BARROC (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia moderna
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 17/11/2014
Descargas 20
Subido por

Descripción

L'art barroc en el segle XVII.

Vista previa del texto

L’ART BARROC DEL SEGLE XVII 1. Art, cultura i societat - Època de crisi general que es manifestà en tots els àmbits, no necessàriament alhora per tot:  Econòmica. Derivada sobretot males collites, només Anglaterra i Holanda es sobreposen: comerç fort.
 Demogràfica. Nombroses epidèmies, guerres i crisi econòmica: descens de la població notable.
 Social. descontent de la població: tensions i conflictes socials.
 Política. Monarquies absolutes que s’havien anat consolidant durant Renaixement pretenen augmentar el seu poder i posar fi a les aspiracions imperials dels Habsburg  Guerra dels Trenta Anys: França de Lluís XIV nova potència hegemònica.
 Religiosa. Concili de Trento (1545-63) escissió definitiva cristiandat  guerra propaganda religiosa.
Característiques generals de l’art barroc - Origen Itàlia, amb Roma al capdavant, i es desenvolupa al llarg XVII fins reacció neoclàssica de mitjan XVIII.
- Inici fou l’expressió de l’esperit religiós sorgit després del Concili de Trento: retòric, emocional i proselitista, en una lluita declarada contra els protestants// ràpidament s’estén per tot Europa ja que tant l’Església com els monarques i prínceps pretenien servir-se de l’art per imposar-se al conjunt de la societat.
 Art dirigit pel poder com a instrument de propaganda (tant religiosa com pròpia).
 Conservador, ja que valors ideològics tenien la finalitat de mantenir i reforçar l’odre social.
 Destinat a les masses a fi de captar la voluntat del poble a favor dels poderosos i evitar que el seu malestar es manifestés en protestes o rebel·lió.
 Retòric en les formes (atreu atenció del públic i el sensibilitza) i senzill en el missatge (se’l convenç).
 si l’art renaixentista s’adreça a la raó cercant l’admiració intel·lectual, el Barroc s’adreça als sentits cercant l’impacte emocional.
2. Urbanisme i arquitectura 2.1. Característiques generals de l’urbanisme - Barroc època de les grans capitals de caràcter propagandístic (Roma, París)  les ciutats es convertiren en símbol i escenari del poder. Els nous centres significatius (temples, palaus majestuosos...) comunicaven entre si mitjançant carrers rectes i regulars.
- D’aquesta manera, l’urbanisme barroc ordenava l’espai de la ciutat en grans itineraris que dirigien els passos del caminant d’un centre monumental a un altre, i li oferien una visió escenogràfica i propagandística dels símbols del poder.
- // excepte en les poques ciutats de nova planta que es construïren en aquesta època, aquestes concepcions urbanístiques només es van poder aplicar en remodelacions parcials de les velles ciutats (Sixt V a Roma).
2.2. Característiques generals de l’arquitectura - Després del Concili de Trento es tornà a la tradició de la planta longitudinal, en obert rebuig a la planta central renaixentista, associada amb les formes paganes// un tipus de planta molt característic del Barroc va ser l’el·líptica.
- Encara que l’arquitectura barroca va mantenir gran part dels elements del vocabulari clàssic, la seva concepció de l’edifici era completament diferent:  Es tendeix a modelar el mur mitjançant corbes, avanços i retrocessos que suggereixen tensió i moviment, enfront de l’ordre i proporció de l’edifici renaixentista, que transmetia serenitat i equilibri estàtic.
 Es cercava l’impacte visual  es va recórrer ben sovint a l’excés decoratiu, que de vegades arriba a ocultar l’estructura arquitectònica, enfront de la senzillesa de línies de l’edifici renaixentista, que facilita la percepció de la seva estructura.
 Hi havia un interès especial a ressaltar l’aparença de l’edifici, o almenys de la seva façana, amb un sentit escenogràfic en relació amb l’entorn urbà, mentre que en el Renaixement es perseguia la bellesa i l’harmonia de l’obra en si mateixa.
 l’arquitectura barroca representà el triomf de la imatge i l’espectacle dins el gran teatre de la ciutat.
