11. El desvetllament demogràfic i comercial a partir de l'any mil - PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

RESORGIMENT  DEL  COMERÇ     El   ressorgiment   del   comerç   es   lliga   amb   el   replantejament   de   la   realitat   feudal   i   amb   la   recuperació   de   l’autoritat   reial   i   l’auge   de   les   ciutats,   del   papa   en   recuperació...   així,   es   poden   limitar  els  excessos  de  la  gran  noblesa.       Apareixen   les   confraternitats,   la   conjuratio   à   es   juren   mútuament   que   un   defensa   a   l’altre   i   viceversa,  entre  grups,  etc.  La  seva  força  pot  fracassar  o  triomfar,  davant  d’un  camp  i  una  ciutat  on   hi  ha  gran  violència  per  part  dels  senyors  feudals.         Teories  sobre  l’origen  d’aquest  comerç     Sobre  aquest  món  del  triomf  del  comerç,  molt  tractat  per  la  historiografia,  discussió  sobre  el  seu   començament  à  Problema  en  discussió  des  dels  anys  20  del  s.  XX.     • Teoria   de   Pirenne,   situa   el   renaixement   comercial   i   urbà   al   s.   XI   i   al   Nord   d’Europa   à   Resultat  de  l’acció  de  gent  aventurera  i  nova,  sense  prejudicis.   • Altres  opinions  (M.  Bloch,  R.S.  López)  destaquen  el  paper  de  l’Islam  i  del  Mediterrani  en   el  desvetllament  comercial  d’Occident.     è Així,  uns  diuen  que  és  gracies  a  Normands  i  Frisons,  que  es  mouen  pel  mar  del  nord  i  el   bàltic,   i   entren   a   rius   com   el   Sena   o   el   Loira,   i   compren   allà   on   es   barat   i   venen   on   es   reclama.   Són   els   normands,   segons   Pirenne,   els   grans   motors   d’aquest   intercanvi.   Eren   els  que  abans  havien  robat  l’or  i  el  tornaren  a  posar  en  circulació.  Es  una  teoria  certa,  però   que   no   pot   aplicar-­‐se   a   tota   Europa.   Permet   entendre   el   canvi   del   1000   als   espais   que   s’obren  al  nord  i  a  la  mar  bàltica.     è Però  la  mediterrània  ha  conegut  sempre  una  moguda  comercial.     è Hi   ha   dos   móns   comercials,   el   nou,   i   el   que   ve   ja   de   la   tradició,   el   del   mediterrani.   A   Bèlgica,   Holanda,   Nord   d’Alemanya,   el   comerç   no   estava   fins   aquesta   època,   i   arribà   amb   els   normands   i   frisons,   però   per   aquests   no   es   va   descobrir   el   comerç,   perquè   al   sud   ja   hi   era.  No  és  aplicable  a  tota  Europa.         Comerç  dels  frisons  (s.  VIII-­‐IX)     • • • • • • • És  evident  que  l’empenta  inicial  surt  de  la  pròpia  Europa.   Hi  ha  els  precedents  suecs  i  de  l’àmbit  frisó.   A  partir  del  Mil  s’acaba  amb  el  tancament  del  Mediterrani  i  del  món  eslau.   Els  normands  posaren  de  nou  en  circulació  l’or  de  l’Europa  septentrional  i  central.     El  comerç  a  llarga  distància  mai  es  trencà  (Bizanci,  Islam).   La  nova  realitat  demogràfica  i  els  nous  senyors  reclamen  i  exigeixen  luxe.   Els  mercaders  no  són  contemplats  pel  món  feudal.     1     • El  mercader  s’ha  d’autoprotegir  i  organitzar-­‐se  à  conjuratio  i  revoltes     Cal   saber   que   el   mercat   existeix   i   és   necessari,   i   malgrat   les   prohibicions   eclesiàstiques,   els   mateixos  eclesiàstics  ho  utilitzen.  Però  com  que  el  món  feudal,  tot  i  així,  no  els  contempla  perquè   són  gent  al  marge  de  la  moral,    s’han  de  defensar,  sobretot  perquè  es  belluguen  per  camins  on  no   hi  sol  haver  protecció.       A  vegades  mesures  de  protecció  com  els  usatges  per  part  d’autoritats,  però  la  immensa  manera  de   cops,   els   mercaders   viatgen   junts,   van   en   grups   per   poder   fer   la   seva   activitat,   defensen   el   que   es   comú,  i  donarà  lloc  a  la  formació  de  la  “comuna”  (defensa  mútua  del  que  pertany  a  tots,  del  que   toca  a  tots).  Es  conjuren  (Conjuratio).       Així,   els   mercaders   que   s’ajunten,   que   es   mancomunen,   també   es   conjuren   per   defensar-­‐se   contra   aquells   que   els   extorsionen.   