apuntes completos administrativo (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura administrativo
Año del apunte 2014
Páginas 44
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1.- ORIGEN HISTÒRIC DEL DRET ADMINISTRATIU L'antic règim Tradicionalment situem l’origen del d. públic i del DA a la Rev. Francesa. Això suposa tb un canvi de paradigma de patró molt important que farà que l’estat, entès com a concepte juridicopolític, s’assenti sobre unes bases diferents sobre les que s’havia assentat fins el moment. L’Antic règim, abans de la Rev. francesa, estava caracteritzat per les monarquies absolutes; és l’últim estadi evolutiu d’una configuració juridicopolítica que s’inicia amb la fragmentació del p. de l’imperi roma, el qual dona lloc al feudalisme. Aquest es recomposa sobre la base de l’hegemonia d’uns determinats senyors que seran reis: aquest últim estadi és l’afirmació absoluta del p. del sobirà. Per tant, si agafem el model de l’imperi d’occident des del s. V (caiguda de l’imperi romà) fins al s. XV (feudalisme i creació dels estats) ens adonem que és just a partir del s. XVI quan podem parlar d’estats absoluts i forts. Aquest és l’antic règim, el qual fomentava el p. sobre el monarca o l’emperador i el privilegi de determinats estaments socials (noblesa, cavalleria i església). A les ciutats hi ha un altre focus de p., la burgesia; a partir del s. XV el p. es justifica pel seu origen diví, de manera que els reis eren considerats “enviats de Déu”.
La Rev. Francesa suposa un canvi de paradigma juridicopolític: el p. polític i econòmic es trobava en mans de les classes dominants, on els titulars de la riquesa legislaven amb la finalitat de legitimar aquest “status quo”, procuraven que el sistema jurídic els protegís, les seves propietats, privilegis, economia... Als s. XVII i XVIII comença a produir-se un canvi, el qual deriva de traslladar el pes del domini econòmic de les classes dominants a la burgesia: es donen privilegis a les ciutats, les quals esdevindran més lliures i ja no estaran tan pressionades pels impostos del rei. Seguidament s’autoritza el comerç, les mercaderies...
En aquest context hi havia un gran nombre de guerres, de manera que els reis acudien als prestamistes per poder finançar-les a canvi de entrega’ls terres, pagarés, títols nobiliaris...
Així els mercaders, burgesos i banquers esdevenen molt més rics que els propis reis o nobles.
L'Estat de dret i la divisió de poders A finals del s. XVIII el p. polític i jurídic encara era dels reis, però la riquesa pertanyia a la burgesia; aquesta reclamava el poder i una nova política que protegís els seus interessos.
D’aquesta manera s’origina la Rev. Francesa, juntament amb el naixement d’un nou sistema jurídic que tendirà a protegir aquesta nova classe social dominant sobre uns paradigmes diferents. El concepte d’administració sorgeix quan un grup social creu ha d’haver algú que procuri el millor per la comunitat, imposant les seves ordres i ocupant-se de la “res publica”.
Aquest gestor o administrador s’ocupa dels interessos col·lectius, mitjançant “l’administració de justícia” o “l’administració tributària” (recaptava impostos, arbitris...) existia un gabinet a servei del rei per executar les seves ordres.
La Rev. Francesa també suposa el moviment de pensament filosòfic més important que ha tingut el món occidental, com a mínim fins la Rev. Russa. Per tal de justificar-la, agafa com a centre d’interès l’individu i no la classe dominant, encara que en aquella època “individu” significava “els del centre”. Tria aquests per desmanar als de dalt: no es produeix un capgirament de tots els ordres socials, sinó que només enderroca als de dalt: els de baix continuen sent els de baix, però en lloc d’esclaus seran camperols que treballaran per algú, i només alguns arribaran a adquirir propietats. Pel que fa a la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà, suposa la gran revolució filosòfica ja que és una nova manera d’entendre el poder: el conjunt de ciutadans passa a ser el poble, i d’aquest en deriva el poder. Es diu que l’home és lliure i té drets, pel que el p. polític s’ha d’edificar sobre aquest; tampoc no hi poden haver més esclaus.
Antic règim: Déu com a origen del poder (teocràcia) Rev. Francesa: “Poble” com a origen del poder (no com l’entenem ara) Com l’home és tan important, és el centre, d’alguna manera podem parlar d’un cert individualisme. La Rev. Francesa es fonamentarà en 3 ppis: llibertat, igualtat i propietat (posteriorment es modifica per fraternitat). La idea era que l’individu era el centre del sistema jurídic, aquest l’havia de protegir a ell i a les seves propietats (els partits conservadors provenen d’aquells que tenien alguna cosa per conservar) era el subjecte de dret, i per tant, les seves propietats i mitjans el feien lliure. Els homes havien d’espavilar per ser lliures, accedint als mitjans de producció que els oferia la seva societat. El model polític que sorgeix de la Rev. Francesa està pensat per aquells que tenen alguna cosa a conservar, pels que estan al mig; és el fonament del liberalisme polític i econòmic. Aquí és on comença el d. públic, el qual és corregit molt aviat organitzant una estructura que s’ocupava de la col·lectivitat, no de l’individu com a tal (aquestes idees de “col·lectivitat” i “d’administració” també neixen amb la Rev. Francesa).
Poc a poc neix una idea d’estat amb una estructura vicaria, assistencial i que a través de l’administració col·labora amb el p. polític per assolir unes determinades finalitats; a partir del s. XVIII ja podem veure el que és exactament la situació ideològica actual. A continuació neixen les idees sobre les que organitzem actualment el pensament polític:  Liberalisme-individualisme: considera que cadascun s’ha d’espavilar, que algú ha d’ajudar als més desfavorits i que s’han de mantenir les diferències amb l’Estat ja que aquest no té d. a intervenir en el seu camí  Conservadorisme: creu que l’home no és tan lliure i que ha d’estar controlat, pel que marcant les diferències l’Estat ha d’intervenir en la seva vida D’altra banda trobem el socialisme, on el més important és la societat perquè l’home té sentit en el conjunt. A partir d’aquí cal un estat que vetlli per tots i en conseqüència, que iguali les diferències i que corregeixi les desigualtats. El pensament socialista genèric (“de manual” està per tenir uns impostos, sobretot de caràcter personal.
El 1789 es configura la primera administració: Napoleó escampa la Rev. Francesa i les seves idees liberalistes pels països europeus, de manera que exporta el model d’administració sobre la base de l’exèrcit (copiat de Prussia, el regne més important que al s. XIX configurava el que ara és la Rep. Federal d’Alemanya). Napoleó ocupava els territoris i deixava al capdavant una estructura de caràcter militar: un militar gral i un conjunt de militars que eren grans o no logístics (es dedicaven a fer abastaments, ingeniería, municions, menjar, edificacions, ponts, camins...). Es quedaven al territori i passaven a ser l’únic p.
existent, quedava anul·lat tot el p. polític i el senyor administrava en nom del emperador, el qual s’acaba dient “prefecte” = aquell que ordenava i deixava el militar, el qual passava a ser el cap polític, administratiu i judicial d’aquell territori. D’aquesta manera, no tornava a fer de militar sinó que s’organitzava com el que ara anomenaríem un p. civil. Tot el model administratiu de la Europa coneguda es basava en la idea de l’organització del p. imperial napoleònic, sobre la base de la distribució territorial en prefectures, i d’aquestes en sorgien els “departaments” o “províncies”, que restaven a la major part del territori: “provinci – provincere: territori al que s’ha de vèncer”.
*** Divisió de poders de Montesquieu i escalons socials L'Estat social i democràtic de dret i l'Administració pública Poc a poc aquesta estructura es desmaterialitza i es diferencia entre un p. civil i un p.
militar: és en aquest àmbit on neix l’administració pública moderna. En l’origen democràtic, la legitimació del p. és la legitimació del d., ja que la Rev. Francesa suposa un nou ordenament jurídic destinat a protegir els nous propietaris de la riquesa. Aquest sistema jurídic es justifica amb el fet de que sigui el propi poble qui dicti les normes a través del seu sistema de representació: l’individu limita la seva llibertat a través de l’exercici del p. polític, per això escull uns representants que dictin les lleis, les quals limitaran la seva pròpia llibertat (qualsevol limitació de llibertat que no provingui del propi individu o de la decisió comuna, és una limitació il·legítima).
L’estat social és un mecanisme legitimat pel seu origen democràtic, el qual es contraposa amb l’estat de fet: la norma diu “A” però el rei o noble diuen “B”. L’estat social i democràtic de d. neix després de la II Guerra Mundial i podríem dir que actualment s’està acabant: és aquell que prové del poble i que garanteix el sistema de d. com un conjunt de normes que obliguen a tothom i un model social que posa l’accent amb aquesta idea d’estat com a redistribuïdor de la riquesa a través dels impostos per tal de garantir un nivell de vida, donant prestacions similars per a tots els ciutadans.
Models juridicoadministratius comparats Pel que fa al model liberal original, el propi de la Rev. Francesa, pertany al model anglosaxó i considera l’individu com a centre del sistema. Creu que aquest s’ha d’espavilar i que l’estat no ha de limitar la seva existència; ha de ser prim, petit, que no necessiti molts impostos i que la riquesa generi riquesa.
TEMA 2.- EL CONCEPTE DE DRET ADMINISTRATIU El DA i l'Administració pública a l’OJ vigent El DA es basa en la defensa dels drets individuals amb la imposició dels drets col·lectius per sobre d’aquests. Des d’una perspectiva col·lectiva pròpia del d. públic, en una relació jurídica almenys una de les parts ha de ser una Administració, ho poden ser les dos o en casos excepcionals, tractar-se d’una entitat privada que actua com a tal.
Una Administració pública és una persona jurídica pública amb objectius de caràcter gral.
Està per sobre de tots els ciutadans, però igualment ha de respectar els seus drets: per garantir la seva posició tb ha de garantir l’interès gral. Hi ha cops que s’ha de sacrificar un interès particular per un col·lectiu més superior, p. Ex. en les expropiacions (es compensa perquè a canvi reps diners dels ciutadans).
Pel que fa a la seva evolució, trobem diferents etapes: 1789: l’Estat Abstencionista o “Estat-policia” es caracteritzava per la vigilància, el control, l’observació... el DA era magre i prim: el “d. de policia” era molt més que el que entenem ara per policia, era aquell que s’ocupava de la ciutat (=administració) Hi havia diversos tipus: d’aigües, d’espectacles... controlaven un determinat sector.
Amb el pas de l’evolució, aquestes funcions van esdevenir pròpies dels funcionaris, encara que igual que pels policies, comportava l’ús de la força. L’administració únicament controla, a través d’una llicència, autorització o permís 1830: s’inicia la construcció de l’Estat modern i l’Administració va creixent fins la I GM, ja que des d’aquí arriba al seu punt màxim. L’Administració de foment (de la subvenció) neix de la necessitat de poder assolir objectius per donar certes satisfaccions als ciutadans. Aquests trien lliurement, malgrat que estan condicionats per “rebre un premi” (p. Ex. pastanaga).
1914-1945: després de la I i II GM els particulars no tenen capacitat d’actuació, hi ha molta pobresa i cal una acció pública per al·legar que estan en l’Estat del Benestar: l’administració pública del servei. Aquesta serveix per millorar el nivell de vida dels ciutadans, encara que cal tenir present que a Espanya arriba 25 anys més tard.
1982: l’Estat administratiu és l’Estat del servei públic. L’entrada a la Unió Europea va suposar un gran canvi de paradigma econòmic: els serveis d’aigua, gas, transport... s’havien anat vestint monopolísticament als estats, sobretot a Espanya.
El “gran mercat” tenia característiques socials i polítiques, es va crear per poder intercanviar mà d’obra, serveis, pnes... per desenvolupar econòmicament Europa, ja que aquesta funcionava en un règim de competència (monopoli una empresa – sistema de concurrència vàries). Es pretenen eliminar els aranzels i monopolis, mantenint-los únicament pels estrangers: s’estableix un sistema de lliure competència (es privatitza telefònica, Iberia... per fomentar el mercat). Quant al d.
comunitari de la UE, provoca que s’enfonsi l’Estat administratiu per prestar directament serveis i elements que contribuïen al benestar social: alguns serveis es reserven (privatitzen) i la resta entren en competència amb diversos proveïdors.
Només alguns serveis públics locals podien ser monopolístics, com l’abastiment d’aigua o el transport de viatgers; hi ha una forta tendència a aprimar l’Administració per raons jurídiques (p. Ex. CAMPSA – REPSOL) - 2000-2007: amb la crisis econòmica sorgeix la necessitat d’aprimar el sector públic, el qual es composa de múltiples entitats: administració, consorcis, empreses mixtes, mitjans de comunicació, servei d’aigües, urbanística... D’aquesta manera, es queda amb l’essencial: control i seguretat, més o menys com en l’època de Napoleó. Encara que no podem saber del cert si algun dia ho arreglarem, el que em de tindre per segur és que no hi ha diners i l’administració és encara molt gran: la prestació de serveis s’ha de destinar a qui més ho necessita. L’evolució ascendent del sector públic també és la del DA.
De la fugida del DA al neointervencionisme administratiu A partir dels anys 80 es produeix un moviment jurídic paral·lel a l’aprimament del sector públic: la fugida del DA, que consisteix en intentar obtenir uns beneficis majors com si fos d.
públic però amb d. privat (p. Ex. consorci). Es produeix una certa publificació, com per exemple en el cas de la NASA. D’altra banda, trobem la reformulació del DA: els serveis es van reduint exceptuant la seguretat i la salut pública. Aquest és el punt actual de prestació directa d’activitats de benestar.
Les tendències expansives d'allò administratiu El DA continua sent el sector jurídic més ampli de l’OJ. Als anys 80 Espanya li dona independència al d. de sector tributari i es produeix una ordenació dels béns públics: medi ambient, carreteres, intervenció del sector agrícola i ramader, pesca, intervenció en flora i fauna, protecció de les espècies, intervenció bancària i econòmica, comunicacions, internet, control dels mitjans de comunicació, intervenció sanitària, educació, universitat, seguretat, administració local... Tot i haver aprimat l’administració, no ho hem TEMA 3. LA TEORIA GENERAL DE L’ORDENAMENT JURÍDIC En aquest tema primerament treballarem les fonts del d. públic, per tal de veure d’on provenen els ppals mecanismes de producció de d.. Seguidament, com a tema de moda, trobem el valor de la CE, de la que se’n fa una revisió ideològica.
La tipologia de les fonts juridicoadministratives Fonts primàries:  Lleis (provenen del Parlament)  Reglaments (provenen del p. executiu)  Tractats Internacionals  Doctrina del TC: sts interpretatives q s’adhereixen al text normatiu objecte de litigi (funció de postivització) Per tant, són fonts escrites q gaudeixen dels següents requisits:  Generalitat: normes dirigides a una generalitat d’individus  Publicitat (9.3 CE): és obligatori la publicitat de les lleis, com a requisit indispensable pq aquestes produeixin efectes jurídics (com a norma gral 20 dies des de la seva publicació) aquesta exigència tb s’ha traslladat als reglaments (art. 52 de la Llei 30/1992)  Jerarquització: normes poden modificar les d’igual rang o inferior  Duració en el temps fins la seva derogació: lleis i reglaments són d’aplicació en el temps (futur) de forma indefinida, fins la seva modificació o derogació.
Només una norma posterior (d’igual o superior rang) pot derogar una anterior. Existeixen normes d’aplicació temporal.
 Efectes de futur: generalment les normes s’aproven per tal de regular situacions futures (existents des de la seva entrada en vigor). Per tant, només excepcionalment i si així es preveu tindran efectes retroactius. No hem d’oblidar l’aplicació del ppi de prohibició d’irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de d. individual - Complementàries:  Costum: només té transcendència normativa en el DA, quan el legislador afirmi expressament q en determinades circumstàncies s’aplicarà la costum q regnava anteriorment. Ara bé, ha de ser secundum legem (no contrària a la llei). S’ha de diferenciar entre la costum i la pràctica administrativa: aquesta no és font de d. però pot ser invocada davant actes arbitraris, ja q obliga a l’administració a motivar decisions q s’aparten dels seus precedents.
Tanmateix, només opera quan és conforme a d. ex (el meu veí pot i jo no)  Ppis grals del d.: es poden al·legar per completar determinades omissions legals, interpretar el sentit de les normes o resoldre determinades situacions aparentment legals. Són bàsics en la pràctica del DA, ja q ajuden i orienten el autèntic sentit del d. i creen una unitat de gestió. Són directament al·legables davant les administracions i jutges.
- Fonts aclaratòries: pretenen aclarir el sentit i la voluntat del legislador  Jurisprudència: en aplicar el d. en determinades ocasions es van creant uns precedents d’interpretació normativa (no innovació)  Doctrina científica: és fonamental en el DA (d. complexe i canviant) implica una important aportació per l’aclariment del contingut de les normes El poble és concebut com una entitat superior, l’origen d’on prové tot l’OJ. Així, el p.
s’estructura en cascada, de dalt a baix: hi ha diversos articles que fan referència a la sobirania (la qual emana del poble) i es plasma sobre la convenció de Hans Kelsen de que la CE és la norma fonamental del sistema: és un pacte social. La seva escola de pensament dissenya una “grundnorm”, ja que cal justificar-les amb una norma superior. La “grundnorm” necessita un estadi de justificació: deixa de ser una cosa real (positiva) per ser teològica i ideològica. El referent d’aquesta norma és el poble, “volks”, una entelèquia, la suma dels individus. En funció d’aquesta idea podem parlar d’interessos superiors, els de la col·lectivitat, que es configura per la suma d’interessos de tots. La llei fonamental i constitucional és la norma bàsica d’organització; cal destacar que aquesta és la que en cada moment disposa el poble, el sobirà.
Alguns pensaments iusnaturalistes han portat a substituir Déu, com a origen del poder, per una norma, la CE: no és una cosa immutable com els valors que provenen del cristianisme.
Actualment podríem parlar d’un “iusnaturalisme constitucional”: la CE com una mena de Déu. Tanmateix, aquesta no està per sobre del poble: es pot canviar amb els seus respectius mecanismes, de manera democràtica (ja ha estat modificada dos cops). La CE té tot el valor normatiu, ja que per ser efectiva no requereix d’una norma que la desplegui (conté principis, d. fonamentals...) exceptuant les que no tenen valor dispositiu.
Quant al triangle jeràrquic, dalt de tot situem el poble, el qual organitza la societat a través de la CE. El poble s’organitza com a p. constituent triant el p. constituït, que seria el parlament. Aquest dicta les lleis, pel que es crea una relació de dependència entre el poble i el parlament, d’igual manera que entre la CE i les lleis. En el nostre model les Corts es composen de dos cambres de diferent poder, hi ha un sistema monista o dualista imperfecte, un cap de govern i un cap d’estat (magistratura d’autoritat: el seu paper es basa en el prestigi) de manera que el p. resideix en el cap de govern. També hi ha monarquia, un model bicameral per Espanya i un model unicameral per Catalunya (president de Catalunya és com el rei de Catalunya). El parlament escull al govern, de manera que no es tria directament pels ciutadans.
El ppi de jerarquia fa que el reglament estigui sotmès a la llei. En aquest punt, el ppi de legitimitat democràtica acaba, però en qualsevol cas podem classificar-ho en el poble: legitima les estructures normatives fins al nivell del reglament. Aquí acaba el nivell de les normes jurídiques, les capaces per crear d. i llibertats.
