17/03/2016 Tema 3. L’exercici de la professió periodística (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodística i llibertat d'expressió
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 04/04/2016
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3. L’exercici de la professió periodística Sumari del tema: 1.1. La prohibició de censura prèvia 1.2. El segrest de publicacions 1.3. L’estatut professional del periodista 1.4. La informació sobre persones públiques i privades (continuació tema 2) 3.1. La prohibició de censura prèvia A l’iraní Jafar Panahí se li va prohibir fer pel·lícules durant anys. En la seva lluita per la llibertat d’expressió, entre altres accions, va enregistrar un vídeo a casa seva explicant el guió d’una pel·lícula (que no podria arribar a fer per culpa de la censura prèvia). El projecte el va titular “This is not a film”.
Shirin Neshat, que està a l’exili, ha fet audiovisuals com “Turbulent”. Ja l’any 1998 va fer un vídeo feminista que va impressionar molt la comunitat internacional.
Art. 20.2 Constitució Espanyola Art.20.1 Se reconocen y protegen los derechos: a. A expressar y difundir libremente los pensamientos, idees y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.
b. A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica.
c. A la libertad de càtedra.
d. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión.
La ley regularà el derecho a la clàusula de conciencia y al secreto professional en el ejercicio de estas libertades.
Art. 20.2 El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura prèvia.
L’article 20.2 de la CE ens diu que la llibertat d’expressió no es pot restringir amb cap tipus de censura prèvia. La llibertat individual de donar informació, d’expressar-nos lliurement... té una transcendència pública. Si es volgués imposar algun tipus de censura prèvia, aniria contra la censura.
La prohibició de la censura: origen Qui pot dur a terme un acte de censura? Els particulars no poden. En principi, la mesura s’entén com una mesura d’autoritat, no com una mesura dels particulars. La censura és diferent d’una mesura cautelar adoptada per un jutge, i també és diferent d’un delicte (p.e. discurs de l’odi).
Origen històric i context europeu La prohibició de censura neix amb la Constitució Francesa de 1791, just després de la Revolució Francesa. Aquesta constitució reconeix: Constitució Francesa 1791: La libertad de todos de hablar, de escribir, de imprimir y publicar sus pensamientos, sin que los escritos puedan ser sometidos a censura o inspección alguna antes de su publicación, y de ejercer el culto religioso al cual esté adherido.
D’altra banda, la Constitució dels Estats Units. Té un apartat anomenat Bill og Rights, que es coneix com “esmenes”.
Bill of Rights, 15 de desembre 1971, 1ª esmena: El Congreso no hará ley alguna por la que adopte una religión como oficial del Estado o se prohiba practicarla libremente, o que coarte la libertad de palabra o de imprenta, o el derecho del pueblo para reunirse pac´ficamente y para pedir al gobierno la reparación de agravios.
En el cas espanyol, la llei marca límits a la llibertat d’expressió. En canvi, als EUA, en una expressió extrema de liberalisme, es creu que tothom ha de poder expressar-se lliurement fins i tot si diu barbaritats. Tanmateix un jutge pot sancionar, però no una llei.
La prohibició de la censura: jurisprudència constitucional La jurisprudència del TC espanyol La jurisprudència del TC defuig el concepte ampli de censura: només l’examen previ que puguin realitzar els poders públics, atenyent-se a uns valors abstractes i restrictius de la llibertat, de manera que s’atorgui un “plàcet” a la publicació de l’obri que s’adapti a ells segons el criteri del censor i se li negui en cas contrari.
Dins del concepte de censura, hi ha el control previ fet per un poder públic pel que fa a l’adequació a unes idees. Això és inconstitucional.
En canvi, no és censura, dins d’un diari, el control que té el director.
L’autoregulació dels mitjans, és a dir, el fet que el periodista hagi de complir amb uns criteris ètics i deontològics, tampoc és censura.
Si un jutge, quan està investigant un procés penal, s’adona que cal adoptar una mesura cautelar per evitar que se segueixi cometent un delicte, tampoc és censura.
