Psicobiologia I 2.1 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicobiologia
Año del apunte 2013
Páginas 71
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

PSICOBIOLOGIA CURS 2013 – 2014 2n de PSICOLOGIA Psicobiologia curs 2013 - 2014 ÍNDEX TEMÀTIC BLOC I: SISTEMES REGULADORS I EMOCIONALS.
UNITAT 1. Control neuroendocrí de la conducta.
1.1. Concepte de Psicobiologia.
1.2. Nivells d’integració de la informació: sistema reticular, sistema límbic i neuroescorça.
1.3. Sistema endocrí, sistema nerviós i conducta.
1.4. Genètica i ambient: períodes crítics, plasticitat cerebral i reserva cognitiva UNITAT 2. Conducta tròfica.
2.1.
2.2.
2.3.
2.4.
Senyals per a la ingestió de sòlids i de líquids.
Mecanismes implicats en el control de la ingestió.
Senyals de sacietat.
Modulació de la conducta tròfica.
UNITAT 3. Conducta sexual.
3.1. Desenvolupament i maduració sexual: factors genètics i hormonals. Cicle menstrual 3.2. Influències hormonals en la funció sexual 3.3. Mecanismes neurals implicats en la funció sexual 3.4. Fases de la resposta sexual humana 3.5. Característiques de la sexualitat humana: l’evolució de l’amor UNITAT 4. Emocions (Estrès i conducta agressiva) BLOC II: NEUROCIÈNCIA COGNITIVA.
UNITAT 5. Aprenentatge I memòria.
UNITAT 6. Conducta especial.
UNITAT 7. Llenguatge.
UNITAT 8. Conducta social.
UNITAT 9. Processament numèric i càlcul.
UNITAT 10. Sistema executiu.
2 Psicobiologia curs 2013 - 2014 UNITAT 1. Control neuroendocrí de la conducta.
1.1.
Concepte de Psicobiologia. La Psicobiologia sorgeix cap al s.XX com a creuament entre la tradició psicològica i la tradició biològica.
Per tant, podem concloure que la Psicobiologia té com a objecte d’estudi les bases biològiques de la conducta; atès que a diferència d’altres disciplines psicològiques el que fa és emfatitzar en el fet que el comportament és una propietat biològica.
- Pel que fa a la a les bases biològiques de la conducta: explicant quins processos la posen en marxa, quines estructures estan involucrades, com es regula, quina finalitat té i com s’ha anat modelant al llarg de la filogènia (evolució de les espècies) i la ontogènia (evolució al llarg de la vida d’un mateix l’individu). E-O-R.
- I pel que fa a la conducta, en termes psicobiològics; l’estudi del conjunt de manifestacions públicament observables, regulades pel sistema neuro-immunoendocrí, mitjançant les quals l’animal com un tot, en resposta a un estímul intern o extern, es relaciona activa i adaptativament amb el medi ambient. Així doncs, una conducta eficaç assegurarà la supervivència de l’individu.
Els processos mentals també són objecte d’interès de la Psicobiologia tot i que no són conducta, són processos neurals que intervenen decisivament en l’aparició del comportament, en el seu control i la seva regulació.
Els processos mentals s’assemblen a les conductes en algunes de les seves característiques: - Estan regulats pel sistema neuro-immuno-endocrí.
- Es produeixen en resposta a un estímul intern o extern.
Es diferencien de les conductes en: - No són manifestacions públicament observables.
- No són accions mitjançant les quals l’animal, com un tot, es relacioni adaptativa i activament amb el medi ambient.
1.1.1. Aproximacions fonamentals a l’estudi de la conducta. Genètica i ambient.
3 Psicobiologia curs 2013 - 2014  Existeixen diverses perspectives per a estudiar les bases biològiques de la conducta: 1. Descriptiva. Es pot descriure la conducta a nivell estructural (Quins tipus de memòria existeixen?) o funcional (quin paper té la memòria de treball en l’aprenentatge?). En termes d’actes o processos detallats, com enumerar les posicions del braç durant el moviment. Per a ser útil per al coneixement científic ha de ser una descripció precisió, destacant els trets essencials de la conducta, utilitzant amb exactitud els termes i les unitats de la conducta.
2. Evolutiva (filogenètica). La teoria de l’evolució de la selecció natural de Darwin destaca els fets de la continuïtat de la conducta i els processos biològics de les espècies que tenen un avantpassat comú, els trets conductuals i corporals.
- Continuïtat de la conducta i dels processos biològics degut a un arbre genealògic comú.
- Diferències específiques d’espècie que han evolucionat com a adaptacions a dif.
medis.
3. Desenvolupament (ontogènica). Es tracta del procés de canvi d’un individu al llarg de la seva vida, des del naixement fins a la mort. Per exemple, el primats presenten la capacitat d’aprenentatge creixent durant l’etapa del desenvolupament, per tant, fa falta una maduració prolongada dels circuits neurals per a tasques complexes 4. Funcionalitat. Cada conducta té una finalitat concreta, però totes pretenen la supervivència de l’individu o la conservació de l’espècie (mitjanant la reproducció).
5. Mecanismes biològics. Estudiant els mecanismes corporals que possibiliten la conducta, sobretot les relacions entre circuits neurals, es pot conèixer la seqüència de processos electrofisiològics i bioquímics que es produeixen entre la captació inicial de la informació i la seva recuperació per la memòria.
6. Aplicacions. Hi ha diversos nivells d’estudi de la conducta. Els psicobiològics utilitzen diversos nivells d’anàlisi: nivell social (conductes dels individus a nivell social), nivell orgànic: cervell, medul·la espinal, nervis perifèrics, regions funcionals membranoses, circumvolució hipocampal, etc. amb l’objectiu de millorar la salut i el benestar dels humans.
Les explicacions científiques solen implicar l’anàlisi del nivell d’organització més bàsic que el de la funció que hi 4 Psicobiologia curs 2013 - 2014 ha que explicar, aquest enfoc es coneix com a: reduccionisme.
 Existeixen diversos nivells d’anàlisi per a l’estudi de la conducta: - Subjecte - Espècie. Pautes de conducta característiques en l’espècie.
- Població. Comportaments comuns al conjunt d’individus de la mateixa espècie que viuen en una zona concreta.
- Grup: dinàmica dels membres del grup social. Ex. Jerarquia.
- Diada: dos individus relacionats, la parella sexual o la mare amb la cria.
- Individu: un sol subjecte pot presentar un comportament innovador.
- Conducta - Macro/molar. Des del moviment del cos.
- Micro/molecular. Fins als neurotransmissors encarregats de l’agressió.
- Context - Experimentals. Màxim control i manipulació de les variables. Permet relacionar mitjançant causa-efecte.
- Observacional. Total espontaneïtat, en aquest cas no hi ha relacions causa-efecte.
Exemple. Estudi de la memòria de cares (macro) durant l’envelliment en les residències de Catalunya (població), anant a conviure amb ells i observant la seva conducta (observacional).
1.1.2. Tècniques emprades en psicobiologia.
ESTRUCTURA. Forma, gruix cortical, densitat...
- Tomografia computeritzada (TC).
Utilitzada en clínica.
Tècnica ràpida, senzilla, no invasiva i assequible. Emissió de rajos X sobre una part de l’organisme i reconstrucció al PC en forma d’una imatge amb diferents valors de densitat segons la composició i consistència dels teixits estudiats.
 Ràpida, econòmica.
 - Baixa resolució i ús de radiacions ionitzants.
Ressonància Magnètica estructural (RM). Utilitzada en investigació. Tècnica no invasiva. Imatge obtinguda a partir de les ones emeses pels protons d’hidrogen després de sotmetre’ls a polsos electromagnètics de radiofreqüència a dins d’un camp magnètic. Amb un PC 5 Psicobiologia curs 2013 - 2014 s’interpreten les ones emeses per cada zona (o vòxel). Es poden obtenir diversos tipus d’imatges: T1, T2, FLAIR, DTI són les més emprades. Permet treure diferents tipus d’imatge potenciant la substància blanca o grisa.
 Bona resolució, no radiacions. D’elecció en ciència i clínica.
 Camps magnètics, costosa, mín. Freqüència de 7 minuts, no metalls, artefactes.
FUNCIÓ. Funcionalitat de les àrees estudiades.
Activitat elèctrica - Electroencefalografia (EEG). Registre de l’activitat elèctrica cerebral mitjançant la col·locació d’elèctrodes al crani. Els potencials evocats, en concret, són canvis breus en una senyal de EEG com a resposta a un estímul sensitiu. Cada una de les ones correspon a la resposta d’una àrea determinada.
 No invasiva, d’elecció en investigació, la millor resolució temporal. Econòmic i transportable fàcilment.
 - No s’obté imatge.
Magnetoencefalografia (MEG). Utilitzada en investigació. Anàlog magnètic al EEG, registre de l’activitat magnètica que produeixen un conjunt de neurones.
Permet registre de l’activitat elèctrica i de la localització tridimensional.
 No invasiva, investigació, la millor resolució espacial que EEG.
 Elevat cost de l’equipament.
Activitat metabòlica i hemodinàmica - Ressonància Magnètica funcional (RMf). Es basa en l’augment sanguini a una zona cerebral. Aquest es manifesta per un augment de la sang oxigenada que la RM detecta i és indicatiu d’activitat neural.
 No invasiva, d’elecció en investigació. La millor resolució espacial entre tècniques funcionals, però menor que la RM.
 Temps de visualització (2ms) i reaccions cerebral de 500 ms.
- Tomografia per emissió de positrons (PET). Estudi de la perfusió cerebral mitjançant l’administració de radioisòtops (traçador) que emeten rajos gamma. Els traçadors queden atrapats al cervell (1h) i un PC registra els rajos emesos. La SG capta molt més que la SB. Hipocaptació indica zona necròtica.
 Detecta anomalies no detectables amb TC o RM  Injecció de radioisòtops, la més baixa resolució espacial 6 Psicobiologia - curs 2013 - 2014 Tomografia per emissió de protons (SPECT). Mesura de metabolisme, flux i volum sanguini, O2, NT… Basat en la quantificació del nombre de rajos gamma emesos per l’encèfal després de l’administració d’una substància emissora de positrons (radioactiva, ex. F18). Aquests són captats per un PC que ho converteix en una imatge.
 Més resolució que SPECT i es pot analitzar quantitativament  Injecció de radioisòtops, Lesions utilitzen radioisòtops (molècula ionitzada, radioactiva) que s’injecta a la sang, aquesta s’uneix a la glucosa i va pel torrent sanguini.
- Transitòria: Estimulació magnètica trasncranial (TMS). Estudi dels canvis funcionals associats a una lesió adquirida (ex. ictus, traumatisme cranioencefàlic, tumor…)  Invasiu  En humans (evidentment), no es pot provocar a propòsit - Permanent: Lesions adquirides. Aplicació d’un pols magnètic al crani que pot inhibir (efecte lesionat transitori) o activar la regió cerebral on s’aplica. Estudi dels canvis funcionals després de l’estimulació  Emprada en investigació,  No es poden estimular regions subcorticals MÈTODES D’ANÀLISI DE LES DADES OBTINGUDES.
- Tècniques d’anàlisi qualitatives: per les tècniques de neuroimatge estructural.
escales de severitat....
- Tècniques d’anàlisi quantitatives: per les tècniques de neuroimatge estructural i funcional (estudi metabolisme i hemodinàmica). Voxel Bases Morphometry (VBM).
Tècnica semi-automàtica que utilitza la informació continguda en cada unitat de volum d’una RM (vòxel) i unes imatges de RM referència (un cervell estàndard).
Permet quantificar els canvis de densitat i gruix (estructural) o d’activitat (funcional) del cervell.
Estudis principalment grupals, no individuals: Es compara la densitat i la concentració del teixit d’un grup de subjectes (a cada vòxel de la seva imatge de RM) amb la de la imatge de RM estàndard/ o entre grups de manera que es pot localitzar on hi ha les diferències.
1.2.
Nivells d’integració de la informació: sistema reticular, sistema límbic i neoescorça.
7 Psicobiologia curs 2013 - 2014 1.2.1. El SN des de diverses perspectives - Descriptiva  l’estructura El SN central està constituït per l’encèfal i la medul·la.
El SN perifèric pels nervis espinals i els Ganglis.
El SN somàtic es relaciona amb l’acció, mentre que el SN autònom o vegetatiu amb el repòs.
- Ontogènica  Evolució al llarg de la vida de l’individu - Filogenètica  evolució al llarg de les espècies - Funcional  processos i funcions que pot realitzar La mida relativa del cervell si importa, així com el grau d’organització i complexitat Al·locòrtex - Articòrtex: format per la formació hipocampal i la circumvolució cingulada. 3 capes cel·lulars.
