Història del Dret romà (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho romano
Año del apunte 2013
Páginas 22
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ Períodes en la historia del Dret romà: • Època de la ciutat-estat: El dret romà arcaic (fins al 1r terç del s. III aC).
• Època de l’imperi universal: Dret preclàssic i clàssic (fins al 1r terç del s. III dC).
• L’estat romà tardà i el Dret post clàssic (fins al 2n terç del segle VI dC).
ÈPOCA DE LA CIUTAT-ESTAT: EL DRET ROMÀ ARCAIC 1. LA MONARQUIA (753-509 aC).
Roma era una ciutat-estat amb règim monàrquic no hereditari. El rei, rex sacrorum, era nombrat pel pontífex maximus, el qual transmetia la voluntat dels déus. Els reis d’aquest període van governar tenint en comte el parer del senat i l’assentiment del poble. Tot i així, com que Roma aleshores era una petita comunitat agrària, encara no existia una divisió de poders. I per tant, el rei concentrava tot el poder legislatiu, religiós i militar. Aquesta concentració de poder suprem és l’anomenat: imperium.
Finalment el 509 aC el rex serà expulsat del poder.
2. LA REPÚBLICA (509 – 27 aC).
2.1 ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL DE LA REPÚBLICA: Les fonts del dret de la república són els punts d’on mana el dret i per tant són les persones o institucions que tenen capacitat de generar-lo.
La constitució republicana romana (règim polític i no document escrit) era una constitució mixta: ja que constava d’elements democràtics, aristocràtics i monàrquics (per tal que es pogués dissoldre al màxim el poder).
2.2 LES FONTS DEL DRET SOTA LA REPUBLICA • Les magistratures (element monàrquic): Amb l’inici de la república, dos magistrats anuals (els cònsols) assumeixen l’imperium del rex. Aquesta concentració unitària de poder dels cònsols se sustenta en l’estructura d’una modesta comunitat agrària, que encara no requereix una especialització de funcions pel que fa al poder.
L’imperium es reserva als magistrats majors (cònsols, pretors i dictadors), i tots els altres magistrats tenen poder específic, no general, la potestas.
Les magistratures romanes es basen en: elegibilitat, anualitat, col·legialitat i gratuïtat.
Les magistratures tenen una relació competencial i no jeràrquica i es poden dividir en:   1   El consolat: Amb concentració de poder suprem.
El pretor: Inicialment tenien imperium, però més tard rebran com a missió específica la administració de la justícia i regular l’accés a aquesta. Podem trobar els praetors o bé els praetors peregrinus. Destaca la competència de iurisdictio (jurisdicció): Controlar els procediments civils, (no penals, funció del senat) a mode subjectiu donat que el pretor no està subjecte a ninguna llei suprema. Aquest simplement té el poder de decidir qui pot accedir al dret civil i qui no, amb aequitas, amb el sentit de justícia que imperava en aquell moment. El pretor, quan comença el seu any de mandat, publica uns panels on s’indica el seu edicte: quines reclamacions s’acceptaran i quines no, per tal que sigui previsible el seu comportament (tot i que amb raons de molt pes també pot sortir-se’n del guió): En el dret romà la perspectiva del pretor és molt important. El dret del pretor, està pensat per a operar en una economia de mercat. I per tant, la imposició de l’economia de mercat utilitza com a element fonamental el dret romà.
Els tresorers: Són els ajudants dels cònsols.
Els regidors: Tindran la missió de cuidar els oficis religiosos de la plebs.
El tribú de la plebs: Sorgeix a causa de les lluites entre plebeus i patricis. Aquest tribú podia vetar les actuacions dels més alts magistrats, tenia el dret de convocar a la plebs i al senat i la seva principal funció consistia en protegir al ciutadà desvalgut.
(Aquestes lluites estamentals s’acabaran amb l’admissió dels plebeus al consolat: 1 cònsol serà patrici, i l’altre serà plebeu –el pretor seguirà sent un patrici-).
Els censors: Tenien la funció de dividir als ciutadans en classes tenint en compte la seva riquesa. El poble romà estava agrupat al cens amb finalitats militars i polítiques.
La dictadura: Quan l’Estat travessava per una situació de perill, qualsevol cònsol podia sol·licitar el nomenament d’un dictador per a que aquest exercís les seves funcions durant 6 mesos. Durant aquest període, el dictador concentrava en la seva persona tots els poders.
  2   • El senat (element aristocràtic): La estructura estamental de la societat romana arcaica es reflexa, clarament, en la organització del senat. Originalment, aquest estava constituït exclusivament per patricis, però les lluites estamentals van portar a la admissió dels plebeus al senat.
D’aquesta manera, el senat es va anar convertint en una assemblea de ex magistrats.
El senat, estable dins la constitució romana, contrasta amb els magistrats (els quals canviaven d’un any per l’altre) i les assembles populars, les quals només es reunien esporàdicament, (la constant intervenció del senat limita el poder d’aquestes).
Les decisions del senat, autèntic centre de poder, son indicacions que van dirigides als magistrats (els quals són considerats el braç executor del senat). I la llista de competències del senat és molt àmplia i inclou aspectes de decisiva importància (com tenir la possibilitat de decretar l’estat d’excepció).
• Les assemblees populars (element democràtic): El poble romà (qualsevol home adult i lliure) no tenia dret a reunir-se per pròpia iniciativa, només podien fer-ho els magistrats titulars de l’imperium i per tant, aquestes associacions no eren permanents. En aquestes assembles, només es pot votar SI o NO (és limita molt la seva actuació) i per tant, des del punt de vista funcional, les assembles romanes s’apropen més als actuals referèndums que als actuals parlaments. Les seves funcions són: escollir els càrrecs polítics i aprovar normes (leges – lex) que ha de complir tothom.
Segons la forma d’agrupar-se del poble, podem trobar: Comitia curiata: En l’època monàrquica quan l’assemblea es reunia per la inauguració d’un rei.