Aquesta   confraternitat   (ajuda   mútua)   serà   la   base   de   la   organització  mercantil,  i  dels  inicis  de  la  ciutat  com  a  organització  institucional  de  la  ciutat.       Al   nord,   sense   precedents   romans   o   organització   romano-­‐germànica,   la   gent   que   s’ha   confraternitzat,   farà   per   manera   d’actuar   conjuntament   per   defensar   els   interessos   comuns,   perquè  no  hi  ha  altres.  I  a  la  vora  estarà  el  senyor  feudal  saquejant,  coaccionant...  caldrà,  amb  la   conjuració,   la   comuna,   actuar   contra   el   noble   feudal,   que   no   te   perquè   ser   un   noble   de   castell.   Pot  ser  un  bisbe  o  abat!       Arribaran  revoltes  comunals,  dels  que  s’han  ajuntat  amb  una  comuna,  es  revelaran  contra  aquells   que  abusen  d’ells  o  els  veuen  com  a  lladres.  La  revolta  és,  doncs,  associable  amb  la  formació  de  la   comuna.       Els  reis  en  general,  així  com  ducs  i  comtes,  solen  ser  tolerants  i  generosos  amb  els  mercaders,  sent   l’antítesi  de  la  noblesa,  que  també  els  emprenyen,  perquè  contesten  la  seva  autoritat,  i  per  això,   aliança   ferma   entre   la   incipient   burgesia   (aquests   confraternitzats)   i   comtes,   ducs,   prínceps   i   emperadors.             • Pirenne  ens  parla  una  mica  de  tot  això,  i  de  que  hi  ha  dos  móns,  el  del  sud  i  del  nord.       Veu  com  al  sud  hi  ha  uns  espais  claus  per  entendre  el  desenvolupament  comercial  i  la  presència   del  mercader  a  la  mediterrània.       A   partir   de   l’XI   tot   això   s’ha   refet,   però   això   no   treu   que   a   la   mediterrània   sempre   s’hagi   mantingut  el  comerç,  mai  s’hi  ha  perdut  el  negoci,  tot  i  que  ho  acabessin  fent  jueus  o  grecs,  però   mai  ruptura  del  comerç.       Però  l’XI,  no  obstant,  revifada,  des  de  l’any  Mil.       Ciutats  com  Venècia  són  paradigma  d’això.  És  una  ciutat  amb  esplendor  cap  al  segle  X,  i  a  l’XI  amb   enorme   volada,   sobretot   quan   el   duc   Pere   Urseol,   que   neteja   de   pirates   l’adriàtic,   assegura   la   2     tranquil·∙litat  del  comerç  a  partir  del  Mil.  Venècia  no  sols  serà  la  senyora  de  l’adriàtic  per  segles  i   segles,  sinó  la  República  que  monopolitzarà  el  comerç  amb  l’Orient  Mitjà  (Bizanci  i  islam),  i  farà  el   gran  negoci  amb  la  sal  i  els  esclaus  nous.  Des  del  segle  VIII-­‐IX  apareix  el  nou  tipus  d’esclaus,  com   els   sarrains   a   Hispania,   o   les   eslaus,   que   per   raons   de   veïnatge,   els   venecians   tenen   a   la   vora,   i   aprofiten.       I   ciutats   que   ja   a   finals   del   X   que   per   la   seva   ubicació   són   pioneres   en   aquest   comerç.   Són   les   ciutats  marineres,  com  Nàpols  i,  sobretot,  Amalfi  (situat  sota  Nàpols)  à  la  costa  amalfitana  és  un   lloc  esplèndid  per  assegurar  productes  i  estar  protegits.  Es  converteix,  abans  del  Mil,  en  el  gran   referent   de   la   ciutat   marinera   de   la   mediterrània.   Quasi   més   que   Venècia.   Ha   estat   la   gran   estratega,   la   primera   ciutat   que   posa   ordre   en   el   comerç,   regula   qui   ha   de   fer   de   mercader.   1ª   en   elaborar  un  codi  de  dret  mercantil  marítim  del  Mediterrani  à  són  les  tauletes  amalfitanes,  66   capítols   en   llatí   inicialment.   Després   s’afegiran   més,   en   llengua   vulgar.   Normes   de   com   ha   de   funcionar   el   comerç   marítim   dels   mercaders   de   la   ciutat.   La   realitat   feia   necessitar   regular   el   comerç,  assegurar  la  seva  protecció,  normes...     Bari,  Brindisi...  à  altres  ciutats  importants  en  aquesta  revifada  comercial.         • PIRENNE  ens  parla,  per  tant,  de  dos  grans  focus  d’expansió  del  comerç:   • VENÈCIA,  des  de  Rialto  i  Torcello.     ú Dominen  l’Adriàtic  i  estan  en  contacte  amb  Bizanci.  Exporten  blats  i  vins  d’Itàlia,   fusta  de  Dalmàcia,  sal  de  les  llacunes,  i  esclaus  eslaus.  