Ciència Política - Tema 6 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Profesor J.S.
Año del apunte 2017
Páginas 20
Fecha de subida 03/07/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts del tema 6 del bloc 1 de Ciència Política de 1er de Ciències Polítiques i Gestió Pública a la UAB

Vista previa del texto

Tema 6: Divisió de poders Tradicionalment ha sigut executiu, legislatiu i judicial. És una característica fonamental dels Estats Liberals, es a dir, durant els estats absolutistes, aquesta divisió no la tenia, sino concentració de poders. En la declaració de drets de l’home i del ciutadà del 1789.
Les dos característiques essencials que aquesta declaració diu dels Estats es la divisió de poders i ... . En l’Estat absolut tot ho feia el monarca. Els liberals desconfien en el poder, no creuen que el poder de l’Estat sigui necessari, és un mal menor. I per tant, la manera de concretar aquesta desconfiança és fer una estructura de l’Estat que dividís el poder per evitar l’abús i que uns es controlessin als altres, és a dir, que es controlessin entre ells. Montesquieu posa de relleu que el rei sigui aquell qui faci funcionar l’Estat però que ja no serà qui farà les lleis, sino la càmera parlamentaria. El poder judicial s’entén com un poder que vetlla pel resolució dels conflictes entre poders. Divisió de poders i divisió de funcions. El poder que te supremacia és el legislatiu perquè és el que te la funció més emblemàtica, la llei. El que expressa la voluntat popular en forma de llei. L’existència dels 3 poders dividits origina un equilibri, un contrapès. Quan parlem d’executiu trobem dues funcions: funció de cap d’Estat i cap de govern. En els règims parlamentaris, els caps de l’Estat tenen menys poder que en règims presidencialistes. Quan hi ha dues persones que ocupen aquesta posició ens trobem dins un sistema dualista, si n’és una, monista. La distinció clara entre monarquia i república és que el cap d’Estat no és electiu i és poc representatiu perquè no està sent escollit constantment. En els règims parlamentaris no hi ha elecció directa del govern sinó que hi ha una elecció dels parlamentaris i aquests voten al govern. En el cas del presidencialista hi ha un equilibri entre l’executiu i el legislatiu perquè hi ha un elecció directa dels dos poders. En el cas del règim semipresidencialista (bàsicament el francès), el president del govern és escollit directament però el legislatiu l’ha d’aprovar també. El president de França no pot escollir el seu govern sinó que ha de tenir l’aprovació de la càmera parlamentaria i del mateix president.
La divisió de poders és funcional a nivell horitzontal (a diferència dels estats federalistes, per exemple, en els quals la divisió de poders és més vertical). Aquesta idea de divisió de poders no és únicament de poders sinó que també és de funcions.
Tenim 3 tipus de poders - El poder executiu: aplica (executa) les lleis i força a la ciutadania a tenir una conducta determinada. El composa el govern, el cap d’estat (que en les monarquies és el rei i en les repúbliques els presidents), les administracions de l0estat (els ministeris i les institucions que se’n deriven) i les agències independents (mitjans de comunicació, agència de protecció de dades, recaptació d’impostos...etc.).
- El poder legislatiu: és l’encarregat d’elaborar les normes que el poder executiu porta a terme. S’ocupa d’elaborar les lleis i aprovar-les. En el sistema liberal, - aquest poder s’ostenta en els Parlaments i les cambres de representació (en el cas dels ajuntaments aquestes no elaboren lleis, tot i que es troben aquí, però sí que elaboren ordenances i reglaments)...etc. Fa lleis d’acord amb les demandes de la ciutadania. És la única part triada pels ciutadans, la resta de poders emanen d’aquest.
El poder judicial: aquest poder actua quan hi ha alguna actuació del poder executiu que és objecte de discrepància i el judicial el que fa és discernir aquestes disputes entre els diferents interessos. La funció jurisdiccional es contempla en els Tribunals i magistrats, en el Consell general del poder judicial, en el Tribunal Suprem i en el Ministeri fiscal (del qual se’n deriva el Fiscal General de l’estat).
Tots els poders estan regulats pel Tribunal Constitucional. El tribunal constitucional se situa: Poble ConstitucióExecutiu, Judicial i Legislatiu.
TC ^ L’estat liberal es basa en les separació de poders. Però, perquè? Hi ha dues raons: - De caire funcional a mesura que es desenvolupa l’estat i es va diversificant la demanda de la ciutadania, una sola institució central no pot acaparar tota la feina i per tant cada poder es concentra en un objectiu. Hi ha una tendència a evitar l’abús de poder. S’estableixen controls de poder*.
- Qüestió de la limitació del poder la concentració del poder en una sola figura és despòtic i absolutista, per tant es limita el poder unitari i arbitrari.
Com deia Montesqieu en “L’esperit de les lleis” afirma que “El poder frena el poder”.
El poder s’entén com una necessitat, però alhora perjudicial.
De fet, aquests no són els únics poders que existeixen, ja que hi ha altres poders i, moltes vegades, es barregen de manera confusa entre ells.
Per tant, entre els poders s’aplica un control entre ells, o el com es diu en anglés un checks and balances  Control del poder: El poder legislatiu controla al executiu quan es fan les assemblees parlamentaries i les mencions de censura. Ara bé, el executiu també té poder sobre el legislatiu perquè és ell qui convoca l’assemblea.
El poder judicial és qui regula els altres dos poders.
La idea de divisió de poders no és moderna, sinó que parteix de molt lluny:  Polibi (segle II aC) introdueix el concepte a través de la seva obra “El govern mixt”. Diu que pel funcionament correcte de la societat cal un rei (poder monàrquic), el poble (el poder democràtic) i el Senat (el poder aristocràtic).
Aquests tres poders s’han de controlar entre ells. Les idees que polibi va desenvolupar provenien de la organització de l’imperi Romà i ell el que volia era aplicar aquest model a Grècia.
 John Locke (1690) escriu el “Tractat sobre el govern civil” on estipula un sistema contra el poder absolut. Esmenta la divisió de poders però posa més èmfasi en el poder legislatiu, era el que havia de prevaldre tot representat en el Parlament.
