TEMA 1 - URBANISME (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Urbanisme i Dret del territori
Profesor C.L.
Año del apunte 2016
Páginas 14
Fecha de subida 31/10/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1. La formació del Dret Urbanístic 1. Concepte d’urbanisme i dret urbanístic A) Concepte d’urbanisme Branca del coneixement que estudia l’assentament de la població en l’espai, amb la finalitat de millorar la qualitat de vida. També es pot definir com el conjunt de polítiques i tècniques que s’orienten a la creació i la transformació dels assentaments urbans en el territori. Com el conjunt de coneixements que es refereixen a l’estudi de la creació, el desenvolupament, la reforma i el progrés de les poblacions amb vista a les necessitats materials de la vida humana. Per tant, urbanisme ens porta als termes de “ciutat” i de “població”, de manera que s’ocupa del fet urbà. L’urbanisme s’integra per diferents coneixements sectorials adreçats a l’objectiu de millorar les condicions materials de la vida humana mitjançant la reforma de les poblacions, el desenvolupament o la creació de nous assentaments (arquitectura, economia, sociologia ..). L’urbanisme té una funció instrumental al servei dels ideals de vida i, per tant, en l’urbanisme trobarem posicionaments que es corresponen amb diferents concepcions ideològiques sobre les formes d’organització política i social. B) Concepte de dret urbanístic El dret urbanístic s’entén com aquell conjunt de normes jurídiques que per si mateixes o mitjançant el planejament que regulen, estableixen el règim urbanístic de la propietat del sòl i l’ordenació urbana; també regulen l’activitat administrativa encaminada a l’ús del sòl, la urbanització i l’edificació. • Conjunt de normes que regulen la intervenció pública en la conformació de les ciutats i el procés urbanitzador. • Branca especial del Dret Administratiu que sorgeix per a donar resposta jurídica als problemes d’ordenació territorial que planteja la societat urbana contemporània i que tenen l’origen en la ciutat industrial sorgida de finals del s. XVIII. L’urbanisme té per finalitat l’ordenació física del territori vinculant-la a la propietat per tal de fer compatibles els usos privats amb l’interès col·lectiu. El Dret urbanístic té com a objectius bàsics: a) Fixar el règim jurídic de la propietat del sòl, determinant les facultat i les obligacions (drets i deures) dels propietaris i altres agents sobre aquests. b) Fixar l’ordenació urbana, d’acord amb allò que determini el planejament urbanístic a través dels processos d’urbanització i edificació. Per tant, l’urbanisme el que fa és determinar, sobre un plànol de tot el terme municipal, en què s’ha de transformar la ciutat dins d’un horitzó temporal. Per tant, el dret urbanístic comporta dues coses: d’una banda, es defineix com ha de ser la ciutat (el mapa) i el tipus de sòl que és cada parcel·la i, d’altra banda, segons el tipus de sòl, quins són els drets i deures. Finalment, resta indicar en aquesta introducció que l’urbanisme és concebut com una Funció Pública: un conjunt de potestats en mans de l’Administració per dirigir i controlar el procés de transformació de les ciutats i en què es reconeix la necessària participació dels operadors privats. 2. Urbanisme i ordenació del territori Cal distingir els conceptes “d’urbanisme” i “ordenació del territori”. • L’urbanisme és un fenomen que fa referència als coneixements dirigits a la creació i reforma de les ciutats. • En canvi, l’ordenació del territori és una disciplina més recent, que busca donar resposta als desequilibris territorials i socials a través d’una implantació equilibrada d’usos i activitats al llarg del territori, tot lligant l’ordenació física amb la planificació econòmica i social. Per tant, la seva escala és superior i si l’urbanisme es dedica a cada una de les ciutats, l’ordenació del territori té una escala regional. Així doncs, és un fenòmen diferent que neix més tard i que es basa en el fet que no es poden solventar els problemes de la societat catalana, per exemple, a través de solventar diferents municipis en concret, sino que es fixa en els desequilibris territorials però del territori global (Catalunya). En resum, com fer que no hi hagi desigualtat entre els ciutadans catalans basades en la zona on viuen. (Per exemple, solucionar que a Barcelona hi ha un hospital molt a prop i a la Vall d’Aran es triga molt més en poder arribar a un) La planificació territorial, sobre el que la Generalitat ostenta competències reconegudes en el 148.1.3 CE, es troba regulada a Catalunya en la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política Territorial, si bé la veritable tasca de planificació de tot el