El ppi de democràcia es correspon amb el nivell màxim com a norma jurídica; ni que sigui indirectament, està justificat perque el govern tb participa de la legitimitat democràtica en haver estat escollit pel parlament. Per sota, trobem els actes administratius: dictats per l’administració (=aparell tècnic que té el govern a les seves mans per poder aplicar allò que diuen les lleis i els reglaments). Aquesta execució que es confia als governs es fa a través de l’administració: totes són escollides directa o indirectament. A partir de la línia, són seleccionades segons mèrits, coneixements i capacitats, no escollides. Tenim coneixements suficients per poder executar allò que diu la CE, les lleis i el poble.
***Títol preliminar CC i veure com es trasllada això al d. públic La Constitució com a norma jurídica fonamental La CE estableix grans objectius: d. fonamentals, obligacions, llibertats… tot allò que és l’arquitectura bàsica del sistema, i el parlament desplega aquestes disposicions constitucionals. El liberalisme era un model en el que no es podia restringir la llibertat, ja que aquesta era la seva característica més fonamental. Només el poble ho podia fer: a través de la CE. Amb els seus representants es dota de normes que poden limitar la seva pròpia llibertat. Aquest model deriva del parlament i dicta reglaments: aquests no poden vulnerar la llei (ppi de jerarquia) ni tocar les qüestions on es veu clarament que estem restringint d. i llibertats: no temes de llibertats, sancions, infraccions, tributs, no disposar de reserva de llei… *La CE com a norma ff i fonamentadora: 1. És la norma suprema de l’OJ 2. És una norma jurídica q vincula tant al legislador com als ciutadans i als p. públics 3. És la norma q incorpora el sistema de valors essencials (ppis) q regiran la nostra vida en comunitat i informaran tot l’OJ 4. És la norma originaria de tot l’OJ 5. És la norma suprema de l’OJ de la q deriven i troben reconeixement la resta de normes (pluralitat de l’OJ) 6. És la norma suprema q permet la cessió de part de la sobirania estatal a organitzacions internacionals i supranacionals 7. És la norma de la q deriva la aprovació i admissió en l’OJ de normes de d.
internacional (les q no poden estar en contradicció amb aquella) 8. Les normes de la CE ocupen el nivell superior de la jerarquia normativa, qualsevol norma posterior a la CE q vulneri els seus preceptes manca de validesa. Qualsevol norma anterior ha quedat derogada.
9. La resta de normes s’hauran d’interpretar conforme a la CE La supremacia de la CE resta garantida pel control de constitucionalitat de les lleis q ostenta el TC, pel control dels reglaments q efectuen els Jutges i Tribunals i pel deure q tenen tots ells d’aplicar e interpretar les lleis i reglaments segons els preceptes i ppis de la CE.
El Dret de la Unió Europea Molts Tractats Internacionals contenen normes q materialment són de DA, ja q regulen activitats de les Administracions i els seus ciutadans. Són part del nostre OJ un cop celebrats vàlidament i publicats oficialment en Espanya (art. 96 CE). Per tant, podem afirmar q gaudeixen del valor de normes primàries subordinades a la CE, igual q les lleis. Si més no, en relació a la resta de lleis no es fonamenten en criteris de jerarquia, sinó d’igualtat de rang, competència i primacia del d. internacional. És a dir, les normes d’un tractat subscrit per Espanya i publicat al BOE poden modificar o derogar una llei (encara q per això es requereixi l’autorització de les Corts –desplaçament de la llei interna pel tractat-). Ara bé, una llei no pot derogar, suspendre o modificar les disposicions internes d’un tractat q formi part de l’OJ, doncs aquests efectes només es poden realitzar en l’aplicació de les normes previstes en el propi tractat o en el d. internacional. En conclusió, al gaudir els tractats del mateix rang jeràrquic q les lleis en el d. intern: No podran ser infringits per normes d’inferior rang (ppi de jerarquia normativa) Hauran de ser observats i aplicats per les administracions públiques (9.3 CE) No poden ser inaplicats pels Jutges i Tribunals q resten sotmets a allò previst a la seva regulació, sense perjudici de la qüestió d’inconstitucionalitat Pel que    fa a la normativa de la Unió Europea, trobem: CEE: Tractat de Roma de 1957 CECA: Tractat de París CEEA: Tractat de Roma Amb l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees, mitjançant el Tractat de 12 de juny de 1985, es va incorporar a l’OJ espanyol tant el denominat d. originari (tractats) com el d. derivat (q inclou tant la normativa futura com la ja aprovada) DRET ORIGINARI: art. 2 de l’acta d’adhesió: “desde el momento de la adhesión, las disposiciones de los tratados originarios y los actos adoptados por las Instituciones de la comunidadantes de la adhesión obligarán a los nuevos Estados Miembros y serán aplicables en dichos Estados en las condiciones previstas en estos tratados y en la presente Acta”.
a) Efecte directe: el d. comunitari s’aplica directament –únic requisit la seva publicació- tant als òrgans públics com als ciutadans b) Implementació obligada: els estats, si és necessari, han d’adoptar els mecanismes necessaris per l’efectivitat de les disposicions de la comunitat c) Prevalença d) Justicialitat pròpia: jutges nacionals han d’aplicar aquest d., però endemés el Tribunal de Justícia de les CCEE és competent per intervenir i controlar  DRET DERIVAT: a) Reglaments: norma de caràcter gral llur contingut és d’obligatori compliment en tots els seus termes i directament aplicable en tot l’estat membre (publicació en el diari oficial de la Unió Europea) b) Directiva: d’obligat compliment en tots els Estats membres destinataris “en cuanto al resultado a alcanzar, dejando a las instancias nacionales la competencia en cuanto a forma y medios” (actualment existeixen stc q permeten aplicar directament –sense transposició- les directives quan aquestes són clares i molt exhaustives) c) Decisions: no es tracta de normes amb rang de llei, però si són obligatòries en tots els seus elements i per a tots els seus destinataris Rere l’aprovació de la constitució Europea:  Llei Europea  Llei Marc Europea  Reglament Europeu  Decisió Europea Les lleis i les normes amb força de llei La llei és la norma primària de l’OJ i pot regular totes les matèries. Té una sèrie d’elements comuns: Rang de llei: té un status més alt (pot derogar un reglament) Força de llei: tots els p. públics estan sotmesos al compliment de la llei, en el seu exercici i en la seva acció El TC és l’únic òrgan jurisdiccional q pot decidir q una llei no s’apliqui, encara que requereix justificació prèvia. Un jutge pot presentar una qüestió d’inconstitucionalitat si té dubtes en la seva aplicació i la considera il·legal. La CE és la q determina les matèries que regulen les lleis i amb quins tipus de lleis.
Tipus de lleis: la diferència es troba en les matèries q regulen, ja q hi ha determinades matèries q únicament poden ser regulades per llei orgànica. Procediment d’aprovació: Lleis orgàniques: majoria absoluta al Congrés Lleis ordinàries: les aprova el parlament pq teòricament l’estat no pot (87-91 CE) Decret llei: l’aprova el govern en cas d’extraordinària i urgent necessitat, no pot regular totes les matèries (86 CE) Decret legislatiu: tb l’aprova el govern però es diferencia de l’anterior pq no és urgent i necessària; el parlament delega en el govern creant una llei de delegació per tal q el govern pugui regular unes matèries q teòricament pertanyen al parlament, malgrat q aquesta delegació té uns límits: no es permet regular les matèries amb reserva de LO (82.2 CE) *Lleis de l’estat: - La llei és producte de l’òrgan constitucional –normalment, les CG i extraordinàriament el p. executiu- qui ostenta la potestat legislativa - Els elements comuns a totes les lleis: o Rang de llei: posició immediata rere la CE, la llei pot modificar reglaments, però no a l’inversa. Totes les lleis tenen el mateix rang jeràrquic independentment de la seva procedència, característiques i matèries a regular o Força de llei: tots els p. han de respectar la llei (executiu, judicial, administració pública) Només el TC pot declarar la inconstitucionalitat d’una llei, la q gaudirà de la presumpció de legalitat constitucional mentre no sigui declarat el contrari La llei pot regular totes les matèries La llei és “norma primària de l’OJ, límit de la f. executiva i potestat reglamentària del Govern i d’obligat compliment pels ciutadans, per les administracions públiques i pels jutges i tribunals ordinaris q no poden eludir-la ni deixar d’aplicar-la” La llei resta subordinada a la CE, qui determina els d., prohibicions, prescripcions, competències, procediments i ppis jurídics La subordinació de la llei a la CE queda controlada pel TC mitjançant el recurs i qüestió d’inconstitucionalitat La llei tb resta subordinada al d. europeu *Tipus de Lleis Estatals - Lleis orgàniques: norma q requereix per la seva aprovació (i per tant modificació i derogació) la majoria absoluta del CD. Endemés només pot regular (el nucli característic) determinades matèries (els ddff i llibertats públiques, les q aprovin els EA, les de règim electoral gral i altres previstes en la CE) - Lleis ordinàries: norma aprovada per les CG mitjançant el procediment comú regulat als arts. 87-91 CE. Pot versar sb qualsevol matèria, p. ex. legislació bàsica, pressupostària, etc. D’altra banda, la CE permet en determinats supòsits q el Govern dictamini normes amb rang de llei (atorga poders legislatius al p. executiu) - Decrets lleis (art. 86.1 CE): autoritza l’aprovació de decrets lleis “en caso de extraordinaria y urgente necesidad”. La concurrència d’aquest pressupost habilitant pot ser controlada pel TC mitjançant els recursos d’inconstitucionalitat. Endemés el decret llei té com a límit la impossibilitat de regulació i/o afectació de determinades matèries.
Els decrets lleis entren en vigor immediatament, tan mateix han de ser convalidats o derogats (en el termini de 30 dies) pel CD - Decrets legislatius (art. 82.1 CE): “las CG podran delegar en el gobierno la potestad de dictar normas con rango de ley”. Per tant, el Govern podrà dictar normes amb rang legal (anomenat Decret Legislatiu) sempre i quan existeixi una habilitació legal.
Existeixen dos tipus de delegació: la q s’atorga per les Corts mitjançant una llei de bases (sense eficàcia ad extra) per la formació d’un text articulat, i la q té per finalitat autoritzar la refosa de diversos texts normatius. La Delegació té diferents límits: impossibilitat de delegar en altres òrgans (o subdelegar), impossibilitat de realitzar delegacions en blanc, no es pot facultar per derogar preceptes de la pròpia llei base o efectes retroactius, impossibilitat de delegar en matèries de llei orgànica. Endemés, la delegació ha de ser expressa i amb duració determinada, la delegació s’esgota mitjançant l’ús q de ella faci el govern. Finalment hem de dir q al igual q els anteriors, els decrets legislatius, al tractar-se de normes jurídiques amb rang de llei, resten sotmesos al control “absolut” del TC. Tanmateix, tb poden ser controlats per la JCA “quan excedeixin els límits de la delegació” (es tracta, doncs, d’una excepció a la regla gral q impedeix als Tribunals ordinaris declarar la nul·litat de les lleis) *Els Estatuts d’Autonomia Són “la norma institucional básica de cada CCAA” i l’estat els hi reconeix “como parte de su ordenamiento jurídico” (art. 147.1 CE) 1. Creen la CCAA, estableixen la seva denominació, delimiten el seu territori, ordenen els aspectes essencials de les institucions, distribueixen els poders de la CCAA i els atorga les competències q poden assumir en el marc de la CE. Tota la resta de normes autonòmiques es subordinen a l’EA (i a la CE) 2. Són part integrant de l’OJ espanyol al ser aprovats per les CG mitjançant LO.
Tanmateix, no es tracta d’una LO més, sinó diferenciada de les demés per la seva tramitació i objecte normatiu. Els estatuts, si bé és cert q es troben subordinats a allò regulat en la CE, no és menys cert q en relació a les lleis estatals aquests tenen una matèria pròpia i reservada (la creació de la CCAA) i és sobre aquesta matèria sobre la q la CE ha previst una reserva estatutària. Per tant, cap llei de l’estat podrà envair aquesta matèria, excepte q la CE o el propi EA ho permeti. Ara bé, tb existeixen matèries q no poden ser regulades per l’EA, p. ex. regular el contingut de la legislació bàsica estatal. Finalment, cal aclarir q l’EA és una norma de rang superior jeràrquic a les lleis i reglaments de la CCAA.
*Les lleis autonòmiques Sota el marc d’allò previst en l’EA i en relació a les matèries i procediments regulats estatutàriament les CCAA poden dictar lleis amb el mateix rang q les lleis estatals. Sotmeses al control del TC. Sense oblidar la facultat de l’estat de dictar lleis q determinin els ppis necessaris per harmonitzar les disposicions normatives de les CCAA quan ho requereixi l’interès gral (art. 150.3 CE sb lleis d’harmonització estatals). Per tant, les lleis estatals i les autonòmiques gaudiran de la mateixa jerarquia, el q no vol dir q no existeixi relació jeràrquica en funció de l’espai normatiu reservat a cadascuna d’elles d’acord amb la CE.
Els principis generals del DA Ppi de legalitat (9.3 CE): d’aplicació singular en funció del supòsit de fet. Té dos manifestacions:  Material: necessitat de l’existència d’una norma jurídica habilitant i reguladora de l’ús de les potestats administratives  Garantia formal: necessitat d’una regulació per un tipus de norma escrita (reserva de llei) Ppi de jerarquia normativa (9.3 CE) i de compliment de la llei per part dels p. públics Ppi d’igualtat (9.2 CE): té dos aplicacions diferents  Igualtat davant la llei: per raó de gènere, religió, opinió...
 D’aplicació de la llei: totalment necessari per tal d’evitar arbitrarietats en l’actuació administrativa (p. ex. concursos, contractació administrativa, precedents administratius...) Ppi d’imparcialitat: regirà tant en l’actuació de l’Administració Pública (103.3 CE) com en la composició de determinats òrgans (tribunals, comissions...) - - - - - Ppi d’interdicció de l’arbitrarietat (9.3 CE): obligació de motivar les decisions i aplicació del ppi de proporcionalitat Ppi de seguretat jurídica (9.3 CE): per seguretat jurídica ha entès el nostre TC en la stc 27/1981 “la suma de certeza y legalidad, jerarquia y publicidad normativa, irretroactividad de lo no favorable, interdicción de la arbitrariedad (...) equilibrada de tal suerte q permita promover en el orden jurídico la justícia y la igualdad, en la libertad”. Té múltiples manifestacions: expectativa raonable del ciutadà de quina serà l’actuació administrativa, situacions emparades en sentència o actes administratius ferms (encara q de vegades il·legals), regles de la prescripció, caducitat, etc. Ara bé, no hem de confondre aquest ppi amb l’impossibilitat de variar i canviar l’OJ.
Ppi gral de bona fe (art. 3.1 de la Llei 30/1992): ambdues parts de la relació han d’actuar conforme a la llei i en compliment de les seves obligacions. Com a manifestació del ppi tenim la informació d’aquest sobre tota actuació administrativa, impossibilitat d’anar contra els seus propis actes o la prohibició de l’abús del d.
Ppi de protecció de la confiança legitima (art. 3.1 de la Llei 30/1992): obliga a l’administració a respectar la confiança q el ciutadà tingui adquirida per actuacions inequívoques de l’administració (informacions declaratives, etc.). Protegeix als ciutadans i empreses dels canvis radicals de l’administració q produeixen lesions, quan ha estat la pròpia administració qui ha impulsat aquesta conducta mitjançant el seu propi comportament Ppi d’eficàcia (103 CE): l’administració ha d’atendre el compliment dels seus objectius grals, el servei dels interessos grals, amb la major diligència possible, obtenint els seus objectius de la millor manera possible i amb el menor cost. Té múltiples aplicacions: efectivitat dels actes administratius, conservació de les actuacions administratives, criteri de celeritat, limitació en els terminis, necessitat de cooperació i coordinació amb altres administracions...
Ppi de transparència i responsabilitat administrativa: l’administració resta obligada a motivar les seves decisions, permetre als ciutadans l’accés a la informació pública i respondre dels seus actes davant la societat El costum i el precedent administratius ***No hi ha costum sinó precedent La jurisprudència *La norma escrita: ¿quina norma hem - podem aplicar? - El conjunt d’infinitat de normes creen el sistema normatiu - En DA aquest fet es multiplica degut a la proliferació de promulgació i publicació (de vegades ràpidament) de normes i del canvi permanent de la societat - Això implica dificultats en la feina dels juristes, q són les pnes encarregades de saber quina és la normativa aplicable en aquell fet, en aquell moment i sobre quina altre normativa tindrà prevalença *Varietat dels tipus normatius - Normes grals i abstractes: p. ex. LRJPAC i Llei de costes. En aquest sentit no hem d’oblidar q una mateixa norma pot ser regulada per més d’una llei, és més una mateixa matèria pot ser regulada per normativa de diferent procedència i funció. Arribat aquest punt aplicarem els criteris de: jerarquia, competència, cooperació, prevalença i supletorietat.
- Regulació de situacions específiques i determinades, p. ex. expropiació de determinats béns immobles - Normatives de contingut tècnic, p. ex. paràmetres de qualitat d’aigua, normes tècniques de l’edificació, etc. Aquestes requeriran d’altres normatives per la seva aplicació.
- Normes amb contingut organitzatiu: p. ex. RD d’organització dels departaments ministerials - Normatives amb procediment d’elaboració diferents - Autoregulació: p. ex. normes ISO *Característiques formals de l’OJ - Predomini de les normes escrites:   Tenen absoluta primacia en sentit quantitatiu Es publica al butlletí corresponent De quina manera ens pot ajudar la pròpia norma a interpretar-la i aplicar-la correctament? 1. Haurem de llegir la seva memòria per tal d’interpretar-la millor, així com entendre la seva finalitat normativa 2. Haurem de llegir tot el seu contingut per entendre-la com un tot en el seu conjunt i atenent a la realitat imperant 3. Haurem de llegir les seves disposicions finals per tal d’esbrinar la seva aplicació i validesa 4. Haurem de llegir les seves disposicions transitòries per tal d’esbrinar la seva aplicació en el temps 5. Haurem de llegir les seves disposicions derogatòries per tal d’esbrinar la seva aplicació en relació a altres normatives q regulin el mateix concepte o antecedent de fet Tema 4.- El reglament i les disposicions de caràcter general La paraula reglament té diverses accepcions i totes són vàlides: disposició reglamentària, etc. Pel que fa a la nomenclatura o denominació, diríem que és aquella norma que emana del p. executiu i que té com a funció desenvolupar el que diu la llei: precisa, completa o aclareix el seu contingut. Tanmateix, no amplia el seu abast ni modifica les seves disposicions.
=Norma jurídica (disposició gral) aprovada pels Governs o Administracions Públiques de rang inferior a la llei i controlable pels Tribunals de Justícia (JCA). El parlament no pot regular tota la realitat q ens envolta, raó per la qual podem afirmar q les lleis necessiten la col·laboració subordinada del reglament.
1. Arts. 97, 9.3 i 105 CE: la potestat reglamentària és originària pq la atribueix directament la CE; tanmateix, resta sotmès a la llei de vegades, en el supòsit q la matèria només pot regular-se per llei requereix d’una habilitació legal 2. Procedència del p. executiu (governs estatal, autònom, local) (es diferencia p. ex.
amb els reglaments comunitaris): òrgan q ostenta la potestat reglamentària 3. Subordinació jeràrquica amb la llei, CE i d. comunitari europeu 4. Els òrgans judicials poden resoldre no aplicar-los i/o anul·lar-los La relació del reglament amb la Llei A causa de la jerarquia normativa, s’estableix sempre una relació de subordinació entre el reglament i la llei: aquesta està per sobre i se li reserven determinats continguts on no pot entrar el reglament. Per tant, la diferència entre la llei i el reglament es troba en el rang.