L’arquitectura italiana - L’església de Il Gesù fou un model adoptat per moltes de les esglésies barroques del XVII, ja que responia en gran manera a alguns dels seus objectius fonamentals:  Resolia al mateix temps les necessitats funcionals i simbòliques del terme cristià, ja que combinava l’esquema longitudinal de la nau amb l’esquema centralitzat de la cúpula sobre el creuer.
 Igualment anticipava l’ideal barroc de façana, concebuda com a organisme autònom la funció de la qual no era reflectir l’ordenació interior de l’edifici, sinó projectar cap al la ciutat una imatge atractiva.
- Carlo Maderno (1556-1629). Arquitecte més important dels inicis del Barroc romà i el seu treball principal fou acabar la basílica de Sant Pere, començada a reconstruir feia més d’un segle.
- Gian Lorenzo Bernini (1598-1680). Artista d’èxit i protegit dels papers, fou el millor representant de l’afany de grandiositat de la nova Roma. La seva fama es va estendre fora d’Itàlia i Lluís XIV li encarregà diversos projectes que no foren realitzats. També va ser el millor escultor del seu temps i en les seves realitzacions l’arquitectura es converteix en escenari de l’obra escultòrica. Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, Plaça de Sant Pere del Vaticà...
- Borromini (1599-1667). Home turmentat i relegat professionalment, que va haver de viure d’encàrrecs humils dels ordes religiosos// a diferència del seu rival Bernini. El seu tret més important és la concepció de l’espai, que segons ell no és divisible ni el simple resultat de la combinació dels elements plàstics de l’edifici (murs, cobertes...), sinó una cosa concreta i unitària que espot modelar com una escultura. San Carlo alle Quattro Fontane de Roma, Sant’ivo alla Sapienza de Roma...
El classicisme francès del regnat de Lluís XIV - Caràcter cortesà, ja que les realitzacions principals fou fonamentalment construccions civils de tipus residencial, encarregades pels reis o per personatges importants vinculats a la cort.
- El palau es converteix en el símbol del poder absolut de la monarquia francesa, l’hegemonia de la qual a Europa va ser indiscutible durant la segona meitat del segle. // també des de la centúria anterior dos tipus edificis també relacionats amb la noblesa: la mansió campestre (château) i la casa de la ciutat (hôtel).
- Des d’un punt de vista formal es diferencia de l’italià per defugir de les formes audaces i els excessos per assolir un estil més contingut i equilibrat (classicisme), sobretot a partir Lluís XIV. Va contribuir molt la creació de les acadèmies reials (pintura, escultura i arquitectura), que a més de ser centres de formació d’artistes, determinaven el que era el bon gust i l’art correcte, inspirat en els models clàssics i al servei de l’Estat. (ex: Palau de Versalles).
3. L’escultura Característiques generals - També transformacions importants respecte Renaixement// algunes tenien clars antecedents en el manierisme// aquest últim: artificialitat i caràcter intel·lectual, // barroca proposava en general un missatge més clar i directe.
 L’obra era concebuda en funció del marc arquitectònic o urbà al qual anava destinat.
 Predominen les escenes en moviment, aturades en el moment de màxima acció.
 Gestos i actituds teatrals i de gran expressivitat.
 Les superfícies presenten entrants i sortints acusats, que produeixen forts contrastos de llums i ombres, amb la qual cosa s’accentua el dramatisme.
 Objectiu: commoure emocionalment l’espectador.
- Bernini. Màxim representant escultòric del seu temps. David, Èxtasi de Santa Teresa, Font dels quatre rius...
4. La pintura - Origen també Itàlia, fi XVI, i tot i diverses tendències, totes comparteixen alguns trets generals:  Realisme i naturalisme //manierisme. Escenes dotades de gran moviment, com en l’escultura. Figures amb gestos i actituds teatrals de gran expressivitat.
 Predomini del color sobre el dibuix.
 Paper fonamental de la llum, que té un efecte teatral; sobreil·lumina unes parts i en sumeix d’altres en la foscor  destacar els elements més importants de la composició i augmentar la tensió dramàtica.
