BLOC I - Introducció del estudi del comportament animal (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Etologia i Evolució de la Conducta
Año del apunte 2015
Páginas 9
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

BLOC I: INTRODUCCIÓ A L’ESTUDI DEL COMPORTAMENT ANIMAL Tema 1: ETOLOGIA: L’ESTUDI COMPARAT DE LA CONDUCTA Jordi Sabater Pi (1922-2009) Introductor de l’Etologia i la Primatologia a l’estat espanyol.
Catedràtic emèrit de la Facultat de Psicologia (UB). Va estudiar la conducta de ximpanzès, goril·les i altres espècies de primats en el seu hàbitat natural. Va ser el descobridor d’una industria de bastons en els ximpanzés de Guinea Equatorial i va proposar el concepte d’àrees culturals per aquesta espècie.
Si observes, coneixes. Si coneixes, estimes. Si estimes, protegeixes.
Concepte d’etologia És l’estudi del comportament animal des d’una perspectiva evolucionista i comparada emprant, preferentment, la metodologia científica observacional (Sabater Pi, 1988).
El comportament és el conjunt de manifestacions observables, regulades pels sistemes nerviós i endocrí, mitjançant les quals l’animal, en resposta a un estímul intern o extern, es relaciona adaptativament amb el medi ambient.
Comportament = conducta De quins comportaments parla l’etologia Aprenentatge Comunicació Conducta agressiva, sexual, tròfica i parental Cognició Ús de l’espai i territori Ontogènia i joc ...
Una perspectiva evolucionista i comparada Totes les espècies del nostre planeta són el resultat de processos evolutius idèntics: Morfologia i fisiologia Conducta La perspectiva etològica es basa en l’existència d’un continuum entre l’espècie humana i les altres espècies animals.
Perspectiva amplia: comprensió més global de la conducta (relació entre els aspectes genètics, fisiològics, ecològics, socials i cognitius, en un marc evolutiu i comparat).
Aproximacions a l’estudi del comportament El mètode etològic fonamental és l’observació naturalista i sistemàtica de la conducta. Consta de 4 fases: 1. Observar; 2. Descriure; 3. Explicar; (4. Aplicar els coneixements adquirits).
Explicar el comportament Causa immediata: PER QUÈ es produeix la conducta, quina és la seva causa immediata? Factors interns (psicofisiològics) + factors externs (ecològics i socials) -> és la causalitat ara i aquí Causa pròxima - ontogènia: COM s’ha arribat a desenvolupar la conducta? Cal examinar la interacció entre els determinants genètics, la història individual (experiències i aprenentatges) i el grau de maduració de l’individu.
Causa llunyana (última) - funció: PER A QUÉ serveix, quina finalitat té? Cal valorar el significat adaptatiu de la conducta, en termes de supervivència i reproducció.
Causa llunyana (última) – filogènia: QUIN ORIGEN EVOLUTIU té la conducta, perquè es troba en els individus d’una determinada espècie? Cal esbrinar la filogènia de la conducta al llarg de la història evolutiva de l’espècie. Les explicacions són més hipotètiques i es basen en comparacions entre les espècies.
La cinquena causa? La cultura: QUIN ORIGEN CULTURAL té la conducta, a quines regles i tradicions d’un determinat grup social es deu aquest comportament? Alcock 1996: Sobre tot en humans hi ha causes culturals que expliquen la conducta.
EXEMPLES El cant del pinsà Causa immediata: La llum ambiental i la temperatura -> activen la siringe -> cant.
Ontogènia: Aquest mascle adult havia sentit a cantar altres pinsans quan era al niu i va aprendre a ajustar les pròpies emissions a les dels altres.
Funció: Està delimitant i defensant el seu territori i atraient possibles companyes sexuals.
Filogènia: En els Passeriformes s’han desenvolupat vocalitzacions complexes relacionades amb la conducta sexual i la reproducció.
Lactància en goril·les Causa immediata: La visió, l’olor i el comportament del nadó estimulen la secreció de llet (hormona oxitocina).
Ontogènia: Aquesta femella ha après a amamantar veient com ho feien altres mares del seu grup.
Funció: La llet possibilita la supervivència i el creixement adequat de la cria.
Filogènia: Els primats són mamífers i alletar les cries forma part de la seva estratègia de reproducció.
Tema 2: METODOLOGIA ETOLOGICA Metodologia etològica L’estudi sistemàtic de la conducta: Nivells d’estudi: subjectes, conductes, context Observació naturalista i manipulació experimental De la descripció topogràfica a l’explicació funcional L’etograma: Concepte. Fases en l’elaboració d’un etograma. Tipus i exemples Observar, registrar i quantificar la conducta Nivells d’estudi de la conducta Subjecte: de l’espècie a l’individu.