Els reglaments són aprovats pel govern i per les administracions públiques (els ajuntaments aproven ordenances) i completen la normativa. La CE és qui atribueix la potestat reglamentària i la sotmet al control dels jutges del contenciós-administratiu, els quals poden inaplicar el reglament.
*Pel q fa a la subordinació a la llei, entre la llei i el reglament existeix una relació de jerarquia q no pot ser alterada pel propi reglament. L’incompliment d’aquest ppi comporta la vulneració dels ppis de legalitat i jerarquia normativa (9.3 CE). Aquell reglament q vulneri un precepte legal és nul de ple d. (art. 62.2 LRJPAC) En canvi la llei si pot derogar, modificar o privar d’efecte temporal un reglament. Sempre, en qualsevol àmbit material, la llei gaudeix de supremacia absoluta sobre el reglament. Per tant, si el legislador (respectant les seves competències) té potestat per legislar qualsevol àmbit, existeix la possibilitat de legislar allò regulat prèviament per reglament (elevant així el nivell normatiu) moment en el qual el reglament només podrà regular allò previst en la llei.
*Quant a la reserva de llei, no només el reglament es subordina a la llei quan aquest regula un determinat àmbit, sinó q endemés el legislador està obligat constitucionalment (o estatutàriament) a regular per llei determinades matèries. En aquest supòsit només es podran dictar reglaments quan existeixi una habilitació legal (la llei remet al reglament). No sent possible ni admissibles les remissions en blanc. El reglament comportarà un complement indispensable de la regulació legal, però la regulació essencial haurà d’estar prevista en la llei. Per tant, no existeix en aquests supòsits els reglaments independents.
*La col·laboració del reglament amb la llei: com hem dit, els Governs i Administracions públiques poden exercir potestats reglamentaries, dintre l’àmbit de les seves competències.
Poden per tant dictar reglaments independents, tanmateix el més probable és q ens trobem amb reglaments dictats en col·laboració amb una llei per tal de regular conjuntament un àmbit. Formes de col·laboració:  En matèries no reservades a regulació mitjançant una llei ens podem trobar amb reglaments espontanis (sense remissió legal)  En matèries reservades a una llei, la remissió és obligatòria  Ens podem trobar reserves en blanc o genèriques, p. ex. s’autoritza al govern a adoptar les disposicions necessàries per l’execució d’aquesta llei  Tb ens podem trobar remissions específiques, determinades, guiades...
Tanmateix, les formes de col·laboració i remissió tenen els seus límits en la reserva de llei, de forma q no és acceptable una remissió buida de contingut (o en blanc) al reglament en matèries llur regulació es troba reservada a la llei.
*Pel q fa a la desgalització, el govern pot baixar l’estatut de llei a reglament: a partir d’aquell moment aquella matèria es regularà mitjançant reglament.
*DIFERÈNCIES ENTRE UN REGLAMENT I ALTRES FIGURES JURÍDIQUES - Reglament / acte administratiu: el reglament és norma jurídica q innova l’OJ i per tant durant la seva vigència serà susceptible d’aplicació a una sèrie indeterminada de supòsits. En canvi, l’acte administratiu no és norma jurídica, sinó q s’esgota amb el seu compliment.
L’administració competent en supòsits semblants haurà de dictar un nou acte administratiu.
- Reglament / circular i instruccions internes: regles de servei amb contingut gral q els titulars dels òrgans administratius dirigeixen als seus inferiors jeràrquics per tal d’ordenar una actuació. Tenen efectes “ad intra”, p. ex. els mossos d’esquadra, però tb és cert q existeixen instruccions amb efectes “ad extra” q hauran de publicar-se al butlletí i gaudiran de caràcter normatiu.
- Reglament / plans i programes: es tracta de programes de planificació de l’activitat de l’administració i/o assoliment d’objectius - Reglament / pactes i convenis: acords entre ambdues parts (ciutadans i administració o entre dues administracions) q poden regular multitud de situacions i adquirir caràcter normatiu. Tanmateix, es diferencien del reglament per la seva condició de bilateralitat (reglament =unilateral) Tipologia de reglaments Quan les relacions no s’ajusten ens trobem davant de la tipologia de reglaments, ja que la primera conseqüència de la relació entre reglament i llei deriva d’aquesta; es distingeix per la relació amb la llei:  R. “secundum legem”: d’acord amb la llei, s’ajusta, i el reglament la desenvolupa  R. “extra legem”: van més enllà i no necessiten de les lleis  R. “contra legem”: van en contra de la llei i per tant també de la CE Tots els reglaments han de desenvolupar una llei, encara que excepcionalment alguns no ho fan: “extra legem”. L’habilitació reglamentària justifica que el p. executiu pugui dictar reglaments en aquella matèria. L’ordinari és que tots els reglaments tinguin una habilitació legal per poder desenvolupar-la; tanmateix, en els casos de reglaments domèstics o d’organització, ho fan ells mateixos i no necessiten cap llei. És una qüestió d’àmbit domèstic, interna, i per tant no cal que la llei ho digui expressament. També hi ha un altre supòsit de r.
“extra legem”: els reglaments que van més enllà de la llei (no hi ha llei prèvia sobre la matèria). Diferenciem altres segons el seu contingut: els reglaments de desenvolupament o d’execució (habitual) i els reglaments organitzatius i/o independents (excepció). Ens interessa l’última de les tipologies perquè ens explica els reglaments segons el seu origen.
En el nostre model distingim 4 grups: estatal, autonòmic, local i institucional. En la piràmide hi ha 2 eixos: el vertical (jeràrquic: dins d’una mateixa admin.) i l’horitzontal (competencial: entre admin.).
Quant 1.
2.
3.
a la norma superior de l’estructura reglamentària: Reial decret: prové del president o del consell Ordre ministerial Resolució: caldrà veure la seva naturalesa jurídica per distingir si és un mer acte administratiu o una norma, prové dels secretaris d’estat o grals i en algun cas dels directors grals Actualment a Catalunya parlem de decret, ordre o resolució: “reial decret” per Espanya i “decret” per Catalunya o una altra CCAA. Amb les normes passa el mateix: “normes ministerials” per Espanya i “normes” per Catalunya; poden vindre del secretari gral o sectorial i en alguns casos dels directors grals. Cal veure de qui prové per saber quin és el seu contingut. En l’administració local trobem 2 tipus: les ordenances (afecten als ciutadans) i els reglaments (afecten als serveis o als ens locals). La categoria de reglament és una categoria jurídica amb independència de que sigui o no un reglament. Les ordenances es diferencien dels reglaments perquè el seu nom també l’usen els reglaments excepcionalment en l’àmbit militar. A continuació trobem els ens instrumentals o institucionals: estatuts, normativa, resolucions...
*En conclusió podem distingir tres tipus de reglaments (a més dels d’organització):  Executius: els q tenen com a funció desenvolupar, completar i establir les disposicions necessàries per l’execució de les lleis (aquestes es remeten als reglaments executius per tal de completar la seva regulació)  Independents: aquell dictat al marge de la llei per tal de regular matèries o aspectes q no han estat abordats per cap llei. Només s’admet aquest tipus de reglament en aquelles matèries sb la q no existeix una reserva constitucional de llei (p. ex.
organització dels militars: potestat domèstica de l’Administració Pública)  De necessitat: normes q l’administració dicta amb caràcter excepcional i transitori davant situacions de greu risc pels béns i les pnes. Només són legítims en tant la situació persisteixi. Endemés han de respectar el ppi de proporcionalitat.
La potestat reglamentària: límits i controls El govern per tal d’assolir els objectius que li fixa la CE ho fa a través de les lleis del parlament, les quals apoderen al parlament d’aquesta potestat. Aquesta administració de la llei els atorga també mitjans i potestats. L’art. 27 CE fixa el d. a l’educació, obligatòria i gratuïta: es fa una llei gral sobre aquests objectius (concrets però molt limitats) i el governador dicta una o vàries lleis que els concreten, estableixen uns paràmetres d’acord amb els quals es disposen les escoles i instituts. D’aquesta manera la mateixa llei fixa l’objectiu i li dona instruments, p. ex. si no tens un solar per utilitzar, expropia-ho; estableix el mitjà, és a dir, la potestat expropiaria.
Els reglaments es dicten en virtut de la potestat reglamentària; aquesta és la norma jurídica que prové de la potestat reglamentària de les administracions i que té com a funció aclarir, desenvolupar o completar allò que disposa una norma amb rang de llei. Té uns límits establerts en l’ordenament respecte al ppi de legalitat: no anar mes enllà, contradir ni canviar la llei. Si els reglaments són normes jurídiques, cal establir sistemes de control i uns límits de l’adequació a la llei. Aquests els acaben exercint els jutges i tribunals del sector contenciósadministratiu. Per tant, podríem dir que els reglaments són les normes de desenvolupament de les lleis i els actes administratius són les concrecions sobre la realitat d’allò que disposa una norma de caràcter gral.
*Pel que fa a la potestat discrecional, el reglament és un tipus de norma jurídica, però endemés és una forma, entre d’altres, d’actuació de l’Administració Pública. És un instrument utilitzat per l’Administració Pública per a intervenir entre les relacions econòmiques i socials.
Des d’aquest punt de vista la potestat reglamentària és una potestat discrecional ja q innova e introdueix novetats de regulació no previstes en la llei. Aquesta discrecionalitat variarà depenent de si es tracta d’un reglament independent o aprovat en virtut de remissió legal (haurem d’analitzar el tipus de remissió). En la mesura en q l’exercici de la potestat reglamentària es troba sotmesa als límits jurídics, és controlable pels Tribunals de Justícia.
Ara bé, atès q es tracta una potestat discrecional, els Tribunals només podran dictar la seva nul·litat però no dictar un nou reglament, no podran redactar nous preceptes, però si determinar les bases de la seva regulació (VIP tenir en compte en els judicis –pretensió subsidiària-) *Quant al límit material del reglament, al tractar-se d’una potestat discrecional, el reglament en el seu exercici restarà subjecte a les següents regles: 1. Aplicació del ppi de legalitat: no pot vulnerar allò disposat en la CE, EA, llei ni normes de d. comunitari (art. 51.1 LRJPAC) 2. Aplicació del ppi de jerarquia normativa: no pot vulnerar els preceptes de reglament superior (art. 5.1.2 LRJPAC) 3. Aplicació del ppi de competència: no pot envair l’àmbit de regulació d’una altra administració o entitat amb potestat reglamentària 4. Aplicació de la reserva de llei: no pot desconèixer o infringir la reserva de llei, i per tant no podrà reglar matèries reservades a la llei ni traspassar els límits de remissió (art. 51.1) 5. Haurà de respectar els ppis grals: interdicció de l’arbitrarietat, seguretat jurídica, confiança legítima, proporcionalitat, irretroactivitat de les normes sancionadores desfavorables i ppi d’igualtat. El control de la potestat reglamentària en aplicació dels ppis grals és habitual atès l’ampli marge de discrecionalitat amb el q la llei admet es dictin.
*Pel q fa a la competència i la jerarquia reglamentària, són molts els òrgans titulars de la potestat reglamentària, raó per la q el reglament, com a norma jurídica, haurà de respectar aquests ppis (9.3 CE). La competència es dóna en raó de la matèria, i la jerarquia normativa es dona entre reglaments dictats per òrgans de la mateixa administració entre els q existeix una relació jeràrquica. Els reglaments q vulnerin altres de rangs superiors són nuls de ple dret (art. 62.2 LRJPAC) Eficàcia normativa i inderogabilitat singular dels reglaments Com a normes jurídiques q formen part del nostre OJ, mentre no siguin derogats els reglaments són d’obligat compliment i tenen q ser aplicats per tots. Hi ha diverses maneres de derogar-los: Per una llei: una normativa posterior d’igual rang o superior (o modificar-los) Revocats d’ofici: la pròpia administració que ha dictat el reglament declara la seva nul·litat (ho deroga i ho declara nul) *Els reglaments no es poden revocar a instància de part (ni per un particular, una altra administració o una empresa) Hi ha dues maneres d’impugnar un reglament: Directa: des de la seva aprovació compta amb dos directament Indirecta: és l’ordinària, s’impugna l’acte administratiu contenciós-administrativa (en impugnar directament s’impugna el reglament) El jutge pot declarar nul de reglament mesos per impugnar-lo davant de la jurisdicció l’acte, indirectament tb ple d. l’acte però no el Pel que fa a la inderogabilitat, no pots decidir no aplicar-ho a un singular: és per tots, per igual. Les matèries amb reserva de llei poden regular-se per reglament sempre i quan la llei habiliti al reglament que la complementi, ja q no hi poden haver reglaments independents per matèries reservades a la llei. Pot haver una LO que reguli una matèria reservada a la llei i q habiliti a un reglament per tal q la complementi i reguli la matèria q regula la llei.
Tanmateix, la llei té q redactar i preveure els ppis essencials i bàsics de la matèria, de manera que el reglament únicament la tingui q complementar.
*Quant a l’eficàcia normativa, els reglaments són normes jurídiques escrites q tenen la qualitat d’innovar l’OJ i són susceptibles d’aplicació a una sèrie indeterminada de supòsits. Al igual q les lleis, mantenen la seva vigència en tant no siguin derogats o modificats per normativa de igual o superior rang, no siguin anul·lats pels Jutges competents, revocats d’ofici per la declaració de nul·litat per la pròpia Administració Pública, o suspesos en via cautelar. Formen part de l’OJ i obliguen al seu compliment als ciutadans i p. públics (tb als òrgans judicials, si més no, aquests tenen la potestat de no aplicar-los si els consideren contraris a la CE / llei o vulneren el ppi de jerarquia.
*Pel q fa a la inderogabilitat singular, el reglament vincula a tots per igual. Per tant, el Govern i altres òrgans inferiors podran derogar o modificar, amb efecte gral, els seus propis reglaments o els d’autoritats inferiors, però no podran resoldre la seva no aplicació en un supòsit concret. Supòsit diferent és q el reglament determini aplicacions diferents per diferents òrgans administratius o reserves de dispensació en determinats supòsits.
Legalitat i invalidesa dels reglaments L’art. 62.2 LRJPAC: : “son nulas de pleno derecho las disposiciones administrativas que vulneran la Constitución, las leyes u otras disposiciones administrativas de rango superior, las que regulen materias reservadas a la Ley, y las que establezcan la retroactividad de disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales”. Això significa q la infracció per part d’un reglament dels seus límits jurídics comporta la invalidació del mateix en el seu aspecte més estricte, la nul·litat (no és el mateix q la anul·labilitat, i per tant la seva conseqüència és la seva inexistència, no es podrà convalidar). Tanmateix, no tota infracció legal comporta els mateixos efectes: 1. Els vicis de fons si comportaran la nul·litat 2. En canvi, no tot vici de forma comportarà la nul·litat, existent la possibilitat de la seva anul·labilitat (art. 63.2 LRJPAC) Com podrem actuar davant d’aquesta il·legalitat reglamentària? a) Inaplicabilitat judicial dels reglaments il·legals: l’art. 6 LOPJ: “Los jueces y Tribunales no aplicarán los reglamentos o cualquier otra disposición contrarios a la Constitución o a la Ley o al principio de jerarquía normativa”. L’aplicació del citat precepte legal implica q els Jutges poden acordar, prèvia motivació fonamentada en d., la no aplicació en aquell supòsit específic q s’està enjudiciant d’un reglament q al seu entendre és il·legal. A tal efecte, el jutge haurà de resoldre la qüestió suscitada aplicant altra normativa anàloga, anterior i/o els ppis grals. Tanmateix, aquesta decisió només és aplicable al supòsit enjudiciat el q implicarà q un altre jutge, q entengui q aquell reglament no és il·legal el pugui aplicar. Per tant, el reglament continuarà tenint efectes per la resta d’òrgans judicials, executius, ciutadans, administracions, etc. Tb haurem de diferenciar la present figura amb la qüestió d’inconstitucionalitat.
b) Revisió d’ofici: l’art. 102.2 LRJPAC: “En cualquier momento, las Administraciones públicas de oficio y previo dictamen favorable del Consejo de Estado u órgano consultivo equivalente de la CCAA si lo hubiere, podrán declarar la nulidad de las disposiciones administrativas en los supuestos previstos en el artículo 62.2 LRJPAC”.
La mateixa Administració q va dictar el reglament pot acordar d’ofici (no a instància de particular, a diferència dels actes administratius) declarar la nul·litat del reglament. Per tal de realitzar aquesta declaració serà necessari (vinculant) el dictamen del Consell d’Estat u òrgan consultiu autonòmic. La nul·litat del reglament produirà efectes “ex tunc”: què implicaran aquests efectes? = el reglament és inexistent, com si no hagués nascut mai. Això implica q els actes q han estat dictats en virtut del reglament nul, siguin nuls tb, i consegüentment q l’Administració tingui q indemnitzar als ciutadans afectats si es donen els requisits de Responsabilitat Patrimonial de l’administració. Ara bé, no hem de confondre aquesta via legal amb la possibilitat q l’Administració acordi derogar un reglament o el substitueixi per altre.
c) Recurs contenciós-administratiu: finalment, el propi interessat pot sol·licitar davant el Tribunal Contenciós-Administratiu la declaració de nul·litat d’un reglament (LJCA).
Aquesta sol·licitud pot ser: 1. Directa: interposició del pertinent RCA contra l’aprovació del reglament en el termini de dos mesos des de la seva publicació 2. Indirecta: impugnació d’un acte administratiu dictat en aplicació d’un reglament q entenem il·legal. D’aquesta manera interposarem RCA directament contra l’acte administratiu e indirectament contra el reglament il·legal (independentment de la seva data de publicació, ja q el temps no convalida ni soluciona la seva il·legalitat) El problema és q amb aquesta via d’impugnació indirecta el Jutge no dicta la nul·litat del reglament erga omnes, sinó només per l’acte enjudiciat Tanmateix, existeixen vies legals per tal q un reglament il·legal no afecti altres actes administratius. Així, si la interposició del RCA es fa davant l’òrgan judicial competent per tal d’enjudiciar la nul·litat del reglament, podrà, a sol·licitud de l’interessat d’ofici declarar la nul·litat del reglament amb efectes erga omnes (art. 27 LJCA).
Tanmateix, si el RCA es resol davant òrgan judicial no competent per entendre la qüestió de nul·litat del reglament, un cop finalitzat el judici aquest haurà de plantejar qüestió de il·legalitat (art. 27 LJCA) davant l’òrgan judicial competent (no igual q recurs d’inconstitucionalitat) La potestat reglamentària de les Admin. territorials: Estat, CCAA i ens locals - Autonòmics: els EA atribueixen al respectiu govern la potestat reglamentària en termes molt semblants a la prevista a l’art. 97 CE. En aquest supòsit el reglament queda subordinat tant a les lleis de l’estat com a la llei autonòmica en funció de la distribució constitucional de competències. Tanmateix, quan els reglaments autonòmics desenvolupen una normativa bàsica de l’estat (en aplicació de les competències autonòmiques de desenvolupament legislatiu) no existeix una relació entre normes jurídiques (ppi jerarquia: el reglament completa la llei) sinó una relació entre dos ordenaments diferents. El marge de maniobra és major ja q en aquest supòsit l’Administració Autonòmica està exercitant la seva competència en allò q no és bàsic.
- Local: la relació d’aquests reglaments locals amb la legislació estatal no és exactament de jerarquia ja q respon a l’exercici de les seves potestats autònomes de les entitats locals (existeix una relació de competència en la seva regulació: s’han de respectar les competències de cada organisme) La potestat reglamentària de les Admin. no territorials Altres entitats públiques de caràcter no territorial tenen atribuïdes potestats reglamentàries, en l’àmbit de les seves competències. Excepcionalment aquesta potestat està garantida per la CE (p. ex. les universitats), tanmateix en la majoria dels supòsits la potestat reglamentària de les entitats no territorials deriva de les lleis q les creen i regulen. Totes aquestes normes reglamentàries, sigui quin sigui el seu contingut i denominació, es troben subordinats a la norma, gralment amb rang de llei, q crea i dota de competències a les entitats q les aprova. Tb es troben subordinades a les altres lleis i reglaments de gral aplicació.
