Control desequilibris macroeconòmics 2010-2011 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura Economia espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

ECONOMIA ESPANYOLA Control dels desequilibris macroeconòmics 2010-2011 ECONOMIA ESPANYOLA Lliçó 12: Control dels desequilibris macroeconòmics 2010/2011 Les entitats i institucions financeres i governamentals sempre han tingut la inquietud de controlar els sector públics dels països. El sector privat es considera una peça de l’economia que es regular sol (oferta, demanda, estalvi, inversió,...).
En els anys 2010/2011 es posa en marxa un control estricte del sector públic. I s’obria un expedient per dèficit públic excedent. (Espanya el té obert i està sota control).
Aquest expedients és anomenat “Macroeconomic Imbalance Procedure” per desequilibris macroeconòmics excessius. Aquests desequilibris són regulats per les institucions europees i es fixen uns valor d’equilibri dels indicadors macroeconòmics a seguir.
Indicadors macroeconòmics: 1. Indicadors competitivitat exterior i desequilibris exteriors a. Saldo exterior, mitjana de 3 anys no pot ser inferior a -4% o superior a +6%. És el saldo per comte corrent.
b. PNII (posició neta de inversió internacional) en % del PIB no pot superar el 35%, a Espanya està al 100%.
c. Tipus de canvi real ha de ser (+/-)5% d. Exportacions no poden créixer en -6%.
e. CLU nominal en 5 anys no pot créixer més del 9%.
2. Indicadors desequilibris interns a. Preu habitatge no ha de créixer en taxa anual més del 6%.
b. El flux del crèdit del sector privat en % de creixement no ha de créixer més del 15%. A Espanya aproximadament del 21%.
c. Deute privat % del PIB no més del 160%. A Espanya del 200%.
d. Taxa atur en mitjana 3 anys no superior al 10%.
e. Passius del sector financer no més del 16%.
Tots aquests indicadors a Espanya estaven desequilibrats al 2000, però Espanya ha sigut intervinguda i s’han corregit alguns encara que altres estiguin en procés de millora.
La millora més important en la governança de l’euro ha sigut el control del sector privat junt amb el control del sector públic. Ningú no va estar a l’alerta dels desequilibris del sector privat. Es donava per fet que la millor regulació del sector privat era aquella que no existia (regulació mercat per sí sol, comportament de forma racional).
Amb aquestes mesures i aquests canvis i imposicions en els indicador difícilment pot tornar el país als desequilibris o acumulacions d’estocs.
Més millores Ens hem de situar a l’estiu del 2011 quan comença la segona recessió amb la crisi del deute sobirà. Aquesta crisi posa en qüestió l’existència de l’euro tal com s’ha explicat. I tot el control macroeconòmic es fa per no tornar a posar l’euro en qüestió (creure en ell). No hem de perdre de vista el cas de Grècia que a l’estiu del 2012 queda evident que el deute que té no el podrà tornar (170% del PIB) i es discuteix el “grexit” (sortida de Grècia de la UEM). La divergència macroeconòmica va fer que sigui no tant evident la convergència que es pretenia en la unió.
La crisi grega es resol amb un “DEFAULT” parcial del deute grec, li donen 150.000 M d’euros per pagar el deute i el sector privat també posa de la seva part perdonant “voluntàriament” part del deute. Però el problema queda en els casos com Espanya i Itàlia que estaven en una situació necessitada i es planteja com es rescatarien aquests països amb molt deute i grans dimensions. Espanya estava endeutada, amb fugida de capitals i prima de risc mol elevada.
La reacció d’Alemanya davant aquesta incertesa és aplicar més reformes necessàries per sortir de la crisi. Però en aquell període de l’estiu del 2011 al març del 2012 hi ha eleccions a Espanya cosa que impedeix donar cap pas endavant per fer cap reforma.
Alemanya ajudaria a tot país amb problemes sempre que el país es comprometi a reformar i aplicar els consells (imposicions) d’Alemanya per sortir de la recessió. I si això es complia Alemanya permetria: -Intervenció massiva del BCE per ajudar països amb problemes -Retirar clàusula de que el sector privat hagi de pagar -El fons transitori es converteix en permanent dotat de 500.000 M d’Euros.
Tal com s’ha apuntat anteriorment Espanya va obtenir 400.000 del BCE. Malgrat aquesta injecció de capitals, al 2012 la prima de risc torna a pujar amb la caiguda (suspensió de pagaments ) de Bankia.
>Prima de risc al julio del 2012 era de 700 punts bàsics.
La banca espanyola no es pot finançar de manera ordinària i fan fallida moltes caixes que s’han d’intervenir per liquidar. Espanya necessitava 100.000M per finançar-se, al mercat era difícil obtenir crèdit perquè les primes de risc eren molt elevades. El sector financer no podia ajudar perquè estava amb problemes. Per tant no quedava altra que demanar a Europa recursos pel rescat bancari. El fons permanent oferia a Espanya 100.000M d’Euros dels quals va utilitzar 40.000M d’Euros. Els rescat va acabar el gener del 2014, els bancs s’han sanejat i ara Espanya ha de tornar el deute amb els interessos corresponents.
Amb totes aquestes dificultats Europa entén que és necessari una unió bancària com a element regulador per no tornar a caure en aquests estancaments.
La Unió Bancària Europea s’ha fet evident el 3/11/2014 com: ·Una única unió reguladora amb el BCE.
·Únic sistema de liquidació de bancs, determina quins bancs han de desaparèixer.
·Canvi de la prelació (jerarquia) de creditors en cada fallida. (qui perd abans en cas de fallida).
Primer: perden tot capital accionistes dels bancs.
Segon: Els obligacionistes.
Tercer: impositors més del 100.000€.
Quart: Bancs europeus obligats a tenir un fons seguretat finançat per sector privat.
Cinquè: Utilitzar recursos del sector públic del país i ajudes europees.
Aquesta reforma és molt important per la sostenibilitat de l’euro. Per posar en marxa aquesta Unió Bancària s’ha fet un Asset Quality review (control amb detall dels balanços dels bancs de cada país), i s’ha fet amb un test d’estrès (on es planteja la hipòtesi de què passaria si cau alguna economia). Aquest control és per començar amb una unió sòlida.
Totes aquestes reformes es fan degut a la por de la irresistibilitat de l’euro davant algun altre xoc. L’euro és una moneda fràgil i es vol aconseguir la solidesa d’aquesta.
...