Egipte, Segona part. Jacobo Vidal (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2013
Páginas 19
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Art de les civilitzacions antigues El primer període intermedi i el Regne Mitjà Quan s’acaba la construcció de la piràmide de Pepi II, l’Estat donarà concessions econòmiques a sacerdots i nomarques, i això portarà a la desintegració de l’Estat. El nomarca d’Heracleòpolis deposarà els monarques de Memfis de la VIII Dinastia. Així, ells fundaran la IX i X. Des de la VI Dinastia, el faraó de Memfis ja no governava tot el país, sinó que només dita regió. Egipte no es tornarà a unificar fins a mitjans de la XI Dinastia, amb Mentuhotep II, rei de la dinastia tebana.
Sembla que a finals del regne antic hi va haver una mala època de collites i de grans crescudes que van fer que els egipcis deixessin de creure en el poder diví dels faraons. Aquesta seria una altra de les raons per la qual van entrar en un període d’inestabilitat.
Primer període intermedi (2280-2060 aC) Compren les dinasties VII a X. La inestabilitat del país produirà un retrocés en el món artístic, sobretot a nivell arquitectònic. L’arquitectura seguirà sent d’inspiració vegetal, però des de el punt de vista tècnic, serà diferent: es deixaran enrere les estructures grans i costoses, com les mastabes i les piràmides. En el seu lloc, es desenvoluparà l’hipogeu, d’estructura molt més senzilla. Als inicis, seran habitacles excavats a la roca, normalment a les muntanyes de l’occident del Nil. Hipogeu de Baquet a Beni Hassan (XI Dinastia).
En canvi, les arts plàstiques seguiran les pautes del Regne Antic, però amb menys idealització, més tosques i de pitjor qualitat. Wepwawet-em-hat (X o XI Dinastia) és una escultura en fusta, dempeus i amb el peu esquerre avançat. La vivacitat l’aporten els ulls i la línia del maquillatge. Té els dits molt llargs. Se segueixen desenvolupant les petites estàtues de servents.
Regne Mitjà (2060-1785 aC) Dinastes XI a XIII. No arriba als 300 anys, és més curt que l’antic i el nou. S’han perdut moltes obres perquè durant el Regne Nou les van modificar. El país torna a estar unificat sota el poder d’un nomarca tebà de la XI Dinastia. Per tant, la capital serà Tebes i canviarà el centre de gravetat d’Egipte: la majoria d’obres es trobaran a l’Alt Egipte. S’havia perdut el bagatge tècnic i logístic de l’arquitectura, motiu pel qual partiran des de els hipogeus que es van desenvolupar al període intermedi. Amb el temps, aquests es faran més 22 Art de les civilitzacions antigues monumentals, i s’inclouran grans pòrtics, com podem observar en aquests a Beni Hassan de la XII Dinastia.
TEMPLE FUNERARI DE MENTUHOTEP II (XI Dinastia): està situat a la necròpoli de Deir-el-Bahari, al costat occidental del Nil, al contrari que la ciutat de Tebes. L’ús de patis de columnes aporta lleugeresa a l’estructura, a diferencia de les masses piramidals.
Tot i això, segueixen sent de dimensions monumentals. A més, tenien l’objectiu d’integrar-se amb el paisatge, a diferencia de les piràmides que el que volien era destacar. La tipologia s’estableix a partir de la construcció de grans terrasses hipòstiles. Possiblement la piràmide culminant de la construcció estava inspirada en els temples solars de la V Dinastia. A la terrassa s’accedeix per una gran rampa processional i l’entrada, que està excavada a terra, rep el nom de Bab-el-Hosan. Però com el que es conserva del temple es molt poc, s’han desenvolupat altres teories sobre l’estructura d’aquesta tipologia. Una d’elles diu que el coronament fos un gran altar pla i rectangular, mentre que altres parlen d’un túmul rodejat d’arbres, fent referencia a la muntanya primigènia. A la part darrera es trobava una altra sala hipòstila, un santuari en honor del faraó i del déu Amon. El temple funerari segueix estant vinculat a la tomba, ja que estava excavada a la roca, igual que el temple. En aquest complex apareixen per primera vegada els pilars osiríacs: el faraó es representat dempeus com Osiris. També apareixeran els primers capitells hatòrics, és a dir, el cap d’Hathor tallat al capitell. A una de les cambres es va trobar l’estàtua del faraó, que també es representat com Osiris, igual que a les columnes, tot i que aquí hi pareix sedent.
Segueix l’estètica del Regne Antic. Va vestit amb la túnica llarga del Heb-sed i duu la corona roja.
És una obra frontal i cubica. Els colors li aporten la vivacitat. Tot i seguir la tradició, és molt més tosca que les que es van arribar a desenvolupar durant el Regne Antic. El voltant de la tomba del faraó, es troben els enterraments dels personatges de la cort, també en hipogeus però sense cap tipus de decoració. El temple de Mentuhotep II el Gran va suposar un gran avenç arquitectònic, equiparable al de Djoser o les grans piràmides de Gizeh: és una obra que emmarca la tradició i tindrà continuadors. Respon a un canvi fonamental de mentalitat, ja que l’edifici ja no està pensat solament per ser vist i albergar el cos del difunt, sinó que es relacions amb la naturalesa.
Al regne mitjà no trobarem continuïtat arquitectònica, ja que succeiran una sèrie de canvis polítics que l’afectaran. Per exemple, entre Mentuhotep II i Mentuhotep IV, i haurà una gran crisi política que va acabar amb la XI Dinastia.
Els nous reis de la XII Dinastia abandonaran Tebes i tornaran al Baix Egipte, fundant una nova capital a prop de Memfis: Ity-Tauy. La fundà Amenemhat I. Amb la tornada al nord, es recuperarà la construcció de piràmides, que trencaran la nova tendència dels hipogeus.
Les primeres piràmides de la XII Dinastia es construiran a el Lisht, i copiaran l’exemple que ja hi havia al Baix Egipte de les piràmides de la V i VI Dinastia. A finals del Regne Antic s’havien establert unes mides mitjanes d’alçada per a les piràmides: entre 65 i 75 metres. Això es deu a que 23 Art de les civilitzacions antigues l’experiència els havia demostrat que un nucli de pedra (encara que aquestes no estiguessin ben tallades o fossin petites) i morter podia aguantar una coberta pesada i tals dimensions. Aquesta “norma” serà emprada pels constructors de la XII Dinastia, que a finals de la dinastia, tornaran als nuclis de tova. En comptes de copiar o inspirar-se en les obres més monumentals i esplendoroses, es fixaran en les més pràctiques. Els complexos funeraris tindran els mateixos elements però repetits, com podem veure a Amenemhat I. Els seus constructors van espoliar els materials de les piràmides de Gizeh per a realitzar la seva, perquè l’administració havia perdut la tècnica i la logística; no estaven capacitats. Per això, era més fàcil prendre els materials ja treballats. Adquirir una capacitat constructiva hagués estat molt difícil en una època tan inestable com va ser el Regne Mitjà (molts autors han defensat aquestes accions com un homenatge al Regne Antic, però veritablement no deixava de ser un robatori que mostrava la desorganització de l’Estat). El seu fill, Sesostris I, aconseguirà construir-ne una sense necessitat de fer malbé altres. Aquesta tindrà el nucli de pedres petites irregulars col·locades en forma d’estrella per abaratir els costos (s’omplia l’espai buit amb materials més barats) El complex comptava amb la piràmide del faraó, una per al culte i moltes per a les reines. La calçada estava flanquejada per estàtues osiríaques. El recinte estava emmurallat amb una muralla superior a les del Regne Antic (5 metres), ja que piràmides d’èpoques anteriors ja havien estat saquejades i no volien córrer la mateixa sort. Per això, a partir d’aquest moment s’amagaran les portes d’entrada. Per exemple, a la piràmide de Sesostris II a el Lahun, l’entrada a la piràmide principal es troba dintre d’un fossar a l’interior d’una de les piràmides de les reines. A més, els passadissos no duran directament a la cambra del faraó, sinó que seran com un laberint, amb galeries sense sortida. La cambra del rei seguirà estant recoberta amb lloses de granit. El nucli estava fet de tova, pel que el recobriment era l’única part feta de pedra.