Comitia Centuriata: Al cens, s’agrupen els ciutadans romans, els quals seran repartits en 5 classes segons la seva fortuna (1-3 els més rics / 4-5 els més pobres). Cada classe tenia l’obligació d’aportar un número determinat de centúries (unitats de combat de 100 homes cada una: els més rics constitueixen la infanteria pesada i els més pobres la infanteria lleugera). A més d’una funció militar, les centúries també tenen una funció política, ja que també són unitats votants. Tot i així, el predomini de la primera classe i els equites (la cavalleria), normalment ja suposava la majoria absoluta i com a conseqüència, les altres classes no arribaven ni a votar, ja que quan s’arribava a la m. Absoluta s’aturava la votació.
  3   2.3 LA LLEI DE LES XII TAULES (451 – 440 aC): De mitjan del s. 5 aC, va constituir el fondament del ius civile. L’origen d’aquesta llei es decisiu per les lluites estamentals, donat que la plebs exigeix igualtat amb el patriciat tant en aspecte jurídic, com públic, social i econòmic. Significa, en part, la reducció de les desigualtats entre plebeus i patricis, així com la limitació del privilegi que tenien els pontífex (patricis que s’encarregaven de resoldre problemes jurídics, a través de contactar amb els déus). Ja que cap a l’any 300 aC. s’imposa als pontífex la publicació d’aquests llibres secrets, per tal que el Dret fos públic i els patricis no tinguessin avantatge respecte els plebeus. Es considera la Llei de les XII taules com el naixement de la ciència jurídica (que només pot existir en les societats on el Dret sigui públic).
L’any 451 aC. Se suspenen les magistratures i es cedeix tot el poder suprem a una comissió de 10 persones, les quals s’encarregaran de redactar aquestes lleis, i governar Roma durant un any, administrant justícia amb imparcialitat. El primer any es redactaran només 10 lleis, i per tant a aquesta comissió se li concedirà 1 any més de govern, en el qual es redactaran 2 lleis més, les quals resultaran injustes.
2.3.1 CONTINGUT DE LA LLEI DE LES XII TAULES (la qual està redactada en 12 panels públics de bronze i amb estil arcaic): Dret Processal: Basat en el sistema de les legis actiones, té caràcter arcaic: de manera que es defensa la autodefensa i caràcter formalista: donat que qui s’equivoqui en el formalisme més mínim perd el plet.
Dret Penal: És de caràcter principalment privat, ja que l’Estat només hi intervindrà quan el delicte atempti directament contra ell. En aquest apartat es parla sobre l’homicidi, el furt i les arts màgiques, entre d’altres. A més, s’avança en front la venjança privada incontrolada.
Dret de Família i Herència: Allò decisiu en la família no és la relació sanguínia entre individus, sinó el fet de estar sotmès a la patria potestas d’un paterfamilias, no pare, sinó cap de família. També es fa referència a l’herència i a les tuteles.
Dret de Coses: Se separa la propietat de la possessió així com les res mancipi (coses amb significat primordial per l’economia agrària) i res nec mancipi (tot lo altre).
Dret d’Obligacions: Dèbit i obligacions es troben separats, de manera que el nexum (acte formal generador de responsabilitat) es fa imprescindible: el creditor adquireix dret d’execució sobre el cos del deutor si aquest no compleix amb les seves obligacions, i pot ser venut trans Tiberum. També trobem la sponsio: promesa de caràcter formal que fa sorgir una obligació Dret funerari: Es limita el luxe i la ostentació als enterraments, així com es prohibeix la inhumació o incineració de cadàvers dins el recinte de la ciutat.
  4   2.4 L’EVOLUCIÓ DEL DRET DESPRÉS DE LES XII TAULES: -Es fan públiques les fórmules secretes dels pontífex.
-Les lleis posteriors a la llei de les XII taules són sotmeses a votació en l’assemblea popular a petició del magistrat (leges rogatae).
-La llei de les XII taules (escrita de manera clara, concisa i elegant) es considerada pels romans com “la font de tot el Dret públic i privat”. En canvi, les lleis posteriors (feixugues i minucioses) seran només conjunturals i respondran, generalment, a problemes molt concrets, de manera que hi haurà una monòtona repetició de lleis.
-Les propostes de llei es podran votar: a favor, en contra o abstenir-se, (mai hi haurà la possibilitat de proposar esmenes.
-Les lleis consten de 1) praescriptio: on s’esmenen dades com el nom del magistrat que la proposa, el dia de la votació... 2) rogatio: el text de la llei (que al no haver esmenes, sempre concordarà amb la proposta i 3) sanctio: clàusula per la que es garanteix la impunitat del qui violi una llei antiga per seguir-ne una de nova.
-Aquilia de damno iniuria dato.
2.5 LA JURISPRUDÈNCIA REPUBLICANA (S. II aC – 27 aC): -Després de les XII taules, els pontífex segueixen controlant la imatge del dret (aquests seran molt importants pel que fa a la jurisprudència).
-Algunes de les institucions més importants neixen en aquesta època. Com la emancipació: la qual es caracteritza perquè es basa en el principi d’autoritat dels pontífexs. (La interpretació de la llei dels pontífexs té un valor normatiu molt important).
-Al segle II aC neix una figura completament diferent, la qual s’imposa en les escoles hel·lenístiques i filosòfiques. I per tant, tota la manera de raonar d’aquestes escoles s’estén a les mentalitats més privilegiades, són els anomenats juristes laics.
2.5.1 ELS JURÍSTES LAÏCS: Són aquells que han estudiat dret, les lleis, les interpretacions que han fet els pontífexs, els pretors… De manera que accepten emetre opinions jurídiques a qui els pogués preguntar. El valor de la seva opinió es basa en dos elements: -La argumentació: La seva interpretació de la llei ha d’estar motivada i ben argumentada (concepte aprés a les escoles de lògica i filosofia).
-El prestigi personal com a estudiant que tingui aquesta persona: la opinió d’una persona que és reconeguda com a savi, valdrà més que la d’un altre que no ho sigui.
  5   Aquests juristes laics es compilen en les escoles. Són persones de classe alta que no es guanyen la vida amb això. Aconsegueixen una postura i una posició social elevada, ja que, en general, es valora tenir la opinió positiva dels juristes a favor seu. El valor d’una opinió jurídica no dependent del càrrec que es tingui, sinó de la argumentació i el prestigi.
Aquesta època és molt important donat que coincideix amb el període més actiu dels pretors. Aquests últims es deixaran aconsellar per canviar un edicte o redactar-lo, per tant el pretor obté un gran profit dels juristes.