territori de Catalunya ha estat impulsada fa relativament poc (primer decenni d’aquest segle) amb la finalitat d’assolir uns objectius que el planejament urbanístic ja existent no podia assolir i per fer front a determinades dinàmiques supralocals. L’esmentada Llei té per objecte establir les directrius d'ordenació del territori català i de les accions administratives amb incidència territorial a Catalunya, per tal de corregir els desequilibris que s'hi produeixen i assolir un benestar més gran de la població. “L'Administració de la Generalitat, aplicant les prescripcions d'aquesta Llei, ha de prendre les mesures necessàries per a assegurar la utilització adequada del territori i per a promoure el desenvolupament sòcio-econòmic amb criteris d'equilibris social i territorial”. “Les mesures que ha d’adoptar l'Administració de la Generalitat en el marc d'aquesta Llei han d'ésser les adequades per a: a) Regular el creixement econòmic i d'activitats a les zones que pateixen problemes de congestió, a fi de millorarhi la qualitat de la vida. b) Fomentar el creixement econòmic, l'augment del nivell de vida i la millora de la qualitat de la vida especialment a les zones del territori que pateixen problemes de despoblament, de regressió o d'estancament. c) Fomentar una qualitat de la vida millor en tot el territori Vist doncs quin són els objectius de la planificació territorial, és evident que l’àmbit de planificació d’aquesta és més gran, d’escala regional, que el del planejament urbanístic, que normalment té caràcter municipal. A Catalunya els instruments de planificació territorial són els següents: • Pla territorial general de Catalunya. • 7 plans territorials parcials (que sumen tot el territori de Catalunya). Són els Plans Territorials de l’Alt Pirineu i Aran, Comarques Gironines, Comarques Centrals, de Ponent, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. • Plans sectorials (infraestructures, mobilitat, ambientals, i altres) i Plans Directors Territorials (d’àmbit més reduït que els Plans Territorials Parcials, i que en s’han dut a terme en algunes parts del territori que es trobaven davant reptes importants diferenciats). L’aprovació dels plans correspon al Govern, excepte en el cas del Pla Territorial General, l’aprovació del qual requereix norma amb rang de Llei (actualment, es tracta de la Llei 1/1995, de 16 de març, d’aprovació del Pla Territorial General de Catalunya). Pel que fa al contingut bàsic dels plans territorials, distingim entre: • Normes: Disposicions de compliment obligat, directes i immediates (ex prescripcions sobre SNU d’especial protecció). De manera que, per exemple, si hi ha un sòl considerat d’especial protecció, això serà una norma i, per tant, el pla urbanístic que s’ha de fer no podrà canviar-ho i ho haurà de respectar determinant que sigui un sòl no urbanitzable. • Directrius: Indicacions adreçades a altres instruments de planejament que les concretaran, transformant-les en normes. (ex percentatge de creixement de la superfície d’un nucli de població). Per tant, és una indicaciò que el planejament ha de transformar. Per exemple, es determina que un municipi pot crèixer un màxim d’un 15%, així doncs, el planejament urbanístic ha de trobar la manera que això es compleixi però amb les mesures que el plantejament urbanístic vulgui prendre. • Recomanacions: S’han de tenir en compte en fer la resta de planificació, però no tenen caràcter vinculant. Per tant, el plantejament urbanístic pot fer-li cas o no. Com a comclusió: La planificació territorial no és un pressupòsit necessari per a la planificació urbanística; tanmateix la seva existència, com hem vist, sí que té efectes en aquesta. Per tant, la idea és que quan hi ha plantejament territorial aquest ha de ser prés en consideracio pel plantejament urbanistic, de manera que no es vinculant el que digui el plantejament territorial pel pla urbanístic. 3. Els antecedents històrics de l’urbanisme Tot i que la preocupació per ordenar el creixement de la ciutat s’ha donat des que aquesta ha existit (ex ciutats romanes), el naixement de l’urbanisme modern s’associa al naixement de la ciutat industrial. Així doncs, l’urbanisme neix per ordenar el creixement i la transformació de les ciutats. La Revolució Industrial comporta els següents canvis en les ciutats: • Invasió de les ciutats per les indústries. • Congestió dels centres històrics. • Creixement desordenat de les perifèries. • Condicions de vida miserable de la classe obrera. Ø Per tant, el naixement de l’urbanisme com a ciencia neixerà al s.XVIII i XIX. La industria deixa de ser una industria ubicada al costat del riu perquè sorgeix la energia elèctrica, de manera que la industria pot estar a dins de les