes llibertat als artistes, com les dels artistes independents creada per Rodin i Renoir.
Negoci de l’Art en el Segle XIX: Amb l’art sempre s’ha negociat, i en el principi del segle XIX es converteix en un valor especulatiu, per tant veurem l’art com un objecte de consum. Els primers col·leccionistes tindran col·leccions molt heterogènies i de diferents aspectes. És en el S. XIX quan neixen les col·leccions selectes d’art, on serà important l’original, i això es basarà en el preu de l’obra amb el seguiment de l’oferta i la demanda (Millet va vendre el seu Angelus l’any 1860 per 1000 francs, però en el 1900 es va vendre la mateixa obra d’art per 800.000 francs). Copar el mercat, es bassa en el fet de comprar l’obra sencera d’un autor i la podràs vendre per allò que tu vols i quan vols. Amb el naixement d’aquest model, d’art especulatiu, varen néixer igualment les galeries i els marxants. En la segona meitat del segle, hi augmenten els artistes que produeixen sense encàrrec, que pot portar mes beneficis però amb mes riscos. Neixen també les cases de venta d’art, on destaquen DURAND-RUEL.
Critica d’Art: Neix amb les exposicions, en 1750 mes o menys. La critica fa de filtre, entre el que fa l’obra i el públic, la poden enaltir o “matar”. Les primeres son de caire popular, però posteriorment es van professionalitzant. Els mes importants, son en el neoclassicisme Diderot, Baudelaire i Zola en el Realisme, Huysmans en el simbolisme, Casellas en el Modernisme. El públic havia de recorre a les guies, on hi havien les critiques, ja que era en general molt inculte.
Bloc 2.1 L‘Art i la Revolució Francesa Introducció. (Del Rococó a una nova sensibilitat clàssica. La gènesi del neoclassicisme) El Barroc (Exemple: Façana de l’Obradoiro de Santiago de Compostela), és en si un art molt marcat per la decoració recarregada. Aquest fet, provoca que es ajuntin diverses tècniques.
El Rococó (Exemple: El Gronxador de Fragonard) es la fase final del Barroc. Hi es tracta d’un Art molt recarregat, que satisfarà un públic concret, que serà l’aristocràcia.
Mostra un gust superficial. Intentarà mostrar el luxe.
El Pensament Il·lustrat, rebutja l’Antic Règim i els elements típics de la societat aristòcrata en la que s’inscriu el Rococó. Es basa en la Raó, la Ciència, Coneixement, Igualtat, natura, etc. Hi ha una fervor moralitzant, racional, estoic (Rousseau, Voltaire, D’Alembert). Aquest rebuig cap a l’aristocràcia, promoure un art Neoclàssic.
L’Art Neoclàssic, naixerà com un element opositor a la estètica i superficialitat del Rococó, a partir d’uns referents de l’antiguitat que farà de model. Treballarà cercant la moralitat (L’artista serà un educador de la societat), laïcisme (Sempre, tot i en la temàtica bíblica o mitològica), i remarcar l’ importància del Home. Aquesta recerca del món clàssic, donarà la capitalitat artística, com ja havíem dit, a Roma, on es varen trobar les runes d’Herculà i les de Pompeia (que ens permeten conèixer la pintura mural romana). Piranesi i Winckelman, s’enfronten a partir de la defensa de les teories de cadascú.
Piranesi: Gran defensor de d’importància i supremacia de l’Antiga Roma. Publica Della Magnificenza ed Architettura de’ Romani, en el 1761. Es el primer en defensar l’ independència de la tradició romana en vers la grega. Posa en relleu als Etruscs.
Winckelman: Podríem considerar-lo el primer Historiador de l’Art. De jove va a Roma cridat per l’art, i serà ajudant del Cardenal Albani. Va escriure Historia de l’Art de L’Antiguitat, en el 1764. Fou qui dividí l’art grec en èpoques, de forma sistemàtica. Va crear una terminologia concreta i científica, juntament d’una estètica pels artistes moderns. Va diferenciar la Còpia de l’ Imitació, on explica a l’artista que ha de traslladar-se a la cultura de l’època (“VIATGE EN EL TEMPS”), cercar l’essència.
Arquitectura Neoclàssica: Consta de dos fases ben diferenciada, en la primera cerca contradir al Rococó, s’inspirarà en l’arquitectura clàssica, purificació formal (solemnitat, Virtuós). Va haver-hi una dificultat d’acceptació per part de l’aristocràcia.
La primera etapa s’anomenarà Il·lustrada o utòpica i la segona Neoclàssica.
Arquitectura Utòpica: Representar les idees il·lustrades en l’ arquitectura. Molts d’aquests projectes no es varen poder realitzar, per esser fantasiosos (Salines reials d’Arc et Senans, tan sols es va realitzar la meitat. Cenotafi de Newton, d’Étienne-Louis Boullée, gran esfera basada en l’epitafi d’Alexander Pope sobre Newton: La naturaleza y las leyes naturales yacían ocultas en la noche. Dijo Dios: << ¡Hágase Newton!>>.Y se hizo la luz. Un altre projecte fou el Museu destinat als grans escultors francesos) o per qüestions sociopolítiques.
Arquitectura Neoclàssica: Té l’antiguitat com a referent, i té el seu zenit als països de França, Anglaterra i “Alemanya”.
França: Arquitectura Neoclàssica Francesa: Té diferents etapes, la transició del Rococó cap al Neoclassicisme (Petit Trianon), El Neoclassicisme (Panthéon) i els projectes de reorganització urbanística.
Petit Trianon: Fou obra de Jacques-Ange Gabriel, considerada una obra de transició.
Va esser encarregat per Lluís XV, en els jardins de Versailles, que amb la mort del seu pare Lluís XVI la va regalar a Maria Antonieta. D’ornamentació tan sols manté els capitells de les columnes i poc mes, per tant hi ha un gran canvi amb el Rococó, però no el perd del tot. És Neoclàssic en l’estructura i les façanes, però no en les decoracions, que son de caràcter completament Barroc (Ornamentació recarregada, Orientalisme).
Panthéo de París: Fou projectada per Soufflot, però fou terminat per Rodelet. Lluís XV va patir una forta enfermetat, i va decidir “donar” la seva vida a la Santa Genoveva, i fou en l’època de la revolució va canviar la terminologia a la del Panthéo, ja que fou un període laic. És de planta de Creu Grega. En el seu origen la decoració era principalment escultòrica i discreta, però en el segle XIX s’afegeixen les pintures. Les seves referències principals son el Panteó d’Agripa i El Partenó. S’ha utilitzat com a cementiri per persones il·lustres de la ciutat o que han estat presents, per exemple Marie Curie.
