Estudi de la religió (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Profesor R.B.
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 21/10/2015
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

GRANS TRADICIONS RELIGIOSES 1. INTRODUCCIÓ. ESTUDI DE LA RELIGIÓ 1.1. Etimologia: religio El mot religió prové del llatí religio. Quin significat tenia en la seva llengua d’origen? a) Roma s. I a.C.: Ciceró b) Autors cristians dels primers segles: Tertulià i Arnobi c) Lactanci d) Agustí d’Hipona El terme prové de religio, un terme llatí, que és emprat per Ciceró en la seva obra, especialment a De natura deorum. La definició que dóna Ciceró de la religió s’entén com la manera d’entendre la religió pel món romà. Quan els estudiosos del cristianisme utilitzen el mateix terme en canvien el significat. En la tradició cristiana, el context és monoteista i la religió s’entén com un conjunt de creences, un conjunt doctrinal, fet que no trobem en els textos de Ciceró. La definició cristiana és fruit d’un llarg procés històric i cultural, influïda per altres autors. Ciceró fa derivar el terme religio del verb relegere (prendre en compte, observar). Per ell els religiosos són aquells que tenen cura, s’ocupen, de la religió, del culte, de la pràctica ritual relativa als déus. Per ell no és un conjunt de creences, ni és important si els déus existeixen o no.
El culte a l’època romana estava relacionat amb la voluntat d’obtenir alguna cosa a canvi, aplacar l’ira dels déus i rebre’n algun benefici a canvi. Els religiosos són bons ciutadans romans, ja que són els que s’encarreguen de mantenir les tradicions i l’ordre, sense entrar en si aquestes tradicions són o no són fundades. Religio apareix en els textos com a sinònim de cultus deorum (culte dels déus) i com a oposat al terme superstitio (lligada a la por, al devot que ho és per temor al càstig de no ser devot). La connotació positiva anava lligada al terme religiós, mentre que la negativa al terme supersticiós. Ciceró només accepta la pràctica religiosa del culte, els auspicis (interpretació dels signes) i la praxis del sacrifici. Aquesta concepció entra en contradicció amb la concepció cristiana.
Els primers autors cristians han de defensar la seva religió, les seves creences, davant d’altres creences. Fan una apologia i introdueixen el concepte de verdadera religió.
Tertulià, a l’obra Ad nationes, s’adreça als altres pobles amb una voluntat de defensar el cristianisme com a vera religio. Per Tertulià n’hi ha una de verdadera i la resta són falses, sent la religió cristiana la única certa. En la seva obra, la qüestió de la religió té a veure amb la identitat: la comunitat es crea perquè existeix la religió; a mesura que creix la religió, creix la comunitat. Hi ha un interès en demostrar la continuïtat amb el judaisme però també en mostrar la novetat que suposa respecte a aquesta altra religió. Arnobi, a l’obra Adversus nationes, fa una defensa del monoteisme davant del politeisme. Parla de la vera religio, que no és altra que la christiana religio [Crist és una traducció de l’hebreu de la paraula Messies, que vol dir ‘aquell que ha estat ungit, que ha estat escollit per Déu’].
Lactanci diu que Ciceró s’equivoca fent derivar religio de relegere. Per ell, si hem estat generats, hem d’oferir a canvi alguna cosa a Déu. Considera que el vincle entre Déu i els homes és un lligam de pietat. És per això que fa derivar la paraula religio del verb religare (relligar). La religió és un vincle entre Déu i l’esfera humana.
Agustí d’Hipona assumeix el que diuen Tertulià, Arnobi i Lactanci. Per Agustí la religió és novament un vincle, però a més a més interpreta el relegere de Ciceró com una relectura de la religió, fet que té molt a veure amb la idea de la reconversió (Agustí abans de ser cristià era maniqueu). Ell ha de rellegir el passat en clau de salvació, ha de tornar a Déu, perquè ha perdut aquest vincle amb Déu. Aquest vincle perdut té relació amb el Pecat Original i els éssers humans han d’aprendre a tornar a construir aquest lligam amb Déu. Aquest vincle no és pietós sinó que és afectiu, d’amor (dilectio), en tant que Déu és qui ha creat els homes. Agustí formula la que serà la definició clàssica de la religió: conjunt de creences relacionades amb un component afectiu, un pas a la fe que ha de fer tothom que vulgui arribar a la veritat; lligam individual (de cada individu) amb un sol Déu. En aquest sentit, Déu ajuda a l’individu a refer aquest vincle enviant el seu fill a la Terra per redimir el Pecat Original de tota la humanitat.