L’espècie: Són conductes universals, espècie-específiques. Poden ser innates o apreses, sempre que siguin comunes a tots els individus de l’espècie (amb variacions degudes al sexe o l’edat).
La població: Comportaments comuns al conjunt d’individus d’una determinada espècie que viuen en el mateix indret i que no són observades en altres poblacions de la mateixa espècie.
El grup: dinàmica conductual entre els membres d’un mateix grup social.
La díada: interaccions entre dos individus concrets estretament relacionats (mare/fill, parella sexual…).
L’individu: conducta realitzada per un determinat subjecte.
Comportament: De la microconducta a la macrocategoria conductual.
El flux o contínuum conductual es pot dividir en unitats amb diferents graus d’integració.
Nivell d’integració del comportament: des de conductes molt moleculars (moviments de parts del cos…) fins a conductes molt molars (sexual, agressiva, tròfica…).
Molar/molecular son termes relatius, no absoluts.
Un segment molar pot contenir diversos segments moleculars.
Molecular (analític): Les unitats corresponen a accions motrius concretes: postures, gestos, expressions facials, vocalitzacions. “Agafar una fulla amb l’índex i el polze”; “fregar-se els ulls amb el puny”; “mantenir la boca oberta ensenyant les dents superiors”...
Molar (sintètic): Les unitats corresponen a un nivell d’abstracció més gran. Combinen accions en classes o categories genèriques. “Agressió”, “alimentació”, “caça”, “nidificació”, “festeig”, “joc”...
Context: Dels estudis de camp als estudis en condicions de laboratori.
És l’àmbit en que s’estudia el comportament, des d’observacions en l’hàbitat natural fins estudis en condicions de captivitat (zoos, laboratoris…).
Es relaciona amb: - El grau de control de l’investigador sobre la conducta (manipulació / espontaneïtat) - La validesa ecològica del comportament observat (hàbitat natural / captivitat) - El mètode de recerca emprat (observacional / experimental) Quan els animals que estudies estan en captivitat no té importància ecològica, la conducta pot ser modificada. Quan estan en llibertat és més difícil saber el parentesc i fer un seguiment diari. Però tots els estudis són importants. En l’etologia no s’utilitzen tècniques lascives (no danyen als animals) ni invasives.
El mètode comparatiu Comparacions ecològiques Comparacions filogenètiques En estudiar la conducta, farem comparacions entre espècies diferents que viuen en el mateix hàbitat i poblacions de la mateixa espècie que viuen en hàbitats diferents. Això ens permetrà arribar a conclusions sobre l’evolució del comportament i els factors que incideixen en aquesta evolució. Per poder comparar, primer cal conèixer la conducta.
Característiques de la conducta Interacció amb l’entorn (estímuls interns i externs).
Funció adaptativa.
Procés amb pautes o regularitats.
Es desenvolupa des de la concepció fins a la mort.
Es dona sempre: és un flux o contínuum Per estudiar la conducta, caldrà segmentar aquest contínuum: definir unitats conductuals.
L’Etograma Concepte És el repertori conductual d’una espècie, l’inventari de totes les pautes de conducta.
L’etograma ideal és exhaustiu. Poden elaborar-se etogrames concrets, restringits a un àrea conductual (expressions facials dels orangutans). Està format per categories que corresponen a unitats naturals de conducta *significatives per a l’espècie en el seu umweldt (món perceptual, a partir dels seus sentits la realitat que percep és una altra).
Unitats naturals de conducta Són significatives per a l’espècie en el seu umwelt, en el seu món perceptiu, la seva realitat (Jakob von Uexküll). Cada espècie té el seu propi umwelt, encara que visqui en el mateix entorn que altres espècies. El umwelt d’una espècie depèn del seu sistema perceptiu i de la seva acció sobre l’ entorn.
Catàleg de conducte És una mostra (no exhaustiva) de les unitats de conducta possibles de l’espècie, que s’obté en fer observacions en períodes de temps limitats. L’objectiu de l’investigador ha de ser que el catàleg s’aproximi cada vegada més a l’etograma.
Organització per nivells Individual: Conductes que no impliquen interacció amb altres individus. (Conducta postural, locomotora, exploratòria, tròfica, excretora, sexual, lúdica…) Social: Conductes que impliquen interaccions entre individus de la mateixa espècie.
(Conducta sexual, lúdica, agonística, anagonística, afiliativa…) Interespecífic: Conductes que impliquen relacions amb individus d’altres espècies.
(Predació, comensalisme, mutualisme, parasitisme…) Fases en l’elaboració d’un etograma 1. Observació lliure: S’observa i s’anoten les conductes (“notes de camp”, “registre narratiu”).
És una fase de descobriment, d’observació oberta i no estructurada.