Via Triomfal- París neoclàssic: Fou la remodelació de París sota el govern de Napoleó Bonaparte. Cerca la monumentalitat a la ciutat, amb les grans avingudes de la ciutat, que resten encara vives. Crea la gran avinguda de Rivoli, i que acabava al arc de Triomf. Aquest pla, serà un punt d’inflexió en l’ urbanisme de la ciutat. L’Arc de Triomf de l’Étoile, que s’erigí des de l’any 1806 fins l’any 1836, amb el Romanticisme ja predominant. La Madeleine construïda per Pierre Alexandre Vignon, que va realitzar-la com una església, però amb la caiguda de Napoleó va convertir-se en un edifici laic. Columna de la Place Vendôme, que anteriorment s’anomenava la Place de la Grande Armée, i rememora la victòria de Napoleó a Austerlitz. Va inspirar-se en la columna Trajana, però fou realitzada amb els canons de bronze de l’enemic, en contra de la de Trajà que era en marbre. La columna, que té un poder simbòlic imperialista de gran importància en la França del XIX, quan cauen tant Napoleó com Napoleó III, París serà governat pel govern de la comuna, va provocar la demolició de la columna.
El gran teòric de l’arquitectura de la ciutat de París, fou l’arquitecte Durand, qui fou professor de l’escola Polytechnique, on treballen arquitectes i enginyers, junts. Fou deixeble de Boullée, del qual adopta la bellesa, conveniència + economia. Durand parla molt de l’ importància de la planta i la funcionalitat de l’edifici. Durand explica principalment com fer un edifici, però no de la façana de l’edifici, i pretén la recuperació del llenguatge grecollatí, això provocarà i permetrà l’eclecticisme. És un defensor de la modulació compositiva arquitectònica.
Anglaterra: Robert Adam, Syon House. Amb Adam, observem com un arquitecte de l’època també podia realitzar la decoració de l’edifici. Aquest edifici ja existia, però Adam va decorar l’interior. Va crear l’Espai de Representació que consistia en un espai ben diferenciat de la casa, considerat l’espai públic de la casa, per tant era la zona que podia veure els visitants, i era on estaven els objectes que la família volia mostrar als convidats. Aquest és un espai molt auster i on predomina la senzillesa, però de gran qualitat.
Sir Hans Sloane, en la Montagu House, i era on estava una gran col·lecció artística al·legada al estat britànic,es va remodelar per esser la British Museum.
Alemanya: La seva diferencia amb la resta d’Europa, es deu a que fou una secció territorial on l’imperi Romà no va arribar mai, i per tant, no tenen una base grecollatina real. Porta de Brandemburg és un dels pocs edificis que son d’època neoclàssica a Alemanya, i s’inspira en els Propileus de l’acròpoli d’Atenes. I és per tant d’inspiració Hel·lènica, quan a Berlín predominava l’ inspiració romana. Va realitzar-la Strack.
Schinkel, és considerat el gran arquitecte de la ciutat de Berlín i va realitzar edificis civils com els museus de la ciutat.
L’Estil Bavarès, era la ciutat on hi havia els millors arqueòlegs i per tant l’ inspiració que més va marcar la ciutat de Munich, fou Grècia. La Gliptoteca i el Propileus de Von Klenze estan a la ciutat de Munich i pretenien imitar París, amb una Porta de la ciutat amb el Propileus però es basa en un llenguatge històric, i barrejarà diversos estils, per exemple el Egipci.
Pintura: Diderot, critica a Boucher degut al recarregament i la banalitat del seu art.
Per Diderot, Boucher nomes pinta la superficialitat no contà res. En canvi Diderot defensa la pintura de Greuze que educa amb la seva obra, que és carregada d’ètica.
Diderot defensa l’ utilitat de l’art, com quelcom necessari per tal d’educar i fer una funció social. En aquesta funció moralitzant i social, es cercarà representar les virtuts domèstiques i de la pàtria, l’historia, exemples morals, a partir de la sobrietat i la simplicitat. Abandona la sinuositat, el pastel, etc. Amb el Despotisme Il·lustrat, neixen els reis que comencen a esser oberturistes en l’Art i en cercaran mostrar el nacionalisme i la Historia del país, per això es cambiaran les fonts, i cercaran els moralistes romans republicans, Homer del original, i l’Historia.
Jacques-Louis David (1748-1825): Va viure una època molt convulsa, i essent un pintor acadèmic, haurà de canviar molt el seu patró, però sempre serà un pintor de poder. Per exemple inicia la seva carrera, cercant el gust il·lustrat, en la Revolució Francesa, va cercar retratar als més importants personatges, i finalment va intentar agradar a Napoleó. Una de les seves primeres obres, és Belisari rep l’almoina, en el 1781, que fou creada a la ciutat de Roma. Aquí, representa un tema antic, i ho fa cercant el text real. I relata la vida de Belisari, que fou jutjat injustament, castigat amb la ceguera i el desterrament. Aquí, encara es destil·la una forta influencia del Barroc. Hi ha bastant moviment en la composició, on es barregen diversos moments.
El jurament dels Horacis Els Horacis, és el gran tema de David, que narra l’ Història dels Horacis, que lluiten contra els Cuiriacis. I guanyen els Horacis, però la germana, casada amb un coriacis, plora i ell la mata. El poble de Roma el jutja a mort, però gracies al pare es salvarà. En realitzà diverses escenes, i la final, és d’una única mirada, i és la escena on els Horacis fan el seu jurament per la pàtria, en l’obra anomenada El jurament dels Horacis. En aquesta obra, veiem que hi ha una repetició constant del numero tres, els personatges, els tres germans, les tres espases, els tres arcs, etc. La composició, fa la figura d’un triangle, unint les línees des de les espases als cantó inferior de l’esquerra i la dreta.
Com és una obra Acadèmica, i predomina clarament la línea sobre el color. I això ho veiem en alguns detalls de l’obra, on veiem que hi ha una petita línea que separa la figura de l’escena. Les figures, son representades de forma molt idealitzada, ja que cerquen un nivell de perfecció irreal. Aquí representa aquest idealisme, per tal de representar el patriotisme francès i demostrar que és mes important el bé comú que el propi, i per tant s’ha de poder entendre el missatge sense distraccions.
