Iconografia III (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Iconografia
Año del apunte 2012
Páginas 8
Fecha de subida 05/12/2014
Descargas 9
Subido por

Descripción

Professora: Silvia Canalda

Vista previa del texto

L'enigma de la mort Tema universal en l'historia de l'art. Reflexió de caràcter existencial. Al món occidental, 3 conceptes:  Vida humana com una reflexió de caràcter còsmic. Cicle, en el que es mor i es torna a néixer. Aquesta idea la trobem a Homer  Enfàsi en la vida humana, incideix en la mort de l'home i el pas inevitable del temps. Idea de la mort  Enfàsi en el més enllà (lectures religioses). Vida humana en trànsit, aspecte accidental i breu cap a la vida eterna Es combinen les 3 idees, que generaran moltes temàtiques.
“La vella” de Giorgione. Escola veneciana, mestre de Tiziano. Retrat que fa una reflexió sobre el pas del temps. La dona ens mira i als ulls i porta un cartell que posa “Col tempo”: Amb els temps seràs com jo.
Els primers períodes on es comença a descriure una iconografia especifica és a l'època antiga, principalment a la romana. Vànites o memento mori. “Mosaic pompeia del segle I”, mors omnia aequat. D'un cartabó penja un crani damunt de la roda de la Fortuna. Es manté en un inestable equilibri i sempre s'ens parla de la igualtat de tots els homes davant de la mort. Caràcter fortuït, inesperat, marcat pel fràgil equilibri. Les panòplies que pengen de l'extrem representen les classes socials, les iguala:  Robes riques  Robes pobres S'estableixen les dos constants:  Mor produïda per l'atzar fortuït (no es pot predir)  Igualtat davant d'ella S'estableix la temàtica de la vanitas. Hi han 2 línies davant de la mort:  Estoïcisme, no cal preocupar-se per la mort perquè vindrà tard o d'hora. Pensament de Sèneca. “La mort de Sèneca” de Rubens i mateix títol de Manuel Domínguez Sánchez  Hedonisme, ja que hem de morir, ens ho passem bé a la vida A la cultura judeo cristiana es recalca la possibilitat de salvació gràcies al sacrifici de Déu fet home.
Els primers programes iconogràfics contenen aquesta idea.
Al Romànic no hi ha una reflexió sobre la mortalitat, sinó sobre la idea de la salvació precedida pel judici final. “Basilisa de Torcello”, finals del XI principis del XII. “Mosaics de la contrafaçana”, distribuïts en franges horitzontals. Programa de la salvació garantit per Crist. Tema de la psicostasis (pesar l'ànima per veure si va als benaurats o els condemnats). A la cultura cristiana el pes de les animes el fa l'arcàngel Sant Miquel, normalment instigat pels diables que volen fer el pes al seu favor. A la Bíblia no s'esmenta això, només es diu que Miquel és un arcàngel guerrer, armat amb llances i encarregat d'expulsar a Llucifer.
La seva iconografia habitual és matant al drac. L'idea és ve donada per una contaminació visual o sincretisme agafat del món greco llatí. “Memnó i Aquil·les”, copa de figures vermelles. Hermes porta una balança i pesa les figures dels dos herois. Això es narra a la Iliada, on les mares li demanen al déu que faci una profecia sobre el destí dels seus fills per saber qui morirà.
Aquesta idea també es troba l'època faraònica, on aquest pes de la balança el feia Anubis. En un dels plats es col·locava el cor del difunt, en l'altre l'ànima. “Papir de la dinastia XIX, llibre dels morts”.
I llavors, per què Sant Miquel? Moltes de les funcions d'Hermes li han sigut atribuïdes. Les primeres representacions de la psicostasis al món cristià es troben a l'art celta, “Creu irlandesa de Muiredach” al monestir de Boice. Banda dels benaurats i els castigats, “Frontal dels arcàngels” a l'MNAC, “Timpà de Bourges” del XII.
Comença a haver-hi na representació física de la mort i una reflexió de caràcter existencial. Idea de la mort de l'home i enfàsi en els aspectes escabrosos a la cultura tardo gòtica (XIV-XV), produïda per les numeroses pestes. No es coneixien les causes i la malaltia es considerava com un càstig de Déu per una vida opulent. La població vivia empenedida i convivia amb els cadàvers. “Hores de Maria de Gueldre”, “Grandes Heures de Rohan”. Es produeix la novetat de la representació física de la mort fent incidència en la seva macabritat.
D'aquí sortiran nous temes iconogràfics:  La dansa de la mort  El simulacre de la mort  El triomf de la mort La predicació insisteix en la mortalitat individua. Va circular la llegenda dels “3 vius i 3 morts”, d'origen oriental que es va introduir a Europa a partir del domini islàmic a Espanya. Moltes variants, que afecten a les conductes dels personatges i al final. 3 vius de condició benestant que surten de caçera i es troben 3 tauds oberts en estat de putrefacció diferents. Els cadàvers s'aixequen i els hi diuen: “Erem el que sou, sereu el que som”, visió de la mort imminent. Un implora la clemència de Déu i els altres riuen. Tòpic de la cultura baix medieval, que circula de manera oral i escrita. “Llibre d'hores, la llegenda dels 3 vius i els 3 morts” 1376.