En el cristianisme posterior el terme es continua utilitzant, si bé cada vegada es veu més a les persones que dediquen la seva vida a Déu com a les persones pròpiament religioses. La vida considerada ideal és la vida monacal. Tomàs d’Aquino, a la Summa teologica, estableix l’ordenació cap a Déu, el lligam i l’elecció (el retorn a Déu després d’haver pecat).
1.2. Estudis Des de quin punt de vista s’han estudiat els religions per part dels diferents autors. Els estudis més rellevants. Diferents disciplines a través de les quals s’estudia la religió, a partir del segle XIX.
a) L’animisme d’E.B. Tylor i l’evolucionisme positivista b) J.G. Frazer i la màgia c) L. Lévy-Bruhl i la mentalitat primitiva d) A. Lang i la teoria de W. Schmidt sobre el monoteisme primitiu e) R. Otto i el sagrat f) E.E. Evans-Pritchard i la religió dels primitius g) Mircea Eliade i l’homo religiosus h) E. Durkheim, M. Weber i la sociologia de la religió i) S. Freud, W. James, C.G. Jung i la psicologia de la religió A partir de l’època de la Il·lustració es comença a parlar de la “religió natural”. Els romàntics creuen que l’aspecte afectiu és el més important dels que conformen la religió. Tanmateix, a partir del segle XIX sorgeix un debat metodològic sobre com entendre la religió.
Un dels primers corrents de pensament que va analitzar i estudiar la religió va ser el positivisme. Es tracta d’una corrent filosòfica que afirma que l’únic coneixement autèntic és el científic i, per tant, només creu en teories confirmades pel mètode científic. Així doncs, els positivistes, i especialment E.B. Tylor, intenten trobar una teoria que sustenti l’evolució històrica de la religió. Com que en la humanitat hi ha hagut un progrés, creuen que en la religió també n’hi ha hagut d’haver un. Per tant, creuen que originalment va existir un fenomen religiós simple que, al llarg del temps, va anar evolucionant. E.B. Tylor estableix que la forma simple i originària de la religió és la creença en una ànima. Es refereix a un doble, un alter ego en absolutament tots els objectes, que ell anomena ànima. Es pot entrar en contacte amb aquest “altre” a través dels somnis, de l’èxtasis... El punt feble d’aquesta teoria, però, és que és poc demostrable i difícil de divulgar a tota la humanitat.
Tylor va tenir molts seguidors i un d’ells, R.Marett va anomenar la forma més simple de la religió “mana”. Ell creu en forces elementals de la natura que havien de ser considerades com les que animen la naturalesa.
J. G. Frazer parla primerament d’una màgia que, posteriorment, a mesura que avança la història de la humanitat, arribarà a un estadi més científic. Considera que la màgia és l’estadi elemental de la religió. Així doncs, encara està impregnat de l’esperit positivista i evolucionista de Tylor. La màgia és allò més simple, i implica una certa autonomia, mentre que la religió implica una certa dependència. Amb la màgia els propis individus poden dominar aquestes forces naturals utilitzant diverses formes rituals. En canvi, amb la religió, els individus passen per un procés de submissió. Ara bé, Frazer titlla d’ignorants a tots aquells que practiquen la màgia. Segons ell el científic parteix de les premisses correctes. En canvi, els que practiquen la màgia en el fons parteixen de premisses errònies, però això els considera ignorants.
Una crítica que se li fa a Frazer és que considera la màgia i la religió com dues realitats diferents, perquè segons ell a través de la màgia es poden conèixer els secrets de la natura i, per tant, es poden dominar i manipular. En canvi, amb la religió, t’has de sotmetre a un seguit de pautes ja establertes. Així doncs, vist d’aquesta manera és difícil d’entendre que hi hagi una continuïtat entre ambdós aspectes i una evolució d’un a l’altre. És per aquest motiu que s’ha arribat a titllar la seva teoria de contradictòria.
L. Lévy – Bruhl posa en qüestió les teories de Tylor i Frazer. Bruhl és admirador de l’escola sociològica francesa i de E. Durkheim, que proposa que la religió no s’ha de buscar en un fenomen interior (com Agustí d’Hipona afirmava) sinó que s’ha de buscar en la societat. Segons aquesta corrent de pensament la societat suposa la participació de tothom en allò sagrat, a través de diferents tipus de celebracions. Així doncs, es concep la religió com a quelcom col·lectiu. A més, allò sagrat és superior a tot i no pot ser qüestionat de cap de les maneres.
Bruhl s’inspira en aquesta teoria, en l’aspecte col·lectiu de la religió, i critica que Frazer hagi volgut projectar la mentalitat de la societat contemporània a societats passades.