A la necròpolis de Dashur s’enterraran Amenemhat II, Amenenhat III (es construirà una altra a Hawara, que serà coneguda pels grecs com “la piràmide laberint”) i Sesostris III.
TOMBES PRIVADES Igual que van fer els primers nomarques del regne, es construiran els complexos funeraris a les necròpolis de la seva ciutat de residencia. Majoritàriament seran hipogeus, però les més properes al Baix Egipte seran mastabes. Aquestes seran més modestes i no tindran espai interior; només la cambra funerària i el túmul que la cobreix. Fins a la XI Dinastia, seran austeres, però a partir del Regne Mitjà, es faran més complexes, perquè també es concebien com a morades per a l’eternitat. La necròpoli més important serà la de Beni Hassan, a mig camí entre Tebes i Memfis.
L’arquitectura funerària adoptarà característiques de l’arquitectura domèstica: es copiaran les façanes, es posaran columnes, elements que recordin a les bigues de les cases... N’és un exemple la TOMBA DE KHETI de la XII Dinastia. La cambra, és una nau dividida en tres seccions per columnes lotiformes fasciculades i que arriben fins a una espècie d’arquitrau que es perllonga pel mur en forma de pilastra. Les columnes no tenen funció estructural, sinó que només 24 Art de les civilitzacions antigues simbòlica: copiar l’arquitectura civil per a les morades de l’eternitat, que queden eternitzades a la pedra. TOMBA D’AMENEMHET (nomarca en temps de Sesostris II) Està estructurada al llarg d’un eix longitudinal: pati, pòrtic, cambra funerària hipòstila i nínxol per a l’estàtua. En aquesta època, les estàtues ja no estaran ocultes, sinó que estaran col·locades a final de l’eix longitudinal, al nínxol, de forma que tots els visitants la poguessin veure.
Serviran com a alter ego del difunt. La majoria seran de mida inferior al natural, de composició tosca i de menor qualitat, ja que es produiran en sèrie; cada vegada més egipcis tindran recursos per construir-se una tomba privada. Això també propiciarà l’aparició dels textos dels sarcòfags. Les tipologies escultòriques més importants seguiran sent la sedent i la dempeus. El Visir Nakhti (XII Dinastia) n’és un exemple d’escultura en fusta dempeus. A mida que avanci el Regne Mitjà, es començaran a fer en pedra. La tipologia de l’escriba no desapareix, però gairebé no es produirà.
Apareixen noves, com els pilars osiríacs: es representa al difunt com una mòmia (Osiris pertanyia al món dels morts). L’estàtua-cub també agafarà empenta; el personatge serà representar assegut a terra, amb les cames contra el pit i cobert per un tela, que només permet veure cap i peus. Ho podem veure a l’Estàtua-cub de Hetep (XII Dinastia). Es creu que parlaven de la resurrecció, i que la massa que creen remet a la muntanya primigènia.
Durant el Regne Mitjà es donarà gran importància als temples. Aquests van evolucionar des de la seva aparició; en època predinàstica eren cabanes de fusta, amb estores i pells; durant el protodinàstic foren de tova; amb l’arribada del Regne Antic van passar a ser estructures híbrides de tova i pedra, perquè la importància recaurà en les tombes. Però al Regne Mitjà serà el temple l’important, fet de pedra, ja que després de l’ensorrament de la creença del poder diví del faraó, es necessitava una confirmació de la creació i un retorn a l’equilibri, que s’aconseguia a partir del culte als déus. Serà Mentuhotep II qui amb la reunificació del país estableixi la confiança en el principi religiós que diu que el culte perpetua la creació. Es desenvolupa una gran producció a Karnak i Heliòpolis, tot i que la seva pèssima conservació causada per les reformes dutes a terme en altres dinasties ha dificultat el seu estudi. Un clar exemple és el del TEMPLE dedicat a AMON de SESOSTRIS I, que erigeix un en pedra per substituir l’anterior de tova. A la part anterior hi havia un jardí obert; el recinte estava envoltat de columnes i pilars osiríacs. Hi havia tres sales de cultes i altres sales extra, a més del pavelló del sed, conegut com Capella blanca. (La que apareix a la imatge és una reconstrucció feta l’any 1938, ja que fou destruïda al Regne Nou) originàriament es va fer per a la festa del heb-sed, però canviarà de funció i s’usarà com a temple estacional per a la barca d’Amon. Mesura 6 metres de costat i a dins hi trobem 16 pilars quadrats decorats amb relleus jeroglífics que fan referència a la festa del sed, com per exemple aquest que mostra Sesostris I, presentat per Montu, rebent l’ankh de les mans d’Amon. Aquestes imatges completen el culte celebrat en la realitat, i 25 Art de les civilitzacions antigues a més, com estan fetes de pedra, el perpetuen i l’asseguren per a l’eternitat.
Els temples del Regne Mitjà constaran per norma de: una estructura heterogènia, una zona de santuari amb cambres per a les imatges de culte, cambres per a les ofrenes i una zona de patis.
Sesostris I manarà construir a Heliòpolis dos obeliscos, dels quals es conserva un, que possiblement és el més antic dels que s’han conservat fins als nostres dies. Els obeliscos són peces monumentals monolítiques que actuen com a símbols solars, però com també porten la inscripció del nom del faraó, són símbol de la relació entre la divinitat i el faraó, cosa que reafirma la creació. Tots els obeliscos van ser extrets de la mateixa pedrera de granit rosat d’Assuan. Tot i saber com es tallava la pedra, es desconeixen el mètode emprat per a elevar-los i col·locar-los al seu lloc.
