ANÀLISI DE LA SIGNIFICACIÓ. 09/01 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 2º curso
Asignatura Anàlisi de la significació de la imatge
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 11/01/2015
Descargas 16
Subido por

Descripción

Classe del 9/01.

Vista previa del texto

La reflexió sobre la semblança no afecta només a les icones. Totes les representacions que volen ser llegides com a fidels a la realitat (els mateixos gèneres realistes com ara documentals) també són convencionals (o ser sospitosos de ser-ho). Si una pel·lícula és versemblant ens fixem en quins trets de continguts i audiovisuals tenen que els fan realistes: no utilitzar decorat, actors no professionals...
Això no vol dir que les icones siguin paraules, no és totalment convencional, però hi ha una gran part.
1. Símbol: La relació entre signe i objecte és arbitrària, no hi ha cap motivació que els vinculi. Per exemple, algunes senyals de tràfic, algunes determinades banderes sense elements icònics, la simbologia de mala sort atorgada al gat... No hi ha cap raó per la qual aquests conceptes estiguin vinculats, però ho estan. (Elements convencionals es poden convertir en símbols estirant molt la corda, per exemple la fotografia del mariner retornant de la WWII). Aquí, el referent directe és quelcom abstracte.
2. Índex. Signe i objecte mantenen una relació existencial. El signe és una prova, una evidencia de l’objecte. Altres significants que afegim ja tenen veure a convencions, a com entenem determinats significats... no amb l’índex Per exemple, el fum, els núvols, les petjades, una tacada de sang ens indica un crim, una fotografia especialment la analògica, que és una prova que aquesta gent ha estat a Nova York.
Cas de Esta Casa Era Una Ruina La limusina és un símbol del luxe per la convencionalitat que té. Les imatges d’abans i després són un índex de l’acció del programa, i també és un símbol d’una nova vida. Les emocions també són índex de com se senten en aquells moments.
Els elements del llenguatge audiovisual afegeixen contingut i son índex.
Man vs. Wild Tenim índex mostrant-nos altres índex. Els plans dels ulls són índexs que ens demostren un altre índex, que és que li ha picat una abella. Les ganes de vomitar són índex del fastig.
Implicacions: el debat sobre l’ontologia realista de la imatge fotogràfica i cinematogràfica. (La ciència-ficció que no mostra la realitat vs. El neorealisme italià que es totalment real.) 3. CODIS 3.1 QUÈ ÉS UN CODI? Un codi és una convenció compartida pels membres d’una comunitat interpretativa (Tota la gent que els comparteix, que es poden comunicar mitjançant aquests codis) que fixa un repertori de significants (el representant) i estableix una correspondència entre significats i significants.
En alguns casos aquesta correspondència serà directe, mentre que en altres tindrà connotacions que no tothom observa. Aquestes dues característiques formen en nivell paradigmàtic.
Per exemple, les escales dels plans formen part del codi audiovisual. Si fixa un repertori de significats vol dir que de totes les divisions possibles que hi podria haver es decideix que només hi haurà 6 divisions significatives (PC, PPP, PP, PM, PD, PA).
El codi audiovisual no només fixa que un primer pla és una emoció intensa, sinó que també diu quina divisió de pla és significativa.
Finalment, un codi també regula les possibilitats de combinació dels signes. (Com enquadrar els tons d’una imatge més el muntatge per crear una emoció concreta). (Nivell sintagmàtic) 3.2 EL NIVELL PARADIGMÀTIC I SINTAGMÀTIC DEL CODIS Saussure estableix que els signes són organitzats en codis de dues maneres: Paradigmes (Vertical): Un paradigma és un conjunts de signes d’entre els quals en triem un per crear el sintagma.
Aquests són alguns dels paradigmes del nivell audiovisual: Les mides dels plans Sintagmes (Horitzontal): És la cadena horitzontal en la qual un signe és unit a altres signes, d’acord a unes regles i convencions per crear un text (un tot singnificant). Per tant, quan creem un text aquest sempre provindrà de la selecció dels elements d’un paradigma i la combinació dels mateixos per a crear un tot (sintagma).
4. COOPERACIÓ TEXTUAL I RECORREGUT GENERATIU 4.1 COOPERACIÓ TEXTUAL: EL LECTOR MODEL Un lector model no és una persona de carn i ossos. El lector model és el lector previst pel text, que té els coneixements necessaris per omplir de sentit aquell text. En definitiva, és un conjunt de competències. La funció d’aquest lector model és omplir els buits que deixa el text.
A l’exemple, el relat verbal del senyor és el text, que té uns buits: no diu que el documental era un documental de pingüins, i espera que la receptora del relat ocupi el buit gràcies als seus coneixements, que estigui pròxima a aquest lector model. El text és un mecanisme mandrós que necessita la participació del lector per reconstruir el seu sentit.
Quan parlem de cooperar textualment vol dir que en aquest exemple només hi ha una solució correcta (no eren emperadors, eren pingüins). Ara bé, en aquest cas el lector empíric no ha coincidit amb el lector model, no té les mateixes competències del lector model i ha fet una lectura aberrant (una lectura que interpreta coses que el text no vol dir).
Si el text permet diverses interpretacions es diu que és un text obert. Sinó, es tancat.
Qui estableix el lector model és el mateix text. En alguns casos pot ser ambigu perquè hi ha polisèmies i, en definitiva, és un text obert, però en altres és molt clar, com per exemple a Esta Casa Era una Ruina.
...