Tema 2. Al-Andalus del 711 al 1009/1031 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Història medieval d'Espanya
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 01/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Tema 2. Al-Andalus (711-1492) Del 711 al 1009/1031 Etapa en que hi ha l'hegemonia del món musulmà. Des del 711 s'estableixen els musulmans a la península fins el 1031 quan el Califat de Còrdova desapareix, es desmembra i deixa de tenir el món musulmà l'hegemonia de la Península. Des del 1009 fins el 1031 anys de decadència del Califat de Còrdova. Península des de l'òptica musulmana.
Havien uns altres poder que intentaven sobreviure.
• • Ferit[us] soli[dus] in Span[ia] ann[o] XCVIII = Fou encunyada aquest sou en Spania, lany 97 (sic. 98) Duriba nada l·dinar bi-l-Andalus ganat taman wa-tis'in= Fou encunyat aquest dinar en alAndalus, l'any 98, Anys comptats a partir del calendari de la Hègira (622), correspon als anys corresponents del compte de l'Hègira, que passat al calendari cristià correspon al 716 d.C. Sembla que des del món musulmà, d'alguna manera es refereixen a l'al-Andalus a l'anomenada Yazirat al-Andalus (la Península de l'Atlàntic), per tant amb el terme al-Andalus fan referència a la Península Ibérica.
Hi ha tres grans etapes: • 711/756, anomenada període d'assentament dels musulmans a la península Ibérica. AlAndalus es simplement una província, la més occidental, més de l'extens imperi musulmà, anomenta el Califat Omeia de Damasc.
• 756/912, època important des del punt de vista musulmà de la península, es trenquen els lligams polítics, deixen d'obeir als califes del moment. Hi ha hagut un canvi en els califes, es va produir a l'any 750, el Califat deixa de ser Omeia per passar a ser un Califat Abbàssida i treslladen la seu de Damasc a Bagdad. En aquest moment que es dóna el canvi té totes unes conseqüéncies que afecten a la panínsula. Al 756 un Omeia se'nva fins la península Ibérica i aquell Emirat que era depnenet es converteix en un Emirat independent, anomenat Emirat independent de Còrdova, la família que governarà aquest Emirat serà sota una dinastia omeia.
• 912/1031, al 912 un Emir farà un pas més del trencament i farà el trencament definitiu, que serà el religiós, no reconeix la supremacia religiosa islàmica del Califa de Bagdad, i ell mateix es proclama califa, i inaugura el Califat Omeia de Còrdova.
Primera etapa 711-756 711-716 Quan els musulmans van apareixer a la península, els àrabs d'Aràbia, sota les prediques de Mahoma havien apregut en la història de l'humanitat.Anys després de la derrota de Mahoma enfront els seus adversaris de la ciutat de Medina, al 632 aquest mor, però la seva doctrina ja ha triomfat en el nucli d'aquestes grans ciutats, i ja ha recuperat la ciutat de La Meca, i el món islàmic es troba amb forces per dur a terme la seva expansió a partir dels seus quatre califes ortodoxes entre el 632-661.
Aquestes forces musulmanes d'arrrel àrab ja s'han extés per tot Orient i tota la mediterranietat, gran propagació religiosa i territorial sense precedents anteriors. Es van enfrontar i guanyar als territoris dels dos grans imperis d'aquell moment que controlaven aquest Orient i aquesta mediterranietat, l'Imperi Sassànida (a Iràn, aquest imperi serà destruit) i l'Imperi Bizantí (no serà destruit, pero es refugiarà a la penínusla balcànica al voltant de la seva capital Constantinoble).
Califat Omeia de Damas s'extenen per la resta de la porvíncia romana dÀfrica, Ifriquiya (707) amb la seva capital a Kairowan (670).
Davant de les costes de la península ibérica, aquesta gran i ràpida expansió del món musulmà es deu a una multitud de causes, a destacar cinc: 1. Aquesta nova religió és de caràcter sencill i per lo tant és una nova religió que la seva sencilleza permet una fàcila adaptació a la vida cotidiana de les poblacions d'aquell temps.
2. Part d'aquesta població d'quell època era de fe cristiana o jueva (a nivell inicial), aquesta religió islàmica i els seus propagadors mostren un respecte envers les comunitats del llibre (ahl al-Kitab), això vol dir els creients tant de fe cristiana com hebrea que creuen en els ensenyaments de la Bíblia, del llibre. Aquesta tolerància en els primers anys d'expansionisme, vol dir tant tolerància a les persones, com a les propietats i els bens d'aquests individus, per tant no els veuen com un gran perill.
