Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Programes d'intervenció
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 04/05/2016 (Actualizado: 05/05/2016)
Descargas 53
Subido por

Vista previa del texto

PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció Perspectiva cognitiu-conductual Aquesta perspectiva és la que està imperant encara ara en l’àmbit de la psicologia i per tant és la perspectiva que més s’aplica en les institucions, sobre tot aquelles relacionades amb el control i modificació de la conducta, com les presons. Dins les presons és possible que hi hagi conductes negatives i antisocials que intentem evitar a partir d’aquesta perspectiva i hi ha altres conductes prosocials que reforcem.
Qualsevol intervenció que es fa amb delinqüents parteix d’un imaginari de què significa ser delinqüent. Llavors, què els hi passa als delinqüents? Doncs que han fet un aprenentatge que no és adequat de les seves conductes, i a més hi ha certes habilitats cognitives que no han desenvolupat, ja sigui perquè provenen d’un entorn que no els ha permès desenvolupar-les, etc. Skinner deia que tots els éssers humans aprenem per assaig-error, i per a ell, l’explicació de les conductes inapropiades era tan simple com a que era un mal aprenentatge, i per tant, segons ell, per a poder controlar millor les conductes i evitar coses com la delinqüència, les conductes han d’anar acompanyades de càstigs i de reforços.
Segons aquesta perspectiva, els delinqüents solen ser impulsius i egocèntrics i les seves actituds, valors i creences recolzen el comportament antisocial, ja que el que fan ells no ho consideren com a antisocial, no són capaços de veure que el que fan i diuen no té sentit.
Llavors, la idea és que, com que estem parlant d’un mal aprenentatge, de comportaments antisocials i d’habilitats socials que no s’han adquirit, a partir de les tècniques cognitiu-conductuals poden ajudar-los a tenir consciència de les conseqüències dels seus comportaments antisocials, entendre les seves motivacions.
Es tracta de donar-li eines perquè puguin controlar els seus comportaments i donar alternatives.
Hi ha diversos autors que el que fan és treballar formes d’intervenir des d’aquesta perspectiva, com McGuire (2000), que parla d’aquestes tècniques que es denominen com comportalment orientades o conductisme radical, és a dir, que es basen en la conducta. Llavors, sempre que treballem des del conductisme, parlem d’estímul-resposta (condicionament operant), tenim un estímul que provoca una resposta concreta i el que intentem és crear patrons de resposta, és a dir, conductes, que siguin positives utilitzant el reforç. Amb tot això, s’intenten aconseguir dos objectius: extingir conductes no desitjades i crear conductes apropiades que reemplacin els que es vol anul·lar. Això planteja problemes ètics? Qui decideix quines conductes són apropiades i quines no? Hem de pensar molt què vol dir això, perquè les tècniques cognitius-conductuals ens donen molt de poder, ja que podem aconseguir que una persona faci el que nosaltres vulguem. Llavors, manipular està bé? Segons. Aquí estem parlant de delinqüents, els quals no veuen que el que estan fent està Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció malament, llavors aquí seria positiu. Però sempre hi ha aquest risc de qui decideix quins reforços positius, negatius, càstigs, etc., que s’estan donant i qui controla al controlador.
Condicionament operant El pare del condicionament operant és Skinner. En psicologia el condicionament operant és una forma d’aprenentatge en la que la conseqüència (l’estímul reforçador) és contingent (és a dir, que va després) a la resposta que prèviament ha emès el subjecte. El condicionament operant implica l’execució de conductes que operen sobre l’ambient. Això vol dir que si volem reforçar una conducta positiva, si no està dintre del repertori de respostes possibles de la persona, mai no la podrem reforçar. Només podem reforçar positivament aquelles conductes que ja estan dins del repertori del delinqüent, perquè si no hi són, només podrem castigar.