2. Descripció del comportament: topogràfica Se elabora una llista d’unitats de conducta generals i rellevants pels objectius de la investigació, descrivint-les de forma objectiva, en termes de moviment o topogràfics. Se estructura l’etograma, d’acord amb els apartats globals (pautes posturals, locomotores, etc.) 3. Interpretació: Descripció funcional: Es determina el significat funcional de cada unitat de conducta.
És una fase d’anàlisi que consisteix en relacionar la conducta amb el context (físic i social) on ha estat observada. Es tenen en compte els canvis o conseqüències observables que es donen en el propi subjecte o en el context.
Descripció causal Fa referència a les causes hipotètiques que generen la unitat de conducta. Se estableix que existeix un mecanisme motivacional intern (gana, set, impuls sexual, ira, etc.) que és el que produeix la manifestació conductual externa. Ha d’existir algun indicador clar (context) que fonamenti la interpretació.
4. Anàlisi de seqüències: Observacions continuades poden indicar que existeixen determinades seqüències de conducta i ordres preferents d’aparició de les unitats. La seqüència reiterada d’unitats de conducta és un patró conductual. Els patrons conductuals tenen un “ancoratge empíric”, unes unitats concretes que expliquen la unió temporal de tota una seqüència.
La segmentació de la conducta Unitat de conducta: és un segment del contínuum. Hi ha segments que tenen característiques comunes: són una classe o tipus de conducta. Exemple: Segments diversos que poden agruparse en la unitat “persecució”.
Unitats de conducta Cada unitat de conducta ha de definir-se de forma: Objectiva i clara: Els termes han de correspondre a aspectes observables i comprensibles. Exemple: Unitat “llançar objecte”: “flexiona el braç cap a dalt mentre agafa l’objecte amb la mà, estén el braç cap endavant i deixar anar l’objecte”. Han d’evitar-se termes subjectius i ambigus. Exemple: Unitat “aproximació positiva”: “el ximpanzé té la intenció d’apropar-se a un altre de forma amistosa”.
Completa: La definició ha de contenir la major informació rellevant possible sobre la conducta. Han de especificar-se aquells aspectes observables que la caracteritzen i la fan diferent d’altres amb les que podria ser confosa.
El nombre d’unitats de conducta a definir depèn dels objectius de l’estudi.
Les unitats de conducta han de ser independents entre sí: mútuament excloents.
Dins del mateix nivell han de tenir un grau de molaritat / molecularitat homogeni.
Amenaça Ensenyar ullals Grunyir C.
Agressiva Mossegar Atac Colpejar Tipus d’unitats de conducta Es corresponen als tipus possibles de descripció del comportament.
Unitats estructurals: Descriuen la conducta morfològica, topogràfica o físicament, és a dir, en termes de moviment i postura.
Unitats funcionals: Descriuen la conducta por les conseqüències o els canvis que produeixen en l’entorn físic o social, o en el propi individu. Les conseqüències de la conducta han de ser directament observables Una unitat funcional pot comprendre varies unitats estructurals. En general, una unitat funcional és més molar que una estructural.
Unitats causals: Descriuen la conducta fent referència a les causes hipotètiques que la generen. Se estableix que existeix un mecanisme motivacional intern (gana , set, impuls sexual, ira, etc.) que és el que produeix la manifestació conductual externa. Les unitats causals sempre son interpretatives. Ha d’anar acompanyada d’una definició estructural de la manifestació externa i existir algun indicador clar (context) que fonamenti la interpretació .
Segmentació temporal del flux conductual (Tipus de segments (unitats) segons la seva duració) Esdeveniments: Segments de duració molt petita. Són segments transitoris (canvi ràpid).
Interessa conèixer quantes vegades es donen, no quant duren. Exemples: Aixecar les celles, saltar, mossegar...
Estats: Segments de duració mesurable. Són segments no transitoris (indican permanència).
Interessa conèixer quant duren i quantes vegades es van produir. Exemples: Dormir, estar assegut, esplugar.
Fins aquí l’etograma Fases de la recerca etològica Plantejar-se un problema (recerques orientades a l’espècie /recerques orientades al concepte) Observacions preliminars Objectius Identificació i definició de les unitats de conducta i les variables relacionades: etograma Disseny de la recerca: mostratge i registre Mesures pilot. Càlcul de la fiabilitat Recollida sistemàtica de dades Mesures obtingudes i anàlisi estadística Valoració dels resultats i elaboració de les conclusions Mesurar el comportament Objectiu: Obtenir informació sistemàtica i quantitativa sobre la conducta. Les dades obtingudes han de ser objectives. Calen controls que garantissin que dos observadors independents obtindrien dades molt similars (proves de fiabilitat).
Els resultats d’una recerca s’han de poder generalitzar. Cal seleccionar: Les mostres a estudiar: Mostres representatives d’individus de la població de referència i de les conductes que ens interessen.