Importen  teixits  preciosos  i   espècies.   ú La   Vall   del   Po   (la   gran   autopista   del   mediterrani)   també   s’afegeix   a   aquesta   activitat.  Pavia  és  un  referent.  També  Bergamo,  Cremona,  Lodi  o  Verona.  Àmbits   que   es   desvetllaran   en   especial   a   l’XI.   Les   ciutats   de   la   vall   del   Po   són   molt   importants   en   referència   al   comerç.   Acaben   essent   senyores   d’elles   mateixes   institucionalment.   No   tindran   amo,   emperador   o   rei.   Elles   es   designaran   com   a   “senyories”.  Són  ciutats  independents  (no  confondre  amb  els  Médici,  etc.,  que  es   fan   amb   aquestes   senyories   i   es   fan   anomenar   també   senyories).   Amb   l’atracció   del  seu  comerç  ho  fan.     ú A  la  costa,  Gènova  i  Pisa,  que  s’aboquen  contra  Còrsega  i  Sardenya.   ú Més  enllà,  Marsella  i  Barcelona  àcreixen  molt  a  partir  del  1000.     • Al   NORD:   les   valls   del   Rhin,   del   Mossa   (Lieja)   i   de   l’Escalda   (Cambrai   i   Valenciennes)à   mercader  d’un  altre  tipus  à  no   hi   havia   ciutats   i   n’apareixen   noves,   gràcies   a   la   presència   de   mercaders,   que   han   buscat   llocs   on   vendre   (com   l’entrada   d’un   castell   o   pont)  à   s’han   instal·∙lat  allà  i  han  format  les  “ciutats  noves”.     ú Destaca  la  ciutat  de  Bruges,  protegida  pels  comtes  de  Flandes.  Relacions  estretes   amb  Londres.   ú Sorgeixen  Gante,  Ypres,  Lille,  Douai,  Arras,  Tournai.         Els   mercaders   eren   gent   de   aventura,   que   es   trobarà   sobretot   al   nord,   amb   l’activitat   comercial   que   hi   ha   allà,   que   es   mouen   i   compren   i   venen   sense   moral.   Aquest   és   el   negociant   que   apareix   a   3     l’àmbit   nord.   Sempre   hi   ha   hagut   siris   o   grecs   que   ho   havien   fet   abans   aquí.   I   ben   entrat   el   mil,   en   l’àmbit  mediterrani  hi  haurà  gent  que  es  dediqui  al  nec  ocium,  al  negoci,  a  guanyar  diners.   Hi  Ha  gent  que  no  són  siríacs  o  jueus,  que  estan  lligats  a  la  incipient  vida  urbana.       Qui  són  els  nous  mercaders,  qui  es  dedica  a  fer  l’intercanvi?       El   mercader   de   tota   la   vida   ara   s’estén.   Les   grans   fires   apareixeran   sobretot   a   Florència,   Pisa,   Venècia,  Champagnia,  etc.,  a  les  zones  de  poblacions  comercials.  Junt  al  mercader,  a  més,  molts   jueus   i   musulmans   que   són   acceptats   perquè   porten   coses   d’interès,   però   que   ara   ja   no   són   els   únics.  La  prohibició  de  l’església  feu  en  un  principi  que  el  mercat  quedés  en  mans  de  jueus  i  siríacs   (musulmans),  fonamentalment.       Els  comerciants  són:     • Mercatores,  negociatores,  reclutats   entre   gent  sense   terra,   que  vivien  al  marge  de  la  societat.   Fills  petits  de  pagesos.   • S’enganxaren   a   les   expedicions   venecianes,   pisanes   o   genoveses,   o   de   tantes   ciutats   del   Mar   del  Nord.   • • • A  Itàlia,  alguns  nobles  inverteixen  en  expedicions.   No  hi  falten,  però  cada  vegada  menys,  els  jueus.  Presència  de  grecs  i  musulmans.   Rere  els  peregrins  estan  els  mercaders,  perquè  acompanyen  la  ruta  dels  peregrins.  L’èxit  del   comerç  també  s’explica  pel  peregrinatge.       • Segons  l’Església,  els  comerciants  són  gent  sense  moral,  que  s’aprofita  dels  altres.   • I   també   gent   atrevida   que   s’arriscarà   a   anar   per   el   mar   amb   els   seus   riscos,   però   amb   la   possibilitat  de  fer-­‐se  rics.     • En   el   nostre   cas,   amb   la   frontera   amb   l’islam,   és   un   risc   baixar   a   Còrdova   i   zones   islàmiques,   però   també   estava   la   possibilitat   de   fer-­‐se   ric   amb   això.   I   l’Església   ho   condemnava   com   a   practica  obscena.     • Gracià  ho  diu  clarament  al  fer  la  compilació  del  dret  de  l’Església  “el  mercader  mai  o  casi  mai   és  grat  als  ulls  de  déu”  (al  voltant  del  1100).     • Tanmateix,  1200,  Inocenci  III,  i  després  Tomàs  d’Aquino  à  afirmen  que  aquesta  gent  arriscada   poden   perdre,   fins   i   tot   la   vida,   i   el   que   diu   Tomàs   d’Aquino   acabarà   fixant   la   postura   eclesiàstica  el  que  queda  d’Edat  Mitjana  à  el  mercader  s’accepta.  El  gran  Gracià,  mestre  dels   cànons  de  Bolonya,  ho  negava.  Però  les  coses  es  modifiquen.     • Tot   i   així,   malgrat   el   que   diu   Inocenci   III   o   Tomàs   d’Aquino,   l’Església   continua   sent   reticent,   sobretot  amb  qui  es  comercia  à  comerciar  amb  l’islam,  enemic  de  la  fe,  sempre  serà  mal  vist.   • Fins   al   segle   XIV,   és   condemnat   per   l’Església   comerciar   amb   els   musulmans   (Alexandria,   Jerusalem,   nord   d’Àfrica...),   es   penalitzat   per   l’Església.   Però   qui   passa   sense   el   que   aquests   territoris   ofereixen?   Pequen   i   després   compensen   amb   almoina   o   caritat.   Els   comerciants   ho   segueixen  fent,  i  compensen  aquest  pecat  fent  almoines.     4     Així  doncs,  els  mercaders  són  gent   qüestionada   per   l’Església,   que   viu   al   marge   de   la   societat,   que   fan   coses   necessàries   davant   l’obsessió   pel   luxe   i   certes   necessitats,   que   porten   a   necessitar   comprar  a  Orient,  compensat  amb  almoines  com  acte  de  penitència.     Venècia  à  els  que  la  configuren  inicialment  són  gent  pròxima  a  la  pirateria  i  el  saqueig.  Els  seus   inicis  venen  d’això,  de  gent  sense  pudor  moral,  perquè  assalten  ciutats  de  Croàcia,  Eslovènia...  per   interessos.  I  imposen  a  Constantinoble  (1213)  un  imperi  llatí,  a  partir  de  la  quarta  creuada  !  Només   per   poder   econòmic,   per   obtenir   diners.   Les   conseqüències   de   la   pressa   de   Constantinoble   són   molt   fortes.   Bizanci   ja   no   serà   el   mateix.   Però   tornant   a   l’origen   del   que   eren   els   venecians,   passava  com  amb  els  frisons  i  els  normands.       Però   a   Itàlia   això   no   val.   Són   gent   que   sempre   ha   fet   el   comerç,   que   cada   cop,   per   ser   rentable,   es   fa  més,  perquè  a  sobre  ja  no  es  tan  arriscat  si  no  t’allunyes  massa.         El  caràcter  rural  del  comerç     El  nou  comerç  es  caracteritza:     • • • • • Estreta  interrelació  amb  l’entorn  rural.   La  ciutat  necessita  el  camp,  i  el  camp  la  ciutat.   Els  camperols  són  els  primers  que  mercadegen  a  ciutat,  i  alguns  es  fan  rics  gràcies  a  això   El  camperol  acaba  atret  per  la  ciutat  i  s’aprofita  del  creixement  de  l’espai  urbà.   La  Barcelona  del  voltant  del  Mil  n’és  un  bon  exemple.     La  BCN  del  XI,  que  ha  començat  a  sortir  fora  de  la  muralla,  a  construir  fora  dels  murs  romans.  I  ha   construït  al  voltant  dels  camins.  Al  voltant  d’aquí,  molts  mercaders  i  eclesiàstics.  Parròquies  fora   muralles   (com   Santa   Maria   del   Mar).   Aquesta   Barcelona   que   creix   i   necessita   cols,   cereals,   etc.,   productes   rurals,   els   que   li   donen   aquests   serveis,   els   que   es   presenten   al   gran   mercat   de   Barcelona,  coneguda  com  a  Plaça  del  Blat  (actual  Plaça  de  l’Àngel),  són  gent  rural,  i  passa  arreu,   comença   a   produir   el   que   la   ciutat   demana,   i   faran   per   manera   de   guanyar   diners   per   invertir.   Procés   de   consolidació   d’aquests   pagesos   que   s’han   anat   fent   rics   i   han   acabant   sent   gent   de   rellevància  a  la  Barcelona  del  segle  XIII,  burgesos.  Així,  procedència  rural  dels  grans  mercaders,   dels   grans   burgesos.   Són   gent   que   cap   a   finals   del   XI   acaben   instal·∙lant-­‐se   dins   de   la   ciutat   i   enriquint-­‐se.  Pagesos  que  s’enriqueixen  a  partir  del  reclam  de  la  ciutat.       ELS  PEREGRINATGES     Gran  importància  dels  peregrinatges  per  marcar  rutes.  El  de  Compostela  és  el  millor  exemple  de   ruta  religiosa  que  també  passa  a  ser  comercial,  fet  generalitzat.       • Els  peregrinatges  posen  en  moviment  multitud  de  gent,  sobretot  a  partir  de  l’any  Mil.   • Són  masses  que  es  desplacen  des  de  l’Europa  central  cap  a  Jerusalem,  Roma  o  Sant  Jaume  de   Compostel·∙la.   5     • Moltes  ciutats  es  desenvolupen  en  funció  de  la  presència  i  acollida  de  peregrins:  Lleó,  Sahagún,   Burgos,   Santo   Domingo   de   la   Calzada,   Pamplona,…   Apareixen   barris   de   “francos”,   “ruas   de   francos”,…     • Santa  Fe  de  Conques         Itineraris     Ja  en  vam  parlar  amb  els  carolingis,  però   l’XI  és  el  gran  segle  de  construcció    de  ponts  i  camins   nous,  amb  confraries  i  institucions  piadoses  situades  al  camí,  per  acollir  els  que  hi  passen  per  allà.   Segle  de  febre  constructiva  d’obra  pública.       Per  terra:       Es   recuperen   les   antigues   vies   o   se’n   fan   de   noves:   “via   francisca”,   “via   morisca”,   “strata   cardonensia”…     • Nous  traçats.   • Nous  camins:  els  carros  són  de  dos  eixos  i  4  cavalls.   • Camins  en  forma  d’estrella  al  voltant  de  cada  vila  o  ciutat.   • De   gran   importància   a   l’Europa   del   sud.   Fou   decisiva   l’obertura   dels   camins   dels   Alps   (pas   de   Sant  Gotard,  1237)  que  permeteren  unir  Itàlia  i  alemanya  sense  passar  per  França,  i  atragueren   molts  mercaders  de  les  fires  de  Xampanya.   • Les  rutes  terrestres  tingueren  un  paper  secundari  a  l’Europa  septentrional.     Fluvial:       Més  seguretat  i  rapidesa.     • Penetren   ràpidament   dins   d’Europa   (Sena,   Loira,   Garona,   Roine,   Danubi,   Po,   Rhin,   Mossa,   Mossela,….)   • Ponts  de  fusta  i  després  de  pedra:  obra  pietosa  i  de  confraries  (S.  Ermengol  d’Urgell:  Tres  Ponts,   Pont  de  Bar,  …).   • Ús  d’embarcacions  planes  i  ràpides.     Marítim:       Progressos  lents  al  Mediterrani.     • Avenços  grans  al  Nord.   • Sempre  navegació  de  cabotatge.       Àmbits  econòmics     6     • Zona  nòrdica:  comerç  d’homes:  mercenaris,  esclaus.   • Ruta  del  Danubi:  controlada  pels  alemanys.   • Mediterrani.  Itàlia:  Controlat  per  Amalfi  i  Venècia.  Després  també  per  Pisa  i  Gènova.         Mercats  i  fires     MERCATS     • Fins  als  s.  XII-­‐XIII  no  són  regulats  pels  prínceps.   • Primera   fase:   Mercats   petits   tocant   a   esglésies   i   castells   o   muralles   (p.   ex.   Lleó,   els   dimecres;   Barcelona,  a  plaça  del  Blat;  París,  Saint-­‐Denis,  Pavia,…).   • Segona  fase:  1050…  estables       FIRES:     Es   consoliden   al   XII   i   XIII,   cada   cop   més   especialitzades.   Hi   ha   ciutats   que   no   en   volen,   com   Venècia,   que   ha   en  té   prou   amb   els   seus   mercaders.   Són   ells   els   que   surten   fora,   no   volen   que   els   venguin  de  fora,  només  que  els  comprin.  Milà  igual,  mai  demanà  dret  de  mercat  o  fira,  així  com   Gant.     • Més  amples,  major  dinàmica  i  major  duració.   • Lés  més  importants  són  les  de  Xampanya  (Reims,  Yprés,  …)   • Les  més  antigues  són  del  s.  XI,  creixen  al  s.  XII,  i  són  molt  nombroses  al  XIII.   • En  funció  dels  poders  públics,  de  la  ubicació  i  de  la  connexió.   • El  ritme  dels  temps  (agrícola,  ramader,…).   • No  hi  ha  arreu  (No  en  tenen  ni  Milà  ni  Venècia,  ni  Gant).     • Fan  consolidar  el  dret  mercantil:  Usatges.   • Guiatges:  camins  oficials  protegits,  mercaders  i  mercaderies  protegits.   • “Ius  mercatorum”.   • GRACIÀ:  “L’home  mercader  mai  o  quasi  mai  pot  plaure  a  Déu”     Concepte   de   mercader   à   marginat   per   l’Església,   que   es   defensa   amb   les   conjuratio...   Gracià   nega   que   puguin   salvar-­‐se,   plaure   a   Déu.   Però   els   temps   canvien   i   les   mentalitats   i   les   lleis   s’adapten.  Així:     Canvis  d’actitud:     • Recordem  l’inventari  de  Sanaüja  (Guillem  Guifrè  d’Urgell)   • Gregori   VII   (fi.   S.   