Per exemple, si li estem dient a un/a toxicòman/a que és important que no consumeixi dins la presó i li diem que si consumeix tindrà un càstig, és a dir, que li diem que si fa un comportament negatiu tindrà un càstig i llavors un dia surt de permís, i li diem que no s’ajunti amb els amics que el van portar a consumir drogues per no caure amb la temptació i no ho fa, respecta les normes, podrà obtenir un reforç positiu. Però en canvi si surt, i aquesta persona no és capaç de mantenir-se allunyat d’aquests amics i aquesta conducta de “tenir cura d’ell mateix” no es troba dins el repertori d’aquesta persona, el que rebrà serà un càstig, no un reforç.
Llavors, què passa si la persona amb la que estem treballant no té aquestes conductes positives que volem reforçar? Doncs que li hem d’ensenyar, i com? A través del modelament. I una vegada aquesta persona ha après aquestes conductes, les podrem reforçar. Per tant, el primer pas és eliminar la conducta negativa, i el segon pas és, si la persona no té en el seu repertori la conducta positiva, se li ha d’ensenyar per poder-li reforçar desprès.
Per tant, el condicionament operant està pensat perquè es porti a terme a la vida quotidiana. Tot el sistema està muntat perquè contínuament estiguem aprenent per assaig-error dins d’aquesta perspectiva. Llavors, els presos, per exemple, saben perfectament quines conductes estan associades amb un càstig, i quines conductes estan associades amb un reforç, i per tant, saben què han de fer.
El condicionament operant només observa allò que és observable i objectivable. I com ho fa? Per exemple, amb la taxa de resposta, és a dir, es quantifica quantes vegades es dóna una resposta concreta, ja sigui positiva o negativa, i ho fan amb un enregistrador acumulatiu, que és un instrument semblant a un electrocardiograma però comptabilitza quantes vegades es produeix la resposta. En el cas de les presons, el registre acumulatiu serien els expedients, l’acumulació de “partes” o faltes que tinguin. I el nivell operant seria el repertori de conductes possibles, és a dir, dins d’una situació, quantes conductes possibles es poden donar.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció Condicionament operant: Programes de reforç Acabem de dir que allò central del condicionament operant és que qualsevol resposta ha d’anar seguida d’un reforç. Sempre serà així. Llavors, es fan programes de reforç, hi ha tota una enginyeria feta per psicòlegs que es pregunten: què volem que facin ara? Llavors per a aconseguir allò que volen que facin, s’hauran d’administrar uns reforços concrets per a que les persones facin aquella cosa concreta. Es poden definir programes d’interval fixe o programes d’interval variable.
 Programa d’interval fixe. Els programes d’interval fix són aquells en els que està molt clar, després de la resposta quan ve el reforç, perquè és fixe. Després de la resposta sempre ve el reforç. Seria el cas en el que hi ha d’haver un treball continu, seria el cas, per exemple, en el que el reforç són les notes i la resposta l’examen, i la professora ens diu que un dia després de l’examen tindrem les notes, per tant, estudiarem molt poc temps abans per treure una nota alta.
 Programa d’interval variable. Els programes d’interval variable són aquells que quan es produeix la resposta, no sabem exactament quan vendrà el reforç. I això genera conductes diferents. Per exemple, seria quan la professora el primer dia ens diu que un dia qualsevol ens farà un examen sorpresa (resposta) per tant, estudiarem dia a dia, anirem a classe... per tenir bones notes (reforç).
 Programa de raó fixa. Són aquells en el que hi ha un conjunt de respostes i després i ha un reforç. Per exemple, si ens diuen que ens hem de portar bé durant tota una setmana i quan aquesta acabi, rebrem un reforç. Quan hem aconseguit un grup de conjuntes positives o negatives, obtenim un reforç.
 Programa de raó variable. Els programes de raó variable és molt semblant a l’anterior, hi ha d’haver un conjunt de conductes positives, però no sabem quan vindrà el reforç.
Reforç i càstig  Reforç positiu. Fa referència a aquell estímul que fa que la probabilitat de resposta augmenti. És a dir, es tracta d’aquells reforços que faran que la persona segueixi fent aquella conducta. Per exemple, si en la presó, quan un pres es porta bé li donen “punts” per a aconseguir canviar de mòdul a un mòdul millor, seguirà portant-se bé per a aconseguir més punts i canviar de mòdul.
