L'organització política i l'origen de l'estat i la nació (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 10
Subido por

Descripción

primer trimestre

Vista previa del texto

28/11/11 L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA I ELS ORÍGENS DE L’ESTAT I LA NACIÓ Cal tenir en compte diversos conceptes com el d’estat, de política, govern, afers públics i el de sobirania. L’estat és la unitat amb la que s’organitza una societat de forma política. Josep Fontana ha definit l’Estat com a ‘’l’organització civil de les comunitats humanes estables’’.
S’organitza com una unitat política o de govern. Governar fa referència a la direcció dels afers públics, la ‘’república’’ (prové de la res pública).
Montesquieu reclamà la separació de poders o funcions de l’Estat. A la majoria de les societats actuals i històriques els governs surt del congrés. Hi ha societats a on la separació a on el govern no surt del congrés. La constitució dels Estats Units de 1787 posà el poder executiu en mans del president i no del congrés. Els ministres estan establert pel president.
A l’Imperi alemany, la separació de poders també era molt clara, el parlament s’elegia per sufragi universal però el govern l’elegia el canceller anomenat per l’emperador, per això no es considerava un estat democràtic.
Per a Max Weber, allò que és específic de l’Estat modern és el monopoli de l’exercici de la violència i la coerció dins el territori. La defensa del territori tant dels enemics interiors com exteriors, es troba a mans de l’Estat. Aquest concepte és contemporani. A més, l’Estat dins del seu territori té l’última paraula, hi és sobirà.
Weber també denuncià les potencialitats opressives de la burocràcia malgrat la seva racionalitat i efectivitat. La burocràcia en el passat era molt més petita que l’actual, a on trobem una hisenda de l’Estat i un conjunt de funcionaris necessaris per a la funcionalitat de l’Estat.
El concepte d’Estat amb fronteres marcades va sorgir realment a la Pau de Westfàlia (1648), que consagrà la sobirania dels estats, la diplomàcia i la guerra legítima sols si es declarada per un Estat. Fou en aquell moment que es va definir clarament l’Estat, i trobem els primers mapes amb fronteres marcades i reconegudes internacionalment.
El terrorisme, exercici de la violència no legitima perquè no es de l’Estat, desafia l’autoritat de l’Estat. Arrel a l’acte terrorista de les torres bessones va portar a qüestionar-se el concepte d’Estat perquè la guerra, que sempre havia estat entre estats, ara s’havia de portar contra el terrorisme.
Els clans i tribus constitueixen les primeres formes d’organització de les col·lectivitats humanes de que tenim noticia. A les tribus hi existeixen rangs diferents, si bé les diferències econòmiques són poques.
Caracteritzem les ciutat-Estat mesopotàmiques o l’Imperi faraònic com a teocràcies perquè el sobirà era, alhora, màxima autoritat política i religiosa. Això es deu a que el líder polític és també el màxim representant religiós, on trobem una unió molt estreta. Actualment, el Vaticà és el màxim representant. A Gran Bretanya, també trobem que la reina és la màxima representant en l’àmbit religiós però el parlament és el màxim sobirà.
28/11/11 La Polis grega és un prototip de ciutat-estat. Hi trobem un exemple d’identitat col·lectiva múltiple. Antigament, la ciutat era un nucli administratiu però la població majoritàriament vivia al camp on es trobaven les activitats econòmiques i per tant, el espai geogràfic era molt reduït. A més, a la Grècia antiga no existia el concepte d’Estat però si es diferenciava els àmbits polític i cultural.
A l’edat mitjana, s’arriben a constituir petits estats republicans en diverses ciutats europees que assoliren gran potència mercantil i militar. Al nord d’Itàlia, als segles X al XV les principals entitats polítiques van ser ciutat-estat de reduït territori però elevant poder polític i financer.