ciutats feudals (la ciutat de carrers estrets, muralles...). Aleshores arriben nous habitants que venen des dels pobles i aquests es tranformen en classe obrera. Aixi doncs, aquesta ciutat feudal absorbeix els creixements i com que han de posar a més gent en el mateix espai, es comencen a aprofitar els espais públics, o on abans hi vivia una familia de 5 en una casa gran, ara hi viuen 10 families de 5. I en aquelles ciutats que s’hi podia contruir a fora de les muralles el creixement era desordenat. Els canvis que hem esmentat es donen en un context de Lliberalisme econòmic. Desinterès dels poders públics en la intervenció pública, i per tant també en l’urbanisme, que es deixa a favor de la iniciativa privada. Queda en mans d’aquesta el “fer ciutat” i fer front a la demanda d’habitatges. Davant d’aquesta situació apareixen els primers corrents que apunten a la necessitat d’una intervenció pública en l’urbanisme, que són les primeres actuacions en matèria urbanística: a) La utopia del S XIX (model de ciutat alternativa a l’existent). Cerca d’una nova alternativa social. Ex Icària. Aquests proposen un canvi de ciutat, una ciutat alternativa, on hi hagi treballadors, escoles per nens, serveis... b) Línia Reformadora: Cerca un conjunt de mesures per a resoldre els problemes que es van creant a la ciutat. En què destaca com a principal objectiu garantir les condicions de vida de la classe treballadora. D’acord amb aquesta segona línia apareixen a a Anglaterra les primeres intervencions públiques en l’urbanisme de tipus higienístic, que són relatives al clavegueram, subministrament d’aigua potable, separació d’habitatges i indústries i salubritat. Aquestes mesures poc a poc es van estenent a la resta de països que han iniciat la Revolució Industrial. A Espanya, com veurem aquestes mesures arriben més tard, fruit de l’endarreriment en fer aquests canvis. Tanmateix, aquestes primeres mesures resulten insuficients per fer front a la indignació de la nova classe obrera, fet que dóna lloc a les revoltes obreres al llarg del S.XIX. Malgrat els principis lliberals, el temor a aquestes revoltes va portar a les les autoritats a adoptar noves mesures reformadores destinades a millorar les condicions de vida de les classes populars. Així doncs, les intervencions públiques es realitzen en dos eixos: a) Els centres històrics degradats b) La nova perifèria de les ciutats Tenim diverses tècniques urbanístiques per transformar la ciutat depenen del sòl, així doncs, actuarem difernt segons si el sol ja sha transformat o no, perquè les necessitats seran diferents. Per tant, ens trobem amb: A. Actuació sobre centres històrics Ja han aparegut usos industrials, de transformació i, a més, hi ha nova població que provoca el creixement de les ciutats, de manera que hi ha una reforma interior de poblacions: conjunt de mesures destinades a resoldre la congestió dels centres urbans provocada per la revolució industrial. Aquests centres, de trama medieval, van sofrir un creixement descontrolat fruit de la demanda de nous habitatges pels obrers, la demanda es va cobrir compartimentant construccions existents, fent noves plantes i ocupant l’espai públic, fets que van comportar un augment de la densitat i insalubritat dels centres, de carrers estrets, sense ventilació i sense serveis urbanístics. Això va provocar que les classes benestant marxessin d’aquests centres històrics. Amb les actuacions de Reforma Interior es tractava (i es tracta avui) de recuperar els centres urbans i donar-los la funcionalitat requerida per a servir a la resta de la ciutat (en tant que s’hi ubiquen els serveis com l’Ajuntament, l’Església, l’hospital, els comerços, etc). Contingut de les actuacions de Reforma Interior: • Determinació del traçat dels nous espais públics (noves places...)(alineació). • Obtenció de terrenys públics (expropiació). • Construcció d’infraestructures i dotació de serveis bàsics. (com el fet que ara arriba el tren) • Definició de característiques edificatòries. • L’actuació constructiva es deixa en mans dels privats. Dues tècniques anteriorment esmentades i que són importants perquè encara es tenen en compte avui en dia són: Ø Alineació: a París, per exemple, la transformació de la ciutat fa que s’obrin uns grans boulevards. A Barcelona, concretament a la Via Laietana, es divideix d’una banda la ciutat antiga (carrers estrets, desordenats, les cases són molt altes en relació als carrers estrets, són humides i fredes a l’hivern, etc.) i d’altra banda una ciutat nova. Així doncs, aquesta via es va fer com a obra pública que satisfà les noves necessitats, concretament fer carrers amples per tal d’ordenar la nova ciutat. En funció de la nova amplada de la via Laietana, que