Comentari Crític Mireia Xifré (2016)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 3º curso
Asignatura Dret penal a la pràctica
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Dret penal a la pràctica Mireia Xifré “Hauríem de canviar tot el sistema punitiu i incrementar l’ajuda de les víctimes en comptes d’incrementar el càstig dels infractors” (Mathiesen) Actualment, tant el sistema policial, com el sistema penitenciari espanyol, susciten una gran preocupació social, a aquells que hi participen directament i als qui afecta de forma indirecta: la població en general, amb l’afectació d’alguns dels seus drets fonamentals recollits a la Constitució espanyola o davant la seva percepció de seguretat ciutadana, entre d’altres.
En primer lloc, segons el document “codi d’ètica de la policia de Catalunya”1 referent a l’exercici de tots els professionals de la Policia de Catalunya “indistintament del servei que prestin i del cos policial a què pertanyin” el concepte de seguretat és un valor primordial en les societats democràtiques.
Per aquesta raó es sosté que “tota persona té dret a desenvolupar la seva vida amb garanties de seguretat”, però en aquest punt ens hem de preguntar si veritablement aquest dret és eficaç al territori espanyol a l’actualitat. Centrantnos en l’àmbit estatal i en relació a aquest document basat en la policia, es manifesta que la unitat policial “té la seguretat com un dels valors prioritaris i ha de vetllar perquè totes les persones i institucions se sentin segures en el lliure desenvolupament de la seva vida i dels drets i deures que els són inherents, i perquè no hagin de témer per la seva integritat física, psicològica i moral”.
D’acord amb aquest precepte de seguretat que es manté per les autoritats policials, primordialment a la Policia de Catalunya, i atenent la responsabilitat que suposa, considero que existeix una escassa atenció real en aquesta qüestió. Recolzant la meva opinió amb la revista virtual espanyola “Arbil”2, els mitjans d’informació i els partits polítics, tracten de minimitzar l’atenció d’aquesta problemàtica intentant reduir així la situació i evitar protestes davant “la percepció subjectiva dels nivells de seguretat”. Actualment, la majoria dels 1 2 Comitè d'Ètica de la Policia de Catalunya (2015). Codi d’ètica de la Policia de Catalunya.
Torres, F. (2015). La percepción de la inseguridad en España. Revista Arbil: nº 62.
Dret penal a la pràctica Mireia Xifré espanyols contemplen el delicte com un fet quotidià, a més de patir un increment de desprotecció per part de l’Estat.
Segons Medina (2003)3 a Espanya davant el terme d’“inseguretat ciutadana” sembla més adequat parlar de “por al delicte”. Ferraro (1995) defineix la por al delicte com: “una resposta emocional de nerviosisme o ansietat al delicte o símbols que la persona associa amb el delicte” amb el reconeixement d’algun perill potencial. Clemente i Kleiman (1976) mantenen que la por al delicte pot suposar un problema més sever que la delinqüència en si, ja que obliga als subjectes a canviar els seus estils de vida.
Altres estudis suggereixen que la confiança en la policia pot ser un factor important per l’explicació de la por al delicte. Box et al. (1988)4 va destacar el vincle entre confiança pública en la policia i por al delicte; i va revelar que els que pensaven que la policia estava realitzant un bon treball eren menys proclius a sentir por quan caminaven sols a la foscor. A més, la literatura en prevenció del delicte ha demostrat que la policia juga un paper clau en la disminució de la percepció d’inseguretat ciutadana.
Segons l’Institut Universitari d’Investigació sobre Seguretat Interior5 el conjunt de la criminalitat registrada de la Unió Europea ha augmentat un 20,9% entre 1990 i 2010, suposant un augment significatiu d’aquesta també en el territori espanyol. Més enllà de les estadístiques dels delictes coneguts i registrats pels Cossos i Forces de Seguretat, s’ha de tenir en compte la xifra negre6 i altres indicadors com les enquestes de victimització.
Per tant, tot i que defenso que aquest “dret a la seguretat” ha de ser efectiu, considero que en els nostres dies és una preocupació social que incita aquesta inseguretat pròpiament dita, encara que no sigui un dels principals problemes 3 Medina, J. (2003). Inseguridad ciudadana, miedo al delito y policía en España. Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminología: RECPC 05-03.
4 Anàlisis que va realizar a la segona “British Crime Survey”.
5 Dades proporcionades per l’Instituto Universitario de Investigación sobre Seguridad Interior (2007). Delincuencia e inseguridad ciudadana en la Unión Europea.
6 Es refereix al nombre o desconeixement de delictes i delinqüents que no han sigut descoberts perquè no han estat denunciats per les seves víctimes o perquè no han sigut descoberts pels sistema (justícia o policia).
Dret penal a la pràctica Mireia Xifré actuals d’Espanya (3,4%) segons la opinió dels ciutadans, ja que es troba per darrere de problemes com l’atur (77%) o la corrupció (37,6%)7.
En segon lloc, en relació amb el sistema policial i la garantia de seguretat que es pretén obtenir a través de la intervenció d’aquesta força, és important destacar la sanció que s’aplica als infractors de la llei, i la sensació de major seguretat a la població que erròniament suposa la pena privativa de llibertat.
