La pintura acadèmica (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les revolucions burgeses (1789-1905)
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 21/04/2016
Descargas 0
Subido por

Descripción

Bloc 4. La pintura acadèmica.

Vista previa del texto

Bloc 4. La pintura acadèmica La pintura dels acadèmics en aquesta època queda una mica fora de lloc, encara que és la que es ven, triomfa i és necessari conèixer-la per entendre la pintura dels impressionistes.
Alexandre Cabanel “El naixement de Venus”- Hi diferències significatives entre aquesta obra i l’“Olympia” de Manet. Una altra Venus amb la que la podem comparar és amb la de Bouguereau.
Trobem una progressiva manca del llenguatge pictòric en les obres de Renoir i Cézanne, per aquest motiu contrasten moltíssim amb les obres de Bouguereau. En les Venus acadèmiques, es centren molt en deixar clar que s’estan referint a la Venus, per això apareixen en ambient significatius, com el mar o la petxina. Al voltant de la Venus de Bouguereau apareixen unes figures que son missatgers. És una composició molt habitual i convencional. Aquesta peça causa furor al saló del seu any i el primer ministre la compra només veure-la.
Aquestes obres estan considerades en la seva època com peces de temàtica històrica, religiosos i al·legòrics. El gènere d’història és el gènere més elevat i està més a l’abast dels pintors acadèmics. Hem vist com al llarg del neoclassicisme i del romanticisme es van presentant alternatives del que seria el gènere històric. Ja hi ha una necessitat de que aquest gènere evolucioni. A mitjans del segle XIX ja es nota una voluntat de renovar el llenguatge històric en Europa. Aquest canvi es passa sobretot a les pintures que estan allunyades dels encàrrecs de la monarquia i l’església. Son més encàrrecs de la burgesia.
Això també implica una nova concepció del que es la història com a disciplina. Aquí tindríem molts noms, com Michelet, que lluiten per abandonar una idea antiga de la història i presentar una nova versió el màxim de científica possible. Volen fer de la història una ciència moderna. Si la novetat es aquesta, la novetat a la pintura s’haurà de vincular. Els pintors que segueixen fent aquest tipus d’història, també hauran altres autors que intentaran fer un altres tipus de pintura històrica. Veurem pintora d’història més íntima (Meissoner), veurem una més crítica (Couture) i altres que l’acosten a la pintura de gènere (Gérôme). Aquests últims no son del tot acadèmics, però tampoc ho deixen de ser.
Si haguéssim de fer una classificació tindríem tres grups: els no acadèmics, els acadèmics purs i, entremig, tindríem la juste milieu (mitjana justa) que és una forma mitjana entre els dos altres grups. Dins del acadèmics trobem els pompiers (significa bomber), és un terme que surt per definir els autors que a la segona meitat del segle XIX són ultra academicistes, és un terme pejoratiu en el seu context. Hi ha una sèrie d’historiadors que diuen que se’ls diu pompiers perquè en molts casos apareixen gladiadors (Gérôme, “pollice”) a les seves pintures que porten cascs que s’assemblen als que portaven els bombers de l’època. Al francès la paraula pompier la podem apropar a pompós. Aquesta mirada pejorativa durarà tot el segle XX. L’ importància crítica de les avantguardes va traient importància a l’art acadèmic. A partir del segle XX es produeix una relectura de l’art acadèmic.
En els pompiers trobem una pintura oficial, convencional, solemne, idealitzada.
S’apropa al neoclassicisme pels temes i l’estil però lluny del pensament il·lustrat.
Meissoner, “Campanya de França”- Voluntat de reformar el gènere a través de la subjectivitat. És un autor nascut a Lion, amb moltíssima carrera artística. Aquesta és una peça d’un projecte de l’autor de pintar diversos cicles de la vida de Napoleó.
Aquesta seria la penúltima. Analitza l’imperi i sobretot les fases finals d’aquest.
