TEMA 14. Occitània. L’expansió cap al nord (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 22/04/2016
Descargas 18
Subido por

Descripción

BLOC 3. LA CONFEDERACIÓ CATALANO-ARAGONESA (1149-1333)

Vista previa del texto

TEMA 14. Occitània: l’expansió cap al nord - La historiografia tradicional espanyola ha prestat poca atenció a la geografia occitana de l’època medieval. A Catalunya, en canvi, ha estat diferent.
- Occitània és un terme modern, que es forma mitjançant la contraposició o mitjania entre una França septentrional i una França meridional que parla la llengua d’oc.
- Es tractava, a l’època medieval, d’un territori molt fragmentat, dividit en diversos comtats, molts dels quals havien sorgit de la desintegració de l’Imperi carolingi.
- En aquest panorama de desunió territorial hi trobem l’excepció del comtat de Tolosa, que s’erigeix com una mena de principal poder autòcton a Occitània. Però malgrat ser un comtat important, amb una ciutat gran i important, pateix també els efectes de la feudalització.
- Els dominis del comtat de Tolosa estaran molt fragmentats a causa del poder dels senyors feudals: debilitat del poder comtal. És, davant de tot, un territori ric i pròsper comercialment, però també culturalment.
- També hi té a veure un fort poder de l’Església, que no tindrà tanta relació amb el poder comtal com el cas de Barcelona (on s’aconsegueix la pau i treva).
- Antecedents en la comunicació directe entre les dues bandes dels Pirineus: època visigoda, amb Bernat de Septimània.
- Però les relaciones més intenses comencen en el moment de la compra d’Almodis i Ramon Berenguer I dels comtats de Carcassona i Rasès al 1067 i 1070. La situació, efectivament, és favorable: aprofiten un buit de poder i debilitat a la zona per qüestions successòries.
- L’efectuació de la compra és possible gràcies a un moment pròsper del comtat de Barcelona, en un context de consolidació de l’estat feudal, i, sobretot, per el finançament d’unes importantíssimes pàries provinents de les taifes musulmanes.
- Tot així, la política occitana catalana no es basa únicament en la compra territorial, sinó que es desplega una estratègia de vincles i unions matrimonials entre els comtes barcelonesos i els comtes de Ribagorça, Rosselló o la Cerdanya.
- En aquest sentit, cal destacar el segon gran moment de l’expansió de la casa de Barcelona a Occitània: el casament de Ramon Berenguer III el Gran amb Dolça de Provença (després de la mort de la seva antiga muller), per el qual obté diversos territoris occitans (Provença, Millau, Gavaldà, Carladès i Rodés).
- Això suposa, d’entrada, el reforçament de la posició de Ramon Berenguer III al territori occità, ja que molts senyors feudals de la zona es sotmeten per vincles i relacions vassallàtiques al comte de Barcelona.
- Per altra banda, el llinatge dels Trencavell, molt influent a la zona, acceptaran la supremacia de Barcelona i es recuperaran Carcassona i Rasés, que havien quedat sota l’òrbita del competidor comtat de Tolosa.
- A partir d’aquí es va articulant una autèntica política d’influència del casal de Barcelona sobre bona part del territori occità, influència que continuaran els hereus de Ramon Berenguer III. Els dominis es mantenen per relacions de vassallatge entre els senyors feudals occitans i els comtes de Barcelona.
- Els territoris occitans estableixen relacions feudo-vassallàtiques amb els comtes catalans de Barcelona. Però tampoc hem de pensar en un domini absolut d’Occitània. Hem de relativitzar el poder real i efectiu del territori, havent de tenir en compte les dinàmiques locals.
- A més, evidentment, aquesta política expansiva de Barcelona no serà fàcil, ja que, entre d’altres coses, s’hi haurà de sumar una pugna amb el comtat de Tolosa.
- A l’època de Ramon Berenguer IV, consolidada la situació interior (amb el control i estabilització de la frontera musulmana) i un cop conquerides Tortosa, Lleida i Fraga, es torna a mirar més enllà dels Pirineus.
- L’estratègia política segueix la base de les relacions feudo-vassallàtiques que manté el comte de Barcelona amb els senyors occitans. Aquestes aliances es refermaran i reforçaran, renovant els pactes de vassallatge.