suposà una alineació, es marcarà la propietat del sòl. Així doncs, és una nova tècnica per tal de delimitar la propietat. A través de la alineació dibuixem com ha de ser el nou terreny i quan es vulgui materialitzar aquest carrer, estarem tocant el dret de propietat de les cases que es trobin on volem fer la via laietana, de manera que haurem d’expropiar propietats. Per tant, el que l’alineació fa és delimitar l’espai públic i l’espai privat sobre el sòl, però aquestes propietats també són verticals, de manera que amb aquesta tècnica serà l’amplada dels carrers la que ens dirà quina pot ser l’alsada màxima de les edificacions, la rasant. (Això és així perquè lògicament en un carrer estret si fas un pis molt alt la resta de pisos no podran gaudir de llum i seran humits, tindran males condicions de salubritat). Ø Expropiació: totes aquelles cases que es troben en barris que no compleixen les condicions de salubritat necessitaran espais públics que puguin permetre totes aquelles condicions que no tenen a casa seva per les condicions en les que es van construir, de manera que s’expropiaran propietats per poder construir espais públics on puguin estar-hi, per fer-hi, entre d’altres, places o parcs. La zona verda serà la zona que s’ha d’expropiar per tal de construir la nova via. Com exemples d’operacions de Reforma Interior tenim París amb la construcció de boulevards i jardins. En el cas de Barcelona, en seria un exemple la construcció de la Via Laietana, encara que es produeix més tard (1910). B. La perifèria de la ciutat. L’Eixample. La ciutat va créixer també cap a la perifèria - d’una banda per a ubicar-hi els treballadors nous i de l’altra perquè les classes benestants marxaven dels centres degradats- i, atès els principis del lliberalisme, ho feu de forma desordenada, fruit de les diferents actuacions puntuals de cadascun dels propietaris del sòl. Els poders públics van haver de garantir les condicions urbanístiques de les noves àrees i assegurar la seva connexió amb el centre. Contingut: Es van haver de crear nous instruments jurídics ja que no eren vàlids els usats en la reforma interior atès que les dinàmiques dels dos espais eren diferents, destaquem: • La reparcel·lació com a tècnica per a transformar els terrenys rústics en parcel·les edificables. En aquest sòl no transformat que ha d’assumir els creixements, s’introdueix la tècnica de la reparcel·lació, que consisteix en transformar el sòl rústic en noves parcel·les ordenades. Això es fa de la següent manera: fem que les parcel·les inicials desordenades que tenia la gent en el terreny rústic es transformin en noves parcel·les que seran dels mateixos propietaris i que sí que seran edificables d’una manera ordenada. Per tant, si fins ara hem dit que dins de la ciutat si vull fer una nova plasa he d’expropiar-ho al propietari, quan el sòl no està ordenat el que faig es canviar el dret d el sol inicial en un dret de propietat urbà, de manera que la ciutat surt de les cessions del sòl que faran els propietaris cap a l’Administració per tant que sorgeixi ciutat. • La cessió gratuïta de terrenys destinats a ús públic per part dels seus propietaris, i que permet la participació de la col·lectivitat en les plusvàlues urbanístiques, ja que el teu terreny si pel fet de que l’Administració diu que hi pots construir et dona una plusvalua, un major valor sobre el terreny, sense que tu hagis de fer res. A Barcelona, El Pla Cerdà de 1859. Aquestes intervencions que hem assenyalat (Reforma Interior i Eixamples) així com les seves tècniques constitueixen encara avui instruments fonamentals del Dret Urbanístic (junt amb d’altres d’incorporació més tardana, com anirem veient). cessió del terreny Terreny desordenat - rural Terreny ordenat – urbà 3.1 L’urbanisme al segle XX (poc important) Al llarg del S. XX s’incrementa l’interès per la disciplina urbanística per part dels moviments intel·lectuals de l’època, i apareixen diferents escoles de pensament que propugnen models diversos de ciutat. Destaquem els següents: a) Urbanisme regionalista. La ciutat de mida urbana (30.000 habitants), formada per cases unifamiliars i amb integració amb el camp. El model de “ciutat jardí”, inspirat en el Romanticisme. A Catalunya hi hagueren seguidors importants i en tenim alguns exemples com ara al recinte Güell. b) Funcionalisme racionalista (Le Corbusier, Carta d’Atenes 1933). Ciutat desagregada en 4 zones segons les seves funcions: residència, treball, lleure i circulació. Es tracta d’un moviment més inspirat en el Racionalisme i en la funcionalitat més que en l’aparença. Aquest interès dels teòrics per la matèria ve acompanyat per una progressiva intervenció dels poders públics en l’urbanisme: a) Les revolucions