El Regne Nou (1580-1085 aC) S’inicia amb la nova reunificació de l’Estat l’any 1580 aC després d’un altre període intermedi d’inestabilitat: els faraons de la XIII Dinastia van permetre la independència d’un nomo, que va agafar poder i acabarà fundant la XIV Dinastia. A més, Egipte es veurà envaïda per un poble asiàtic, els Hicsos, que durant la seva estança fundaran la XV Dinastia. S’aclimataran a la cultura i religió egípcies, i alguns també els atribueixen la fundació de la XVI Dinastia. Mentrestant, a la ciutat de Tebes, Kamosis, últim faraó de la XVI farà fora als Hicsos i fundarà la XVII, restablint la unió del país. Al segon període intermedi desapareixen escultura i arquitectura monumentals, i la que es faci no es conservarà perquè serà renovada durant el Regne Nou. L’expulsió dels Hicsos va representar un moment igual de brillant que el Regne Antic. El Regne Nou serà un l’època de major esplendor polític, militar i econòmic a nivell internacional per a Egipte. Això implicarà que la cultura i l’art també visquin un període d’or. Es faran més constants les representacions de victòries bèl·liques, les quals canviaran la seva iconografia perquè ara els faraons apareixeran en carros tirats per cavall, animal introduït al país pels Hicsos. L’art mostrarà continuïtat (excepte en l’època d’Amenofis IV). La principal divinitat durant l’antic Egipte serà Amon, tot i que mai hi va haver un monoteisme estricte. El Regne Nou consta de tres dinasties: XVIII, XIX i XX. Les dues últimes es coneixen com Ramèsides. Després de Ramsés XI, últim faraó de la XX Dinastia, s’acabarà el Regne Nou i arribarà la Baixa Època.
El centre neuràlgic del Regne Nou serà la ciutat de Tebes, ja que era on es realitzava el culte a Amon, que va fer que es construïssin les obres més importants. Això fa que la tipologia més destacada d’aquest període sigui el temple a la divinitat. El temple mantindrà la seva configuració fins al final de la civilització faraònica; estaran constituïts per elements heterogenis que simbolitzaven el procés de creació del món, que al estar fets de pedra, l’eternitza. Ja que es basaran en la teoria de la creació a partir del caos, el mur exterior serà l’oceà primordial; el temple i els pilons, la muntanya primigènia; les formes vegetals a les columnes, la vegetació, i les plantes de papirs en relleus, el Nil, motor de la vida egípcia. Als murs exteriors hi trobarem escenes de batalles, que impedien l’entrada de mals esperits i remarcaven el poder del faraó. El déu (materialitzat en una estàtua) habitava a la zona més amagada i sagrada, on només hi podia accedir el faraó o el sacerdoci, que portaven diàriament ofrenes a la divinitat. Així es confirmava la creació i s’assegurava l’equilibri de la civilització. També se li oferien els botins de guerra, els 26 Art de les civilitzacions antigues productes de les expedicions a altres països... Per això els complexos també comptaven amb sales d’emmagatzematge. El déu no romania sempre a la seva cambra sagrada, sinó que anava a altres zones del complex o viatjava a les ciutats de Tebes i Luxor. Per la celebració d’aquests viatges divins existien múltiples festes, com per exemple, “La festa de la vall”. Durant el festeig, es feien rituals, processons, es ballava i cantava... El déu era traslladat en la seva barca solar, que era col·locada en una altra de veritat si era necessari creuar el riu.
Com eren “excursions”, processons que no tenien un temps reglamentari, al llarg del recorregut es construïen temples estacionals per poder descansar. La ja vista Capella blanca de Sesostris I és un, igual que la Capella d’alabastre d’Amenofis I (de gran simplicitat constructiva) o la Capella roja de Hatshepsut. El protagonisme durant aquetes festes el compartien els temples de les divinitats i els monuments funeraris dels faraons, les tombes.
Els temples funeraris del Regne Nou tenen una diferència bàsica amb els del Mitjà, i és que estaran desvinculats de la tomba. Se situaran a Tebes Oest, mentre que les tombes a una gran necròpoli molt propera; la famosa Vall dels Reis i Vall de les Reines. Els sistemes de defensa contra els robatoris durant el Regne Mitjà van ser inútils, per això van decidir anar-se’n a un lloc més allunyat, i per consegüent, més difícil d’arribar-hi. Aquests temples funeraris eren construïts per un sol faraó i també estaven dedicats al culte d’Amon. Per això, disposaven d’un sector de culte a la divinitat i un altre de palau per al faraó. Els més destacables són el d’Amenofis III, Seti I, Ramsès II i Ramsès III, i que, igual que al Regne Antic, estan situats al límit entre khemet i khaset.
TEMPLE D’AMENOFIS III: es creu que va ser el més espectacular del Regne Nou, perquè tot i que no es conserva sencer, per relació amb les seves intervencions a Karnak, que foren les més impressionants, s’ha deduït. A l’entrada, hi va col·locar dos grans escultures, conegudes com Colossos de Mèmnon. Són dos enormes estàtues sedents de pedra d’uns 20 metres d’alçada. Es conserven en mal estat perquè van sofrir els terratrèmols que es van succeir en època antiga. Per les seves mides, reprenen el colossalisme de l’esfinx de Gizeh. A les excavacions, també s’han trobat trossos d’escultures que representaven al faraó, també de dimensions gegantines, ja que probablement feien uns 10 metres d’alçada. Es conserva el Cap d’Amenofis III.
TEMPLE DE SETI I: està situat a la part Nord de Tebes Oest, a la Qurna, possiblement per donar rellevància al monument. La majoria estava construït de pedra, excepte el piló que era de tova. La muralla comptava amb una espècie de sortints o torres adossades que recorden a la muralla del complex de Djoser. Després del piló, es trobava el pati, seguit de la sala hipòstila i de les sales d’emmagatzematge i gestió 27 Art de les civilitzacions antigues d’ofrenes. La sala hipòstila de columnes lotiformes es creu la inspiració dels temples posteriors que també les usin. Seti va dedicar part del seu temple al seu pare Ramsès, ja que degut al seu curt regnat, no va tenir temps de construir-se el seu. A més, serà Ramsès II qui finalitzi la decoració. Aquest relleu de La barca d’Amon és un dels seus. Aquests actes entren en contradicció amb la tradició egípcia, on cada faraó es procurava les seves obres.
TEMPLE DE RAMSÈS II o RAMESSEUM: es troba en males condicions, però les excavacions han ajudat a fer-ne una reconstrucció. Constava d’un piló, el pati, un altre piló, la sala hipòstila i la zona sagrada. Al primer piló apareix representada la batalla de Qadesh, escena que es repetirà en tots els monuments de Ramsès II. L’estàtua colossal que hi havia està enderrocada. Just davant la sala hipòstila, que era de columnes papiriformes de capitell tancat i obert, hi havia un pòrtic amb pilars osiríacs. Al darrere i costats de la zona de culte hi havia el sector de palau on habitava el faraó quan visitava Tebes i els magatzems. Es creu que l’arquitecte que va projectar aquest recinte fou Amenemonet.
TEMPLE DE RAMSÈS III: esta situat a la zona més meridional de Tebes oest, a la zona de Medinet Habu, on ja es trobava un temple de la XVIII Dinastia, possiblement de Hatshepsut o Tutmosis. Es conserva molt millor que els tres anteriors, sobretot els fonaments. El recinte principal té els mateixos elements que el de Ramsès II (piló, pati, piló, sala hipòstila, recinte sagrat, palau i magatzems). Uns anys després, s’edificarà el recinte exterior. La porta est del recinte es creu que tenia doble funció, i que també servia com a habitatge real i lloc per on el faraó apareixia davant el seu poble. Aquest no estava fet només de pedra, sinó que era maó recobert de pedra, decorada amb relleus de batalles del faraó per la part exterior i imatges familiars a l’interior.