- Paleocòrtex: escorça olfactòria (bulb i escorça piriforme). Sense capes.
- Neocòrtex o isocòrtex. Les escorces més noves. 6 capes cel·lulars.
EL SN des d’una perspectiva funcional (mecanismes) 3 grans blocs funcionals: a. Sistema reticular b. Sistema límbic c. Neoescorça Principi general. Jerarquia funcional. Els nivells més elevats donen major 8 Psicobiologia curs 2013 - 2014 precisió i flexibilitat a la conducta.
a. El SISTEMA RETICULAR. Organització i significat funcional.
Estructura - Xarxa de més de 90 nuclis interconnectats formant una complexa xarxa neural (reticle = xarxa) - Localitzada al tronc de l’encèfal.
Funció - Vegetativa. Regulació de la pressió arterial, ritme cardíac i respiració. To vital.
Motora. To muscular Sensorial. To cortical Sustenta el sistema reticular activador ascendent (SARA), encarregat del manteniment de l’arousal.
Organització - Aferències. Medul·la i tronc (informació vegetativa, motora i sensorial).
Eferències.
Vies descendents. Nuclis de nervis espinals i medul·la espinal.
Vies ascendents. Tàlem, hipotàlem, àrees límbiques i escorça.
Connexions - Localització. Locus caeruleus de la protuberància.
- Projeccions. Escorça cerebral, tàlem, hipocamp, cerebel, tronc encefàlic i medul·la espinals.
- Funcions. activació cerebral i relacionat amb la vigilància.
Dopaminèrgiques.
.localització. Àrea tegmental ventral (ATV) i la substància nigra del mesencèfal.
.projeccions. Sistemes nigroestrial, mesolímbic i mesocortical.
.funcions. augmenta la vigília, regula l’activació conductual i l’inici de la resposta motora.
Participen en l’emoció, el pensament i la memòria.
Colinèrgiques.
9 Psicobiologia .localització. Zona mesopontina: nuclis LDT i PPT.
n.banda diagonal i septum .projeccions. Tàlem, tronc cerebral, escorça cerebral, .funcions. activació cortical, regulació memòria o son curs 2013 - 2014 Prosencèfal basal: amígdala i hipocamp.
REM.
Serotoninèrgiques.
.localització. nuclis del rafe .projeccions i funció: .Sistema límbic i neoescorça: modulació conductual (condcuta sexual, alimentació, aprenentatge). Dolor i funcions vegetatives.
.àrea preòptica: inhibició neurones gabaèrgiques.
.nucli supraquiasmàtic. Modulació de la sensibilitat a la llum i regulació homeostàtic del son i la vigília.
.neurones colinèrgiques del tronc: inhibició del son REM.
En cas de lesió del sistema reticular? - Hemorràgia cerebral amb herniació de tronc.
- Traumatisme cranioencefàlic.
b. El sistema límbic. Organització i significat funcional.
Estructura - Escorça (circumvolució cingulada, formació hipocampal, àrea piriforme i entorrinal, circunvulució parahipocàmpica).
- Subcortical (tàlem i hipotàlem, àrea septal, amígdala, zones dels GB: nucli accumbens i estriat ventral).
Funció - Motivació. Conducta tròfica (alimentació/fugidaatac) i sexual (aparellament/reproducció/cura de cries).
- Aprenentatge. Coordinació d’inf. genètica i ambiental.
- Emoció.
Característiques - Descàrrega mantinguda. Que es manté després d’haver desaparegut l’estimulació.
Són emocions mantingudes. Ex. Emoció que queda després d’una pel·lícula.
- Llindra d’excitació molt baix. Ex. a partir d’una olor, evocar tot el record.
10 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Connexions - Neurals.
.intralímbiques. circuit de Papez .extralímbiques.
Neoescorça (prefrontal) Tronc - Endocrines. Eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal Quines connexions estarien implicades en aquests casos? - Tinc gana… però m’espero que queda molt poc per sopar… - Una persona acaba de sortir del cinema, entra a casa seva i recorda l’escena de terror de la pel·lícula que acaba de veure. S’augmenta el to muscular per si ha de sortir corrents - L’estimulació tàctil de quan el nadó està mamant pot provocar que l’hipotàlem porti a l’alliberació d’oxitocina c. La neoescorça. Mapes topogràfics i significat funcional. S’encarrega de fer moviments de forma útil i adaptativa en diferents situacions.
1. Tipus de cèl·lules (segons la senyal produïda) - Excitatòries. NT (glutamat i aspartat) . espines dendrítiques (contactes i propagació) . axons llargs (vies còrtico-corticals més curtes) . constitueixen les vies eferents . neurones piramidals i algunes estrellades - Inhibitòries. NT (GABA) . sense espines dendrítiques (menys contactes i propagació) . axons curts . són interneurones . neurones estrellades 2. Capes de l’escorça 6 horitzaontals a la neoescorça i 4 a l’al·loescorça les capes són iguals a totes les àrees? 11 Psicobiologia curs 2013 - 2014 El gruix de les capes canvia en les àrees del cervell segons la funció que tenen.
- Escorça sensorial: més proporció de capes IV que V.
- Escorça motora: més proporció de capes V que IV.
2 carct. fonamentals d’organització.
a. Interacció vertical i horitzontal.
- Connexions entre capes de l’escorça.
- Connexions còrtico-corticals (entre diverses regions de l’escorça) b. Columnes corticals. Es descriuen clarament a l’escorça sensorial, menys evidència en altres zones, especialment les àrees associatives.
- Interconnexió entre neurones majoritàriament vertical Columna de cèl·lules orientades en posició vertical que componen un mini-circuit (150-300 neurones formen circuits de 0.5-2 mm de gruix) Unitat funcional mínima de l’escorça S’agrupen en unitats més grans (ex. Visió una columna respon a una orientació particular i les adjacents a diverses orientacions successives) Estructura.
- Mapes corticals. L’escorça cerebral es pot dividir en mapes topogràfics en base a diversos criteris estructurals. Les àrees de Brodman: estudi citoaquitectònic de l’escorça.
Delimitació d’àrees citoarquitectònicament diferents, segons les caract. funcionals diferenciades. AB22 Àrea de Wernicke. Comprensió del llenguatge - Lòbuls 3. Àrees sensori als, motores i d’associació.
12 Psicobiologia - curs 2013 - 2014 a. Àrees sensorials.
Cada sentit té les seves pròpies àrees sensorials.
- Primàries. Reben aferències directament dels sistemes sensitius o del tàlem (nucli de relleu sensorial).
- Secundàries.
Reben aferències de les àrees primàries del mateix sentit. Processament de la informació.
b. À rees motores .
Primàries. Elaboració de les ordres motores que es transporten per les motoneurones fins als músculs efectors.
Secundàries (premotores i motora suplementària). Planificació del moviment. Envia informació a l’àrea motor primària.
c. Àrees associatives o terciàries.
Funcions.
- Integració (associació) de múltiples senyals (multimodal) de les zones sensorials secundàries i altres zones associatives.
- Nexe d’unió entre les zones sensorials i motores.
- Responsable dels processos psicològics superiors (llenguatge, personalitat...) . parietal. Atenció i reconeixement.
. prefrontal. Planificació, control de la conducta...
. temporal. Processament superior de senyals visuals i auditives.
ÀREES D’ASSOCIACIÓ MULTIMODAL CORTEZA LÍMBICA: 13 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Incluye: la circunvolución del cíngulo, la parahipocámpica.
Aporta información sobre las emociones. Es capaz de incorporar aprendizaje cultural y social.
Responde a las situaciones de manera más ajustada que las zonas límbicas subcorticales.
Conecta con el área prefrontal y la corteza posterior (POT) CORTEZA POSTERIOR (POT). Realiza la síntesis de las diversas sensaciones. Conecta con el área prefrontal.
CORTEZA ANTERIOR (PREFRONTAL). Es el nivel superior en la jerarquía cognitiva y moral.
Tiene tres subdivisiones: dorsolateral, orbitofrontal y basomedial.
PRINCIPIS D’ORGANITZACIÓ FUNCIONAL 1. A cada sistema funcional intervenen diverses regions de l’encèfal que realitzen diverses tasques en el processament de la informació 2. Els components de sistema funcional estan connectats per vies identificables 3. Cada part de l’encèfal es projecta de forma ordenada cap a la següent, creant així els mapes topogràfics 4. Els sistemes funcionals tenen una organització jeràrquica 5. La informació sensitiva es processa de forma seqüencial i en paral·lel 6. La informació sensitiva d’àrees unimodals de l’escorça convergeix a les àrees multimodals.
7. La seqüència del processament de la informació està invertida en el sistema motor 14 Psicobiologia curs 2013 - 2014 15 Psicobiologia 1.3.
curs 2013 - 2014 Sistema endocrí, sistema nerviós i conducta.
Per a la psicobiologia la conducta, és el conjunt de manifestacions públicament observables, regulades per sistema neuro-immuno-endocrí, mitjançant les quals l’animal com un tot, en resposta a un estímul intern o extern, es relaciona activa i adaptativament amb el medi ambient. Per tant, es dóna bidireccionalitat en les relacions. És un sistema únic i integrat de defensa que té com a objectiu les finalitat adaptatives de l’individu, és a dir, supervivència. Aquests, actuen de manera organitzada i coordinada per a l’adaptació en el medi ambient i la supervivència de l’individu com a finalitat.
1.3.1. SISTEMA ENDOCRÍ.
Està constituït per un conjunt d’òrgans i teixits encarregats de la secreció d’hormones.
És un sistema de comunicació, que utilitza la sang com a vehicle, i que en última instància està dirigit pel SNC.
L’estructura d’aquest és: - Hipotàlem. Encarregada de regular el sistema endocrí. (diencèfal).
- Hipòfisi. Rep ordres de l’hipotàlem i les envia a la resta de glàndules.
- Anterior: adenohipòfisi.
- Posterior: neurohipòfisi.
- Glàndules. Segreguen hormones.
COMUNICACIÓ HIPOTÀLEM – HIPÒFISI.
Anatòmicament units per l’infundíbul (axons i vasos sanguinis).
- Hipotàlem – adenohipòfisi. Comunicació sanguínia. L’hipotàlem envia hormones alliberadores o inhibidores de la neurohipòfisi.
Per exemple, l’hormona FSH (fol·lículo-estimulant). Aquesta permet la maduració dels òvuls durant la 1a fase del cicle menstrual (fol·licular) durant 15 dies.
Després a la fase luteínica (no maduració). Mitjançant el cervell, el sistema endocrí regula aquest procés, envia neurones alliberadores cap a l’adenohipòfisi, que alliberen FSH com a resposta per torrent sanguini fins als ovaris, la qual només actua a les glàndules amb receptors. la FSH segueix circulant per tot el cos, torna a pujar al cervell i aquest 16 Psicobiologia curs 2013 - 2014 interpreta la informació, envia ordre a la hipòfisi d’aturar d’alliberar FSH quan el nivell ja és molt elevat.
- Hipotàlem – neurohipòfisi. Comunicació axonal d’hormones (neuromoduladors com la vasopressina i oxitocina). La hipòfisi les emmagatzema i les allibera sota ordres COMUNICACIÓ HIPÒFISI – GLÀNDULES.
Pel torrent sanguini -FSH: Hormona folículo-estimulant -LH: Hormona luteinitzant -GH: Hormona del creixement -ACTH: Hormona adenocorticotròpica -TSH: Hormona estimulant del tiroides -PRL: Prolactina -MSH: Hormona melanocitoestimulant REGULACIÓ DEL SISTEMA ENDOCRÍ. MECANISMES DE FEEDBACK - Negatiu. El més comú. Alts nivells d’una hormona fan que s’aturi la seva alliberació.
Positiu. Alts nivells d’una hormona n’augmenten l’alliberació. Ex. Alliberació d’oxitocina (promou la contracció de l’úter) als parts, com més oxitocina més contraccions.
LES HORMONES.
Glàndula suprarenal.
17 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Escorça suprarenal: Androstendiona: Patró de pèl a l’adult, desig sexual a les dones Hiperplàsia adrenal congènita: Masculinització de les dones Cortisol: Resposta immune, estrès i depressió Síndrome de Cushing: Dèficits cognitius i símpt. Depressius Medul·la adrenal: Adrenalina i NA: atac-fugida Timus: Producció de cel·les del sistema immunitari Tiroides Tiroxina: Metabolisme i dt del SN Hipertiroidisme: Anisetat, irritabilitat i insomni Hipotiroidisme: Depressió, canvis estructura del SN (menys espines dendrítiques, mort neural…), dèficits d’aprenentatge Cretinisme: Dèficit hereditari. Retard mental Gònades Testicles: Andrògens (testorsterona): característiques sexuals primàries masculines, producció d’esperma i agressivitat.
