Apunts (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de la Cultura y de las Instituciones Europeas
Año del apunte 2013
Páginas 17
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

La cultura europea no es una unitat natural, sinó un producte cultural.
Aportació de Grècia: El fi de l'anonimat de l'home: Abans de Grècia mai s'havia agafat a l'home quotidià a la literatura. La preocupació anava més cap als déus i l'home no era important. Amb els grecs es va reivindicar l' importància de l'home, però els déus segueixen sen importants.
Herència grega: Humanització de la societat, es mesura tot al voltant de l'home. La ciència es comença a explicar de manera laica. Una clara mostra d’això la trobem a la Iliada i a l’Odissea.
Al s. V a Atenes es va canviar la teoria política (hi ha una fractura ideològica), ja no serveix el monarca dèspota que controla tot l'estat, sinó que es busca l'autonomia del ciutadà a decidir.
L'element que va impulsar aquesta política també va ser l'home com a protagonista i el deixar de costat el món diví.
La consciencia d'Occident neix a les Guerres Mèdiques, que van provocar una diferencia cultural i va començar a néixer la cultura occidental. Va néixer el concepte, ciutadà-polític, la República (Plató), Política (Aristòtil),etc. Els grecs van promulgar per totes les terres que van descobrir aquest nou poder polític.
Concepció del poder Separació de poders, no pot haver una única persona amb tot el poder. Per evitar abusos de poder i de durada.
Col·legialitat, el poder ha de ser exercit per més d'una persona, a les magistratures eren dos persones per càrrec.
La vida en comunitat, L’home està fet per viure en comunitat i la individualitat no existeix. La identitat d’un individu es defineix a partir del fet cultural i no pel polític.
La ciutat-estat va ser un altre invent grec, de la qual el ciutadà n’és l’element més important, qui té una sèrie de drets i deures polítics; van haver-hi diverses formes d’entendre-la: la monarquia, l’oligarquia i la democràcia, les quals va ser posades en funció de la posició del ciutadà polític. Atenes, qui es sotmetés a un judici tenia el dret i l’obligació de presentar davant del jutge les seves raons.
Aquesta cultura comuna va ser gràcies a la dominació que va exercir Atenes en tots els camps de la civilització durant el segle V. De manera que aquest imperialisme va assentar les bases d’una futura comunitat hel·lènica, la qual un cop destruït l’Imperi atenès continuava essent.
L'herència cultural grega es sobretot ideològica. L'eliminació de l' ideologia política democràtica, va deixar pas al cabdill suprem ("àrbitre entre polis"). La cultura grega va arribar fins Àsia, però elements orientals també van arribar fins a Grècia. Els elements que van fer apta l' usurpació al poble per part del monarca varen se l'aurèola militar, la monarquia centralitzada i la legitimació divina. Però aquets conceptes heredats han sigut rescatats en moltes etapes de l'historia com a la Rev. Francesa o actualitat per formar monarquies, oligarquies o democràcies.
Llegat cultural -Alfabet -Gust estètic -Gèneres literaris -Institucions culturals Els grecs també ens han influït molt en l'aspecte científic: -Filosofia -Geometria -Astronomia Fins i tot la Triada Mediterrània es heretada dels grecs. Per últim també van adaptar la moneda al comerç, abans era per prestigi monàrquic del pròxim Orient. Totes aquestes característiques ens influencien molt el dia a dia i ens han aportat una identitat cultural.
Herència Romana La principal virtut de Roma va ser saber donar continuïtat a l’hel·lenisme alhora que aplicava els sabers de la Grècia clàssica. L'herència romana es el saber aplicat. Van buscar l' utilitat a totes les coses de les quals especulaven els grecs. L’hel·lenisme a Roma va ser introduït pels presoners de guerra grecs, que es van enfrontar als romans en les guerres itàliques.
Les doctrines polítiques gregues van penetrar a Roma a través dels estoics. La doctrina ciceroniana es recolza fonamentalment en dues idees: - La justícia és possible dins de la ciutat mitjançant l’aplicació de la millor Constitució.
Les lleis no són res sense els homes que les fan respectar.
Donaven unitat pràctica al caràcter especulatiu grec. Roma s'ha deixat aculturar per l'helenisme, semitització púnica i celtització nord-europea. El Llatí va ser el vehicle del saber clàssic.
Model Cívic Polis=Res Pública=estat Vehiculació de l'estat i el ciutadà. No eren súbdits, sinó ciutadans i tenien drets i obligacions.
Polites=ciues=ciutadà Fidelitas=fidelitat= obligat a ser fidel a l'estat.
Mos Maiorum= Tradició dels antics. Els antecessors havien fet gran Roma.
Agents= Colònies de veterans (implantació municipal).
Formes institucionals La major diferencia entre República i Imperi era que el segon acostuma a acabar sen una monarquia, el pitjor estat considerats pels romans. A la República es tenia una mica de control decidint qui manava.
Més endavant es va anar cap a tiranies, el Dominus (dominació), es el propietari de l'imperi i té poder absolut, Dioclesià. Van desaparèixer moltes magistratures. Es l'antecessor a la Teocràcia medieval.
LA JURISPRUDÈNCIA ROMANA I LA FORMACIÓ D’UN SISTEMA JURÍDIC Els romans van ser els primers encarregats de fer del dret una ciència, és a dir, un sistema de principis articulat que regulava les diverses normes de la seva vida social.
Era competència d’aquests juristes expressar la seva opinió sobre diversos casos determinats.
Tan importants van arribar a ser aquestes idees que durant l’època d’August, quan concordaven entre elles, tenien valor de llei. Tota aquesta forma de veure les coses dels juristes van ser la base del que avui coneixem com Dret Romà, el qual va ser recopilat per Justinià durant el segle VI.