Tots els temples del Regne Nou seguiran aquesta configuració, ja que els canvis seran mínims.
Ramsès II va fer moltes més obres, tant al Baix Egipte, on habitava, com al sud, a la zona d’Abu Simbel. A aquest últim lloc va construir dos temples; un dedicat a les divinitats més importants i el faraó, anomenat Temple major i un altre a la seva esposa i a la deessa Hathor, el Temple menor.
Aquesta tipologia de temple excavat a la roca es coneix com speos o hemispeos. Originàriament, estaven davant del Nil, però amb la construcció de la pressa d’Assuan al segle XX, els van haver de moure més cap a l’interior, més allunyats de la ribera del riu. Aquest canvi ha provocat que la llum 28 Art de les civilitzacions antigues del sol, que arribava a l’interior del temple, fins al sanctasantorum, els dies de l’equinocci i els solstici, ja no ho faci. Es diu que aquests coincidien amb el naixement i dia de coronació del faraó. El temple s’ha conservat en tan bones condicions perquè era un sector difícil d’arribar, i com eren íntegrament de roca, els espoliadors del segle XIX no es van poder emportar res, excepte les escultures més petites. TEMPLE MAJOR: L’estructura compta amb un piló d’entrada amb colossos sedents, una sala hipòstila de columnes osiríaques i una sèrie de sales que cada vegada es fan petites. Segueixen la idea de colossalisme d’Amenofis III. Una de les escultures del faraó, que havia caigut en època antiga, amb el canvi de situació no es va posar bé, sinó que es va deixar tal com estava. A la façana també trobem escultures més petites dels familiars i relleus que parlen del faraó, com per exemple de la batalla de Qadesh. A l’espai més sagrat es troben les escultures d’Amon, Ptah, Ra i Ramsès II. Com a tots els temples, també hi ha una zona de magatzems. TEMPLE MENOR: L’entrada també recorda a un piló i esta decorat amb estàtues de la seva dona, Nefertari, també de mida enorme. La sala hipòstila interior compta amb columnes hathòriques. En aquests cas, el sanctasantorum estava ocupat per l’escultura d’Hathor en forma de vaca. No se sap el perquè de la construcció d’aquests temples, ja que Ramsès II ja tenia el seu a Tebes. Possiblement foren cenotafis, o una espècie d’advertència als veïns del sud, de Núbia, mostrant el poder del faraó.
Hatshepsut, la dona faraó. Ella mateixa es va declarar faraó, ja que el títol de reina ja el tenia. Molt poques estàtues la representen com una dona, fins i tot quan no porta els atributs típics de l’home, com la barba postissa. Va fer una important aportació al temple de Karnak, però la seva obra més important és el seu temple a Deir-el-Bahari. TEMPLE DE HATHEPSUT a DEIR-ELBAHARI, Tebes Oest: Hatshepsut mana construir un temple a imatge del del seu predecessor, Mentuhotep II, tot i que el d’ella no tindrà funció de tomba, només de temple de culte. Es creu que la situació es deu a trobar-se la Vall dels Reis molt a prop, a l’altre costat de la muntanya. Aquest sector es conegut com Djeseret, o en època faraònica, Djeser-Djeru, que significava “lloc sagrat dintre del sagrat”, ja que es creia que era per on s’accedia al Més Enllà. Senenmut fou el visir i arquitecte de Hatshepsut. És d’estructura senzilla, formada per tres terrasses unides per grans rampes. Si arribava per una avinguda flanquejada per 120 esfinxs que representaven al faraó. També apareixia representada en les grans estàtues osiríaques de 7 metres d’alçada que decoraven el pati. La forta incidència de la llum en aquesta zona fa que els elements verticals, 29 Art de les civilitzacions antigues com les columnes, quedin il·luminades i brillants, creant contrast amb les zones de penombra, com els laterals de la rampa. Al estar excavat a la roca, el temple s’integra al paisatge, cosa que li dona un aspecte de lleugeresa. Es van incloure elements decoratius de culte funerari al faraó, i als relleus decoratius, es representen els elements més importants del regnat de Hatshepsut: donació d’obeliscos a Karnak, expedició al país del Punt (que es va fer amb la intenció de portar arbres d’encens per a decorar el pati del temple) i teogàmia (concepció divina de Hatshepsut, ja que es deia que la seva mare Amhose havia estat fecundada per Amon). En totes les seves obres apareixeran aquestes representacions. La legitimació del poder era un fet comú en tots els faraons, però en ella es donarà en més quantitat, ja que el fet de ser una dona que havia accedit al càrrec màxim necessitava que en quedés constància.
L’estructura de les terrasses és construeix a partir d’11 columnes poligonals o protodòriques a l’interior i altres 11 a l’exterior. La part més important és la superior, la de la tercera terrassa, ja que és un es troba la capella de la barca d’Amon i el lloc de culte a Hatshepsut. A més, trobarem capelles dedicades a Anubis, Hathor i Tutmosis I, pare del faraó. La dedicada a Hathor té un parell de vestíbuls hipòstils, un poligonal i l’altre amb capitells hathòrics. A més, es conserva in situ l’escultura d’Hathor en forma de vaca que s’adorava en tot Egipte. Tot i això, sembla que no és d’època de Hatshepsut, sinó d’Amenofis II.
Aquest temple, tot i tenir una estructura diferent dels que estaven al costat del riu, té la mateixa funció. En aquesta obra hi ha múltiples retocs, perquè una vegada morta, el seu fillastre, Tutmosis III*, es va dedicar a perseguir la seva memòria (darnatio memoriae), a partir de la destrucció de la seva obra legitimadora. Van eliminar el nom de tots els monuments, van enterrar o trencar les obres... Amb el temple, l’únic que podien fer era canviar-lo, i per això va perdre el seu caràcter funerari. Això també va afectar a tots els seus cortesans i arquitecte.
Però Tutmosis III no només es va dedicar a destruir la memòria de Hatshepsut, sinó que també va edificar el seu propi temple, més petit que el de la seva predecessora.
ELS TEMPLES MISTÈRICS És l’arquitectura més important del Regne Nou. Els més destacats, els de Karnak i Luxor, es troben a la ciutat de Tebes, al costat est del riu Nil. Karnak tenia una existència remota quan Sesostris I el va refer en pedra al Regne Antic. Serà al Regne Nou quan tots els faraons voldran fer les seves aportacions, cosa que portarà a Karnak a convertir-se en una ciutat de culte immensa. Era el centre administratiu de totes les possessions d’Amon: temples funeraris, terres, ramats, Luxor...per al qual es necessitaven una quantitat enorme de servents i arribà a anomenar-se “petit *Tutmosis III era fill d’una concubina, per tant, els seus descendents no eren purament reials. Probablement per aquest motiu es va dur a terme la darnatio memoriae, per por a que el poder els hi fos arrabassat.