3. Aquesta facilitat és perque van saber aprofitar els tensions internes existents entre els estats a conquerir, van aprofitar que tant l'estat sassànida, com el bizanti, com el visigot no té una cohessió interna.
4. Tota aquelles comunitats, pobles que es neguin, que rebutjin la predicació del missatge islàmica no tindran cap mirament, agresivitat contra els oponents a la fe i la propagació del missatge islàmic.
5. Plena confiança en l'anomenada guerra santa, per lo tant des del punt de vista militar tenen l'idea de l'anomenada ideal de victoria, això els hi donarà una certa iniciativa i supremacia militar.
En el cas del regne visigot ens trobem, que a començaments del s.VIII havien una serie de tensions, rivalitats, entre els partidaris de Vitiza i els partidaris de Roderic. Això va provocar unes lluites internes. Monarquia visigótica amb guerres internes, més les causes de la seva decadència, i tenim el món musulmà a les portes de l'estret.
Precedent armat anterior al 710-711, amb el rei Vamba hi havien hagut incidents navals entre els anys 672 i 680. Fins i tot segons algunes cróniques parlen que al 710 van haver intents dels musulmans de l'Ifriguiya d'entrar a la penínusla. Aquests conflictes acaben cristalitzats al 711. EL governador d'Ifriquiya en aquells moments, Musa ibn Musayr té uns contactes amb els partidaris dels descendents de Vitiza. Aquest governador envia un lloctinent anomenat Tarig ibn Ziyaq que al front de 12.000 berbers atravessa l'Estret i s'enfronta al regne visigot, a l'any 711 a les forces del rei Roderic procedents del nord s'enfronten a la batalla de Wadilakkaa, la batalla de Guadalete, mort de rei Roderic. Tarig aprofita aquest éxit per quedar-se al sud de la península i informar del seu éxit a Musa, i Musa al 712 passa a la península al front d'uns 18.000 soldats de grups étnics àrabs (exércit musulmà comandat per Musa). A partir d'aquí inicien la conquets i l'expansionista de la penínusla ibérica. Van prendre dos rutes d'expansió diferents: 1. Ruta central seguint el riu Guadalquivir en direcció Toledo (Tarig) 2. Musa, ruta extremenya, Sevilla, Mèrida, per trobar-se amb Tarig a la capital de Toledo.
Les seves campanyes van arribar fins a les ciutats de Lleó i Ascó.
Musa al penetrar en la península va acompanyat del seu fill Abd al-Aziz, aquest dirigeix un altre exércit en direcció cap el sud-est de la península, en aquest sector, en un primer moment a l'any 713, hi ha un noble visigot que ha aconseguir fugir, i amb els seus exércit aconsegueix formar un feu visigot conegut com el feu de Tudmir.
L'enfrontament final entre les forces d'Abd al-Aziz i Tudmir firmen el suhl (capitulació, a canvi de no enfrontar-se els súbdits, les perones fidels del Tudmir continuaran posseint les seves propietats si reconeixen l'autoritat del Califat Omeia de Damasc.
Últim rei visigot Ardó, a la resta de la Tarraconense i de la Septimania des del 713 fins el 720.
Causes de la ràpida adessió del regne visigot: 1. Regne visigot de Toledo desorganitzat i desestructurat, devant de l'expansionisme musulmà hi ha una monarqui feble.
2. Enfeblida en certa manera per les lluits dinàstiques entre els diferents pretendets.
3. Noblesa dividida i enfrontada, volem dir una incapacitat militar en que les forces militars estan debils.
4. Espai rural en decadéncia.
5. Mal estar social.
6. El paper de les ciutats en aquella època era un paper menor.
Població propicia a acceptar d'alguna manera, de bon grat, uns nous dominadors, a diferencia dels monarques i dels nobles visigots. Quan aquests nou senyors, vagin fent les seves conquestes, a través d'una serie de pactes les noves autoritats musulmanes es comprometien a donar protecció (ahd) als dimmís (els protegits, que són les comunitats de creients cristians i hebreus que acceptin les noves autoritats musulmanes, a canvi de pagar uns tributs personals, mitjançant moneda, i uns tributs territorials, en forma de bens), a canvi d'aquests tributs les noves autoritats islàmiques respectaran al llibertat de creença, personal i les propietat dels dimmís. En certa manera és una expansió pacífica. Per ells no eren conqueridors sino alliberadors.