L’imperi és una de les formes estatals amb una trajectòria històrica més llarga. L’associem amb el caràcter multiètnic i multireligiós, i l’haver aconseguit almenys una part del territori per conquestes d’annexió. L’Imperi antic (roma, l’imperi islàmic o persa...) i l’imperi colonial presenten diferències. Per exemple, l’imperi colonial el trencament geogràfic a través de les fronteres es present, envers a l’imperi antic que l’objectiu era ampliar les fronteres al voltant de la frontera inicial, no van a buscar a fora (no és estrictament així). L’imperialisme colonial europeu ha tingut, a més de l’econòmica, una important funció política, de legitimació del discurs polític (prestigi de pertànyer a una nació determinada). El moment àlgic el trobem al 1914 amb un control europeu del món del 88%.
El concepte d’Imperi ha passat a significar un Estat que influeix en la sobirania d’altres Estats conformant-los segons la pròpia imatge i/o interessos (neoimperialisme). Aquí, es manté la idea d’explotació econòmica i influència política d’altres territoris encara que no formin part de les fronteres colonials. Aquest concepte es desenvolupa durant la Guerra Freda, a on apareixen noves formes de colonialisme, sense ocupació del territori. Actualment, es vincula principalment amb els Estats Units. El concepte de ‘’Tercer món’’ està vinculat a aquesta acceptació d’imperialisme, que molts són territoris amb dependència d’un altre territori.
Altres cops, els Imperis combinaren l’estructura unitària amb formes d’autonomia o autogovern per als pobles conquerits. Així, l’autonomia és un plantejament ja sorgit en l’antiguitat. L’expansió enorme dels imperis antics va sorgir el problema del control de territoris llunyans i amb societats diverses, sorgint així formes d’autogovern per poder durho a terme. Per exemple, a l’Imperi Otomà, el Millet atorgava un notable grau d’autonomia a les comunitats no musulmanes. Els otomans no eliminaven als ciutadans, encara que no se’ls reconeixia a tots els mateixos drets i, en algunes ocasions, si es feien matances. CALLA PUTA! Associem l’estat federal a: - Una unió d’estats parcialment autogovernats units per un govern federal central.
- El govern central és compartit.
- S’estableix voluntàriament.
- L’estatus d’autogovern està definit constitucionalment.
- La sobirania és compartida.
- Ni els estats federats ni el govern federal no poden alterar unilateralment la unió 28/11/11 França constitueix, des de la Revolució, el prototip de model polític unitari,. Espanya segui el model francès, tot i així no és un estat federal perquè, encara que es molt descentralitzat.
A Itàlia, el 1861, l’estat piemontès va fusionar els estats italians que havien estat llargament independents sota un model polític unitari que va fer desaparèixer del mapa els anteriors estats independents. Es van mantenir, al mateix temps, era un estat no gaire unitari que respectava cada estat antic envers al que els liberals desitjaven.
A Alemanya, el 1867 i 1871 els constructors de l’estat prussians van adoptar un model polític federat on els antics estats independents van esdevenir estats regionals que van mantenir amplies àrees de discreció i jurisdicció en els àmbits de la política, l’administració i les finances públiques.
El republicanisme federal fou important a la Catalunya de mitjan segle XIX. El federalisme uní la lluita liberaldemocràtica i la reforma social amb la causa republicana i federal. Aspirava a resoldre la contradicció entre unitat de l’Estat i pluralitat social limitant constitucionalment el poder governamental a favor de la representació popular i de les regions o municipis.
Al segle XIX, els sectors més de la política defensaven una descentralització i un estat federal per reformar un estat que consideraven corrupte i poc eficaç. Trobem diferents corrents, ja que no tots defensaven que l’estat federal s’havia de crear a partir de les comunitats, sinó també a partir de les regions per exemple.
En una confederació els Estats integrants poden dissoldre voluntàriament la unió. Cada estat pot sortir de la confederació en el moment que vulguin. No es considera una forma d’estat sinó un pacte entre estats, amb menys obligacions. La confederació molt sovint s’ha d’aprovar les decisions per unanimitat, no valen les majories, i tal vegada les fan poc funcionals. S’acostumen a ocupar de la defensa i les relacions exteriors. Algunes confederacions històriques eren unions personals.
L’Imperi Austríac i el Regne de Prússia eren els membres més poderosos de la confederació Germànica, però parts importants d’ambdós Estats no hi estaven incloses. No estem parlant exactament d’una formació estatal, sinó una forma d’organitzar-se políticament amb unes atribucions molt limitades.