30 Art de les civilitzacions antigues estat”. Aquest serà un dels fets que portin al sacerdoci a participar cada vegada més en la política interior del país. Karnak i Luxor no són obres fetes seguint un projecte inicial i que es desenvolupa a poc a poc, sinó que estan fets per la suma i resta d’elements per obra de diferents faraons. Tot i això, a Luxor no succeirà amb tanta força com va passar a Karnak (es deu a que un fos el lloc de residència d’Amon).
KARNAK Karnak era una ciutat sagrada, conformada per tres grans recintes: el principal i més gran, dedicat a Amon; un segon per a Mut i un tercer per a Montu. Alhora, el recinte d’Amon estava format per diversos temples i instal·lacions. Les primeres fases de la reconstrucció es donen en el regnat d’Amenofis I (segon faraó de la XVIII Dinastia) Restaurarà el temple de pedra, construirà un piló i un rosari de capelles: actuarà en el sector central, el més sagrat. Es conserva l’espai i la Capella d’alabastre de la barca solar. Serà el primer faraó que intenti definir Karnak.
El seu fill Tutmosis I mana construir la muralla, i amb ella, els primers pilons conservats. Un d’aquests, el piló IV, serà durant molts anys el límit del temple. Entre els pilons, col·locarà una sala hipòstila monumental i dos grans obeliscos, d’uns 22 metres d’alçada.
Tutmosis II afegirà alguns obeliscos i altres elements, que seran eliminats per Tutmosis III.
El piló II no apareixerà fins al 1330 aC sota el regnat de Horembeb, o el número I, límit actual i definitiu, no apareix fins al 370 aC amb Nectanebo I.
Hatshepsut treballarà entre el piló V i VI. La seva necessitat de legitimació superior a la dels altres faraons també va quedar plasmada a Karnak. Va reformar l’interior del complex, organitzant les capelles ja existents i col·locant-hi la seva (relleu extret de la Capella roja de Hatshepsut, que representa la donació de dos obeliscos al temple de Karnak) Reforma la sala hipòstila del seu pare, eliminant algunes columnes i col·locant uns obeliscos gegantins d’uns 30 metres d’alçada decorats amb relleus i que es deia que brillaven perquè estaven recoberts d’or. Al final de l’eix colocà un temple adossat, d’alabastre i calcita, flanquejat per dos obeliscos més. Per finalitzar, va ampliar la muralla que havia iniciat Tutmosis I. A més de la importantíssima tasca constructiva, s’involucra en la casta sacerdotal aportant ajudes econòmiques.
Tutmosis III, a més de destruir l’obra de la seva predecessora, va fer noves aportacions dins del piló IV. Va construir l’akhmenu o temple de la festa. Aquest està dedicat a la força creadora d’Amon i al poder del rei. Està situat al darrere de la zona més sagrada del temple d’Amon i col·locat en posició nord-sud. Era una sala única per diversos motius; des del punt de vista arquitectònic, volia remetre a les grans carpes que es muntaven en la festa del heb sed. A més, es va construir en la data del primer jubileu del faraó. No deixa de ser una 31 Art de les civilitzacions antigues sala hipòstila, però que té una nau central amb dos fileres de 10 columnes cadascuna de tipus vegetal. A les naus laterals les columnes són pilars geomètrics. Hi havia altres sales vinculades que responien a la mateixa idea. A la “Sala dels llistat dels reis de Karnak” trobem un dels molts llistats on es deixa constància dels faraons de la història d’Egipte. Altres són la “Sala de culte al rei”, la “Sala de culte a Sokar*” o el “Jardí botànic”, que deu el seu nom a la decoració vegetal i animal en relleus al mur. Estava relacionada amb la força creadora i amb la garantia per a la regeneració del món que suposava la monarquia elegida pels déus. al final del seu regnat, Tutmosis III elimina la Capella roja de Hatshepsut i en col·loca una de nova. En aquest mateix sector, construeix la “Sala dels annals”, on estaven representades les seves campanyes militars, dutes a terme durant el regnat conjunt amb Hatshepsut. L’element més important són els pilars heràldics decorats amb flors de papir o de lotus, que representen l’Alt i el Baix Egipte, perquè és la primera vegada que apareixen i per no usar la tipologia típica de relleu egipci. Al costat d’aquesta sala està el piló VI, que és molt més petit que els altres i està decorat amb relleus de les seves campanyes bèl·liques. Va folrar els obeliscos de Hatshepsut (darnatio memoriae) i va erigir quatre més davant dels de Tutmosis I, que eren l’entrada al temple abans de la construcció del piló III.
En la XVIII Dinastia, Amenofis III i Horembeb construeixen, respectivament, els pilons II i I, entre els quals es construirà una sala hipòstila a la XIX Dinastia. També durant la XVIII es construirà l’eix nord-sud, que possiblement estava dedicat a Mut perquè quedava encarat cap al seu recinte, cosa que facilitaria la visita per part del seu marit, Amon. Seran Hatshepsut i Amenofis III els que més hi contribueixin, ja que foren ells els grans contribuïdors al temple de Mut. La dona faraó construirà el piló VIII, acompanyat de grans escultures sedents del faraons. Amenofis construirà una gran avinguda flanquejada per esfinxs, per tal de connectar els dos temples, a més del piló X. Tutmosis III actuarà al piló VII col·locant escultures gegants dempeus. Des de el punt de vista religiós, és un sector menys exclusiu que el d’Amon, ja que no té sales hipòstiles plenes de relleus i contingut iconogràfic, sinó patis amb escultures dels sacerdots i funcionaris que hi varen treballar. Aquí també hi intervindran Amenofis III i Horembeb, els quals faran les obres i pilons més monumentals. Al final de la XVIII Dinastia l’eix nord-sud ja està acabat, mentre que el principal, l’est-oest, no.
La XIX Dinastia es dedicarà bàsicament a desenvolupar l’interior del temple en lloc de fer-lo créixer cap a l’exterior, ja que després del cisma d’Amarna, s’hauran de reconstruir totes aquelles estàtues d’Amon que havien estat substituïdes per les d’Aton. Serà Seti I el que continuï amb les aportacions al temple i amb ajuda del seu fill Ramsès II, construirà la major sala hipòstila del món egipci, de 104 x 52 metres i amb columnes de 22,5 d’alt, situant el sostre als 24 metres d’alçada.
*déu dels morts 32 Art de les civilitzacions antigues La columnata central estava formada per dues fileres de sis columnes papiriformes de flor oberta.
Les laterals, que eren més petites, estaven organitzades en set fileres de nou columnes cadascuna.