Procediment d’elaboració de disposicions generals Les disposicions de caràcter gral són normes jurídiques i per a la seva aprovació s’estableix un procediment molt formalitzat: Espanya: està previst a la llei 50/1997, prové de la llei del 1954 de Procediment Administratiu i es trasllada a la legislació de comerç Catalunya: està previst a la llei de la presidència del govern i es complementa amb la 26/2010 sb règim jurídic i procediment de l’administració pública de Catalunya  Administració local: 7/85 sb bases de règim local.
 El decret legislatiu 3/2003 aprova la llei municipal i de règim local de Cat En base al ppi d’especialitat, la local és preferent a l’autonòmica. En el cas estatal serà directament la del govern. A Catalunya s’apliquen les autonòmiques i supletòriament les de l’estat.
Pel que fa a les funcions del govern trobem la potestat reglamentària, q té com a resultat una norma jurídica (no un acte administratiu) q denota la seva importància, té un procediment d’aprovació molt reglamentari q es basa en la justificació d’aquesta potestat en base a un procediment.
Quant a la Llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern: L’art. 9 fixa q el govern té competències en l’exercici de la matèria reglamentària i q els consellers tb poden dictar reglaments de desenvolupament. Jeràrquicament li correspon al president els de més elevat rang i als consellers les ordres (les circulars i instruccions de servei no són normes jurídiques pq no creen d. i obligacions ni són aprovades per un procediment públic). L’art. 40 diu la forma dels reglaments. Les disposicions q dicta el parlament són en forma de “decret” i dels consellers són en forma de “ordres”. Els decrets els signa el president, i si emanen del govern tb els signen els consellers que han fet la proposta. Si sol són del president, sol signa ell. Existeixen altres q aprova el president però com a proposta dels consellers, de manera q d’aquests firmen un o més. L’art. 41 disposa la jerarquia normativa, primer els decrets i després les ordres Com s’aprova? Títol IV de la Llei 26/2010, modificada per una llei “obnius” o “global”: Llei 10/2011 de 29 de desembre sb simplificació i millorament de la regulació normativa. Aquesta llei conté el procediment d’elaboració de disposicions reglamentàries, està previst als arts.
59-70. El procediment gral es converteix en supletori en els casos q hi ha un procediment específic, el qual està p. ex. en l’administració local. L’art. 60.1 (no modificat) es molesta en definir el q és un reglament per la legislació catalana: “s’entén per disposició reglamentària les de caràcter gral amb rang inferior a la llei dictades pel president o pels consellers de la Generalitat, q independentment del contingut, continguin normes q formin el sistema jurídic.
Aquest concepte és “als efectes q estableix aquest títol”, de manera q no és una definició vàlida i gral pel concepte de reglament a nivell català. Hi ha una mancança en dir q són reglaments de caràcter gral, hauria de dir q són normes jurídiques dictades pel govern, qualsevol q sigui la matèria de la q tracti (obvietat) i té unes limitacions: l’art. 40 de la Llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern dient q “als efectes q estableix aquest títol” fa q restin exclosos de la disposició reglamentària les instruccions, circulars o àrees de servei (són recomanacions o instruccions jeràrquiques q els alts caps de l’Administració donen als de baix) Pq no són normes jurídiques? Si ho són s’han d’aprovar d’acord un procediment públic i característic més important, i han de ser publicades.
P. ex. en el temps de la pesseta Espanya era l’autoritat monetària, bancaria i financera: el banc d’Espanya estava molt actualitzat i donava ordres a la resta, però com les ordres i circulars era aquella instrucció q dona un superior a un inferior treballador seu, els bancs restaven subordinats al banc d’Espanya. Les ha de controlar, però tradicionalment feia q les instruccions fossin ordres i utilitzant un tercer el q es deia era “donar instruccions”, establint d. i obligacions d’un altre. Una Caixa va impugnar això als tribunals pq no va complir l’ordre, defensant q una ordre q arriba al fax no se sap si és vàlida. El tribunal va dir q les circulars havien de ser “normes reglamentaries q es publiquin i s’aprovin”, tant per la seva accessibilitat (préstecs, tipus d’interès…) com pels d. i deures dels ciutadans: només a través d’una norma jurídica.
En l’àmbit del DP i del DA sancionador trobem les instruccions de la fiscalia, p. ex. donar instruccions relatives als mossos: l’ordre q dóna el director gral de la policia als mossos no te cap transcendència en la nostra vida, no ens afecta. És una instrucció de servei: no són normes, sinó circulars o ordres q no requereixen cap procediment. Tanmateix, la fiscalia no és el mateix: en el tema d’alcoholèmia, tradicionalment hi ha un límit mínim a partir del qual es produeix la infracció administrativa i un límit superior q si es supera cau en delicte. La fiscalia envia fax a tots els fiscals de les AP i aquestes a totes les comissaries: el límit màxim era 0.25, però en el seu moment van fixar 0.30 i 0.60 per delicte. Això, encara q sigui en positiu, afecta al ciutadà: no s’hauria de fer per fax, sinó per norma publicada. Aquesta instrucció és il·legal pq no és una norma, afecta als d. i deures dels ciutadans i contradiu el q diu una norma amb rang de llei. Tret d’això, les circulars són mers actes administratius q contenen informació de servei.
Els arts. 61 i ss fixen el procediment d’elaboració: deriva de més d’un parlament o si és de diferents parlaments ho promou el propi president, el vicepresident, el conseller en cap, etc.
segons qin sigui el model. L’apartat segon ens diu q en alguns casos es podrà demanar q tot el govern es pronuncií sobre la capacitat de dictar o no un reglament. En la tramitació hi ha un expedient inicial, q conté una sèrie de memòries previstes a l’art. 64. Cal l’emissió de determinats informes i dictàmens (arts. 62 i 63: s’ha d’incloure una disposició integra) L’art.
65 parla dels informes jurídics dels serveis jurídics del departament. L’art. 66, q tb ha estat modificat, conté la consulta interdepartamental. Els arts. 67 i 68 són els més importants pq el 67 inclou l’audiència i el 68 la exposició: s’haurà de consultar expressament aquells grups o entitats q tinguin interès directe, es pot prescindir del tràmit d’audiència si existeixen raons de interès públic q estiguin justificades. Són interessades les pnes individuals i els col·lectius q engloben pnes relacionades amb aquell fi (p. ex. si estem tramitant l’aprovació definitiva del POUM, els plans urbanístics són reglaments però tenen normativa especifica d’aprovació (seria una excepció) al POUM podem presentar obligacions les pnes individuals o els col·lectius q tinguin interès. Això significa q pot anar un col·lectiu i presentar una al·legació, no cal anar de ciutadà en ciutadà.
S’ha de sotmetre a audiència de les pnes interessades, i aquesta és la gran qüestió: qui són les pnes interessades? L’art. 67 fixa q es farà per mitjans electrònics i l’apartat sisè diu q no s’aplica aquest procediment pq com són domèstics no cal un procediment d’audiència, però per la resta si (p. ex. el servei militar és obligatori: el deure dels homes és defensar la pàtria, podria ser substituït per una prestació social per aquells homes q fessin objecció de consciència i tb havia voluntaris d’aquesta prestació social. Ho organitzava un reglament a més d’una audiència d’informació pública: s’anul·la el reglament i durant casi dos anys es segueix sense, fent q molts es quedin sense anar. El govern apel·la a la sala de remissió i li torna l’eficàcia al reglament pq no s’havia tingut en compte una entitat q tenia interès directe: la “milicaca”) El reglament té cert dèficit democràtic i s’ha de suplir establint una audiència dels ciutadans i les entitats. Així mateix hi ha la possibilitat de fer informació pública. A l’audiència es pregunta a pnes i entitats, i qualsevol pot opinar. A més, l’art. 69 estableix q cal un dictamen de la Comissió Jurídica Assessora en reglaments q siguin de desenvolupament de normes amb rang de llei o europees. Finalment, l’art. 70 diu q si les normes afecten als ens locals caldrà establir mitjans per tal q aquests participin en l’elaboració dels reglaments: això es fa actualment a través de la Comissió de Govern Local, un òrgan paritari d’igual nombre de membres entre els representants de la Generalitat i locals. Se’ls hi pregunta si els afecta: si el reglament no s’aprova, no s’ha de tirar endavant; i en cas contrari, almenys un dels representants locals l’ha d’aprovar.
TEMA 5.- EL DRET I L'ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA El concepte d'Administració pública Lligat al concepte de DA: com a mínim intervé una administració pública. Pel que fa al concepte formal, és important determinar si ens trobem davant d’una administració pq la manera de funcionar i els procediments són uns determinats. Tb ens podem trobar altres supòsits: Assimilació: són els q s’assimilen formalment a la administració però q no ho són = tots els ens constitucionals o estatutaris (Parlament, Sindicatura de Comptes, etc.) q tenen rang constitucional o estatutari no ho són pq l’administració és aquell aparell q depèn d’un òrgan executiu. Als efectes del seu funcionament i del regim jurídic del seu personal, s’entén com si fos una administració pública però realment no ho és (p. ex. mesa del parlament en suspendre les pagues de nadal pels funcionaris) Un altre gran grup d’assimilats a l’administració és l’Administració de Justícia: fa referència a jutges i magistrats q són independents. La manera d’organitzar jutges i fiscals no és una administració però com si ho fos pq tenen estatut propi i si el CGPJ no es reuneix, no hi ha prou amb q ho digui el ministre de justícia Aquelles entitats q no són administracions, no són pnes juridico-públiques (ens públics), normalment son juridico-privades però exerceixen funcions públiques.
S’assimilen: òrgans constitucionals, estatutaris... No són ens públics però s’ha de reconèixer q tenen funcions públiques, p. ex. col·legis professionals (es requereix col·legiació, sinó no poder exercir), funcions de control de la correcció de l’exercici de la professió delegades de l’administració als col·legis (són sistemes de garantia de la responsabilitat), administració corporativa (cambres de comerç i industria on la seva col·legiació no es obligatòria), agràries (com a tal a Catalunya no existeixen, eren una mena de sindicats únics q reunien representants dels treballadors en un òrgan), cofreries de pescadors (si q funciona), de la propietat, federacions esportives (si q funciona: has d’estar federat) o col·legis professionals (eren entitats privades q defensaven interessos públics i q exercien algunes competències administratives).
Com cal una regulació, en el cas d’advocats primer declaren la justícia gratuïta, es diu quins tenen dret i després els propis col·legis són els qui ordenen el torn d’ofici.
La tipologia dels ens públics i la teoria de l’òrgan El DA és la part del d. públic q regula la funció i el ordenament de les administracions públiques, els d. i deures dels administrats i la creació i organització de les administracions públiques i els seus administrats. Tot això ho regulen els òrgans constitucionals de la jurisdicció contenciós-administrativa. La potestat organitzativa de l’Estat ve distribuïda per la llei LOFGAE, és a dir, és la que regula l’organització de l’Administració pública, ja q té personalitat jurídica pròpia. Es divideix en òrgans administratius: elements funcionals de l’organització administrativa. Es diferencien de la organització administrativa pq exerciten una funció concreta, de tal manera q els actes q produeixen els òrgans és com si els hagués produït l’organització dels administratius (òrgan d’una o vàries pnes). Dins de l’òrgan es divideix en unitats, els llocs de treball segons escomesos, sota conjectura comú (unitat).
Les classes d'òrgans Segons la llei 39/1992 els òrgans administratius es divideixen segons: Titularitat  Unipersonals: una única pna  Col·legiats: pluralitat de pnes físiques - Funcions  Actius: tenen com a funció ppal prendre decisions i dictar resolucions  Consultius: assessoren ja sigui de forma científica, tècnica o jurídica la resta d’òrgans, dictant informes o dictàmens  Deliberants: assessoren però de manera no formalitzada (proposen iniciatives, intercanvien informació, reunions, etc.)  De control: vigilància o supervisió d’altres òrgans, formen part del sistema de control al que està sotmesa l’organització administrativa - Territorial (clàssica): és aquella formada per ens o òrgans q exerceixen la seva competència sb una part del territori. Quina competència? Aquella q tingui atribuïda en funció de la seva condició, lleis, estatuts, etc. Hi ha 3 tipus:  Administració estatal:  Central: una administració territorial estatal q exerceix la seva competència sb TOT el territori espanyol. Competència en funció de la matèria (p. ex. hisenda a tot Espanya). Trobem diferents òrgans: ministres, secretaria d’estat, etc.
 Perifèrica: és aquella territorial estatal q exerceix competències sb una part concreta del territori (p. ex. delegació de govern d’Espanya, que està a Tgn) Seu tant dins de la organització administrativa de la q prové com a qualsevol altre lloc del territori, la seva competència territorial la limita a una parcel·la administrativa (en l’exemple però tb amb delegacions dels ministeris en les províncies)  - Administració autonòmica:  Central: competències q li atribueixi la llei sb TOTA la CCAA (p.
ex. govern de Catalunya amb seu a Bcn)  Perifèrica: exerceix les seves competències sb una part del territori autonòmic (p. ex. delegació del govern català a Tgn)  Local (TEMA 9): està constituïda pel conjunt d’ens i òrgans q exerceixen les seves competències sb els termes locals i municipals. Regulada a la CE i a la Llei de bases de Regulació Local, és la més propera al ciutadà ja que es va intentar q hi hagués una administració més propera als individus per satisfer les necessitats bàsiques (si es fa des d’aquí atendrà més als problemes verdaders q no si es dirigeix des de Madrid). Tipus: Municipis (q no ajuntaments: part del municipi): són les administracions públiques territorialismes properes als ciutadans, satisfan les necessitats grals de la societat (p.
ex. abastiment d’aigua, transports públics, recollida de brosses, etc.) Aquestes administracions exerceixen competències únicament sb el terme municipal, no poden fer cap acte administratiu q afecti al municipi veí. Els municipis es divideixen en òrgans:  Ajuntament: amb departaments (ple, alcalde, arquitecte municipal, etc.)  Altres ens: comarca, consorcis locals o mancomunitats (associacions voluntàries) per satisfer o donar un servei d’interès públic  Entitats metropolitanes: p.
ex.
l’àrea metropolitana de Bcn q organitza el transport de tota l’àrea de Bcn  Províncies o diputacions provincials: on exerceixen competències Institucionals: són aquelles creades per una administració territorial per gestionar un fi públic; el q importa és el servei q presta, la seva finalitat (no el territori)  Autònoms: ens de d. públic creats per llei per la realització d’una determinada activitat o prestació d’un servei públic. Característiques essencials:  Es creen mitjançant llei o prèvia autorització legal  Depenen (estan adscrits) a una administració territorial per a q realitzi un servei o activitat pública (p. ex. a INS se’ls permet crear organismes autònoms de sanitat q col·laborin, vinculats a ella i sota el control de l’administració territorial)  Es sotmeten plenament al DA i a la Llei 30/1992  Tenen personalitat jurídica i encara q estiguin vinculats a una administració territorial tenen autonomia suficient per actuar i gestionar-se  Estatut propi amb d. i obligacions  Tenen bens mobles i immobles propis (patrimoni de l’administració territorial: l’usa per actuar)  Administració Corporativa: està més allunyada de les territorials q a.
 Col·legis professionals: entitats de d. públic q tenen naturalesa dual: part de d. públic i part de d. privat. Funcions públiques més importants sotmeses al DA: organització de l’exercici de la professió (mitjançant llei l’exercici, assistència col·legiats), funció disciplinària (normes ontològiques). Funcions privades:  - convenis, contractes, etc. Pnes q treballen en col·legis son empleats laborals (no funcionaris) Càmeres de comerç, indústria i navegació, i càmeres agràries: entitats de d. públic de naturalesa dual, s’integren pels membres per la defensa dels seus propis interessos (d. públic i d.
privat)  Entitats públiques empresarials / administracions instrumentals: ens de d. públic q per norma gral actua sotmesa al d. privat, com a instrument de l’administració pública per realitzar segons quines activitats. Característiques:  Es creen per la realització d’activitats econòmiques-empresarials o per la prestació de serveis públics de contingut econòmic (p.
ex. aeroports de Bcn, RENFE, etc.)  Són ens de d. públic dotats de personalitat jurídica pròpia, encara q vinculats a una administració pública territorial q les dirigeix i controla, fiscalitza el seu funcionament, etc. (p. ex. guarderia: gestió indirecta a través d’una entitat privada però sota el sotmetiment de control de l’administració pública pq ofereix un servei públic)  Ordinàriament es sotmeten al d. privat per la fugida del DA: tot acte o negoci q facin sb d. privat ho controlarà el d. civil (fa concurs i li dona tota l’empresa, s’aplica més d. privat i menys DA)  Excepcionalment exerceix funcions públiques: llavors sotmeses a DA, gestió directa per l’administració pública (p. ex. contractació administrativa)  Societats de d. privat: capital públic dels ciutadans per satisfer un servei d’interès gral o prestar un servei públic, creats per l’administració territorial o institucional i q es constitueixen sota la forma de d.
mercantil. Quan es creen és mitjançant la constitució d’una associació mercantil (+S.A., S.L.) p. ex. Sagessa   Fundacions públiques Consorcis Neutrals o independents: part del sector es torna molt rellevant i comença a afecta a tot el món p. ex. Comissió Nacional del Mercat de Valors, es crea per garantir un correcte funcionament del mercat davant dels operadors (frenar abusos, etc.) ***Manual de Lluis Cosculluela Muntané TEMA 6.- ELS PRINCIPIS DE L'ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA Aquests ppis ens serveixen tant per establir criteris d’organització territorial com per establir criteris d’organització administrativa. Quan estudiem cada una de les administracions el q estudiarem és la organització administrativa, per tal de veure com s’organitzen les relacions entre aquests.
El principi de competència: competència material i competència funcional Aquest principi actua enfrontat amb el ppi de jerarquia: vist com a ppi vertical, hi ha una relació de subordinació. És un concepte tradicional provinent del d. romà canònic, q arriba a través de Napoleó. Pel cas contrari, el ppi de competència és anomenat ppi horitzontal pq organitza d’acord amb la temàtica, no hi ha una relació de subordinació o de superioritat sinó una distribució a través de la especificitat (en una o altra temàtica / en una o altra funció).
Entre les normes amb rang de llei no hi ha jerarquia, hi ha competència: la CE diu quines matèries s’han de regular per LO i quines s’han de regular per llei ordinària. Amb l’EAC i la CE sabem quines matèries han de regular-se per llei autonòmica i quines per llei estatal.
Distingim dos tipus de competència: Material: p. ex. Generalitat té competència en matèria de cultura i d’agricultura, però no en afers exteriors pq la té l’estat Funcional: p. ex. si agafem l’agricultura com a matèria, podem donar subvencions.