Al 716 el califa i les autoritats omeies de Damasc criden a capítol a Musa i Tarig perque vagin a Damasc a donar comptes sobre la seva expedició i com està la situació a la penínusla Ibérica. A partir d'ara tenim situats, que ja es constitueix formalment el moment de l'establiment de l'Emirat depenent de Còrdova, al 717 aquest emirat d'al-Andalus estableix la seva capitalitat a Còrdova, el seu primer Emir és Abd al-Aziz des del 714 fins el 716, el succeix una serie d'Emirs (al-Hurr 716719, al-Samh 719-721 i Anbassa 721.726) organitzaran aquest Emirat i preparan la continuitat de la conquesta a la península.
7/3/16 711/1031-1035, hegemonia del món musulmà. Emirs.
• Segona fase (716-756), trobem dos grans liders, un és Musa i l'altre Tariq, tots dos són cridats a Damasc, però finalment queda com a governador Al-Aziz. S'acaba de conquerir i conformar l'imperi musulmà, també es conformarà l'emirat depenent de Córdova.
• En època d'Al-Hurr es conquereixen territoris de l'actual Catalunya, mentre que Barcelona s'obre també als musulmans sense resisténcia. La conquesta estricta de la península queda sota els musulmans.
• Al-Sanh: atravessa els Pirineus i fa caure la Septimània i l'últim rei visigot= regne visigot desapareix. Els nobles i eclsiàstics visigots que no accepten als musulmans, marxaran a terres del nord de la península o es refugiaran a la cort francesa.
• Anbassa, conquesta Carcasona i Nims, avancen cap al Nord. Veuran que al nord dels pirineus l'expansió no serà tan fàcil com a la península ibérica. A la Gàl·lia hi havia una noblesa i societat forta i cohesionada, troben una població reacia als musulmans (posen resistència). Exèrcits francs dirigits pel majordom de Palau (Carles Martell). Aquest aturarà als musulmans a la batalla de Poittiers (732), punt més lluny que arribaran els musulmans.
Al 751 l'imperi musulmà aribarà al punt més oriental a la batalla de Talas.
• Hi haurà un petita franja a la península ibérica de resistència, a les montanyes del Cantàbric d'Astúries, on es durà a terme la batalla de Covadonga (718-720), on s'inicia un regne d'Astúries, amb Pelai com a rei.
• Període d'organització d'al-Andalus per part del emirs, ja independet d'Ifriqiya però depenent de Damasc. Serà un califat omeia de Damasc. Al 717 es situa la capital a Còrdova.
S'organitzen els territoris seguint les restes d'una tradició tardoromana i visigòtica. Organitza el territori a través de la Cora (una mena de diócesi). Les Cora mé situades al nord s'anomenaran Marca, Deixaran un espai de separació amb el món cristià del nord, la frontera serà un espai semi-desertic. Al nord del riu Duero serà un espai de lluita i a vegades d'intercanvi entre dos mons molt diferents(el món islàmic i el món cristià).
• S'inicia una segona fase al 732, ja no és una època expansionista sinó d'assentament. Serà una època d'inestabilitat interna. Població: àrabs i berebers (majoritaris), el grup dirigent seran els àrabs, per lo tant al voltant del 739 s'hi produirà la coincidència de dues causes: ◦ Qui ha ed portar el poder (àrabs o berebers) ◦ Conflicte entre els àrabs i els bererbers, ja que els àrabs tenien les millors terres del sud.
• Al 734 gran sublevació de la població berber, abandonen les terres del nord de la PI i derroten als àrabs. Aquests àrabs per a recuperar el poder, crearan unes forces musulmanes situades al Magreb anomenades sirians (forces militars). Aquests sirians derrotaran als berbersi es quedaran a la PI al 741.
• Dos tipolgies d'àrabs: ◦ Quaraixites ◦ Iemerites • • • • Berbers, Kharigita, doctrina que procedeix d'Aràbia, doctrina dins de l'Islam de rigurisme molt igualitari. Màxima igualtat entre els creients, eliminen la successió heraditària. Els berbers adopten aquesta doctrina per la seva situació desfavorable.
El poder quedarà en els àrabs quaraixites i els sirians. Els quaraixites són el grup nobiliari més dominant i més preparat.
Serà una època d'ebullició, que s'afegirà al 750-753 un periode de sequera a la PI molt important.
La majoria de pobles que s'han anat seran afegits a l'expansionisme musulmà, es cimençarà a posar en dubte el poder omeia. Al 750, l'ultim califa de Damasc (omeia) es detronat i mort.
Es liquidarà gairebé a tots els omeies i s'iniciarà una nova dinastia califat abbàssides. Es traslladarà la capital a Bagdad i seran més xiïtes.