 Montesquieu (segle XII) escriu “L’esperit de les lleis” on parteix d’una premissa científica de la societas. Vol aplicar la teoria de la gravetat i l’equilibri de l’univers de Newton en la societat. Entén que els mateixos principis físics eren aplicables als assumptes humans, socials i polítics. De fet, arriba a explicar característiques polítiques a través de configuració física dels territoris, la terra...etc. Per tant, estava altament influenciat pel corrent naturalista i la perspectiva científica. Cada poder té el seu propi univers i cadascun d’ells col·labora al equilibri natural. Deia que la importància d’un vingués donada pel control de l’altre.
També estava influït per les idees angleses i el sistema parlamentari estudiat per Locke. Atribuïa la bona salut del sistema anglès perquè aplicava la separació de poders i coincidia amb la seva teoria naturalista. A més, deia que tot i que el parlament era la única part triada, el rei/cap de l’estat com a poder executiu, tenia realment un fort poder polític real al ser l’encarregat d’interpretar i aplicar les lleis.
No obstant això, la seva obra ha estat objecte de moltes interpretacions. De fet, alguns defensen que Montesquieu mai va parlar explícitament de la divisió de poders (igual que quan es diu que Maquiavel va dir la mítica frase de “El fi justifica els mitjans”, la qual cosa no és explícita en l’obra de Maquiavel). De fet, el que ell afirma és la no confusió dels poders, més que la separació de poders.
 Sieyès: actiu durant la Revolució Francesa. Aquest autor escriu la obra “Què és el tercer estat?” referint-se al poble exclòs de la vida política. Defensava que el poble tenia un poder sobrà i constituent i era d’on havia d’emanar la constitució que era la qui donava peu a la resta de poders.
 Madison, Hamilton i Jay (EEUU): elaboren conjuntament “El federalista” i assenten les bases del sistema polític americà. El que pretenien explicar era la divisió de poders per evitar l’acumulació de poder, que és la base de qualsevol estat de dret.
Ara bé, a part dels tres poders hi ha molt altres. Aquests tres són els que estan establerts per les versions acadèmiques i teòriques. De fet, dins d’aquesta lògica tant tancada hi ha molts altres poders que influencien: - Poder econòmic - Els mitjans de comunicació o Quart poder - Els lobbies o els grups de pressió - La societat civil (moviments socials) - Tribunal Constitucional - L’església - ....etc.
De fet, montesquieu ja ho deia quan feia referència a què qualsevol grup que tingui capacitat d’influència ja té poder.
Aquests s’anomenen “poders intermitjos”, una teoria desenvolupada per Tocqueville en la seva obra “La democràcia a Amèrica” en la qual defensa que la bona salut i el referent de la democràcia és gràcies als grups intermitjos.
Els mitjans de comunicació són el quart poder perquè configuren la societat. Té el control de la informació i influeix en l’opinió pública, la qual cosa està molt present en la política, i en fan ús de manera dràstica.
Maquiavel ja ho posava a sobre de la taula quan deia que els mitjans de comunicació s’havien de tenir en compte, ja que els governants s’havien de preocupar i cuidar per mantenir la seva imatge i evitar dona una concepció negativa per tenir al poble al seu costat.
Els mitjans de comunicació actuals són tals que es podria dir que actualment es tracta d’una “democràcia mediàtica” en la que s’escenifica tota acció política. Malgrat que garantir una premsa lliure, protegit com a element bàsic de la democràcia, es veu com aquest s’influencia per la política però també de manera contraria.
 El poder executiu El poder executiu el forma el govern i és la part més visible. El govern es considera el nucli essencial del poder polític, lidera i dirigeix les decisions polítiques del país. Tot i que en els règims parlamentaris el legislatiu te mes poder, l’acció de govern diària destaca més. El poder executiu és l’expressió popular de qui mana. En l’executiu tenim el lideratge més important d’un país. A més, és qui te l’encàrrec de de dirigir les matèries polítiques. El govern és el nucli de poder central que en els règims liberals a partir de l’Estat de Dret, aquest nucli queda controlat, sigui pel Parlament, sigui pel poder judicial. El govern ha de retre comptes (Accountable) perquè l’executiu pot perdre la confiança del govern.
Ara bé, té altres institucions. El poder executiu té la funció de dirigir la política del país. El govern el formen dues figures importants: El cap d’estat & El cap de govern (aquests a vegades coincideixen i a vegades no). A partir de la divisió de poders el poder legislatiu és el nucli més important. El govern aplica i implementa les decisions del parlament. Per tant es podria parlar de:  Executius monistes: quan el cap d’estat = cap de govern (ex: EEUU)  Executius dualistes: quan el cap d’estat ≠ cap de govern (ex: Espanya) Durant l’estat liberal a Anglaterra, el Rei feia les lleis junt amb el gabinet. Tenia capacitat de decidir. Ara bé, a mesura que apareix la figura del 1er ministre (o el “premiar”) aquesta figura va anar guanyant força. Per tant, el “cabinet” o gabinet ministerial s’associa amb el “premiar”. Així, d’una estructura monista acaba sent una estructura dualista. Actualment, tenen una reina i un primer ministre.
Apareix la especialització per temes. Es configura una estructura de ministeris. Cada especialització li pertoca una estructura administrativa. Per tant, quan es parla de govern també es parla d’administració pública, ja que és qui executa les decisions, és a dir, a través de l’estructura funcionarial de l’administració. Tot i això, ha de rebre comptes amb el parlament.
Els ministeris bàsics i històricament tradicionals són: - Ministeri d’Economia i Hisenda Es preocupen per obtenir el recursos per a que el sistema funcioni a través dels impostos. És el ministeri més important perquè és a través del qual es gestionen els recursos.
- Ministeri de Defensa (de govern) Manté l’estructura de l’estat en cas de conflicte exterior.
- Ministeri de Relacions Exteriors - Ministeri de Justícia - Ministeri del Interior Manté l’estructura de l’estat dins de l’ordre públic intern.
A partir d’aquests ministeris bàsics i a mesura que es va democratitzant el país sorgeixen nous ministeris: - Ministeri d’Educació - Ministeri de Sanitat - Ministeri de Infraestructures Per tant, no hi ha una estructura fixa perquè va variant segons les consideracions del moment i el que decideix el primer ministre.