L'aportació germànica i el sedàs cristià Aquesta època es comença a veure una separació de poders cívics, militars i sobretot religiosos.
Els germànics van aportar un canvi transcendent en la relació entre el model cívic antic i el model cívic medieval de tipus feudal. Recuperaran el poder d’una reialesa autocràtica i militaritzada, això vol dir que l’estat deixa de considerar el ciutadà i el reconsidera com a súbdit. També té molta importància el valor de la militarització, fet que prové d’Orient. En la cosmovisió trobem un canvi important. La fidelitas equival al patronat i la civitas al vassallatge.
Transmissió cultural: Van mantenir el sistema administratiu romà i van perviure molts elements de la cultura clàssica(arts, escoles...).
Herència cristiana Absorció de l'hel·lenisme: El cristianisme, un fet oriental. Pau= assimilació clàssica. El cristianisme va ser una adaptació del judaisme antiromà i pacífic. Sant Pau va desvestir de judaisme aquesta nova religió i la va emportar al món Pagà, aprofitant que era mercader. El cristianisme originalment estava mancada de les categories mentals de la religió clàssica, de manera que era necessària dotar-la d’una sèrie d’idees assimilables per als pagans. De manera que es va aprofitar de l'estoïcisme i del neoplatonisme. El cristianisme va absorbir l’hel·lenisme a partir del gènere apologètic. A partir d’aquí el cristianisme es va dotar de les característiques necessàries per a rebatre els seus punts febles. La millor difusora va ser l’escola d’Alexandria, la qual va paganitzar el cristianisme. Protectors del bagatge clàssic: monaquisme.
Divorci amb Orient: Dins de les categories que el cristianisme va aportar al concepte europeu en destaca el universalisme. La idea d’Occident en bona mesura sorgeix de la idea que hi ha dos mons, un catòlic i l’altre no. La catòlica es occident, mentre que la Europa oriental no era catòlica. A Occident es lluita per mantenir l'autonomia de l'església amb l'estat. A Orient es crea el cesaropapisme, on el emperador es el Papa. A Occident es parla llatí i a Orient el grec.
Els bisbes cada vegada adquireixen més poder cívic, ja que es convertiran en el baluard de la romanites. De tal manera que, la frontera entre el poder religiós i el poder civil del bisbe s’esfumarà. Prova d’això serà la superposició de la geogràfica civil amb l’eclesiàstica.
Ideologia social: cosmovisió: -Immobilisme social: qui neix en una classe no pot aspirar a canviar de classe,fins i tot es veu en el món laboral.
-Moral sexual: tots els tabús sexuals que imperaven en el segle XX són d’encuny cristià.
-Visió familiar: la família i el seu vincle no es pot trencar. El poder del pare dins de la família i la relació subordinada de la dona respecte l’home.
El sedàs cristià va combatre el paganisme.
La resistència pagana al camp: La resistència pagana al camp. El cristianisme hi tenia moltes dificultats per a arrelar-hi. En el camp la religió servia per a una finalitat pràctica, servia per a que els deus tractessin bé la terra. També la utilització del rol del sant com a patró. El cicle agrícola necessita dels déus: Ritus votius, el pagès tradicionalment buscava l'eficàcia a l'hora dels seus déus. Els sants van ser els elements que van crear els bisbes per convertir als pagesos en cristians; molts cultes cristians van ser agafats del món religiós egipci, grec, etc. Es van destruir temples o es van convertir en esglésies cristianes.
MEDIEVAL IMPERI CAROLINGI Al 771 Carlemany hereta el Regne franc, l'objectiu clàssic va ser conquistar territoris i formarlos de nou administrativament, va durar fins al 800. El motiu utilitzat principalment per conquerir territoris com per exemple als Saxons, era la conversió al cristianisme.
Van haver quatre campanyes bèl·liques importants la conquesta dels saxons; la dels llombards a la P. Itàlica (On Carlemany salvarà al Papa de l'asfixia llombarda i serà el nou protector en lloc de l'imperi Bizantí); l'expansió a la P. Iberica, encara que al primer moment semblava un fracàs, ve permetre crear la Marca Hispànica i per últim l'eliminació del ducat de Bavera i aconseguir el tresor dels Àvars.
Carlemany va aconseguir tenir un gran conglomerat de regnes, tots sota el domini franc.
Estava guanyant molts punts per ser el futur emperador en contra de l'Emperador d'orient.
Va començar a fer funcions eclesiàstiques com convocar concilis, etc. Va començar a robar títols al Papa i a l'Imperi d'Orient i se'ls posa ell, entre d'altres Sereníssim i Ortodox. També va començar a encunyar monedes, que eren copies a les del emperador Bizantí i va copiar l'arquitectura de palaus bizantins. Es curiós que no va utilitzar cap element de poder germànic i si la corona de llaurer. L' envers d'aquesta moneda encunyada a Aquisgrà surt de l'església de Roma. Amb aquesta moneda reivindica la seva importància a la religió cristiana. Llavors es veuen les bases del canvi que desprès s'intentaria amb la Renovatio Imperi Romano i la coronació com a emperador de Carlemany.
Cap a la coronació imperial: L'objectiu era deixar ben clar qui manava era el rei dels Francs i el Papa era un instrument més del propi Carlemany. Es veuen molts gestos de Carlemany per demostrar que el fort era ell i el feble el bisbe de Roma. La coronació imperial era una realitat existent que Carlemany era molt més fort que el Papa. Des de el 800, coexistien dos imperis molts diferents: El vell imperi bizantí, que solament conserva Itàlia, Venècia i desprecia als bàrbars de l'Oest. El nou Imperi sorgent d'Occident amb Carlemany al capdavant.
Les estructures polític administratives de l'Imperi Carolingi.
Era l'estat més extens d'Occident, poblat per pobles molt diversos i amb unes estructures administratives insuficients. El poder polític es concentra a les àrees originaries del vell regne franc. L'Imperi Carolingi era excessivament gran per fer desplaçaments periòdics. La concepció romana d'estat com una administració pública, que garanteix la defensa de les fronteres, fomenta el bé de tots i la convivència pública, ha arribat fins nosaltres. L'imperi Carolingi va traspassar aquesta idea romana a l'Imperi Otonida però amb més força i solidesa. Va fer una redefinició de la sobirania, amb base romana però amb préstecs germànics i cristians: La sobirania encarnada a l'emperador (únic cap d'estat). Disposa d'atribucions exclusives i irrenunciables. Aquestes atribucions deriven de dos institucions del dret públic franc; El Ban: Dret de governar.
El Mund: El poder de jutjar.
Aquets poders es delegaven en tribunals, funcionaris, etc. Això provocava moltes despeses i van enfortir l' Hisenda i unes atribucions fiscals i econòmiques. Els assessors de Carlemany van lluitar per preservar els seus ingressos, mediant l'utilització sistemàtica de l'escriptura.
Reforma monetària Carolíngia Durant la primera fase del Regne Carolingi, va sortir l'inconvenient que la vida es va ruralitzar.
Carlemany va intentar definir i imposar als mercats el preu just de les coses. Per regular el crèdit, va prohibir l' usura, entre membres de diferents religions, l'emperador estava obligat, a protegir el clergue. Tenia moltes atribucions eclesiàstiques, però a canvi tenia que mantenir al poble cristià en pau i expandir-lo.
La sobirania imperial implicava obligacions reciproques entre el titular i el poble. Aquestes idees derivades de l'època romana i la Res Pública, no van ser enteses per la majoria de la població, però si per un petit grup de sacerdots. Que el van transmetre a l'Imperi Otonida. Tots els homes que podien empènyer una arma tenien el dret de participar al Regne demostrant submissió a Carlemany.
ADMINISTRACIÓ CENTRAL El Palau era la vivenda de la família imperial. Era el nucli de l'administració central era el Palatium, era una actualització del antic palau Merovingi.
Havien quatre funcionaris molt importants: -Comes palatimus, comte de palau, presideix el tribunal reial en ausencia del soberà.
-Cimerarius, carmaleng, responsable de la càmera del tresor, l'administrador de tots els recursos econòmics.
- Canciller, redacta tots els documents emanats de la cort, càrrec confiat sistemàticament a un clergue que veurà incrementada la seva importància com a conseqüència de l'ús creixent de l'escriptura.
-L'archicapellà, "jefe" del personal de la capella imperial i conseller permanent del soberà per a qüestions de indol religiosa i eclesiàstica.
A l'època Carolingia, l'emperador convocava el conventus generalis, en teoria acudien tots els homes lliures de l'imperi, però solament acudien un grup restringit.
Estava integrat per: -Els consellers directes de l'emperador, que vivien a Palatium.
-Nobles i eclesiàstics que es podien permetre acudir(comtes, bisbes...).
Els acords del Conventus Generalis es redactaven en forma d'ordenança estructurades en capitulars, tasca que s'encarregaven els eclesiàstics.
ADMINISTRACIÓ TERRITORIAL Misi Dominici Supervisen l'actuació del comte en tots els aspectes, admeten queixes de l'administració del comte. Eren molt importants perquè vigilaven d' aprop als comtes. Però com compartien la classe social van començar a corrompre's. Eren una parella formada per un secular i un eclesiàstic. Escollien als scabinos.
Als comtes els feien vigilar comtats on no tenien propietats ni patrimonis. Però igualment van començar a guanyar molt poder i establir arrels als comtats on exercien. Comencen a establir relacions matrimonials amb els poderosos dels comtats, van començar a apoderar-se de terres i van convertir el càrrec a vitalici i hereditari, molt poc a poc el van patrimonialitzar. El comte era un delegat del rei, recapta impostos, controla els mercats, té atribucions judicials i militars.
Els jutges especialitzats, els scabini, aquets funcionaris, de nomenament imperial, tenien com a finalitat evitar abusos del comte.
Per afavorir l'església, Carlemany va redescobrir i utilitzar, amb l'expansió de l'imperi, les immunitats, són territoris per als grans monestirs. Això significava, que la comunitat era protegit personalment per l'emperador. El comte local no tenia poder a aquestes terres, perquè el poder l'exercia el bisbe. Per evitar que l'Abad deixés de banda els assumptes judicials, Carlemany va adjuntar a cada terra immune, un auxiliar laic, anomenat advocatus.
ELS JURAMENTS DE FIDELITAT I DE VASSALLATGE Hi havia una insuficiència dels viudes públics d'integració, llavors va equilibrar-ho reforçant vincles privats de caire germànic: jurament de fidelitat i el vassallatge. Es feia al Conventus Generalis, un jurament de fidelitat a la seva persona i a la dels seus fills. Desprès de la coronació imperial, es va encarregar al missi dominici aquesta feina, a tots els homes lliures de l'Imperi. Les obligacions dels vassalls als Senyors era auxiliar militar i consultiu, en canvi el Senyor el protegia i li donava recursos econòmics. L'Emperador volia integrar dintre del vassallatge a tots els homes lliures que podien lluitar.
Crisi de l'Imperi Carolingi Va començar amb la mort de Carlemany al 814. Es va provocar una privatització dels poders públics sense que l'Administració Central pogués fer res. També va provocar que com no hi havia operacions a l'exterior la noblesa no podia exportar la seva violència cap enfora. Això va provocar aquesta crisi.
Lluís va heretar l'Imperi sencer, però es va adonar que no estava ben estructurat, i que l'únic punt de cohesió que compartia tot l'imperi era la religió Cristiana Romana Catòlica.
La salvació per l'imperi, segons Lluis, era l' instrumentalització de l'església, integrant l'episcopat assumint poders polítics (jutjar, militar, administratiu...). Com a conseqüència l'Imperi cada cop s'utilitza menys i la paraula cristiandat més Lluís, va imposar una forma de successió, l'Ordinatio Imperi. L'Imperi passarà en la seva totalitat a Lotari.
La noblesa aprofita la controvèrsia dels sistemes successoris per vendre cada cop més cara la seva ajuda militar, als pretendents. A partir de 830, es succeseixen revoltes dels fills d'imposar contra Lluís el Pietós. Finalment Lotari va fracassar en el seu intent d'imposar l'Ordinatio Imperial. Un dels grans beneficiaris es la noblesa i es veu per primer cop l' imposició de les relacions privades(vassallatge) que les relacions públiques (imperials). El Papa també es va beneficiar ja que davant del declivi del poder imperial, el va intentar substituir en tots els àmbits que va poder.
Dissolució definitiva de l'Imperi Aquest tractat de Verdú acaba amb l'imperi creat per Carlemany, la diversitat cultural i lingüística cada cop dividirà més els regnes. La fragmentació també es va veure accentuada per les invasions externes. Llavors es va passar a una defensa regional, ja que els únics que podien protegir al poble eren els nobles. Tot això va comportar, una fortalesa i patrimonialització dels poders dels nobles i la formació dels feudes i es va garantir la participació en cada successió i la legitimació del nou monarca, per l' unió.
El llegat de l'Imperi Carolingi 1. Va deixar una gran herència a altres regnes o imperis medievals, demostra l'impossibilitat de crear un estat únic per a tot Occident. Com a conseqüència d'aquesta fragmentació, comença a emergir l'idea d'una existència d'un espai sociocultural constituït per la cristiandat llatina impulsada pels eclesiàstics. Europa pot ser cohesionada per vincles culturals i religiosos.
2. El pas de la societat antiga a la medieval, i es va crear una societat basada en el treball de mà d'obra jurídicament lliure convertits al cristianisme i són pobres, llavors cultiven terres que no lis pertanyien (terra=poder). Tenien que integrar a bona part de la producció obtenida a una nova aristocràcia de terratinents guerrers.
3. Organització estructural de la societat: basat en el nivell, la procedència de la riquesa i la funció social realitzada per cada persona. A la meitat del s. IX, els monjos d'Auxerre van proposar dividir la societat en tres ordres de categoria de persones: -Els bel·ligerants, guerrers.
-Tertius ordio, integrant pels clergues regulars i seculars (orantes).
-Els agricolants, campesins.
Segle i mig més tard, aquesta classificació es va difondre pels intel·lectuals de l'època.
4. L'estructuració politicoadministrativa d'Occident en unitats més petites que l'Imperi: Els regnes, els dominis senyorials i les aldees campesines, cada una de les quals establia relacions amb les demés empíriques, al marge de qualsevol plantejament teòric general.
5. L'elaboració d'una memòria històrica, segons la qual, la paraula "Europa" es redescoberta i s'obre pas com resultat d'una civilització, cultura i valors morals. Disgreguen políticament però unificat cultural i moralment. La construcció carolíngia fracassa, políticament, però va triomfar culturalment.
Imperi Otonide El segon intent medieval d’integració estatal d’Occident va correspondre a la reagrupacicó sota l’autoritat del rei de Germània. La decadència de l’Imperi Carolingi va propiciar la creació durant el segle IX de diversos poders regionals. Durant la primera fase del regnat es va concentrar en reforçar el sistema defensiu de les fronteres orientals del regne, des de Saxonia al Nord fins a Suavia al sud, les quals estaven sent ratciades pels hongaresos. Milites agrarii= els pagesos de la frontera no els poden defensar els ducs germànics de les ràtzies hongareses.
es defensen ells mateixos, tenen cavalls per que els hongaresos van a cavall. Com es una cavalleria defensiva no els importa la mobilitat i creen per primer cop a Europa Cavalleria pesada i/o cuirassada. Per això necessiten molts diners i entrenament com hi ha molta terra a la frontera i poca gent agafen grans extensions de terres per conrear directament. Van crear les Mansions, cases grans i fortificades on es guardaven els impostos que s'havien de pagar.
També es van crear monestirs petits. Al temps van començar a arribar petits nobles que vivien directament a les Mansions i amb moltes més terres atorgades pels ducs, també es dedicava a portar l'administració, impostos i lleis al territori.
L’imperi reapareixia a occident després de 38 anys sota les ordres d’una família diferent.
Aquest va aparèixer en el regne més extens i més fort econòmicament i militarment.
Concretament Otó I va reconèixer l’autonomia política dels Estats Pontificis (Donació de Constantí) però va ser molt més exigent que Carlemany i va sotmetre al Papa a un estretíssim control polític quedant molt clar que el Papa era un delegat de l’emperador. D’aquesta manera es demostrava que el poder secular era molt més important que l’eclesiàstic.
Tercer intent d’unificació el va impulsar el Papa. El que va començar sent una idea molt clara d’unificació espiritual d’Europa, davant l’absència d’un poder neutralitzador del poder imperial, els Papes van començar una deriva, ja que d’aquest poder moral voldran aconseguir un poder polític inmiscuint-se en les decissions polítiques dels regnes i acceptant vassalls.
Intentaran deposar fins i tot reis i les monarquies, encapçalades per França, que defensaran que el Papa no té cap mena de decisió. Per la seva ambició de voler actuar com un rei més sense tenir un exèrcit i uns recursos econòmics, això va esfondrar la supremacia papal a Anagni, on es va presentar un exèrcit dirigit per Philippe de Nogaret, un burgès, qui va atacar el palau del Papa, l’agredeixen físicament i li fan saber que el rei de França no acceptarà cap mena de control sobre les coses seculars.
Edat Moderna RENOVACIÓ I RUPTURA Es va produir una tendència cap a la secularització de l’espai públic, en el sentit de que els individus continuen sent persones de convicció religiosa. Aquesta és una noció que va estar creada en l’àmbit de les ciències socials per Habermes. La seva tesi doctoral és sobre l’espai públic a Alemanya a inicis del segle XX i és on encunya l’expressió “espai públic”. Ara aquesta expressió designa un fenomen del segle XVIII previ a l’opinió pública.
La idea “opinió pública” es va emprar per separar dues etapes. Parlar-ne durant el segle XVII i XVIII és anacrònic, ja que aquesta es refereix a una societat altament urbanitzada, amb la densificació pròpia de les ciutat; característiques que no existien prèviament a la revolució industrial.
La religió continua sent un factor important en el terreny de les discussions de les societats, ara bé, paulatinament aquestes aniran quedant en el fur intern de les persones. La discussió política cada vegada serà més jurídica i menys religiosa. La religió es dirigirà més cap a l’espai privat i menys cap a l’espai públic.
L’EXPANSIÓ EUROPEA A ULTRAMAR Aquesta expansió a ultramar va provocar una reflexió en els colonitzadors, ja que els va portar a qüestionar qui eren aquelles comunitats que estaven colonitzant. El contacte amb les índies és culturalment diferent amb els contactes de la cristiandat amb altres cultures diferents, mai hi havia hagut cap mena de contacte previ.
EL DRET INTERNACIONAL MODERN El dret internacional modern es desenvoluparà durant l’època moderna, per un grup acadèmic i estudiosos, i anirà acompanyat del sistema europeu d’estats. Aquest prové de les nocions antigues de Grècia i de la contribució posterior romana i el manteniment durant l’Edat Mitjana, les transformaran aquest ius gentium en el dret internacional modern.
El sistema europeu d’estats es va consolidar amb la Pau de Westfàlia i a la Pau d’Utrecht, les quals van suposar la fi de dues guerres perfectament mundials i van marcar un canvi d’etapa en les reflexions de les relacions internacionals. És un canvi respecte els protagonistes d’aquestes relacions internacionals. Fruit de la vida a peu de trinxera i del coneixement de biblioteca, després de la Pau de Westfàlia sorgiran els estats sobirans. Això vol dir que les autoritats jurídics infraestatals, per bé que poguessin tenir mitjans bèl·lics, no són actors legítims en les relacions internacionals.
El trencaclosques territorial perdurarà però la legitimació de les relacions internacionals recaurà sobre els estats sobirans. Grotius va escriure un text sobre el dret a fer la guerra i la pau.
La renovació cultural i religiosa durant l’època moderna 3.2.1 UNIVERSITAS CRISTIANA, IMPERI, REGNES, NATIONES La Universitas Cristiana té dos dirigents, el cap de la cristiandat i l’emperador. La legitimitat suprema de l’emperador prové de la seva protecció de la universitas, qui ostenta la potestas pot exigir ser obeït i li correspon la funció de protector. S’espera que Papa i Emperador tinguin una harmonia modèlica, ja que estan instituïts per tal de complementar-se, un és el cap religiós i l’altre el cap secular.
La qüestió és complica perquè el Papa a més a més és un príncep temporal, que regna sobre els Estats Pontificis, i a més a més, té un exèrcit; això li prové de la Donació de Constantí.
Durant el Renaixement però, Lorenzo Valla demostra que aquesta és un frau a partir d’estudis filològics. Això però no va suposar cap mena de canvi en l’autoritat secular del Papa.
El càrrec d’emperador de Maximilià V i Carles V s’exerceix sobre dos universos: és cap secular de la universitas cristiana i alhora cap d’estat d’Alemanya. Aquesta preeminència però ha de ser reconeguda per la resta de regnes.
FALTEN IMPERIS El que destaca del mapa d’Europa durant el segle XIII / XIV fins a final de l’edat moderna és que el nombre d’entitats polítiques i territorials independents disminueix. Durant l’antic règim aquells que ostenten el poder són els titulars de jurisdiccions, els quals són múltiples: el rei i els tres estaments clàssics, clergat, noblesa i tercer estat. Aquest últim no està privat de privilegis i de jurisdicció, a més a més de forma constitutiva. Això explica que molts dels moviments socials de l’edat moderna volen guanyar més privilegis que altres. Aquest és el panorama d’una multiplicitat de jurisdiccions, al cap damunt de les quals hi ha un titular que és el rei.
Estat: Aquest procés d’agregació d’entitats menors en entitats majors, els mecanismes a través del qual aquest procés es materialitza són diversos: la conquesta, casaments entre dinasties, la permuta.
Són les monarquies compostes i d’agregació les protagonistes dels regnes en la gènesi d’Europa. Trobarem unitat i alhora unes diferències més o menys accentuades. La tendència, conforme l’època moderna avança, és que la diversitat legal en el seu interior disminueixi.
El mecanisme a través del qual es forma un regne unit es a partir d’una disminució dels poders locals per una posterior integració d’aquests en un sol Parlament.
Natio: pur lloc de naixement. Conforme han passat els segles, aquesta paraula ha seguit en ús però ha anat acumulant diversos estrats semàntics. La paraula és polisèmica i durant l’Edat Mitjana adquirirà un significat a partir dels regnes. Aquesta identitat no prové de la llengua.
s.XV Podem considerar aquesta època com una època prenacional, per tal de ressaltar la diferència de l’etapa posterior tant marcada pel Romanticisme.
Erasme: B. Castighione: Estableix un ideal de conducta de l’individu a la cort. Es refereix a les corts del nord d’Itàlia. Aquests ideals cortesans seran objecte de difusió en les corts de les grans monarquies.
L'emperador era una dignitat establerta i tothom sabia qui concorria a eleccions per a ser emperador. Per contra, a la noció de monarquia universal li manca tota mena de concreció política, jurídica i institucional; aquesta extrema definició facilitava la seva definició. Això explica que diversos reis en la mateixa època es proclamessin a ells mateixos com a monarca universal. Aquesta noció revesteix les pretensions hegemòniques de França i Gran Bretanya.
Al monarca universal se li atribueixen quatre funcions, les quals coincideixen amb les que són assignades a l’emperador: - Aconseguir la Unitat.
Aconseguir la Pau Universal.
Recuperar Terra Santa.
Afavorir la reforma religiosa i convocar un concili ecumènic eficaç.
Hi ha expectatives de que arribi un rei just que posi fi a les revoltes.
En Carles V conflueix l’Imperi i aquesta noció de monarquia universal. En ell havien confluït diverses conferències dinàstiques. Alhora d’abdicar va delegar les seves diverses atribucions: - Felip II: les posicions hispàniques.
El títol d’emperador passa a Viena i l’hegemonia política militar la ostenta Felip II. L’entorn de Felip II estableix que el monarca universal és Felip II, ja que enfront de la feblesa de l’emperador, el rei d’Espanya té totes les capacitats possibles d’actuar.
Entre la Pau de Westfàlia i la Pau d’Utrecht es va establir el sistema europeu d’estats i la noció d’equilibri de potències. Hi ha dos autors que defensen aquests principis: - - Jean Bodin: l’any 1.576 va publicar els sis llibres de la república. És qui desenvolupa millor la noció de sobirania, dirigida sobretot cap a l’interior del regne. Aquest principi de sobirania, que per a Jean Bodin està adreçat a l’interior del regne, es consolida, a part cap a l’interior, en les relacions internacionals. Les entitats polítiques són sobiranes una respecte de l’altre.
Francisco Suárez: la reflexió sobre la pau. La noció dels estats com els únics que són titulars del dret de fer la guerra legalment. Això ens remet un cop més al llegat romà. Els romans ja van parlar de dues qüestions alhora de fer la guerra legítima: ius belli i ius ad bellum. Els romans també encunyen la noció de legitimus hostes. Francisco Suárez desenvolupa la idea que només els estats són titulars al ius belli.
És una descripció de la monarquia espanyola i té un propòsit addicional a la pura descripció.
Campanella defensa que la força d’aquesta monarquia hispànica la fa titular de la monarquia universal. Vol donar més cohesió social a la monarquia.
Giovanni Botero: De la ragione di stato. Va avançar que la monarquia espanyola necessitava una major cohesió en el seu interior.
Lluis XIV també estava envoltat de diversos autors que tractaven el tema de la monarquia universal. Durant els últims anys del seu regnat es va erigir com la potència d’Europa, a més a més, va afavorir les minories catòliques.
Paral·lelament a Anglaterra el rei anglicà també està proclamant la monarquia universal. Per tant, és un concepte susceptible a ser usat per aquell qui vulgui.
La controvèrsia de les indies és una qüestió d’abast europeu, en la qual es vol identificar i assimilar “l’altre”. Es recorre a un bagatge intel·lectual cristià, aristotèlic, humanista i europeu.
Aquest debat comença cap a 1530 i planteja quatre grans temes: - - - Els mitjans de l’evangelització. No es discuteix el fet, sinó el com. Al inici es van produir en massa, però es va veure que eren superficials.
La naturalesa dels indis. La qüestió al inici no sembla problemàtica, ja que se’ls considera humans. Més tard però es posa en judici aquest concepte ja que allò que determina la naturalesa no és la forma, sinó el fons. No poden ser humans si practiquen el canibalisme.
La conducta dels indis desmenteix la seva aparença humana.
Els títols del domini legítim dels regnes cristians sobre el Nou Món.
Francisco de Vitoria: és el fundador de l’Escola de Salamanca. Diu que el Papa no té potestat per donar poder temporal, de manera qüestiona la consideració inicial que semblava inapel·lable. Tan sols té la potestat si el domini s’aplica sobre cristians, però com en aquell moment els que han de quedar sota domini no són cristians el Papa no hi pot tenir potestat. Reclama el Dret a la Comunicació, qualsevol membre del gènere humà, en exercici de la seva activitat natural, pot entrar en contacte amb membres del gènere humà que estigui a l’altre punta del món.
Encomiendas. Aquestes són la fórmula que s’usava per a colonitzar els territoris que s’anaven conquerint. Colonitzar significa posar en conreu zones poc aprofitades i habitarla. Això va donar peu a la famosa denúncia de Bartolomé de las Casas. Des de el punt de vista legal es va resoldre el 1.542 amb les Leyes Nuevas de Indias, les quals tenien diversos objectius, com la regularització dels governs dels virregnats. Alguns apartats estan destinats a la qüestió dels encomenderos, condemnen els mals usos d’aquests i a més a més, es vol evitar que les encomiendas siguin heretables, com a molt serien vitalícies.
Carles V va convocar l’any 1.550 el debat de Valladolid. Hi ha una discussió sobre la naturalesa de les índies.
Edat Contemporània La Unió Europea Entre la Gran Guerra i la Segona guerra mundial hi ha una gran quantitat d’idees que semblaven utòpiques per a la unió d’Europa. Aquestes es van refermar un cop acabada la Segona Guerra Mundial. La línia fronterera alhora de parlar d’aquestes figures està marcada per Robert Schumann.
Tots els projectes polítics i ideològics que es van formular estaven condemnats al fracàs absolut. La Unió Europea solament va trobar el seu camí quan un conjunt de persones, ja majoritàriament fundadors, van comprendre que la única via inicial per a donar sortida a una Europa unida era la via econòmica, qualsevol altre projecte era paper mullat.
Un objetivo: la unidad de Europa: A partir de 1945 los políticos del momento se dan cuenta de que la separación de Europa en dos Bloques empezaba a ser una realidad. Así, CHURCHILL señaló la existencia de un “telón de acero” en Fulton, 1946. Por ello ya propuso que Alemania y Francia llegaran a un entendimiento “entre iguales”.
La historiadora Deigthon, igualmente precisa cómo en los años subsiguientes a la guerra se entrelazaron dos procesos: el de la construcción del Bloque occidental ante la amenaza de la extensión del comunismo y el desarrollo de una Europa occidental y de una Europa integrada (La Europa de los Seis), ante el impulso propiciado por USA y ante la amenaza de la URSS, especialmente en una Alemania dividida y tutelada.
No obstante la pérdida de protagonismo por parte de Europa, no supuso la sumisa aceptación de la dura realidad de la postguerra, sino que empezaron a surgir proyectos integradores.
En este orden de cosas, se puso en marcha el proceso INTEGRADOR: 1º. Que tuvo comienzo, podría decirse, en la Conferencia pronunciada por CHURCHILL en la Universidad de ZURÍ CH en 1946, en donde se hacía patente el deseo de la creación de unos Estados Unidos de Europa, que no llegaron a cuajar.
2º. Pero fue el PLAN MARSHALL el que permitió la reconstrucción y recuperación de la Europa de la segunda postguerra 3º. Además del Plan Marshall se fueron organizando otros pactos de tipo económico(Fritalux, Benelux).
La aparición de la CECA y la creación de la CEE y CEEA Monnet, estudió la situación reconociendo que uno de los elementos que más perjudicaban al precio final de estos productos, era la existencia de barreras aduaneras.
El Ministro francés de Asuntos Exteriores, R. CHUMAN aceptó los planteamientos técnicos de Jean Monnet (un reconocido hombre de negocios que había ayudado a levantar la economía de Francia) y se los presentó a los alemanes para su estudio. ADENAUER, entonces Canciller, no dudó en someterse en este campo a una autoridad común que surgiera de la organización propuesta por el entonces ya denominado “PLAN o DECLARACION SCHUMAN”. Si bien el planteamiento en un principio fue económico, el resultado iba más allá; los aspectos políticos y de entendimiento pacifista estaban igualmente presentes teniendo en cuenta los enfrentamientos de la víspera y el contexto histórico del momento.
Los orígenes de la CECA: Se le dio un carácter de “integración económica limitada”, es decir sólo en los sectores que se habían planteado. Y como ha escrito Tamames, “la importancia de la tendencia que se manifiesta en la integración sectorial, es que rápidamente se convirtió en un fermento de cambio, de progreso hacia la integración global”.
Por tanto, la CECA aparece: 1º. Como una integración sectorial 2º que acabaría siendo global, debido:    no sólo a la serie de problemas que se producían en el terreno monetario y en el fiscal, sino por las consecuencias derivadas de fracasos como la Comunidad Europea de Defensa y las mismas provenientes de la política internacional (momento de la Guerra De Corea, 1950, y las crisis de Suez, y Hungría, en 1956 y el temor a una escalada en la falta de entendimiento entre los Bloques.
La Unión de la Europa Occidental (UEO) Lo único que acabó lográndose fue la formación de la Unión Europea Occidental por la que los Seis y Gran Bretaña se comprometían a ayudar a los países que fueran atacados. Se trataba, pues, de un compromiso defensivo que ha tenido una existencia.
El “periodo de crisis” internacional entre 1956-1962; los intentos de unión política.
Lo que interesa subrayar es que dadas las circunstancias de serios conflictos internacionales, Europa intenta con más fuerza proseguir su unidad en el terreno no sólo económico sino también POLÍTICO. Recordemos la intencionalidad de conseguir la unidad política mediante fórmulas diversas.
En resumen: no se consigue avanzar en la unidad política a pesar de los intentos que se hicieron a lo largo de unos años cruciales para la Europa occidental y a pesar del doble intento de Fouchet para conseguir este planteamiento si bien desde la óptica francesa.
El triunfo de la integración económica: la CEE y la CEEA Los Tratados de Roma: 25 marzo 1957: constitución de la Comunidad Económica Europea (CEE) y de la Comunidad Europea de la Energía Atómica (CEEA).
La escena internacional en los años 60: el momento de la distensión”.
En estos años parecía que la guerra fría había REMITIDO ya que se produjo la EROSION DEL MONOLITISMO DE LOS DOS BLOQUES que se cuartean, así:  El bloque comunista conoce el CISMA DE CHINA El bloque occidental sufre los problemas derivados de la DESCOLONIZACION Se da paso a un clima de DISTENSIÓN (détente) que lleva aparejado un DIALOGO sobre la limitación de armamento lo cual suponía el acabar con los arsenales nucleares (Reunión de Moscú en 1963).
La Europa de los Seis y sus problemas iniciales.