Un net d'Hisham (724-743), Abd al-Rahman fugirà al Magreb i serà acollit per la població berber. Un cop coneguda la situació de la PI, a l'estiu del 755 desembarcarà a Almuñecar amb els seus partidaris (tindrà el supert dels berbers de la PI) i deposarà a l'emir de la PI. Al 756, ja controlarà totalment al-Andalus, s'iniciarà una nova etapa.
Abd al-Rahman iniciarà l'emirat indepndent de Còrdova. No reconeixerà l'emirat de Bagdad, però no tindrà suficient força per trencar els lligams religiosos. Es seguiran les tradicions omeies, alAndalus, de pares a fills. Abd al-Rahman III, net de Muhammad I, serà l'ùltim emir independent i al 929 proclamarà el califat de Còrdova.
Abd al-Rahman I (756-788) Hisham I (788-822) Al-Hakam I (796-822) Abd al-Rahman II (822-852) Muhammed I (852-886) Abd al-Rahman I (912-929 Califat Còrdova-961) Abd al-Rahman I aconseguirà estavilitat després de sotmetre algunes revoltes del moment (Jornada del Foso a Toledo, per muladites i mossàrabs1, Jornada del Arrabal de Còrdova per reclamcions socials) i algunes sublevacions armades com la de Banu Qasi i Umar Ibn Haesun.
• • • • • 14/3/16 Establiment 711-756, assentament d'un nou poble (àrab i berber) amb religió islàmica.
711-732, període de conquesta i expansió cap al nord.
Fins el 756 es constitueix l'emirat dependent Segona fase (756-929), proclamació emirat independet.
◦ Abd al-Rahman III (912), emir omeia de Còrdova. Emirat de Còrdova fort que aconsegueix frenar el renge cristià de Lleó, frenar la revolta de Umar ben Haesun (cabdill muladita) al 928. Dins del món musulmà s'hi produirà un trencament religiós, formació del Califat fatimita al 909 al Magreb (vist com a perill, enemic).
Al 929, Abd al-Rahman es proclama califa (trencant la unitat religiosa) fins el 1031. Un cop califa, prosegueix amb l'expansió (una política no de conquesta, sino una política anomenada aceifes, campanyes militars per atacar als principals regnes cristians, en certa manera rendiran cert vassallatge al califa pagant tributs). Molts cops, quan els regnes cristians tenen problemes interns, el califa li donarà suport mitjançant protecció.
1 Muladites, d'origen hispanovisigótic que s'han convertit a l'Islam.
Mossàrabs, d'origen hispanivisigótic que mantenen la fe catòlica.
Regnes que reconeixen l'autoritat del Califat: • Regne de Lleó, Sanç I (956-966), rei més important.
• Regne de Navarra, exercirà el poder la mare del rei que era menor, anomenada Toda (933934) • Comte de Castella, Ferran Gonzalez (930-970) • Comte de Barcelona, Sunyer I (911-947) Per assegurar millor les defenses dels regnes cristians es traslladen més al nord, Medinaceli ( abans a Toledo.
Successor de Abd al-Rahman és al-Hakam II (961-976), fill de Abd al-Rahman. Hi predomina la successió hereditària en aquest califat. Juntament amb el seu pare, serà l'època de més esplendor en tots els sentits, perquè: 1. Estabilitat interior 2. Expansió económica. Agricultura com a basa fundamental juntament amb un desenvolupament del comerç (intern i extern).
3. Contenció del califat fatimita, fins i tot, posen peu al nord d'Àfrica (Melilla, Ceuta, Tànger), control del pas del'estret.
Fill de al-Hakam II, serà el seu successor, Hisham II. Es dos vegades califa: 1. 976-1009, al 1009 serà deposat però tornarà a ser califa.
2. 1010-1013.
Es comença a ser un califat en decadéncia La fitna (1009-1031), és el període de desintegració del califat de Còrdova. Hisham pujarà al poder sent menor d'edat, el poder estarà en l'anomenat hagib (un cap de govern), és escollit al 978, Amir al-Mansur (el victoriós). Serà una personalitat molt important, a la seva mort al 1002, es parla de dinastía amiri (la regéncia de al-Mansur) es continuaran dos dels seus fills. Aquests fills no podíen continuar el control fet que portava alMansur, suposarà el 1009, l'inici de la decadència.
• Al-Mansur, apart de controlar políticament el califat, aconseguirà reunir un exèrcit fidel a la seva figura(configurat per berber i esclaus procedents de pobles eslaus principalment), no dependrà de l'exèrcit califat.
El grup dominant al poder en la regéncia de al-Mansur seran els àrabs i emenites.