 Quines són les funcions del govern? Té funcions en molts àmbits: - Funcions legislatives: els governs poden participar en la funció legislativa, ja que poden presentar decrets-lleis i normes amb rang de llei. Ara bé, no són del tot lleis perquè tenen una durada màxima de 2 mesos fins que no s’aprovi i es ratifiqui pel parlament. Aquesta funció serveix per moments d’urgència. A més, pot presentar projectes de llei com a proposta legislativa que fa el propi govern. Té capacitat legislativa, doncs, en aquests dos sentits.
- Funcions executives: ha de portar a la pràctica el programa electoral amb el qual es va presentar. També ha de dirigir l’administració pública i nomenar els alts càrrecs de confiança política.
- Funció judicial: nomenar al fiscal general és una competència de nomenament que està en mans del govern. El fiscal general és la figura més important del poder judicial perquè és qui fa complir les normes. En un principi, se suposa que ha d’actuar pels interessos generals i és la mà de l’executiu dins del sistema judicial.
 Com funciona el govern? Té un consell de ministres i es reuneixen cada x temps i s’aproven les decisions.
 Fins quan dura un govern? El govern dura el que dura la legislatura, que aquí és de 4 anys. Ara bé, entre els 4 anys els ministres poden canviar perquè és decisió del primer ministre i no del poble. El poble escull el president però no els ministres, que els nomena el president segons el que convingui.
Si el govern perd la confiança del parlament pot ser la causa de que el parlament obligui a construir un nou govern. Per tant, dura 4 anys però gairebé mai es compleix tota la legislatura  Relacions entre el poder executiu i el poder legislatiu: Tipus d’executiu:  L’executiu de caràcter dualista: - Cap d’estat: Té funcions simbòliques i no són políticament significants.
En el cas de les repúbliques el cap d’estat és el president de la república i en el cas de les monarquies és el rei.
En el cas de les monarquies les funcions són estrictament simbòliques ja que la rei o reina no governa i no té funcions executives. El rei ha de firmar els lleis però no es pot oposar a firmar-la, hi està obligat, ja que és la llei prové del parlament, el qual és l’expressió de la voluntat popular. Si s’oposa a firmar una llei significa que està en contra de la voluntat general. La funció principal del rei és la funció representativa de la unió d’un poble (tot i que aquesta idea predomina en molts pocs països, però sobretot a Anglaterra). A més, el rei és el cap de l’exèrcit però no té cap funció, és merament simbòlic (les funcions reals els té el president del ministeri de defensa). El monarca no pot fer política.
En el cas de les repúbliques el cap d’estat té la capacita de retornar a una segona reflexió una llei que no el convenç (però no s’hi pot oposar). El president d’una república té més funcions que un monarca i és més important, ja que prové de la sobirania popular a diferència del rei. Per tant, el president de la república pot fer política.
- Cap de govern: Té les funcions políticament més importants. És el primer ministre i actua amb un gabinet (per tant, el gabinet té una funció col·legial).
 L’executiu de caràcter monista: *Cap d’estat= cap de govern: estructura més potent en tant que és la mateixa figura la que ocupa els dos càrrecs. Els ministres s’anomenen secretaris d’estat i funcionen com a persones de confiança que el president delega a aquestes figures (i pot tenir una lògica més col·legial o més personal).
Una qüestió important és el moment d’investidura d’un president. És un moment important de formar govern, ja que el govern és investit com a tal. En el sistema dualista aquest moment existeix i el rei investeix el president del govern. En el sistema monista, en canvi, no hi ha aquest moment perquè és la mateixa persona.
Formes de govern (relacions de poder i formes d’elecció):  República (principi democràtic d’elecció): - Formes de govern:  Presidencialista: el poble escull directament el president, per tant la relació entre el govern i el parlament és paral·lela, així doncs no es poden cessar mútuament sinó que són independents entre ells. I per tant, se li acostuma a atorgar molt de poder. Ex: França  Semi-presidencialista: el poble escull tant el parlament com el president (en el cas de que el parlament hi predomini un color polític i el president sigui d’un altre color polític han de cohabitar). Es podria donar l’exemple de que al parlament sortís un partit conservador, i a president un candidat socialista. Quan passes això, es pot dir que hi ha una cohabitació.
 Parlamentària: el centre de poder és el parlament del qual deriva la funció executiva. El govern és escollit pel parlament i el poble no escull directament el govern sinó que escull el parlament que elegirà el president. El parlament construeix i destitueix el govern. En el règim parlamentari, hi ha la possibilitat de destituir-se mútuament. Tot i així, hi ha diferents formes de fer-ho. Es pot presentar una moció de censura CONSTRUCTIVA, que diu que has de destituir el govern i presentar una alternativa. En canvi, anteriorment podies trobar una moció de censura DESCONSTRUCTIVA, que no establia una obligatorietat de presentar alternativa, sinó que simplement destituïen el govern present en aquell moment. La moció de censura no es pot aplicar en ministres, sinó que només es poden establir en el president del govern o en el govern en general.
Govern-executiu Gov Moció de censura Votació/confiança Parlament Però per evitar aquestes accions, es convenient que s’estableixin uns governs unitaris, considerats molt més estables que no pas els de coalició.
Finalment és important observar que els membres del govern no necessàriament han de ser membres del parlament, sinó que poden ser   persones externes a ell. Aquest seria el cas per exemple d’Espanya (que no de Catalunya).
 Govern de directori: és un sistema exclusiu suïs. S’escullen set ministres i aquests van rotant la presidència durant un any.
 Monarquia (principi hereditari): - Formes de govern: Parlamentàries: totes les monarquies que han perviscut actualment són parlamentàries i ho han de ser necessàriament. Els reis acostumen a tenir unes funcions completament simbòliques, no és un poder real.
No podria ser presidencialista, ja què el cap de govern és hereditari per tant, no es pot triar el president del govern xdxd.
 El poder legislatiu És el poder més important perquè és el que representa la voluntat. S’expressa en un òrgan que és el parlament. Pot ser bicameral (dues cambres) o unicameral (una sola cambra). Tant si és d’una o dues, la denominació genèrica és parlament. És un poder col·lectiu i representatiu. Te una llarga historia: tant a Grecia com a Roma trobem el que seria una mena de parlament. És d’alguna manera l’expressió de la voluntat popular pel fet d’haver-hi tants representants de poble, una mirada molt més col·lectiva que als altres poders. És on millor s’expressa el pluralisme polític. És on estan representades la majoria d’idees polítiques. Pretén ser expressió política del pluralisme d’un país. Una de les seves funcions és aprovar les lleis. No és la més important però és la que li dona les característiques més importants pel fet de que aproven les lleis com a coses més importants que regulen la vida de tota la ciutadania.