Subvencionar és una competència funcional: funcionalitat sb la matèria, fins on abasta el p. de la matèria (donar llicències per obrir granja, etc.). Tot això són funcions: sancionadora, autoritzadora… Passa igual amb la pesca: subvencionar, sancionar, donar llicències… (funcions q s’apliquen sb les diferents matèries) La irrenunciabilitat de les competències i les seves excepcions - Llei 30/1992 de 26 de novembre: temes de procediment - Llei 26/2010 de procediment i regim jurídic de les admin. públiques de Cat L’art. 12 d’aquesta última llei diu explícitament q “la competència és irrenunciable i s’exercirà pels òrgans administratius q la tinguin atribuïda”. Cal destacar q la gestió i la suplència no suposen un canvi de titularitat, encara q si dels elements determinants del seu exercici en cada cas. Hi ha dues idees sb la irrenunciabilitat: Suposa q es pugui exigir a qui té la obligació el seu compliment (p. ex. Cat no pot dir q no vol pesca i q ho faci l’estat) Té excepcions: delegació i avocació (art. 15) S’ha de distingir entre la titularitat d’una competència i el seu exercici, p. ex: jutges i alcaldes poden celebrar matrimonis, llei els atribueix (mentre no s’aprova llei q permet casar als notaris) L’alcalde té la titularitat de la competència, però al ppi del mandat delega la competència als regidors: no es canvia la titularitat. Comporta 2 idees: Titular és a qui podem exigir i qui ha d’encarregar-se’n (ell decideix si delegar la competència) En la delegació i l’avocació la titularitat la manté qui és competent, i el q canvia és qui la exerceix.
L’art. 13 fa referencia a la delegació: els òrgans de les diferents administracions públiques poden delegar en altres òrgans l’exercici de competències q tenen atribuïdes, sempre i quan no siguin dependents (no comporta un canvi de titularitat). La delegació no és possible en determinades matèries, ens interessen bàsicament 2: L’art. 13.2 ens diu q no es poden delegar l’adopció de disposicions grals a la Junta de Govern o tampoc recursos en òrgans administratius q hagin dictat actes objecte de recurs (no delegar reglaments ni recursos) Quan es dicti un recurs per delegació, si el ciutadà no està d’acord: com si l’alcalde no se n’hagués de refiar del regidor; l’alcalde com a titular té la facultat de revisar el recurs.
Norma de d. romà: “no és possible subdelegar allò q ha estat delegat” Tb ens diu q la delegació és essencialment revocable: li puc prendre la delegació en qualsevol moment pq no és competència del regidor sinó de l’alcalde - L’art. 13.3 ens diu q la delegació té q ser publicada en els diaris oficials corresponents segons l’àmbit territorial de l’administració q es tracti (p. ex. si és l’ajuntament serà el butlletí oficial de la província, si és la Generalitat serà al DOG, si és l’Estat serà al BOE, etc.) L’art. 14 ve del mateix concepte llatí “a vocare”: revocació és invertir una delegació i avocació és q un òrgan superior pot en qualsevol moment decidir alguna cosa q sigui competència d’un òrgan inferior (no oblidem q estem a l’administració, q és una estructura jeràrquica). Ens diu q els òrgans superiors podran avocar coneixement d’un assumpte, una resolució del qual correspongui ordinàriament o per delegació als seus òrgans administratius dependents (p. ex. competència de dictar llicències de pesca és de la direcció gral (directora de pesca), el conseller (q està per sb) creu q hauria de ser seva: explicitar raons, es pot donar sense q hi hagi delegació (revocació gral) o en cas q hi hagi seria una mena de “revocació singular”, li avoquem un cas concret.
Els arts. 15, 16 i 17 ens parlen d’altres supòsits on tampoc hi ha alteració de la competència: Art. 15 sb encomanació de gestió: p. ex. l’alcalde dóna l’exercici per obrir un afterwer a un regidor, com aquest necessita dades tècniques q no té ho encarrega a una comissió tècnica Art. 16: la competència la dóna l’alcalde però qui firma és el regidor (no es pot a les competències de caràcter sancionador) Art. 17 ens diu q la suplència no afecta en cap cas a la competència, el q fem és substituir els titulars de l’òrgan: l’òrgan existeix sempre ja q té vida administrativa pròpia independent de la pna q s’ocupi, encara q qui ho dirigeixi no estigui: fa funcions de direcció qui ocupa l’òrgan). Com la competència és irrenunciable, no de la pna sinó de l’òrgan, funciona amb independència de pnes titulars. La suplència garanteix q no hi hagi un buit de poder.
***El principi de jerarquia El principi d'autonomia Hem de parlar de dos conceptes parells: autonomia política i administrativa. En conseqüència, hem de parlar tb de descentralització política i administrativa. En base a CE es creen les CAAA en un procés de descentralització política i els atorga autonomia política. Una CCAA te autonomia política i administrativa, però p. ex. l’ajuntament sol té autonomia administrativa per gestionar necessitats de serveis, prestacions de les pnes, etc. però no té índole política. La conseqüència és q a Catalunya el parlament té potestat legislativa i el govern potestat reglamentaria. En canvi, els ajuntaments sol potestat reglamentaria: si crea una entitat municipal descentralitzada (EMD) li dóna capacitat de autonomia.
Les grans opcions organitzatives: centralització i descentralització, concentració i desconcentració L’art. 12.1 ens parla de la concentració: la delegació és entre òrgans de les diferents administracions públiques = delegació administrativa. Tb és possible una delegació interadministrativa: els òrgans d’una administració deleguen en òrgans d’una altra administració, p. ex. Generalitat – ajuntaments. L’art. 12.2 ens aporta un altre concepte: desconcentració = titularitat i exercici de les competències atribuïdes a òrgans administratius poden ser descentralitzades a altres òrgans, transferint tant la titularitat com l’exercici. La desconcentració és possible, es fa a vegades sobretot per estalviar-se un problema q és q les competències sancionadores no són delegables, i per tant moltes vegades s’ha utilitzat una forma d’avocació. L’art. 12 remet a l’art. 127.2, q ens diu q la conseqüència és q les disposicions sancionadores no es poden delegar. L’art. 16.4 fixa q no pot haver cap delegació de signatura en disposicions de caràcter sancionador, s’utilitza la desconcentració pq com no es pot delegar se li dóna i ja està. L’art. 12.2 ens diu q la desconcentració és sempre dins de l’administració, entre òrgans.
Els principis de col·laboració, coordinació i cooperació entre Admin. publiques La col·laboració és de caràcter merament informatiu, p. ex. aquí a Tgn ens asseiem en una taula tots aquells ens o entitats q fem formació pels graduats. La coordinació permet establir pautes comunes q permetin guanyar-hi a tothom, acordem q cadascun de nosaltres farà el q té previst, però si acorda col·laborar en fer una formació conjunta pels màsters o postgraus la coordinació es distribuirà per matèries, per tal q dos no facin el mateix. Fent un treball conjunt organitzen el postgrau, cooperant.
TEMA 9.- L'ADMINISTRACIÓ LOCAL ***Els orígens i l'evolució històrica El plantejament constitucional i estatutari a Catalunya Pel q fa al model territorial q tenim a Catalunya, la CE configura com a ens locals necessaris els municipis i les províncies, permetent q les CCAA en creïn d’altres en l’art. 140 CE, en relació amb els arts. 137 i 138 (organitzen segons els respectius interessos). L’art. 138 fa referència al tema de les CCAA i els arts. 140 i ss als temes d’organització local. L’EAC de 1979 va crear les comarques com a ens supramunicipals, però a la vegada amb un caràcter infraprovincial (agrupant municipis per sota de la província) aquest és el model q tenim ara a l’EAC de 2006, un model d’ens locals bàsics q qualsevol pam de terra de Catalunya ha d’estar necessàriament dins d’una comarca, una província, etc. Hi ha municipis (ajuntaments), comarques (consells comarcals) i províncies (l’administració de les quals pertany a les diputacions). Aquest és l’esquema vigent fruit de l’EAC de 1979, curiosament tenim vigent un nou EAC de 2006: aquest crea una altra estructura q ha d substituir l’estructura estatal. Tenim igual els municipis regits per ajuntaments i les comarques regides per consells comarcals, però desprès apareix un nou àmbit territorial: la vegueria. Aquí és molt important la Sts 31/2010 ja q marca el ppi de la situació de desafecció. Amb la Sts tècnicament Catalunya té menys competències q amb l’EAC de 1979, però altra cosa és q se li hagi fet cas. Pel q fa a l’administració local diu q Catalunya s’organitza de forma supramunicipal en la vegueria, i abans en la comarca.
Q passa amb la província? Aquesta té com a ens locals la diputació i és un àmbit territorial d’organització de l’Estat. Funcions: - Com a àmbit d’organització dels serveis q l’Estat presta en el territori de Catalunya - És la circumscripció electoral per les eleccions grals de l’Estat - És un àmbit territorial de caràcter local-supramunicipal: regida per una diputació (funció doble/mixta, TC ha dit q els ens locals tenen caràcter bifront: depenen de l’Estat i de CCAA) - És tb la circumscripció electoral mitjançant la qual s’escull els diputats del parlament de Catalunya. Fa anys q es diu q s’hauria d’aprovar una llei catalana però no hi ha consens polític suficient per fer-ho, com tothom té por de perdre al final es queden amb el model actual. És curiós pq des de q es creen les províncies amb de Burgos aquesta divisió és contestada pel catalanisme polític pq suposa un final definitiu de la organització pròpia, q ja havia començat amb el Decret de Nova Planta de 1714. Es crea un nou esquema quan després de Napoleó s’organitza Espanya en províncies; el catalanisme polític havia cregut q la província no havia de ser l’àmbit d’organització de Catalunya. L’any 1931 es proclama la República i el 1932 s’aprova l’EAC ja q el govern de la Generalitat busca una organització diferent i més pròpia: acaba apostant per la comarca (projecte encarregat a Pau Vila).
Aquest model comarcal no s’aprova formalment i no arriba a implantar-se pq la guerra civil acaba amb el règim de Catalunya, el model comarcal es basava en aquells nuclis de població en els quals s’establien els mercats i q tenien posició central (la mesura era un dia de trajecte en cavall fins allà des de qualsevol poble). El model de 1932 és el q es copia en el de 1979 pq tècnicament i fins 1987 no s’aprova una llei d’organització comarcal. El 1979 s’usa aquest mateix però amb 3 comarques noves: l’Alt Pirineu, Pla de l’Estany i ...
L’EAC del 06 canvia la comarca com a ens basic de caràcter supramunicipal per la vegueria, implantant-ho en el model estatal: hem d’estudiar tb la Sts 31/2010. Actualment Catalunya s’organitza bàsicament en municipis i vegueries, però les comarques es mantenen com a ens de prestació de serveis. Tanmateix, la realitat és q no hi ha vegueries i q les comarques continuen sent l’entitat supramunicipal pròpia de Catalunya. No estem complint l’EAC pq aquest volia agafar les 4 funcions de la província, mantenir les estatals i les altres 2 (autonòmica o estatal-autonòmica) volia passar-les a les vegueries. D’aquesta manera hi hauria les províncies com a organització estatal i circumscripcions electorals estatals, i les vegueries com a àmbit d’administració local (“Consell de Vegueries”) substituent les diputacions i com a circumscripcions pel parlament de Catalunya. A més, afegir una nova: un àmbit de prestació de la Generalitat. La vegueria seria un ens locals amb el Consell de Vegueries, com a circumscripció electoral, però com no tenim una llei l’àmbit de prestació està deslocalitzada dels serveis de la Generalitat. Aquest és el model q hauríem d tenir. El govern q té data d caducitat va crear una comissió q estudiés com s’hauria d’implantar a Cat el q diu l’EAC, encarregats per l’antic govern tripartit, sb una nova organització territorial.
Tanmateix, no va arribar a aprovar-ho i va crear una nova comissió q tampoc ha pogut tirar endavant un altre projecte (govern dissolt, no és el moment) + lleis i altres textos, *manual La tipologia dels ens locals: obligatoris i no obligatoris (TEMA 5) TEMA 14. L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA I LA LLEI El principi de legalitat El d. privat fonamenta la seva disciplina en dos grans ppis: el de l’autonomia de la voluntat i el de la llibertat de pactes. Això té a veure amb q l’origen del nostre sistema jurídic és l’origen liberal: el liberalisme posa en valor la pna, l’individu, fent q passi a ser l’eix ppal del sistema. Per tant, les relacions privades es basen en l’individu: si aquest té capacitats, les ha d’exercir. Aquest substrat del pensament liberal fa q el ppi d’autonomia de la voluntat sigui bàsic: llibertat de decidir, “libre albedrío”. Paral·lelament en el seus inicis tb comença un d.
públic q es fonamenta en q les pnes són lliures i iguals per decidir, la igualtat real de les parts (no pot suposar q hi hagi una relació de subordinació). Aquest pensament crea una dimensió col·lectiva o social de l’individu, l’estat o administració; es diferencia en q en el primer estadi individual cada un aspira a la realització dels seus interessos individuals. En canvi a la dimensió col·lectiva tenim un ens, l’Administració, amb aspiracions de caràcter gral: pretén pensar en tothom (pnes subsidiàries). Una de les seves funcions és establir un sistema de reequilibri dels d. i deures de tots, es pensa en una satisfacció gral de la ciutadania. Aquesta missió superior comporta q necessàriament l’administració es situï en un pla de desigualtat.
D’aquí s’extreuen vàries idees: En d. privat hi ha igualtat de les parts, mentre que en d. públic hi ha desigualtat En d. privat hi ha llibertat de pactes, però en d. públic no: la gran diferència radica en q l’autonomia de la voluntat té com a contraposició la legalitat.
La llibertat, q és el fonament del sistema, només pot estar limitada o restringida per la llei, la qual prové del parlament: és qui limita la llibertat i ha d’estar per sobre de tot allò q es l’organització col·lectiva de la societat, la dimensió publica de l’individu. Ha arribat un moment q la col·lectiva s’ha menjat la dimensió individual, amb el socialisme i el comunisme tot és l’estat (com a contraposició total al liberalisme). Concorren exactament sb aquesta línia el comunisme clàssic vs. l’ultraconservadorisme, i al mig d’aquesta línia hem de situar els diferents pensaments polítics. No es parla d’àmbit polític, sinó d’àmbit o dimensió personal. Això no es artificial ni absolut: el nostre sistema té la gracia de q consta de les dues dimensions; la col·lectiva ha d’estar controlada per l’individu i el ciutadà. Ho controla a través del parlament i de la llei: no hi ha llibertat de pactes, sinó legalitat i sotmetiment a aquesta. Només es poden celebrar aquells pactes q expressa la llei. Tota l’actuació dels p.
públics / estat ha d’estar sotmesa en tot moment a la llei.
Això ens portarà a plantejar-nos q en l’àmbit de d. privat, la llibertat ens permet fer tot allò q no està prohibit, amb la concepció de llibertat de John Stuart Mill. En canvi, en l’àmbit de d.
públic només l’administració podrà realitzar allò q està permès per una llei. Automàticament sorgeix una pregunta: el q no està regulat en d. privat és lliure, però en d. públic? el q no està regulat no es pot fer. Si hi ha un àmbit o qüestió no prevista q no està regulat, com funciona? Quan trobem una llacuna de dret amb d. privat no hi ha problema, però amb d.
públic hem d’anar als sistemes d’integració, q són bàsicament els ppis grals: no hi ha costum, jurisprudència. Els forats del sistema s’integren a través dels ppis grals del d. El ppi q funciona és el de horror vacui: no s’admet q hi hagi buits pq les llacunes no deixen funcionar el sistema. Per tant, ha de tenir la capacitat d’autointegrar-se en cada moment, per resoldre els buits. Tb hem de veure q els ppis grals no tenen tanta capacitat integradora en d. privat, no podem fer-li fer a l’administració una cosa q no està prevista: els ppis funcionen per aclarir el sistema, però no per inventar-lo de nou. Si no tenim una norma escrita, l’administració no podrà funcionar: aquesta és la garantia de tancament del sistema.
Si no hi ha una norma escrita, el poble no pot controlar; no s’admet la integració pura i dura.
Les potestats administratives La llei, entesa en majúscules com a norma escrita, suposa aclarir o donar contingut al q diu la CE. Els reglaments completen el q diuen les lleis. Què diuen les lleis? Posem un exemple: l’art. 27 CE fixa el d. i deure a l’educació, aquest és el ppi q esta establert a la norma ff, l’objectiu constitucional i el paràmetre al q tot el sistema tendeix. Cal q una llei ens digui q és l’ensenyament basic i efectivament, així ho la LODE, q li dona contingut: l’ensenyament basic i gratuït és dels 3 als 16 anys. Com es gratuït, la pròpia llei diu q l’administració haurà de garantir q per a cada nen en aquesta edat existeixi la possibilitat d’una plaça publica i gratuïta. Raonament: si no hi ha una plaça publica el sistema ha d’establir un concert, el qual ha de respectar el mateix model q el sistema públic. Les escoles concertades, i fins i tot les privades, haurien de funcionar com les públiques pq la llei és igual per tots, el model legal és únic. Automàticament, si ha de ser gratuït i obligatori, tenen q haver-hi escoles construïdes pels p. públics. A on? La pròpia llei, la LODE, diu q es construiran als municipis on convingui i q les finques o solars els cediran els ajuntaments. Com obté aquest solar l’ajuntament? De 3 maneres: Ja el tenia o l’havia adquirit Li havien cedit o donat intervivos o per herència mortis causa L’havia obtingut per una cessió obligatòria Sinó, com la pot adquirir? Per expropiació. La llei d’educació habilita indirectament a l’ajuntament per a que pugui expropiar el sòl si no pot obtenir-lo duna altra manera.
L’expropiació només es justifica com a potestat si darrere hi ha una finalitat, és a dir, per assolir un be o interès gral: és aquell mitjà o mecanisme jurídic q permet a l’administració assolir els objectius de caràcter gral q li fixa la LLEI i q sovint suposa un apoderament q situa l’administració en un pla de desigualtat en relació amb el ciutadà. Són els mitjans, mecanismes jurídics o instruments, q en definitiva funcionen i posen en un nivell diferent l’administració i l’administrat. Això on es veu més clar és en la potestat expropietària, però tb es veu en moltes altres potestats: p. ex. potestat tributària (el parlament a través de la llei habilita l’administració per tal de q recapti i cobri uns diners, q contribuiran al manteniment d’aquell llindar de satisfacció i benestar dels ciutadans. Els apoderaments q s’atribueixen a l’administració no se’ls donen als particulars: això demostra la desigualtat entre uns i altres dins del d. públic. Les anomenen sovint “potestats desorbitants” o “privilegis administratius” pq realment situen a l’administració en un pla de supraordenació sb els ciutadans.
Tipologia: potestats reglades i potestats discrecionals Hi ha diferents tipologies segons la seva naturalesa, el llistat és immens: p. ex. potestat tributaria, recaptatòria, sancionadora, disciplinaria, de recuperació d’ofici dels béns ocupats, de “deslinde” atermenament de les propietats públiques, de remissió d’ofici dels actes, etc.
Totes aquestes potestats tenen com a finalitat el de garantir aquesta situació de supraordenació de l’administració sobre els ciutadans. D’entre aquestes tipologies n’hi ha una q interessa molt, aquella q distingeix en relació a l’àmbit de decisió q té l’administració: és la q distingeix entre les potestats discrecionals i les reglades. Allò q primer cal dir és q el concepte discrecional no té res a veure amb el concepte “arbitrarietat o arbitrari”, són coses diferents. L’arbitrarietat és l’absència de control, de regulació, etc. o el menysteniment.
Arbitrarietat vol dir actuar amb absolut despreci de qualsevol tipus de regulació, no sol d’una norma jurídica sinó tb ètica o moral (p. ex. cas en q es vol llogar un local, l’administració en els 5 o 10 primers dies pot venir i mirar si compleix les condicions de seguretat, d’aïllament sonor, sortida de fums, d’incendis, etc. Però ve l’inspector i tanca el local pq el propietari és de l’oposició; això es absolutament arbitrari, un absolut despreci de la legalitat). Si es pot arribar a demostrar q és un acte arbitrari, en DP això resta tipificat com a prevaricació, “dictar a sabiendas una resolución manifiestamente injusta”. A diferència de l’arbitrarietat, trobem la discrecionalitat.