Elements de la censura - - La censura prèvia: element temporal. Proscrita constitucionalment.
La censura formal: la forma de control. Prohibits tots els tipus de limitació en l’elaboració i difusió de la informació. No és necessari un examen oficial, pot haver-n’hi prou amb el dipòsit. I també tots els paràmetres materials (criteris) destinats a vigilar el contingut (religió, ideologia, política).
La censura és pública, però més enllà del control governamental (pot ser el legislador o el poder judicial).
Mesures equiparables? “Tots els tipus de censura imaginables”. També les mesures dissuassòries o chilling effect? El chilling effect pot vulnerar l’art. 20.1 a) i d) de la Constitució, però no té perquè ser una forma de censura prèvia.
Chilling effect És una construcció que ha fet el TEDH que diu que, de vegades, encara que no hi hagi una llei estrictament, si s’adopten algunes mesures legals poden limitar la llibertat d’expressió.
Chillinge ffect és la inhibició de l’exercici d’un dret, com la llibertat d’expressió, per l’amenaça d’una sanció legal.
p.e. que s’estableixi l’obligació legal d’informar sobre la identitat i l’origen de les fonts.
Limitaria la informació que podem tenir sobre determinats temes.
p.e. quan hi hagi una crítica a una autoritat política, s’aplicarà una pena de presó de 25 anys.
Això seria un efecte dissuassori de la crítica.
p.e. s’estableix que només poden ser periodistes aquelles persones que, després d’un examen, demostrin determinades característiques ideològiques. Seria un efecte dissuassori a l’hora d’informar.
El TEDH ho considera en el seu anàlisi.
Dipòsit administratiu: censura encoberta És l’obligació de depositar davant l’administració qualsevol informació abans de publicar-la.
Això estava en la Ley de Prensa (1966), de la qual alguns articles encara estan en vigor.
El segrest de publicacions Per segrest de publicacions entenem la prohibició que una publicació surti a la llum pública.
Això només ho pot decidir un jutge.
Art. 20.5 CE “Solo podrá acordarse el secuestro de publicaciones, grabaciones y otros medios de información en virtud de resolución judicial”.
- Això és controvertit.
La Ley 14/1966 (art. 64) estableció un sistema de secuestro administrativo previo de la información, en caso de existancia de delito (sin que fuera óbice la comunicación al MF y juez).
Está prohibido constitucionalmente.
S’admet el segrest de publicacions en l’àmbit de processos civils i penals.
Poden haver-hi mesures cautelars en els processos judicials, tant en l’àmbit civil com en el penal, que consisteixin en segrestar la publicació o prohibir-ne la difusió o emissió, quan hi ha un delicte comès a través d’aquests mitjans, o es tracta d’una mesura cautelar per evitar la vulneració de drets fonamentals com la intimitat, l’honor o la pròpia imatge.
Són mesures que han d’estar justificades, i només les pot decidir un jutge, en el marc d’un procés judicial, que afecta a un cas concret. No pot ser ni és un control abstracte dels continguts publicats. Això és el que ho diferencia de la censura.
Via civil: mesura cautelar de segrest de publicacions *La diferència bàsica entre la via civil i la via penal és que la via penal és només per a l’àmbit dels delictes, pels quals es pot anar a la presó, i no per infraccions administratives* El segrest judicial de publicacions. Art. 9.2 b) LO 1/1982. No és censura si es fa per protegir el dret de la persona a qui és relativa la informació. No es fa un examen dels continguts, sinó que el jutge adopta la mesura per protegir algú altre.
Segrest judicial de publicacions STC 187/1999: el segrest només pot adoptar-se en el curs d’un procés judicial en què es pretenguin fer valdre o defensar, precisament, els drets i béns jurídics que siguin límit a aquestes llibertats, mitjançant resolució motivada, aplicant el principi de proporcionalitat i tenint en compte l’eventual dany en l’honor, intimitat i imatge de les persones implicades.