El tipus de registre que es farà: Registre continu i registre per intervals.
Mostratge de subjectes Ad libitum Característiques: Es pot observar qualsevol individu en qualsevol moment.
L’observador anota les conductes i situacions que li semblen rellevants.
Inconvenients: És un mostratge no probabilístic i per tant no és representatiu La informació obtinguda està esbiaixada (subjectes o conductes cridaners).
Utilitat: És útil durant l’etapa d’observacions preliminars o quan apareix algun comportament nou, no inclòs en el catàleg conductual. També es pot emprar per completar informació sobre la situació o el comportament observat.
Focal (focal sampling) Característiques: L’observador es fixa en un únic subjecte (individu focal) durant tota la sessió. Quan s’observa un grup, cal fer la roda de tots els subjectes, dedicant el mateix temps a cadascun. Si s’observa una díada, es parla de díada focal (mare/fill).
Factors a tenir en compte: Cal la identificació prèvia dels subjectes. S’han de registrar tant les conductes que fa l’individu focal com les que rep dels altres individus del grup.
Cal planificar l’ordre en que es realitzaran els focals.
D’escombrat o multifocal (scan sampling) Característiques: L’observador es fixa durant intervals molt curts de temps en cadascun dels subjectes del grup, de forma rotatòria i repetida al llarg de la sessió. El temps que transcorre entre dues focalitzacions del mateix individu és constant. A la fi de la sessió cadascun dels subjectes haurà estat focalitzat moltes vegades i tots hauran estat focalitzats la mateixa quantitat de temps.
Factors a tenir en compte: Cal la identificació prèvia dels subjectes. S’han de registrar tant les conductes que fan els individus com les que reben dels altres. Cal planificar l’ordre en que es realitzaran els escombrats.
Mostratge de conducta Característiques: És un tipus de mostratge focal en el que l’observador es fixa en un grup sencer (o díada, o individu) i només registra determinades conductes (‘esplugar’).
Utilitat: Sovint s’empra per registrar tipus de conducta rars però rellevants.
Normalment es completa amb detalls sobre els individus implicats i el context en que es dona.
Registre de la conducta (Registre continu) Característiques: També es nomena registre activat per transicions. L’observador es fixa en el comportament del subjecte focal i va anotant les unitats de conducta en el moment en que es produeixen canvis o transicions entre elles (a l’inici/final de la conducta). Si cal, l’observador també pot anotar el temps en que comencen les ocurrències. Aquest tipus de registre permet obtenir directament les freqüències, les duracions i les seqüències de conducta.
Inconvenients:  Cal l’atenció constant de l’observador -> fatiga i error.
 Dificulta el registre de conductes simultànies.
 Implica l’ús de cronòmetres, gravacions audiovisuals...
Mostratge focal de subjecte + registre continu Observador: Subjecte: Conducta Data: Observacions: Subjecte Horari d’inici: Inici Duració Lloc Exemple Observador: Subjecte: Kala Data: Observacions: Horari d’inici: 10.00.00 Conducta Subjecte Inici Duració Lloc Corre - 10.00.00 50” Ptf. 1 S’asseu - 10.00.50 1.40” Ptf. 1 Grooming Obé 10.01.30 Ptf. 1 Registre de la conducta (Registre per intervals) Característiques: També es nomena registre amb mostratge de temps o registre activat per unitats de temps. L’observador anota les unitats de conducta corresponents a l’individu focal en funció d’uns intervals de temps preestablerts.
Abans de començar cal decidir la mida del interval que es farà servir, que ha de ser petit respecte a la duració de la sessió i constant al llarg de la mateixa.
Hi ha dos tipus de registre per intervals:  Mostratge instantani: L’observador anota la conducta que es dona en el moment en que acaba l’interval.
 Mostratge ú - zero: L’observador registra quines conductes es donen durant l’interval. No pot registrar quantes vegades s’han donat, ni la durada.
Inconvenients: Només proporcionen una informació aproximada sobre les freqüències, duracions i seqüències de conducta (freqüències modificades i pseudofreqüències).
Quan més gran és l’interval, més informació es perd.
Mesurar el comportament Freqüència: nombre de vegades que s’ha observat la conducta Freqüència relativa: Freqüència d’una conducta/total de freqüències de totes les conductes Taxa: Freqüència/temps total d’observació Duració: temps que dura la conducta Prevalència: duració d’una conducta/ temps total d’observació Duració mitjana: duració total/freqüència Lapse: temps des de que acaba una conducta fins que torna a començar Latència: temps des que es dona un succés extern fins que es produeix la conducta Freqüència de transició: nombre de vegades en que una conducta A es dona immediatament desprès d’una conducta B ...