XI)   amenaça   als   violadors   de   mercaders   à   no   trastoca   els   canons   però   amenaça  els  que  violen  els  mercaders,  que  al  cap  i  a  la  fi  aixequen  catedrals,  parròquies,  etc.,   per  compensar  el  seu  pecat  al  comerciar.  És  un  primer  pas.     • El  1080  s’aixeca  una  església  per  als  mercaders  a  Wurgburg.   7     • Alexandre  III  (1175)  diu  que  si  poden  perdre  també  tenen  dret  a  guanyar  à  a  finals  del  XII,   per  primer  cop  diu  una  cosa  que  Inocenci  III  repren  i  Tomàs  d’Aquino  farà  seve:  aquesta  gent   també   arrisca   la   vida   en   anar   a   buscar   coses   que   aquí   no   hi   ha,   pel   que   es   just   que   puguin   guanyar   diners,   que   se’ls   recompensi.   Primer   papa   que   es   posa   a   favor   de   la   justificació   del   lucre.     • Inocenci  III  (1197)  canonitza  Homobonus,  mercader  de  Cremona  à  primer  en  canonitzar  un   mercader.  Diu  que  tot  i  que  sigui  mercader,  si  fa  coses  bones,  pot  anar  al  cel.  Homobonus  es   canonitzat   com   a   Sant   perquè   al   final   de   la   seva   vida,   tot   i   haver-­‐se   lucrat   a   partir   de   les   misèries  dels  altres,  ha  fet  bones  obres.   • Tomàs  d’Aquino,  que  finalment  fixa  l’escolàstica,  deixarà  molt  clar  que  la  posició  del  mercader   és  més  que  legítima,  i  que  si  perd  també  té  dret  a  guanyar,  i  si  fa  obres  de  misericòrdia  pot   anar  al  cel.  Al  XIII,  el  mercader  ja  resta  perfectament  integrat  en  els  ideals  de  l’Església.       • El  mercader  és  protegit  pels  prínceps,  i  l’utilitzen  com  a  forma  de  pressió  per  evitar  que  la  llana   arribi  a  altres  indrets,  o  qualsevol  producte  elaborat  o  matèria  primera.  O  per  especular.   • Se  sotmet  el  mercader  a  taxes  especials,  a  canvi  de  protecció  i  salvaguarda.   • Hi  ha  aliança  entre  ells  per  defensar-­‐se,  les  Hansas,  confraries  i  més  tard  gremis.   • Les   fires   de   Xampanya   o   les   d’Itàlia   provoquen   l’aparició   de   les   Universitates   mercatorum,   amb   precedents  des  del  s.  XII.     • • •   • •   •   • La  Ferias  de  Champagne.  Noticias  de  estas  ferias  enviadas  a  la  sociedad  de  los  Tolomei  de  Siena  por  un  asociado   en  1265          Aquí  las  mercancías  se  venden  tan  mal  que  parece  imposible  vender  alguna  cosa;  y  hay  inmensa  cantidad  de  ellas.   La  pimienta  no  se  vende  bien.  El  jenjibre  vale  de  22  a  28  dineros,  depende  de  la  calidad.  El  azafrán  ha  tenido  mucha   demanda  y  se  vende  a  25  sueldos  la  libra  y  ya  no  hay  nada  en  el  mercado.  La  cera  de  Venecia  a  23  dineros  la  libra.  La   cera   de   Túnez   a   21   dineros   y   medio.   El   socio   de   Scotto   tiene   un   lote   de   mercancías   y   no   consigue   venderlas;   está   intentando   enviarlas   a   Inglaterra   para   venderlas   allí.   La   buena   moneda   de   Friburgo   vale   57   sueldos   y   6   dineros   el   marco.   El   tarí   de   oro   19   libras   y   10   sueldos   el   marco.   El   oro   en   polvo   según   la   calidad.   El   augustal   a   11   sueldos   la   pieza.  Los  florines  en  la  feria  de  Saint-­‐Ayoul  valían  8  sueldos  cada  uno,  más  un  dinero  a  causa  de  la  cruzada,  pero   ahora  no  creo  que  los  puedan  vender  por  más  de  8  sueldos.  La  moneda  de  Le  Mans  vale  un  quinceavo,  es  decir  15   sueldos  de  Le  Mans  equivalen  a  2  sueldos  turolensis.   Paoli  y  Piccolimini:  Lettere  volgari  del  siglo  XIII  scrita  de  Senesi.   Las  Ferias  de  Flandes   En   Flandes   hay   muchas   y   variadas   ferias   como   se   verá   a   continuación   ordenadamente   expuesto.   La   feria   de   Yprés   comienza   el   primer   día   de   Cuaresma,   y   en   la   segunda   feria   de   Cuaresma   se   exponen   los   paños   por   la   mañana   continuando  así  hasta  la  cuarta  feria,  y  después  al  final  de  la  tarde  se  grita  “ara”  y  ya  no  se  venden  más  paños  desde   entonces;  hasta  quince  días  más  tarde  transcurre  el  periodo  de  pago  de  dicha  feria.  