obreres com hem vist, han suposat la transformació d’un Estat lliberal a un Estat que progressivament augmenta la seva intervenció en el fet urbà. b) L’urbanisme es consolida com a una veritable funció pública. Correspon al sector públic la presa de decisions relatives a la transformació de la ciutat: la publificació de l’urbanisme. La publificació de l’urbanisme porta durant el S. XX a la creació i impuls d’una nova tècnica urbanística, una tècnica que anirà sofrint millores al llarg dels anys fins a convertir-se en l’instrument per excel·lència de l’urbanisme modern: Es tracta de la tècnica de la Planificació: Eina per a regular els usos urbans i ordenar el desenvolupament urbà i la seva integració a l’entorn rural. Ja no són els propietaris qui dirigeixen la transformació de la ciutat, sinó que ara ho fa l’Administració. La planificació fa dues coses: 1. Ordena la ciutat (plànol) 2. En funció del que diugui el pla es configurà el dret de tots els propietaris. A mode resum. Hii ha vàries tècniques urbanístiques: alineació, expropiació forosa, reparcel·lació, cessió i planejament. 4. L’urbanisme a l’Estat Espanyol. Evolució històrica A l’Estat Espanyol la Revolució Industrial es produeix més tard respecte dels països de la resta d’Europa i de fet, aquesta comença a Catalunya havent entrat ja el S. XIX. Però per altra banda, el creixement de les ciutats ja s’havia donat amb anterioritat (finals del XVIII) a causa de l’increment de població (degut a millores agrícoles, disminució de la mortalitat i migració del camp a les ciutats). Tanmateix el baix grau d’industrialització provoca que els problemes de precarietat dels assentaments no se sofrissin amb tanta intensitat com en d’altres llocs d’Europa. En aquest context d’endarreriment econòmic, cal entendre que les mesures urbanístiques ordenades pels poders públics de l’Estat no s’adoptessin fins el S. XIX , que fossin més dèbils que en altres llocs i que, sovint, anessin lligades als interessos dels propietaris del sòl, enlloc de destinats a una millora urbanística o social com a Anglaterra. Abans d’analitzar les polítiques urbanístiques que s’adoptaren cal tenir present que políticament, l’Estat espanyol fou hereu dels principis de la Revolució Francesa que destaca pel reconeixement dels Drets Polítics consagrats en la Declaració Universal dels Drets de l’home i del Ciutadà de 1789, entre els quals el Dret a la propietat privada com a Dret Absolut, junt amb Drets de llibertat i igualtat dels ciutadans. El Dret de Propietat privada: • El dret a la propietat privada passa a ser un Dret Fonamental d’acord amb la Declaració de 1789, de manera que s’allibera de constrenyiments feudals, que el limitaven (servituds per exemple). • A partir de la Revolució Francesa aquest nou Dret de propietat donava plenes facultats de gaudi i disposició sobre els bens sense més restriccions que les imposades per la Llei. Així, el seu titular només podia ser-ne privat per raons d’interès públic per expropiació amb la consegüent indemnització prèvia. Aquesta configuració del Dret de Propietat que acabem de veure s’incorpora en la Constitució de Cadis de 1812: “El rei no pot prendre la propietat de cap particular ni de cap corporació ni torbar-lo en la possessió, en l’ús i en l’aprofitament, i si en algun cas calia per un objectiu d’utilitat comuna coneguda prendre la propietat d’un particular, no ho podrà fer sense que al mateix temps el particular sigui indemnitzat i se li faci un bon canvi a la vista dels homes bons”. 4.1 Actuacions urbanístiques a l’Estat Espanyol a la Primera meitat S. XIX: D’acord amb la configuració del Dret de Propietat assenyalada i amb el context econòmic descrit durant aquest període, les intervencions urbanístiques es centren en la creació i manteniment dels espais públics i en manteniment de la salubritat de les ciutats. Pel que fa a les tècniques usades, destaquem l’ús del sistema d’alineacions, mitjançant uns Plànols d’Alineacions, com a instrument d’atermenament de l’espai públic del privat. Les noves alineacions imposaven les amplades dels carrers i aquestes al seu torn, servien per a imposar condicions com l’alçada de les edificacions i per tant les plantes d’aquestes. Òbviament, les alineacions eren obligatòries pels propietaris, de manera que aquests passaven a guanyar terreny municipal o a ser expropiats o a sofrir limitacions en la seva propietat, i per tant, podien suposar una modificació o alteració les propietats privades i del règim jurídic d’aquestes propietats. S’aproven ordenances locals d’edificació (que fixaven limitacions del dret de propietat per raons de policia urbana i regulaven les relacions de veïnatge) i normes sobre limitació d’usos molestos (normes pel que fa als establiments considerats perillosos o insalubles). 