Hi ha tres grans nuclis cristians de l'època que són atacats: 1. Barcelona (985), saqueig i destrucció de Barcelona (context basat de l'Imperi carolingi, Barcelona no es ajudada al 985, al 988, inicis dinastia dels capets, inici d'un comtat, independent de Barcelona.
2. Zamora-Cleó-Santiago (997) 3. Pamplona (1000) Els enemics perillosos serna del cantó dels Pirineus, es a dir, del món dels francs. Un cop caoguda la Narbona musulmana, els francs arriben als pirineus (emirat de Còrdova ja situat estrictament a la PI). Carlemany voldrà un territori defensiu envers l'emirat de Còrdova, al 778 les forces franques seran derrotades a la batalla de Rocesvalls al 778. Aquest objectiu d'organitzar un territori de seguretats s'aconseguirà a la zona oriental de la PI i tindrà èxit (Barcelona i Girona conquerides), es formarà la Marca Hispànica. Naixeran els comtats catalans, comtes designats per el rei.
Estem al s.IX, hi haurà un poble fort anomenat normands o vikings, que realitzaran expedicions d'anada i tornada pel saqueig. S'hi realitzaran diversos atacs a les principals ciutats del al-Andalus (Lisboa, Sevilla al 844).
En època d'Abd al-Rahman III, es preocupava pel tema naval, construcció de naus per a defensar-se dels normands. Aconseguira diversos èxits (conquereixen Mallorca, i Menorca al 903).
Les coresdefensives del nord, s'organizaran en tres grans marques: 1. Marca superior situada a Saragossa 2. Marca media situada a la zona central de la PI, capital a Toledo (després a Medinaceli) 3. Marca Inferior capital a Mèrida.
Al 912, Abd al-Rahman III, liquidarà l'últim reducte sublevat de Umar ibn Haesun. En aquests anys, fora del propi al-Andalus, que succeix al nord d'Àfrica, la força del califat Abbàssida va perdent força, fent que els territoris satèl·lits començaran cada cop més a actuar independentment. Al 909, els primers grups musulmans al Magreb es proclamen califes (califat fatimita) )909 (situats al Magreb)- 969 (situats a Egipte)- 1171.
Això tindrà una repercussió al-Andalus, una dinastia fatimita al sud de la PI, amenaça fer lo mateix a la PI, convertir al-Andalus en un territori satèl·lit al califat fatimita.
Al 929, Abd al-Rahman III, s'apunta al carro i es proclama califa desobeint a Bagdad. Califat de Còrdova. Tres principals califes: 1. Abd al-Rahman III fins al 961 2. Al-Hakam II (961-976) 3. Hisham II (976-1009/1010) Al-Mansur es mostra poderós tan a l'interior com a l'exterior. A la seva mort al 1002, li succeixen els seus fills, disputes per aquesta successió. En el moment que s'afableix el poder central de Còrdova, les capitals de províncies (de cada cora), els seus governadors actuen lliurement de les decisions del califa. El califa només tindrà poder a la seva cora.
Al 1031, el califa serà deposat i no es parlarà més de califes a la península.
Tercera gran fase (1031-1086), Regne de Taifes o primers regnes Taifes (més endavant hi hauràn altres moments de regnes taifes). A moltes cores es formaran regnes, on la seva força social i política vindrà del seu llinatge. En alguns cops, s'hi produeixen aliances envers els regnes cristians fins i tot envers altres regnes musulmans.
Sorgirà un nou poble al nord d'Àfrica, almoravit son cridats per alguns regnes taifes per a frenar l'expansió dels regnes cristians. Al 1085, els regnes cristians conquistaran Toledo (Alfons VI comte de Toledo) . Aquests regnes taifes molt dèbils, seran absorbits per l'impero almoràvit (despareixen els regnes taifes).
ORGANITZACIÓ al-ANDALUS 711-756, perìode d'assentamen i colocar-se.
756-1031, es creara una organització d'estat propi, basat en dues característiques: 1. Estructures d'un estat propi 2. Allunyades del califat de Bagdad, un estat més dins d'Europa.
Amb dos models o referéncies: 1. Es basaran en els nuclis urbans , on l'Estat es fundamentarà.
2. La pròpia diferenciació social andalusina i diferents capes socials amb diversitat de poder econòmic. Una població que es diferenciarà socialment segons el poder econòmic i religiosament (això donarà prosperitat en època d'esplandor, peròen època de decadència donarà tensions i conflictes).
Aspectes al-Andalus: • Punt de vista demogràfic: al 711 es la seva arribada, la població era al voltant de 4 milions (hispanovisigótics). La majoria es van quedar amb quedar amb l'arribada dels musulmans.