Ovaris: Estrògens: característiques sexuals primàries femenines, desig sexual de les dones, canvis d’humor (síndrome premenstrual), conducta maternal.
1.3.2. SISTEMA IMMUNITARI.
Sistema encarregat de desencadenar les respostes de defensa davant d’agents estranys.
Format per òrgans i teixits linfoides que tenen una estructura integrada.
Estructura: - Òrgans linfoides primaris: tipus i medul·la òssia (generen cèl·lules immunitàries).
Òrgans linfoides secundaris: bazo i sistema linfàtic.
Tipus de respostes dels sistema immunitari: 18 Psicobiologia - curs 2013 - 2014 Inespecífiques. Barreres anatòmiques (amígdales) o respostes inflamatòries.
Específiques. Genera defensors per a cada tipus de bacteri. Linfocits i anticossos.
El sistema immunitari i la conducta.
- Quan hi ha activació del sistema immunitari Disminució de l’activitat general Disminució de l’activitat exploratòria general Disminució d’ingesta del menjar Inhibició de la conducta sexual Empitjorament de l’aprenentatge Símptomes d’ansietat Per efecte de les CITOQUINES al SNC.
La disminució d’activitats conductuals que es podreix en les persones malaltes podria ser una estratègia altament organitzada que reflexaria una reorganització a nivell central de l’estat motivacional 1.3.3. SN, el sistema endocrí i el sistema immunitari amb la conducta.
1.3.4. Modulació de l’activitat entre sistemes. L’hipotàlem és el centre encefàlic fonamental en la comunicació 19 Psicobiologia curs 2013 - 2014 que s’estableix entre el sistema immunològic, el SN i el sistema endocrí ja que integra les respostes emeses per aquests sistemes.
Sistema endocrí-Sistema nerviós Les hormones poden actuar com a neuromoduladors.
Alguns exemples: Els esteroides i la les hormones tiroidees estan implicades en les primeres etapes del neurodesenvolupament Hormones del sistema endocrí són NT del SN (adrenalina i NA) Sistema endocrí-Sistema nerviós La oxitocina és una hormona que s’allibera per promoure les contraccions del part. Les regions del cervell implicades en la formació del vincle afectiu també tenen receptors d’oxitocina.
Sembla, doncs, que els augments d’oxitocina en el moment del part promouen alhora les contraccions i la formació del vincle afectiu marefill (tema 3) Sistema immunològic- Sistema nerviós- Sistema endocrí A través de molècules alliberades per les cèl·lules immunològiques: Citokines: Substàncies químiques alliberades per les cèl·lules immunitàries -Pèptids, hormones i NT Les citokines i els NTpoden modular el funcionament del SN idel sistema endocrí, produïnt canvis en l’activitat nerviosa i endocrina 1.4.
Genètica i ambient: períodes crítics, plasticitat cerebral i reserva cognitiva.
20 Psicobiologia curs 2013 - 2014 1.4.1. PLASTICITAT CEREBRAL. Capacitat de canviar (crear, eliminar, modificar) sinapsis, estructura i fisiologia segons la situació ambiental, ja sigui externa (ambient) o interna (hormones, anormalitats genètiques...).
Es manté al llarg de la vida, constituint un mecanisme bàsic de l’aprenentatge, creixement i desenvolupament.
L’exposició a un entorn enriquit, en contraposició a un entorn empobrit es relaciona amb un augment de la mida de l’encèfal: - Augment de cèl·lules glials.
Augment de dendrites.
Major densitat d’espines dendrítiques.
L’exposició a un entorn empobrit, en contraposició a un entorn enriquit es relaciona amb els dèficits cognitius.
Nens adoptats a romania: retard en el desenvolupament que millora quan conviuen en família.
Factor clau per grau de recuperació: EDAT ADOPCIÓ abans dels 4 mesos el QI normal, 19 mesos QI baix.
CARACTERÍSTIQUES.
- Canvi o reorganització de les estructures nervioses Resultat d’un canvi en les condicions ambientals (experiència): desenvolupament normal o lesions Finalitat adaptativa Es manifesta en múltiples nivells: expressió de gens, canvis neuroquímics, neuroanatòmics, funcionals Es produeix al llarg de tota la vida (en la infància moment més àlgid) TIPUS.
21 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Estretament relacionat amb els tipus de canvis ambientals o d’experiències de les que parlem: - Independent de l’experiència: Vinculada a funcions innates, imprescindible per la supervivència (ex. capacitats sensorials, conductes motores, socials i llenguatge). Les habilitats es desenvolupen en uns períodes crítics, sempre que no hi hagi un impediment (ex. privació).
- Depenent de l’experiència: Vinculada a aprenentatges concrets (ex. idioma què parlem, tocar un instrument…). Les habilitats es desenvolupen en funció de l’ensenyança rebuda i està present tota la vida.
Instrumentistes de corda: Major representació de la mà esquerra a l’escorça motora.
La mida era directament proporcional a l’edat que s’havia començat a tocar Bilingüisme: les àrees corticals implicades en una segona llengua apresa a l’edat adulta són diferents que les implicades en la llengua materna. Si les dues llengües s’han après a la infància s’activen les mateixes zones.
- Plasticitat del desenvolupament. Els canvis i el procés de maduració del SN defineixen els períodes crítics Període crític: Moment en què els circuits cerebrals, implicats en una funció determinada, presenten una particular receptivitat per processar cert tipus d’informació i no una altra.
Hi ha un programa genètic de base que, per poder dur-se a terme requereix d’una determinada modalitat d’informació sensorial en un determinat moment temporal. Si coincideixen les dues senyals es reforça la sinapsi i per tant un desenvolupament normal.
Si no, hi ha alteracions del desenvolupament.
22 Psicobiologia curs 2013 - 2014 23 Psicobiologia curs 2013 - 2014 RECUPERACIÓ D’UNA LESIÓ.
L’edat és un factor determinant de la plasticitat: Els efectes d’una lesió i la possibilitat de recuperació funcional són diferents en infants que en adults Infància: 3 períodes    0 – 1 any: Lesions amb gran dèficit associat 1-5 anys: Lesions amb reorganització funcional i de les funcions lingüístiques -> 5 anys: Lesions amb recuperació funcional mínima RESERVA COGNITIVA. Parlem de reserva cognitiva quan parlem de resistència / resiliència del cervell davant del dany.
FACTORS. Educació, activitat ocupacional, alimentació, pràctica d’exercici, activitat social, activitats d’oci.
24 Psicobiologia curs 2013 - 2014 UNITAT 2. Conducta tròfica.
2.1. Senyals per a la ingestió de sòlids i de líquids.
Claude Bernard. “ la constància del medi intern és una condició necessària per a que es doni vida lliure”. Per tant, paral·lelament, d’una perspectiva biològica es pot relacionar amb la necessitat d’equilibri del cos, és a dir, dels processos homeostàtics, com un sistema similar.
Per una altra banda, el SN és un sistema de relació, i com que l’ambient extern és canviant, s’ha de combinar l’equilibri amb el control dels canvis externs.
SISTEMES REGULADORS I HOMEOSTÀTICS Llavors, enfront aquests canvis externs als quals s’ha de fer front, els sistemes reguladors i homeostàtics hi intervenen per a conservar la constància del medi intern, fonamental per la supervivència. Els processos interns es dediquen a mantenir el medi corporal constant (temperatura i set) així com a optimitzar l’adquisició i ús d’energia alimentària (gana).
ELEMENTS DELS SISTEMES REGULADORS I HOMEOSTÀTICS: 1.
2.
3.
4.
Variable del sistema: la característica que s’ha de regular. (temperatura).
Valor fixe establert: valor òptim de la variable del sistema. (22 ºC).
Detector: controla la variable del sistema. (termòstat).
Mecanisme de rectificació: torna la variable del sistema al valor establert. (aire condicionat, calefacció).
MECANISMES DELS SISTEMES REGULADORS I HOMEOSTÀTICS: El FEEDBACK NEGATIU és el mecanisme pel qual els sistemes homeostàtics es regulen, quan el detector detecta que els nivells de la v. del sistema cauen per sota el valor establert, activa el sist. regulador fins que els valors tornin a ser òptims. Un cop assolit el llindar, el detector enviarà ordres al sist. regulador de nou perquè deixi de funcionar.
CONDUCTA D’INGESTA.
Dins la conducta d’ingesta com a sistema regulador trobem senyals d’inici, així com de sacietat: 25 Psicobiologia curs 2013 - 2014 GANA. nocions bàsiques de metabolisme.
Tipus d’aliments: - Carbohidrats Lípids - Proteïnes Altres Combustible Cos: Àcids grassos Cervell: glucosa Construcció Les reserves més immediates provenene del fetge (dipòsit de carbohidrats del SNC), encarregat de proporcionar-nos-los en la fase de dejú per a enviar glucosa al SNC. El fetge recull la glucosa restant del metabolisme i la converteix en glucogen, tot emmagatzemant-la, al matí, en dejú s’utilitza aquest glucogen. La resta del cos utilitzarà els triglicèrids com a reserves a llarg plaç descomposant-los en àcids grassos i glicerol.
En dejú, quan no tenim prou energia, allò que s’utilitza per innervar i metabolitzar les reserves, és el sistema sismpàtic. I a la fase d’absorció s’activa el parasimpàtic.
FASE DE DEJÚ: fase del metabolisme durant la qual no hi ha nutrients disponibles al sistema digestiu; en aquesta fase la glucosa, els aa i els à.grassos s’obtenen del glucogen, les proteïnes i el teixit adipós.
26 Psicobiologia curs 2013 - 2014 FASE D’ABSORCIÓ: fase del metabolisme durant la qual s’absorbeixen nutrients del sistema digestiu; durant aquesta fase la glucosa i els aa constitueixen la principal font d’energia de les cèl·lules i l’excés de nutrients s’emmagatzema al teixit adipós en forma de triglicèrids.
GANA. INGESTA i sacietat. SENYALS.
Les senyals per a iniciar l’estimulació de la ingesta, es donen entre fases, quan el cos comença a emprear les reserves però que les necessitats de les cèl·lules encara no estan satisfetes.
Les senyals que inicien la ingesta no són iguals que les senyals que inicien la sacietat. Hi ha un “desfase” entre l’acte de menjar (mecanismes de rectificació) i el canvi de la variable del sistema (restabliment dels valors òptims). Els mecanismes de sacietat són més ambientals que no pas fisiològics.
Es comença a menjar perquè els valors de la variable sistema han baixat però no deixem de menjar perquè ja han recuperat el valor normal (cal la digestió).
AMBIENTALS.
- SOCIALS.
Horaris. Existeix un patró de no modificació dels horaris d’ingesta, en canvi, si existeix la modificació de la quantitat ingerida. Si ens saltem l’esmorzar, l’hora de dinar serà la mateixa però possiblement la quantitat ingerida superior. En canvi, si esmorcem molta quantiat, potser a l’hora de dinar (mateixa hora) dinarem menys quantitat. És a dir, existeix xuna relació negativa entre la quantitat ingerida en un àpat i l’àpat posterior (no quan la quantitat és assignada).
Nombre de comensals. Existeix relació directa positiva entre el nombre de comensals i la quantitat de menjar ingerit. La relació entre la quantitat ingerida en un àpat i l’àpat anterior s’elimina si hi ha comensals.
- ENTORN.
- SELECCIÓ DE DIETA.
- Sacietat sensorialment específica.
- Aversió condicionada al gust.
FISIOLÒGIQUES.
- ESGOTAMENT DE NUTRIENTS. Existeix una relació entre la quantitat de nutrients ingerits en un àpat i la quantitat ingerida en l’àpat posterior.
- Glucoprivació. Brusca caiguda del nivell de glucosa disponible per les cèl·lules. Causada per una disminució de la glucosa en sang o per substàncies químiques que inhibeixen el metabolisme de la glucosa (2-DG).
27 Psicobiologia curs 2013 - 2014 - Lipoprivació. Brusca caiguda del nivell d’àcids grassos disponibles per les cèl·lules.
Causada per substàncies químiques que inhibeixen el metabolisme dels àcids grassos.
- Proteïnoprivació. No relacionada amb la conducta d’ingesta.
RECEPTORS.
El fetge pot metabolitzar glucosa i àcids grassos i, per tant, els receptors detecten els nivells d’aquests.
El cervell no pot metabolitzar aa i els receptorsn només detecten els nivells de gluocsa, als nuclis del tracte solitari o a l’àrea postrema del bulb.
No obstant...