 La visió en profunditat. //Renaixement, es va preferir disposar les figures no en plans, sinó en zones que s’estenen de forma contínua cap al fons.
 Composicions molt variades i obertes. Es prefereixen en diagonal o en aspa.
- Iconografia: paisatge i bodegó. En l’Europa catòlica també freqüents temes de caràcter religiós rebutjats pels protestants (Immaculada Concepció, eucaristia, martiris...).
- Protestants pintura religiosa escassa i reduïda generalment a temes de l’Antic Testament. Esperit barroc de propaganda es manifestà a través dels retrats col·lectius encarregats per les corporacions professionals. // també importància bodegons, paisatges i quadres de gènere (escenes costumistes i quotidianes): burgesia.
4.1. La pintura italiana: naturalisme, classicisme i barroc decoratiu - Primera manifestació del Barroc (primeres manifestacions fi XVI). En la primera meitat del XVII ja definides les dues primeres tendències:  Naturalisme, caracteritzat per la representació de la realitat d’una forma crua i de vegades vulgar.
 Classicisme, que no renunciava a la realitat, però tampoc a l’ideal clàssic de bellesa.
- Des de la segona meitat segle s’imposa en esglésies i palaus el Barroc decoratiu, denominació aplicada a les pintures murals d’efectes il·lusionistes i caràcter apoteòsic.
El naturalisme: Caravaggio - Caravaggio tenia un caràcter busca-raons i violent que l’obligava a fugir permanent de la justícia.
- La seva pintura representa l’inici i màxima expressió del naturalisme barroc, que va tenir molts seguidors dins i fora d’Itàlia. A més de compartir amb les altres tendències els trets generals barrocs, presentava pecularitats:  Els models dels seus personatges eren tipus vulgars del carrer, que al quadre es transformaven en àngels, sants, herois, déus...
 Freqüents escenaris modestos i foscos, com les llars i les tavernes, llocs propicis per representar bodegons o natures mortes, que acabaren convertint-se en gènere pictòric independent.
 Recurs molt emprat per Caravaggio: aggiornamento (actualització): ambientar els temes en l’època del pintor  facilitar al poble la captaió del missatge religiós (realitat quotidiana).
 Il·luminació tenebrista: certes parts o motius són il·luminats per una intensa llum focal mentre que els fons i altres zones queden sumits en una profunda foscor; i la transició de les llums a les ombres no és gradual, sinó violenta, la qual cosa accentua considerablement el dramatisme de les escenes.
 Caravaggio: Bacus, Vocació de Sant Mateu, Mort de la Mare de Déu...
El classicisme: els Carracci - Anys vuitanta del XVI sorgeix a Bolonya, nord Itàlia, amb els Carracci (dos germans i el cosí). Funden l’Acadèmia dels Encaminats, en la qual es pretenia proporcionar els artistes, a més de coneixements tècnics, una sòlida formació literària i humanística.
- Coincideix amb el naturalisme en les característiques generals barroques// se’n diferencia en alguns aspectes:  També realista// defuig la vulgaritat i ofereix una visió més bella i amable de la realitat, en part idealitzada, i per això va tornar als models de l’antiguitat i el Renaixement classicista.
 El tractament de la llum, encara que també contrastat, no arribà als extrems del tenebrisme naturalista.
 Molt freqüents els temes mitològics i al·legòrics per a la decoració de palaus. Aquí, gènere independent: paisatge.
 Més important: Annibale Carraci: Volta del Palau Farnese (Roma), Fugida a Egipte...
El Barroc decoratiu - O ple barroc, tendència pictòrica predominant en la segona meitat segle, que es prolonga fins segle següent. És un tipus d’art oficial que representa el moment de màxima exaltació del poder religiós i polític.
 S’especialitza en la decoració de murs, sobretot de voltes.
 Se servia del trompe-l’oeil, tècnica il·lusionista aplicada generalment a la representació de trencaments de glòria (ruptura simulada de la coberta, que s’obre a una visió celestial), l’antecedent de la qual es troba en la Cambra dels Esposos de Mantgena.
 Voltes s’aplica una perspectiva de baix a dalt que requereix grans coneixements d’òptica i geometria.