En aquesta època també neixen les principals doctrines. Com els contractes (no vinculats a les XII taules, sinó al treball dels juristes laics): 2.5.2 ELS CONTRACTES: -El contracte o conventio és un acord de voluntat que genera obligacions.
-És una relació jurídica entre dues persones (creditor i deutor), en la qual el creditor pot exigir-li al deutor una prestació (una conducta, un comportament o una activitat). Si el deutor no realitza aquesta prestació, el creditor el pot forçar mitjançant la jurisdicció.
-Normalment, s’arriba al contracte després d’unes negociacions precontractuals. En el moment que passem d’aquestes negociacions a la realització d’un contracte formal i es generen unes obligacions, neix la perfecció contractual. A partir d’aquesta perfecció, es crea una classificació: -Contractes reals: Es fan a través d’un acord de voluntat i el lliurament d’una cosa.
Fins que no s’hagi lliurat aquesta cosa, no es genera el contracte. Destaquen els préstecs, els dipòsits, la penyora...
-Contractes formals: Requereixen un acord de voluntat i una formalitat determinada.
Si no es compleix la forma, no hi ha contracte.
Contractes consensuals: Es perfeccionen amb un simple acord de voluntat, de manera que s’accepta un preu o una venta. Dins d’aquests trobem: la societat, el mandat i l’arrendament.
  6   ÈPOCA DE L’IMPERI UNIVERSAL: DRET PRECLÀSSIC I CLÀSSIC: Entre el 509 aC i el 27 aC, Roma es converteix en una potència mundial que controla gairebé tot el Mediterrani (ja no pot funcionar amb el mateix sistema de poder, i l’economia de la zona es basarà ara en el mercat. D’aquesta manera, sorgeix una nova classe privilegiada, la cavalleria). Roma ascendeix definitivament a potència universal amb l’inici de la II guerra púnica (220 aC.).
Al segle I aC. El general Juli Cèsar utilitza el seu exèrcit en benefici propi, s’oposa al senat i es proclama dictador vitalici. Quan l’assassinen, la població es posa a favor del partit de Juli Cèsar (es produeix una guerra civil). D’aquesta manera, Marc Antoni i Octavi August es presenten com a candidats per liderar el partit. Marc Antoni era el protector del fill de Cèsar amb Cleòpatra i obtenia riqueses d’Egipte (paral·lelament, fa que el senat s’oposi). D’altra banda, el senat recolza de forma massiva a Octavi, ja que no volen “faraó” com a Egipte i es funda el principat amb aquest com a príncep.
L’any 27 aC. Tres anys després de la victòria sobre Marc Antoni, té lloc una sessió memorable del senat. Octavi declara la seva voluntat de tornar al poble i al senat els poders extraordinaris un cop salvada la pàtria del Cèsar. Només després de les insistents supliques del sensat, Marc Antoni accedeix a continuar al poder.
3. EL PRINCIPAT (27aC – 235dC).
La república continua funcionant com sempre, però el príncep (el primer ciutadà), Octavi August, acumula els principals poders de la república en la seva persona (no s’acaba amb la legalitat de la República). Finalment, aquest mor sense descendència i adopta al fill de la seva dona (d’un matrimoni anterior), de manera que no deixa clar el sistema de successió del principat, fet que portarà a diverses guerres civils. El 235 dC ningú aconsegueix imposar-se i es proclama una anarquia militar. La successió serà el problema més difícil de resoldre durant el principat: el sobirà no confiava en els més pròxims a ell (com el seu successor o el seu representant), i com a conseqüència s’elimina l’ordenament successori; de manera que, a diferència de la república i la monarquia, el principat es basa en la idea de discontinuïtat jurídica de la magistratura suprema. Així doncs, casi cada canvi de governant es convertia en una crisi política interna: després d’Octavi governaren la dinastia Juli-Clàudia, la Flàvia, la d’antonins i la dels severs, que acaba el 235 dC i es posa fi al principat.
Durant el principat, contrasten la constitució republicana (les institucions republicanes, que seguien subsistint –magistratures, senat i assemblees populars-) i el prínceps (qui reunia un immens poder), de manera que es creà un gran dualisme en l’administració estatal.
  7   3.1 LES FONTS DEL DRET SOTA EL PRINCIPAT • Les assemblees populars (element democràtic): Segueixen sense poder ser auto convocades, de manera que es restringeix la seva actuació. La decadència d’aquestes és inevitable, així que l’última activitat es donà el s. I dC. (fet que comporta que el senat experimenti una ampliació de les seves competències).
• El senat (element aristocràtic): El príncep omple el senat amb els membres de la seva cort, (ja que molts dels que havien d’estar al senat moren durant les diverses guerres civils). Així doncs, el senat, l’element més difícil de controlar, no consistirà un element d’oposició total.
• Les magistratures (element monàrquic): El dret acumula alguns dels càrrecs de les magistratures, en tant que aquests poden dictar normes. I el príncep utilitzarà aquesta capacitat per dictar un gran nombre de lleis (el príncep com un poder normatiu: ius nobus / constitucions imperials: les lleis que creï el propi príncep).
El principal problema del príncep és controlar el pretor, donat que aquest pot interpretar les normes com vulguis. Així doncs, les parts del dret que més interessin al príncep seran regulades per uns tribunals especials que dependran jeràrquicament del propi príncep, (s’evita que el pretor es fiqui on al príncep no li interessa, rebaixant així el poder del pretor). Al segle II, l’any 130 dC, el príncep encarrega a Salvi Julià, persona molt propera aquest emperador/príncep la redacció d’un edicte perpetu.
(edicte que no canviarà mai més i que queda congelat). A partir d’aquell moment, el pretor s’haurà de limitar a cenyir-se a aquest edicte perpetu. I d’aquesta manera es tanca la força creadora del dret del pretor.
  8   3.2 IUS CIVILE – IUS GENTIUM – IUS HONORARIUM: Les lleis romanes, a diferencia d’ara, es referien només a un punt concret d’un tema en particular –Això abans de la llei de les XII taules.