En l’obra Els lictors porten a Brut els cossos dels seus fills, realitzada en l’any 1789, juga amb l’ombra, que representa la vergonya del pare, ja que els seus fills intentaven fer un cop d’estat, per retornar a la Monarquia, i ell els ha de delatar.
Així David narra igualment la necessitat d’entendre l’ importància del bé comú per sobre del propi. Va intentar presentar-la pel Saló del 1789, però fou vetada pel rei, ja que és considerada un cant a la República, al final si que es pot presentar, i provoca el recolzament republicà en la seva obra. Això ajudarà a que sigui el gran pintor mes important de la República.
L’obra de encarregat Marat pel assassinat, comitè republicà, fou i representa la mort de Marat, qui fou un dels revolucionaris, i era qui signava les sentencies de mort. La seva limitació física, problemes de pell, li provocaven rebre les visites. Un dia, 13 de Juliol, va rebre Charlotte Corday, qui li deixà una carta, la porta a la mà, i per la tarda l’assassina.
David el representa, mort, de forma patètica i molt intima, però ho fa per demostrar que Marat no necessita res per mostrar el seu poder, tan sols la seva ploma a les mans, que és el seu símbol de poder.
David, va ser empresonat uns mesos, quan varen executar a Robespiere.
Empresonat, va concebi l’obra La intervenció de les Sabines, on Arcilia, demana al seu pare i al seu espòs que no es matin, i per tant és una obra conciliadora.
Quan Napoleó comença a esser un ser important, David li demana fer un retrat, i així apropant-se aconsegueix esser el primer pintor de l’ imperi.
Napoleó travessa el pas de St. Bernat, que és un dels moments mes importants del personatge, ja que és el moment aban s de vèncer a Àustria. I amb aquesta obra crea la iconografia imperial de Napoleó.
Aquí, en l’obra Coronació de Joséphine, i és així com representa com el propi Napoleó corona a la seva esposa, i així, es corona ell el gran personatge de l’escena, i l’elogia. Veiem el Poder Diví, amb la creu, i el Poder Terrenal, que és ell. Tracta també de representar l’obra de forma periodística, ja que representa a la Cort. En aquesta obra veiem que retorna al Barroc, color sobre la línea, i s’inspira en l’obra de la Coronació de la Maria de Medicis.
Acompanya a Napoleó fins la caiguda d’aquest, fins i tot haurà de fugir quan aquest sigui deportat. Representa a l’obra L’Emperador Napoleó al seu despatx de les Tulleries, que ens mostra com un emperador treballador, que està sol, i ens ho mostra de forma realista, en David, Napoleó ho és tot, com un gran personatge.
Va fer més obres importants, com el Retrat de Mme.
Recamier, que és molt bella, però queda inacabada, ja que ella considerava que era molt lent i va passar l’encarrega a un deixeble de David. És un retrat d’estil Neoclàssic, i presentat en un format molt poc freqüent.
L’Escola de David (Gros i Ingres): Són dos personatges que ens faran de pont entre el Neoclassicisme i el Romanticisme.
Ingres fou un artista titllat d’esser molt acadèmic, i fou molt criticat. Quan va a Brussel·les David pensa en llegar-li el seu Taller, però serà finalment Gros qui la rebrà.
Segurament fou el mes avantatjat dels deixebles de David.
Napoleó al seu tron imperial, és una de les obres primogènites d’Ingres, i ens mostra l’influencia del renaixement en aquest autor, i per això no agrada a França. Per la seva rigidesa, robusta i carregament ornamental.
La Banyista Valpinçon, és el primer nu que presenta Ingres, i és una obra que no presenta, a primera vista un principi moral.
És un pas endavant en el nu femení, ja que pot prescindir del Putti que representaria a una Venus i faria l’obra més fàcil de digerir en l’època.
La Gran Odalisca, introdueix a l’Art orientalista, que amb Ingres, Europeu, l’estil tindrà una gran influencia en el Segle XIX. La Odalisca és una de les dones de l’harem dels homes rellevants de la zona. La fisonomia de la dona, és el centre de la escena, i no hi ha un punt de fuga, ja que la paret ens ho impedeix, que això fa que retornem a la dona. La figura, és molt llarga, per tant deforma la figura femenina amb l’objectiu de centrar-nos en la sensualitat del cos de la noia.
Aquesta peça ens mostra una obertura cap al Romanticisme, en el mateix moment en que Gericault pinta el Rai de la Medusa.
El Bany Turc, és una mostra de que Ingres va entendre molt bé el gust de l’alta burgesia, per això es centra en el nu i en l’orientalisme, i essent la seva ultima obra d’Odalisques, inspirant-se en el llibre de les memòries de Lady Montagu. I en el primera plana, veiem la presencia de la Banyista de Valpinçon. La forma en Tondo ens fa veure l’obra com un ull, per tant, seria la representació de l’ imatge d’un voyeur. És una obra, creada amb l’objectiu de ser una escena que plauria als sentits.
El Retrat de Louis-François Bertin, realitzat en l’any 1832, i representa a un intel·lectual conservador, que creà la revista Journal des Débats, i per això fou encarcerat molts cops. I Ingres el representa com una persona inquisitiva, que desprèn molt poder. La obra va ser molts cops retocada, i el retratat es negava a posar, i Ingres va haver d’anar a veure’l a una tertúlia, i és això el que ens mostra. Un home fort i seriós, però que no ostentava la seva fortuna.
Gros, fou el seguidor que va heretar el taller de David, i va haver de seguir una escola més rígida i conservadora. Però per això mateix, va rebre encàrrecs molt importants i donades per l’imperi. Es va suïcidar per la pressió.
El seu primer gran èxit fou, Napoleó al camp de batalla d’Eylau, on va vèncer en el Saló, i per això va ser nomenat baró. Ens presenta a Napoleó com un esser magnànim, ja que perdona la vida a tots els militars que es rendeixen. El punt de fuga, situat a la ciutat d’Eylau, per on marxen els militars de Napoleó, La pinzellada és solta i rapida, el que és una avança-te-la del Impressionisme.
El General Bonaparte a Arcole, és el retrat que va fer Gros per Napoleó. I ens mostra a un Napoleó jove, per tant és molt proper al poble, i ens mostra a un home ferm, però també té pors i per això el humanitza i l’apropa al poble.
L’ Il·lustració: Jonh Flaxman, fou un il·lustrador gràfic angles, que es dedicà principalment a l’ imatge de les porcellanes o llibres. Com il·lustrador no utilitza les ombres, la frontalitat, el color, i per això fa un cant a la línea, remetent-nos a la pintura ceràmica grega.