- La secció del nervi vague no es relaciona amb alteracions totals de la conducta d’ingesta sino que només suprimia la ingesta o gana produïda per lipoprivació.
Lesions a l’àrea postrema o al nucli adjacent del tracte solitari no provoquen alteracions a llarg termini de la conducta de menjar.
El control del metabolisme i la conducta alimentària està regulat per diversos mecanismes.
MECANISMES NEURALS.
2. HIPOTÀLEM (nucli Arquejat) alliberació de NPY i de PRAG.
1. TRONC DE L’ENCÈFAL: control masticació, deglució...
- PROTUBERÀNCIA (nucli parabraquial lateral) Informació dels receptors del fetge (lesió  no inici d’ingesta si lipoprivació) - BULB (àrea postrema/nucli del tracte solitari) Informació dels propis receptors de glucosa.
Informació dels detectors hepàtics (via nervi vague).
Informació dels receptors de la llengua.
28 Psicobiologia curs 2013 - 2014 HIPOTÀLEM. Quan detecta glucoprivació o lipoprivació secreta els neuropèptids NPY i PRAG, que són orexígens (substància que indueix la gana) HIPOTÀLEM LATERAL. Afavoreix la conducta de la ingesta.
L’hipotàlem lateral secreta l’hormona cencentradora de melanina (HCM) i l’orexina, orexígens, ambdós. Aquestes tenen efectes excitatoris en la ingesta d’aliments, reducció de la taxa metabòlica.
HIPOTÀLEM MEDIAL. La seva funció és l’estimulació de l’adenohipòfisi, que secreta insulina i glucocorticoids; els quals produeixen una reducció metabòlica, és a dir, diminució del consum d’energia.
29 Psicobiologia curs 2013 - 2014 GANA. Ingesta i SACIETAT. SENYALS.
Les senyals d’ingesta i de sacietat són diferents però interrelacionades. És a dir, si la senyal de gana és moderada, la de sacietat també ho serà; en canvi, si la senyal de gana és intensa, la de sacietat també serà intensa.
A CURT TERMINI (conseqüències immediates de la ingesta) - - Factors cefàlics: ulls, nas, boca i gola (senyal anticipatòria).
Mecanismes d’aprenentatge: la detenció de la conducta de menjar es produeix per associació d’uns determinats olors, gustos...amb el contingut calòric.
Rates menjaven menys quantitat d’aliment d’un gust determinat quan aquest s’administrava de forma contingent a una injecció de glucosa (Mather et al., 1978) Humans es saciaven més prenen una sopa amb alt contingut calòric que si se’ls injectava a l’estómac una quantitat equivalent (el gust dónava sensació de plenitud) (Cecil et al., 1998) Factors gàstrics.
Factors intestinals.
DUODÈ.
a) Segregació de colicistoquininina (CCK) en resposta a la presència de greixos. Hormona peptídica que regula la freqüència amb què es buida l’estómac (contracció del pílor). Nivell de CCK en sang com a indicador de quantitat de greixos -Injeccions de CCK suprimeixen la ingesta d’aliments (Gibbs et al., 1982) -Rates amb una mutació genètica que impedeix la producció de receptors de CCK esdevenen obeses (Moran et al., 1998) b) Segregació de pèptid YY3-36 : S’allibera pel tub digestiu de forma proporcional a la quantitat que s’ha ingerit. Promou mecanismes de sacietat - Factors hepàtics. Primer que té informació de si l’absorció s’ha fet efectiva. Si els seus receptors de glucosa i aa detecten nivells elevats, prolonga la sacietat que ja ha estat iniciada per l’intestí i el duodè.
- Factors en sang. Derivats del metabolisme dels nutrients.
INSULINA. Es transporta en sang fins a l’hipotàlem (hi ha receptors de la insulina).
Increments d’insulina propi de la fase d’absorció és emprada com a senyal de sacietat.
¿Com? - Rates mutades sense receptors encefàlics d’insulina esdevenien obeses (Brüning et al., 2000) 30 Psicobiologia curs 2013 - 2014 A LLARG TERMINI (provinenents del teixit adipós  control de la ingesta de calories).
-Quan un animal es sotmet a alimentació forçada i esdevé obès reduïrà la seva ingesta (Wilson et al., 1990) -Si es sotmet a un animal a una dieta que redueix el seu pes, els mecanismes de sacietat esdevindran menys eficaços (Cabanac et al., 1991) Que el pes corporal tendeixi a mantenir-se és degut a la leptina segregada pel teixit adipós (reforça senyal de sacietat).
El ratolins ob/ob amb dèficit de producció de leptina presenten un baix metaboisma, ingesta en excés, obesitat i diabetes de l’adult. Per tant, baixes quantitats de leptini propicien l’obesitat, mentre que un nivell elevat de leptina, una pèrdua de pes.
MECANISMES NEURALS.
Els mecanismes neurals de la sacietat es donen mitjançant les senyals de sacietat. Per a iniciar la sacietat. Les senyals perifèriques deixen deixen d’estimular la conducta de menjar, és a dir, s’inhibeix l’Hipotàlem (nucli arquejat), i per tant, la conducta d’ingesta.
Mentre que s’estimulen estructures implicades en la sacietat, l’Hipotàlem Ventromedial. Una lesió en aquest darrer nucli, hipotàlem ventromedial, podria propiciar obseitat, atès que s’eliminarien els mecanismes de sacietat 31 Psicobiologia curs 2013 - 2014 SET.
COMPARTIMENTS FLUIDS.
El citoplasma forma part del fluid intracel·lular del nostre organisme, és a dir, conforma un 67% d’aquest.
Mentre que el fluid extracel·lular conforma l’altre 33% dels fluids del cos. El 26 % és líquid intersticial (aigua, sals minerals i altres), un 7% és plasma sanguini i un 1% líquid encefalorraquidi.
VALORS FIXES 1. OSMOSI.
Aquests valors es mantenen estables, la qual cosa es produiex mitjanant l’equilibri de concentracions entre líquid intersticial i intracel·lular. OSMOSI.
L’osmosi és el moviment d’aigua, a través d’una membrana semipermeable, d’una regió amb baixa concentració de solut a una amb alta concentració de solut.
Per tant, les condicions normals (ISOTONIA) es donen quan la [S] al líquid instersticial és igual que la [S] al líquid intracel·lular. Parlariem de medis isotònics.
També es poden torbar condicions de patiment cel·lular, és a dir, on no existeixi aquest equilibri: Hipertonia (Cèl·lular perd aigua): la [S] líquid intersticial és major que la [S] al líquid intracel·lular. En aquest cas, es té la necessitat de beure.
Hipotonia (cèl·lula acumula aigua): la [S] líquid intersticial és menor que la [S] al líquid intracel·lular, per tant, ens sentim saciats.
2. VOLÈMIA.
És el volum sanguini òptim per garantitzar el funcionament del cor. També existeixen condicions de patiment: HIPOVOLÈMIA, és a dir, baix volum sanguini.
32 Psicobiologia curs 2013 - 2014 CONDICIONS DE FUNCIONAMENT.
Les característiques importants dels líquids corporals (la concentració de solut del líquid intracel·lular i la volèmia) són controlades per 2 conjunts de receptors diferents.
Ex1. Una pèrdua de sang (per vòmit o diarrea) redueix el volum de líquid intravascular, però NO afecta al volum de líquid intracel·lular  SET VOLÈMICA.
Ex2. Un menjar salat augmenta la concentració de solut del líquid intersticial, s’expulsa aigua de les cèl·lules, NO hi ha hipovolemia  SET OSMÒTICA.
Ex3. Pèrdua aigua per evaporació: SET VOLÈMICA i SET OSMÒTICA.
TIPUS DE SET.
SET OSMÒTICA. Es tracta d’un dèficit de líquid intracel·lular. S’origina quan augmenta la concentració del volum del líquid intersticial (hipertonia). Per osmosi, l’aigua intracel·lular (menys concentrada) es transporta cap a la bembi intersticial. Quan fem un àpat salat.
Causes. Menjar salat (la sal s’absorbeix a l’aparell digestiu i s’incorpora al plasma sanguini (plasma hipertònic)  s’expulsa líquid intersticial (es torna hipertònic)  s’expulsa líquid intracel·lular  les cèl·lules perden aigua. o deshidratació (pell, etc...) OSMORRECEPTORS. Neurones que descarreguen segons el seu nivell d’hidratació (la constricció de la membrana-deshidratació).
Es troben als òrgans circunventriculars (AV3V: zona anteroventral del 3ER ventricle).
Si es produeix una lesió a l’òrgan vasculós de la làmina terminal (OVLT) es produeix adípsia (falta de set).
33 Psicobiologia curs 2013 - 2014 SET VOLÈMICA. Es tracta d’un dèficit de líquid intravascular.
Causes. Deshidratació (pell), vòmits i diarres i hemorràgies.
RECEPTORS.
- Als ronyons. Control de la producció d’angiotensina.
Quan es dóna hipovolèmia (pèrdua volum sanguini).
També es redueix el flux sanguini cap als ronyons. Els receptorn afavoreixen la segregació de renina (enzim) qque transforma l’angiotensinogen en angiotensina I (hormona) i aquesta en angiotensina II que produeix a l’escorça adrenal.
- la secreació d’hormones com l’aldosterona (retenció de sodi i desig de sal).
- La secreció de vasopressina (retenció d’aigua).
- Contracció dels vasos sanguinis (augment de la pressió sanguínia).
- Conducta de beure.
- Barorreceptors auriculars (cor i gran vasos).
Detecten els moviments elàstics de la paret dels valsos.
34 Psicobiologia curs 2013 - 2014 MECANISMES NEURALS.
Estructures implicades en la conducta de beure.
- OVLT (òrgan vasculós de la làmina termina): òrgan periventricular localitzat a la zona anteroventral del 3er ventricle; està inervat per capil·lars perforats i no té barrera hematoencefàlica (BHE). Conté els osmorreceptors.
- Nucli del tracte solitari: nucli del bulb que rep informació dels òrgans viscerals i del sistema gustatiu. Rep aferències dels barorreceptors arterials.
- Òrgan subfornical (OSF): òrgan situat a la confluència dels ventricles laterals que conté neurones que detecten l’angiotensina en sang i activa els circuits neurals d’inici de la ingesta de líquids.
- Nucli preòptic medià: petit nucli localitzat prop de la comissura anterior que activa els circuits neurals de la set. La seva inhibició es relacioa amb la conducta de sacietat.
Estructures clau per la ingesta.
- AV3V (zona periventricular). integració de la majoria o tots els estímuls relacionats amb la set osmòtica i la volèmica. Lesió  adípsia.
- el nucli preòptic mitjà de l’hipotàlem integra la informació que rep i, a través de les seves connexions amb altres parts de l’encèfal, controla la conducta de beure.
35 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Els mecanismes de sacietat són diversos i similars als de la conducta de menjar (hepàtics, cefàlics, gàstrics, intestinals…). Els receptors hepàtics són els més rellevants per la ingesta de sodi i aigua.
Mecanismes de capacitat específic per la conducta de set.
- Volum plasma sanguini – regulador cardíac PNA (Pèptid natriurètic auricular): excreció sodi i eliminació aigua aurícules (PNA)  nucli subfornical  inhibició del nucli preòptic de l’hipotàlem (sacietat).
MODUL·LACIÓ DE LA CONDUCTA TRÒFICA.
36 Psicobiologia curs 2013 - 2014 UNITAT 3. Conducta sexual.
La primera pregunta que ens hem de plantejar és: Què aporta la reproducció sexual? - Per una banda, trobem reproducció per partogènesi (clonació o escisió), la qual es produeix en llocs amb suficient menjar i en condicions favorables. (ex. Afidós) - Per una altra banda, la reproducció sexual que es dóna quan les condicions són desfavorables, atès que així es poden generar descedents més resistents que puguin emigrar cap a altres zones. (ex. Lleó) Aquesta darrera, el nostre tipus de reproducció, aporta major diversitat i adaptabilitat als descendents.
Per què hi ha dos sexes? L’existència de dos sexes, així com la de dos tipus de reproducció, aporta a l’assoliment de diferents estratègies sexuals.
En el cas de la reproducció sexual trobem: - Hermafrodites. On l’organisme podrà produir els 2 tipus de gònades.
- No hermafrodites. On només es podrà produir 1 sol tipus de gònades.
. sexualment monomòrfiques.
. dimorfisme sexual.
Els 2 tipus de gònades existens són: - Òvuls. Grans, poc mòbils i de quantitat limitada, per tant, aporten segueixen l’estratègia sexual qualitativa.
- Espermatozoides. Petits, mòbils i il·limitats, per tant, segueixen l’estratègia sexual quantitativa.
Com es determina el sexe? En la majoria d’animals (entre els quals nosaltres) el sexe ve determinat pels cromosomes.