Àmbits d’aplicació del Dret: -El ius civile: era el Dret civil en el sentit més estricte de la paraula, era l’autèntic Dret nacional. I estava reservat, exclusivament, als ciutadans romans.
-Sorgeix a Roma la distinció entre praetor urbanus i praetor peregrinus, de manera que, a mesura que les necessitats ho requerien, es crea el ius gentium: destinat a les relacions amb els estrangers.
-El pretor redactava formules escrites de Dret adequades a un cas concret i alhora anomenava a un jutge privat (iudex) amb la missió de dictar sentència després d’examinar les qüestions de Fet. D’aquesta manera, el procediment formulari es va establir de manera obligatòria pels ciutadans romans l’any 17 aC. Acte que constitueix el procediment típic del Dret romà clàssic. (Es veu clara la bipartició que presenta la jurisdicció del praetor peregrinus).
-La creació del Dret pretori es creà mitjançant els edictes, els quals es podien establir per un any sencer (edicta perpetua) o bé s’establien només per a un assumpte concret (edicta repentina). Fins el 130 dC no es va redactar l’Edictum Perpetuum.
Àmbits de producció del Dret: -Ius civile (Dret Civil): rígid, formalista i basat en respondre les necessitats d’una petita societat agrària com era la Roma antiga.
-Ius honorarium (Dret dels magistrats que està constituït per les decisions de les assemblees populars): dret molt més flexible i modern, adaptat a la vida econòmica i mercantil que s’havia anat desenvolupant amb l’expansió política de Roma.
-Amb el principat s’introdueix el prínceps, el qual anirà creant el Dret de manera solapada al ja existent. Efectivament, quan s’esgota el vigor del ius honorarium, serà el Dret imperial, ius novum, que passarà a dominar tota l’evolució i la seva influència tendirà a incrementar-se amb l’augment de l’absolutisme.
  9   3.3 LA JURISPRUDÈNCIA DEL PRINCIPAT O J. CLÀSSICA (27 aC – 235 dC): -Per a controlar als juristes, el príncep crea el Ius publice respondedi: distinció que el príncep atorgava als millors juristes, de manera que la persona que disposava d’aquesta distinció podia emetre opinions jurídiques públicament amb l’opinió del príncep, (així doncs, els juristes es trobaven sotmesos a l’opinió del príncep. Aquesta distinció provocà que no hi hagués dissidències entre els juristes.
-El Consilium principis (el consell del príncep), era un grup de juristes que actuen com a consellers privats del príncep, fet que suposava el final d’una carrera exitosa, de manera que tots els juristes estaven a favor del règim, ja que aspiraven a ser membres d’aquest consell del príncep.
-La capacitat tècnica dels juristes del principat és extraordinària, tot i que la seva capacitat creativa era mol limitada en comparació als juristes de la república. Aquesta capacitat tècnica es basa en el magistral tractament dels casos més concrets i en la seguretat amb la que es resolien els casos jurídics més complicats.
-Durant el principat s’arriba al punt àlgid de la jurisprudència romana i s’adopta una idea de cànon, de model de pensament jurídic. Per tant, la jurisprudència del principat rep el nom de j. clàssica, ja que s’adopta com a base de la jurisprudència.
-Etapes de la jurisprudència clàssica: • Etapa clàssica o etapa hel·lenística (130 aC – 30 aC.)* : Es topen la jurisprudència romana amb la ciència grega. En aquesta etapa cal destacar que la majoria de juristes d’aquest període formen part de la noblesa senyorial.
• Etapa clàssica alta (30 aC – 130 dC): És el període en el qual s’arriba a la perfecció de la jurisprudència. Les característiques d’aquesta etapa deriven de la introducció del principat, de manera que el príncep concedeix el monopoli del dictamen públic als juristes escollits per ell mateix. Finalment, cal distingir les obres dels Juristes romans en gèneres literaris: o Libri ad Sabinum (es tracta el ius civile).
o Libri ad edictum (comentaris als edictes dels pretors).
o Literatura de problemes: coleccions de casos pràctics entre els que trobem els responsa, els quaestiones i els digesta.
• Etapa de decadència*: en la qual comença de decaure la potència creadora de la jurisprudència romana. Cal dir que en aquest període els juristes, quasi sense excepció, al servei d l’emperador.
  10   L’ESTAT ROMÀ TARDÀ I EL DRET POST CLÀSSIC 4. L’ANARQUIA MILITAR (235 – 284 dC).
Amb la mort de l’últim Sever (l’any 235), comença una anarquia que portarà a l’Imperi gairebé a l’abisme. Aquesta crisi total s’estendrà tant en l’àmbit polític, com econòmic, social i cultural (només una reforma que abasteixi tots aquests aspectes podrà acabar amb la crisi). Aquesta crisi serà deguda a la debilitació econòmica de l’Imperi causada per les diverses guerres civils. Finalment, l’any 284 dC Dioclesià s’imposa.
5. EL DOMINAT Baix imperi (284 – 476 dC).
El nou ordre estatal era una monarquia absoluta, de manera que tot el poder es concentrava en la figura de l’emperador, el delegat de Déu: es passa de primer ciutadà a Dominus Deus (consideració que es fa del sobirà absolut quan Constantí eleva el cristianisme a religió oficial, traducció a amo déu).
L’any 395 dC l’Imperi romà es divideix en l’Imperi d’Orient i l’Imperi d’Occident. I el 476 dC a la part Occidental, a causa de la crisi econòmica, a les tribus germàniques més romanitzades se’ls hi donen les terres perifèriques de l’imperi per tal que les protegeixin dels invasors. La gent es comença a qüestionar la funció dels impostos, els quals anaven destinats a l’exèrcit. Cada cop és més gran el vincle entre la població i les tribus i s’acaba perdent el control de la major part occidental de l’Imperi. (A Espanya van ser els Visigots).
Al 476 dC mor l’últim emperador a Roma i tots els símbols del poder imperial s’envien a l’imperi d’Orient (actual Istanbul, on governava Vicantí, zona que es va anar recuperant i que no va caure fins el 1453, data que posa fi a l’edat mitjana).
Finalment, l’imperi romà queda dividit entre diferents regnes independents i comença l’edat mitjana. Cada unitat serà liderada per una colònia germànica.