Filosòficament, s’apropa a Rousseau amb l’idea de l’home natural i bo per naixement. La seva obra va il·lustrar les primeres edicions de l’obra de Dante traduïda a l’Anglès.
L’ Escultura: L’ escultura neoclàssica, s’inspira en l’escultura clàssica, com el propi nom ens ho diu.
Per tant, les grans diferencies es veuran, per si l’escultor innova i s’inspira o si copia. Es centra en la monocroma, i la temàtica mitològica i la simplicitat. És molt important l’escultura funerària. Hi ha molta diferencia entre el Sud (inspiració) i el Nord d’Europa (copia).
Itàlia: L’escultura funerària, sempre ha existit en el món eurasiàtic, i així veiem com en el Neoclassicisme s’imita molt l’obra de Bernini. Es representa al difunt, i a part un savoir faire, que dona pes emotiu a l’escena.
Antonio Canova, és el gran representant de l’escultura neoclàssica.
En la seva escultura funerària, amb la seva Tomba de l’arxiduquessa Maria Cristina, s’inspira i troba el gènesi ideal del art clàssic e innova, fent un Panteó on la figura morta, tan sols es veu en un medalló. Ens mostra a tres grups de persones que representen el pas de la vida. Que entren a la tomba, de forma que ens ensenya (ideal edificant del Neoclassicisme) com ho faria una Vanitat, el pas del temps i la mort que iguala. Representa també a un Angel i un Lleó (fortalesa) decaiguts per remarcar la proximitat de la mort.
Va representar, òbviament, també a vius, i per exemple va retratar a l’Estàtua jacent de Paulina Bonaparte germana de Napoleó, que fou considerada el ideal de bellesa de l’època.
La seva obra més reconeguda, es representa la Història d’Eros i Psique, a Psique reanimada pel petó de Cupido, i busca l’escorç i una escena molt marcada, on Psique és reanimada pel seu estimat i en veure’l s’enllacen per donar-se un petó.
També va representar a l’emperador Napoleó, que el representa com a Mart, en l’obra Napoleó com a Mart, i el representa amb tots els elements de poder amb el qual es podria representar a Napoleó. A la mà porta una fama alada, que revela l’ importància del personatge.
Thorvaldsen, que fou un artista danès, que va centrar-se principalment en la copia de les obres clàssiques, ja que en haver nascut en una zona no romanitzada aquest estil li va arribar d’afegit i per tant no el tenia donat en el seu pensament.
Les tres gracies, remarca la seva copia, ja que es veu molta rigidesa, i no hi ha idealització ja que imita la forma clàssica. Aquesta imitació, com ja s’esmentat, es deu a l’estudi de l’Art clàssic grecollatí de manera externa, i no buscant el significat.
Bloc 2.2 GOYA Francisco de Goya y Lucientes (1746 – 1828) Naixement a Fuentetodos, Saragossa. Fill del mestre daurador José de Goya i de Gracia Lucientes. La seva formació va ser a Saragossa cap al 1760 en un taller del pintor d’estil rococó José LUZÁN MARTINEZ. Uns anys més tard, cap al 1763 es trasllada a Madrid temporalment conjuntament amb Francisco BAYEU (pintor Saragossa). Goya es casarà amb una de les filles del seu mestre. Al 1773 es casa amb Josefa Bayeu i de vuit fills que tenen només en sobreviu un, Javier Goya.
   Goya es presenta en moltes ocasions per aconseguir el premi de Roma, encara que no ho aconsegueix guanyar va a Roma gracies una ordre religiosa de Saragossa. A la tornada de Roma, li encarreguen pintures de la Cartoixa de Aula Dei i del Coreto de la Basílica del Pilar.
Establiment a Madrid; al 1774, es trasllada a Madrid juntament amb BAYEU i el pintor de càmera A. MENGS, que l’ajudaran a rebre encàrrecs oficials.
Reial Fabrica de Tapissos se Sta. Bàrbara (1720). Goya farà 163 “CARTONS” pels palaus reials de El Escorial i El Prado. Ell farà 4 sèries: 1. Temes de caça i pesca, encara falta consagrar-se. S’inicia la sèrie al 1775.
2. Temes campestres, en aquesta etapa es pot començar a llegir entre Línees....
3. Res 4. Pertany a la època dels 90. Els encàrrecs son temes divertits, “jocosos”...
els colors són acotonats, hi ha una tendència cap al realisme a les faccions...
El casament, 1791 – 92, Museu del Prado, Madrid.
Oli sobre llenç.
Es pot parlar de simbologia ja que hi ha un pont literal, però també es podria parlar de un pont entre els joves i els vells... en el quadre podem veure el casament d’una noia jove i molt guapa amb un home més grotesc i lleig, també veiem una diferenciació social en la vestimenta, per tant, un casament per interès...
Los Caprichos, 1797 – 1799 (primera sèrie de gravats personals) 1792: Sevilla, sordesa (plom – saturnisme). Primera sèrie de gravats ORIGINALS.
Treball Personal (ja que comença a estar malalt i perd audició). Voluntat manifesta de denunciar els vicis i els errors humans.
· Tècnica; aiguafort i aiguatinta / 20 x 15 aprox.
· 80 estampes trobades en 2 llibrets: 1. Sanlúcar de la Barrameda amb la Duquessa d’Alba (la Duquesa te estampes satíriques angleses, i podria ser que servissin d’inspiració per a Goya) 2. Madrid En l’última etapa dels Capricis apareixen els éssers malèfics. Goya posa a la venta obres seves: Gaceta de Madrid, el 6 de febrer de 1799. Però, una anys mes tard es retira de la venda per por a la inquisició i les regalarà al rei amb els nom de la inquisició.
Ya van desplumados, y, Estan Calientes, Francisco de Goya.
Les estampes de Goya son sempre en interior, en la primera estampa podem veure com dos alcavotes mes grans protegeixen a les noves i “escombren”, fan fora als clients convertits en pollastres.
La estampa de Estan Calientes, veiem a un grup de religiosos i Goya afegint aquest títol fa una crítica de que m’entres altres no tenen res, ells mengen i estan en un interior calents i bebent.
Si sabra mas el discipulo, y, Hasta la muerte, Francisco de Goya En la primera estampa fa una referència a la manca de coneixement, la supersticions.