Hi ha una llei molt important que també expressa el poder del parlament com és la llei de pressupostos perquè és la expressió econòmica de la distribució de prioritats d’un país. La modificació de les partides pressupostaries també és una funció del parlament.
De fet, l’origen del parlamentarisme contemporani (que va tenir com expressió la revolució anglesa) va ser el control pressupostari. Te un origen que no és una invenció dels Estats liberals, ja existien parlaments feudals, o als estats absoluts. El que pasa és que no tenien tant de poder com als Estats liberals.
El parlament te la capacitat d’autorganitzar-se. Ja no cal que el rei cridi al parlament per saber la seva opinió. Hi ha autonomia parlamentaria perquè tenen els recursos de l’Estat. En l’Estat liberal, els jutges i l’executiu també depenen del parlament perquè tenen els recursos de l’Estat. Era un sistema de representació molt sobre la base de la burgesia perquè podia accedir al cens qui podia pagar impostos: sufragi censatari.
Parlament molt homogeni en termes de classes: burgesia.
En un estat democràtic hi ha més despeses de l’Estat perquè assumeix més competències que abans no tenien: Estat del Benestar.
El poder legislatiu tracta tres temes principals: - Fa les lleis - Controla el govern - Aprova els pressupostos El poder legislatiu està encarnat en la institució del Parlament, on els representants del poble es reuneixen per parlar, deliberar, discutir i decidir.
Històricament, el paper del poder legislatiu en l’estat modern i liberal te origen en els parlaments feudals durant l’edat mitjana, ja que en els parlaments es discutia. Per tant, els orígens del parlament s’han de buscar en el feudalisme, però no tenien les mateixes funcions. Els parlaments feudals aconsellaven al monarca absolut i només tenien una funció consultiva i d’assessorament.
L’antecedent més important és el parlament anglès. Durant la Glorious Revolution (=revolució parlamentaria) l’any 1689, els parlamentaris es van rebel·lar en contra de la monarquia perquè aquests prenien decisions al marge de la voluntat del parlament i, per tant, exigien que se’ls hi prengués en compte alhora de prendre decisions. La monarquia d’aquell moment s’hi va resistir, però el parlament ho va resoldre decapitant-lo. Els monarques posteriors ja van acceptar les decisions del parlament.
Així, augmenta la importància del parlament, però l’origen del poder parlamentari es basa en el control dels pressupostos, és a dir, on van a parar els diners (idea del “No taxation without representation”). Els pressupostos formen part de la llei i per tant els ha d’aprovar el propi poder legislatiu. Això fa que el parlament sigui el poder més important perquè d’ella n’emana la resta.
A partir dels pressupostos es pot controlar el govern (per aquesta raó es parla de règim parlamentari). La gent escull el parlament i aquest pot decidir enderrocar un govern o no. En el règim parlamentari predomina el poder legislatiu per sobre de l’executiu.
 Com funciona el parlament? Com està estructurat? El parlament pot estar estructurat de dues maneres: - Unicameral: es composa per una sola cambra.
- Bicameral: es composa per dues cambres o Els parlaments unicamerals: Hi ha països que segueixen aquest sistema, com ara tots els països de tradició nòrdica (Noruega, Suècia, Finlàndia...etc.) i altres com Nova Zelanda, Israel, Luxemburg i Portugal.
o Els parlaments bicamerals: Això significa que hi ha dos pobles? Dues voluntats generals, dues expressions simultànies del mateix poble? Si la llei és l’expressió de la voluntat general, com hi poden haver dues voluntats? A Anglaterra ja hi havia dues cambres, que representaven parts diferents de la població:  Cambra dels Lords: representen la noblesa, que viuen de les rentes i de les seves propietats, i és el poder més conservador  Cambra dels comuns: representen la resta de la població (o el burg) que és qui crea la riquesa i és el poder més progressista.
La intenció d’això era equilibrar les voluntats del poble i fer una moderació.
Actualment tenim, en l’exemple nord-americà:  Cambra de representants: conjunt de la població  Senat (de sènior, senectut): territoris i estats federats En l’exemple alemany:  Bundestag o Cambra Baixa (=Parlament)  Bundesrat o Cambra Alta (=Senat) Aquests volen representar dos aspectes diferents. D’una banda, la cambra de representants expressa la voluntat del conjunt de població. Ara bé, hi ha molts desequilibris demogràfics en els territoris i, per tant, regions amb molta població tindrien més representació que les regions amb poca població. Per tant, el Senat és l’òrgan representatiu del territori, al marge de quina sigui la densitat demogràfica (hi ha tants representants com territoris). Així s’intenta igualar l’equilibri. Per què hi ha dues cambres? 1. Perquè és un Estat Federal 2. Perquè representa que completa el sistema representatiu 3. Per evitar el despotisme d’una cambra.
4. Més temps per pensar les lleis.
L’argument en contra és que si ha un poble, per què ha d’haver dos representacions de poble.
Els parlaments que tenen només una cambra son monocamerals. Per exemple, tots els països nòrdics, Nova Zelanda, Israel, Portugal, Xina, Luxemburg, Andorra, etc.
Organització i funcionament del parlament: Tenen un període de funcionament que es coneix com legislatura: període que va entre elecció i elecció. Te una durada màxima però no mínima. En cas d’EEUU hi ha una durada fixa perquè no hi ha possibilitat de dissoldre les cambres. És una anomalia perquè és considera que 2 anys és molt poc temps. Es renova per terços.
També hi participa la lògica d’una doble reflexió. Si hi ha dues cambres, les lleis es discuteixen dues vegades i, per tant, s’elaboren més i millor. Triga més temps, però estan més discutides.
Per tant, els dos grans àmbits que justifiquen les dues cambres són:  Raons que tenen a veure amb un estat unitari: reflexió de les lleis, representar interessos especials. (Ex: Regne Unit).
 Raons que tenen a veure amb un estat descentralitzat: la segona cambra té a veure amb els interessos territorials. (Ex: USA).
Nota: La Cambra Baixa és com s’anomena al Congrés dels Diputats, al Parlament...etc.