Aquestes també eren papiriformes però amb la flor tancada. Tot això fa un total de 134 columnes combinació que també trobarem al Ramesseum. La sala remet al bosc de papir, que per als egipcis significava la renovació. Des de el punt de vista constructiu, les columnes no són monolítiques, sinó que són blocs cilíndrics superposats; peces cilíndriques capitell àbac quadrat entaulament. La diferència d’altura entre les columnes centrals i les laterals va permetre construir una espècie de finestres, que s’ha anomenat aclaustre. Això permetia l’arribada de la llum solar a la nau central. És l’element més monumental de Karnak, tant del punt de vista constructiu com del decoratiu. Pel que fa als relleus, la part nord de la sala és la se Seti I, de relleus plans, mentre que la sud és la de Ramsès II i té relleus enfonsats. La diferència és purament tècnica, ja que el programa iconogràfic és el mateix. Apareixen fulles de papir, com a referència de la geografia egípcia, a més dels noms i representacions de reis i faraons. Els relleus dels murs seran més interessants perquè tenen caràcter narratiu; els temes principals són: el faraó portat davant la triada tebana i el faraó portant ofrenes als déus, cosa que eternitzava l’acte i la relació rei-divinitat. Les imatges de culte s’alternen amb imatges de legitimació del poder. Seti I fent una ofrena de flor de lotus a Amon. A les parets exteriors trobem representacions de batalles i expedicions: campanyes de Seti I i batalla de Qadesh de Ramsès II. En resum; la Gran Sala hipòstila representa una imatge: - petrificada d’Egipte i el seu entorn.
- del món dels déus i del culte que es desenvolupava a l’interior del temple.
- del caòtic i amenaçador món exterior, que havia de ser neutralitzat pel faraó en el seu paper de cap militar.
Dintre de l’avant pati (actualment primer pati) Seti II i Ramsès III col·loquen les seves capelles estacionals, que seran triples: espai per a la barca del faraó, de Mut i d’Amon I custodiades per estàtues colossals dels faraons.
La millor conservada és la de Seti.
L’arquitectura es desenvoluparà cap a l’oest perquè era on es trobava el riu, i per tant, on calia col·locar la rampa processional.
Ramsès II construirà al final de l’eix est-oest, al cantó oposat del riu, el “Temple de l’est”, dedicat a Re-Harakhte o sol naixent. Allà s’hi va trobar la famosa escultura de Ramsès II, en postura sedent i duent la corona blava.
33 Art de les civilitzacions antigues LUXOR (les seves estructures també es veuran afectades pel cisma d’Amarna) Estava dedicat a dues festes: - la de l’Opet, que celebrava la regeneració del país i la força del faraó. Es feia en l’època de les inundacions, i Amon era traslladat de Karnak a Luxor, on passava uns dies. Als inicis de la XVIII Dinastia, la festa durava 11 dies i Amon arribava a peu, mentre que després del cisma d’Amarna, a la XX Dinastia, agafarà més importància i s’allargarà als 27, arribant en barca.
- la de les dècades, on el déu Amon era traslladat de Karnak a Medinet Habu amb un parada a Luxor per celebrar la continuïtat de la creació.
Dintre del pati de Ramsès II, es troba un triple temple estacional, que alguns autors atribueixen a Hatshepsut pel tipus de materials emprats.
Les obres més importants de Luxor les va dur a terme Amenofis III, que substituirà un edifici de Tutmosis I pel gran pati central.
Aquest desemboca en una sala hipòstila i si accedeix per una columnata processional. A l’avantcambra, les columnes estan distribuïdes en conjunts de vuit perquè els egipcis creien en vuit déus principals. Es col·locava l’estàtua del ka del faraó, ja que era on residia durant la festa de l’Opet. Al costat de totes aquestes estances centrals, es trobaven altres, entre elles la “Sala del naixement”, dedicada a l’elecció del faraó per part de la divinitat. Aquí trobem el relleu d’Amenofis III sent coronat per Amon. El programa escultòric de Luxor no es pot reconstruir per la desaparició d’una gran quantitat d’escultures. Per exemple, l’any 1989 es van descobrir enterrades al pati central un total de 26 estàtues que representaven faraons. No se sap ni on estaven ni quina era la seva funció. Algunes són aquest Horembeb agenollat davant Atum o Amenofis III en un trineu processional.
Segueixen sent escultures frontals i cúbiques, amb el peu esquerre avançat i sortint de la llosa. Probablement estaven policromades i/o daurades. És possible que la columnata processional també fos d’Amenofis III, encara que la seva construcció i decoració (que fa referència a la festa de l’Opet) fos posterior a la de la sala hipòstila. La sala hipòstila de l’Opet compta amb un elaborat programa iconogràfic. A la paret nord es representen ofrenes als déus al temple de Karnak; a l’oest, apareix el rei oferent aigua i encens davant les barques dels déus, a més de l’inici de la processó; el mur sud ens mostra el transport de les barques de Karnak a Luxor.
Finalment, a l’est es representa el viatge de tornada a Karnak.
Tutankhamon, Seti I i Horembeb s’encarregaran d’acabar la decoració.
En època de Ramsès II es construeix un altre edifici davant del ja mencionat en comptes de restaurar allò destruït per Amarna perquè el caràcter grandiloqüent del faraó li demanava una demostració de poder a partir de la ampliació del temple. Continuarà l’eix longitudinal existent amb una lleugera desviació per unir-lo amb el passeig que arribava des de Karnak. En dos anys s’edifica la sala i els pilons, i posteriorment, s’encarreguen de la decoració.
34 Art de les civilitzacions antigues S’erigiran dos obeliscos, dos colossos dempeus i quatre de sedent a l’entrada del piló. El mur exterior estarà decorat amb relleus de la batalla de Qadesh i l’interior amb escenes de la festa de l’Opet. A l’entrada de la columnata d’Amenofis farà col·locar dos colossos sedents més. Entre les columnes papiriformes de capitell tancat es van col·locar estàtues monumentals dels faraó dempeus, que eren reaprofitades perquè eren d’Amenofis.
L’època d’Amarna (arquitectura i arts plàstiques) La cort egípcia declara que Aton sigui el déu superior i elimina tot el culte a Amon. Aquestes idees comencen a covar-se en època d’Amenofis III. En bona mesura, el canvi el provocarà la primera esposa del faraó, la reina Tiye, la qual no era de sang reial, sinó que era descendent d’un militar de l’Estat. Va adquirir un important poder polític, ja que quan el seu marit havia mort i el seu fill Amenofis IV regnava, seguia tenint una supremacia molt destacable. El seu retrat ens mostra que era una dona amb un fort caràcter, el que significa que aquest té un grau elevat de realisme que arriba a mostrar la psicologia del personatge. En aquesta època, es desenvoluparà una escultura gens idealitzada, que buscarà personificar les escultures amb la forma dels ulls, els trets facials i corporals...
A partir de la festa del heb-sed d’Amenofis III, s’iniciarà el culte a Aton. S’imposaran accions com la salutació al rei com si fos la reencarnació del déu solar Aton. El culte a Amon desapareixerà progressivament, culminant el procés quan amb la mort del faraó el seu fill entri a formar part de les discussions religioses. Ja abans de ser coronat, Amenofis IV havia planificat aquesta substitució, ja que volia relacionar-se amb el déu sense la intervenció del sacerdoci. Aboliran per complert tot allò que tingués una mínima relació amb Amon: es destruiran les estàtues, s’abandonaran els temples que li rendien culte o es canviaran d’advocació... Això es produirà especialment a partir del cinquè regnat, quan Amenofis IV, que s’havia canviat el nom pel d’Akhenaton, canviï la capital d’Egipte a la ciutat de nova planta Akhetaton (actual Tell-el-Amarna). Aquesta pretenia substituir a Karnak com a gran centre de culte religiós. Es construirà la seva necròpoli al costat oriental del Nil, i la tomba serà un hipogeu. Les mòmies no s’hi van trobar al seu interior; recentment, s’ha trobat a la Vall dels Reis la que podria ser la mòmia d’Akhenaton, que possiblement fou trasllada amb l’enderrocament de la seva ciutat.
