2.3 Vies urinàries i micció (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Fisiologia y fisiopatologia III
Profesor C.P.
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 19/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito TEMA 2.3 VIES URINÀRIES I MICCIÓ • Vies urinàries: Serveixen per expulsar la orina dels ronyons a l’exterior, conducció i expulsió. Formades per 2 pelvis renals (estructura en embut que recull la orina dels calzes renals), 2 urèters, bufeta urinària i uretra.
• Urèters: Retroperitoneals, van de les pelvis renals a la bufeta, 30 cm de llarg i 4-5 mm de diàmetre tot i que la zona propera a la pelvis és més gruixuda. Formats per: - - Capa adventícia de sosteniment, teixit connectiu, la més externa Capa muscular de múscul llis formada per dues capes: una interna longitudinal i una externa circular, a mida que ens apropem a la bufeta apareix una tercera capa de fibres longitudinals.
Capa mucosa, més interna, tenim cèl·lules caliciformes productores de moc que produeix la paret del pH lleugerament àcid de la orina (6-7).
Per conduir la orina es fa un peristaltisme de múscul llis amb 1-5 ones/minut de freqüència, també depèn del volum d’orina que es va generant i de la força de gravetat.
• Bufeta urinària: Òrgan d’emmagatzematge d’orina amb 700-800 mL de capacitat, en dones és una mica més petita. En homes la bufeta es troba anterior al recte i en dones es troba anterior a la vagina i inferior a l’úter. Formada per: - Capa adventícia de sosteniment, més externa Capa muscular de múscul detrusor que també té tres capes: longitudinal, circular i longitudinal Capa mucosa, més interna, té plecs per permetre la distensió de la bufeta A la part inferior hi ha una zona triangular = trígon on la capa mucosa és llisa, sense plecs, té als dos vèrtex superiors les obertures ureterals que comuniquen amb els urèters, hi ha unes vàlvules fisiològiques que permetran l’entrada però no el reflux ja que els urèters entren de forma obliqua. Al vèrtex inferior hi ha un orifici uretral intern que comunica amb la uretra. La bufeta és com una bossa que pot tenir més o menys líquid però mai aire.
Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Uretra: Conducte que comunica la bufeta amb l’exterior. En dones fa 3-4 cm i en homes 18-20 cm on també és la via del sistema reproductor.
A la part superior de la uretra, just per sota de l’orifici uretral intern, tenim l’esfínter uretral intern de múscul llis, controlat pel SNA i de control involuntari. Per sota d’aquest, està l’esfínter uretral extern, de múscul esquelètic i control voluntari. A la sortida cap a l’exterior trobem l’orifici uretral extern.
• Micció: Acte pel qual l’orina s’expulsa des de la bufeta a l’exterior.
Reflex de micció: en un principi l’esfínter uretral intern es troba tancat i la bufeta es va omplint d’orina, quan s’arriba a un volum de 200-400 mL l’orina comença a fer pressió contra les parets de la bufeta que té uns receptors d’estirament que envien informació cap a la medul·la, el senyal s’integra a la zona del sacre on hi ha el centre de la micció i s’envien senyals del SNPS cap a la bufeta, es provoca la contracció del múscul detrusor i la relaxació de l’esfínter uretral intern.
Control voluntari: aquest reflex a partir dels 2 anys aprenem a controlar-lo. Quan arriba la senyal a la medul·la, també s’envien vies aferents cap a l’encèfal, si no és el moment adequat s’envien vies eferents que contrauen l’esfínter uretral extern i no es produeix la micció. En aquest moment els receptors d’estirament s’acomoden i deixen d’enviar senyals fins que s’omple una mica més i es dóna el reflex un altre cop. Quan sigui el moment adequat, es fa una contracció voluntària de músculs abdominals que pressionen la bufeta, l’esfínter uretral extern no es contrau (sempre es troba relaxat) i miccionem.
La incontinència urinària és quan es micciona sense voluntat, normal en nens de menys de 2 anys perquè les neurones aferents encara no estan ben desenvolupades, tot i que també es pot donar per moltes més causes.