  11   5.1 LES FONTS DEL DRET AL BAIX IMPERI: -Al baix imperi, les úniques fonts del dret són les constitucions imperials. Al principat es deixen de convocar assembles i per tant es deixen de crear lleis; de manera que la voluntat del príncep té el mateix valor que una llei. Ale mola: Es crea la doctrina de que la sobirania la té el monarca i no el poble. Aquestes constitucions imperials són considerades tant importants que s’agrupen en recopilacions: Codis gregorià i hermogenià (Dioclecià). Codi teodosià (Teodosi II 438 dC). Dins les diverses creacions jurídiques del prínceps destaquen les següents: • Els edicta, els decreta, els rescripte i els mandata.
-Durant aquesta època els juristes segueixen existint però queden ocults sota la burocràcia de l’emperador (persona que té tota la importància pública), de manera que els altres càrrecs públics, com els juristes, no tenen sortida pública. Els juristes se’n adonen que el seu nivell és inferior al dels juristes del principat –fet que rep el nom de Golpia Paulus-, (si un jurista del baix imperi vol que una obra tingui difusió, no la firma amb al seu nom, si no que se li atribueix falsament el nom d’un jurista del principat) els juristes del baix imperi admeten indirectament que el seu nivell es inferior.
-Molt poques obres d’aquesta època tenen originalitat. Destaquen els epítomes: resum simplificat d’una obra clàssica o vàries del principat. Alguns d’aquests epítomes ens donen informació sobre com eren algunes institucions de l’època.
-La reorganització de l’Imperi va ser una magna obra de la monarquia absoluta. Així, l’Administració central pateix grans modificacions.
5.2 EL CRISTIANISME I EL BAIX IMPERI -Durant aquest període sorgeixen problemes en les relacions de la Esglèsia cristiana amb l’Estat romà per ambdues parts. De manera que s’aproven els edictes següents: • Edicte de Milan: lliure determinació de seguir la religió dels cristians (313 dC.).
• Edicte de Tessalònica: S’eleva l’esglèsia a religió oficial de l’imperi i s’imposa a tots els súbdits (380 dC).
  12   6. EL DRET POSTCLÀSSIC 6.1 L’EVOLUCIÓ JURÍDICA POSTCLÀSSICA -Durant l’anarquia militar, la literatura clàssica es sotmet a una revisió que, tanmateix, no tracta d’alterar els textos, sinó d’explicar-los i complementar-los. Com les obres jurídiques eren cada vegada menys accessibles, es van redactar col·leccions d’extractes d’escrits clàssics que facilitaven el seu ús.
-Entre els factors que determinen l’evolució del Dret romà en l’època postclàssica, destaca el Dret romà vulgar, el qual es basa en representar la praxis postclàssica dels romans de les províncies i suposa la corrupció davant del Dret romà genuí. S’entén el Dret romà vulgar com el que creix anàrquicament arrancant de la pràctica judicial o privada de cada dia, per a ser formulat, amb major o menor fortuna, pels juristes. Serà durant l’imperi de Constantí que bassaran les corrents del Dret romà vulgar i les clares directrius conceptuals dels juristes clàssics s’abandonaran.
-Paral·lelament, Dioclecià farà dos col·leccions privades de constitucions imperials: • El còdex Gregorianus: recopilació de constitucions des d’Adrià fins a Dioclecià.
• El còdex Hermogenianus: només constitucions de Dioclecià.
-Es publicaren les Lleis de cites: les quals permetien adduir textos de juristes clàssics als judicis, donat que, en aquella època el Dret podia ser objecte de prova. D’aquesta manera la llei de cites més famosa va ser la publicada per Teodosi II i Valentinià III. A partir de l’aparició d’aquesta llei, l’any 426 dC. Només poden ser adduïts a judici els 5 juristes següents: Gai, Papinià, Ulpinià, Pau i Modestí. (Les obres d’aquests juristes varen tenir una gran difusió en l’època postclàssica).
-Tot i així, com aquesta llei no va ser capaç d’eliminar la caòtica situació de les fonts, va sorgir el codex Theodosianus (any 438): que comprenia les principals constitucions de l’Imperi, a partir de Constantí. Aquest codi estava dividit en 16 llibres i subdividit en títols, els quals contenien les constitucions imperials en ordre cronològic. Aquest codi també pot considerar-se un codi prejustinià.
-Les constitucions posteriors es van recopilar en les: novellae post-theodosianae.
-Cal dir que amb la caiguda de l’Imperi d’Occident, no s’extingeix la vigència pràctica de Dret romà, ja que els reis germànics varen assumir la posició del sobirà anterior.
-A les terres 100% romanitzades com Espanya, va sorgir la Lex romana Visigothorum.
-Finalment, observem com el Dret romà d’Orient va prendre un gran auge durant el segle V: les aspiracions classicistes dels professors de Dret d’Escoles com la de Constantinoble van ser decisives pel ressorgiment de la Jurisprudència romana. A més, a part d’impartir el saber de les constitucions imperials i de la literatura clàssica, també van tenir molta importància pel bon èxit de la Compilació de Justinià.
  13   6.2 LA COMPILACIÓ DE JUSTINIÀ -Al segle VI dC L’emperador Justinià decideix fer una compilació (reunió enciclopèdica i conjunt d’escrits jurídics constitucionals imperials de l’època del Principat). Serà l’anomenada Compilació de Justinià.
-Aquesta compilació no té gaire èxit en el seu temps però al segle XI al nord d’Itàlia (Bolonya) comencem a trobar professors que reuneixen estudiants per a explicar-los el contingut d’aquestes compilacions. La categoria tècnica d’aquestes compilacions és molt superior a la que s’havia vist fins aleshores, es dona origen a les universitats.
-A partir d’aquí, es van creant universitats a altres països europeus on s’ensenya el dret del Principat. Aquestes compilacions es van convertir en l’únic objecte d’estudi per a qualsevol estudiant de Dret fins el segle XIX. Aquell Dret de les compilacions que s’explicava a les universitats s’aplicava a molts tribunals europeus.
-­‐Al segle XIX i al XX la major part dels països eliminen la vigència de la Compilació i eliminen l’estudi d’aquesta compilació com a element essencial de l’estudi de Dret. A Espanya, el dret de la compilació va estar vigent fins el 1889. A Catalunya va seguir vigent fins l’any 1960.