4.2 Segona meitat S. XIX. Durant aquesta etapa la tècnica de l’alineació que havia començat en alguns municipis es generalitza a tot l’Estat per mitjà de l’aprovació d’una Real Orden de 25 de juliol de 1864 que la fa obligatòria pels municipis de més d’un cert nombre d’habitants. Cal destacar també en aquelles dates l’intent de realitzar la primera llei d’urbanisme de caràcter general i integral: es tracta del “Proyecto de Ley General para la Reforma, Saneamiento, Ensanche y otras mejoras de poblaciones” coneguda com la Ley de Posada Herrera de 1861. La llei, que no va veure la llum, hagués suposat la introducció de tècniques i principis que s’han convertit en la clau del nostre urbanisme actual, com ara les cessions gratuïtes, les repacel·lacions, les parcel·les mínimes. Descartada aquesta iniciativa per intervencionista, els corrents lliberals van portar a fer una legislació que, amb aquest caràcter, primava els interessos dels propietaris del sòl i, es feu també amb caràcter fragmentari alguna legislació sobre eixamples i reforma interior. La primera Llei d’Eixamples fou de 14 de juny de 1864, data en que ja s’havien aprovat els Plans d’Eixample de Madrid i Barcelona. Aquesta Llei s’ha considerat molt tímida i amb poc abast urbanístic, més orientada a donar resposta al dèficit d’habitatge i a facilitar l’activitat privada d’edificació amb algunes mesures puntuals pel que fa a l’ordenació d’aquests eixamples. Cal destacar que es preveia que l’aprovació dels Plans d’Eixample es fes pel Ministeri. Les cessions de terrenys per part dels propietaris eren considerades voluntàries i no va crear cap càrrega urbanística per aquests, de manera que la urbanització era a càrrec de l’Ajuntament. Molt més interès tenen els Plans d’Eixample de Barcelona i Madrid que es formularen en aquesta època. El primer és especialment significatiu tot i que inicialment va ser considerat com una imposició del Ministeri a la Ciutat Comtal. Destaca pel seu caràcter avançat i innovador i la seva gran qualitat. En aquestst plans es determinava què quan i com es podia edificar, transformant el dret de propietat però amb un problema jurídic important: aquest dibuix de la nova propietat no tenia un paraigua legal, de manera que igual que eren necessaris els plans també erà necessària una regulació legal. La regulació del centres històrics es feu a través de la Llei de 18 de març de 1895 de Reforma Interior i Sanejament de Grans Poblacions. Les previsions normatives dins els centres urbans consolidats foren tímides i bàsicament encaminades a aconseguir els terrenys necessaris per a efectuar reformes i que es trobaven en mans de “propietaris urbans”, a diferència del que passava en les operacions d’eixample. Aquesta Llei introduí novetats per tal de facilitar l’expropiació de finques quan fos necessària i les cessions obligatòries dels propietaris per tal de poder realitzar els nous vials o places de nova construcció necessàries per a la transformació d’aquests espais degradats. A. Legislació urbanística del S.XX fins la Llei del Sòl de 1956. En matèria urbanística aquest període suposa un retrocés en relació a la legislació que acabem de citar. Es multiplicaren els intents de nova legislació destinada a controlar urbanísticament els efectes de l’increment constant de població en les grans ciutats, si bé cap d’elles tingué resultats concrets. Es dictà certa normativa de caràcter tècnic-sanitari de rang menor que conformava instruccions d’higiene pels municipis (neteja, abastament i evacuació d’aigües residuals, eliminació de residus, condicions higièniques dels habitatges etc.). Podem destacar l’Estatut Municipal de 1924, conegut com a Estatut de Calvo Sotelo, que estableix l’urbanisme com una competència ordinària dels Ajuntaments. Es dicten també aquests anys els Reglaments d’Obres, Activitats i Serveis dels Ens locals i el Reglament d’activitats insalubles, nocives i perilloses que van configurant algunes tècniques com la necessitat de llicència prèvia, la zonificació, o els estàndards urbanístics. Aquesta situació de cert estancament normatiu continua durant els anys 30 en què malgrat les grans propostes teòriques de l’època en aquest àmbit, no tingueren traducció en el nostre ordenament. • Cal destacar l’interès de la Generalitat durant l’època en la planificació a escala regional amb l’encàrrec de l’elaboració a Rubió i Tudurí del primer Pla Regional (Regional Planing) que, pels esdeveniments de l’època, es va quedar en “l’Estudi Preliminar i Solucions Provisionals”, i que buscava l’ordenació de tot el territori de Catalunya, configurada com a una Barcelona descentralitzada (Regionalisme). • Des de