I en el segon, podem veure a una senyora gran que es mira a mirall preocupada per la bellesa i la resta de dones que estan darrera seu estan rient. La senyora peca de vanitat.
El sueño de la razón produce monstruos, és un dels Caprichos de Goya més coneguts. En el gravat podem veure tot un seguit d’animals del món de la nit en el fons i en un primer pla a un home que reposa el seu cap sobre una taula que porta la inscripció del títol de la estampa. Una de les seves interpretacions podria ser que “quan la raó s’adorm, s’acaba la llum i entra la penombra, la incultura, surten els monstres”.
San Antonio de Florida, Fresc, tremp. Madrid, juny de 1798.
No es la primera església que Goya pinta, però no agrada com pinta Goa, rep moltes crítiques en la pintura de la seva primera cúpula, per la qual deixarà de pintar- la i el segon encàrrec que tenia queda anul·lat. Per això, en aquesta obra de la fotografia ha de pintar el miracle de Sant Antoni i no ho farà com anteriorment, que es queixaven de fer els rostres massa realistes i que cada personatge es molt personal i no estan entronitzats i que la seva pinzellada es molt solta. Els personatges que pinta son personatges del Madrid del moment, majos, nens... els personatges que fa són coetanis a ell. Una de les coses que diferencia a Goya d’altres pintors és com representa la natura o la barana, que sembla que alguns personatges la sobrepassen “l’efecte 3D”.
Retrats Cortesans Quan Goya arriba de Itàlia, un dels seus objectius era aconseguir ser el pintor de cambra reial. El primer que havia d’aconseguir era ser rebut a la Acadèmia, si no havia estudiat en ella, havia de presentar un treball que decidiria si seria acceptat o no. Goya serà considerat acadèmic i el que desitjava era pertànyer a la cort i el rei. Un dels camins que segueix es demanar al compte de Floridablanca retrats de Posse. A part del retratat veiem al rei, que esta en un medalló en la part superior dreta, també veiem un rellotge que ens indica el temps, un personatge que assisteix a observar i el personatge de la esquerre és el propi Goya que presenta el quadre a Floridablanca.
El compte de Floridablanca, 1783. Oli sobre llenç, Col·lecció Banco de España, Madrid.
La familia del Duc d’Osuna, 1787. Oli sobre llenç, Museo del Prado, Madrid.
La Duquessa d’Alba, 1797. Oli sobre llenç, The Hispanic Society of America, Nova York. Es curiós l’entorn on trobem a la Duquessa, ja que el fons es molt desdibuixat no es un espai concret, es mes un espai de idees. La seva mirada es fixa i decidida. La seva roba es de luxe i un dels seus dits apunta cap al terra, on ha escrit en la sorra Goya. La seva ma va acompanyada per dos anells, en un posa Alba i en l’altre Goya. Aquesta obra es una mostra evident de la seva complicitat.
Maja vestida, 1800. Oli sobre llenç, Museo del Prado, Madrid. Maja desnuda, 1800.
Oli sobre llenç, Museo del Prado, Madrid Aquestes dues obres, que podem considerar que son germanes, tenen moltes similituds, com que seria la mateixa dona (duquessa d’alba o Pepita Tudor), i que era el mateix el remitent, Manuel Godoy. És poc probable que una dona de la cort, volgués esser representada d’aquesta forma i que l’obra fos donada a un altra obra. És anterior la maja nua que la vestida. No coneixem els primers anys de l’obra, però en 1804 aquestes dues son de Godoy (Considerades dues Venus). S’ha dit que estaven posades una en contra de l’altre per poder ser girades i així tapar la nua als visitants. En l’any 1813, Godoy cau en desgracia, i les obres cauen en mans de la Inquisició, que les anomenarà Majas (típica dona de la cort del moment). El canvi de consideració de Venus a Maja, és substancial. El coll de la maja nua, especialment però també de la vestida, és postissa, però en esser una obra que es va fer en un moment concret, aquest aspecte no és un retoc i aquesta era la idea que tenia Goya. Aquests trets eren considerats genèrics, per tant no seria cap retrat i seria una idealització d’una bellesa. Podem veure com juga la llum i el volum entre els vels, gracies a la delicada pinzellada de Goya.
Venus i Cupidell, 1648 Velázquez Olympia, Manet 1863 Maja nua, 1795 Goya Aquests tres nus, son molt diferents, però els podem comparar també per les seves semblances, com la seva posició. En la de Velázquez, per justificar el nu trobem que utilitza una figura mitològica (Amoret) que dona la idea de que aquesta dona d’esquenes és una Venus, ja que ella no porta cap atribut que sembli una Venus, i en l’època aquestes característiques (Cabell fosc, pell fosca, humanitat) de la dona no es relacionen amb la imatge tradicional d’una Venus, per tant és Mitològica. Com ja hem dit, la Maja és una dona imaginaria, però no és cap la referència anterior que agafi, la seva mirada és de recolliment i podria ser una zona tancada on està amb el seu amant, no s’obre cap en fora. L’Olympia de Manet, seria la figura d’una prostituta que formava part de la família de l’artista. Per tant, les temàtiques són diferents, però les formes son semblant. La de Velázquez, amb el mirall és mira a si mateixa en ell, però que també podria mirar al fons. La maja, s’exposa més. L’Olympia es tapa el sexe, encara que en la seva posició no es veuria, per tant està remarcant la zona. La seva mirada és d’una clara consciencia de que l’estan mirant i no actua a que l’estiguin mirant. El lloc, és molt similar entre les tres obres i podria ser la mateixa habitació.
La família de Carles IV, 1800, Goya, Museu del Prado.
Aquesta és la seva primera obra com primer pintor de la Cort. I a partir d’aquell moment, va haver de dedicar-se a representar retrats de governadors, i per tant és una obra menys artística. En aquest cas, en canvi innova reflectint el caràcter dels personatges i que representant a la família reial pot reflectir una historia. La posició dels personatges, és horitzontal, però deixarà la un espai al sol per tal de remarcar l’espai. La reina ocupa el lloc principal de l’obra, i ho veiem gracies a la llum i al abraçar als fills hereus, per tant fa la funció de Salvadora de la família borbònica, ja que ella fa que es mantingui al govern. El rei, està altiu i que no mira enlloc i dona un pas endavant, com governant, però no serà l’únic, ja que el seu fill hereu, Ferran VII, també el dona com que no es deixarà trepitjar i que mira amb més força i tranquil·litat que el seu pare.