I la Cambra Alta és el Senat, la Cambra dels Lords...etc.
Ara bé, en el cas de que hi hagi un conflicte d’opinions, quina és la opinió que preval? Quina és superior? Tenen les mateixes funcions o són diferents? Pel que fa a si les funcions són les mateixes o no, normalment és la Cambra Baixa la que decideix sobre el pressupost, que és la llei més important, i és la cambra que està vinculada a la població. En alguns països, la llei pressupostària també la Cambra Alta hi participa, però sempre l’última paraula la té la Cambra Baixa. Ara bé, en temes de territoris i reformes de la constitució...etc. qui té més importància és la Cambra Alta (el senat), per sobre de la Cambra Baixa.
Pel que fa a la importància d’una cambra per sobre de l’altre en casos de desentesos, s’ha de fer una distinció segons el tipus de bicameralisme:  Bicameralisme simètric: les dues cambres tenen el mateix nivell de decisió i si estan en desacord es creua una comissió que resol el conflicte. En termes de terminologia, aquesta pràctica s’anomena “navet” i és un concepte parlamentari que fa referència a aquest acord entre les dues opinions en cas de conflicte. (Ex: Itàlia, França...etc).
 Bicameralisme asimètric: preval la Cambra Baixa per sobre de la Cambra Alta, excepte en temes concrets. Quan hi ha asimetria, la opinió del Congrés té més importància que el Senat. (Ex: Espanya).
També s’hi poden trobar casos de països que tenen cambres no electives, és a dir, els seus membres no han estat elegits directament pel poble sinó que han estat escollits per un altre poder. Per exemple, els membres que formen la Cambra dels Lords els nomena la Reina. Un altre exemple és el Bundersrat alemany, ja que cada lender envia el seu representant però aquest ha estat escollit pel parlament, no directament pel poble.
 Organització interna de les cambres: La organització de les cambres es basa en diversos aspectes. En primer lloc es troba la legislatura, que és el període de temps durant el qual els parlamentaris exerceixen el seu càrrec. El període depèn de cada país i moltes vegades es dissol el govern abans que de que s’acabin aquestes períodes. Per tant, aquests terminis només són durades màximes d’una legislatura. Cada any de legislatura té dues sessions. La primera acaba al mes de Gener i l’altre al mes d’Agost (són els períodes que hi ha entre vacances de nadal i d’estiu). Durant les vacances no hi ha sessions parlamentàries.
En segon lloc, els partits polític no estan presents en el parlament, sinó que hi ha grups parlamentaris. Els diputats poden decidir quin grup parlamentari volen afiliar-se. Per exemple, pot ser que un diputat sigui del PSOE, però alhora d’afiliar-se a un grup parlamentari, en tant que ha estat escollit com a diputat pel poble, decideix participar amb el PP. De fet, això té una lògica i és que el diputat ha estat escollit pel poble, no pel partit polític i, per tant, no ha de ser del mateix grup polític del que ell forma part fora del parlament. Així, aquí no hi predomina el mandat imperatiu perquè el diputat pot fer amb la seva representació el que vulgui (un diputat afiliat al PSOE, no representa al PSOE en el parlament, sinó que representa al grup de ciutadans que l’han votat com a diputat). Per això, a l’hora d’escollir quin grup polític es vol formar part se’n diu “agafar l’acte de diputat”. Els diputats que voten una qüestió a favor d’un altre grup polític que no coincideix amb el seu partit polític s’anomenen “trànsfugues”.
Òbviament, els partits polítics ja imposen una disciplina i unes multes per tots aquells diputats que són del seu partit polític i agafen l’acte de diputat a favor d’un altre grup polític en el parlament.
De fet, hi ha un mínim per formar part d’un grup parlamentari, ja que es necessiten un mínim de 5 diputats. Cada grup parlamentari te un portaveu que parla en nom del grup i marca el que han de votar la resta de diputats membres. Ara bé, també hi ha la possibilitat de formar un grup mixt, que el seu mínim és de 3 diputats però el formen tots aquells diputats que el seu partit té molt poca representació i no arriben a tenir un grup polític propi. L’avantatge de poder disposar d’un grup mixt és que poden tenir un pressupost pel grup, una sala de reunions, temps per parlar durant les sessions parlamentaries...etc. (clar que és complicat perquè són diputats que tenen ideologies diferents i per tant por arribar a provocar molts conflictes.) Un altre aspecte és que hi ha països en els quals és obligatori jurar i prometre la constitució. Hi ha un problema en aquest fet i és que hi ha diputats que poden no estar a favor de la constitució i, aleshores, no es podria agafar l’acte de diputat. Aleshores, el que s’ha fet és afegir l’imperatiu legal que consisteix en que es promet la constitució perquè la llei l’ha obligat i no perquè ell vulgui però, tot i no estar d’acord amb la constitució, s’està d’acord amb les fórmules que la constitució te de reformar-se.
Per tant, amb tot això, la legislatura pot acabar: - O bé perquè s’esgoten els anys que s’estableix el període.
- O bé perquè, solament i de manera excepcional en el cas dels règims parlamentaris, el govern dissolgui el parlament i es convoquin noves eleccions..
Això no passa en els règims presidencialistes, ja que el propi poble vota al president directament i, per tant, sempre se sap quina durada tindrà la legislatura (en el cas d’USA de dos anys) perquè el parlament no pot dissoldre el govern ni viceversa.
En el cas dels règims parlamentaris, el parlament te una autonomia pròpia, en tant que ha estat escollida directament pel poble, i pot decidir el seu govern. Quan el govern deixa d’actuar a favor del interès general, el parlament pot decidir dissoldre el govern i triar un nou president (quan no hi ha majories absolutes, clar).
En tercer lloc, cada diputat té un conjunt d’incompatibilitats: - No pot ser representant de cap entitat empresarial i alhora ser diputat.
- No poden cobrar més sous que els de parlamentaris (per exemple, si un professor universitari és diputat només pot cobrar per ser diputat i no per ser professor. Pot continuar sent professor però sense cobrar!).