 El tractament dels motius era classicista, en composicions molt dinàmiques i espectaculars que tractaven d’atordir l’espectador, admirat davant la grandesa del comitent de l’obra (Església o monarquia).
 Pietro da Cortona, Glorificació d’Urbà VIII, Gaulli, Adoració del nom de Jesús, Pozzo, Glòria de Sant Ignasi...
4.2. La pintura flamenca: Rubens - Països Baixos (Espanya)  dividits en dos políticament per qüestions religioses: nord protestant, independència d’Espanya (reconeguda 1648), sud catòlic fidel Espanya i Contrareforma (però també temes profans, aristocràcia).
Peter Paul Rubens (1577-1640) - Figura més important de l’art flamenc del segle. La seva genialitat i èxit internacional condicionaren no només tota la pintura flamenca, sinó també gran part de l’europea.
- Sota la protecció dels arxiducs Albert i Isabel Clara Eugènia (governadors de Flandes).
- Enorme producció en vida i conrea tots els gèneres. Adoració dels Mags, Les tres gràcies, El jardí de l’amor...
- Seva pintura parteix tant dels grans mestres italians, com de la tradició realista flamenca // aconseguí un estil totalment personal, que espot resumir en alguns trets:  Composicions obertes, amb predomini dels esquemes en diagonal.
 Escenes de gran vitalitat i dinamisme. Figures opulentes i vigoroses.
 Primacia del color, amb pinzellada de factura lliure.
 Llum ambiental que difumina les formes i envolta les escenes.
4.3. Holanda: la pintura d’una societat protestant - XVII (Holanda i Flandes) moment de màxima esplendor pintura // amb trets molt diferents a tots dos llocs  diferències polítiques socials, culturals i religioses entre dos territoris.
- Anglaterra i Holanda (//Europa) gran prosperitat econòmica  comerç molt actiu  rica burgesia protestant, clientela principal d’un mercat artístic molt viu.
- Rebuig imatges religioses pel protestantisme i gustos burgesia  petites dimensions obres i els temes: retrats, escenes costumistes i domèstiques, paisatges, animals i natures mortes.
 pintura destinada a l’àmbit privat que reflectia les preferències de gents senzilles // món catòlic.
Frans Hals (vers 1585-1666): Primer gran pintor del segle i desenvolupa la seva activitat a Haarlem, un dels focus artístics principals d’Holanda. Es centra essencialment en el retrat, en particular el de grup, molt en voga en la societat holandesa de llavors, perquè els membres de les corporacions eren molt aficionats a deixar constància de la seva pertinença a aquests grups. Banquet dels oficials de Sant Jordi...
Rembrandt (1606-1669) - Figura més important pintura holandesa i una de les més genials de la història europea. Inicis té molt d’èxit, però a partir de la mort de la seva dona va caure en la penúria i soledat.
- La ronda nocturna, Lliçó d’anatomia del doctor Tulp...
- Obra abundant i de gran varietat temàtica. Estil no gaire representatiu pintura holandesa: té molts trets personals:  Enfront del realisme objectiu predominant, la seva pintura ofereix una visió subjectiva i espiritual de la realitat, en un afany de captar la interioritat de l’ànima humana.
 Les seves composicions, per tant, tendeixen a la simplicitat.
 La llum rep un tractament tenebrista // no Caravaggio, sinó amb una suau transició de les llums a les ombres, que convida al recolliment i la meditació.
 La taca de color, de factura lliure i rica, predomina clarament sobre els elements lineals del dibuix.
 Espai unitari i envoltat, i amb freqüència les figures se situen cap al fons deixant un buit en el primer pla.
Vermeer de Delft (1632-1675) - Millor representant de la pintura de gènere holandesa. Encara que pinta alguns paisatges urbans (Carreró, Vista de Delft) i retrats (Noia del collaret de perles), la seva fama la deu sobretot als seus interiors domèstics, amb escenes senzilles de la vida quotidiana, en les quals un nombre reduït de persones, ben sovint una sola dona, fa les tasques habituals amb total naturalitat, com si no fos conscient que està sent observada. Ex: La carta d’amor..
...