Actualment, la Unió Europea té elements de confederació i la CEI és un confederació.
Des de fa segles, molts pensadors han teoritzat sobre les formes d’Estat i de govern. A Política, Aristòtil elaborà una tipologia de formes de govern de les polis, que classificà en bones –perquè el seu objectiu era el bé comú- i dolentes – perquè la seva finalitat era el benestar de només un part. Cada forma de govern bona tindrien el seu equivalent negatiu. A més, donava una valoració negativa a la democràcia, govern de la majoria, però tot i així Aristòtil no veia legítim que les masses decidissin. Cal tenir en compte que el concepte de democràcia grega té moltes diferències a la nostre democràcia actual. La sobirania nacional té una significat més restringit, mentre que la sobirania popular és de tot el poble, té un sentit més ampli. La sobirania nacional va molt lligada al sufragi censatari, envers a la 28/11/11 sobirania popular, vinculada al sufragi universal. La democràcia d’Atenes presenta diferències notables amb les actual democràcies liberals. La qüestió es si la participació ha de ser molt amplia o molt restringida, actualment hem evolucionat cap a la idea que la ciutadania ha de ser molt amplia per el bon funcionament de la democràcia. Els que defensen la democràcia directa diuen que el poble votaria més perquè veuria legitimat les institucions. En canvi, els que defensen la democràcia indirecta creuen que el parlament no té funcionalitat.
Hitler emprà el referèndum amb finalitats populistes que perjudicaren la democràcia. Un excés de democràcia directa deslegitimitzà les institucions democràtiques i es va guanyar el poble. Amb la participació directe també es pot manipular la ciutadania amb tocar temes emocionals. Tot i així, hi ha mecanismes per respectar les minories que no es poden transgredir a partir de les majories.
L’Estatut de Catalunya preveu algunes pràctiques de democràcia directa. Trobem tants mecanismes de democràcia directa, com per restringir el poder de les masses. Tot i que hi ha molts tipus de democràcia, hi ha connotacions diferents, totes tenen unes bases iguals.
El terme dictadura sorgí a l’Antiga Roma per controlar els abusos. A Roma el dictador era anomenat per un període breu perquè resolgués moments de crisis, de desordre social, etc.
Molts cops associem els dictadors amb els militars, perquè eren els més adequats per mantenir l’ordre, i eren elegits pel senat, que també determinava el temps d’actuació. Per exemple, Juli Cèsar va passar de ser dictador a emperador, sense voler deixar el poder i el van assassinar.
Originàriament sols els patricis podien participar en la política. Més tard, per la pressió popular, els plebeus també hi van poder participar i exercitar càrrecs polítics. Arribarà un moment en que els cònsols serà un patrici i l’altre plebeu. El càrrecs inferiors al cònsol, estava format a partir de les assemblees populars. A l’etapa de la República sorgeix la institució del senat, un òrgan consultiu, format pels ex càrrecs polítics.
Roma mantingué diverses categories de ciutadania. Trobem una jerarquia entre els drets de les poblacions que integren l’imperi, en el cas de Roma podem dir que hi havia categories de ciutadans diferents: ciutadans, peregrins (habitants dels municipis del voltat de Roma, gaudien dels drets de ciutadania excepte els de tenir un càrrec polític), llatins i itàlics. Per altra banda, els bàrbars eren els qui no reconeixien l’autoritat romana, i no tenien cap dret polític.
Els règims autoritaris i dictatorials han tingut una gran continuïtat en la història del món. A l’etapa d’entreguerres, sorgiren a Europa alguns dels règims dictatorials més terribles de la història de la humanitat. (Mapa) La fragmentació del govern i la divisió de funcions entre els estaments privilegiats caracteritzaren el poder de l’Estat cristià medieval. Trobem un poder molt fragmentat que no es troba en l’Estat sinó repartides. Per exemple, els senyors feudals, dins el seu territori, 28/11/11 tenien jurisdicció i, per tant, podien fer lleis i aplicar-les com volguessin. El clergat tenia el monopoli de l’educació, mentre que els nobles s’encarregaven també de la defensa.
...