Sèrie de prerrogatives: com ara el dret a la immunitat, és a dir, un diputat no se li pot acusar pel fet de ser parlamentari, és a dir, no el poden detenir per una acció realitzada com a parlamentari. En el cas de que realment hagi fet alguna cosa dolenta, el jutge ha de demanar permís al Parlament sobre si aquest diputat pot o no pot ser jutjat i si el parlament diu que sí, doncs s’exclou del parlament. (Clar que s’han trobat casos, en els quals un diputat era diputat i arquitecte i va realitzar un acte pel qual se li havia de condemnar com a arquitecte, no com a diputat. Aleshores, es va protegir en el seu dret d’immunitat com a diputat, tot i que del que se li acusava tenia a veure amb el seu càrrec com a arquitecte!! Per tant, moltes vegades s’abusa d’aquest dret).
- Altres excepcions: Per exemple, els diputats poden viatjar de franc pels mitjans de transport de tot l’estat, perquè ho fan en funció del càrrec (es clar que hi ha alguns que no ho fan).
Amb tot això, es curiós observar que des d’un principi s’observa com un element de privilegi per part de la classe política però, en el seu moment, es considerava una victòria de l’esquerra perquè permetia que la gent es dediqués a la política i no només aquells que tenien una renda alta i es podien permetre treballar com a polítics sense cobrar.
 Elements del parlament - President: dóna la paraula, ordena i és la màxima autoritat en el parlament.
- Mesa: els vicepresidents i secretaris. Són els representants dels diferents grups polítics.
- Junta de portaveus: reunió dels grups parlamentaris.
- Grups parlamentaris.
El president del parlament i la mesa també decideixen quin és l’ordre del dia i distribueixen els temes segons la seva importància. En la tradició anglesa, hi ha el que s’anomena el “speaker” o aquell qui dóna la paraula. Ara bé, podria ser que aquest speaker donés la paraula al seu partit amb més preferència. Per tant, quan s’escull un speaker no hi pot haver ningú més del seu partit en el mateix debat i així s’afavoreix a una actuació més neutral perquè no entra en el camp de la batalla política.
Però el més important d’aquest tema és la politització del president (o del speaker) i és un debat constant. La mesa ha de representar un equilibri dels grups parlamentaris.
Ara bé, aquells partits que tenen majoria tenen més representants en la mesa i per tant més avantatge respecte els altres partits. Per tant, si hi ha un pluralisme en el funcionament de la mesa, més equilibrada està. Així, les majories el que fan és dificultar el pluralisme i l’equilibri.
 Funcionament del parlament Funciona a través de dos grans fórmules: o Ple: reunió plenària de tots els representants del parlament.
o Comissions: funcionen per temes. Hi ha comissions per la sanitat, per l’educació, de treball...etc. i temes específics com les comissions - 1) 2) 3) 4) 5) 6) d’investigació. Per tant, h han comissions legislatives, no legislatives, permanents i temporals.
 Funcions dels parlaments: Funció representativa: representa el poble. Per tant, els representants representen la nació i de la voluntat general. El diputat no representa el partit, sinó els interessos generals.
Creació del govern (en un règim parlamentari!!): qui escull el govern és el parlament, perquè el poble escull el parlament. Ara bé, de la mateixa manera que creen governs també els poden dissoldre i això s’anomena una moció de censura.
La moció de censura és la manera de fer dimitir el govern i és obligatori si la moció té majoria. Per tant, quan un govern és incapaç de governar es torna la paraula al parlament i, per tant, a la veu del poble.
A més a més, hi ha tres tipus de mocions de censura: o Moció de censura simple: per exemple, si hi ha 135 diputats i 2 diputats estan a favor de la dissolució del govern, 1 està en contra i hi ha 132 abstencions El govern es dissol perquè hi ha més vots a favor que en contra. Aquesta pràctica s’ha tendit a abandonar-la perquè és molt senzill acabar amb un govern i és una causa de molta inestabilitat.
o Moció de censura absoluta: només serà efectiva si hi ha 68 a favor de la dimissió.
o Moció de censura constructiva: consisteix en que a més de tenir la major part dels diputats a favor de la dissolució del govern també s’ha de presentar un nom alteratiu prèviament aprovat pel parlament. S’ha d’estar d’acord amb enderrocar el govern i també amb substituir-lo.
Ara bé, aquesta actuació és recíproca perquè el govern pot presentar com a contraposició una qüestió de confiança i consisteix en que si el parlament no aprova una norma, dimiteix. Aquesta lògica funciona en els casos en els que un parlament està format per tres grups parlamentaris i el govern, que és un dels grups, decideix que vol aprovar una norma. Si el parlament s’hi nega, el president presenta una qüestió de confiança, és a dir, si no li aproven la norma dissoldrà el govern. Com que els dos grups que no formen el parlament volen seguir accepten la norma (és com una amenaça).
Deliberació: el parlament és com una caixa de ressonància del debat públic.
Representa la nació però al mateix temps representa les contradiccions de la nació.
Una representació de la pluralitat del país.
Funció d’impuls: proposició no de llei (proposta, moció per a que es mogui....etc.).
Funció de control d’elecció i govern: moció de censura, interpel·lacions i preguntes orals o escrites. Les preguntes són una relació binària entre el preguntador i el que respon i aquí s’acaba la funció. En el model del Regne Unit, les dinàmiques funcionen d’una manera determinada: un parlamentari fa una pregunta al president, per exemple, i aleshores aquest ha de respondre; seguidament, el parlamentari pot fer una re-pregunta i el president contesta amb una dúplica. En el cas d’Espanya segueix una dinàmica semblant però té una diferència: un parlamentari fa una pregunta al president i aleshores aquest ha de respondre; seguidament, el parlamentari pot fer la re-pregunta i aquí es troba la diferència principal perquè en aquest moment es pot canviar de tema. Això fa que la dúplica del president no estigui preparada i així se li agafi per imprevist.
Pel que fa a la interpel·lació consisteix en presentar una qüestió al govern de manera que li retreu que aclareixi la seva posició sobre un tema determinat.. Tota la resta de parlamentaris poden participar (és fa un debat). Així, un cop realitzat el debat les interpel·lacions permeten presentar una moció conseqüència d’interpel·lació de manera que es fa una resolució per a que els parlamentaris votin sobre la qüestió plantejada i arribar a una decisió final.
7) Funció de control de l’administració.
8) Funció legitimadora: Allò que decideix el parlament te mes força de convenciment, te mes força moral que si ho digués un diputat o un partit. Aquesta també va en relació amb la representativa. És legitimadora en quant és representativa.