Ferran VII està entre la llum (il·lustració) i l’ombra (Antic Règim), Goya caurà en desgracia per aquest futur rei. El detallisme en les robes i en les joies, realitzades pels artistes de la Cort. Goya es representa rere de Ferran VII amb un llenç rere l’hereu, i faria com el seu “Mestre/inspirador” Velázquez, i per això el rei no estaria interessat ja que a ell no l’estarien representant.
Ferran VII amb mantó reial, 1814-1815, Goya.
Aquesta obra, que farà que caigui Goya en desgracia per part de la corona, ja que la representació del Ferran.
Els desastres de la Guerra: El context és la guerra d’independència de França (1808-1813) Durant aquesta guerra Goya realitza uns 82 dibuixos que posteriorment donaran lloc a gravats (Aiguafort i Aiguatinta). La temàtica és inpuplicable, ja que parla de la mort, la tortura la fam, l’horror. Així Goya ens mostra el seu posicionament en contra de la Guerra i critica l’absolutisme de Ferran VII. El títol original era: “Fatales consequencias de la guerra con Bonaparte y caprichos emfáticos”. Varen ser regalats al seu amic i erudit Ceán Bermudez.
Grande Hazaña! Con muertos! (Desatres de la Guerra).
Representa a dos soldats francesos, penjats a un arbre, ajusticiats. Se’ns mostra que ja no existeix el respecte pels vençuts i la no mort per arrepentiment ha desaparegut.
Això és pitjor, (Els desastres de la Guerra) Se’ns mostra que no es posiciona en la guerra, sinó que va a favor del mort, ja que aquí els assassins son els francesos. Per tant tots dos son dolents. Ambdos parlen de la batalla de Chinchon.
Que mes cal fer?, Goya.
Amb raó o sense. Se n’aprofiten.
Ens mostra un gran moviment, a diferencia de la resta de d’obres de guerra.
Els Caprichos Emfaticos: Poden ser considerats posteriors, però no se sap del cert. Són mes al·legòriques i juguen amb els símbols.
Murió la Verdad, Goya.
És una dona morta, lluminosa, encerclada per persones que no volen que aquesta sigui reflectida al poble, i aquells que son foscor la tapen.
Esto es lo Verdadero, Goya.
Aquí veiem a una dona que és molt menys al·legòrica, i és tant real com el cos femení.
La Tauromàquia: És la sèrie mes breu de Goya, 33 làmines. La obra és una de les mes misterioses, ja que no tenim cap document que ens doni una cronologia. Es pot pensar que és per què passava un mal moment econòmica, però és mentida, ja que el que fa és un estudi erudit (Ceán Bermudez, a qui li fa una distinció de tres parts: Historia de la Lidia, Les grans escoles d’Espanya, Escenes de lluita (mort: de l’home, del brau o del cavall).
Los Disparates o Los Proverbios 1815-1819 (22 làmines) En la primera edició, es van titular com proverbios, posteriorment s’anomenaran disparates.
Disparate fúnebre, Modo de volar, Goya.
Goya.
Disparate puntual, Goya.
El tres de Maig de 1808 a Madrid. Afusellaments a la muntanya del Princep Pius, 1814.
Amb el pas del temps, Goya es centra cada cop mes en la protesta política, i per tant realitza obres d’actualitat, inaugurant una tendència molt de moda en el posterior Romanticisme. Aquesta obra forma part d’un tríptic, on es narra la invasió Napoleònica, i on es mostra a favor del bàndol espanyol, a diferencia dels desastres de la guerra, quan l’obra es fa, ja han passat uns anys, i es volia fer per quan arribes el rei de l’exili.
Es representa una escena nocturna, on podem reconèixer tots els elements que hi consten, com les arquitectures i les vestimentes dels francesos. Goya, en els personatges espanyols, ens mostra l’anima de cada un dels homes.
La pinzellada es traç independent i s’ajunten diverses formes. El color, es concentra en el personatge que morirà desprès i en el focus del terra, que ens donen un camí a seguir.
Un altre objecte que utilitza Goya son les contradiccions, llum i ombra, vida i mort, valent i la covardia, l’home i la maquina.
Pintures Negres Son pintures realitzades sobre la paret de la seva casa. Son realitzades durant el Trienni Liberal. Son també realitzades molt fosques, tant de temàtica com de forma literal. Goya va ha viure a la Quinta del Sordo, per la falta d’encàrrecs, i se’n va a viure per dedicarse al seu treball personal.
En el 1819 compra la casa, i es trasllada amb Leocadia Zorrilla. Quan se’n va a Bordeus la llega al seu net Mariano, i es va venent fins que la compra un francès (Erlanger)que les arrenca, per vendre-les a París, però no troba comprador i ho llega al Estat espanyol, però el Prado no les exposa fins 80 desprès. En el 1909 es demoleix la casa.
Per conèixer les com les va fer Goya haurem de centrar-nos en, Antonio Brugada, amic personal de Goya, les inventaria, i un fotògraf francès.
S’ha dit que les va fer quan estava malalt, però no sabem del cert que ho estès quan les va realitzar, però si sabem que va estar greument malalt.
No ni ha un programa clar, i els títols, s’utilitzen els que va dir Brugada. Les temàtiques mes mitològiques son a la sala inferior, i a la superior les mes properes a la degradació de l’home.
Una manola doña Leocadia Zorrilla És una obra d’intimitat i decadent. I ens mostra un retrat centrat de la seva dona de claus, i està fet de forma rapida.
El Aquelarre, que narra la invocació del diable per part de les bruixes. L’aquelarre ens mostra la decadència de les bruixes, i en general del poble. L’ultima figura de la dreta, és un personatge diferent, sembla una nena encara sense corrompre, que pot ser corrompuda en aquell Aquelarre.
El Gos semienfonsat, és una obra que anticipa el art contemporani en fases com el impressionisme.
L’ermita de St. Isidre, 1788.
Peregrinació a la font de St. Isidre.
Saturn devora son fill Aquesta obra ens pot mostrar la sensació que sent Goya envers la repressió política. O Representar com l’home devora a la dona, representant amb la mare de Goya. Goya ens mostra també la barbàrie i la brutalitat de l’home.
Bordeus Quan torna Ferran VII de l’exili, i aconsegueix un salve conducte que el portarà a Bordeus, on hi havia una important colònia espanyola d’immigrants. Un dels seus últims dibuixos és un probable autoretrat, Aún aprendo.