Potestat reglada: és aquella on tots els extrems estan previstos a la llei (p. ex. si compleixo certs requisits puc obrir una fàbrica, com és una activitat contaminant requereix una llicència i no es pot obrir fins q l’administració ho autoritza; això deriva d’una potestat reglada, és a dir, sotmesa a unes regles). No s’ha de confondre amb la potestat regulada: totes les potestats estan regulades i previstes a la llei, però la potestat reglada vol dir q està sotmesa a unes regles, a la llei, i la voluntat de l’administració no intervé. L’administració decideix sobre la llibertat d’empresa i no pot establir limitacions, o en tot cas molt poques, derivades de criteris de seguretat, etc. però el q prima és la llibertat d’empresa. Tots els extrems estan previstos a la llei: es automàtica.
Potestat discrecional: conté un conjunt d’elements q ens fan pensar q són reglades, però al final hi ha la capacitat de l’administració per decidir, p. ex. hem obert un bar i volem posar una terrassa. Un cop complerts els elements reglats de la potestat, l’administració té q decidir i depèn del q digui la norma: pot ser un concurs, qui primer ho demani, pot no estar previst, etc. Però en qualsevol cas, hi ha un àmbit de decisió. L’administració té plenes capacitats pq esta actuant sobre sòl públic, com es de tothom i el q estem decidint es donar-li a uns senyors un espai q serà del seu negoci, estem limitant els ciutadans pq tothom té d. a passejar per aquell lloc. Aquí el q mana és q és propietat pública: com l’administració administra el q és de tots, pot decidir donar-li un espai a una pna i q aquest a canvi pagui tributs a l’ajuntament. L’aprofitament privatiu en mans d’un es compensa a través d’un cànon, pagant diners q aniran a la bossa comuna de tots: socialitzar el dany. La gran part dels elements són reglats, però després ens queda una part discrecional on l’administració té capacitat de decisió. Quina decisió? Una dins del marc de la llei, no pot ser arbitraria.
La discrecionalitat administrativa: concepte, límits i control És aquella capacitat q té l’administració en certs casos per triar una opció o una altra, totes elles perfectament legals. En un sistema com el nostre on regeix el ppi de legalitat, la discrecionalitat no agrada i no hauria de funcionar així: hauria d’estar tot previst a la llei, encara q si fos així no hi hauria disposició política (=es pot fer tot allò previst en llei sense limitacions). En canvi en la disposició tècnica o administrativa estem parlant de supòsits molt concrets en el quals s’adopta o no una decisió en base a un posicionament. Decideixi el q decideixi, el posicionament ha d’estar motivat.
La discrecionalitat permet triar a l’administració entre diferents possibilitats igualment valides, però comporta l’obligació de q s’han de motivar. El ciutadà te d. a saber pq si o pq no una cosa és o no és: això es la discrecionalitat administrativa. Malgrat tot, l’OJ ha tendit sempre a limitar la discrecionalitat administrativa. Aquella idea del ppi democràtic i del ppi de legalitat ha volgut sempre restringir la discrecionalitat administrativa, en base a tres sistemes: Control dels elements reglats: p. ex. per obrir una terrassa cal tenir obert un local, amb llicència. Abans de discutir si li donem o no una terrassa, hem de controlar primer si realment els elements reglats s’ajusten a la realitat (si té llicència) En d. privat seria la diligencia d’un bon pare, en DA un bon administrador / Proposició en conjunt mes avantatjosa: p. ex. en un concurs s’ha de triar l’oferta més avantatjosa, són conceptes jurídics indeterminats (origen en sistema alemany) D’entrada no se sap, cal veure dintre de les diferents possibilitats quina és la correcta, només hi ha una. Prima més el preu, la qualitat, etc.? De les diferents maneres d’actuar només una és la correcta.
Discrecionalitat tècnica: és quan la discrecionalitat es sotmet a un criteri tècnic.
Només hi ha una única resolució, p. ex. per on podem passar una carretera? Un enginyer decidirà tècnicament quin és el traçat més adient / quan es crea un tribunal, un cop complerts els requisits cal determinar qui l’ocupa: ho sotmet a una opinió tècnica, crea un tribunal q dona opinió, la més adequada. I si no es així, els jutges diran q és una altra.
TEMA 15. L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA COM A POTENTIOR PERSONAE.
L'Administració pública i els tribunals de justícia L’Administració té una peculiar posició jurídica envers els tribunals ja q no és un subjecte qualsevol, i per tant manté una posició q difereix essencialment de la pròpia de la resta de subjectes. Aquí resta el nucli més important dels seus privilegis: compararem les característiques d’aquesta situació de l’Administració de justícia amb la q és pròpia dels subjectes privats.
Els privilegis de l'Administració pública No necessita sotmetre les seves pretensions a un judici declaratiu per fer-les executòries: hi ha una fase declarativa i una altra executiva, tot ciutadà ha d’acudir als Tribunals i no per ell mateix imposar justícia Les seves decisions són executòries per pròpia autoritat L’impugnació no suspèn per si mateixa aquesta executorietat Si els obligats no compleixen: l’administració no necessita la intervenció judicial pq pot emprar la execució forçosa (art. 95 LPC) No està sotmesa als Tribunals en qualsevol moment o oportunitat: quan l’administració pretén declarar o fer valer la seva posició no és necessari iniciar aquest tipus d’acció mitjançant els interdictes, ja q la seva pròpia coacció administrativa li resulta suficient per protegir la seva posició (p. ex. acció reivindicatòria) L’acció administrativa crea o remou estats possessoris: en base a l’art. 101 LPC “no s’admetran interdictes” pq pot utilitzar la seva pròpia coacció El principi d'autotutela administrativa: evolució i classes El sistema posicional de l’Administració respecte als Tribunals ha d’explicar-se com un sistema d’autotutela: “l’Administració està capacitada com a subjecte de d. per tutelar per si mateixa les seves pròpies situacions jurídiques, fins i tot les seves pretensions innovatives del status quo, eximint-se d’aquesta manera de la necessitat –com la resta de subjectes- de recavar una tutela judicial. En paraules de E. GARCÍA DE ENTERRIA “és aquest ppi d’autotutela el q és capaç d’explicar en unitat tot aquest complex sistema posicional, encara q té trets singulars q la separen dels fenòmens de l’autotutela privada q coneix l’ordenament”: és lo q regeix tot el sistema posicional de l’Administració respecte als Tribunals.
Pel q fa a la singularitat de l’autotutela administrativa respecte a la privada, cal esmenar q l’autotutela privada és excepcional pq contradiu el ppi gral de tutela judicial i precisa d’un reconeixement legal explícit (casos complerts i molt tasats) i no és obligatòria, ja q és actuable a iniciativa d’un subjecte i per la seva voluntat. El jutge pot intervenir en tots els supòsits de l’autotutela privada si qui està legitimat s’ho demana, ja sigui anticipadament per prohibir-la, durant el seu exercici o després. Es tracta d’un d. subjectiu q permet prescindir del jutge, a més de fer q el jutge conservi íntegre el seu poder per verificar la legalitat del seu ús (p. ex. estat de necessitat, legítima defensa, etc.) Tanmateix, aquestes característiques es troben absents en l’administrativa pq és gral (en tots els casos) i el jutge sol pot interferir en un moment molt concret del seu desenvolupament (el paper del jutge és revisori i s’articularà mitjançant la contenciósadministrativa). Pel q fa a la generalitat de l’autotutela, l’art. 94 LPC reconeix la força executiva amb caràcter gral “excepte q en una disposició s’estableixi el contrari o necessitin aprovació o autorització superior”: acte administratiu. No està complert o li falta un requisit d’eficàcia si està condicionat a l’aprovació o autorització superior, però en quant aquests actes es produeixin gaudiran de la mateixa executorietat. Trobem la mateixa generalitat en la definició del interdictum propium: figura q sorgeix quan l’administració té capacitat envers un tercer de protegir la seva possessió (art. 101 CE). El jutge ha de respectar la realització íntegra (declarativa i executiva) per l’administració de la seva potestat d’autotutela: únicament podrà intervenir quan l’autotutela declarativa estigui ja produïda i precisament per verificar si la mateixa –considerada en la seva singularitat- s’ajusta o no al d. material aplicable (ppi de l’acte previ + caràcter revisor del procediment contenciós-administratiu + no paralització de la execució).
Quant a la justificació de l’autotutela administrativa, es troba en l’eficàcia de la gestió dels serveis i assumptes públics q té confiada l’administració (art. 103 CE). La doctrina diu q no seria eficaç q l’administració cada cop q s’oposés a un tercer tingués q acudir als tribunals.
Tb existeixen altres sistemes jurídics com l’anglosaxó q no es regeixen per aquest ppi d’autotutela, sinó q actuen d’altra manera. En conseqüència, la justificació únicament ens serveix en el nostre model jurídic occidental.
En aquest punt trobem la distinció genèrica entre l’autotutela conservativa i l’agressiva, procedent de BETTI i molt rellevant per apreciar des d’una perspectiva material l’amplitud de la autotutela administrativa: Conservativa: protegeix una situació donada, resisteix a la pretensió d’un tercer d’alterar aquesta situació, p. ex. interdictum propium (protecció de les seves situacions possessòries per mitjà de coacció) Agressiva: conducta positiva q té per resultat una mutació en l’actual estat de coses, p. ex. acció directa sb el patrimoni de l’obligat (procediment d’apremi: art. 97 LPC), resolució d’un contracte, etc.
*En l’autotutela l’administració avarca tant el judici declaratiu com l’executiu, se li atorga un camp ampli Pel q fa a l’autotutela declarativa i la presumpció de legalitat dels actes administratius: Tots els actes administratius, excepte aquelles q expressament la llei ho negui, són executoris encara q un altre subjecte discrepi (declarativa com a excepció singular) Això s’aplica a tots els actes de l’administració, ja sigui en protecció d’una situació preexistent, innovatives o inclús gravoses (p. ex. sancionadora) La decisió administrativa es beneficia d’una presumpció de legalitat: la fa d’obligat compliment sense necessitat d’obtenir una Sts declarativa prèvia Diverses conseqüències d’aquesta presumpció de legalitat:  Art. 57.1 LPC: “els actes de les administracions públiques es presumiran vàlids i produiran efectes des de la data en q es dictin” –notificació És iuris tantum i no definitiva: no té com una Sts el “valor de cosa jutjada” però sí “força de cosa decidida” (VEDEL)  Els ciutadans queden gravats amb la càrrega de recórrer per desfer aquesta presumpció, ja q aquesta sol es destrueix amb la Sts final (admet prova contrària però la càrrega la té l’administrat: és aquest, si no està conforme, qui ha d’acudir als Tribunals)  Aquest desplaçament de la càrrega d’accionar no implica tb un desplaçament de la càrrega de la prova dins del procés (absència de prova = falta de legalitat: és important q la càrrega de la prova es mantingui en el camp de l’administració) Quant a l’autotutela executiva, es faculta a l’administració per l’ús directe de la seva pròpia coacció sense necessitat de recavar la coacció judicial. En relació a l’execució forçosa dels propis actes de l’administració: Art. 95 LPC: “les administracions públiques, a través dels seus òrgans competents en cada cas, podran procedir, previ apercebiment, a l’execució forçosa dels actes administratius, excepte en els supòsits en q es suspengui l’execució d’acord amb la llei o quan la normativa exigeixi la intervenció dels tribunals” Aquesta autotutela tb és prèvia i no definitiva: coneixement posterior dels tribunals sb la validesa de l’acte com a títol executiu o com la validesa mateixa de l’execució forçosa i l’observança dels seus límits (tribunal coneix del contingut de l’acte: si és o no és compatible amb d. i si s’ha executat o no conforme a d.) La estimació del recurs suposarà una restitutio in integrum –total o parcial- in natura o per la via indemnitzatòria si no fos possible la primera (en contenciós-administratiu això és una conseqüència d’aquesta executivitat pq l’acte no es paralitza, sol es suspèn temporalment i es continuarà executant; si l’actuació administrativa no era conforme a d. l’administració té obligació de restituir la situació, i de no poder-se, a través d’indemnització) Tb trobem l’autotutela en segona potència o reduplicativa: - Interposició preceptiva de les vies administratives prèvies abans de permetre l’accés als tribunals Potestat sancionadora de l’administració (reforçament de l’autotutela executiva): el particular q ha incomplert una obligació o un deure q el vinculava a l’administració no sol s’arrisca a una execució forçosa sinó tb a una sanció pel seu incompliment El ppi salve et repete esdevé inconstitucional per les Sts de 5 de gener de 1983 i 12 de febrer de 1991, entre d’altres. Cal destacar l’art. 24.1 CE en tant reconeix a tots el “d. a obtenir una tutela judicial efectiva dels Jutges i Tribunals en l’exercici dels seus d. o interessos legítims, sense q en cap cas pugui produir-se indefensió” Límits de l’autotutela administrativa: Quan falti l’acte previ q serveixi de fonament jurídic a l’actuació material de la execució (art. 93.1 LPC) + via de fet “manque de droit et manque de procédure” Vinculació de l’administració als seus propis actes declaratius, excepte si són actes nuls de ple d. sempre previ informe del Consell d’Estat (art. 102 LPC): no pot canviar el seu criteri, sol revisar actes nuls de ple d.
Interdictum propium: facultat de l’administració de reivindicar per si mateixa els seus propis bens patrimonials o de domini públic (sotmesa a límits estrictes) Protecció q el Registre de la Propietat li atorga al titular inscrit, constitueix un altre límit a les facultats reivindicatòries de l’administració: Registre de la Propietat faculta al tercer q té inscrit el seu be a defensar-lo tb davant de l’administració D. de tutela cautelar: és la suspensió en via de recurs administratiu o jurisdiccional de l’executorietat de l’acte recorregut, es deixa a la discrecionalitat de la pròpia administració o dels Tribunals (excepció al privilegi d’executorietat dels actes administratius). Els actes executius són un cas excepcional, s’aplica la suspensió però la tutela cautelar té major força, es deixa una part discrecional a l’administració (en via administrativa) o als Tribunals (en via contenciós-administrativa) Pel q fa als abusos de l’autotutela, en relació a la seva justificació trobem la necessitat q l’administració gestioni amb objectivitat els interessos grals (art. 103 CE) però constitueix una temptació permanent per aplicar-la fora dels supòsits específics de la gestió dels serveis públics, com un medi per eludir els procediment més complexos de la tutela judicial (p. ex.
fórmules arbitrals) Conseqüències de l’autotutela: 1. Procedimentalització formal de l’actuació administrativa  Art. 105 CE: la llei regularà el procediment a través del qual han de produirse els actes administratius  Similituds amb un procediment judicial: constel·lació d’actes ordenats a una resolució final, fases del procediment, ppi de contradicció, al·legacions, proves, etc.
2. Actuació escrita i formal generalitzada (art. 55 LPC) 3. Necessitat d’una motivació mitjançant una relació de fets i fonamentació jurídica de les declaracions administratives executòries q restringeixin d. o resolguin conflictes (art. 54 LPC) 4. Decisions administratives immutables: regeix el ppi d’irrevocabilitat dels actes declaratius de d. (arts. 102 i 103 LPC) Articulació entre l’autotutela administrativa prèvia i la tutela final jurisdiccional: L’autotutela administrativa actua inicialment i la jurisdiccional revisa la seva legalitat: la jurisdicció contenciós-administrativa respecta íntegre l’àmbit autònom de l’administració i sol pot intervenir a posteriori La tècnica impugnatòria del recurs contenciós-administratiu resol el problema d’articulació (manera en q s’han dissenyat els recursos contenciosos-administratius) Quant a les consideracions constitucionals, el TC ha admès de forma expressa la constitucionalitat del sistema d’autotutela en la Stc de 17 de febrer de 1984: la potestat de l’administració d’autoexecució de les resolucions i els actes dictats per aquesta es troben en el nostre d. positiu vigent legalment reconegut i no pot considerar-se q sigui contrari a la CE.
És veritat q l’art. 117.3 CE atribueix el monopoli de la potestat jurisdiccional –consistent en executar el q ha estat decidit- als Jutges i Tribunals, però no és menys cert q l’art. 103 CE reconeix com un dels ppis als q l’administració pública ha d’atendre’s el ppi d’eficàcia, amb sotmetiment ple a la llei i al d. El TC ha reconegut, en base a l’art. 24 CE, la necessitat d’articular un sistema de mesures cautelars capaces “d’evitar la frustració d’aquella tutela judicial” quan aquesta es pretén de l’administració q ha utilitzat inicialment la seva autotutela. La Sts 14/1992 (FJ 7) diu q “la tutela judicial no es tal sense mesures cautelars q assegurin l’efectiu compliment de la resolució definitiva q recaigui al procés” (mesures cautelars adequades, no sol la suspensió). Cal fer referència al criteri jurisprudencial i a l’art.
129 LJCA “quantes mesures cautelars asseguren l’efectivitat de la Sts”.
El sistema de conflictes - Composició: 3 magistrats, 3 consellers permanents d’estat i un president, el mateix q el del TS q compta amb un vot de qualitat en cas d’empat (art. 39.2 LOPJ) - No s’integra en el p. judicial - Decideix a través de Sts contra la qual no cabrà recurs - Qualsevol jutjat o tribunal (excepte els de pau) pot plantejar conflictes jurisdiccionals a l’administració - L’administració tb pot plantejar conflictes jurisdiccionals, però a través dels òrgans q estipula la llei - Conflicte positiu (=reclamen el coneixement dels assumptes): hi ha una llei taxativa q fixa els supòsits q no poden donar-se  Es prohibeix promoure conflictes en els procediments d’habeas corpus (art. 6) i en els assumptes resolts per Auto o Sts ferma o pendents sol de recurs de cassació (art.
7) o administratius en els q hagi recaigut un acte q hagi esgotat la via administrativa (art. 8)  Òrgan q planteja el conflicte: requereix la inhibició al q està coneixent del assumpte prèvia audiència dels interessats i aquest decidirà si declina la seva competència o la manté. En el segon cas li anunciarà q queda formalment plantejat el conflicte, devent remetre a ambdós les actuacions al president - Conflicte negatiu (aquells en q ni l’administració ni el tribunal volen conèixer de l’assumpte) pot ser promogut pels particulars q veuen successivament rebutjat per uns o altres òrgans el coneixement d’un assumpte: procediment molt tasat amb determinació d’uns terminis LO de Conflictes Jurisdiccionals de 18 de maig de 1987 Notas para solventar caso práctico tema 16.
Los interesados en el procedimiento administrativo - Concepto de interesados Son interesados en el procedimiento administrativo, de acuerdo con la noción técnico-jurídica que ofrece el artículo 31 LRJ-PAC, aquellos administrados titulares de un derecho subjetivo o un interés legítimo que pueden resultar afectados por la futura resolución.
Las cualidades indispensables del interesado son, por un lado, la capacidad de obrar y, por el otro, la legitimación.
La capacidad de obrar es un concepto troncal de derecho civil, que en derecho administrativo se amplía a los menores de edad, sin asistencia de su representante legal (art. 30 Ley 30/1992).
Por otro lado la legitimación es la condición jurídica indispensable que permite a un ciudadano convertirse en “interesado” en un procedimiento.
Véase a tal efecto el artículo 31 de la Ley 30/1992) “ Artículo 31. Concepto de interesado.
1. Se consideran interesados en el procedimiento administrativo: A) Quienes lo promuevan como titulares de derechos o intereses legítimos individuales o colectivos.
B) Los que, sin haber iniciado el procedimiento, tengan derechos que puedan resultar afectados por la decisión que en el mismo se adopte.
C) Aquéllos cuyos intereses legítimos, individuales o colectivos, puedan resultar afectados por la resolución y se personen en el procedimiento en tanto no haya recaído resolución definitiva.