9) Funció pressupostària: la funció pressupostària no deixa de ser la creació d’una llei però no és una llei normal i corrent: - Només te origen en el govern (no en el parlament).
- Te una tramitació especial - Marca els límits de la despesa pública.
- Hi ha una comissió parlamentaria que controla si es compleix o no el pressupost establert.
10) Funció legislativa la funció més important: Qui te la funció legislativa? - El govern: a través dels projectes de llei que entren en el tràmit de realització directament.
- Els grups parlamentaris: a través de les proposicions de llei.
- Les ILP: a través de les proposicions de llei.
- Les CCAA: “ - Els Estats Federats: “ A diferència dels projectes de llei, presentats en exclusiva pel govern, les proposicions són el mateix però només poden provenir dels grups parlamentaris, les ILP, les CCAA i els EEFF. Aquestes proposicions han de passar per la “presa en consideració” per part del parlament. El parlament ha de decidir si es porta a terme la seva tramitació o no, si l’accepta com a possible llei o no. (De fet, de 50 ILP que s’han presentat, només 4 han superat la presa en consideració).
Què passa quan les propostes i proposicions de llei inicien la seva tramitació? En primer lloc, s’envia a la comissió segons el tema. Aquesta comissió crea una ponència, creada per diputats, que ha de recollir les esmenes que es presentin. D’allà en surt el text de la ponència, on s’inclouen les esmenes que s’han acceptat. Finalment surt un text de la comissió corresponent i es presenta al ple. En el ple es tornen a presentar esmenes (també les anomenades “esmenes in voce” que són aquelles que es presenten en l’últim moment). En el cas dels sistemes bicamerals, el ple envia el text al senat i torna a començar el procés fins que s’aprova la llei. Si hi ha alguna modificació del text ha de tronar a la comissió, es fan esmenes, es redacta per la ponència, s’envia el ple...etc.
11) Funció de selecció d’elits: Per fer carrera política Hi ha molts debats sobre hi ha una crisi del parlamentarisme. Actualment podríem dir que els governs son mes importants que els parlaments perquè els governs tenen rostre i son molt mes mediàtics. El parlament es un òrgan molt mes plural i gran que, encara que els líders de l’oposició tenen papers importants, la resta és una massa. És difícil identificar-los. Si estiguéssim en una circumscripció uninominal, la gent si que sabria qui és el seu diputat de districte.
 El poder judicial En l’estat liberal democràtic, es caracteritza per una divisió de poders entre els quals es troba el poder judicial. Quan parlem de poder judicial parlem d’un poder que te la funció de fer complir les lleis. Per garantir el principi de legalitat es preveu un poder autònom, independent que ofereix la garantia als ciutadans.
La seva funció és garantir que la pràctica està d’acord amb la llei preveu. A més, examina el conflicte entre el poder executiu i el legislatiu. Per tant, és un òrgan independent i bàsic per fer complir les lleis. Tot el conjunt de poders en els països democràtics tenen constitució de manera que marca els principis de la institució. Per tant, el poder judicial ha de garantir la constitucionalitat de la llei, en tant que la constitució és la llei suprema. Hi ha dues tradicions per parlar del poder judicial, l’anglosaxona i la continental.
El poder judicial està format, principalment, per la figura del jutge. En la tradició anglosaxona el jutge és controversial entre que en la tradició continental és inquisitorial.
En la tradició anglosaxona el jutge simplement decideix sobre la base que les parts li presenten (proves, testimonis, defensa i acusat...etc.). El jutge jutja davant del que veu (no investiga ni examina) i, sobre aquesta base, decideix la sentència. Funciona molt sobre la base dels precedents i la jurisprudència d’altres jutges. Per tant, es va creant la justícia a mesura que es jutja. Aplicació de la llei en els casos concrets.
Aquesta dinàmica és la diferència amb la tradició continental, perquè el jutge és un jutge d’instrucció. El jutge investiga i presenta un sumari d’instrucció. Les proves diuen que hi ha hagut un presumpte delicte i imputa a les persones sospitoses. Després un altre jutge és el que se’n carrega de jutjar i decidir davant dels acusats i en aquest moment és quan les parts poden presentar les seves al·legacions. Hi ha una divisió entre el jutge que instrueix (busca proves, arriba a conclusions...etc.) i el jutge que acusa i jutja. En el cas de la tradició continental hi ha un codis que són un conjunt de lleis i sistema normatiu complert que es modifica lleugerament al llarg del temps. El jutge sempre ha de tenir en compte els codis (te menys llibertat d’acció respecte el jutge de tradició anglosaxona, ja que aquest es pot inventar la sentència).
Una altra funció és la creació de jurisprudència: la interpretació de casos, a partir d’aquestes sentencies, es podrà relacionar amb casos similars per aplicar la llei amb casos semblants.
Una altra funció és dictaminar si una llei és inconstitucional: va en contra de la constitució = control de constitucionalitat.
Funció arbitral: els jutges fan d’àrbitres alhora d’arbitrar en conflictes entre poder executiu i legislatiu o entre legislatius.
El poder judicial s’autoregula i s’autocontrola per mitjà d’una cadena de tribunals supeditats a altres que precedeix a una cadena de regulacions per poder recorrerà les seves actuacions.
Sempre en els conflictes hi ha una persona que és la demandant, una altra que és la demandada i la comunitat, la tercera part que normalment assumeix el fiscal, que és la defensa de l’interès de tota la comunitat.
Hi ha dos tipus de sistemes principals judicials:  Controversial: Common Law = El jutge jutja sobre allò que veu en el moment del judici. No hi ha una instrucció prèvia, per part d’un jutge instructor, per a k un altre jutge faci una sentencia. Compta molt la jurisprudència, precedents judicials que reforcin l’argumentació. Hi ha més llibertat d’interpretació.
 Inquisitorial: Continental (Codis) = Funciona sobre una base de codis que hi consten clarament tots els supòsits i penes corresponents. S’ha d’aplicar el tipus delictiu. Hi ha menys llibertat d’interpretació.
El poder judicial és responsable, junt amb el govern, del mecanisme penitenciari. La policia actua amb el fiscal en el cas del Regne Unit, en canvi, aquí el jutge d’instrucció decideix la policia que farà servir i que realitzarà la instrucció.
 Els principis generals del poder judicial: - Independència: És molt important per garantir el principi arbitral i es distorsiona si queda contaminat pels altres poders. No pot haver un arbitri dels altres poders i canviar-se quan convingui, hi ha d’haver una llei que ho reguli.
Ha d’assegurar-se de que la independència del poder judicial correspongui al mateix poder judicial. El poder judicial està controlat pel Consell General del Poder Judicial (és com el controlador dels controladors.). És un consell que decideix l’organització del poder judicial i el sistema, però no fa jurisdicció. El consell està escollit per 2/3 parts del congrés dels diputats.
Hi ha llocs en què els jutges són escollits per sufragi universal, a més de que hi ha països que tenen jurat popular.
El CGPJ ha de garantir el principi de independència (tot i que depèn de les majories).
Els membres han de tenir un nivell molt alt d professionalitat, per això són independents.
- Principi de no mobilitat: Si a un jutge li toca un cas (que es fa per sorteig) no poden ser moguts d’ell a no ser que ell no vulgui o estigui física o mentalment incapacitat. Tampoc poden ser traslladats dels casos.
- També hi ha d’haver una “policia judicial”. A la pràctica no hi ha realment però tenen a la seva disposició a les forces policials. S’entén que el comandament d’aquesta policia, en el temps i moment del cas, és del jutge, no dels seus comandaments. Normalment és la policia que ha iniciat la investigació.
- Hi ha jutges que tenen el control del sistema penitenciari.
- Monopoli judicial: Només els jutges poden tenir una capacitat jurisdiccional.
Això no vol dir que no hi hagi, dins el poder judicial, especialitzacions. Però no vol dir que siguin jurisdiccions especials, sinó especialitzades, diferents àmbits.
- Elements de garantia judicial: o Habeas corpus: No et poden retenir sense una acusació prèvia i clara.
o Compliment del procediment o Possibilitat de recórrer: Possibilitat de revisió dels casos.
o Garantia a la justícia gratuïta.
o Justícia universal: Qualsevol jutge, sigui el seu àmbit de territorialitat o no, pot jutjar un cas de qualsevol lloc del món.
- Principi de la unitat jurisdiccional: tots els casos van a parar a un sol sistema judicial. El que sí que hi ha és una especialització per temes: o Allò penal o Allò civil o Allò administratiu o Allò laboral Hi ha una jerarquia dels tribunals com a garantia als condemnats i acusats per les circumstàncies en les quals hi poden haver conflictes de manera que poden presentar recursos a altres òrgans. Per tant, es pot reconsiderar i recórrer la sentència a diversos tribunals, des del Constitucional fins al Europeu de Drets Humans.
La idea bàsica del Tribunal Constitucional te a veure amb la possibilitat de realitzar un recurs.
- Qui és el fiscal? Representa el compliment de la llei. El fiscal superior és nomenat pel govern. La resta de fiscals no, perquè són professionals normals.
 El Tribunal Constitucional És una justícia especialitzada, es dedica específicament a examinar la constitucionalitat de les lleis. A EEUU no existeix: El Tribunal Suprem és al mateix temps qui dictamina sobre conflictes sobre constitucionalitat. La Justícia Constitucional consisteix en la garantia de que les lleis estiguin d’acord amb la constitució (que representa el pacte fundacional d’un estat). La hipòtesi de que hi hagi un tribunal és que reguli les accions de manera que s’adeqüin a la Constitució.
Per tant, s’estableix una mena de tensió entre el parlament i el CE. El parlament pot modificar les lleis sempre tenint en compte les limitacions de la constitució.
El inici del Tribunal Constitucional és el en Tribunal Suprem dels EEUU quan va començar a fer sentències de caràcter constitucional. Aquest fet s’observa en la sentència Marbury VS Madison (es tractava d’una disputa entre el lliure comerç entre els diferents estats federats). El TS va dictar sentència dient que hi havia llibertat d’empresa i no podien haver lleis que impedissin la llibertat de comerç entre els estats.
Un altre cas és la Sentència Smith VS Board of Eduacation of Topeka (1964) un pare volia portar el seu fill a una escola, però aquesta no acceptava alumnes negres. Així, el pare va recórrer al Tribunal Suprem i va dictar sentència de manera que li donava la raó al pare i a aquest moment va ser el inici de l’acabament del sistema de segregació racial.
La constitució porta dos segles sense canviar-se en el cas dels EEUU, però això només pot ser possible gràcies a què el tribunal suprem va reformant el sistema amb noves lleis.
A Europa hi ha un tribunal dedicat específicament a observar la constitucionalitat.
Aquesta idea va sorgir de les teories de Kelsen, ja que aquest entén que és necessari construir un sistema de jurisdicció específic i concentrat.
- Qui forma part del TC? El TC representa la majoria que existeix. La durada del càrrec està entre els 6 i 9 anys.
En el cas del Tribunal suprem, els presidents en són membres de per vida. En la tradició continental el TC està nomenat pel parlament. Aquí es troba el debat i és que apareix una vessant política, ja que el parlament pot fer una llei i el TC (que no ha estat escollit per sufragi) te la capacitat de decidir que no es porti a terme. Kelsen és el que proposa que hi hagi un Tribunal que s’encarregui específicament de dictaminar la constitucionalitat de les lleis. Pròpiament no és un tribunal perquè únicament és dedica a l’examen de la constitucionalitat de les normes. Indica la voluntat de mantenir la Constitució com a garantia de que totes les lleis posteriors han d’estar sotmeses a aquesta. La constitució del TC a Espanya son 12 membres:  4 pel Congrés o En el cas del Congrés i el Senat han de tenir, al menys, 3/5 (60%) de les càmeres.
 4 pel Senat  2 pel Govern  2 pel CGPJ Hi ha dos tipus de TC:  Ex ANTE: Poden revisar la constitucionalitat d’una llei abans de que és promulgui.
 Ex POST: Sempre es fa posteriorment.
- Qui pot presentar un recurs? o El govern o Els grups parlamentaris o Els governs de les CCAA o El defensor del poble o Els ciutadans a partir d’un recurs d’empara: qualsevol persona de tipus individual pot recórrer al TC, sempre i quan hagi passat per tot el procés de tipus judicial previ.
...

Tags:
Comprar Previsualizar