 Reforç negatiu. Eliminació del dolor o malestar amb una finalitat d’incrementar la resposta. Es tracta de eliminar una conseqüència negativa que la persona està patint per fer-li aprendre que ha de fer aquella conducta concreta. En la presó, seria per exemple, si hi ha un pres que es troba en el mòdul 1, que és aquell en el que hi sol haver més problemes i on es pateix més, i el pres es porta bé, doncs com a reforç se’l pot traslladar al mòdul 2. Se li treu la situació dolenta i aprèn que ha de fer aquella conducta.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció  Càstig. Estímul negatiu que s’aplica per a eliminar una conducta. En aquest cas, seria quan la persona duu a terme una conducta negativa, i li apliquem una conseqüència també negativa perquè aprengui que allò no ho ha de fer.
 En el reforç negatiu l’estímul negatiu que està actuant es suprimeix per produir una resposta mentre que en el càstig l’estímul negatiu s’aplica per eliminar una resposta.
Condicionament operant: elements  Contigüitat. Hi ha d’haver un espai temporal concret entre la resposta i el reforç. Encara que sigui variable, ha d’estar dins un interval per a què així la persona estableixi la relació entre estímul-resposta, ja que per exemple si la persona realitza una conducta i rep el reforç un any després, no té sentit perquè no es produeix l’aprenentatge.
 Reforç. El reforç és el que és contingent a la conducta, i pot ser reforç positiu, negatiu o càstig. Tot allò que vulgui provocar eliminar una resposta. El reforç sempre va a provocar alguna cosa.
 Càstig. Estímul dolorós o desagradable utilitzat per a extingit o anul·lar un comportament. El càstig sempre intenta eliminar quelcom.
 Extinció. Disminució de la conducta apresa que es dóna quan aquesta deixa de tenir conseqüències (reforç). És a dir, parlem d’eliminar la conducta que intentem canviar, com per exemple, aconseguir que una persona deixi de consumir drogues.
 Discriminació i control per l’estímul. Augment d’una conducta en presència d’un estímul, però no en presència d’altres. Associem la conducta a un estímul concret.
El problema del condicionament operant és que la conducta acaba estant molt dependent del reforç, i quan desapareix el reforç, doncs a la llarga també desapareix. Aquesta és la crítica del condicionament operant, que els aprenentatge que es donen a través d’aquesta tècnica, no són per tota la vida, perquè en el moment en que desapareix el reforç, la conducta s’acabarà per extingir. Per tant, la pregunta aquí és, com podem fer que l’aprenentatge perduri? Hi ha diferents maneres d’aprendre:  Modelament. Es tracta de quan vegem a algú altra que està fent alguna cosa i aprenc a fer-la. Però a més, jo veig les conseqüències que té l’acció que està realitzant l’altra persona, de tal manera que si veiem que l’acció té unes conseqüències positives, segurament nosaltres també realitzarem aquella acció, però si veiem que té unes conseqüències negatives, segurament no ho farem. Per exemple si veiem al nostre company copiant en un examen i no el pillen, i veiem que té una gran recompensa que és una bona nota, Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció doncs aprendrem allò, però en canvi, si veiem que el pillen i li posen un zero, segurament no ho farem.
Però pensem que hem parlat de la discriminació d’estímuls, que per exemple aquí faria referència a que sabem que amb un professor concret no podem copiar però amb un altre si, llavors fem una discriminació.
 Aprenentatge de fugida. Es tracta de quan s’està aplicant un reforç negatiu i l’aprenentatge es produeix de manera casual. En l’experiment d’Skinner, ho veiem quan ell aplicava descàrregues als ratolins i quan aquests tocaven una palanca, les descàrregues desapareixien. El problema és que els ratolins no saben tocar palanques, i a causa de les descàrregues estan com a boges dins la gàbia, i un dia per casualitat toquen la palanca i les descàrregues desapareixen. D’aquesta manera, els ratolins aprenen una conducta nova, que quan toquen la palanca, les descàrregues desapareixen. Per fugir de les descàrregues, han après a tocar la palanca.