2. Las asociaciones y organizaciones representativas de intereses económicos y sociales, serán titulares de intereses legítimos colectivos en los términos que la Ley reconozca.
3. Cuando la condición de interesado derivase de alguna relación jurídica transmisible, el derecho habiente sucederá en tal condición cualquiera que sea el estado del procedimiento.” Respecto a los titulares de derecho subjetivo no hay duda que son parte del procedimiento, así, el concepto de “derechos subjetivos” comprende el conjunto de titularidades características del Derecho privado cualquiera que sea su origen, así como las situaciones jurídicas que reconoce o protege el ordenamiento o crea directamente una decisión de la Administración, incluyendo las situaciones de libertad individual definidas normativamente como tales.
Sin embargo, no resulta tan fácil identificar al titular del interés legítimo. Así, el concepto de interés legítimo abarca aquellas situaciones jurídicas que cabe reconocer a un administrado cuando por la situación objetiva en que se encuentra, por circunstancias personales o por ser destinatario de una determinada ordenación jurídica sectorial, ostenta un interés propio, asumiendo que la resolución que pueda dictarse le reporte un beneficio o trate de evitarle un perjuicio.
- Clases de interesados La condición de interesados activos se reserva para quienes pueden promover el procedimiento administrativo. El artículo 31.1.a) se la atribuye a los titulares de derechos o intereses legítimos, individuales o colectivos, precisando el apartado 3 que las asociaciones y organizaciones representativas de intereses económicos y sociales serán titulares de estos últimos en los términos que la Ley reconozca.
Tienen la condición de interesados pasivos, los que sin haber iniciado el procedimiento tengan derechos o intereses legítimos que puedan verse afectados por la resolución. Cabe, no obstante, diferenciar entre interesados pasivos necesarios y no necesarios. Los primeros, a los cuáles es necesario poner en conocimiento la existencia del procedimiento incoado, serán aquellos que según los artículos 31.1.b) y 34, sean titulares de derechos o intereses legítimos y directos.
“Artículo 34. Identificación de interesados.
Si durante la instrucción de un procedimiento que no haya tenido publicidad en forma legal, se advierte la existencia de personas que sean titulares de derechos o intereses legítimos y directos cuya identificación resulte del expediente y que puedan resultar afectados por la resolución que se dicte, se comunicará a dichas personas la tramitación del procedimiento.” Esta noción reclama una situación concreta, definida por el hecho de que en caso de prosperar la pretensión este titular obtendría un beneficio o dejaría de sufrir un perjuicio, de carácter material o jurídico, derivado directamente del acto de la Administración (STS 18 marzo 1999). Existe el deber de identificar a otros interesados que se conozcan cuando no hayan comparecido en el procedimiento en curso (artículo 39.2). Los segundos, a los cuales no es preciso llamar al procedimiento, aunque si se les tendrá como parte si se personan en él antes de que haya recaído resolución definitiva, son el resto de titulares de intereses legítimos (indirectos y colectivos) conforme a lo dispuesto en el artículo 31.1.c) (STS 10 marzo 1999).
Si la condición de interesado deriva de alguna relación jurídica transmisible, el derecho habiente sucederá en tal condición cualquiera que sea el estado de tramitación del procedimiento (artículo 31.3).
- Capacidad de obrar y representación Los sujetos interesados pueden actuar por si mismos en el procedimiento administrativo cuando gozan de capacidad de obrar. El artículo. 30 amplía ésta al margen de lo dispuesto en las normas civiles a los menores de edad para el ejercicio y defensa de aquellos derechos e intereses cuya actuación esté permitida por el ordenamiento administrativo, sin la asistencia de la persona que ejerza la patria potestad, tutela o curatela; excepto los menores incapacitados en los términos que la ley señala.
También pueden actuar a través de representante, que puede ser cualquier persona con capacidad de obrar (artículo 32.2) sin otras limitaciones (STS 19 enero 1996). El antiformalismo de la representación permite entender conferida ésta para los actos y gestiones de mero trámite, en tanto que para formular solicitudes, entablar recursos, desistir de acciones y renunciar a derechos, se requiere acreditar la misma por cualquier medio válido en derecho que deje constancia fidedigna. La falta o insuficiencia de la acreditación no impedirá que se tenga por realizado el acto de que se trate, siempre que se aporte aquélla o se subsane el defecto dentro del plazo de diez días o superior según las circunstancias que a tal efecto debe concederse (artículo 32.).
Véase también: Derecho administrativo básico parte general. Jose Bermejo Vera. TYM (páginas 293 a 299).
TEMA 17. L'ACTE ADMINISTRATIU *Concepte *Els actes polítics o de govern *La tipologia dels actes administratius *Els elements dels actes i la motivació *La inactivitat de l'Administració El silenci administratiu Segons la forma d’exteriorització els actes poden ser expressos o presumptes (es presumeix quan l’administració no ha contestat una cosa). La llei 30/1992 en l’art. 42.1 diu q l’administració SEMPRE està obligada a resoldre (dictar resolució) en TOTS els procediments, ja sigui a instància de part (p. ex. sol·licitar llicència) o iniciat d’ofici. No resta obligada sol a resoldre, sinó tb a notificar-ho (caducitat, prescripció, renuncia, etc.) és a dir, p. ex. resol i assumeix la seva caducitat. Quan passa el termini i l’administració no ha resolt de forma expressa, s’origina l’acte presumpte de forma q la sol·licitud podrà entendre’s estimada o desestimada: això és el silenci administratiu, p. ex. s’inicia el procediment i passa el termini legalment establert: el q hauria de passar és q l’administració resoldria de forma expressa i ho notificaria (no val q resolgui, posi la data d’emissió i ho notifiqui vuit mesos després pq el procediment haurà caducat). Tanmateix, quan això no ocorre neix el silenci administratiu: s’origina l’acte presumpte (un cop ha transcorregut el termini i no s’ha resolt). El silenci administratiu pot ser positiu (entendrem estimada la nostra petició) o negatiu (entendrem desestimada la nostra petició) sabrem diferenciar-los pel q digui la llei. El silenci no és una institució jurídica q avala q l’administració no contesti, sinó com una garantia dels d. dels ciutadans.
Pel q fa al silenci negatiu és una mera ficció legal d’efectes exclusivament processals, dirigits a facilitar l’accés dels interessats a la via jurisdiccional. La única finalitat q té és q un cop s’ha creat, nosaltres com a administrats podem interposar sense demora i de forma automàtica les vies d’impugnació q corresponguin (via administrativa o via contenciósadministrativa). Aquest silenci no posa fi al procediment, no exonera a l’administració de la seva obligació de dictar resolució expressa ni tampoc respon la nostra petició. Encara q nosaltres interposem un recurs, l’administració continua tenint l’obligació de respondre de forma expressa. No vincula una resolució posterior (encara q passin dos mesos i es doni per desestimada, l’administració té q dir-ho expressament) i serveix per poder continuar, poder impugnar i de forma indirecta obligar a l’administració a q resolgui (p. ex. interposes recurs, l’administració no contesta, vas a judici, segueix sense contestar: resolució expressa posterior no vincula, l’administració té q dir de forma expressa si estima o desestima la seva petició i per quins motius. L’administració té un termini per dictar resolució, de manera q si no ho fa entra en silenci administratiu però igualment té q resoldre i notificar-ho expressament. El silenci negatiu, com a ficció legal, no posa fi al procediment = l’administració sempre resta obligada a resoldre. Per tant, el silenci negatiu únicament ho és als efectes de poder interposar recursos: és una opció lliure (si no vols no ho interposes o tb pots esperar a q arribi resolució expressa).
***No confondre amb: als expedients sancionadors de gravamen iniciats d’ofici, si passa el termini per resoldre i notificar, caduquen o prescriuen (en aquest cas haurien de tornar a iniciar el procés sancionador) Pel cas contrari, el silenci positiu constitueix un autèntic acte administratiu presumpte; equival a un acte exprés, pel q un cop vençut el termini q correspongui en cada cas (establert per la norma) la resolució expressa posterior únicament podrà ser estimatòria. No és una ficció legal sinó un vertader acte presumpte, i q per tant produeix efectes jurídics i té tots els efectes d’acte finalitzador del procediment p. ex. si sol·licites una llicència, passen dos mesos i l’administració no ha contestat, seria silenci positiu i s’entendria com si t’haguessin donat la llicència = és un vertader acte, té els mateixos efectes. Si l’administració dicta una resolució expressa posterior ÚNICAMENT pot ser positiva (confirma el silenci positiu). És una resolució confirmatòria pq l’administració SEMPRE està obligada a resoldre. El silenci positiu ho considerarem com un vertader acte administratiu: encara q presumpte equival a tots els efectes a una resolució expressa de sentit estimatori.
Ara bé, quan és positiu i quan negatiu? La regla gral és el silenci positiu, és a dir, la llei 30/1992 ens diu q als procediments iniciats a instància de part (de l’interessat) com a regla gral s’origina el silenci positiu. Tanmateix, hi ha excepcions (art. 43 de la llei): Quan una norma amb rang de llei per raons imperioses d’interès gral o una norma de d. comunitari estableixin el contrari (té q ser una norma, NO un reglament: com abans tb es podien els reglaments, l’administració sempre deia q era negatiu, pel q es va modificar la llei i ja no es permet) Es donarà silenci negatiu a les peticions, del d. de petició previst a l’art. 29 CE (negatiu pq els òrgans no tenen obligació de resoldre, molt poc vist) Tb és negatiu quan es tracta de peticions o sol·licituds relatives al domini o servei públic (molt usat) p. ex. sol·licites llicència per posar una terrassa en un espai públic, canviar horaris de bus, etc.
Tb és negatiu als recursos administratius (important): això significa q quan s’interposa qualsevol recurs administratiu, si ha transcorregut el termini q l’administració tenia per resoldre i no ho ha fet, s’entén per desestimat per silenci administratiu negatiu, p. ex. demanes llicència d’obres en un espai públic, passa el termini i s’entén per silenci negatiu En síntesis, el silenci negatiu com a ficció legal permet q es pugui recórrer des del mateix moment; depenent de qui devia resoldre posarà o no posarà fi a la via administrativa (p. ex.
si era l’alcalde esgota la via administrativa, però si era el director gral és presumpte i no esgota la via administrativa). Si es fa una petició, passa el termini i es dóna el silenci, hi ha dues opcions: Si esgota la via administrativa: dues opcions  Passa un mes, interposes recurs potestatiu de reposició i l’administració té un mes per respondre; si no diuen res es dóna silenci negatiu. Llavors, tens sis mesos per interposar un RCA (si vols) tb podria ser una resolució expressa desestimatòria i tindries dos mesos per interposar RCA  Passen sis mesos i interposes directament RCA - Si no esgota la via administrativa  Excepció: interposes recurs d’alçada, passen tres mesos i es dicta resolució expressa denegatòria: silenci negatiu i tindries 6m per interposar RCA  Excepció a la excepció: interposes un recurs d’alçada davant d’un silenci negatiu, i com l’administració no resol seria positiu (negatiu per negatiu: positiu) Quan l’administració actua en d. privat, abans de dirigir-te a la jurisdicció civil o laboral, tens q fer una reclamació prèvia. Si no contesta: silenci negatiu i ja pots anar a jurisdicció civil o laboral. Als procediments de revisió d’actes administratius, si no contesta tb es dona silenci negatiu. D’igual manera, a les peticions sb la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques: expedient de responsabilitat patrimonial (si no contesta dins del termini, automàticament es dona per negatiu) p. ex. caus i demanes indemnització.
Pel q fa als terminis els fixa la llei 30/1992. Com sabem quins terminis té l’administració per resoldre? Primer el q mirem és la norma específica, però si aquesta no ho diu el termini supletori és de tres mesos. La normativa específica NO pot establir un termini superior a sis mesos, a no ser q es tracti d’una llei (pot establir el termini q vulgui). El termini es compta des de q es presenta instància, si passa el termini i l’administració no ha contestat, neix automàticament el silenci p. ex. presentes llicència el 1.1.12, passa termini: 1.4.12: si és silenci positiu ja pots realitzar obres acreditant-ho pels medis probatoris dels q disposis, però si és negatiu tens un mes per interposar recurs potestatiu o sis mesos per RCA (el silenci negatiu no s’acredita, opera automàticament) Per últim trobem la vinculació de silenci: neix un acte presumpte i resolució confirmatòria del silenci. Després l’administració no pot dictar un acte exprés i dir q és desestimatòria, s’hauria d’impugnar pq ja estava concedida (no s’ha de deixar MAI un acte administratiu vàlid pq es tornarà ferm) TEMA 18. EL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU Principio garantista El expediente administrativo es la materialización del procedimiento adm seguido por la adm publica para dictar dicha resolución.
El procedimiento adm cumple 3 funciones fundamentales:  Funcion legitimadora  enlazada con el ppio de seg jurídica. Si la adm dicta una resolucion prescindiendo del procedimiento legalmente establecido, la resolución es nula de pleno derecho. Tiene que realizar todas las fases que la ley le exige.
 Funcion garantista o garante  el proc adm entre sus objetivos se encuentra el de salvaguardar todos los derechos y los intereses que puedan verse afectados por la actuación de la adm publica y todo esto estaría relacionado con el tema del interesado.
 Funcion racionalizadora implica durante un proc adm asegurar la racionalidad de la decisión administrativa, en definitiva, cuando la adm lo que hace es palicar un proc adm uno de sus objetivos es conseguir la resolución mas adequada, acertada, racional de todas las qe podría dictar.
Régimen jurídico: legislación aplicable al procedimiento administrativo El procedimiento adm común o el supletorio en caso de que no haya especial es el de la ley 30/1992 que establece el marco común, a partir de aquí hay procedimientos especiales regulados por normativa especifica.
SUJETOS DEL PROC ADM Seguro que encuentras la Administración Publica, si no hay administración no hay procedimiento administrativo.
Fases del procedimiento 1º. INICIACION  De oficio. Lo adopta el órgano competente para iniciar el procedimiento administrativo.
Propia iniciativa Por orden de un órgano superior Por petición razonada de otros órganos que no sean de la misma competencia administrativa.
Por denuncia de un particular. No obliga a iniciar procedimiento administrativo siempre pero si obliga a la administración a actuar para ver si es necesario iniciarlo.
 Instancia de parte mediante solicitud de interesado, se presenta en la Administración Pública. (Art.70 Ley 30/1992) Si la solicitud es incorrecta el particular tendría 10 días para subsanarla.
Solicitud: Nombre, DNI, domicilio a efectos de notificación. Expongo; hechos y razones, y la documentación que creamos necesaria adjunta. Solicito; la petición a la administración de manera directa y clara, la administración resuelve lo que solicitas en este punto. Fecha, lugar, firma (sin firma no la aceptan) y el órgano al que dirigimos la solicitud. Puede ser de una persona o de varias y la solicitud se presenta en las oficinas de la administración publica, toda solicitud presentada obliga abrir un procedimiento administrativo y a impulsarlo de oficio, una solicitud se presenta duplicado, original y copia al registro de entrada de la administración correspondiente, el funcionario debe sellar ambas copias, el numero de registro de entrada y la fecha, se devuelve la copia y se quedan el otro. También se puede presentar en oficinas de correo, se presenta por correo administrativo, lo mismo que si te presentas en la administración. También puede hacerse por internet.
Los modelos sistematizados son los mas utilizados.
La administración esta obligada siempre a resolver aunque se produzca la caducidad: caduca cuando de oficio la administración pasa el plazo legalmente establecido para resolver y no resuelve. No hay silencio en este caso, solo lo hay a instancia de parte.
Dentro de esta fase podemos encontrar MEDIDAS PROVISIONALES (Art.72 Ley 30/1992) Las podemos encontrar antes de iniciar el procedimiento o después de iniciarlo. Una vez iniciado el procedimiento las resuelve el mismo órgano que tiene que hacer la resolución. LA finalidad es asegurar la eficacia de la resolución en que pudiera recaer.
Si durante el procedimiento cambia la situación podemos pedir que se revoquen las medidas provisionales, en todo caso siempre se extinguirán con la resolución del procedimiento.
Si yo dicto un acto de iniciación de un procedimiento, creo que estas contaminando y te doy 15 dias para decir lo que crea oportuno, es acto de tramite, puede ser que además de resolver eso se adopte una medida provisional de parar la actividad que contamina. Yo respecto al inicio del procedimiento lo que haré es alegar, la decisión de parar la actividad es un acto de tramite cualificado podríamos interponer recurso directamente porque perjudica gravemente al interesado.
Las medidas provisionales antes de iniciar el procedimiento solo se pueden dictar si así lo prevee la normativa especifica con rango de ley. Como funcionario no puedes sacartelas de la manga. Cuando adoptas las medidas y no se inicia procedimiento estas medidas quedan sin efecto en un plazo.
2º. FASE DE DESARROLLO Fase de instrucción, es donde se realizan todas las actuaciones necesarias para que el órgano competente dicte una resolución. Una vez se inicia el procedimiento esta fase debe ser impulsada de oficio y seguir los cauces legalmente establecidos, la impulsa la administración y dura hasta la fase de terminación.
Los interesados pueden participar en la fase de instrucción, solicitando pruebas y demás para que el día que se dicte la resolución se le de la razón. Dentro de la fase de instrucción, para averiguar lo que esta ocurriendo, hay diferentes medios o instrumentos.
Sondeos o encuestas de opinión  (Art.78.2) No son informes, pueden incorporarse, si así lo decide la administración pública, al procedimiento en determinados casos.
Para que dichos sondeos que se deciden utilizar, se puedan tener en cuenta, tienen que reunir las garantías legalmente establecidas para las técnicas de información.
Alegaciones  (Art.79) No se deben confundir con el tramite de audiencia, podemos diferenciar entre alegaciones sobre el fondo del asunto, cuando los interesados presentan un escrito de alegaciones bien aportando documentos o simplemente alegando, cuestiones que afectan al fondo del asunto, que el órgano que va a resolver tiene que tenerlas en cuenta, se pueden realizar en cualquier momento des del inicio del procedimiento hasta el tramite de audiencia y alegaciones sobre cuestiones formales o de procedimiento, son las que los interesados van a presentar durante el procedimiento y en todo momento del mismo antes de la resolución, es decir no tiene que ser antes del tramite de audiencia, lo que hacen es denunciar un ERROR en el procedimiento, por eso pueden presentarse hasta la resolución del mismo. Su objetivo son las cuestiones formales, como omisión de tramites, infracción de plazos, paralización del procedimiento… Pueden presentar alegaciones los interesados en el procedimiento.
Prueba  puede ocurrir que en los procedimientos no solo haya que alegar normativa sino que sea necesario que el órgano que tenga que resolver tenga en cuenta hechos relevantes que hayan ocurrido. Se definiría la prueba como aquel acto o serie de actos admisibles en derecho que sirven para acreditar i comprobar los hechos y datos que se consideran relevantes para la decisión de un procedimiento.
Medios de prueba: se admite cualquier medio de prueba valido en derecho, la ley 30/92 establece un sistema abierto no tasado, cualquiera valido en derecho puede ser admitido. Ejemplos: declaración del interesado, la confesión. Otra seria el testimonio de alguien. La prueba pericial, un documento pericial, el examen del lugar de los hechos. Este medio se utilizará, la abertura del periodo de prueba se acordara cuando la administración no tenga por ciertos, no se crea, los hechos alegados por los interesados o cuando el procedimiento lo requiera. El instructor decide cuando abrir el periodo de prueba. Los interesados pueden solicitar el pleito a prueba, ante dicha solicitud el instructor tendrá que decidir si quiere abrir el periodo de prueba o no. Solo puede rechazar aquellas pruebas que sean manifiestamente improcedentes o innecesarias. Toda prueba tiene que tenerse en cuenta si no es improcedente o innecesaria, si no quiere aceptar una prueba debe dictar resolución motivada de porque no admite la prueba, este acto es de tramite cualificado. La practica de la prueba es en un plazo no superior a 30 días ni inferior a 10 días. Las pruebas cuando las pide el interesado y la administración no esta obligada a pedirlas, las paga el interesado.