La  feria  de  Brujas  comienza  a  8   días   después   de   Pascua   de   Resurrección   y   al   cabo   de   14   días   comienzan   a   exponer   los   paños   durante   tres   días;   acabados  estos  tres  días  por  la  tarde  se  grita  ara  y  ya  no  se  muestran  más  paños...La  Feria  de  Tourout  comienza  el  29   de  junio.  La  de  Lille  el  día  de  Santa  María  de  Agosto...  la  de  Messines  el  dia  de  san  Remigio  que  es  1  de  octubre.   SORGIMENT  D’UN  BURG  NOU:   Bruges  (Brujas)  (llegit  a  classe)     …Per   tal   de   donar   satisfacció   a   les   mancances   i   necessitats   dels   habitants   de   la   fortalesa   (no   parla   de   ciutat!   Sinó   d’un   lloc   emmurallat   on   hi   ha   castell),   començaren   a   arribar   davant   la   porta,   a   la   sortida   del   castell,   diversos   negociatores  (aquells  que  no  es  dediquen  a  l’oci,  que  fan  negoci),  o  sigui,  mercaders  d’articles  costosos,  i  molt  aviat   taverners,   després   també   hostalers   per   a   l’alimentació   i   l’acolliment   dels   que   feien   negocis   amb   el   senyor   (sovint   present   a   la   zona)   (aquests   mercaders   formaran   comuna   per   lluitar   contra   el   senyor   de   bruges)   o   d’aquells   que   feien   cases  i  preparaven  albergueries  per  a  persones  que  no  eren  admeses  a  l’interior  de  la  plaça  (s’està  formant  un  burg     8     al  camí  del  castell!  Això  es  el  que  es  diu  al  final  del  text)c(la  plaça  és  el  castell,  on  el  senyor  no  vol  als  mercatores,  que   es  queden  fora,  on  faran  la  seva  vida).       • •   • La  frase  que  es  repetia  sempre  per  part  dels  mercaders  era:  “Anem  al  pont”!  (no  anem  al  castell!),  perquè  la  ciutat  es   fa  a  l’entrada,  al  costat  del  pont.    Els   habitants   s’aferraren   tant   a   l’indret   que   molt   aviat   hi   nasqué   una   ciutat   importantíssima   que   encara   avui   conserva  el  nom  vulgar  de  “point”,  perquè  “Brugghe”  significa  “pont”  en  llengua  vulgar.   JEAN  LELONG,  cronista  de  Saint-­‐Bertin  (s.  XIII).     Una  de  les  ciutats  on  destaca  el  comerç  és  Bruges.  Gran  descricpió  de  l’inici  d’una  ciutat  del  nord  que  no  té  precedents   romans.         Desenvolupament  dels  mètodes  comercials.     Comerciar   era   arriscat   tant   pel   qui   s’endinsava   pel   mar   per   les   rutes   comercials   com   pel   qui   arriscava  el  capital.  Per  això  es  va  fer  habitual  els  mètodes  de  comerciar  mitjançant  pactes  entre   dues  parts,  una  que  arrisca  la  majoria  del  capital  aportat  (soci  capitalista)  i  la  que  arrisca  la  vida   endinsant-­‐se   en   l’expedició   (soci   gestor).   La   següent   taula   reflexa   el   que   aportava   i   rebia   cada   part,   segons   els   dos   tipus   de   sistemes   que   s’utilitzaren   (primer   el   colleganza   i,   després,   el   de   comanda)       COLLEGANZA  o  Societas  maris     • Soci  gestor                    Capital  à      X          Treball    à  tot                Guanys    à  X  +  ½  Guanys   • Soci  capitalista                                  à      2X                                  à  res                                                à2X  +  ½  Guanys       COMANDA     • Soci  gestor                                              à    res                                      à  tot                                                à    ¼  guanys   • Soci  capitalista                                à    Tot                  à  res     à    ¾  guanys       Molt  utilitzat  a  Barcelona,  i  a  Itàlia.  El  cas  més  emblemàtic  és  el  de  Francesco  Datini,  mercader  de   Prato.   Treballa   amb   7   companyies   col·∙lectives   (Avinyó,   Pisa,   Firenze,   Genova,   Barcelona,   València   i   Mallorca);  i  3  individuals  (Avinyó,  Pisa  i  Firenze);  i    2  industrials  (Arte  della  lana  e  Arte  della  tinta,  a   Prato);   i   una   bancària   (a   Firenze)   i   una   domestico-­‐patrimonial-­‐mercantil   (a   Prato).         Banca  i  finances     • La  majoria  dels  banquers-­‐canvistes  procedien  d’Asti  i  Piacenza,  Florència  i  Siena.   • També   de   la   ciutat   de   Cahors   (França).   El   mot   “cahorsí”   és   sinònim   de   banquer   o   prestamistaà   Cahorsins   es   sinònim   de   prestamista,   perquè   aquesta   era   llavors   la   ciutat   on   més  es  realitzava  aquesta  activitat.  A  Itàlia,  Florència  i  Siena,  son  les  grans  ciutats  banqueres.       9     A   partir   de   l’XI,   junt   l’activitat   del   comerç,   hi   ha   també   el   tema   de   la   prestació   de   diners,   del   préstec,   que   fins   llavors   ho   feien   els   que   no   eren   condemnats   per   l’Església   o   la   legislació   civil   que,  inspirada  en  l’Església,  prohibia  fer  de  prestamista  o  usurer.       Tanmateix,  es  pot  fer  de  prestamista  sense  pecar,  com  dient  que  jo  te’ls  deixo  en  plata  i  tu  me’ls   tornes  en  or.  Aquí  no  es  parla  d’usura,  sinó  d’una  obra  de  caritat.  Es  callen  la  paritat,  tot  i  saber-­‐la,   i  guanyen  molt  sense  que  consti.  No  pot  ser  perseguit  ni  per  les  lleis  canòniques  ni  civils.  Hi  ha  llocs   on  aquesta  pràctica  acaba  essent  habitual.       • El   préstec   és   prohibit   per   l’església,   però   els   eclesiàstics   el   necessiten   i   l’usen,   sobretot   el   Papa  per  cobrar  tributs   • Els   mercaders   internacionals   es   dediquen   al   préstec   com   a   activitat   subsidiària.   Accepten   dipòsits  a  interès  i  a  més  atorguen  préstecs  a  interessos  força  més  elevats.   • Sovint,  per  escapar  de  les  penes  eclesiàstiques,  es  deixa  diners  en  un  tipus  de  moneda  i  s’han   de  tornar  en  una  altra:  en  el  canvi  hi  ha  el  lucre  o  guany  (ningú  regular  la  equivalència  de  les   monedes).         •   • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • BIBLIOGRAFIA     RECUPERACIÓ  D’OCCIDENT.  REVOLUCIÓ  COMERCIAL.  MÓN  RURAL.       BERNARD,   Jacques:   Comercio   y   finanzas   en   la   Edad   Media   (del   900   al   1500),   «Historia   Económica   de   Europa.   I:   La   Edad  Media»,  ed.  C.M.  Cipolla,  Barcelona,  Ariel,  1979,  pp.  295-­‐361.   CIPOLLA,  Carlo  M.  (ed.):  Historia  económica  de  Europa.  1:  La  Edad  Media,    Ariel,  Barcelona,  1979.   CONTAMINE,  Ph.:  L’économie  médiévale,  A.  Colin,  edit.,  París,  2003.   2 DUBY,  Georges:  Economía  rural  y  vida  campesina  en  el  Occidente  medieval,  Barcelona,  Península,  1973 .   DUBY,   Georges:   Guerreros   y   campesinos.   Desarrollo   inicial   de   la   economía   europea   (500-­‐1200),   Madrid,   Siglo   XXI,   3 1978 .   DUBY,  G.:  El  año  mil.  Una  nueva  y  diferente  visión  de  un  momento  crucial  de  la  historia,  Gedisa,  Barcelona,  1988.   FOSSIER,  Robert:  la  infancia  de  Europa.  Aspectos  económicos  y  sociales,  Edit.  Labor,  Barcelona,  1984.   GROHMANN,  Alberto:  Fiere  e  mercati  nell’Europa  occidentale,  Mondadori,  Milano,  2011.   HODGETT,  G.:  A  Social  and  Economic  History  of  Medieval  Europe,  London,  1972.   KINDLEBERGER,  Charles  P.,  Histoire  financière  de  l’Europe  occidentale,  Paris,  Economica,  1986.   FOURQUIN,  Guy:  Histoire  économique  de  l’Occident  médiéval,  Paris,  Armand  Collin,  1979.   LÓPEZ,  Roberto  S.:  La  revolución  comercial  en  la  Europa  medieval,  Barcelona,  El  Albir,  1981.   MISKIMIN,  H.A.:  La  economía  de  Europa  en  el  Alto  Renacimiento,  1300  a  1460,  Madrid,  Cátedra,  1980.   MOORE,  R.  Y.:  The  First  European  Revolution  (c.  970-­‐1215),  Blackwell,  Oxford,  2000.     PIRENNE,  Henri:  Historia  económica  y  social  de  la  Edad  Media,  México,  Fondo  de  Cultura  Económica,  1980.   PIRENNE,  H.:  Las  ciudades  de  la  Edad  Media,  Alianza  edit.,  Madrid,  1972  (espec.  Cap.  4).   POLY,  J.P.;  VAUCHEZ,  A.;  FOSSIER,  R.:  El  despertar  de  Europa,  950-­‐1250,  Crítica,  Barcelona,  2000.   POUNDS,  Norman  J.,  Historia  económica  de  la  Europa  medieval,  Barcelona,  Crítica,  1981.   RODOLFO  IL  GLABRO:  Cronache  del’anno  Mille  (storie),  Mondadori  edit.,  Milano,  1996.       10     ...

Tags: