TEMA 9 - ART I HISTÒRIA (Mercè Vidal) (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Art i Història
Año del apunte 2013
Páginas 3
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 8
Subido por

Descripción

tema 9 - EL PAPER DE LES ACADÈMIES DE BEAUX-ARTS I LA REACCIÓ A LA NORMA

Vista previa del texto

9.- EL PAPER DE LES ACADÈMIES DE BEAUX-ARTS I LA REACCIÓ A LA NORMA Neoclassicisme i Romanticisme Els artistes i les acadèmies. El Saló de París - 1648, Acadèmia Reial de Pintura i Escultura de París: model per a la creació de centenars d’altres per Europa.
Formació científica i humanística.
- Académie de Beaux Arts, institut d’art creat a París, actual Institut de França. Es crea l’Académie Royale de peinture et sculpture 1648 Lluís XIV, després es van creant la de la música (1669) i arquitectura (1671).
- Ensenyament basat en la raó, les normes, estudi dels millors mestres. Establert en el Louvre.
- Premis ‘’Gran Prix’’. Premi de Roma (atorgat per l’Acadèmia Francesa, consistent en una beca per estudiar a Roma que només es concedia als que demostraven la seva capacitat artística), al XIX va ser la culminació dels estudis per als artistes si obtenien el Premi.
- Ensenyaments més a través de conferències que pràctica, a partir de 5 categories visuals: invenció, proporció, color, expressió i composició.
- Acadèmies: pèrdua d’importància i desaparició final dels gremis i dictaminaren sobre el bon gust oficial i sobre del XIX entre els més innovadors.
- Exposicions: Salons. Saló de París: eren les exposicions organitzades amb freqüència per l’Acadèmia francesa per donar a conèixer al públic les obres recents més destacables. Al principi només s’hi exposaven obres dels membres de l’Acadèmia però després de la Revolució es democratitzà i qualsevol artista podia participar-hi amb el vistiplau del jurat.
- Propicia la crítica d’art en la premsa. Així, Saló i crítica possibilitaren que l’art adquirís autonomia i sortís dels restringits cercles cortesans. Obria un camí a la independència de l’artista, més llibertat.
- Espanya: Real Academia de San Fernando, s. XVIII.
París, nou centre de l’art europeu - Pèrdua de la primacia de Roma com a centre artístic principal que passa sobretot a París.
- Anglaterra, la gran potència econòmica, també sorgeix un grup d’autors que atenent a les demandes de la burgesia i al marge de la tradició clàssica, renovaren alguns dels considerats fins aleshores gèneres menors (retrat, paisatge...).
- Venècia, últim període d’extraordinària vitalitat al XVIII, sobretot pel caràcter ‘’pintoresc’’ dels seus palaus i canals, que la convertiren en una de les destinacions turístiques predilectes de l’època.
- En el París del XVII ‘’querella entre antics i moderns’’: uns defensaven per exemple el predomini del dibuix en el quadre mentre que els altres el color. En el XVIII guanyen els moderns, els del color.
- Neoclassicisme entre XVIII-principis XIX:  El culte a la raó del pensament il·lustrat = art grecoromà: bellesa és ordre, proporció i harmonia.
 Descobriment i excavacions d’Herculà-Pompeia.
 Gran difusió de tractats teòrics molt importants sobre l’art de l’antiguitat (destaca Winckelmann).
- Catalunya: Junta Particular de Comerç creació Escola de Dibuix 1775; Escola de Nobles Arts; 1850 Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, també anomenada Llotja per la seva antiga tasca (Saló gòtic: saló de contractacions impulsat per Pere IV d’Aragó i el Consell de Cent).
Alguns artistes del Neoclassicisme - Arquitectura: von Klenze (Gliptoteca de Munic, on hi ha el Fauno Berberini) i Juan de Villanueva (El Prado).
- Escultura: Antonio Cánova (Itália) i Damià Campeny.
- Pintura: David (El jurament dels Horacis) i Ingres.
- Teòric difusor dels ideals clàssics: historiador alemany Winckelmann.
Romanticisme - Primera meitat XIX sobretot. És una manera de concebre el món, la natura, la vida i l’home en ell mateix.
- Subjectivisme, individualisme, geni creador. Mal du siècle.
- Exaltació, dramatisme, contrasts, violència, nacionalisme: els herois romàntics prototips de rebel·lia.
- Reacció contra el classicisme acadèmic i el racionalisme de la Il·lustració.
- Inicis, es pot dir, de l’Avantguarda, ideal de trencar amb tot.
- Goya, pintor i gravador. No pintor acadèmic. Artista que avança amb molts aspectes, ja no té un convencionalisme en els plantejaments artístics:  Els desastres de la guerra. Aiguafort. Gravat.
 L’aixecament del 2 de maig de 1808. Centra l’atenció en el cavall amb la llum, generant diferents plans que, a través dels punts blancs (turbants) distribuïts, creadors de llum, es distribueix el quadre.
 Els afusellaments del 3 de maig. Important la llum, de la camisa. Dramatisme, forts contrastos.
 Pintures negres 1819-1823, Quinta del Sordo, prop del Manzanares, dita així per la seva malaltia (aïllament). 14 pintures a l’oli sobre paret seca. El 1873 es traspassen a llenç per encàrrec de Frédéric Émile d’Erlanger, que les volia vendre en l’Exposició Universal de París 1878: ningú interessat, El Prado les adquireix per donació d’aquest senyor. Pintures molt més íntimes i directes que els desastres de la guerra, ja que foren pensades per ús personal, per a casa seva.
- L’Aquelarre: fotos fetes entre 1863-73 demostren que havia un fragment a la dreta que no s’ha conservat.
- Saturn devorant a un fill: respon a la frase de Vergniaud ‘’la Revolució devora als seus propis fills’’, abans de ser guillotinat. Predomina més el color. Riquesa de matisos increïble.
Importància de la llum i dels contrastos.
- Lluita a bastonades. Llum natural defineix les figures. S’ha dit que podrien ser les dues Espanyes enfrontades.
- El gos. Pintura d’una gran modernitat. Solitud de l’individu. Innovació: el tema és baix de tot, no al centre, dona un horitzó molt més ampli (estampes japoneses). S’avança molt a l’època: fa una pintura pràcticament buida, on hi ha molts matisos (grisos, daurats, negres...). el més important ja no és el tema, sinó el color, el quadre en si mateix.
- Caspar David Friedrich (1774-1840). Viatger davant un mar de boira 1818, Hamburg.
- Paisatges fantasiosos i imaginatius. El paisatge com a font i representació de l’estat d’ànim de l’individu.
- L’home és una figura diminuta davant la immensitat de la natura. Solitud de l’individu.
- Confrontació home-natura, que es representa immensa.
- ‘’El pintor no ha de pintar tan sols allò que veu externament, sinó allò que descobreix en ell mateix. I si en ell mateix no veu res, més val que deixi de pintar’’ Friedrich.
- En el veler 1818-19, Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg. Ve a ser com el viatge de la vida.
Representat ell amb la seva dona. Ha desplaçat el vaixell i les figures un poc cap a la dreta, tallant una mica el quadre, per tal que es pugui veure el camí que s’ha de realitzat fins arribar a port, que és el que interessa més en el quadre.
- En els espadats blancs de Rügen 1818, Suïssa. Punt de vista elevat. Evoca la contemplació i la interrogació. Vestit de la noia identificat com d’estil germànic: nacionalismes. Contra les guerres napoleòniques, hi ha l’exaltació del nacionalisme alemany. Pretén, altre vegada, deixar un buit per representar el paisatge, font transmissor de missatges.
- Turner (1775-1851). Tempesta de neu en el mar 1842, Tate Gallery de Londres.
- Representa l’entrada en la modernitat, el quadre pràcticament es redueix al color, al seu predomini absolut. Artista deixa d’anar a les Acadèmies, ja és autònom.
- Gerícault (1791-1824). La balsa de la Medusa 1819. Museu del Louvre.
- Dramatisme extrem.
- Quadre molt gran, com els quadres d’històrica.
- Juga molt amb els contrastos lumínics. Predomina el dibuix.
- Delacroix (1798-1863).
- La barca de Dant 1822.
- La llibertat guiant al poble 1830. 28 de juliol cant a la revolució de 1830, Marianne porta la bandera, Musée du Louvre.
Realisme, actitud de l’artista davant la realitat - Gustave Courbet (1819-1877).
- Bonjour, Monsieur Courbet 1855 Museu Fabre de Montpellier. Al·legoria al jueu errant.
- El taller del pintor 1854, Musée d’Orsay. Va esser rebutjada en el Saló. Nen-gosset: puresa. Ttaler de l’artista: autoformació, lloc de discussió (Baudelaire, caçador, jueus, moltes classes socials). Idealització de l’artista, pintat al costat d’una mussa. Composició dividida en diferents parts: Courbet i la Musa (centre), Rabí, jueus, Sant Sebastià i la calavera (esquerra), i Bruyas, Cueton, Promayet (crítics, burgesos, Baudelaire; dreta).
- Daumier (1808-1879) Fugitius 1852-55 ali/fusta Mussé Petit Palais. Pintor més crític amb la realitat.
Inicis de l’Avantguarda - L’artista autoformació.
- Temes considerats poc ortodoxos abans, poc habituals (ex: pobres); la vida urbana i quotidiana.
- Introducció de recerques plàstiques, problemes propis de la pintura (composició, equilibri...).
- Quadre ja no finestra de la realitat (més bé del pintor), sinó que és una superfície plana plena de colors que evoca missatges i sentiments de l’artista.
- Eduard Manet (1832-1883) Un bar aux Folies Bergère Ramon Casas, Madeleine, 1892, Museu de Montserrat.
...