Informes  es un acto jurídico de la administración publica, es un acto administrativo y es una declaración de juicio de un órgano cualificado técnicamente para ello. Si se esta iniciando un procedimiento sancionador para cerrar un local que hace ruido, el informe lo hará un técnico que sepa contabilizar el ruido.
Como regla general los informes son facultativos (si quiere lo pide sino no lo pide), pero puede existir una disposición normativa que de manera expresa determine que en un concreto procedimiento el informe tenga carácter vinculante, queda vinculada la administración por lo que dice el informe, el vinculante es preceptivo (tiene que pedirlo si o si). Como regla general los informes se realizaran, evacuaran en el plazo de 10 días. Si se trata de un informe preceptivo y vinculante, determinante para la resolución del procedimiento, se podrá interrumpir el plazo del procedimiento y la suspensión no podrá ser superior a 3 meses.
Tramite de Audiencia (art. 34 o 84)  viene exigido en la constitución española, prevé i exige que en todo procedimiento se de tramite de audiencia, es esencial en el procedimiento administrativo, nadie puede ser condenado sin ser oído antes.
Cuando te dictan un acto dentro de un procedimiento administrativo i te dicen que tienes 15 días para alegar lo que consideres oportuno y para revisar el expediente administrativo, se les otorga a los interesados, habrá 4 fases: notificación al interesado, se da la opción de mirar el expediente, el interesado mira el expediente, presentan alegaciones.
En la realidad es casi imposible que te lo dejen ver, teóricamente lo puedes ver en cualquier momento, pero por millones de escusas no lo ves. Pero en el tramite de audiencia el expediente tiene que estar colocadito para que tu puedas verlo como si - te estuviera esperando.
El tramite de audiencia tiene que otorgarse antes de dictar resolución, previamente a la propuesta de resolución.
Información pública: una cosa es necessitat de la participacio individual i concreta de subjectes q poden restar o no interesats i altra es q es reqereixi q qualsevol pna q vulgui (pna, entitat o el q sigui) pugui dir la seva. Llei diu q será acordada per lorgan q tramita el procediment quan aixi ho consideri oportú, ara be doncs, quan es necessari? Inf. Publica com una mena de talismá, amb la fase dinstruccio vam estudiar arts 28-30 reqerien q ladmin especifiques a tots aqells interessats de q aquell procediment es desenvolupava, calia notificar la tramitació del reglament.
Com q es complicat poder saber realment els interessats, la fase dinf publica coma talismá q “ho cura tot”. Si no ho fa i simpugna, es podía acabar anulant el procediment. En canvi si sha fet una información publica encara q no se lhagi anat a buscar expresasment en aquesta fase sha tingut la oportunitat de manifestar allo amb el q sesta interessat. El q es fa aquí es q el seu coneixement es molt complicat, nomes ho podem saber a través dels diaris oficials i a través en alguns casos en els diaris dus normal, pero realment la gent no resta pendent daixo. Art 86 de la lley diu q es determinara un termini no inferior a 20 dies.
La compareixença o incompareixença no es limita la possibilitat dinterposar cap recurs ni es perd condició d’interessat (al·legacions).
3º. FASE DE TERMINACIÓN El procediment s’inicia, com a consecució d’actes administratius, per donar resposta a una questio, p. ex. Algu te dret a obtenir una beca destudis? Per justificar procediment. A la instruccio es buscaran raons, arguments per tal q ladmin pugui respondre o no, pero en tot cas q es faci la composició dallo suficient per tal destar capacitat per respondre la pregunta inicial. Es recolleixen arguments a través dalegacions , proves q es presentin, etc. El funcionari d policía X ha infringit la normativa de tinença i us de les armes? (=portar arma quan no estaba de servei?). Es defensara i dira si la portava, si la va usar o no, etc… expedient amb arguments q poden provindre d qualsevol recurs. No hi haura informacio publica en cap dels casos. Si q haura informe del q ha passat. Quan ha recabat suficient informacio obrira la fase de terminació. Com es pot acabar el procediment? Resolució expressa: hi ha dos grans grups, el q resol formalment (unns mitjans q no cnt la pregunta) i el q ho fa resolent entrant al contingut, al fons (es cnt les preguntes, tenim la resolucio q resol la questio inicial. A la seva vegada 2 tipus de resolucio: convencional (manera dacabar q incorpora un acord, un pacte. Sincorpora un conveni,) i “classica “ (aquella q hem estudiat en la q ladmin resol dacord amb aquella definicio “dacte unilateral q emana duna potestat…. Amb una voluntat decideix una cosa) p. ex. Art 28: exemples  sha de determinar un preu equivalent a la compensacio per la privacio q es fa del be en propietat, si no hi arriba admin posa preu a través jurat dexpropiacio, si resol el preu es la classica i sino l’acord sincorpora en el acte i es el seu fonament (art. 88: poden servir ells mateixos lacord com a acte finalitzador, q es el ql normalment es fa en lexpropiacio, o servir amb lacord q el preu es X.
 Es un exemple lacord o conveni urbanistic (dacord amb plans establir condicions, beneficis, etc. Q han de satisfer linteres general, incloent desviacio de poder o delictes de prevaricacio).
 Conveni tributari: no acordar quant sha de pagar sino com sha de fer.
Resolucio clásica determinada a lart 89: resolucio decidirá totes les questions plantejades pels interessats i resta. Lapartat dos diu experrssament q resolucio ha de ser congruent =respondre tot allo q es demana, no es pot agreujar situacio inciail “non reformatio in peius”. Art 54 de la llei d procediment catala diu q resolucions han de ser motivades.
Apartat primer parla d les questions connexes, si admin vol resoldre mes coses d les q va dir o de les q les parts van demanar, ha diniciar procediment i donar possibilitat al particular pq faci alegacions (pot ser q aixo li perjudiqui). Finalment lart 89.4 estableix el ppi de la impossibilitat de resolucio diu de forma expressa q ladmiin en cap cas podrá abstenirse de respondre, sota figura del silenci admin, llacuna, suficiencia, manca de claredat,etc. dacord amb el ppi de “error vacui” (sistema sempre te una forma de resolucio, dacord amb fonts del dret). Ha de resoldre necessariament. Altracosa es dir q el q es demana no es te el dret per  - demanarho, dret de peticio graciable (=tho donen pq es vol) aixi q resoldrien si volen.
Altres formes:  Desistiment i Renuncia: desestiment ho es al procediment i la renuncia ho es al dret. Una cosa es demanar beca i assabentarte posteriorment q hi ha beques millors, impossibilitat solicitarles alhora, aixi q desestiment pq no es vol continuar amb el procediment (no sha resolt, aixi q no saps si te la habrien donat o no) En canvi renuncia, en mateix suposit, demanes beca y despres laltra, et cedeixen les dos i tens q renunciar a una pq impossibilitat d rebre les dos (renunciem a algo q tenim o a un dret)  Caducitat: es una manera dacabament sense resoldre fons. Art 44 diu q una cosa es silenci en procediments inciiats pel ciutada (43) i laltra es silenci o manca d resposta en els dofici. P. ex. Sinicia un procediment dofici per donar titol d ilustre a una pna, no sacaba procediment i ens trobem silenci admin negatiu. Art 44.2 preveu una forma d acabament en procediments dofici q persegueixen exercir potestat sancionadora (son procediments iniciats dofici) i a lart 92 teinm la caducitat en els procediments inciaits a ofici de part (si paralitzacio, admin avisa q en 3m caduca i si no es reanuda, ladmin notificara a la part q recursos te. Te q ser paralitzacio q impedeixi continuar (si fa beca te 10 dies per completarla, admin diu q tens q demostrar q ets en grau de dret com a requisit, si no ho fa li arribara notificacio q en 3m caduca. Es un tramit o requisit esencial) Caducitat no produeix x ella mateixa prescripcio, ni caducitat influirá en aquest termini d prescripcio. Ens podem saltar terminis pero no els essencials.
 impossibilitat material de continuar (si p. ex. Es demana un quadre i aquest es crema, o proces contra un policía corrupte i aquest es mor, etc. I no valdría renuncia a la professio, hauria d permaneixer al cos fins compliment de la sancio. En cas beca si una pna la demana i desapareix)  Prescripcio técnicament no es una forma dacabament): prescripcio es termini durant el qual es podía dur a terme una accio. Si es suspen despres continúen les coses com estaven.
De forma pressumpta (silenci administratiu): si es negatiu es una ficcio processal o procedimental x poder interposar segons el cas el recurs admin o el recurs contencios. Tenia els efectes dun acte admin. (art. 44) 4º. FASE DE EJECUCIÓN (tema 21) Els procediments especials: no els veurem *PRACTICA FINAL: procedimiento de protección de la legalidad urbanística, normativa urbanística de aplicación en el momento del procedimiento TEMA 19. LA VALIDESA DELS ACTES ADMINISTRATIUS La presumpció de legalitat Deriva dels arts. 9.1 i 9.3 CE. L’administració serveix uns interessos sotmesos al ppi de legalitat. La vinculació de l’administració a la llei és aquella de que havia de fer tot allò q esta previst en una llei. Ha d’actuar sempre sotmesa al dret. L’acte es la manifestació de l’activitat de l’administració, es el resultat de l’exercici de potestats. La llei atribueix un objectiu a assolir per part de l’administració i aquesta li dona a l’administració els mitjans necessaris per assolir aquests objectius q te fixats (interès gral) p. ex. acte pel qual expropiarem finca per construir una escola, te sentit en quant persegueix objectiu q CE, llei o EAC li fixa: garantir el d. a l’educació.
La presumpció constitucional de les lleis es lo mateix però en els actes. Si entenem q si un acte, q s’emet de l’administració, es produeix pels mitjans necessaris, entenem q estem davant d’un acte q es presumptament legal i per tant presumptament vàlid. Als arts. 56 i 57 trobem: Presumpció de legalitat: Si l’administració te competència material i territorial i ha actuat d’acord amb el procés legal establert, aquell acte d’expropiació es igualment legal q el q a traves del qual es va fer. Es una presumpció iuris tantum (de fet) q admet prova en contrari. L’anomenem presumpció de legalitat o de validesa pq si un acte es legal, es vàlid. En DA no tenim diferencia entre validesa i licitud de l’acte, o no la fem servir exactament (com si fos el mateix) Proves q podem demostrar per destruir aquesta presumpció: arts 62 i 63 sb els efectes de nul·litat o anul·labilitat, vicis del procediment o del propi acte.
Executivitat: actes es presumiran vàlids i produiran efectes des de q es dictin a excepció q es disposi el contrari (si l’acte es legal i vàlid, la conseqüència es q l’acte hagi de ser eficaç o tenir efectes, p. ex. si expropiació s’ha fet correctament i no ha arribat a destruir la presumpció, el normal es q s’executi la expropiació, q tingui efectes, i veurem fins quan ho es. Tanmateix, en la majoria dels supòsits no es de forma automàtica sinó q es retarda la expropiació.
*Ppi d’executivitat immediata: presumpció iuris ad te iure.
Executorietat o execució forçosa: acte q persegueix un objectiu legal, fet a traves procediment legal, l’acte es en si vàlid, com es tanca la roda? Executivitat requereix voluntat de l’obligat, ha de dur a terme l’execució voluntària. Si no ho fa, el q no podem permetre es q no s’assoleixi un interès gral; l’objectiu requereix voluntari sinó acudir a execució forçosa: s’ha de complir voluntàriament i sinó l’administració la farà complir, inclús amb us de la força i en contra voluntat del destinatari. Així assolir l’objectiu pq mai es pot deixar en mans de les parts el compliment de la finalitat de l’acte, aquesta obliga a tothom (i per tant tb a l’administració). Si destinataris no la compleixen, el q no pot fer l’administració es no complir-la tampoc. Tb hi ha un ppi q diu q els q administren tenen deure de complir lleis atenent el seu objectiu (compliment finalitats o incompliment no volgut però consentit per part de l’administració es il·legal, no es poden condonar ni els impostos ni les sancions) La validesa: nul·litat i anul·labilitat Cal diferenciar: nul·litat ex tunc (des de mai) i anul·labilitat ex nunc (des de llavors) *MIRAR-HO EN UN MANUAL DE DA, NO DE CIVIL.
Supòsits de nul·litat de ple dret (art. 62) i supòsits de anul·labilitat (art. 63) Vicis de nul·litat (=motius pels quals podem destruir la presumpció de validesa iuris tantum, es pot destruir per una sèrie de causes): casos taxats (en anul·labilitat son oberts) Q afectin d. i llibertats susceptibles d’empara constitucional (arts. 14-29 + el 30) Dictats per òrgan manifestament incompetent per raó de matèria o territori Actes de contingut impossible (son aquells q haurien d’acabar per impossibilitat sobrevinguda d’acabar el procediment): si no s’ha acabat s’acaba, i si s’ha dictat acte esdevé impossible.
Q siguin constitutius d’infracció penal o dictats en conseqüència d’aquesta Actes dictats prescindint absoluta i totalment del procediment admin establert o supòsits... (p. ex. expropiacions per via mecànica: realment mai ho no notifiquen i t’assabentes quan ja esta allà la maquina demolidora Actes exprés o presumptes contraris a l’OJ pels qual s’adquireixen facultats o drets quan manquen els requisits essencials per la seva adquisició Qualsevol altre q s’estableixi expressament en una disposició de rang legal *Teoria conservació dels actes: malgrat q siguin nuls i perjudicat als destinataris, sistema els deixa com a vàlids.
Si l’acte és presumptament vàlid és eficaç. Ha de produir efectes i ha de ser complet pel seu destinatari. Hi ha una element de voluntarietat específic.
Els actes administratius es presumiran vàlids i produiran efectes des de la data en que es dictin. Així mateix, l’eficàcia restarà demorant quan així ho exigeixi el contingut de l’acte o quedi supeditada pendent de la seva publicació i notificació.
La convalidació, la conversió i la conservació dels actes Convalidació es quan hi ha anul·labilitat: hi ha un defecte de forma q és subsanable.
Conversió: si acte tenia finalitat però no la pot assolir i pot assolir una altra, es converteix.
Conservació: nomes es declaren nuls les parts de l’acte necessaris, malgrat ser nuls o anul·lables es conversen tots els q hagin pogut produir efectes de bona fe i pacíficament.
*Les irregularitats no invalidants TEMA 20. L’EFICÀCIA DELS ACTES ADMINISTRATIUS El principi d’eficàcia immediata L’aprovació superior fa referència a que hi ha actes simples i actes complexos. Es necessita el concurs de la voluntat de més d’un administració i, per tant, hi ha actes en que es necessita l’aprovació d’un òrgan superior, que és una conditio sine qua non. Per exemple, per subscriure una pòlissa de crèdit es necessita que ho acordi l’Ajuntament però per ser efectiu es necessita també que, a partir de X €, l’autorització de l’Administració de la Generalitat com a superior jeràrquic.
La notificació i la publicació Pel que fa a la notificació, és el més habitual (art. 58 LRJPAC). És la condició de coneixement que tenen els subjectes de l’actuació administrativa. Els actes que es notifiquen són les resolucions i actes administratius que afectin als seus drets i interessos i es notifiquen als interessats. Es notificaran als interessats les resolucions i els actes administratius que afectin els seus drets i interessos.
La notificació s’ha de cursar en un termini de 10 dies des que es va cursar l’acte i el contingut ha de ser el text íntegre de la resolució indicant si és definitiu o no en via administrativa (és a dir, si cap o no recurs administratiu) i amb l’expressió dels recursos que procedeixin òrgan del qual s’han de presentar i el termini ja sigui en via administrativa o en via contenciosa-administrativa sens perjudici que els interessats puguin exercitar qualsevol altre recurs que estimin pertinent.
Les notificacions que tenint el text íntegre de l’acte però facin omissions d’altres requisits, tindran efectes quan l’interessat realitzi accions que donin a pensar que aquesta persona coneix aquesta notificació. L’objecte de la notificació és garantir el coneixement de l’interessat de l’acte i les seves conseqüències. Serà suficient la que contingui el text íntegre de la resolució i almenys l’intent de notificació degudament acreditat (art. 58 LRJPAC) amb independència que després es pugui impugnar o no per ser incorrecte. Només a efectes de notificació i executivitat de l’acte és suficient que s’hagi rebut l’acte o que se l’hagi intentat notificar. L’art. 59 LRJPAC explica com s’ha de notificar. El mitjà pel qual es notifica pot ser personal, telemàtica o a través de carta de correu administratiu. La notificació ha de garantir en tot cas que quedi acreditat de la recepció per part de l’interessat, la data, el contingut de l’acte i la identificació de qui el rep. Es pot rebre una notificació que no és per tu, reps un sobre buit, etc. Amb el correu, això és una mica complicat.
El lloc de la notificació, en els procediments iniciats a instància de l’interessat es realitzarà la notificació en aquell lloc que figuri en la sol•licitud i l’interessat tria el mitjà. Si és d’ofici el mitjà el tria l’Administració i el lloc és el meu domicili.
El concepte domicili no és un concepte real sinó personal. Si algú viu en un hotel durant molt temps, aquell acabarà sent el seu domicili. Si algú obre la porta i és el seu domicili, com el porter de l’edifici, ja és un intent vàlid si aquest fa constar la teva i la seva identitat. Si no es rep, s’entén que és el primer intent de notificació.
Quan l’interessat o el representat no es pogués fer càrrec de la notificació es farà constar amb el dia i la hora i si no ho accepta es tindrà per efectuat el tràmit i es continuarà amb el procediment. Si els interessats són desconeguts o la notificació no s’ha pogut realitzar, la notificació es farà per edictes i en el butlletí oficial que pertoqui. Es va directament a la publicació en aquells actes administratius que tenen una pluralitat de destinataris, per exemple, quan hi ha una actuació que fa referència a un col·lectiu com el col·legi de farmacèutics.
*La retroactivitat La suspensió Va lligada a l’eficàcia. Només queda demorada en els supòsits que expressament preveu la pròpia llei a l’art. 57 TEMA 21. LA COACCIÓ ADMINISTRATIVA L’execució forçosa L’objectiu és assolir l’objecte. Si amb l’eficàcia no aconseguim el compliment voluntari, entra en marxa un tercer procediment o tercera característica de l’acte que és l’executorietat o execució forçosa, que vol garantir que es compleixi l’acte.
L’execució forçosa és obligar a complir a un ciutadà un acte administratiu existent real per qualsevol mitjà fins i tot per la via de la força però la coacció directa és la utilització de la força per part de l’Administració sense la necessitat d’un acte administratiu previ. La via de fet és una actuació administrativa, la que sigui que prescindeix total i absolutament del procediment en tots els sentits. No hi ha cap causa que legitimi aquesta acció.
El que cal per executar forçosament és un acte administratiu que sigui vàlid, eficaç i que no s’hagi complert voluntàriament. Que es faci un apercebiment i amb un termini per pagar una multa si no es paga. Cal un acte administratiu, que és un títol, i un apercebiment que estem en execució forçosa així com les seves conseqüències. hi ha 4 mitjans d’execució forçosa: - El constrenyiment sobre el patrimoni.
- L’execució subsidiària.
- La multa coercitiva - La compulsió sobre les persones.
Es triarà un d’aquests d’acord amb el principi de proporcionalitat, el principi de mínima o menor restricció de la llibertat i el principi de proporcionalitat estricta (només la mesura necessària per aconseguir la finalitat prevista).
*La coacció directa i la via de fet ...