Exemple monumental al cementiri de Pisa, “El triomf de la mort” Buonamico Buffalmacco (detall de la llegenda al marge esquerre).
A partir de la rondalla, sorgeixen 2 temes iconogràfics amb molta repercussió:  La dansa de la mort, món francès a finals de XIII inicis del XIV. Circula a partir de manuscrits i amb l'impremta, gravats. S'estén per centre Europa (països germànics i bàltics).
Comparsa on es representen tots els estaments socials ballant amb el seu alter ego del futur (el seu esquelet). S'ordena per jerarquies. Versió en llibre: presentada per un predicador i que la conclou. Cada parella amb un poema burlesc (estrofa). Representat en gravat. “L'oratori dels disciplinants a Clusone” de Giacome Borlone de Buschi. Fresc on a la part superior es representa el triomf de la mort i a l'inferior la seva dansa “Els simulacres de la mort”de Holbein, serie de gravats de 1638 inspirats en les danses però amb situacions quotidianes. Representació de diverses feines i oficis on es veu un esquelet posant trampes perquè morís (idea de que la mort es pot trobar a qualsevol moment i lloc)  El triomf de la mort, més universal. Victòria de la mort damunt la humanitat. Al·legoria de la mort, gairebé sempre representada com un esquelet armat amb guadanya (atribut que remet Cronos, déu del temps) o arc i fletxa o ballesta. Pot tenir una trompeta (idea de la victòria). Cavalca sobre un cavall (el més habitual). Influencia de l'Apocalipsi de Sant Joan.
Bou que ve del triomf de Petrarca (perquè no té presa per arribar), “Els triomfs”, “El triomf de la mort”. “Triomf de la mort” a Palerm de 1435. És una obra gòtica malgrat la seva cronologia. Fresc transferit a llenç on la mort esclafa a tota la humanitat. Igualtat des homes davant d'ella i en primer terme les diferents jerarquies, els alts estaments. “El triomf de la mort” de Brueghel, representa la desolació, la terra calcinada. Exercits d'esquelets amb tauds com escut. Mort de l'emperador, els clergues, el pelegrí... (igualtat).
Al Renaixement hi ha una voluntat de recuperar la cultura clàssica pel descobriment de textos antics. Moviment humanista. Idea de la mort com un ser etern a partir de la fama. No s'incideix tant en la mort física. Temes amb base literària sense tanta contundència, ja que només són pel sector culte. Pas del temps, “Homo bulla est”, compara la vida amb la fragilitat d'una bombolla de sabó.
Origen en Varrón i Lucano. Metàfora recuperada al Renaixement. “Emblemes llatins” de JeanJacques Boissard 1588, un dels emblemes és “Homo bulla”, que es concedeix com una ensenyança- caràcter existencial. “Qvis evadet” de Goltzius, molta repercussió. Nen grassonet que sembla que jugui a fer bombolles, repenjat en un crani: contraposa la ingenuïtat infantil amb la crueltat de la mort.
Aquesta metàfora de l'homo bulla es clara al “Retrat de Mademoiselle de Tours” de Pierre Mignard (1681-82). Retrat d'una nena de la cort, on se subratlla la seva condició aristocràtica, però que té com objectiu senyalar el pas del temps a partir de les bombolles de sabó, el rellotge de taula i el lloro (els animals de ploma portaven mala sort segons la tradició). “Al·legoria del temps” de Juan Valdés Leal i “Al·legoria de la salvació”, 1660. s'incorpora l'element del nen fent bombolles.
Al Barroc es fa una divisió entre protestants i catòlics, i l'eix que els separa és com aconseguir la salvació. Protestants, “Sola fides”, predestinació en la fe en Déu, els catòlics, condicionament a com et comportes en vida més la fe. Això condiciona els generes artístics i indica en la persona i el seu comportament l'adoctrinament a partir de la imatge. Això explica les diferencies a les natures mortes. Idea del pas del temps, temàtica del cristianisme barroc, natura morta únicament abstracte, l'home no té un paper important. Res a veure amb les representacions protestants, que fan enfàsi en la vanitat de posseir, la riquesa i les pertinences. Gairebé sempre objectes de gran valor econòmic (joies, especies, importacions, cítrics mediterranis...). “Natura morta”. Als catòlics, idea del judici final, “Vanitas de Viena” d'Antonio Pereda, 1635.
“In ictu oculi”de Juan de Valdés Leal, al·legoria de la mort, triomf per damunt del globus terraqüi, que esclafa els atributs de poder. Espelma (vida) que s'està apagant.”Finis gloriae mundi”, cripta on en primer pla apareixen tauds oberts, igualtat dels cadàvers. Crist (se sap per l'estigma de la mà) sosté les balances, “dextera domini”, amb les bones i males accions.
Les parques o moires, és un tema que prové de la mitologia greco llatina i són les encarregades del destí. Genealogia diferent en funció de la font literària, que pot ser d'Ovidi, Hesíode o Virgili. Són tres germanes que tenen funció pròpia:  Cloto (nona), destí designat pel fil de la llana, que és la vida (naixement)  Laquessis (decima), estira el fil (la vida)  Atropos (morta), talla el fil (la mort) “El triomf de la mort o les parques” tapís al Victoria & Albert Museum. “Les parques” de Il Sodoma. S'incorpora en programes murals.
...