 Aprenentatge per evitació. Aquest aprenentatge faria referència a que, per exemple, si nosaltres sabem que quan es produeix una situació concreta, vindrà un càstig segur, intentarem evitar aquella situació per a evitar el càstig. Com per exemple, quan està a punt de començar una baralla entre dues persones i una d’elles sap que si comença la baralla rebran un càstig, doncs intenta evitar la baralla per no rebre el càstig.
Tipus d’intervenció  Teràpia conductual. La teràpia conductual es basa en l’aprenentatge condicionat i l’eliminació d’hàbits negatius prèviament adquirits. Quan intentem canviar de manera terapèutica la conducta d’algú estem treballant amb reforços. Utilitza tècniques de modificació de la conducta establint connexions condicionades entre estímuls externs i estats emocionals interns (angoixa, ansietat, etc.). les tècniques inclouen la relaxació, la dessensibilització sistemàtica, respostes preventives i l’assertivitat entre altres.
 Habilitats socials. No es tracta d’una intervenció terapèutica sinó de la utilització dels principis de la teràpia conductual enfocada a un problema. Els programes inclouen bàsicament els mateixos continguts: control de la ira, empatia, comunicació, gestió de conflictes, negociació, resistència a la frustració, persuasió, assertivitat, etc. Com a tècniques s’utilitzen la instrucció, el role-play, feed-back, coaching i les dinàmiques de grup. Els estudis realitzats mostren l’eficàcia d’aquests programes per a la modificació de les conductes en interacció amb diversos grups inclús com a tractament de la delinqüència.
 Autoinstrucció. Es potencia la internalització de valors positius amb l’objectiu d’evitar o minimitzar sentiments o conductes negatives. S’utilitza en casos d’ansietat, estrès, comportaments obsessiucompulsius, pensament negatiu, ira i per a augmentar l’autoestima i millorar les relacions personals.
 Autoeficàcia i recolzament social. Això té molt a veure amb l’autoestima, amb creure amb l’altre.
L’autoeficàcia passa per tenir una millor autoestima, i això ens ajudarà a ser més “eficaços” amb nosaltres mateixos. Per exemple quan diem “no puc fer això”, “no hem sortirà bé”, és segur que no anirà bé, però Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 2. Perspectives teòriques en els Programes d’Intervenció si tenim una autoestima alta, intentarem fer les coses i les podrem aconseguir. Amb el recolzament social hem d’aconseguir que aquestes persones tinguin una autoestima més alta, fent-los veure les coses positives que tenen i que poden aconseguir el que vulguin.
 Perspectives multimodals. Les perspectives multimodals el que fan és agafar una mica de tot. Una perspectiva multimodal seria un taller, una intervenció, on hi hagi algo de conductual, on es treballin habilitats socials, on es treballi també la part del suport i de l’autoestima. Es tracta d’una intervenció més oberta que va agafant elements de les diferents psicologies.
 Teràpia cognitiva. Aquesta teràpia és la més utilitzada de les teràpies cognitiu-conductuals, especialment en la depressió acompanyat de medicació. Com en la resta d’intervencions cognitives, la tècnica consisteix en identificar i modificar els pensaments disfuncionals. Es treballen les creences errònies per trencar-les.
Una variant d’aquesta tècnica és la Teràpia de Reatribució, que ajuda a minimitzar els patrons cognitius danyosos en les atribucions que fan de causes o esdeveniments de les seves pròpies accions o els dels demés. Per a aplicar la teràpia cognitiva a la delinqüència es necessita tenir un entrenament especial (un màster, una formació específica, etc.).
Pel que fa a l’eficàcia dels programes, Hollin i McGuire rebisen un ampli nombre d’estudis i conclouen que les intervencions basades únicament en habilitats socials tenen un èxit limitat. No obstant, els programes que combinen tècniques conductistes amb aprenentatge social i cognició apareixen com la millor opció per a la reducció de la reincidència.
Laura Gelabert ...