En el cas de la censura, seria una mesura abstracta de control previ feta pels poders públics, contrastant si s’adequa a la ideologia del poder.
En el cas del segrest d’una publiació, seria una mesura concreta adoptada per un jutge en el transcurs d’un procés judicial, per protegir drets que puguin ser vulnerats.
El tancament de diaris En principi, no es pot tancar un diari com a mesura cautelar perquè es considera una mesura extrema a què no s’hauria d’arribar.
El tancament per motius econòmics de mitjans públics no és censura (STC 6/1981).
El tancament cautelar per realització de delictes és inconstitucional, ja que suposa la suspensió d’un dret fonamental (llibertat d’informació i d’expressió) en la doble vessant (activa i passiva).
Cas Egunkaria. Diari en euskera que es va considerar que formava part d’ETA. Quan el cas va arribar a l’Aduiència Nacional, aquesta va considerar que no quedava demostrat que estigués integrat a la banda armada. El sistema jurídic no admet que es doni suport a un grup terrorista, però per adoptar mesures excepcionals s’ha de ser jurídicament molt estricte. Encara que es parli de terrorisme, la legislació no permet lesionar els drets fonamentals. EN aquest cas, l’AN va considerar que s’havia comès una lesió del dret a la llibertat d’expressió, informació i opinió.
Autocensura La persona té por a informar o és coaccionada perquè no informi.
Segons els informes de la Relatora Especial de Nacions Unides sobre els defensors dels drets humans: en determinats contextos i països, el temor a una repressió posterior a causa de la difusió d’informació sobre violacions o drets humans, l’expressió de crítiques o el debat sobre els drets de determinats col·lectius, genera un efecte d’autocensura. No hi ha censura oficial, però hi ha por a que determinats temes surtin a la llum pública i això provoca l’autocensura.
No és una mesura legislativa ni judicial.
Informació sobre persones públiques i privades Les persones públiques, pel seu vincle objectiu amb els fets noticiables o amb l’interès general, han de suportar amb major intensitat que les persones privades els judicis desaprovatoris, les crítiques alienes o el coneixement públic de fets relatius a la seva vida privada. Per què les persones públiques són notícia? La seva activitat s’emmarca dins de la res pública (política) i els ciutadans tenen dret a saber qui i com administra els interessos generals i si porten una vida privada d’acord amb les idees que defensen públicament.
Són persones públiques els polítics i els funcionaris.
Les persones de notorietat pública ho poden ser per (1) la seva professió, (2) la seva actitud davant de determinats esdeveniments o (3) simplement per vanitat personal.
Persones públiques Pel que fa als polítics: interessa conèixer la seva activitat pública, tots els actes que siguin de transcendència per a la comunitat en un sentit polític, en el marc de la responsabilitat i el debat democràtic.
Què passa amb la seva vida privada? Hi ha un gir important després de la STEDH 24 juny 2004 (Carolina de Mónaco). A partir d’aquell moment, es distingeix entre la part de la vida privada que contribueix al debat històric i democràtic o públic, i la part que satisfà únicament “l’entreteniment” i “l’interès del públic”.
La STC de 21 octubre 2012 (Álvarez Cascos), assenyala que els personals públics no perden el seu dret a la intimitat per la seva pròpia condició, existint àmbits de l’esfera privada i sentimental que han de romandre al marge de l’escrutini públic.
La vida privada de les persones públiques (polítics i també algunes persones de notorietat pública), pot interessar com es comporten en la seva vida privada en qüestions que puguin ajudar-nos a fer-nos una idea sobre el seu caràcter, del seu pensament, de la seva actuació en moments compromesos, de com s’aplica personalment la doble moral o que ell o el seu partit prediquen públicament. És a dir, “pot ser objecte d’escrutini, sempre que sigui possible respectar els drets de la personalitat i els fets contribueixin al debat públic”.
Límit: els drets de la personalitat. El caràcter preferent de les llibertats informatives ha d’estar justificat.