- Un dels principals objectius és aïllar i minar el poder del comte de Tolosa, amb qui es manté una pugna pel control de la zona, el qual comptava amb el suport dels reis capets de França.
- Tot i així, França al segle XII veu Occitània com una terra llunyana (l’estat francès és bàsicament l’Illa de França, poc més dels voltants de París), tan geogràficament com culturalment. Però això canvia a partir de la croada contra els càtars.
- La culminació de la sobirania catalano-aragonesa sobre Occitània es produí durant el regnat d’Alfons I el Cast, quan, per vincles familiars i feudals (gràcies a la xarxa de matrimonis), va estendre la seva influència també sobre Montpeller, Busca, Nimes, Carcassona, Foix, Bearn...
- L’entesa que s’aconsegueix amb la signa de la pau entre Tolosa i Alfons I el Casp (1176) es veurà alterada per l’expansió del catarisme.
El catarisme - Amb tot, podríem definir el catarisme com una ‘’religió’’ d’inspiració cristiana que es basa en el dualisme (existència del principi del bé i del mal), introduïda des d’orient fins Occitània a poc a poc a través de pastors, artesans tèxtils, mercaders i senyors dels castells. És a Occitània, efectivament, on qualla més en la societat.
- No obstant, des de posicions catòliques, es parla del catarisme com una heretgia d’origen oriental, basada en el dualisme del món, allò terrenal i allò espiritual, el bé i el mal. S’ha intentat defensar el catarisme com una heretgia contrària a les bases del cristianisme, relacionant-lo amb el maniqueisme d’origen persa.
- Aquesta postura, que podem identificar com tradicionalista, se li han oposat postures més modernes, als anys 60, que defensaven un origen més autòcton del catarisme, relacionat amb les noves formes d’espiritualitat que neixen a l’època (ex: ordes mendicants). Intenta vincular el catarisme amb aquestes noves formes d’espiritualitat i canvi de mentalitat.
- Una de les principals causes, però, de l’èxit d’aquesta ‘’heretgia’’, és la corrupció de la jerarquia eclesiàstica (ex: compra de càrrecs), amb un rerefons de contestació política contra l’Església.
- El moviment qualla sobretot entre molts membres de la petita noblesa, que arrosseguen a la resta de la població.
- La idea de que és una altra de els formes de nova espiritualitat que es contextualitzen en aquest moment pot tenir validesa si comparem alguns dels seus valors, com la predicació de la pobresa o la castedat (el retorn a un cristianisme primitiu i originari), amb els mateixos defensats per els naixents ordes mendicants.
- Tot i representar una heretgia separada de l’ortodòxia catòlica, al principi, el Papat, que vol reforçar el seu poder temporal, pren mesures pacifiques per retornar els càtars a l’autèntica fe cristiana.
- És així com Inocenci III encarrega la predicació per terres occitanes als monges cistercencs per convèncer als heretges. Però els predicadors són assassinats i el Papa culpa al comte de Tolosa dels fets. És llavors quan convoca la croada (1208).
- A l’inici, l’estat francès es desvincula del conflicte però ara hi intervé i dóna suport al Papa que té el suport de petits senyors feudals del nord de França i de Normandia. Reuneix així un exèrcit en el què destaca Simó de Montfort, un noble normand, vassall de Felip d’Anjou de França.
- El rei Felip de França encapçalarà la croada contra els albigesos (també dits així per la important ciutat càtara d’Albi), amb l’objectiu croat de perseguir i eradicar el catarisme occità.
- No hi ha que deixar de veure un interès, tant del rei francès, com dels propis nobles francesos, amb clares intencions i interessos territorials, d’ampliar els seus dominis cap al sud.
- Intervenció de Pere el Catòlic, que es veu com un senyor fort, que acaba de guanyar als musulmans en la batalla de les Navas de Tolosa. És senyor de molts nobles occitans, i per les relacions vassallàtiques la seva obligació és ajudar-los. Allà rebrà el reconeixement com a senyor feudal de molts senyors occitans.
- Així, Pere es veu immers en la croada inevitablement per tal de defensar els interessos dels seus vassalls, tot i que no va aconseguir evitar que es realitzessin autèntiques massacres de població càtara.