la Guerra Civil fins a 1956 La necessitat de reconstruir les ciutats fortament afectades per la Guerra porta a que ja el 1939 es dicti una primera legislació destinada a satisfer la demanda d’habitatge sense que contemplés mesures urbanístiques. L’any 1945 s’aprova la Llei de Solars amb l’objectiu de lluitar contra l’especulació del sòl en l’àmbit urbà, i per a aconseguir-ho imposa l’obligació dels propietaris de solars de procedir a l’edificació forçosa en uns terminis concrets. En cas d’incompliment l’Administració podia procedir a la venda forçosa dels solars a un particular que es comprometia a l’edificació. Es creà així el Registre Municipal de Solars d’edificació forçosa. Podem destacar també en aquesta època l’aprovació de legislació especial de Grans Ciutats: és a dir, legislació específica per a cada gran ciutat que s’aprovava conforme cadascuna disposava del corresponent pla urbanístic i que completaven l’ordenació urbanística en aquells aspectes que no eren propis del Pla o bé per donar-li la necessària cobertura legal. Cal tenir en compte que en aquell moment encara no es disposava de legislació urbanística integral i completa. En el cas de Barcelona per exemple, la llei s’aprovà el desembre de 1953. Conclusió. L’estat de la legislació urbanística abans de la Llei del sòl. A l’Estat espanyol arribem a mitjans del s. XX amb una situació de la legislació urbanística següent: a) Existència de certa legislació urbanística bàsicament de reforma interior i eixample de caràcter lliberal i promulgada el segle XIX. b) Aprovació més recent de legislació puntual destinada a resoldre les principals emergències. c) Existència de certes previsions urbanístiques en la legislació sectorial (ex sanitària) i de règim local. d) Inexistència d’una legislació completa de caràcter urbanístic. e) Certa tendència lliberal. L’edificació corresponia als privats. B) La Llei del Sòl de 1956: Llei del 12 de maig de 1956 sobre el règim del sòl i l’ordenació urbana Context històric i social En la pàgina anterior hem vist quina era la situació normativa a l’Estat espanyol. Des del punt de vista històric i social cal destacar l’acabament de la segona Guerra Mundial i en el nostre cas la situació de post guerra. En aquest context, calia reconstruir les ciutats, fer front al creixement urbà d’aquestes degut bàsicament a la immigració del camp i potenciar el desenvolupament econòmic del país, tot i la situació d’aïllament al que la Dictadura havia portat. Els processos urbanístics d’arribada de nova població a les ciutats estaven provocant una forta especulació sobre els preus alhora que donava lloc a nous creixements urbans anàrquics, sense serveis, i en definitiva una situació de caos urbanístic. Aquesta és una Llei de ruptura, innovadora i avançada al seu temps fins i tot en relació amb la resta d’Europa. La seva aprovació suposa el naixement del dret urbanístic modern. A més, suposa la creació d’un Codi orgànic i unitari de tot l’urbanisme, front a la dispersió existent en la normativa anterior. Hi ha un abandonament de la normativa liberal dictada fins al moment. Hem d’assenyalar però que la Llei tingué dificultats molt importants pel que fa a la seva aplicació real, tant deguts a factors polítics propis com a la preparació tècnica dels professionals que l’havien d’implementar des de l’Administració i dels professionals privats. Tot i així, cal fer-ne un balanç molt positiu, suposa la gran obra de la legislació urbanística de la nostra història i els seus fonaments i tècniques perduren avui en tota la legislació d’aquest sector. Característiques a) Introdueix un nou concepte de “Propietat Urbana” . El Dret de propietat del sòl deixa de ser un Dret il·limitat en els termes dels arts. 348, 350 i 353 del Codi Civil i esdevé un dret de configuració legal i reglamentària, desproveït de facultats urbanístiques com a inherents a la titularitat. El ius aedificandi deixa de ser inherent al dret de propietat. El dret de propietat passa a ser un dret delimitat per allò que estableixen les normes urbanístiques i els plans. El fet de ser propietari de sol urbà no et dona dret a edificar, sino que nomes tens el dret d’us i gaudi del bé d’acord amb la naturalesa urbanística del bé, però no l’aprofitament (transformació del sòl), sinó que els únics que poden donar-te dret són les lleis i els plans. Aquest nou concepte de propietat urbana deriva del reconeixement en la propia llei de qu eaquest dret ha de satisfer la funcio social del dret de propietat, que en aquells anys era bàsicament el dret a l’habitatge. Així, l’aprofitament urbanístic constitueix una atribució positiva atorgada pel planejament a canvi del compliment de determinats deures urbanístics que s’imposen