És probablement l’artista espanyol amb mes transcendència i podem assegurar que va influenciar el naixement de nous corrents artístics posteriors, com l’ impressionisme.
Bloc 3.1 La Revolució Romàntica Per poder entendre el naixement del Romanticisme hem de tornar a dos autors ja tractats, Gros i Ingres, que introdueixen l’autenticitat i l’orientalisme respectivament.
Neix al Nord d’Europa (moviment principalment Britànic), i en el si del segle XIX, i s’expandeix amb força per Europa. Va des de 1814 al 1848.
El nom Romanticisme, neix de Romance, que destaca l’important vessant literària, i fou pres com una idea despectiva, però posteriorment els savis il·lustrats l’accepten i l’impulsen. Té una relació propera amb el Barroc, en aspectes com el cromatisme, la subjectivitat i es desprèn de la sobrietat. És l’era del JO, el bé propi per sobre del comú.
En el concepte de la subjectivitat del Romanticisme, veiem al Geni, que pren el concepte renaixentista (polifacètic, comprensió de la natura, un escollit), però el Geni Romàntic, pot esser escollit. Però principalment serà un geni individual que es recull en si mateix, es veu que és una persona diferent i seran personatges públics. Aquesta idea del Geni Romàntic es mantindrà fins l’actualitat, amb personatges com Picasso o Dalí.
El gust del Geni serà allò acceptat globalment. Aquest Geni, ens el representaran diversos personatges, dels quals destaca Gericault. El concepte del gust, en l’art, s’apropa mes a l’idea de la recepció de l’obra en el públic, ja que amb els nous museus i amb la diversificació de compradors també provoca aquesta diversificació en els estils d’art. En el Segle XIX, es defineix ja l’idea del gust individual, per tant s’oblida l’idea d’una bellesa objectiva. Aquest naixement de la Bellesa subjectiva ens permet comprendre part del naixement del Romanticisme. Històricament, el Nacionalisme serà molt important en el naixement del Romanticisme, que buscarà l’origen i el naixement de les nacions que configuren Europa, i en les obres s’inclouran referències antigues. La Natura, també, prendrà molta importància i tindrà una força simbòlica molt important.
3.2 L’individu en el Romanticisme Théodore Gericault, El rai de la Medusa Aquesta és una obra de grans dimensions, que mostra el tarannà de l’artista ja que va repensar i reformar l’obra. Morí molt jove, i fou un autor autodidacta. Anirà a Itàlia, no becat, i li marcaran profundament les obres dels grans autors italians del Renaixement i els Holandesos que eren a les col·leccions romanes. L’obra narra un naufragi gairebé contemporani, i mostra com els que varen sobreviure van haver d’espavilar-se per sobreviure. Es diu que el Capità no era molt bo i va fer que els rics i persones importants anirien en balses dures, i els pobres varen haver de fer-se una balsa amb les restes del vaixell i es pujaren 150 persones, de les quals varen poder rescatar a tan sols 15. Gericault es va poder entrevistar amb dos dels supervivents i Gericault els va retratar a l’obra. Aquests homes, intentaren publicar un llibre de memòries sobre els successos però se’ls va silenciar i culpar de menjar carn humana. Hi ha una estructura piramidal, però que s’entretalla amb fustes, cames i peus que trenques l’harmonia piramidal. En els últims dies es va dedicar a retratar malalts mentals, i ens mostra al Geni decaigut i no en plenes facultats.
Girodet, Pigmalió i Galatea.
Aquest és l’obra que venç en el Saló del 1819, i ens mostra la diferencia que tenia amb Gericault, que estava molt per davant. Es diu que es un cant a la caverna de l’home, a allò que no es vol mostrar.
També diuen que va en contra de l’esclavitud, però no podem afirmar-ho. Va triomfar a Anglaterra molt mes que a París, cosa que ens mostra que el naixement del Romanticisme fou anglès i no francès.
Delacroix, Les massacres de Quios/ Famílies gregues a punt de morir o de ser esclaves.
Aquesta obra és la primera gran obra de Delacroix, i sabem que coneixia a Gericault, amb qui compartia pupitre a l’escola. Va en contra de Gericault, en la imatge del Geni, i es defensa com un home molt mes clàssic i que no es mostra interessat amb els nous corrents. Diem que és romàntic per què ens ho narra així Baudelaire, que diu que Delacroix s’interessa per la nacionalitat, la Història, i el seu interès per la guerra de Grècia. En primer pla, veiem dones i nens moribunds i vençuts, a segon pla veiem un Otomà que rapta una dona. I finalment en un tercer pla veiem la batalla, on hi ha sang, foc. Aquesta és un obra d’Història però molt allunyada de l’anterioritat, aquí ens mostra la perdició i especialment la misèria, per tant busca ensenyar els sentiments dels homes. En el 1824, any que es presenta, no agrada, ja que hi ha poc moviment, tot i així Carles X li compra.
Delacroix, La mort de Sardanàpal.
Aquesta obra, el marca com una de les referències artístiques mes rellevants. L’obra es fonamenta en l’obra de Lord Byron, Sardanapalus, que narra la història d’un rei Assiri, i que assetiat es suïcida. Delacroix, per donar-hi mes dramatisme i força, va mostrar la mort de totes les seves concubines i dones. Veiem un espai interior, però en l’angle superior dret veiem el palau de Sardanàpal cremant-se. Veiem a Sardanàpal mirant l’escena mentre moren les seves dones i ell es matarà seguidament. L’escena, segurament amb mes força és la imatge d’un home matant una de les concubines en primer pla. Delacroix no utilitza una figura geomètrica definida per fer la composició, i utilitza dos línees principals, amb el vermell farà aquestes dues línees i amb la llum ambient que és molt teatral. Per representar al rei Sardanàpal, utilitza la imatge del Jeremies es lamenta de la destrucció de Jerusalem de Rembrandt, i amb el moviment primordial en les obres barroques.
Delacroix, El 28 de Juliol: La llibertat tot guiant el poble.
Mostra la maduresa de l’artista, i mostra els successos de la revolució burgesa del Juliol de 1830, anomenada la de les Tres Glorioses.
París s’aixeca en contra del Rei Carles X que imposa una llei en contra de la llei de llibertat d’expressió i un canvi en la llei d’elecció del govern. L’estructura seria una piràmide. A primera plana, veiem als morts i als caiguts, a sobre veiem la bandera francesa portada per la Llibertat. Rere la Llibertat està el poble en posició d’atac. Aquí Delacroix, ens mostra la preparació per la batalla. La piràmide serà simbòlica ja que els morts, son de tots els estrats socials, veiem burgesos, obrers, jurnalistes. Tots son homes, el burgès que acompanya a la Llibertat podria ser un autoretrat de l’artista qui no va poder lluitar per què el rei hi havia comprat obra seva.