- Batalla de Muret, al setembre de 1213. S’ha parlat tradicionalment de que la nit anterior havia estat bevent i fornicant i que no estava en les seves millors condicions. És una mena de llegenda relacionada amb tota la llegenda de l’engendrament de Jaume I, contada pel mateix Conqueridor.
- Sigui veritat o no, segurament Jaume I no tindria gaire bon record del seu pare, que quasi no havia conegut i que havia tractat d’una forma no gaire afectuosa a la seva mare.
- Al morir Pere a Muret, els nobles occitans perden la protecció del seu senyor. Simó de Montfort conquereix molts territoris occitans, però el conflicte no acaba aquí: els occitans es rebel·len contra el domini croat i el mateix Simó de Montfort acaba morint en el setge de Tolosa.
- La derrota de Muret significà la fi de l’expansionisme català més enllà dels Pirineus i la dominació francesa d’Occitània (excepte alguns territoris).
- L’últim reducte càtar fou el castell de Montsegur, que fou assetjat entre 1243 i 1244 i finalment arrasat completament (es cremaren tots els càtars que no negaren la seva fe).
El tractat de Corbeil (1258) - La vinculació jurídica-legal i política amb Occitània s’acaba amb aquest tractat, firmat entre Jaume I i Lluís IX de França.
- Debilità la posició de la Corona d’Aragó respecte a França i sobre els antics territoris occitans que influenciava.
- Per altra banda, és significatiu que el tractat suposa la independència oficial, legal i jurídica, podríem dir, de Catalunya, a l’acceptar i renunciar el rei Lluís, com ‘’hereu’’ de Carlemany, a tots els drets que pogués tenir sobre els comtats catalans.
- Per la seva part, Jaume I renuncia a tots els drets que pogués tenir més enllà del Pirineu, fruit de les herències i dels pactes feudals. Tot i així, Jaume mantenia el Rosselló, la ciutat de Montpeller i Carlat.
- Corbeil suposa, així, la fi de la política occitana del casal de Barcelona.
Cultura: la literatura trobadoresca - A l’edat mitjana es sol parlar d’una ‘’koiné’’ cultural entre Catalunya i Occitània. Per molts historiadors això explicaria la dominació dels comtes barcelonins sobre els senyors occitans.
- És de tots conegut la importància de la literatura trobadoresca en aquests territoris a l’època. Es tracta de l’expressió literària potser més important de l’Europa dels segles XII i XIII.
- És una poesia, escrita en llengua vulgar, de base cortesana i impulsada per les corts feudals que reflecteix aquest món cavalleresc feudal.
- Aquest tipus de lírica provençal, contextualitzada especialment entre els segles XII i XIII, és cantada pels trobadors, una mena de músics-poeta que naveguen per tota la zona occitana, de cort feudal en cort feudal, fent realitat els gustos de la noblesa cortesana feudal.
- El seu tema fonamental és l’amor, que construeix un llenguatge comú i uns valors cavallerescos. Temes d’arrel amorosa però que s’utilitzen per comentar temes molts diversos:  Pretz = mèrit.
 Valor i la vàlua.
 Largueza = generositat.
 Mezura = prudència i equilibri.
 Joven = virtuts de genoristat i vitalitat que s’associa a la joventut, no tant física com espiritual.
 Humiltat.
- Aquests valors són la base d’aquesta idea cavalleresca, i s’oposen a uns valors contraris, com la violència sense raó, que s’apliquen als invasors croats francesos.
- Això es realitza sobretot a través del sirventès, un tipus de poesia que el trobador adopta un tema polític o d’actualitat (de la croada per exemple, enfrontaments entre els nobles...). D’aquesta manera, durant aquest context de croada els trobadors seran utilitzats per denunciar la intervenció exterior a Occitània.
- Altres temes, apart de l’amor cortès, de la poesia trobadoresca són: la crítica als rivals dels nobles feudals o els planys (cants de lloança).
- Aquest fenomen líric trobadoresc arriba a terres catalanes per els vincles feudals i culturals que s’estableixen amb Occitània entre aquests segles.
- Encara que molts dels grans trobadors (com Guillem de Berguerà, Guillem de Cabestany o Guerau de Cabrera) eren catalans, la llengua que utilitzen és l’occità, la llengua d’oc, la llengua culta i de moda del moment.
...