Si hemos indicado lo que era la escena política internacional, pasemos ahora a contemplar qué sucedía en los grandes países de la Europa de los Seis, sin olvidar el peso de Gran Bretaña, en aquellos años: El Benelux, contribuyó ampliamente a la organización del Mercado Común gracias a su conocimiento de su propio Mercado. Estos países aunque pequeños en tamaño fueron adquiriendo un estatus importante en la economía de estos años y sobre todo, en su incidencia en la evolución de la CEE.
La situación internacional en el umbral de los años 70: la crisis del dólar (1971) y la crisis energética mundial (1973) Pero en 1975 se produce un giro en este clima de distensión: se entra en una “etapa de crisis” precisamente por el efecto que la situación económica mundial produce: 1973 la crisis petrolífera mundial. La recesión económica en Occidente, favorecía los planes de expansión comunista. El Informe Werner y la constitución en 1979 del SME (Sistema Monetario Europeo) PROFUNDIZAR lo iniciado hacía referencia especial al tema monetario. El INFORME WERNER permitió negociar el sistema monetario europeo sobre “mecanismos de intervención, crédito y transferencia para limitar las oscilaciones de los cambios”. En 1979 se constituyó el SISTEMA MONETARIO EUROPEO (SME) cuyos objetivos pueden resumirse en: - fijar la fluctuación monetaria respecto al dólar en una banda más amplia - establecer el ECU como moneda de cuenta comunitaria, moneda de reserva para los Bancos Centrales y para pagar los intercambios comerciales.
1980-1985: la “nueva guerra fría”: Se abre esta etapa, como hemos dicho, con el final de Carter y el inicio de la administración REAGAN. La etapa terminará en 1985 con la crisis de los euromisiles.
En el curso de estos cuatro años se producen en la escena internacional hechos como: La confrontación Este /Oeste similar a la de los comienzos de la primara guerra fría.
EUROPA tiene miedo a la situación que se está fraguando ya que USA promete retirar de Europa sus armas nucleares. Por lo cual franceses y alemanes se apresuran a: -Realizar maniobras conjuntas; crear una Brigada franco-alemana; y un Consejo de Defensa franco-alemán que no llega a hacerse operativo.
Los 80 en la CE Aunque no pudo separase la actuación estadounidense de la del conjunto de Occidente, sí pueden subrayarse algunos aspectos especialmente interesantes para la Comunidad Europea: Mejora económica: al estancamiento de los años anteriores sucedió un nuevo impulso a partir de 1985, especialmente fuerte gracias a la reconversión industrial que la CEE llevó a cabo A tenor de lo dicho, se señalan también las condiciones de política internacional mediante las cuales Europa recupera algo de su papel en la escena mundial.
Europa al recobrar importancia en el Plano económico: se convierte en la FORTALEZA EUROPEA: SU FUERZA PROCEDE TAMBIÉN DE LA CREACIÓN DE UN MERCADO INTERIOR; De este modo la Europa Comunitaria se convierte en un polo de influencia en el mundo y su poder de atracción crecerá con la UEM.
Por ello se trata de PROFUNDIZAR el tema comunitario: es lo que propuso el INFORME TINDEMANS que en los años 70 recibió el encargo de elaborar un informe sobre las formas de lograr una mayor unidad europea hasta llegar a la UE. El ministro belga proponía reforzar la cohesión interna y la externa de la Europa comunitaria. Pero dadas las circunstancias de la crisis desencadenada en 1973, el informe quedó en la sombra hasta que en 1981 el italiano Spinelli apoyado por el “Club de los Cocodrilos” consiguió interesar a los comunitarios en el sentido de dar un nuevo impulso a la puesta en marcha de la UE y modificar los Tratados. En realidad se estaba dibujando el ACTA UNICA EUROPEA que recogía el espíritu del Informe Tindemans, de los trabajos posteriores de Spinelli y de otras Comisiones varias. En Luxemburgo en febrero 1986 se suscribió el AUE: Acta Única Europea.
La ampliación comunitaria de los años 80: la Europa de los Doce: las adhesiones de Grecia, Portugal y España En el fondo la ampliación por el SUR, obedecía sobre todo a la escasa presencia del Mediterráneo en la Comunidad, así como a la fuerza de la Europa del Norte y del Centro.
Tratado de la Unión Europea (Tratado UE) o Tratado de Maastricht: Dada la finalidad y los plazos previstos para la realización de lo señalado en el AUE, era preciso avanzar hacia objetivos tales como la realización de la unión monetaria fijando los principios y las disposiciones para la introducción del euro y el establecimiento de la unión económica y política. De ahí la conveniencia de un nuevo Tratado que fue aceptado en Maastricht.
Tratado de Amsterdam El Tratado de Amsterdam se firmó el 2 de octubre de 1997 y entró en vigor el 1 de mayo de 1999.
Tratado de Niza El Tratado de Niza se firmó el 26 de febrero de 2001 y entró en vigor el 1 de febrero de 2003.
El objetivo de ese Tratado era adaptar el funcionamiento de la Unión Europea con vistas a la ampliación del 1 de mayo de 2004.
Una vez aprobados los Tratados de Ámsterdam (1997) y de Niza (2000), la Unión Europea no estaba satisfecha de los resultados de aquellos Tratados y de las resoluciones que implicaban.
La situación crítica, produjo la necesidad de volver a reunirse para dar solución a los asuntos más urgentes y comprometidos. Así se llegó a aceptar la organización de una CONVENCIÓN CONSTITUCIONAL. Los trabajos de tal Convención dieron como resultado que en junio 2003, el presidente de la Convención, el francés Valery Giscard d’Estaing, ofreciera a los jefes de Estado y de Gobierno un proyecto de CONSTITUCIÓN EUROPEA que debía ser ratificado por cada uno de los miembros de la UE.
...