-La Compilació de Justinià és l’enciclopèdia jurídica més transcendent de la història d’Europa: L’any 527 dC s’aconseguí recuperar l’economia i els emperadors intentaren un programa de restauració de l’Imperi Romà. Justinià intentà restaurar la unitat de l’Imperi Romà mitjançant el plantejament d’una política basada en 3 línies: • La recuperació i expansió militar (es conquereix Iugoslàvia i el sud d’Hispània).
• La creació d’una Roma monumental (es creen obres públiques a Roma, però també a Constantinoble, com l’església de Santa Sofia).
• Jurisprudència: Justinià va tenir la idea de crear una obra enciclopèdica que recollís tota la tradició jurídica del Principat i del Baix imperi.
Cal dir doncs, que la compilació de Justinià posarà fi a l’evolució jurídica romana (que arribà al seu punt àlgid gràcies a Justinià). Aquesta obra consta d’una compilació (el còdex) de les constitucions imperials (leges), d’una altra complicació (Digesta) amb abstractes del Dret dels juristes clàssics (ius) i una obra elemental (Institutiones).
  14   6.2.1 EL PROCÉS DE CODIFICACIÓ –CODEX-: Justinià el 528-529 dC pren la resolució de realitzar una recopilació de les leges, o constitucions imperials. I per tant, nomena una comissió d’alts funcionaris, els quals en menys d’un any, acabaran l’obra que rep el nom de Codex. Val a dir que després de la publicació del Codex, i per a resoldre qüestions aïllades, Justinià publicà unes altres lleis (les quals avui dia desconeixem).
Una nova comissió, encarregada de reunir el Dret dels juristes (ius) en una grandiosa recopilació, va ser formada a partir de juristes i advocats del praefectus praetorio.
Aquests, van acabar el treball en 3 anys i li van posar el nom de Digest. (Aquest està dividit en 50 llibres i alhora en títols).
Finalment, per harmonitzar el vell Codex amb el Digest, després de la publicació d’aquest últim, s’elabora l’edició d’un nou còdex (Codex repetitae praelectionis), que incorporés totes aquelles Constitucions imperials que ell havia dictat durant la redacció del primer.
El Codex consta d’un total de 12 llibres, els quals es subdivideixen en títols. La cita del Codex és una C seguida de 4 números que indiquen llibre, títol, Constitució i paràgraf, respectivament. En anglès utilitzen CJ seguit de 4 números separats per punts.
En aquest apartat, també destaquen les Institucions: un petit tractat per als estudiants principiants, al qual se li donà, juntament amb el Digest, força legal.
Les Institucions conten de 4 llibres de diverses temàtiques. Cada unitat temàtica rep el nom de “títol” i cada títol té una rúbrica (títol de títol). Dins de cada títol hi ha paràgrafs. A l’hora de numerar els paràgrafs, el primer paràgraf és el segon. El primer paràgraf s’anomena principium. Per citar-los, s’utilitza la lletra I majúscula seguida de 3 números separats per comes: el primer representa el llibre, el segon representa el títol i el tercer, el paràgraf. La majoria d’idiomes ho citen així però en anglès → IJ (no solament I).
  15   6.2.2 EL DIGEST: El Digest, com a segona edició, és l’únic que s’ha conservat i és la font més important de la història del Dret romà.
En el Digest, l’inscriptio és la referència de l’autor i de l’obra de la qual s’ha tret el fragment. Gràcies a aquests es poden reconstruir les obres dels juristes més famosos del Principat i del baix imperi.
En el Digest també es fa servir la tècnica de posar el primer paràgraf al lloc del segon: Els fragments del Digest se citen amb una D seguida de 4 números → llibre, títol, fragment, paràgraf, respectivament. (En anglès és Dig i 4 núms. separats per punts).
Cada llibre té una quantitat variable de títols. Les Constitucions imperials també tenen inscriptios (en el format Emperador + destinatari) i segueixen la mateixa estructura de paràgrafs. Quan les Constitucions imperials es refereixen a algú en concret (destinatari) són rescriptes, i tenen un abast concret, no públic). També tenen subscriptio (lloc i data en la qual s’han dictat).
Codex, Institucions i Digest constitueixen el Corpus Iuris Civilis, però també trobem: 6.2.3 LES NOVEL·LES: Un cop acabada la Compilació, Justinià va seguir dictant Constitucions imperials (novae leges). Aquestes, i algunes d’emperadors posteriors, van ser recollides en col·leccions i sovint s’incorporaven com a annex de la Compilació.
6.2.4 APÈNDIX: EL DRET BIZANTÍ -Justinià estava tant convençut de la perfecció de la seva obra legislativa, que va prohibir totalment els comentaris. Però aquestes mesures no varen ser respectades i, així, al llarg del s. VI, va néixer una extensa literatura jurídica redactada en grec. A partir del segle XI, la jurisprudència va tenir un gran auge, de manera que es va començar a aprendre. L’estudi de dret a les universitats europees es concentra en la Compilació de Justinià i les novel·les.
  16   7. LA TRADICIÓ HISTÒRICA DEL DRET ROMÀ Tan el Dret romà, com la tradició romànica són processos històrics, tot i així, mentres el Dret romà s’acaba amb la compilació de Justinià, la tradició romànica s’inicia amb els estudis jurídics de Bolonya i arriba als nostres temps.
El tema dels drets feudals (relacions de vassallatge) no estava incorporat als estudis de dret, ja que no existia a Roma. Per això, en els estudis universitaris, es tracta aquest tema explicant una sèrie de normes feudals de dret lombard, els llibres dels feus. Incorporats posteriorment com a annex.
-Els estudiants de dret podien triar entre el Corpus Iuris Civilis, o el Corpus Iuris Canonim (que inclou la justícia i administració eclesiàstica. Neix a l’Edat Mitjana i només influència el dret actual pel que fa al matrimoni).
El 85% del coneixement que tenim del dret romà prové de la Compilació de Justinià.