En concret pels cromosomes sexuals, els gens X i Y que determinaran en cas de ser XX (dona) i XY (home).
37 Psicobiologia curs 2013 - 2014 3.1. DESENVOLUPAMENT I MADURACIÓ SEXUAL: FACTORS GENÈTICS I HORMONALS.
CICLE MENSTRUAL.
L’exposició a les hormones sexuals abans (efecte organitzador) i després del naixement (efecte activador) és la responsable del dimosfisme sexual.
1. DETERMINACIÓ DEL SEXE GENÈTIC.
La determinació del sexe genètic es dóna mitjançant la unió d’un espermatozoide a un òvul, és a dir, mitjançant la fecundació. D’aquesta unió es van produïnt mitosis i es van fusionant les cèl·lules, en una primera divisió (2 cèl·lules) i en una segona divisió (4 cèl·lules).
Per tant, trobem que la determinació del sexe genètic es dóna gràcies al cromosomes (X i Y) els qual mitjançant mitosis, es van desenvolupant.
Fins a la 6ª setmana es té una gònada indeferenciada que donarà lloc a testicles o ovaris, així com el conducte de Wolf (si es desenvolupa un sistema reproductor masculí) o un conducte de Müller (si es desenvolupa un sistema reproductor femení).
2. DIFERENCIACIÓ GONADAL.
La tendència de la naturalesa és crear femelles. La masculinització és depenent del gen SRY situat al cromosoma Y.
A la 6ª setmana el gen SRI, situat al cromosoma Y, que només es segregarà si s’ha desenvolupar dotació genètica masculina. Quan aquest gen a la 6ª setmana s’expressa, allibera el factor diferenciant dels testicles, la qual cosa farà que la gònada es diferencii, en teixit testicular..
Així doncs, en absència de l’expressió del gen SRY, la gònada indeferenciada, serà teixit ovària, i per tant, es desenvoluparà el sistema reproductor femení.
38 Psicobiologia curs 2013 - 2014 3. DIFERENCIACIÓ GENITALS INTERNS.
En aquest punt, són les hormones que passen a definir els caràcters sexuals primaris pel que fa a la diferenciació dels genitals interns, la qual cosa es dóna al 3er mes de gestació.
Allò que es desenvoluparà depenent si s’és home o dona seran el conducta de wolf i de Müller, respectivament.
Si no s’ha expressat el gen SRY, es segueix amb la tendència natural, que és desenvolupar el conducte de Müller, per tant, es formaria el teixit ovàric corresponent: les fímbries, trompes de fal·lopi, úter i 2/3 parts de la vagina.
En cas de l’expressió del gen SRY, el teixit testicular segregaria andrògens (testosterona), la qual cosa desenvoluparia el Conducta de Wolf; a més segreguen una Hormona Antimülleriana, la qual cosa fa que el Conducta de Müller no es desenvolupi.
Per tant, es desenvoluparien els caràcters sexuals masculins primaris: epídims, conductes deferents, vesícules seminals i pròstata.
39 Psicobiologia curs 2013 - 2014 4. DIFERENCIACIÓ GENITALS EXTERNS.
Al 3er mes de gestació es produeix la diferenciació dels genitals externs.
L’home desenvolupa el penis i l’escrot.
Mentre que la dona desenvolupa clítoris, llavis i 1/3 extern vagina.
Tot prové d’un estadi indiferenciat comú, seran les hormones les que donaran lloc a una cosa o a l’altre.
En el cas de les dones, no hi ha producció d’andrògens (dihidrotestosterona) i s’origenen els genitals externs femenins.
Mentre que en homes, es produeix alliberació d’andrògens (dihidrotestosterona), amb la qual cosa es desenvolupen els genitals externs masculins.
EFECTES en el desenvolupament sexual del: SÍNDROME D’INSEBILITAT ALS ANDRÒGENS O SÍNDROME DE FEMINITZACIÓ TESTICULAR.
Genèticament són individus amb dotació cromosòmica XY i tenen receptors per l’hormona antimülleriana, però no pels andrògens.
Òrgans sexuals interns - Ni d’home (no efecte dels andrògens) - Ni de dona (sí efecte HAM) Òrgans sexuals externs - No d’home (no efecte dels andrògens) - Sí de dona (no efecte dels andrògens) Genotip d’home, fenotip de dona i genitals interns ni d’home ni de dona.
Aquesta síndrome pot venir donada pel defecte dels receptors d’andrògens, pel no efecte de testosterona i dihidrotestosterona o per la síntesi d’hormona antimülleriana.
40 Psicobiologia curs 2013 - 2014 SÍNDROME ADROGENITAL.
Aquest síndrome presenta genotip femení però fenotípicament es dóna la masculinització.
Es tracta d’una malaltia autossòmica recessiva (C6), on hi ha una enzima defectuosa o absent: 21-hidroxilasa, per tant, no es produeix feedback i augmenten els andrògens. Pot anar acompanyat d’un desequilibri d’aldosterona.
També pot estar causada per la ingestió d’hormona via materna.
MADURACIÓ SEXUALS (adolescència). És el procés pel qual els òrgans sexuals es capaciten per la reproducció i l’aparició dels caràcters sexuals secundaris (tenen la funció d’atreure al sexe contrari).
- HOMES. Maduració de la veu, dotació masculatura, estructura del cos masculina, pèl corporal i púbic, creixement dels genitals.
- DONES. Creixement dels pits, ampliació de les caderes, pèl corporal i púbic, creixement mucosa uterina, maduració genitals externs, menàrquia (menstruació).
L’inici de la PUBERTAT s’inicia en el moment en què l’Hipotàlem, envia l’informació necessària a l’hipòfisi anterior (adenohipòfisi) per a la síntesi d’hormones sexuals. Mecanismes que es van aturar en nèixer.
La Hipòfisi anterior segrega: - GH (estirón).
- Adenocorticotropines (pèl corporal a les dones).
- Gonadotropines (FSH i LH. Masculinització i feminització). Produexien la maduració sexual i caràcters sexuals secundaris.
En el cas de ser home, l’Adenohipòfisi allibera FSH i LH als testicles (andrògens) la qual cosa fa que hi hagi més quantitat d’andrògens que d’estrògens, això produirà una caracterització de masculinització.
En el cas de les dones, l’Adenohipòfisi allibera estrògens, els quals es trobaran en major quantitat que els andrògens, cosa que donarà lloc a la feminització.
41 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Per què la pubertat no s’inicia abans? Es diu que la glàndula pineal inhibeix l’hipotàlem d’iniciar la pubertat a través de la secrecció de melatonina.
En el cas de les dones es tracta d’un procés passiu, atès que no hi ha d’haver síntesi d’hormones, mentre que en homes és un procés actiu, atès que hi ha d’haver síntesi de testosterona per a que es produeix la masculinització.
EL CICLE MENSTRUAL FEMENÍ.
En homes es produeix una secreció d’andrògens constant i, per tant, es produixen espermatozoides constament.
Mentre que en dones la secreció d’estrògens és cíclica, per la qual cosa, es dóna el cicle menstrual.
El cicle d’estre. Són cicles periòdics ens els que prèviament a l’ovulació la femella canvia la seva secreció de feromones per atreure al mascle en vistes a una possible fecundació.
En humans: el Cicle Menstrual és de 28 dies.
Producció d’espermatozoides.
FSH: Estimula l’espermatogènesi i estimula la secreció de Testosterona.
LH: Estimula la secreció de Testosterona.
Producció d’òvuls: cicle menstrual femení.
Totes les fases estan dirigides per l’hipotàlem, que regula els ritmes d’alliberació de gonadotropines (FSH i LH) per part de la hipòfisi.
42 Psicobiologia curs 2013 - 2014 1. FASE FOL·LICULAR (1-14 dies).
S’inicia amb la mestruació. Es produeix: 2. FASE LUTEÍNICA (14-28 dies).
43 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Què passa a la menopausia? Aproximadament als 50 anys apareix la menopausa i estàrelacionada amb la disminució d’estrògens i progesterona que alliberen els ovaris.
I en situacions de molt estrès? L’hipotàlem no envia ordres a la hipòfisi per l’alliberació de FSH i LH. Els ovaris doncs, no reben els senyals per iniciar el procés de maduració de l’ovari i per tant hi ha amenorrea.
I quin és l’efecte dels anticonceptius hormonals? Consisteix en administrar hormones (estrògens, progestàgens o combinats) que inhibeixen l’alliberació de FSH i LH a) Progestàgens: Inhibeixen l’acció de LH, impedint l’ovulació (pastilles clàssiques, Parxes, Depro Provera...) b) Estrògens i progestàgens (combinat): Inhibeixen l’acció de FSH (impedint la maduració de l’òvul al fol·licle) i de LH (no ovulació). Nuvaring, píldora...
3.2. INFLUÈNCIES HORMONALS EN LA FUNCIÓ SEXUAL.
1. La conducta sexual. Animals.
Els mascles penetren a la femella, realitzen moviments pèlvics i ejaculen. A més tenen un període refractari: període de temps en què no és possible una nova erecció després de l’ejaculació i Efecte Coolidge: si un mascle “exhaust per la copulació” repetida amb la mateixa femella, se n’hi presenta una altra, recuperarà l’activitat sexual.
En canvi, les femelles realitzen una postura d’arqueig de l’espatlla per permetre la penetració lordosi, i no tenen aquest període refractari.
2. Característiques de la sexualitat humana.
     Ovulació oculta. Receptivitat femenina durant tot el període d’estre per garantitzar que sigui fertilitzada, així el mascle (generador d’espermatozoides constant) assegurarà l’estar aprop de la femelle i proporcionar cura als descendents. Això redueix l’infanticidi i en l’actualitat, la monogàmia proporciona el manteniment de la parella i el rol de pare.
En canvi, en l’ovluació manifesta. El pare té la seguretat de la seva paternitat. Si no n’és el pare, es produiex l’infanticidi, en animals.
Pluralitat de sistemes d’aparellament: monogàmia (1H,1D), poligàmia (1H, moltes D), poliàndria (1D, molts H), promiscuitat o poligàndria.
Les estratègies reproductores són dues: “k”(pocs fills-molta inversió) i “r”(molts fillspoca inversió). Actualment, els humans segueixen l’estratègia “k”.
Prolongació i diversificació de l’activitat sexual.
Separació de reproducció: socialització de la conducta sexual.
44 Psicobiologia curs 2013 - 2014 3. Influències sobre la conducta sexual humana.
4. Funcions.
- Reproductiva. la finalitat de la funció reproductiva és la supervivència de l’espècie, mitjançant el traspàs dels gens a la descendència. Comú a totes les espècies.
Específiques dels primats (entre ells, els humans): . Relacional. Mecanismes per l’establiment i el reforç del vincle afectiu amb la parella.
. Recreativa. Diversió, benestar… En primats superiors la conducta sexual és de major complexitat i diversitat.
Hormonals (sistema endocrí) Els mecanismes implicats en la condcuta sexual humana: Neurals (sistema nerviós) INFLUÈNCIES HORMONALS Medul·la Cervell reptilià (hipotàlem) Sistema límbic Neoescorça Les hormones interfereixen en la conducta sexual a través de la seva interacció amb el SN: a. Modificació de l’estructura del SN: la masculinització del cervell.
Aquesta modificació es produeix durant el període prenatal.
Depèn de les hormones gonadals (testosterona).
La testosterona i l’estradiol són substàncies químiques molt semblant, la primera es converteix en la segona quan un enzim anomenat aromatasa actua sobre ell.
45 Psicobiologia curs 2013 - 2014 A les neurones de l’hipotàlem existeix molta aromatassa, quan la testosterona arriba a les cèl·lules de l’hipotàlem es transforma en estradiol, el qual provoca els canvis relacionats amb la masculinització del cervell.
Però si al final el que produeix la masculinització del cervell és l’estradiol, per què els estrògens de les dones no produeixen canvis en el cervell? Perquè hi ha una proteÍna que es diu alfa-fetoproteïna que s’uneix als estrògens del torrent sanguini, impedint-li entrar a les neurones, de forma que no pot masculinitzar-les.
Regions sexualment dimòrfiques.
H>D.
- Àrea preòptica de l’hipotàlem. El tamany correlaciona amb el nivell sexual a l’edat adulta.
Amígdala medial. Si es lesiona altera la resposta sexual dels mascle (tarden més en momnat la femella i a ejacular).
Nucli d’Onuf. És un nucli de la medul·la que està implicat en l’ejaculació dels homes. El seu desenvolupamet es relaciona amb el nivell d’andrògens i amb la freqüències que la mare llepa a les cries.
D>H.