Serà en aquesta època quan es doni el gran canvi artístic de la història de l’Antic Egipte. Les escultures seran molt més realistes i expressives com a conseqüència de l’abandonament de la idealització. Això s’aconseguirà a partir de la exageració dels trets reals. Akhenaton i Nefertiti (XVIII Dinastia). Es podria dir que els personatges s’enlletgeixen, els surt panxa...
35 Art de les civilitzacions antigues Akhenaton morirà sense designar descendència, i no se sap del cert si la seva esposa Nefertiti, sota el nom de Semenejkara, en va ser la successora. Serà Tutankhamon el que trenqui amb Amrna i retorni el domini religiós a Amon i la ciutat de Tebes. Com va ser coronat durant la preeminència d’Aton amb el nom de Tutankaton, quan es restableixi el déu anterior se’l canviarà. L’acció s’invertirà i ara seran totes les referències a Aton les que siguin destruïdes, incloent-hi la ciutat; és per això que se’n sap tan poca cosa. Memfis tornarà a ser la capital política i Tebes el centre artístic i religiós.
Una vegada mori Tutankhamon, els reis egipcis ja no seran de descendència reial, sinó que seran militars. Ay i Horembeb seran els últims de la XVIII Dinastia. La XIX Dinastia, també de militars, es farà anomenar Ramèsida.
Els espais que Akhenaton va dedicar a Karnak eren totalment las anteriors fets per altres faraons, ja que no trobarem ni santuaris, ni cambres per a les barques i estàtues, ni cambres petites i tancades... Això es deu a que Aton només es manifestava en els rajos solars, no era antropomorf.
Per aquest motiu es faran temples oberts i altars a l’aire lliure, seguint la idea dels temples solars de la V Dinastia, tot i que no tindran res a veure. Destaquen unes estàtues colossals d’Akhenaton, que possiblement es trobaven al pati porticat, del qual no podem estudiar l’estructura perquè les peces estan disperses, però si podem veure la decoració. El faraó apareix dempeus, amb els braços creuats, on duu el ceptre i el flagell, amb la barba postissa... La postura és la de sempre però l’anatomia és completament diferent: extremitats molt llargues, malucs i ventre molt marcats; no és només realista, també és molt expressiva, ja que s’exageren els trets: pòmuls molt marcats, rostres extremament allargats...
L’edifici d’Akhenaton del qual es conserva més informació és el Gran temple de culte a Aton. S’han pogut fer reconstruccions, que inclús deixen volar massa la imaginació respecte a les runes que queden. Possiblement fos la peça principal d’un recinte més gran, la Casa d’Aton. Es pensa que tot i el canvi arquitectònic cap a grans espais oberts, es van mantenir alguns elements de l’estètica tradicional. Probablement s’hi accedia per un piló, el qual desembocava a una sala hipòstila descoberta. Li seguien dos grans patis amb 124 altars a l’aire lliure cadascun. Això ens portava a un segon sector de dimensions més reduïdes, amb més sales descobertes i que probablement estaven dedicades a la família reial. Tot és hipotètic perquè el temps de construcció només abraçaria el regnat d’Akhenaton (període massa curt per tal construcció) i perquè els materials es van reutilitzar en noves edificacions. Tot i l’onada destructiva, es conserva una quantitat important d’escultures i relleus. Les primeres obres són d’una expressivitat brutal , que s’anirà suavitzant amb el pas del temps. El bust de Nefertiti és un clar exemple d’aquest temperament en la expressivitat i de l’escultura reial feta als tallers. El rostre tan allargat d’Akhenaton o el cap tan voluminós de la princesa s’han estilitzat fins arribar a una rostre equilibrat amb un perfil suau i bell. Pel que fa als 36 Art de les civilitzacions antigues relleus, l’estil és exactament el mateix: llargues extremitats i cranis immensos. El faraó ja no apareixerà al costat de la divinitat perquè ja no serà antropomorf; sempre apareixerà com a disc solar al centre superior de l’escena. Es formaran composicions concèntriques, ja que els personatges s’organitzaran al voltant del déu, que expulsa els seus rajos solars de forma radial. El faraó també podrà ser representat amb cos de l’esfinx i adorant a Aton. (La família d’Akhenaton, procedent d’un habitatge de Tell-el-Amarna i Esfinx d’Akhenaton) Una veda mort Akhenaton, tot això desapareix, però com el regnat d’Amarna va durar 20 anys, quedaran reminiscències a les obres posteriors.
A Tutankhamon presenta ofrenes a Amon, relleu de la columnata processional de Luxor, podem veure que es conserva el cap allargat i els ulls esquinçats, a més del cos real, amb panxa. En el cas del tron de Tutankhamon, recorda a la forma del de Kefren, amb els lleons, però la composició del respatller es totalment d’Amarna: expressivitat, disc solar... Tot i que alguns elements es conserven, dintre del mateix regnat la pròpia plàstica també retrocedeix, com podem observar a la Màscara mortuòria de Tutankhamon.
En resum; el cisma d’Amarna s’inicia a la segona meitat dela XVIII Dinastia, en època d’Amenofis IV, i suposa tant un canvi polític com religiós. L’art també es veurà afectat, i la divinitat no tindrà representació antropomorfa, sinó de disc solar, cosa que crearà composicions concèntriques. Els temples passaran a ser descoberts i l’expressionisme de les figures començarà sent violent fins fer-se temperat.
Baixa època (1085-30 aC) Aquests període fou un desgavell des del punt de vista polític. Per això, cada autor la subdivideix en etapes de nom i duració diferent, com per exemple: - Tercer període intermedi: 1085-670 aC (dinasties XXI-XXV) - Període tardà: 670-332 aC (dinasties XXVI-XXX) - Període hel·lenístic: 332-30 aC (dinastia macedònica i dinastia ptolemaica) Sent una època tan variable, és estrany que desenvolupi un art i arquitectura tan homogenis, seguint la llarga tradició egípcia. Són les que s’han conservat en major quantitat i en millor estat perquè són les més recents.