Segons l’article 25.2 de la Constitució espanyola: “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social” la majoria dels casos no es compleix. D’acord amb McNeill (2015) a “cuando el castigo es rehabilitación”8 el problema de la rehabilitació i la injustícia, o del lloc de la rehabilitació i de la seva relació amb practiques de justícia discriminatòries, segueix essent un problema molt complex que també qüestiona fins a fins a quin punt els recursos destinats a la rehabilitació son capaços de comprendre les diferencies dels individus. Tonry (2006) sosté que el sistema penitenciari “s’assegura que els individus condemnats pel crim rebin una pena, que en principi, sigui la que mereixin” rebutjant la rehabilitació entre les justificacions normatives del càstig. Considero que això suposa una perspectiva purament retribucionista de les teories absolutes, al imposar un mal al subjecte que amb la seva manera d’actuar va causar un mal, assignant la pena únicament amb la funció de castigar; i que tal com sosté l’autor del text “la rehabilitación en las prisiones: ¿éxito o fracaso?9” la mera privació de llibertat no només ha demostrat ser ineficaç, sinó que sembla ser que estimula la reincidència.
De conformitat amb Mathiesen (2005) com autor del text “diez razones para no construir más cárceles”10 parla de la incapacitació, que justificaria el tancament a la presó simplement per prevenir que aquests individus puguin cometre nous actes mentre estan tancats allà, no suposa un fet rehabilitador i molt menys ajuda a les víctimes. Tal com sosté l’autor “hi ha moltes formes d’ajudar i 7 Ministerio del Interior (2014). Balance de la criminalidad 2013.
McNeill, F. (2015). Cuando el Castigo es Rehabilitación. InDret: Revista para el análisis del derecho.
9 Fernández, D. (2001). La rehabilitación en las prisiones: ¿éxito o fracaso? Biblioteca Jurídica Virtual: págs. 907-920.
10 Mathiesen, T. (2005). Diez razones para no construir más cárceles. Nueva doctrina penal.
8 Dret penal a la pràctica Mireia Xifré augmentar el benestar de les víctimes; hauríem de tirar avall un bon nombre de presons i dedicar els diners estalviats en les víctimes; hauríem de canviar tot el sistema punitiu i incrementar l’ajuda de les víctimes en comptes d’incrementar el càstig dels infractors” el manteniment dels presos és molt costós i realment no és eficaç, ni per a la seva pròpia rehabilitació, ni per les víctimes.
Segons Fernández D. l’ideal rehabilitador ha canviat i no s’espera que dins de les sobrepoblades presons pugui dur-se a terme una resocialització exitosa.
Sosté que existeixen delinqüents que no requereixen de tractament, sino que han estat víctimes de circumstàncies imprevistes a les que tots nosaltres estem exposats, al igual que defensa Mathiesen (2005) quan manifesta que els presons normalment son persones amb escassos recursos econòmics, sense treball, ni educació, ni vivència, moltes vegades addictes a drogues, i que no gosen d’una bona salut. D’aquesta manera, de conformitat amb Mathiesen “no hem de permetre que es digui que degut a aquest fracàs el que s’ha de fer es tancar les portes de les presons i després tirar la clau a les escombraries”.
En definitiva, es requereix la participació de tota la societat per aconseguir un canvi positiu en el sistema penal. Som conscients que s’ha de combatre la inseguretat ciutadana entesa com a la por al delicte amb l’ajuda de professionals tant dels cossos de seguretat de l’Estat, com del sistema penitenciari amb la coordinació i ajuda d’altres institucions. Hem d’entendre que aquesta percepció de seguretat no s’aconsegueix privant de llibertat als individus que ens resulten perillosos, sino que existeixen mesures alternatives que poden resultar més eficaces i rehabilitadores. Les presons no rehabiliten, sinó que la seva estància s’acompanya de l’estigma d’haver estat a la presó, de tenir antecedents penals i dificulten la reinserció en l’àmbit laboral, familiar i social; no ajuden a les víctimes i no serveixen per complir un ideal de justícia.
Dret penal a la pràctica Mireia Xifré Bibliografia Comitè d'Ètica de la Policia de Catalunya (2015). Codi d’ètica de la Policia de Catalunya. Recuperat de: http://moodle2.udg.edu/pluginfile.php/565048/mod_resource/content/0/Codid%C3%A8tica-de-la-policia-de-Catalunya-20150128-1.pdf Torres, F. (2015). La percepción de la inseguridad en España. Revista Arbil: nº 62.
Recuperat de: http://www.arbil.org/(62)torr.htm Medina, J. (2003). Inseguridad ciudadana, miedo al delito y policía en España. Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminología: RECPC 05-03. Recuperat de: http://criminet.ugr.es/recpc/05/recpc05-03.pdf Instituto Universitario de Investigación sobre Seguridad Interior (2007). Delincuencia e inseguirdad ciudadana en la Unión Europea. Recuperat de: http://www.iuisi.es/15_boletines/15_2007/doc057-2007.pdf Ministerio del Interior (2014). Balance de la criminalidad 2013. Recuperat de: http://www.interior.gob.es/documents/10180/1207668/balance_2013_criminalidad.pdf/5 62cc539-4a36-470f-8976-7dd305483e5b McNeill, F. (2015). Cuando el Castigo es Rehabilitación. InDret: Revista para el análisis del derecho: págs. 4-20. Recuperat de: http://moodle2.udg.edu/pluginfile.php/567027/mod_resource/content/0/Avaluable.%20 Cuando%20es%20castigo%20es%20rehabilitacion.pdf Mathiesen, T. (2005). Diez razones para no construir más cárceles. Nueva doctrina penal: Nº. 1, págs. 3-20. Recuperat de: http://moodle2.udg.edu/pluginfile.php/567022/mod_resource/content/0/1.%20Avaluable .%20Diez%20razones%20para%20no%20construir%20m%C3%A1s%20c%C3%A1rce les.pdf Fernández, D. (2001). La rehabilitación en las prisiones: ¿éxito o fracaso?. Biblioteca Jurídica Virtual: págs. 907-920. Recuperat de: http://biblio.juridicas.unam.mx/revista/pdf/DerechoComparado/57/art/art4.pdf ...