Els nou vinguts rondarien les 50 mil o 60 mil persones. A la llarga, la majoria d'hispanovisigótics, paulatinament es convertiran a la nova religió (éxit de l'Islam).
Al 1009 la conversió no ha sigut nomès per un motiu religiós, la conversió aportava beneficis socials i econòmics (el califat portava una política tolerant cap als autòctons, no persecutòria). En aquest moment ja es parla d'una majoria islàmica, 3 millions, concentrada a les ciutats i les seves rodalies agràries.
La gran ciutat serà Còrdova (200.000 habitants aprox.). Densament poblades la vall del Guadalquivir i Ebre (per l'agricultura) i tot el litoral de la costa mediterrània.
• Grups i capes socials, societat amb doble característica, societat múltiple (diferents col·lectius) i diversa. En un cantó, això aporta enriquiment però també conflictivitat (diversitat grups socials). 4 grups socials: 1. De fe silàmica de tota la vida 2. Dels conversos (nous musulmans), lluiten per tenir els mateixos drets que els primers.
3. Cristians (hispanivisigótics), lluiten per mantenir la seva fe i identitat 4. Jueus, intenten salvaguardar la marginació respecte a ells.
Tots volen cert poder, els que el tenen volen mantenir-lo, mentre que els altres lluiten per tenir-lo (sobretot els conversos).
Àrabs Berbers Sirians Esclaus/eslaus/esclavons Muladites (nous conversos) Mossàrabs Jueus fe islàmica no islàmics Religió musulmana Religió Cristiana Orígen cristià Muladita Mossàrab Territori musulmà Orígen Musulmà Mudejar o mudeixar Morisc Territori cristià 15/3/16 Primer dels col·lectius: • Els àrabs, col·lectiu de persones procedents de les primeres entrades a començaments del s.VIII que van acompanyar als generals en l'entrada de la PI. La seva procedència a través dels seus avantpassats eren d'ètnia àrab. Quan es va montar i distribuir la complexitat de les estructures d'Al-Andalus van formar l'aristocracia d'aquesta estructura. D'alguna manera quan van començar a fer la redistribució i repartiment de les terres conquerides es van quedar les millors propietats. Moltes vegades aquestes terres que van passar a la seva propietat no les treballaven ells mateixos. Molts d'ells van recidir a les ciutats i les propietats les van deixar treballant pels antic camperols de procedència hispani-visigòtica. Més enllà de l'administració de les terres, sobretot es van dedicar a l'administració, al control del comerç desenvolupat a través de les ciutat i en particular van exercir funcions judicial i militar. Van ser una minoria, però una minoria seleccionada, hegemónica. 740/745 àrabs quraixites/àrabs iememies/ baladins (per designar aquells àrabs que es creuen o són descendents del nucli de Mahoma), inicis del món islàmic, sempre van tenir enfrontament enfront els altres els berbers i els mulanites?.
• Abd al-RAHMAN II (822-852), emir omeia • al-Hakam II (961-976), en època d'aquest dos emirs es produeix una nova onada d'arribada d'àrabs que procedien de Bagdad i Damasc, dedicats a la cultura, van portar unes costums del propi orient.
Els berebers, es van trobar amb una situació socialment secundaria en respecte als àrabs, a l'hora del repartiment de les terres es van quedar amb les zones menys fertils, les de secà. Als voltants del 740/741, aquesta població va fer una revolta de descontent en contra de la classe dirigent (els àrabs), cal sumar-hi que en aquella època van arribar unes idees de pensament político-religios, neix el pensament de la Kharigita, a mitjans del segle VII, doctrina dins del món de l'Islam, doctrina de caràcter radical, defensa que les autoritats emirs o califes no havien de ser vitalicis o hereditaris sinó per elecció entre la comunitat musulmana, va tenir molt d'éxit entre els berebers, per tant no només descontent económic-social. Els àrabs van haver de cridar com a col·laboradors al 741 als Sirians, per acabar amb la sublemació dels berebers. Això va produir unes conseqüències: 1. Gran part d'aquesta zona dels berebers va quedar abandonada, es va convertir en la frontera semideserta, semidespoblada, entre el límit del califat respecte els primers nuclis cristians.
2. Degut als berebers derrotats van tenir dos solucions: 1. Una part van retonar al Magreb.
2. La majória es van quedar al servei dels senyors d'aquest nobles àrabs. Dos tipus de serveis: 1. Treballar dins dels camps dels senyors i els nobles àrabs.
2. Al servei dels exércits de les forces militars del Califat.
A finals del s.X van estar molt a prop del poder, Al-Mansur. Quan desapareix el Califat d'AlMansur al 1031, trobarem que algunes taifes estaran sota el control de la població bereber.
• • Sirians, grup de població anomenats yundíes, grup de caràcter miltiar que exercien funcions militars, de defensa, situats en una serie de guarnicions al Magreb musulmà. Alguns del caps que dirigien aquestes tropes, sembla que eren d'origen de Damasc i de les terres de Síria, per això van rebre el terme sirians. Al 741 dirigits pel general Balch van atravessar l'Estrat i van sotmetre la revolta dels berebers. Una vegada fet el sotmetiment, es van quedar a la península i van exercir la doble tasca camperola i les tasques militars dins dels exércits dels emirats i dels sirians.
• Esclaus/eslaus/esclavons, tres nominacions diferents. Nominacions que vindrien a resumir la sagaliba, que era el nom d'aquest col·lectiu, fa referència als esclaus d'origen europeu al servei de les milícies del califa de Córdova. L'origen d'aquest grup és esclaus, són de condició escalva, els primers esclaus que van aconseguir aquestes forces musulmanes sobretot eren els cristians que es van resistir a l'expansió muuslmana i per tant van caura • com eslcaus. Es creu que són de població bascona i de la Galecia, i presoners procedents de les Gàlies. A mitjans del s.VIII, es canvi la manera de conseguir captius, mitjançant el comerç comença una prosperitat de comerç d'esclaus, aquests esclaus dels centres europeus eren de la població més oriental, de procedencia eslava, dels pobles eslaus. Es converteixen en la formació jurídica d'esclaus. Hi havia una petita procedencia de l'Àfrica negra, aquests esclaus van servir com una guardia propera als corresponents califes o emirs de Córdova. La majoria d'aquests eslaus es van dedicar a serveis de caràcter domèstics, treballs de tallers i sobretot a l'exèrcit, a les milícies (com p.ex. En època d'Al-Mansur), de creencies més o menys paganes, conforme tenen un contacte amb l'adminisitració de l'Al-Andalus es van islamitzant. Quan van ser musulmans van deixar de ser esclaus, eren persones lliures, però van mantenir aquesta cohessió de pressió dins del Califat de Córdova, malgrat que ja eren lliures van continuar al servei dels seus senyors, es crea una nova terminologia, els mawla, antics clients que continuen al servie dels seus senyors. Al 1031 quan desapareix el califat alguns dels eslaus van formar regnes taifes sota el seu control i el seu poder.
Muladites, de creencia cristiana, són la població autóctona, els hispani-visigots que van ser conquerits. Van haver-hi les primeres conversions d'aquesta població que es van passar a la religió islàmica. Els primers cristians de la PI que es van convertir a l'islam van rebre el terme musallima, els descendents d'aquests en singular s'anoma muwallad, el plural és muwalladin, d'aquesta terminologia surt el concepte muladites. A nivell de població és la majoritaria d'aquest Al-Andalus. D'aquesta població cristiana l'immensa majoria es va convertir a l'islam de forma progresiva i paulatina. Bàsicament es van convertir per qüestions socials i económiques que no pas de fe. La política de les autoritats religioses i polítiques de al-Andalus, va ser una política concilidora de conseguir aquests conversions progesives a l'islam. Malgrat que tenien les mateixes condicions, sempre van ser un grup subordinat, les seves condicions van ser més semblants als berebers que no pas als àrabs.
Com era un gruo molt ampli, no era un grup homogeni, es poden diferenciar dos grans col·lectius: ◦ Els descendents dels antics nobles visigots que d'alguna manera una vegada convertits a l'islam conserven la seva situació social en respecte tota la societat i sobretot respecte els altres muladites. Aquests muladites nobles també vivien a la ciutat, es va anar conformant una confluència d'interessos entre la noblesa àrab i la muladita, això va portar una serie de conseqüències: ▪ Va suposar per part dels nobles àrabs una certa hispanització cultural, cada vegada aquests nobles àrabs creien menys en la cultura àrab de la península aràbica i van adoptar els costums dels nobles d'origen hispano-visigot.
▪ Aquests muladites també van petir una certa islamització, van adoptar costums i formes de vides àrab.
▪ A la llarga es va desenvulpar un sincretisme entre aquestes dues cultures.
▪ Sempre van mantenir unes actitudes de defensa i en contra de la resta de classes de la societat (esclaus, berebers i fins i tot dels altres muladites).