per garantir que la propietat compleixi la seva funció social. La delimitació del dret de propietat, justificada per la funció social d’aquesta, es produeix mitjançant les següents tècniques: • La classificació: inclusió dels terrenys en una classe de sòl amb uns drets i deures fixats per la llei (sòl urbà, urbanitzable i no urbanitzable, en els termes actuals). • La qualificació: assignació als sòls d’usos i intensitats (ex industrial, residencial...). b) Determina la direcció pública del desenvolupament urbà. Suposa la “publificació” de l’urbanisme: L’urbanisme passa a convertir-se en una activitat pública dirigida per l’administració. La funció pública urbanística es desenvolupa mitjançant: la planificació, la gestió, la intervenció en l’edificació i ús del sòl i la disciplina. La publificació significa un “monopoli” públic pel que fa a la planificació urbanística: la direcció de la transformació urbana, del creixement urbà, ja no estarà en mans dels privats (els propietaris) sinó els poders públics. La ciutat passa a ser una responsabilitat pública i no el resultat de l’acció puntual de les actuacions promogudes pels propietaris del sòl només limitades per normativa fragmentària de policia urbana i veïnatge. La intervenció dels particulars es limita al dret d’iniciativa i participació en els procediments d’aprovació dels instruments de planejament i en la fase d’execució. També com a col·laboradors del procés d’urbanització. En canvi, l’actuació edificatòria resta en mans de particulars si bé sotmesa a control a través de la necessària obtenció d’una llicència urbanística municipal. Aquesta llei apostava per la expropiació de tots els terrenys on s’havia de fer la ciutat, de manera que s’expropiava a tots els propietaris i els terrenys passaven a ser públics. Tot i que, clarament, per raons econòmiques era pràcticament impossible. c) Incorpora el sistema de planejament. La Llei va preveure un conjunt de plans de naturalesa reglamentària que tenen una doble funció: En primer lloc preveuen l’ordenació física del territori – de tot el territori. I en segon lloc, determinen els aprofitaments urbanístics (usos i intensitats) i els nous desenvolupaments urbans del territori que conforma el seu àmbit. A través d’aquesta doble funció plans defineixen les facultats urbanístiques que corresponen a cada finca i a cada tipus de parcel·la. Els plans, com hem dit són obligatoris ja que constitueixen veritables normes jurídiques de rang reglamentari. Com veurem hi ha diversitat de plans d’acord amb les seves finalitats i objectius. d) Estatalització de l’urbanisme. Passa de ser una competència local exclusivament a tenir un caràcter bifàsic: competències estatals d’aprovació del planejament. Al municipi li correspon la gestió, la intervenció i el control quan no està atribuït a l’Estat. La Llei va tenir poca aplicació fins a 1975. Malgrat que la Llei preveia l’obligació que tots els municipis de més de 50.000 habitants i totes les capitals de comarca haguessin de tenir aprovat el seu propi pla municipal (pla d’ordenació urbanística municipal) pocs municipis van tirar-los endavant i les grans ciutats (com Madrid i Barcelona) van continuar regint-se pels plans ja aprovats amb anterioritat a la Llei, i que aquesta va respectar. A les dificultats tècniques d’una llei tan innovadora calia sumar el context polític que provocava que sovint es duguessin a terme polítiques d’habitatge contradictòries amb els requeriments d’una política urbanística global (ex Actur) que facultava a executar operacions urbanístiques no previstes pel planejament. Finalment, resta indicar que l’any 1975 es va procedir a una reforma de la Llei del sòl, que va culminar amb l’aprovació del RD 1346/1976, de 9 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós d’aquesta Llei. Aquest responia a la mateixa concepció que la Llei anterior però introduïa innovacions importants com nous instruments i canvis en el règim jurídic. Destaquem: • La previsió d’una primera figura de planificació territorial (denominada Pla Director Territorial de Coordinació). • Introdueix el concepte de “sòl urbanitzable no programat”, entès com a reserva per a creixements futurs. • Introdueix els “estàndards urbanístics”, entesos com uns mínims que fixa la llei i que el planejament ha de respectar amb la finalitat de garantir una qualitat mínima i igualitària i reduir la discrecionalitat del planificador. • Introdueix la necessitat de cessió del 10% de l’aprofitament mig del sòl urbanitzable. La Llei es desplega mitjançant 3 Reglaments: planejament, gestió i disciplina. • No canviava la filosofia de la llei, sinó que era una millora per aquelles coses que no havien funcionat. ...

Comprar Previsualizar