LES TOMBES Hi haurà un trencament amb la tradició funerària regia egípcia, i el mal estat de conservació i la falta de documentació ha fet que s’hagin estudiat a partir de textos posteriors, sobretot d’Heròdot i de tombes inspirades en les dels faraons. La nova tipologia serà la tomba-capella. Amb ella, s’abandonen dues tradicions de tota la història egípcia: d’una banda les tipologies anteriors, 37 Art de les civilitzacions antigues com la mastaba, la piràmide i l’hipogeu, i per l’altra les grans necròpolis, ja que les tombes-capella estaran situades a l’interior del temple a la divinitat de la ciutat de residència del faraó. Aquest canvi es farà per motius de seguretat, ja que les tombes de la Vall dels Reis i de les Reines eren saquejades diàriament, i van pensar que si aquestes estaven en un lloc públic, ho evitarien. Estaven ubicades al pati d’un temple a la divinitat, i l’aparença externa era la d’una capella. El fet que no siguin estructures monumentals, sinó més aviat petites, farà que la sala de culte al difunt i la tomba estiguin relativament a prop. Inclús les tombes privades dels ciutadans egipcis eren més grans que algunes d’aquestes. La reducció es deguda a que no importava el volum o la complexitat de la estructura, sinó que l’honor l’aportava el lloc en el qual estaven disposades. La majoria es trobaran al Baix Egipte, perquè és on es varen situar amb més freqüència les capitals polítiques durant la Baixa època. Tot i això, també trobarem a l’Alt Egipte. És un exemple la que es troba a l’interior del temple de Ramsès III a Medinet Habu. Aquesta tomba pertany a Amenirdis, princesa de la XXV Dinastia que es dedicava a l’adoració d’Amon. l’estructura bàsica era un petit piló, a vegades precedit per un porxo de fusta, una sala hipòstila i el que és realment l’edifici de culte; aquest està tancat amb volta de pedra, i s’accedeix a la tomba per un pou al qual s’entra pel passadís central.
No tothom s’enterrava en tombes-capella, com per exemple els reis de procedència núbia.
Aquests varen regnar a Egipte entre el VIII i VII aC, fundadors de la XXV Dinastia o Dinastia kushita.
A partir del tercer faraó kushita, Piye, es construiran piràmides, ja que fins aleshores s’havien enterrat seguint la tradició del seu país: túmuls de pedra circulars col·locats en fileres. La recuperació de la forma piramidal serà parcial, perquè només adoptaran la idea estructural. Es construiran a les necròpolis de Napata i Meroe. Aquestes piràmides son molt més petites, ja que els majors són de 20 metres de costat.
Això els permet que el grau d’inclinació sigui molt superior.
Continuen la seva tradició perquè les col·loquen igual que els seus túmuls; en fileres. En determinat moment, adossaran temples semblant als del Regne Nou, amb pilons.
Per tant, només han fet un canvi estructural de les seves tombes, perquè no són piràmides egípcies clàssiques; són més senzilles i no tenen galeries ni cambres interiors.
ELS TEMPLES Els faraons de les dinasties XXI a XXX faran grans aportacions als temples, tant reformant els existents com construint de nous. Columnata de Taharca (XXV Dinastia) 38 Art de les civilitzacions antigues al temple de Karnak; només es conserva una columna sencera, ja que les altres estan trencades o han caigut. Recorda a la Gran sala de Seti I pels capitells de papir obert.
Nectanebo I, primer faraó de la XXX Dinastia, construeix el piló I de Karnak i els dromos de tots dos temples (Karnak i Luxor). Els dromos eren les grans avingudes flanquejades per esfinxs.
Tot i aquestes grans aportacions, la més destacable data d’època hel·lenística, quan les dinasties egípcies ja havien desaparegut. Aquests monarques estrangers (macedonis, ptolomeus...) van privar als egipcis de la seva autonomia política, però no de la religió o la cultura. Per tant, els temples continuaran sent centres de culte i econòmics, amb les seves propietats, tresors, rendes i festes, ja que els nous monarques seguiran fent aportacions. Hi havia continuïtat perquè el poder es legitimava a perquè ells mateixos es consideraven successors del poder els antics egipcis. Els faraons grecs, igual que Hatshepsut, tindran la necessitat de legitimar-se a partir de la realització de moltes i grans obres. Els millors conservats són el de Mandulis a Kalabsha, el d’Isis a Filae, el d’Haroeris i Sobek a Kom Ombo, el de Khnum a Esna, el d’Horus a Edfú i el d’Hathor a Dendera. Els dos últims són els que es troben en millor estat de conservació, i que permetran fer-ne reconstruccions i estudis. En aquests temples, el sanctasantorum es trobarà a la zona més profunda del temple, al final de l’eix. A partir d’aquest moment de la història, sempre serà així, perquè els projectes seran fixos i no permetran canvis. Són estructures completament simètriques amb sales que es van empetitint; passarà de la gran sala principal, plena de llum, al sanctasantorum petit i obscur. A més, a cada sala s’haurà de pujar un petit tram d’escales, cosa que farà que el terra cada vegada estigui més alt i el sostre més baix. Després del piló, vindran el pati i la sala hipòstila de columnes lotiformes. Les següents eren la Sala de les aparicions i la Sala de les ofrenes, i finalment, un passadís que envoltava el sanctasantorum i estava ple de petites capelles. Un altre element que es repeteix és la capella Wabet, que era el lloc on es preparava amb uncions i vestits a la divinitat per a la festa de la unió amb el disc solar. L’estàtua era pujada per un escala lateral del temple fins al sostre, on es col·locava dintre d’una altra capella. Quan ja havia fet “la renovació de la llum”, es tornava a baixar i es col·locava al sanctasantorum.
Temple d’Horus a Edfú: 39 Art de les civilitzacions antigues Temple d’Hathor a Dendera: no hi ha piló, però la resta de la construcció si que segueix l’estructura típica. Tindrà columnes hathòriques perquè estava dedicat a Hathor.
Tot i haver unitat a nivell estructural, hi ha diversitat en la decoració. El Temple d’Isis a Filae és un exemple, ja que tot i tenir els mateixos elements, la seva distribució és irregular perquè es troba en una illa i s’havien d’adaptar al terreny i a la tipologia. Al temple de Kom Ombo, la irregularitat es deu a que està dedicat a dos famílies de déus (per una banda Haroeris, Tasenetneferet i Panebtaui; per l’altra, Sobek, Hathor i Khons) fet que farà que s’obrin dos camins que arribin als dos santuaris. Des del punt de vista de la plàstica, la unitat també es farà present; s’usaran elements que vinculin el temple amb el cosmos, com decoracions vegetals o representacions celestes. Es representaran escenes vinculades a la monarquia i es narrarà la història dels déus i del culte.
És molt important que aquests temes es representin a la manera tradicional. Com sempre, els més importants seran els de culte, perquè eren els que garantien l’equilibri còsmic, i els de legitimació del poder. Ptolomeu IV presenta ofrenes a Horus en presència de Mnevis (temple d’Edfú); Ptolomeu IV rep el “document de la casa”de mans d’Horus (Horus duu una fulla de palmera perquè aquestes representaven el llarg regnat del faraó); Coronació de Ptolomeu VIII per les deesses Wadjet i Nekhbet. El que crida l’atenció d’aquests relleus és que tot i ser reis d’origen grec, segueixen sent representant amb les trets i la vestimenta de l’estirp egípcia.
Encara en època de Cleòpatra VII, que els egipcis estan totalment controlats pels romans, no s’ha perdut el seu art, com podem veure en aquest relleu del 40 aC que ens mostra Cleòpatra VII i el seu fill Ptolomeu XV al mur del temple d’Hathor a Dendera. Inclús desprès de l’any 30 aC, quan Egipte ja és una província romana, se segueix practicant l’art egipci. És un gran exemple el Quiosc de Trajà del 100 dC d’estil plenament egipci: estructura arquitravada, columnes amb capitells d’inspiració vegetal..
Serà fins l’any 642 dc que la cultura i la religió egípcies es mantinguin vives.
40 ...