La comissió compiladora tenia autorització per produir canvis, que es coneixen com interpolacions. Actualment, del poc que sens conserva, destaquen les Institucions de Gaius: professor del segle II dC. Les Institucions de Gaius van ser un manual pels seus estudiants, que no només explicava com era el dret de l’època sinó també el d’abans. Alguns fragments del text apareixen citats al Digest, és el text que va servir de base per a la Compilació de la Justinià.
El text original de Gaius, un palimpsest, es va descobrir Verona i és molt important, ja que ens ha fet entendre que algunes normes del Codi Civil que tenen la voluntat de continuar la tradició romana es basen en interpretacions equivocades del dret romà.
Els epítomes són versions resumides i simplificades d’obres clàssiques → estan molt manipulats, més fins i tot que les Compilacions. Però a part d’aquestes fonts també tenim diverses fonts literàries.
També tenim les fonts epigràfiques i papirològiques. El papir era un suport normal per l’escriptura, no gaire car. El problema dels papirs és que només se’n conserven a Egipte (un lloc particular de l’imperi). Dins les fonts epigràfiques, són les inscripcions (dins les quals destaquen les lleis municipals).
Cap a l’any 110, es descobreix el manuscrit de Florentina i s’elabora el text de la Vulgata, sobre el qual van treballar els juristes medievals.
  17   7.1 ELS GLOSSADORS (S XII – XIII) Al Nord de Itàlia, es comença a ensenyar un dret molt antic que ja no estava en vigor (origen universitat). Aquest aprenentatge té molt èxit, donat que la qualitat tècnica del dret de la compilació era molt superior, en relació qualsevol text de l’època (s. XII – XIII). A més, tots els reis d’Europa comencen a considerar com a fet important que tots els juristes que treballen per ells estiguin ben formats. Així doncs, anar a la universitat esdevé un requeriment important per trobar feina en una cort o un tribunal (es demana que hagin anat a la Universitat i que siguin propietaris d’una compilació de justinià).
L’ensenyament d’aquest dret té molt èxit, i com que els estudiants d’aquest dret ocupen les places de més importància en les corts i tribunals. Aquest dret, el dret romà, entra en vigor a la majoria de països europeus, de manera que qualsevol litigi acaba discutint-se a partir d’aquest dret.
A la major part dels països europeus el dret està format pel dret local i el dret comú (ius commune). El dret comú és el dret del Corpus iuris Civilis i el Corpus iuris canonic.
Quan un jutge havia de decidir, primer mirava les normes del dret local i si no trobava la norma en qüestió, recorria al dret comú.
Les explicacions d’aquests professors consistien en llegir els textos del que s’estava explicant, i després es comentava la lectura. Els estudiants en principi copiaven el text i després escrivien el comentari. Posteriorment, determinats empresaris ja et venien la compilació de justinià i per tant, només calia escriure els comentaris. Aquests professors de l’època reben el nom de glossadors (comentari al marge) que era la tècnica d’estudi. Després, es varen començar a vendre aquestes compilacions amb les glosses incloses, donat que aquests apunts es van anar estandarditzant. Aquest tipus d’ensenyament comença a Bolonya i durant el segle XII es creen universitats similars per tot Europa, de manera que s’explicava el mateix que a Bolonya.
Característiques del ensenyament dels glossadors: 1. No tenien perspectiva històrica: Explicaven la compilació de justinià com si hagués estat escrita en un sol dia.
2. No utilitzaven materials externs: explicaven el Dret sobre la base del propi Digest. Tampoc utilitzaven ni sentències del tribunal de la pròpia època, ni dret local ni dret canònic... Es basaven en la pròpia interpretació de la compilació de justinià. Era un objecte d’estudi autònom 3. No llegeixen grec, ni tenen coneixements profunds de llatí clàssic, això vol dir que molts dels textos els interpretaren equivocadament, ja que no s’entenia el significat adequat de la paraula.
  18   Irneri és un dels glossadors més coneguts. I Acursi és un dels redactors de glosses més coneguts de l’època (que va reunir, cap a mitjan del s. XIII tota la labor dels seus predecessors en l’anomenada Glossa magna, que a partir d’aquella l’època, sol anar acompanyada dels manuscrits del Digest.
7.2 ELS COMENTARISTES (S. XIII – XV) Al s. XIII es produeix un canvi important en la metodologia del ensenyament del dret, sobretot per la influència de la escolàstica. I comença una nova època de coneixement, sorgeixen els comentaristes.
Els comentaristes són professors, que divergeixen dels glossadors, donat que aquests professors també treballen assessorant i fent dictàmens per a la pràctica (el professor ja no està distanciat totalment del dret) d’aquesta manera es compatibilitza l’estudi del dret amb la praxi. Tampoc saben ni grec ni llatí, ni tenen perspectiva històrica, però si utilitzen materials externs per comentar i analitzar la compilació de justinià. D’aquesta manera, els comentaristes també tenen en compte el dret canònic i el dret local. Els comentaris volen donar una guia a qui aplica el dret: adapten el dret a la mentalitat i a la manera de fer de l’Europa de l’època, es a dir, a l’Europa medieval.
Els comentaristes són la clau per entendre perquè el dret romà pot sobreviure a l’Edat mitjana (son el pont necessari d’adaptació d’un dret mol antic a les necessitats de l’època medieval). Destaquen Bartolo de Sassofenato. Els comentaris són tan famosos i tenen tanta importància les seves obres, que hi ha advocats que no tenen la pròpia compilació de justinià, sinó que tenen una còpia dels comentaris de Bartolo.
7.3 LA RECEPCIÓ És el procés de difusió del Dret romà, a partir de la baixa Edat Mitjana, a través de tota Europa.
  19   7.4 L’HUMANISME JURÍDIC   A partir del segle XVI aquesta manera d’ensenyar el Dret entra en crisi. La crisi ve produïda perquè entre la gent de classe alta es posa de moda donar una formació humanística.
  L’Humanisme és un corrent del pensament que es desenvolupa a l’època del Renaixement, és a dir, segles XV-XVI, que té com a característica principal la idea de millorar la situació del moment a través de recuperar els valors de la Grècia i la Roma antigues (Renovar la pròpia societat, però les idees per fer-ho provenen dels pensadors de Grècia i Roma).