• Infeccions urinàries: Els bacteris arriben per via externa, normalment el sistema renal és estèril. Poden entrar per la uretra i vindrien dels genitals o del recte, o des dels ronyons per la sang.
Cistitis: inflamació de la capa mucosa de la bufeta urinària. L’etiologia és per infecció bacteriana (E.coli, Proteus mirabilis, estafilococs o enterococs). Com a factors predisposants tenim obstrucció urinària, sondes urinàries, relacions sexuals o el part. És molt més freqüent en dones que en homes per la proximitat del recte i la uretra, per la mida de la uretra i per la humitat dels genitals femenins (ambient apte pels bacteris).
Semiologia: coïssor a l’orinar (sensació de cremor), es pot arribar a disúria (dolor o dificultat a la micció), tenesme vesical (necessitat reiterada d’orinar), pol·laciúria (moltes miccions amb poc volum, els receptors són més sensibles de lo normal), nictúria (necessitat d’orinar a la nit), orina tèrbola i hematúria amb menys freqüència.
Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito Pielonefritis: inflamació del parènquima, calzes i pelvis renal. L’etiologia és per infecció bacteriana que pot arribar des del tracte urinari inferior o des de la sang.
• Litiasi renal (litiasi urinària o nefrolitiasi): Presència de càlculs, pedres o concrecions sòlides al ronyó o a les vies urinàries. És molt freqüent, el 3’5% de la població l’ha patit, més probable en homes que en dones. L’etiologia és que augmenta en la orina la concentració d’alguna substancia provocant la precipitació, dependrà de la quantitat de solut respecte el volum d’aigua i de la solubilitat de la substància. Solen ser càlculs de calci. Com a factors predisposants tenim: - Poca ingesta d’aigua, suor, deshidratació...
Hipercalciúria (concentració de Ca2+ superior a la normal), s’acumula el calci per hiperparatiroïdisme o per sedentarisme Alteracions del pH de l’orina que pot fer precipitar substàncies si és massa àcid (àcid úric) o si es massa bàsic (sals de calci o fosfats de magnesi) Infeccions urinàries, alcalinitzen la orina Estasi urinària, la orina no circula bé i queda estancada Localització: - Nefrocalcinosi: pedra als túbuls renals dels nefrons Litiasi calicilar: pedra als calzes Litiasi pièlica: pedra a la pelvis, també pot donar una pielonefritis calculosa (no infecciosa) Litiasi ureteral: pedra als urèters, molt freqüent Litiasi vesical: pedra a la bufeta, pot donar lloc a una cistitis calculosa (no infecciosa) Litiasi uretral: pedra a la uretra Tipus de càlculs: - De calci (oxalat o fosfat), 70-80% dels casos, per hipercalciúria D’estruvita (fosfat amònic-magnèsic), 10-15%, per infeccions urinàries que alcalinitzen la orina i precipita D’àcid úric, 5-10%, per elevada eliminació d’aquest (gota) De cistina, 1-2%, cistinúria (es perd molta cisteïna per l’orina) Semiologia: La manifestació més important és el còlic nefrític que es caracteritza per un dolor agut, intens i fluctuant. Es dóna per una obstrucció del flux de la orina que ocasiona una distensió just abans on s’acumularà la orina, s’estimularan les fibres nervioses de la paret i hi haurà unes contraccions violentes del múscul llis per intentar expulsar la obstrucció.
Tindrem inquietud, pal·lidesa, suor... el dolor es localitza a la zona lumbar i irradia a l’abdomen, genitals i part interior de la cuixa.
Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito Altres manifestacions que es poden tenir són hematúria (sang a la orina), tenesme visceral (sensació continua de ganes d’orinar) i pol·laciúria (orinar molt sovint i amb poca quantitat).
Tractament: Pel còlic nefrític s’administren analgèsics, s’aplica calor a la zona afectada i si convé es donen relaxants musculars (tractem el dolor). Per la litiasi (tractem la obstrucció), quan no s’espera una extracció espontània s’extreu amb un citoscopi i una sonda de Dormia, si la pedra és molt gran es fa una litotrípsia (es trenca) de manera extracorporia amb ultrasons o intracorporia amb làser; com a última opció tenim la cirurgia.
...

Comprar Previsualizar