Encarna un episodi de cinquanta anys abans. Aquesta és una campanya que va a Rússia al 1814. Aquesta peça és de petites dimensions. Busca les influències de la pintura flamenca, en aquest caràcter més íntim i introspectiu. Tenim un camp gelat i en el punt central a Napoleó. El seu exèrcit es troba en fila darrera seu. Es reconeixen els personatges de la guarda imperial de Napoleó que caminen al seu costat per l’altra banda. El contrast és molt notable amb altres obres de l’emperador, com les de David.
Tot ens allunya d’aquella imatge de poder, com la sensació de fidelitat de l’exèrcit vers Napoleó, dona la sensació que tornen de la guerra, no hi ha ningú amb una expressió victoriosa, l’ambient no és gaire favorable, sembla una imatge natural, no està gaire idealitzat. Tota l’obra transmet idea de angoixa i decadència.
Al segle XIX també sorgeix la idea de que l’home poc controlar el seu destí i en aquesta obra es veu aquesta idea. Meissoner s’informa per tal de realitzar aquesta obra mitjançant documents de l’època. També en la fisonomia del cavall.
La pintura d’història també podia ser crítica, com l’obra de Couture “Els romans de la decadència”.
És un autor que destaca des dels inicis. Aquesta obra la elabora durant 3 anys i la finalitza el 1848. La obra és una peça de dimensions colossals (5m per 8m) i va acompanyada d’un vers en el saló d’un poeta romà (“Més cruel que la guerra el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’Univers vençut”). Tenim representada una escena amb diversos personatges. És un espai columnat i els personatges importants es trobem a la part central i alhora veiem diferents escultures i arquitectura. És una bacanal i a la part central trobem els personatges femenins i begudes i menjars. Ajudant-nos del fet que l’autor es deixeble de David i Gros, aquest autor ens està fent una denúncia general en base a unes actituds determinades. Trobem el personatge de l’esquerra vestit com un renaixentista allunyant la mirada decebut pel que veu. Una altres dos personatges a la dreta veiem dos possibles filòsofs miren l’espectacle amb fàstic també. Les estàtues representen filòsofs de l’antiguitat. És una denúncia moral al vici. L’obra es feta per un autor que era un jacobí d’extrema esquerra i veiem que en realitat es tracta d’una crítica al seu propi moment, a la monarquia.
Gérôme “Lluís XIV rep el Grand Condé a Versalles”- Lluís XIV apareix al mig de l’obra. És al Palau de Versalles i als seus peus està rebent al grand condé, un familiar que l’havia traint i en aquesta escena l’està perdonant. Està descrit amb una alta saturació dels color característica de Gérôme i la clau del seu èxit. És un dels que més apel·la a la burgesia i menys a l’aristocràcia. Tot i que és una obra de tema convencional l’autor resol a través d’una composició molt curiosa (una X), que dona dinamisme a l’escena. No és una comanda, la fa ell i la vol vendre a una aristòcrata del nord de París. Finalment la obra es comprada per un dels primers col·leccionistes nordamericans. Per tant tenim un autor acadèmic que treballa sense comanda, per tant de forma no acadèmica. Gérôme dedica bona part als retrats per encàrrec de tot tipus.
“Retrat de la baronessa Nathaniel de Rotschild”. Els seus pares (de la baronessa) eren amics de Delacroix i feien tertúlies i la baronessa serà una gran col·leccionista i artista. Ingres havia pintat a la mare de Charlotte, la baronessa i Gérôme pinta la filla amb semblances a la mare, en honor al seu mestre. La tenim en un apartament parisenc que compartia amb el seu marit. Al darrera apareixen els elements que ella col·lecciona (porcellanes d’estil indi, una xemeneia esculpida i quadres).
Bonnat “Jules Grevy”- Era un home de lleis i Bonnat va fer aquesta comanda presentant-nos a Grevy referint-nos al rigor i la serietat. Tria per fer-ho un ambient fosquíssims on destaquen la cara i les mans, a més de la taula. Aquest retrat té una història.
En aquell moment la fotografia tenia molt èxit i havia un debat sobre aquest tema i a Bonnat se li encarrega que li pinti i després s’encarrega que se’n faci’n fotografies de Grevy en lloc de còpies del retrat.
Un acadèmic català és Antoni Caba i Casamitjana. “L’escultor Joan Samsó”, és un amic i company seu i ens el representa en la foscor molt semblant a Bonnat.
Tornant a Gérôme, les seves imatges ens expliquen com l’orientalisme continua fins i tot en l’academicisme. Es una mostra de com perviu el gust per allò exòtic i oriental. La part de més comanda de la seva vida és en l’orientalisme. Destaquen “El bard negre” i “Bany turc”. Gérôme viatja a Alger fins a Turquia, tota la costa mediterrània. Un molt bon exemple és el “Bard negre”, que es una obra que es va vendre al 2008 per més d’un milió de dòlars. Era una de les poques obres de Gérôme que es trobava en mans populars avui en dia. Trobem un model molt conegut del moment, que és aquest senyor negre. Estudis sobre l’obra han demostrat que Gérôme hauria comprat fotografia oriental per copiar-los. Es veu un intens cromatisme.
La seva obra mestra és “Pollice verso”. És una peça de petites dimensions. Ens trasllada a una lluita de gladiadors. Es documentarà per a la composició d’aquesta obra. Ens trobem dins l’arena del circ observant el final de la lluita. Seguint la línia de la mirada del vencedor veiem el governant, l’esposa d’aquesta, les vestals, amb molta set de sang, i la resta del públic. Gérôme recorria a l’elaboració d’escultures fetes per ell per entendre millor la volumetria. Aquesta obra està feta en un moment en el que es creia que a les lluites del gladiadors era el públic qui determinava si el gladiador vençut moria o no mitjançant senyes pels dits. Si el dit gros sortia, significava mort. el públic de la obra té el dit fora, per tant, volen la mort del vençut.
Gervex “Una sessió del jurat de pintura al salon dels artistes francesos”- Cada vegada que s’obria el salo al jurat, s’obria una polèmica. Això arriba a la fi l’any 1879 on es decideix que canviïn els estatuts del salon. Que el jurat estigui composat per artistes i deixa de ser el salon de la acadèmia i passa a anomenar-se el salon dels artistes francesos. Tot i així, no deixa de ser un saló oficial i els impressionistes no tenen cabuda aquí i per això neixen altres salons.
Trobarem cada vegada més vies per que els autors puguin ensenyar les seves obres en col·lectius. En aquesta obra trobem 30 personatges que són acadèmics. Veiem com volten davant d’una obra i apareixen personatges que més tard acabaran creant el seu propi saló. Per tant, Gervex fa un joc d’anacronismes.
Durand “Les rialleres”- És una obra de juste milleu. Tenim en un espai interior diverses figures femenines de diferents edats. Riuen perquè hi ha un lloro sobre la taula.
Aquestes senyores són diferents generacions d’una família. L’àvia és la de verd i té la neta a la faldilla. Són de mitjana burgesia i trobem la minyona, per tant, dos estaments socials. La taula fa d’element reparatori entre els estaments. La minyona té un ocell de paper a la mà i està fent riure al davant. Se la troba en un ambient molt proper a la família burgesa. Aquesta obra és una obra de juste milleu, no és per tots els públics. La juste milleu són els qui compren aquestes obres. Són obres d’espai privat.
Breton “El record de les espigolaires”- Quan s’adquireix es considera amb una medalla de primera classe i se la considera pintura de gènere. Té la mateixa temàtica que “les espigolaires” de Millet. És rebutjada al salon. És de juste milleu i no realista perquè veiem que no se les veu gaire afectades per la duresa del treball. En aquesta obra és un grup molt nombrós i no hi ha aquesta sensació de solitud de l’obra de Millet. La llum en aquesta obra és molt diferent a la de Millet, que és més simbolista i bucòlica. A l’obra de Breton pel color de la pell, sembla com si mai haguessin treballat a la terra, són cossos idealitzats. Aquestes espigolaires tenen molta collita, a diferència de les de l’obra de Millet, que representava un treball més miserable. Possibilitat de fer juste milleu d’una temàtica realista i fer-lo més digerible.
...