▪ Alguns nobles muladites que recidien allunyats de les ciutats, dels centres de poder, al haver-hi una distància geogràfica van intentar mantenir els seus privielgis com nobles muladites exercint com estat semi dependent, hi ha dos exemples, a destacar un: • Comte Fortun, Banu Qasi (789-859), els descendents de Fortun es van convertir a l'Islam, van islamitzar els seus noms. A la vall de l'Ebre, en certs moments van crear una estat semi dependents en respecta les directrius del califat de Córdova.
Paper de trampolí sobre si defensr els interessos del califat de cordóva o del regne de Navarra o de Castella segons els sues interessos.
◦ La part baixa de la societat muladita, l'immensa majoria dels altres muladites.
La majoria de les conversions muladites es van produir sobretot en el camp, perque bàsicament l'hispano-visigotic que es convertia a l'Islam s'estalbiava pagar dos impostos: • El de les propietats del camp.
• El del propi individu, com a persona no islamitzada.
La majoria van continuar treballant al camp o be lliures o be sota els nobles. A nivell de les ciutats aquesta conversió dels hispano-visigots cristians va ser menor, perque com no tenien propietat de terres no pagaven aquest impost, i a més perque hi havien un cert col·lectiu ampli de cristians, a més hi ha l'influéncia dels càrrecs eclesiàstics que aturen la possible evolució de fe dels cristians cap a l'islam. Això es va transformant cap a finals del s.IX, degut a quatre motius: • A les ciutats es comença a produir un moviment de convertir-se a l'Islam: 1. El pas del temps dóna de les seves conseqüéncies, ja que hi ha una creixent islamització d'una forma paulatina però progresiva i constant es passen a la nova fe.
2. Molts dels camperols muladites emigren a les ciutats, ja que és aquí on es troba la prosperitat, exemple pels cristians de la ciutat de seguir el seu exemple.
3. Aquesta majoria de persones de fe cristiana cada vegada és menor, vol dir que l'importància de ser cristià dins de les ciutats decau, i per tant es passen a la fe islàmica.
4. Època en que aquells començaments dels nuclis cristians del nord començen a tenir influència i això fa que aquests tinguin necessitat de població dels territoris conquerits d'al-Andalus, emigracióde cristians hispano-visigots cap a les noves terres cristianes, els que acosutmen a anar són els càrrecs eclèsiastica, per tant la població crisitiana dins d'al-Andalus cada cop tenen menys referents.
2. Dimmís (al-Kitab), la població del llibre. A partir d'un pacte anomenat ahd esdevindran els protegits coneguts com a dimmís, van pràcticar una política de tolerància envers els dimmís, vol dir que naturalment mai seran iguals als creients, als musulmans, en tots els sentits. No es podran equiparar a la resta de població musulmana. Jurídicament tindran una condició desigual, en condicions d'inferioritat, tampoc tindran el mateix sistema fiscal. De les qüestions de l'àmbit fiscal trobem dos grans tributs que havien de pagar els dimmís: 1. Haratxà/haraç, contribució de caràcter territorial. Aquests dimmís amb possessions havien de pagar una contribució per poder tenir-les com a propietats.
2. Txizya, tenien l'obligació de pagar tots aquells varons entre els 20-50 anys, a vegades segons quines èpoques de subordinació els berebers havien de pagar aquesta contribució personal.
Tenien els avantatges de que les autoritats respectaven la seva llibertat religiosa, les seves propietats i els seus costums. Aquests drets eren sempre que els seus dimmís tinguessin una actitut de recepta envers la creença islàmica. Això volia dir que ells podien conservar la seva fe pero no podien fer proceritisme religios, no podien fer culte públic o manifestació pública del seu culte, no podien impedir conversions a l'Islam i per últim tampoc podien adoptar els costums, els moduls de vida de la gent musulmana, com els vestits, com portar armes ni tenir esclaus musulamans.
D'aquests no dimmís eren dos grups: 1. Els de fe cristiana, anomenats mossàrabs. El terme mossàrab prové del terme mustarib, persona no musulmana amb hàbits de vida islamitzats. Al principi eren mejoria demogràfica, a mesura passa el temps hi ha una disminució continua i progresiva en una doble línia: 1. La majoria d'aquesta disminució va ser perque es van convertir a l'islam (muladites).
Moviment de resiténcia, procés dels martiris voluntaris, es va donar sobretot entre els anys 850-859 a Toledo. Creien que l'Islam no era una doctrina religiosa correcta, i les autoritat van acabar donar-los càstig i van fer aquests martiris voluntaris. Els mossàrabs van continuar tenint les seves propies jerarquies eclesiàstiques.
2. Els de fe hebrea, anomenats jueus.
...