- Cos callós. Major interconnexió hemisfèrica en dones.
b. Activació o inhibició dels mecanismes neurals de la resposta sexual.
. hormones (distribució pel torrent sanguini).
Mascles  control de la còpula - Testorterona. Control de la conducta sexual masculina, implicada en la inhibició i el manteniment del desig sexual. No relació lineal, alts nivell de testosterona no correlacionen amb major activitat sexual  no explica les diferències individuals.
- Oxitocina. Provoca les contraccons dels genitals masculins que provoquen la ejaculació i es relaciona amb l’orgasme.
- Prolactina. Implicat en el període refractari. Augments de prolactina inhibeixen el desig sexual.
46 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Femelles  control de la còpula, canvis propioceptivitat (conductes de flirteig) i en l’atractiu (feromones).
- Estradiol i progesterona. Increments de progesterona (pic màxim just abans de l’ovulació) i d’estrogen (fase luteinitzant) es relacionen amb major desig sexual. Dones tractades amb estradiol: més conducta sexual, fantasies i taxa d’orgasmes.
- Andrògens. Segregats pels ovaris i la glàndula suprarenal. Multipliquen els efectes de l’estrogen.
- Oxitocina. Provoca contraccions del part i l’orgasme així com la sensació de benestar posterior. També es relaciona amb l’ejecció de llet durant la lactància.
- Prolactina. Relacionat amb la conducta maternal. Producció de llet.
. feromones (distribució pe l’aire). “pherien” transportar “hormonan” excitar.
Les feromones són substàncies químiques alliberades per un individu i que afecten a un altre. Entre d’altres, poden afecta a la fisiologia.
En la majoria dels mamífers es detecten per l’olfacte (òrgan vomeronasal) i estan implicats en la conducta sexual.
En humans, els efectes de les feromones poden regular la nostra conducta sexual? 1. Aquest òrgan OVN té neurones quimiosensibles.
2. La suor axial d’uan dona en un estadi proper a l’ovulació allarga el cicle menstrual d’altres dones. Sincronització del cicle menstrual.
3. Atracció sexual. Majors contactes sociosexuals en homes i dones que empraven feromones diluïdes en una colònia.
Resultats no aplicats.
4. Activació sexual. L’olor de la parella sexual (la podem reconèixer) té un efecte positiu en l’activació sexual (similar a la veu). No actuarien com a feromones sinó com a indicis sensorials.
Gran controvèrsia en l’efecte de les feromones en humans.
Actualment: hi ha hipòtesis que defensen que sí exerceixen efecte en la conducta sexual humana (el processament neural de les feromones es produeix per vies que encara es desconeixen) i altres que defensen que no (les feromones es processen com els altres estímuls olfactius. Són les associacions que fem entre determinades olors i l’atractiu / desatractiu sexual el que modifica la conducta).
47 Psicobiologia curs 2013 - 2014 3.3. MECANISMES NEURALS IMPLICATS EN LA FUNCIÓ SEXUAL.
El control de la conducta sexual humana implica diverses xarxes neurals: - Funció reproductora (còpula): cervell reptilià i sistema límbic principalment.
- Funcions relacionals i recreatives (amor i enamorament): sistema límbic i neoescorça En la medul·la els mecanismes neurals intervenen en l’erecció i l’ejaculació en homes i la lubricació en dones  poden ser actes reflexes sense la intervenció del cervell.
Homes que presente lesió medul·lar: a. Poden tenir erecció i ejaculació amb estimulació mecànica però no tenen orgasmes i no poden tenir sensació que se’ls estimula o de l’ejaculació.
b. Poden tenir “ereccions fantasme” amb un orgasme sense erecció ni ejaculació.
Mentre que a nivell cerebral es dóna el control excitatori i inhibitori dels mecanismes d’ejaculació i erecció.
MASCLES.
1. La informació somatosensorial i de l’escorça convergeix a l’amígdala medial. En animals també ha quedat demostrada la recepció d’informació quimiosensorial del nervi vomeronasal (feromones).
2. La informació es trasllada a l’estructura clau en la copulació masculinas. L’ÀREA PREÒPTICA MEDIAL DE L’HIPOTÀLEM (APM).
- Estimulació elèctrica promou conducta de copulació.
- L’ectivitat sexual incrementa la descàrrega de neurones a l’APM.
- La destrucció d’APM suprimeix la conducta sexual.
3. La informació es traslladada al tronc (mesencèfal)  posta en marxa del mecanisme típic de l’espècie.
- Substància gris periaqueductal.
- Nucli paragigantocel·lular.
4. La informació finalment viatja fins a la medul·la espinal que envia les ordres efectores corresponents.
48 Psicobiologia curs 2013 - 2014 FEMELLES.
1. L’estructura clau en la copulació femenina: HIPOTÀLEM VENTROMEDIAL (HVM).
- Rata amb lesió bilateral HVM no mostra conducta de lordosi.
- l’estimulació elèctrica de l’HVM facilita la conducta sexual femenina.
- L’estradiol i la progesterona influeixen en la conducta sexual per activació d’aquest nucli.
3.4. FASES DE LA RESPOSTA SEXUAL HUMANA.
1. Atracció sexual. Es troben mascle i femella. S’avalua l’atractiu.
2. Conductes apetitives. Conductes que estableixen, mantenen o afavoreixen la interacció sexual.
3. Copulació. Acte sexual en sí.
4. Conductes poscopulatòries. Conductes específiques. En humans no existeixen.
COPULACIÓ.
1. Excitació. Inici de les respostes fisiològiques.
49 Psicobiologia curs 2013 - 2014 2. Manteniment o meseta. Creix l’estimulaicó sexual 3. Orgasme. Clímax. Descàrrega involuntària de la tensió sexual Mecanismes neurals de l’orgasme: - Hipoactivació de l’escorça prefrontal i de l’escorça orbitofrontal  desinhibició.
Hiperactivació de les vies del reforç (mesolímbiques)  plaer i reforç de la conducta. vinculació amb la parella.
4. Ressolució. Pèrdua tensió sexual i retorn a la normalitat.
Majors variacions interpersonals en el cicle sexual femení que en el masculí.
50 Psicobiologia 3.5. MECANISMES NEURALS L’ENAMORAMENT.
curs 2013 - 2014 IMPLICATS EN LA FUNCIÓ SEXUAL: L’AMOR I Neurobiologia de l’amor i de l’afecte.
 Des d’una perspectiva evolutiva l’amor… a. Deriva de la fase del “festeig” dels animals. On trobem semblances entre animals i humans, atès que, en ambdos casos augmenta l’energia, es focalitza l’atenció, es segueix a la parella i s’observa motivació i preferències per veure la persona estimada.
b. Permet mantenir la parella unida per poder criar els fills de forma òptima.
 Des d’una perspectiva de funcions l’amor… Tenir una relació de parella satisfactòria a l’edat adulta es relaciona amb més salut física i psicològica; mentre que no disposar-ne d’una, implica psicopatologia i estrès.
 Des d’una perspectiva ontogènica… La formació d’una parella és un procés de desenvolupament que implica canvis al llarg del temps. Amor boig  amor romàntic  amor de companyia… aquests canvis es relacionen amb canvis del funcionament del sistema nerviós i del sistema endocrí.
 Des d’una perspectiva de mecanismes… Implica les vies neurals i endocrines de la vinculació. Hi ha un únic sistema neural de vinculació i està implicat en la formació de tots els vincles afectius: tant parelles com mare/pare-fill, entre d’altres.
. Hormones - Ínsula. Bones sensacions al pensar en l’ésser estimat.
Cingulat anterior. Empatia, proximitat a l’altre.
Hipocamp. Records vívids.
SG periaqüeductual (PAG). Supressió dolor.
. Vies del reforç: DA, oxitocina, endorfines…).
El vincle afectiu (parella) es relaciona amb una activació de les vies neurals del reforç. Són claus en l’elecció d’una parella i el manteniment de la relació.
51 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Les vies neurals del reforç contenen un gran nombre de receptors d’oxitocina. Aquesta hormona està altament implicada en els processos de vinculació.
Les persones enamorades, en comparació als CON, mostraven nivells d’oxitocina en sang superiors. Aquest perfil també s’ha vist en pares i mares que acaben de tenir el seu fill.
Majors nivells d’oxitocina correlacionen amb més conductes recíproques i pensaments en la parella.
M’enamoro de tu! I t’estimo…em sento vinculat a tu! L’atracció i la vinculació cap a una persona està induïda, en part, per l’activació de les vies del reforç mitjançant l’alliberació d’oxitocina i vasopresina. L’activació d’aquestes vies fa que l’amor sigui una experiència molt gratificant.
No puc deixar de veure’t…sóc addicte a tu! Les vies del reforç implicades en l’amor i el vincle afectiu són les similars a les relacions amb l’addicció a les drogues. La presència de la persona estimada produeix els mateixos efectes, geneerant una “addicció”.
Regions com: l’ínsula medial, l’escorça cingulada anterior, l’hipocamp, l’estriat, el nucli accumbens o l’hipotàlem, són activades durant la relació sexual i en l’amor romàntic.
Només tinc ulls per tu! Injeccions moderades de dopamina al nucli accumbens (via del reforç) produeixen vincle afectiu però altes dosis no obtenen aquest efecte.
Em sento nerviós, estressat i no puc parar de pensar en tu! En els primers mesos de l’enamorament hi ha una disminució dels nivells de 5HT amb un perfil similar a l’observat en l’ansietat, l’estrès i el TOC.
52 Psicobiologia curs 2013 - 2014 L’amor romàntic i el maternal van relacionar-se amb hipoactivació de regions cerebrals implicades en les emocions negatives, el judici social i el control de la conducta: amor incondicional i irracional.
La regió prefrontal (regulació de la conducta), vies del dolor (supressió), sistema límbic (emocions positives).
La dopamina en gran quantitats, a més d’augmentar el nivell de testosterona (hormona del desig sexual), està associada amb una gran capacitat de concentració, euforia i dependència, que són símptomes de l’addicció.
L’alt nivell de norepinegrina produeix eufòria i pèrdua de la gana; el baix nivell de serotonina té a verure amb l’obssesió d’estar amb la persona estimada.
QÜESTIONS.
1. El dimorfisme: a. Només es pot donar per selcció intersexual.
b. No es relaciona amb la selecció sexual.
c. Implica només diferències en trets morfològics.
d. Implica diferències en trets morfològics i conductuals.
2. Les gònades es desenvolupen en funció d’un senyal: a. Genètic.
b. Endocrí.
c. Neural.
d. Totes són falses.
3. L’aparició dels òrgans sexuals interns femenins es dóna per l’alliberació de: a. Testosterona.
b. Estradiol.
c. Progesterona.
d. Totes són falses.
4. El sistema de Wolff es desenvolupa per influència de: a. L’absència de senyal.
b. La presència de testosterona.
c. La presència d’hormona antimülleriana.
d. El cromosoma X.
53 Psicobiologia 5. Els genitals externs masculins es desenvolupen si: a. Són activats per l’hormona antimülleriana.
b. S’allibera testosterona.
c. No hi ha estradiol.
d. L’individu és XY.
6. L’hormona luteinitzant: a. Es alliberada en l’època prenatal.
b. Només s’allibera en les dones.
c. Estimula l’alliberació de progesterona.
d. Intervé en la fase d’orgasme.
7. La prolactina intervé: a. En el període refractari en els homes.
b. En la producció de llet en les dones.
c. En la inhibició del desig sexual en els homes.
d. Totes són certes.
8. En la conducta sexual femenina intervé: a. L’àrea preòptica en general.
b. L’àrea preòptica medial.
c. El nucli de l’estria terminal.
d. El nucli ventromedial.
curs 2013 - 2014 9. En la conducta sexual masculina intervé: a. L’amígdala medial.
b. L’àrea preòptica medial.
c. El mesencèfal.
d. Toes són certes.
10. L’amígdala medial pot estimular la conducta sexual al rebre aferències de: a. Directament dels genitals.
b. El prefrontal.
c. L’hipocamp.
d. Totes són certes.
11. En la fase d’orgasme intervé: a. La oxitocina.
b. La progesterona.
c. La prolactina.
d. Les feromones.
12. L’ocultació de l’ovulació: a. Pot haver-se donat per evitar l’infanticidi.
b. Podria haver sorgit en un context de promiscuïtat.
c. Promou més inversió paterna en tenir cura dels fills.
d. Totes són certes.
54 Psicobiologia curs 2013 - 2014 UNITAT 4. EMOCIONS (ESTRÈS I CONDUCTA AGRESSIVA) 4.1. Emocions: components principals i teories.
En parlar d’emocions ens pot sorgir la pregunta: Què és l’emoció? Tot i que és difícil de definir-la, coloquialment la gent tendeix a relacionar-la amb canvis de l’estat corporal, sentiments, respostes conductuals a un estímul, sensacions, etc.
Des de la perspectiva psicobiològica, l’EMOCIÓ és un patro de respostes fisiològiques i conducta típiques d’espècie. en els humans, s’acompanya dels sentiments.
Així a nivell general, es poden distingir DOS COMPONENTS: - PERIFÈRICS. Recullen la primera part de la definició, part més psicobiològica, sostentada pel Sistema Endocrí (autònom i vegatiu), és a dir, part més fisiològica.
Com parlem de processos fisiològics, és parlarà de la conducta observada.
En analitzar el que pot experimentar un subjecte davant un gos que lladra: 1. Conducta muscular. moviments musculars apropiats per la situació que els provoca.
2. Activació fisiològica. Facilita les conductes i la movilització d’energia per fer moviments ràpids i amb potència com l’atac o fugida. Aquest sistema facilita la posterior realització d’una conducta.
- SN autònom i vegetatiu innervarà la musculatura i alguns òrgans interns.
- S Hormonal. Reforça tota la resposta que ja s’ha donat a nivell neurovegetatiu i del SNA. Les hormones relacionades amb aquestes conducta es sintetitzen a: - medul·la suprarrenal (adrenalina i NA) → promouran l’augment del fluxe sanguini a la sang i que nutrients emmagatzemats es converteixen en glucosa.
- escorça suprarrenal (hormones esteroides) → també contribueixen a la disponibilitat de glucosa a la sang.
- a part dels components perifèrics, trobem un altre específic dels humans, els CENTRALS, els quals tenen a veure amb l’experiència subjectivita (SENTIMENTS), que té a veure amb aspectes cognitius significatius com motivacions, atenció, memòria, etc.
55 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Depenen del correcte funcionament de: - escorça orbitofrontal - escorça cingulada anteiror - escorça parahipocampal → on es processarà més informació relativa a l’experiència subjectiva esmentada.
Què és primer el COMPONENT FISIOLÒGIC (sensació nus a l’estòmag) o el COGNITIU (estic nerviós)? En una situació en què se’ns fa un nus a l’estomàg, per exemple.
1r. component fisiològic i després el cognitiu: 1 TEORIA DE JAMES I LANGE (1884-1887).
Plantejava que quan ens adonem, percebem uns certs canvis fisiològics enfront un estímul, prenem consciència d’aquests canvis, i es dóna lloc al component cognitiu (sentiments).
Estímul - resposta fisiològica - emoció 1r component cognitiu i després fisiològic: TEORIA DE CANNON I BARD (1920) 2 Les respostes fisiològiques són inespecífiques (no totes les respostes fisiològiques van alhora amb una emoció específica). Cannon defensava que davant un estímul (exàmens), primer es dóna una interpretació a nivel del còrtex cerebral, i que en aquest nivell es decidirà quina és la resposta adequada i de forma simultània es prepara al sistema nerviós parasimpàtic per a respondre el més ràpid possible. És a dir, es dóna paral·lelament i diferencialment la fisiologia i el sentiment o emoció.
Estímul - interpretació - emoció / resposta fisiològica TEORIA DE SCHATCHER (1962).
3 Aquesta teoria soregeix més endavant i d’alguna manera inclou components de les dues teories anteriors però matitzats, per la qual cosa realitzà diversos experiments - L’activació fisiològica és interpretada en forma de sentiment.
La interpretació de l’activació fisiològica està influenciada per les claus contextuals.
56 Psicobiologia curs 2013 - 2014 EXPERIMENT I: 1r S’agafaren dos grups de subjectes sans i se’ls injectà adrenalina (resposta d’estrès, augmenten les pulsacions - taquicàrdia, etc.).
Posteriorment es mesuraren dues variables: - Subjectes informats. A uns s’els hi diu t’estic injectant adrenalina i té efectes secundaris (estrès, taquicàrdia, etc.) - Subjectes no informats. Als altres no els hi diu res.
Després, se’ls hi demana que senten i que noten. Dels dos tipus de subjectes, els segons (no informats) el que fan es prendre consciència que hi ha una activació fisiològica (que no saps perquè es dóna) i posteriorment experimenten les emocions, atribuïdes als canvis fisiològics.
→ recolzaria la postura de James i Lange. Estímul - resposta fisiològica - emoció 2n Després afegí una altra variable, posà als subjectes no informats en dos contextos diferents i després se’ls hi demanà la interpretació d’allò que sentien: - Sala d’espera amb un subjecte molt alegre. Els subjectes responien que sentien eufòria, activació, etc.
- Sala d’espera amb un subjecte de mal humor. Els subjectes responien que sentien tensió (activació fisiològica negativa).
Allò que es fa es propiciar que l’activació fisològica s’interpretés amb dos interpretacions diferents, depenent del context. l’activació fisiològica ens farà sentir una o altra emoció, per tant, té a veure amb la cognició.
→ recolzaria la postura de Cannon i Bard. Estímul - interpretació - emoció / resposta fisiològica Dins les teories de les emocions, trobem un número d’emocions determinat, però un dels autors que s’esforçà més a nivell psicològic és PLUTCHIK. Parlà d’un conjunt d’emocions bàsiques (8) amb diversos matissos d’intensitat que explicarien la varietat i complexitat emocional humana.
Ell situa les combinacions d’aquestes 8 graficant-ho d’aquesta manera: com una “roda d’emocions”.
57 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Cada emoció té una altra oposoda.
- Són 8 emocions bàsiques. La resta combinacions.
Varien segons el grau d’intensitat.
Tenen una funció adaptativa.
Allò que va voler remarcar és que les emocions no són bones ni dolentes, sinó que totes tenen una funció adaptativa per a prepara a l’organisme amb la finalitat d’actuar d’una determinada manera.
p.ex. POR: ens prepara del perill, per tant, té una funció defensiva, i allò que es farà serà atacar o fugir.
p.ex. IRA: si un subjecte rep una mala notícia i està irritable, de què em serveix està irritable? només propicia que no s’està disponible a la interacció social, en aquest punt no és adaptativa. Per tant, direm que és adaptativa si s’allarga en el temps la barrera que hem creat.
4.2. Sistemes neurals implicats.
Tècniques d’estudi de les bases neurals de les emocions.
1. ESTUDIS DE LESIÓ.
a. Gossos “descerebrats”. se’ls hi secciona els circuits que connecten àrees corticals amb àrees subcorticals.
- - atacs de fúria descontrolada (bordar) quan se’ls tocava → les emocions es processen, en part, a nivell subcortical. Tot i a seccionar les emocions es mantene perquè es processen a nivell subcortical.
“fúria falsa”: no podien realitzar un atac ben dirigit → entre els rols de l’escorça cerebral destaca el d’interpretar la stiuació i promoure o inhibir la resposta emocional. No es pot donar la planificació de les emocions. Allò que suposa és que a l’escora cerebral es processa la informació.
b. Circuit de Papez i sistema límbic. En estudis postmorten o amb rates amb ràbia, s’estudiava el cervell. Observaren que aquestes àrees eren les relacionades amb el processament de l’emoció: - Cossos mamil·lars.
- Fòrnix.
- Hipocamp.
- Hipotàlem.
- Tàlem anterior.
- Escorça cingulada.
Més endavant McLean introduí l’amígdala, per tant, es començà a parlar del sistema límbic.
58 Psicobiologia curs 2013 - 2014 c. Síndrome de Klüver-Bucy. Treballaven amb monos reshus, els hi extirpaven els lòbuls temporals, es donava una lesió bilateral en el lòbul temporal.
La síndrome tenia a veure amb: - hipersexualitat.
- hiperoralitat.
- anosognòsia (incapacitat per a ser conscient dels dèficits ques es tenen) i manca d’agressivitat.
En aquest punt, s’observà que l’extirpació de l’amígdala i el lòbul temporal s’observà es que formaven part en les emocions.
Situats en una situació de por, on abans s’havia condicionat la por, amb l’extirpació de l’amígdala es deixava de donar.
d. El cas de Phineas Gafe i la síndrome prefrontal.
La princpial característica d’aquesta síndrome personalitat. Els pacients es poden mostrar emocionalment làbils o poden no comportar-se normes socials més elementals (desinhibició).
conductes d’imitació i d’utilització. L’estat d’ànim semblant a la mania.
és el canvi de més irritables, d’acord amb les També mostren sovint és elevat, Amb aquests casos observem com tot i a tenir tenir les funcions superiors bàsiques bé, les emocions si es veuen afectades (lesió de l’escorça orbitofrontal / sinònim de còrtex prefrontal ventromedial, per nosaltres).
Allò interessant és per a coses com els dilemes morals (Phineas distingia allò que estava bé d’allò que no).
2. ESTUDIS D’ESTIMULACIÓ CEREBRAL I DE NEUROIMATGE FUNCIONAL.
a. Paper de l’emoció en els dilemes morals. S’ha de fer un judici moral per elegir si salvaries a 5 persones o a 1 sola persona.
Un subjecte normal, en general, salvaria a les 5 persones de la vinyeta. i faria que el tren canviés de trajectòria. (situació més racional i no tant emotiva).
59 Psicobiologia curs 2013 - 2014 En canvi, quan s’ha d’empenyar a l’operari a la via, la majoria de subjectes es ressisteix a ferho, atès que és emocionalment més difícil.
Es conclou que el judici moral està guiat per reaccions emocionals. No decisió racional únicament.
A més, estudis amb Neuroimatge Funcional, mostren que especialment en el segon cas, però en general amb els dilemes, l’emoció es processa en l’escorça frontal ventromedial.
b. Lateralització del processament emocional. Demostren l’existència de la diferència hemisfèrica en el processament de les emocions: - Hemisferi dret (HD). És l’especialitzat en el processament de les emocions d’altres persones.
- A més, l’hemipart esquerra de la cara (controlada per l’HD) és més expressiva que la dreta.
Es relaciona amb moltes de les funcions motores, atès que estan contralateralitzades, amb les emocions passa el mateix.
1. Escolta dicòtica: L’hemisferi dret (HD) seria l’especialitzat en el processament de les emocions d’altres persones.
60 Psicobiologia curs 2013 - 2014 2. A nivell d’expressió fatal. L’hemipart esquerra de la ara (controla per l’HD) és més expressiva que l’esquerra.
c. Regions cerebrals pel processament emocional. Cada emoció té un patró d’activació diferent...
L’objectiu és l’estudi dels patrons d’activació cerebral durant l’experiència de diferents emocions.
El mètode utilitzat era l’activació cerebral mitjançant PET, els participants eren voluntaris i sans, es prenien mesures fisiològiques: conductància de la pell i taxa cardíaca. S’utilitzava l’auto-record d’experiències d’alegria, tristesa, por / enuig i neutres.
1. La resposta fisiològica és prèvia a l’experimentació de l’emoció, és a dir, l’activació fisiològica es dóna abans que l’emoció.
2. Activació d’àrees neurals implicades en la representació i/o regulació de l’estat de l’organisme.
REGIONS. Hi ha superposició entre les àrees activades en diferents emocions.
- Escorça orbitofrontal. representació estat emocional i control de les emocions segons la situació social.
- Esocrça cingulada. 1r es dóna la representació de l’estat emocional i després la regulació de les respostes autònomes.
61 Psicobiologia curs 2013 - 2014 - Escorça de la ínsula. processa informació visceral. esocrça cingulada anterios. aspectes de motivació, comportament estereotipac i a traves de les escorçes més superiors (clarificació de la planificació d’una respota emocional i dur a terme el pla conductor).
- Amígdala. resposta a un estímul rellevant.
ex. Xarxa neural de la por.
L’amígdala és l’estructura clau en la mediació de la por, en concret, el nucli central. Quan parlem d’amígdala, parlem del comple amigadalí, que es localitza als lòbuls temporals i està composat de 12 subnuclis (amb diferents aferències i eferències – i funcions).
Funcions bàsiques: - Reconeixment d’emocions negatives (perill per l’organisme) i activació ràpida de respsotes (conductuals, vegetatives i endocrines).
- Està molt implicada en les respostes condicionades davant estímuls associats a situació amenaçants. Per això, forma part de la memòria implícita, inconsciència d’una cosa però reaccionem inclós sense saber.
- Modulació memòries explicita.
(facilitació) emocionals.
de les memòria 1. Estudi condicionament clàssic. Enfront un estímul incondicionat (estímul elèctric → activació SNA). Quan el relacionem amb un estímul neture (llum). Com que la descàrrega elèctrica si duu a unes conseqüències, només amb la presència de la llum ja es donarà l’activació del SNA i la paralització.
a. E.elèctric (EI)  activació SNA + paralització (RI) b. E.elèctric (EI) – llum (EC)  activació SNA + paralització (RI) c. Llum (EC)  activació del SNA : ídem A (RC).
Si es produeix una lesió a l’amígdala (nucli central / lateral) no es produeix condicionament.
62 Psicobiologia curs 2013 - 2014 2. Estudi amb persones amb trastorns de pànic. Estudis de ressonància magnètica persones que expeirmenten atacs d’ansietat on les respostes són respostes vegetatives molt clara (taquicàrdia, etc).
En subjectes amb trastorns del pànic s’observa que l’amígdila a sofert una pèrdua de neurones, podria explicar el desenvolupament del pànic.
Estudi. posava als subjectes enfront 3 estímuls (cares de persones atemoritzades, estímuls amenaçants pistola, i estímuls neutres).
Els subjectes activaven molt més l’amígdala en la situació A, A i B > C.
normalment una cara humana és emocionalment molt més activadora que un objecte qualsevol.
Regions cerebrals implicades en la resposta de la por.
63 Psicobiologia curs 2013 - 2014 Connexions neurals de l’amígdala.
Aferències.
1. Tàlem: aferènciessensorials 2. Escorça sensorial primària i secundària i escorça d’associació terciària: E sensorials processats 3. Hipotàlem 4. Formació hipocampal: records Eferències.
1. Hipotàlem 2. CONDUCTUAL-Mesencèfal (SN Somàtic): Respostes motores o patrons de conducta...
VEGETATIU -Bulb (SN Vegetatiu) ENDOCRÍ -Hipòfisi (S. Endocrí) 3. Formació hipocampal 4. Escorça orbito-frontal En situacions habituals, complexes i emocionalment rellevants de la vida quotidiana, les 3 estructures actuen en paral·lel: l’amígdala proporciona una avaluació ràpida i automàtica dels aspectes potencialment amenaçants i perillosos de la situació.
L’escorça prefrontal associa l’element de la situació amb els elements de situacions passades i desencadena una representació de l’estat emocional corresponent.
L’escorça somatosensorial de l’hemisferi dret s’activa quan es necessita una representació detallada i general de l’esatat orgànic assoaciat a l’emoció.
És probable que aquestes 3 estructures estiguin implicades en un conjunt complexe de processos, com la presa de decisions o la interacció social amb altes individus.
64 Psicobiologia curs 2013 - 2014 4.3. Funcions de les emocions.
1. Motivació conductual: excitació general i específica. Ex.
En vista d’una serp la por ens motiva a córrer.
2. Coneixement: adquisició o record de coneixements o conductes pertinents. Ex. l’amígdala facilita les memòries emocionals.
3. Comunicació interpersonal: expressió i reconeixement de les emocions.
L’expressió de les emocions es fa principalment per l’expressió facial.
FUNCIÓ COMUNICATIVA.
L’expressió facial de les emocions és innata i universal (Darwin). Persones de diverses cultures utilitzaven els mateixos patrons de moviments de músculs facials per expressar els seu estat emocional. Membres d’una tribu de Nova Guinea comprenien expressions facials occidentals.
Nens cecs tenen les mateixes expressions facials que nens amb visió.
L’expressió facial de les emocions pot ser modulada (normes culturals de manifestació). Els japonesos i els americans feien les mateixes cares quan miraven la pel·lícula sols però si estaven acompanyats els japonesos feien menys expressions facials.
PRODUCCIÓ DE LES EMOCIONS.
L’expressió facial de les emocions depèn dels nervis cranials.
- Vies voluntàries. Nervi facial (connexió directa des de l’àrea motora primària).
Vies involuntàries. Nervis i connexions cerebrals desconegudes.
1. Dissociació entre el control voluntari i l’expressió automàtica de les emocions.
- Parèsia facial volitiva  lesió a l’àrea motora primària. No poden moure voluntàriament els músculs facials, però si expressar emocions genuïnes.
- Parèsia facial emocional  lesió a la ínula, SB frontal o tàlem. Poden moure els músculs de forma voluntària però no poden expressar les emocions de l’hemisferi contralateral a l’afectat.
65 Psicobiologia curs 2013 - 2014 2. Lateralització hemisfèrica. Dominància HD, major expressivitat cara E.
3. L’amígdala NO està implicada en la producció de les emocions, només en el reconeixement! Persones amb lesió a l’amígdala perdien la capacitat de reconèixer les emocions però podien seguir expressant-les i comunicant-les.
RECONEIXEMENT DE LES EMOCIONS. (to de veu i expressió facial).
La representació somatosensorial que fem en reproduir l’emoció ens proporciona claus somatosensorials que utilitzem per reconèixer les emocions dels altres.
A més, les neurones mirall estarien relacionades també amb aquest mecanisme.
1. Dissociació entre el reconeixement d’epxressions facials i de cares. Cal la informació visual per reconèixer les expressions facials però el processament d’emocions facials es fa en àrees segregades.
2. Lateralització hemisfèrica. Dominància HD, major comprensió de les emocions vistes a l’hemicamp E.
3. Estructures pel reconeixement de les emocions.
- Amígdala. Està altament implicada en el reconeixement de les emocions facials (negatives), NO en el to de veu! - Ganglis Basals. Relacionats amb el reconeixement del fàstic (mala olor, mal gust). Les persones amb Corea de Huntington o TOC perden la capacitat per reconèixer les expressions facials de repugnància.
- Escorça somatosensorial.
4.4. La resposta d’estrès.
Considerem estressor qualsevol condició d’amenaça, demanda, desafiament o pèrdua que posen en perill la integritat de l’organisme.
Mentre que la resposta d’estrès és la reacció fisiològica que acompanya les emocions negatives i que permet utilitzar una gran quantitat de recursos energètics per desenvolupar conductes de lluita i de fugida.
66 Psicobiologia curs 2013 - 2014 MECANISMES DE LA RESPOSTA D’ESTRÈS Hi ha dos gran eixos d’actuació fisiològica que s’activen en un organisme sotmès a estrès.
- Eix neural: actuació ràpida i d’efectes curts.
Eix endocrí: actuació més lenta i d’efectes llargs.
ÒRGAN 1. EIX NEURAL. Activació del SN simpàtic i SN somàtic. L’activació de l’eix neural (SN simpàtic) produeix diversos efectes depenen de l’òrgan: Ull Glàndules salivars Glàndules sudorípares Vasos sanguinis Pulmons Tracte gastrointestinal Metabolisme basal Medul3la adrenal Activació mental EFECTE Dilatació pupil·lar S’atura secreció Sudoració Vasoconstricció perifèrics, vasodilatació central Dilatació Inhibició digestió Augment Secreció A i NA augmentada 2. EIX NEUROENDOCRÍ. Prepara l’organisme per la intensa activitat corporal per respondre a l’estressor (atac o fugida). És el sistema més directament relacionat amb la resposta motora.
Es produeix l’estimulació de la medul·la suprarenal  segregació A i NA.
Els efectes són similars a l’estimulació simpàtica però més duradors - Augment de la pressió sanguínia.
- Acceleració de la freqüència cardíaca.
- Augment de l’eficàcia de la contracció muscular.
- Augment dels nivells de glucosa en sang.
3. EIX ENDOCRÍ. Permet que l’organisme mantingui en el temps la resposta d’estrès. Els efectes continuats d’aquest mecanisme són els responsables de l’afectació de la salut.
L’eix endocrí està format per 4 subeixos: - Eix somatotòpic. Alliberació de GHRH  secreció d’hormona de creixement (GH).
Mobilització de glucosa i àcids grassos lliures.
- Eix tiroideu. Alliberació de TRH  secreció d’hormona estimulant de tiroides (TSH).
Acceleració del metabolisme.
- Eix hipofisiari posterior. Alliberació de vasopressina. Efectes antidiürètics.
67 Psicobiologia - curs 2013 - 2014 Eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal.
Alliberació de glucocorticoides (cortisol, cortisona i corticosterona).
Regulació del metabolisme i resistència a l’estrès.
. Acceleració de metabolització de proteïnes a aminoàcids.
. Promouen síntesi de glucosa.
. Augmenten resistència a l’estrès.
. Promouen manteniment de pressió normal (en casos d’hemorràgia).
. Immunosupressió (inhibeix la producció d’anticossos) És el que produeix més efectes nocius per la salut.
4.5. Efectes de l’estrès crònic.
Quan desapareix l’estressor el sistema fisiològic torna a la normalitat, però si es manté de forma crònica, es produeixen efectes adversos per la salut.
La síndrome d’estrès: - hipertròfia de la glàndula del timus i dels ganglis limfàtics.
desenvolupament d’úlcera pèptida.
hipertròfia de l’escorça suprarenal  increment de glucocorticoides  principal causant dels efectes nocius de la salut.
Simptomatologia: - FORMACIÓ HIPOCAMPAL Hipertensió  risc de patologia cardiovascular.
Dany al teixit muscular.
Infertilitat.
Inhibició del creixement.
Inhibició de la resposta inflamatòria.
Immunosupressió  menys resistència als agents infecciosos i més malalties.
Dèficits cognitius: l’exposició prolongada de glucocorticoides lesiona les neurones de la regió CA1 de l’hipocamp  alteracions de l’aprenentatge i la memòria.
Trastorns de l’estat d’ànim: depressió i ansietat.
68 Psicobiologia curs 2013 - 2014 4.6. Agressió Intraespecífica. bases neurals.
L’agressivitat és un conjunt de patrons d’activitat, que poden manifestar-se amb intensitat variable, que impliquen sentiments de fer mal.
La conducta agressiva d’atac o defensa (amenaça o atac directe) INTRAESPECÍFICA INTERESPECÍFICA MOTIVACIÓ Afectiva Predatòria MANIFESTACIÓ Poca evidència Molta evidència SN SIMPÀTIC Activació intensa Poca activació “sang freda” SN ENDOCRÍ Sí No REFORÇANT No Sí FUNCIONS AGRESSIÓ INTRAESPECÍFICA.
- Defensa de territori (per impedir accés als recursos) Dominància (Per mantenir la jerarquia social) Sexual (generalment entre mascles per competir per la femella) Disciplinària (generalment de progenitors a cries) Deslletament Defensiva (amb clars elements de por i en relació a la protecció de les cries fonamentalment)  conducta defensiva.
BASES NEURALS CONDUCTA AGRESSIVA.
Agressió intraespecífica . Hipotàlem medial  Mesencèfal: SGP dorsal.
Agressió interespecífica Mesencèfal: SGP ventral .
Hipotàlem lateral  69 Psicobiologia L’escorça prefrontal l’agressivitat impulsiva.
curs 2013 - 2014 inhibeix L’escorça orbitofrontal modula la conducta agressiva segons el context social.
En humans, l’escorça orbitofrontal és l’intermediari entre els circuits neurals de la resposta emocional immediata i el control de les conductes complexes. S’encarrega doncs del control de les reaccions emocionals tenint en compte el context social (judici social).
4.7.. Influències hormonals i neuroquímiques.
FACTORS ENDOCRINS DE LA CONDCUTA AGRESSIVA Molts tipus de conducta agressiva estan relacionats amb la reproducció  les hormones tindran un paper clau.
Els andrògens (la testosterona). Alts nivells de testosterona es relacionen amb més conductes agressives en homes i dones.
ESTUDIS: 1. Mesura nivells de testosterona en gent violenta. Homes i dones engarjolats, correlaciona amb diferents mesures de violència com el tipus de crim.
2. Modificació dels nivells de testosterona: per excés.
Les rates femelles que en la gestació estaven situades entre dos mascles tenien, a nivell prenatal, valors més alts de testosterona en sang i d’adultes mostraven més conductes agressives.
70 Psicobiologia curs 2013 - 2014 La serotonina. Correlació negativa entre nivells de 5HT i l’agressivitat.
- Nivells menors de 5HT en micos classificats com a més agressius.
Major agressivitat en ratolins knockout pel gent de 5HT.
Menors nivells de 5HT al LCR en: Humans que s’han tornat violents pel consum d’alcohol.
Soldats de la marina dels EEUU expulsats per violència… La 5HT no és una hormona “antiagressivitat”! Sembla que controla les conductes de risc, incloent la d’agressió.
Proporció de micos mascles joves vius o morts en funció dels nivells de 5HT en la LCR.
S’observa a que els que tenien nivells alts de 5HT tenien major supervivència.
Serotonina i Testosterona Individus amb l’al·lel curt del gen SLC6A4 (transportadors de la 5HT – el gen curt produeix menors nivells de 5HT) i alts nivells de testosterona presentaven majors nivells de cortisol (hormona de l’estrès) en sang que les persones amb l’al·lel llarg i baixos nivells de testosterona.
71 ...