Funcionaris: interessa com realitzen les seves funcions administratives (si realitzen conductes il·lícites) i la seva vida privada sempre que tinguin connexió amb l’exercici de la seva funció pública. La resta no és d’interès públic.
La crítica en un Estat democràtic “Las persones que ostenten un càrrec d’autoritat pública, o les que posseeixen relleu polític, es troben sotmeses a la crítica en un Estat democràtic. Han de suportar un cert risc de que els seus drets subjectius de la personalitat resultin afectats per opinions o informacions d’interès general, doncs això ho requereixen el pluralisme polític, la tolerància i l’esperit d’obertura, sense els quals no existeix societat democràtica. Els límits de la crítica admissible són més amplis quan es dirigeix contra el Govern que quan recau sobre un particular” (STC 190/92).
Les persones de notorietat pública Existeixen dos tipus de persona de notorietat pública: 1. Persones que per la seva professió han adquirit projecció pública. Cal tenir en compte l’àmbit de la seva professió o el motiu de la seva notorietat.
També assumeixen un risc, però mantenen els drets a la personalitat, encara que diferenciant "el grau de projecció pública que el personatge hagi donat, de manera regular, a la seva pròpia persona”.
2. Persones que per la seva vanitat personal han adquirit projecció pública.
Caldrà tenir en compte el grau de projecció pública que han assumit tals tipus de persones i la seva acceptació pública de la fama per a determinar el nivell d’eficàcia dels drets de la personalitat davant de la llibertat d’informació. La frivolitat i el narcisisme d’alguns personatges “del públic” els porten a baixar per complet la barrera de la intimitat, la imatge o l’honor.
“Significa que no poden imposar el silenci als qui únicament divulguen, comenten o critiquen allò que ells mateixos han revelat, sense perjudici de que la disposició sobre una informació feta pública per la seva pròpia font no justifiqui l’ús d’expressions formalment injurioses o innecessàries, ni la revelació d’altres dades no divulgades amb antelació per tercers o que no posseeixin una evident i directa connexió amb allò que ha estat revelat” (STC 134/1999).
Les persones privades Les persones privades no constitueixen elements noticiables en sentit general. Si s’han vist involucrades incidentalment en un fet de transcendència pública, tenen dret a preservar el seu honor, intimitat i imatge, sempre que no donin el seu consentiment o la seva identificació no fos necessària per a la comprensió de la notícia. Un fet penal converteix a una persona privada en notícia (no a la víctima).
Encara que amb la recent reforma de la Ley de Enjuiciamiento Criminal es poden adoptar mesures per protegir el dret a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge dels detinguts i processats.
L’Estatut professional del periodista L’art. 20.1 CE reconeix el dret fonamental a la informació i expressió a tots els ciutadans. El TEDH considera que les ONG compleixen funcions de “gos guardià” que tradicionalment corresponen als mitjans de comunicació.
No obstant això, els professionals de la informació, en virtut de la funció crucial que compleixen (fan arribar informació veraç a la societat), assumeixen també deures que desemboquen en la construcció d’un estatut jurídic que garanteixi l’exercici del dret sense traves i amb llibertat.
L’estatut jurídic del periodista funciona no només com a garantia de l’exercici (clàusula de consciència o secret professional), sinó com a mesura de la seva responsabilitat (diligència).
A Espanya, a diferència d’altres països europeus (França, Itàlia o Portugal), no comptem amb una norma jurídica específica que reguli aquest estatut, sinó que es troba dispers en la CE, la llei i la jurisprudència del TC i el TEDH. L’Estat espanyol ha tingut precedents històrics com la targeta d’identitat del periodista, el Registra Oficial de Periodistes i l’Estatut de la Professió Periodística.
L’art. 20 CE va suprimir de facto aquest sistema i ja no és necessària la inscripció al registre que gestiona FAPE, que té caràcter privat.
Tots els sistemes de colegialització autonòmics són d’adscripció voluntària. La lleu 22/1985 de Catalunya establia titulació i col·legialització obligatòria per a exercir, però va ser modificada per un recurs davant del TC del Defensor del Poble.
...