  La formació dels nens en l’Humanisme implica que el centre dels seus estudis són la història antiga, les llengües clàssiques... Per tant quan arriben a la universitat ja tenen un coneixement profund sobre la història de Roma i el llatí clàssic.   Els humanistes consideren que explicar el Dret a manera de mos italicus és un frau i es produeixen autèntiques discussions a les universitats perquè se’ls hi està ensenyant als estudiants una cosa que és mentida.  (Als professors els interessava la utilitat, als humanistes la veritat).
  Hi va haver importants humanistes que van aconseguir places a les universitats i van començar a ensenyar el Dret des de la perspectiva humanista. Aquest mètode va rebre el nom de mos gallicus (manera francesa d’ensenyar el Dret: ja que les primeres universitats que van tenir professors humanistes eren franceses).   Els humanistes solen fer burla de les persones incultes que no tenen formació, per tal d’imposar la seva manera de veure les coses. (La seva campanya per substituir un mètode d’ensenyament per un altre es basa en la ridiculització, la burla).  Els humanistes més importants són francesos, al segle XVI (destaca Cuiaci), i holandesos, al segle XVII, perquè el moviment humanista té moltes persones protestants adscrites al moviment i per tant, quan es trobaven perseguits a França, havien de fugir als Països Baixos perquè allà la majoria eren protestants. No tots els humanistes són protestants, però la majoria sí.  A França hi va haver una retracció per utilitzar el mos gallicus públicament, perquè la gent ho associava amb el protestantisme.   A  tot  això,  cal  dir  que    l’estudiant vol formar-se per exercir, i li és igual la veritat.       20   7.5 LA PANDECTÍSTICA (segle XIX): Els humanistes aconsegueixen que el Dret es converteixi en una ciència reconeguda socialment, equiparable o homologable a altres com la retòrica, la medicina... (Fins aleshores els juristes no havien estat considerat científics). La part negativa és que els humanistes inicien la separació entre el que es fa a la universitat i el que es fa a la pràctica. Per això, als humanistes se’ls coneix amb el nom de juristes elegants (jurisprudència elegant), ja que valoren més que el raonament jurídic tingui bellesa estètica.
A partir del segle XIX es produeix la codificació: es propugna tenir un Dret més simple, més accessible. La proposta que es fa és escriure el Dret en l’idioma de cada país i no sobre la base de resolució de casos sinó amb forma de normes abstractes: “al que faci X li passarà Y”. D’aquesta manera, el Codi és la llista de normes abstractes numerades. Quan s’aconsegueixi un Codi perfecte, tothom podrà accedir al Dret. (A partir del segle XIX s’aproven el Codi Civil de França i Àustria i es van aprovant successivament).
Alemanya es nega a codificar: ni vol ni pot, donat no estarà unificada fins l’any 1870 i no pot establir una regla uniforme per tot el territori, ja que està formada per principats independents. Tots els països que no codifiquen, tindran en compte Alemanya, ja que té una tècnica molt refinada: Els alemanys, tenint en compte que els avantatges de codificar són l’Idioma i la sistemàtica, pensen que si aconsegueixen una exposició sistemàtica i en llengua vulgar del Dret, tindran els avantatges de la codificació sense haver de derogar el Dret romà justinià. I Ho faran a través dels manuals de pandectes.
Els manuals de pandectes no són aprovats per un Parlament, sinó que són uns manuals que fan els professors, de manera clara i sistemàtica, en alemany. Al sistematitzar el Dret, el simplifiquen. Però no es limiten a dir allò que diuen els romans, sinó que manipulen i interpreten, per tant afegeixen coses de collita pròpia.
A Espanya, el 1851 es va estar a punt d’aprovar un codi unificat per tota Espanya que derogués la Compilació de Justinià. El problema van ser els diputats catalans, que van boicotejar l’aprovació del codi perquè aquest recollia el Dret castellà i hi havia algunes normes que la burgesia i els terratinents catalans no volien que s’apliquessin a Catalunya. Com per exemple la legítima (la part de l’herència que necessàriament havia d’anar als fills). En Dret català, ¼ part havia d’anar als fills. En canvi, en el Dret tradicional castellà, és diferent: 2/3 necessàriament havien d’anar als fills i descendents. Al final es va aprovar el Codi l’any 1899, que no era igual al de 1851. La principal novetat del codi de 1899 és que aquest no derogava tots els Drets anteriors,   21   només tenia efecte derogatori en aquells territoris que no tenien el Dret tradicional castellà.
El que sí que deia el codi era que aquells territoris que tinguessin un Dret tradicional que no quedava derogat pel Codi havien de compilar. El Dret català es va redactar en forma d’articles en castellà: és la Compilació catalana (no es podia innovar, si es tractés d’un codi, sí que es podria innovar). Qualsevol norma que es volgués incorporar havia de ser demostrada que tingués un antecedent al Dret tradicional de Catalunya. En el moment en què surt la Compilació catalana de 1960 és el moment en què es deroga la Compilació de Justinià. La Compilació catalana té arrels en la Compilació justiniana i pren molta influència de la sistemàtica dels manuals pandectistes.
Un cop feta la Compilació catalana. Apareix la idea de fer un Codi Civil de Catalunya alternatiu a l’espanyol. La idea és que s’exclogui el Codi Civil espanyol excepte en aquells aspectes que digui la Constitució. El Codi Civil de Catalunya s’ha aprovat en aquests últims 10 anys i hi té molta influència Alemanya.
A les universitats espanyoles, des del segle XIII s’havia aplicat el sistema de mos italicus. La influència del mos gallicus es produeix essencialment al segle XVII a Castella (universitat de Salamanca) i al segle XVIII a Catalunya (universitat de Cervera) i a València.
Al segle XIX–XX, des del punt de vista del Dret en vigor, hi ha influència francesa i des del punt de vista del Dret acadèmic, hi ha influència alemanya.
A les universitats, els professors es formen a Alemanya perquè és el destí tradicional dels professionals de Dret espanyol. Tot i així, a les universitats espanyoles s’explica amb l’ordre d’Alemanya i no quadra l’ordre del Codi Civil espanyol amb l’ordre d’ensenyament del Dret a les universitats. (Es produeix una paradoxa).
La influència alemanya és important perquè a l’any 1900, entra en vigor el Codi Civil alemany (BGB). Per tant, acaba codificat.
  22   ...