La Victòria, que representa també a la Llibertat és l’única dona de l’obra però no és una deessa i això ho veiem en que té pell a la aixella. Veiem que representa la ciutat, tema molt utilitzat i estudiat per Delacroix, on veiem Nôtre-Dame. L’obra serà comprada pel rei que entrarà posteriorment, Lluis Felip I d’Orleans.
Delacroix, Dones d’Alger a les seves habitacions Aquí ens mostra com pren força l’Orientalisme, que juntament amb el Nacionalisme, son els temes cabdals de l’Art Romàntic.
Fortuny, Odalisca.
La fa a Roma, pensionat per la diputació de Barcelona. És un treball ràpid i no gaire treballat.
Josep Tapiró, El santó de Marràqueix.
Tapiró, qui fou un artista català especialitzat en l’aquarel·la, va viatjar a Marràqueix i ja no va tornar de l’Africà on va treballar de periodista i pintor.
4.2 La Natura en el Romanticisme Per parlar de la natura en el romanticisme haurem de parlar de John Constable, qui es dedica a la pintura de paisatges de la campanya anglesa. En l’exemple del molí de Flatford, veiem el realisme que l’autor utilitza, amb la utilització del detallisme. Sempre serà un paisatge humanitzat, sempre hi hauran homes. En aquesta època hi haurà una gran crescuda de la compra d’obres per part dels burgesos, que per diners i per la seva condició compren art paisatgístic principalment.
Allò pintoresc és una de les bases de la pintura paisatgística del romanticisme. El pintoresc és una pintura on es reuneixen unes característiques, concretes de bellesa que la fan digne de ser pintada. Ha de ser diferent a la resta de paisatges si vol ser pintoresc, i els autors es defineixen com Pintors Naturals, que vol mostrar l’exaltació de l’individu i la selecció natural que ha fet en ells, que no son creats com la cultura.
Comencen a sorgir en el segle XIX, els arquitectes paisagistics, on creen grans jardins, i hi ha dues grans escoles, la Francesa (Geometria) i l’Anglesa (Pintoresc, i “salvatge”). Aqueta idea del jardí angles triomfa en l’obra dels pintors anglesos del segle XIX, com Constable. Per tant, Constable és un artista empíric.
Wivenhoe Park, Constable.
Phillip Otto Runge, és un artista de començaments del Romanticisme Alemany, i pretenia fer quatre pintures sobre moments del dia. Que en la seva obra El petit matí, representa la natura, però amb una idea molt més transcendent que Constable, i fa una obra simètrica, en el centre veiem que hi ha una deessa amb uns Putti.
Iconogràficament, uneix la mitologia i la religió cristiana, hi ambdues s’uneixen per mostrar el naixement del dia. Per tant, aquí se’ns mostra una natura que reflexa idees, va més enllà d’allò que veiem. Es va influenciar en l’obra del botànic, Johann Bohenne.
Caspar David Friedrich, és un artista, que com Gericault marca aquesta idea del geni solitari i melancòlic. Quan realitza l’Abadia en el bosc de roures, ja és un artista molt reputat, i ens mostra un cementiri. L’obra es divideix en dos parts, la Terra i el Cel. En la Terra veiem el cementiri amb gent, per tant estaríem veient un enterrament que porta a una porta gòtica que no porta en lloc. Per tant, és una obra molt simbòlica, i per tant és una obra produïda no reproduïda, per això és un art cultural, no natural.
El viatge en un mar de boira, és l’obra mes coneguda de l’artista, i pot tindre un element simbòlic religiós, ja que contempla a la Natura com si fos Déu. Pot representar a l’interior de l’home i l’exterior. Podria ser també una representació en general.
Amb aquesta peça, podem parlar dels orígens dels sublim, i això és gracies a la força que pren la subjectivitat.
El Sublim: A partir del Segle XVIII, o principis del XIX, augmenten les possibilitats admeses de bellesa, i es posen les bases per defensar la bellesa subjectiva.
La Bellesa objectiva, és aquella que no accepta opinió i en la qual hi hem d’estar d’acord. Si és objectiva, vol dir que la bellesa és en l’objecte, i si és subjectiva és en el subjecte que l’avalua. Hi ha obres que van mes enllà del gaudi convencional, per què son terribles, i no contenen el rigor i l’ordre de la bellesa objectiva. El Grand Tour, provoca que els recorreguts produïts pels artistes, veuran camins i escenes espectaculars, on la natura pot aniquilar l’home, com per exemple el pont del diable a Sant Gothard, de Turner.
L’escena de Monjo vora el mar, de Friedrich, és un representant del Sublim segon l’ideal de Burke, el sublim és la sensació que experimentem en contemplar una escena X, i normalment és una escena terrible, que allò terrible o dolorós és molt mes fort que allò plaent.
Aquest moment terrible, ens pot mostrar escenes dual, ja que el perill i la por alhora ens poden portar a veure una cosa sublim i bella.
Aquí la por, ens la pot suscitar la immensitat i la desaparició de l’home, que és menjat per la força de la Natura.
Friedrich, en el mar de glaç, i agafant les idees de Burke, ens repeteix una icona que provoca la immensitat i l’infinit.
Friedrich, està fonamentant les bases per un nou paisatge que trenca amb el paisatge Convencional que es produïa en l’època, que acompanyarà posteriorment a Turner.
Turner: Turner crea aquesta obra, Tempesta de neu: Vaixell de vapor a l'entrada d'un port i que sembla que tan sols hi ha pinzellades, però si ens fixem, és una obra molt detallista. El títol ens parla d’una anècdota. Turner, defensava fer una obra d’experiència, i es diu que es va fer lligar al mastil per conèixer l’experiència, aquesta és una mostra clara de l’experiència pròpia, i per tant si és una experiència, serà una obra subjectiva. Serà aquesta obra de Turner una forma de representar el Sublim segons Schopenhauer, que incideix en la dualitat de l’experiència del sublim.
Pluja, vapor i velocitat, Turner. Fou una obra molt criticada, ja que com el propi personatge, la seva bellesa i el seu interès prové de la subjectivitat de l’experiència.
Tornem a trobar contraris, ja que veiem el vell i el nou. És una obra ...

Tags: