Hegel II (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Història de l'estètica en época moderna i contemporànea
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 30/04/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Schelling Coneix ciència, art, natura, jo, màgia... I ho remet tot a un principi que ell anomena l'absolut. Es el punt en que conflueix lo ideal i lo real, el subjecte i l'objecte, la unitat i la pluralitat, l'absolut és Déu, és el jo, és la natura... Es manifesta de formes diverses. L'art forma aquest absolut i ho mostra. Ell defineix l'art com una representació finita del infinit. Per això l'art és la forma de coneixement més elevada que podem tenir. En l'art hi és tot, mentre que en la ciència predomina l'element racional.
Hegel Creu que la seva filosofia encara no es prou sistemàtica, intentarà fer un sistema universal i complet. És l’últim filòsof sistemàtic. Representa la culminació metafísic, de tots els grans mites del racionalisme. Això és veu en el text 265. El que és veritable és el tot, l'essència del qual es l'activitat. En continu desenvolupament.
En Kant s'estableixen uns límits entre el que podem conèixer i la cosa en si que no podem conèixer. I en canvi, Hegel diu que no té sentit establir aquest límit perquè si tu poses aquest límit sobre la cosa, vol dir que ja conèixer les cosa, que està en el teu esperit i que per tant, no cal fixar límits a una cosa que ja coneixes. El coneixement i el saber humà és un sistema total, no podem pensar res que no coneguéssim perquè sinó poguéssim coneguéssim no pensaríem en certa cosa.
Perquè les coses les pensem ja les hem de portar dins nostre d'alguna manera. Allò que no coneixem no ho podem ni pensar. Conèixer es reconèixer el que ja portem a dins.
Com podem accedir a aquest món espiritual? Hegel diu qüestionant la percepció, l’espontània versió que tenim de la realitat. La filosofia de Hegel es la filosofia de la negació. Abans de pensar hem de dir que no. Dèiem que el pensament es un sistema complet, un tot, per conèixer alguna cosa hem de conèixer moltes altres. No podem conèixer la noció de triangle sinó coneixem la noció de línea o polígon. El mon del pensament és un tot regular. La natura és la alineació de la idea. Ell aquí introdueix un concepte molt important: alineació.
En Hegel podem parlar de tesi, antítesi, síntesi. Aquesta síntesi torna a ser una tesi que es negada i així contínuament. Això és la dialèctica. Es el primer gran filòsof que tot ho veu en termes històrics. Ara passem a una altre concepció en que si abans la referència era la naturalesa, ara serà la historia. És la naturalesa en metamorfosi i en canvi constant. Mantenint aquesta visió Marx crearà el materialisme històric, invertint Hegel.
Hegel ja havia fet aquest gir, l'estat de perfecció per ell és el canvi i no el moviment. Per ell serà important l'idea de zeitgeistm, veiem que els criteris de belles son epocals, que les veritats son veritats de l’època... Que hi han moltes coses que responen a l’època o bé com diu Hegel al volkgeist. Amb això, Hegel serà romàntic tot i que ell no vulgui ser-ho. Te una concepcio molt il·lustrada.
Hegel planteja el seu sistema en forma ternària, un dels més complets és el que ell presenta en les seves lliçons de Filosofia de la Historia. Estableix: - Lògica: ens parla de la dialèctica, d'aquesta articulació del saber a partir de la absorció, negació i superació del anterior (tesi, antítesi, síntesi). Ens parla des d'un punt de vista epistemològic.
- Filosofia de la Naturalesa: trobem la dialèctica en la naturalesa, per exemple trobem el desenvolupament d'una planta.
- Filosofia del Esperit: la idea pren consciencia d'ella mateixa.
Esperit subjectiu (antropologia, psicologia, fenomenologia) Esperit objectiu (dret, moralitat, eticitat) Esperit absolut (art, religió i filosofia) La bellesa es una representació sensible de la idea. En Hegel hi ha la mort de l'art i de l'art, es passarà a la religió. La idea és més pròpia perquè la religió crea elements sensibles, encara anem a un pla més general que és la filosofia.
Text 264. Per Hegel la bellesa és sempre una representació sensible de la idea. És bàsicament per primera vegada una ciència de l'art. Quan parla de bellesa, parla de bellesa artística únicament.
Aquesta ciència de l'art és també una historia perquè ens va mostraran ell desenvolupament de l'art de com l'esperit, l'idea, va despertar la seva autoconsciència d'aquesta manera que anomenem art.
Text 260. Ell presenta la seva estètica, diu que la estètica és la ciència de lo bell i més concretament del bell artístic, amb exclusió de lo bell natural. L'art és un estadi de l'evolució de l'esperit en que aquesta està més aprop de la seva autoconsciència. Per tant, el bel l’artístic es superior a lo bell natural perquè es un producte de l'esperit. Al ser superior l'esperit de la naturalesa, la seva superioritat es comunica a l'art. Hegel elimina d'entrada el problema de definir l'art, per tant no definim l'art diem simplement que tenim obres d'art. En l’estètica de Hegel queden clares varies coses: l’estètica ja no pot ser normativa, no es pot basar en una mimesi com la de l'Acadèmia que es limita a reproduir la natura naturata, morta i fixada. en l'art trobem la llibertat i la necessitat. Hegel marca ja el final de representació mimètica clàssica.
El que busca no pot ser representar la naturalesa tal i com apareix, perquè tal i com apareix és en la seva accidentalitat, ell busca lo contrari: l'essència. Ell busca l'aparició pura de l'idea. Es pot manifestar en l'obra de l'artista, imaginació, experiència... L'artista pot plasmar en l'obra el sol de la seva consciència, el seu sol interior, i aquí Hegel s'aparta de l'element obscur que apareixia en Schelling. L'ideal vol dir no solament apareix la idea, sinó que aquesta apareix de la forma més pura.
En el text 260 parla del geni. L'artista presenta el seu mon empíric, i el seu interior. L'art és una crida a l'esperit perquè l'ànima es desperti. L'artista crea un mon ideal. L'artista parteix del mon sensible però té la capacitat d'idealitzar-lo i trobar la forma significativa per a cada contingut. Lo important és el contingut espiritual si aquest contingut és ric, la forma ja sortirà. Textos 262 i 263.
Trobar la idealització de l’expressió que li dona a un contingut espiritual veritable la seva forma adequada. Al segle XVIII el gust te molta importància. Ara el geni tindrà importància.
"Hem d'aprofundir en el nostre esperit" diu Hegel, no està dient que ens hem de complaure en el nostre jo de forma narcisista. En Hegel es vol passar a l'objectiu, l'artista quan crea una obra (de valor universal) s'oblida d'ell mateix i dels seus interessos. Però també ha de ser esclau del gust de l’època. El geni va a la profunditat, això vol dir desenvolupar la imaginació creadora. La imaginació del geni es una imaginació no passiva ni arbitrària, no capritxosa, està en contacte amb la realitat de l'experiència i per tant, assumeix aquesta objectivitat. Assumeix també el que li imposa el gènere, d'aquesta manera la subjectivitat és menys subjectiva, i es va fent cada cop més universal i objectiva. Així, la subjectivitat s'identifica amb l'objecte i la seva configuració esdevé més ideal, més d'acord amb el que és la veritat del objecte. Lo qual vol dir atenció al contingut però també a la forma per expressar aquest contingut. Lo important és la relació del contingut i la forma.
L’essència del esperit es manifesta quan l'art ha trobat la forma especifica. En el text 263 parla de l’escultura i la pintura. Diu que la pintura es l'art més sensorial gràcies al color.
Fa també una historia de l'evolució de les arts, per exemple, amb l'art simbòlic en el text 270.
Després d'aquest període parla de l'art clàssic que es l'equilibri entre forma i contingut, representa l'harmonia. L'art que millor representa això es l'escultura, com per exemple la dels grecs. Ara ens trobem, amb l'art romàntic o cristià. Utilitza la paraula romàntic en dos sentits: 1. Per anomenar el període que ve després de l’època romana 2. Quan parla de l'art del seu moment també parla de romàntic.
En l'art cristià o romàntic torna a haver-hi un desequilibri contrari al que hi havia en l'art simbòlic.
si en el simbòlic la forma era hipertròfica o exagerada, aquí el desequilibri serà per l'altre banda i la forma s'aprima. L'esperit tendeix a anar més enllà de les formes, a superar-les... L'art romàntic és l'art de l’ànim i la interioritat.
L'art es veu superat i arribem a un altre estadi i arribem a un altre estadi que es la religió i això es el que ell anomena la mort de l'art. No vol dir que deixi de haver-hi art o artistes, vol dir que l'art es supera a ell mateix i ens porta a un altre estadi que es l'estadi de la religió, després serà el de la filosofia. En els quals l'esperit jan o pren consciencia de manera sensible sinó que es va fent cada vegada més abstracte. Aquest pas a un nou estadi, s’anuncia en la ironia, joc, comèdia propis del Romanticisme.
En la filosofia, l'art deixa el seu lloc al pensament abstracte, i l'esperit es reconeix en això més propi, sense elements sensibles. Amb Hegel acaba una època i una manera de concebre la filosofia. Quan mort Hegel ja no hi ha més sistemes com aquests que ho explica tot, tota la historia del saber i disciplines, formes d'art... Cada una d'aquestes coses es converteixen en una disciplina que intenta ser científica serà la gran època del positivisme.
...

Comprar Previsualizar