Creu que la seva teoria és anacrònica i que no pot acusar d’ignorants a aquelles societats que encara no havien descobert moltes coses que els homes contemporanis si que ja tenen completament per sabudes, com ara el principi de contradicció d’Aristòtil.
Bruhl parla del totemisme com un fenomen primitiu, que estableix relacions de parentesc entre els objectes i les ànimes. Segons ell no podem apropar-nos a societats anteriors seguint una mentalitat contemporània, ja que les societats antigues no coneixien el principi de contradicció.
A.Lang i W.Schmidt estableixen la teoria del monoteisme primitiu. Proposen que la forma més elemental de la religió no vol dir que sigui més primària o simple sinó que simplement és la original. Sostenen que originalment, en les societats més antigues o primitives, hi havia una creença comuna en un únic ésser suprem, a partir del qual s’elaboraria una certa moral. Aquest ésser seria una espècie de protector de la humanitat, i per això se li ret culte o se li demanen coses. Així doncs, apareix el concepte de monoteisme.
Se’ls ha criticat que la creença en un ésser suprem no exclou la creença en altres éssers i que, per tant, aquest ésser suprem no es pot identificar amb el Déu bíblic.
Freud, James i Jung enfoquen la religió des del punt de vista de la psicologia. S’hi apropen, doncs, des d’un angle parcial. Creuen que la religió té uns determinats efectes en cada individu. Es fixen en tots aquells comportaments extraordinaris com ara les èxtasis. Freud fins i tot relaciona la neurosis amb la religió.
R.Otto i Mircea Eliade presenten moltes similituds en les seves teories. Otto fa un estudi sobre el sagrat i proposa que parlem del “numinós”, d’allò absolutament altre, en lloc de referir-nos directament i concretament a Déu. Davant d’aquest numinós experimentem un sentiment d’esglai, a causa del misteri de la seva grandesa. Per tant, Otto s’apropa a l’estudi de la religió des de l’experiència individual. Posa l’èmfasi en l’experiència religiosa i el sentiment que provoca en els individus “allò altre”, el numinós.
Segons Eliade existeixen dues maneres d’estar en el món: estant en contacte amb allò sagrat o no, viure de manera sagrada o profana. Allò sagrat es manifesta com una hierofania, és a dir, a través de diverses manifestacions.
1.3. Tipologia de les religions [Introducció a l’hinduisme] Classificació de les diferents religions, malgrat que gairebé mai cap religió es pot encabir completament dins d’una sola classificació.
Politeisme i monoteisme: Probablement és la classificació més antiga. Ara bé, el terme politeisme s’introdueix per primera vegada en el segle XVI per Jean Bodin. És en aquest moment que es fa més palesa la diferenciació entre aquells individus que creuen en més d’un déu i els que creuen en un sol ésser suprem.
El paradigma de religió politeista seria la religió grega i romana, en la qual hi ha una jerarquització dels déus i n’hi ha un que sobresurt sobre els altres (en aquest cas el déu Zeus). La religió egípcia també en seria un exemple. El politeisme tendeix a acceptar altres tipus de creences.
Els paradigmes de religió monoteista serien el judaisme, el cristianisme i l’islam.
Postulen la creença d’un únic déu creador de tot el món i de tots els individus. El monoteisme tendeix a excloure tot altre tipus de creença.
Opcions del monoteisme: - Henoteísme  dins d’una religió politeista hi ha un déu que sobresurt i que és suprem a la resta.
Panteisme  idea que déu es troba en tota la naturalesa, és immanent en tot.
Panenteisme  idea que déu està en tot però, alhora, també està fora de tot.
És immanent i intranscendent alhora.
Religions ètniques i universals: Religions pròpies dels pobles sense escriptura. En casos de cultures avançades es parla de religions nacionals. En ambdós casos es tracta d’un element identitari, que cohesiona el grup i els uneix. Algun exemple de religió ètnica és el judaisme.
Les religions universals acostumen a sorgir d’una altra religió, en són una branca, i, per tal de desvincular-se’n intenten constituir-se com una religió universal per aconseguir el màxim de creients possibles i diferenciar-se de la religió de la quan provenen. Un exemple seria el cristianisme, que prové del judaisme.
Religions d’alliberament i de salvació: Un exemple de religió d’alliberament seria l’hinduisme, el budisme i, en general, les religions asiàtiques.
Les religions de salvació són generalment les monoteistes.
a) Politeisme i monoteisme b) Religions ètniques i universals c) Religions d’alliberament i de salvació 1.4. Categories a) Mite b) Ritus Ritus iniciàtic c) Símbol d) Sacrifici ...