TEMA 10 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fonaments del dret administratiu
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 10/10/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

PROFESOR: JOSÉ ESTEVE PARDO

Vista previa del texto

TEMA 10: L’EXECUCIÓ FORÇOSA DELS ACTES ADMINISTRATIUS JUSTIFICACIONS I LÍMITS DE L’EXECUCIÓ FORÇOSA DELS ACTES ADMINISTRATIUS Com vam dir, la presumpció de validesa dels actes administratius eximeix aquests d’una declaració judicial sobre precisament la seva validesa i, per tant, pot procedir-se directament a la seva execució, de la qual doncs el propi acte n’és el títol que la fonamenta.
L’ENTORN I LES EXPLICACIONS DE L’EXECUCIÓ FORÇOSA DELS ACTES ADMINISTRATIUS Tanmateix, és possible que l’Administració, en procedir a executar un acte o ja iniciada la seva execució, topi amb la resistència dels qui es veuen afectats per ella o amb la seva passivitat davant obligacions actives derivades de tal acte, entre molts altres obstacles.
Davant aquestes situacions gens infreqüents, l’Administració està dotada d’un poder formidable en exercici del qual pot executar ella mateixa els seus propis actes emprant, en el seu cas, la coacció. Tal poder formidable de què gaudeix l’Administració constitueix un dels principals eixos del Dret administratiu, que al seu torn ha de dimensionar aquest poder en els seus justos termes per a trobar un equilibri entre el poder que necessita l’Administració per a atendre els interessos públics que la llei li confia i la tutela dels drets i interessos legítims que poden veure’s afectats. En aquesta línia, a tal poder formidable de l’Administració per a l’execució dels seus actes se li han fixat uns límits relatius sobretot als pressupòsits necessaris per al seu exercici.
PRESSUPÒSITS I LÍMITS El principal pressupòsit per a que pugui procedir-se a l’execució de l’acte i, en el seu cas, a l’emprament de mitjans d’execució forçosa és l’existència de tal acte, i és que aquest és precisament el títol que fonamenta l’execució i el possible emprament de mitjans d’execució forçosa. Tot i que l’exigència de l’acte pugui semblar una obvietat comporta conseqüències molt rellevants.
Acte previ com a títol d’execució. El problema de les mesures provisionals La primera d’elles és que l’Administració no pot adoptar mesures de gravamen o limitadores de drets sense que s’hagi adoptat una resolució o acte que li serveixi de fonament per a fer-ho. Aquest pressupòsit bàsic està contemplat a l’article 97 de la llei 39/2015 i comporta, a la pràctica, que, en principi, no poden adoptar-se mesures preventives/provisionals abans que es dicti l’acte. Tanmateix, d’aquest mateix article es dedueix que l’Administració sí que pot realitzar actuacions materials de desplegament dels seus mitjans materials i personals per a l’execució d’un acte que encara no s’ha dictat però pot ser imminent; existeix una gran problemàtica entorn de les mesures provisionals per a assegurar l’eficàcia d’un acte que podria dictar-se contemplades a l’article 56 de la mateixa llei, entre elles l’embargament preventiu o la suspensió temporal d’activitats. Tot i així, si ja és un gran privilegi de l’Administració el d’executivitat i execució forçosa dels seus actes, podria ser excessiva la facultat d’adoptar mesures transgressives de l’esfera de llibertat i patrimonial dels ciutadans (com són l’embargament preventiu i la suspensió temporal d’activitats) sense que s’hagi dictat encara un acte.
En tot cas, les mesures provisionals existeixen i, com hem dit, serveixen per a assegurar l’eficàcia d’un acte que podria dictar-se, però aquestes mesures en si mateixes sovint són molt perjudicials i es justifiquen en l’eventualitat d’un possible acte que, com a tal, potser no es produeix o, de produir-se, presenta un contingut que no justifica tals mesures ja adoptades. És per això que l’Administració ha de ser molt prudent i sobretot subjectar-se al principi de proporcionalitat a l’hora d’adoptar mesures provisionals, ja que l’afectat per elles pot exigir responsabilitat a l’Administració si aquestes mesures li produeixen un perjudici i després es constata que no estaven justificades o no eren proporcionals.
En tot cas, cal destacar que la mateixa llei 39/2015 estableix que no poden adoptar-se mesures provisionals que puguin causar perjudicis d’impossible o difícil reparació als interessats o que impliquin violació de drets emparats per les lleis.
Proporcionalitat entre el contingut de l’acte i el mitjà d’execució forçosa La relació entre l’acte i la manera com s’executa ha d’estar presidida per la proporcionalitat, que exigeix entrar a conèixer i valorar el contingut de l’acte que es pretén executar. El límit de la proporcionalitat sovint és difícil d’identificar perquè depèn de cada cas; la jurisprudència, però, acostuma a caracteritzar-la a través d’una via no positiva d’afirmació del que es considera proporcional en cada cas sinó negativa de negació del que es considera notòriament desproporcionat.
El tràmit formal de la prèvia advertència Amb l’acte resolutori, l’Administració disposa del títol per a adoptar mesures executòries, però és necessari abans d’adoptar-les complir amb el requisit de l’advertència, un tràmit estrictament formal en el que cal que hi constin l’acte resolutori que fonamenta l’execució i la mesura executòria que es pretén emprar per a tal fi.
ELS MITJANS D’EXECUCIÓ FORÇOSA DELS ACTES ADMINISTRATIUS L’execució de l’acte pot produir-se sense cap problema o, sobretot en casos en que comporta una carga o un gravamen per a qui ha de complir-lo, topar amb la resistència d’aquest. En tals casos, la llei 39/2015 dota l’Administració dels següents mitjans d’execució forçosa dels actes administratius, sense perjudici dels que també puguin establir algunes lleis especials.
CONSTRENYIMENT/APREMIO SOBRE EL PATRIMONI Es tracta d’un mitjà d’execució forçosa d’actes que generen obligacions pecuniàries, és a dir de pagar una quantitat líquida. El cas més típic és el de la multa, una sanció pecuniària, i cal destacar que l’Administració pot procedir a l’embargament de béns o comptes bancaris per a cobrir així l’import de l’obligació.
EXECUCIÓ SUBSIDIÀRIA Es tracta d’un mitjà d’execució forçosa d’actes que generen obligacions de fer, i no de donar com anteriorment, consistent en que, si l’obligat no realitza tal obligació, l’Administració pot procedir a executar subsidiàriament l’acte, o bé realitzant ella mateixa l’obligació o bé habilitant un tercer per a fer-ho, carregant els costos de tal execució subsidiària a l’obligat. D’aquesta manera, l’obligació inicialment de fer esdevé ara una obligació de donar que, en cas de no ser complida tampoc per l’obligat, l’Administració pot executar forçosament a través del constrenyiment sobre el seu patrimoni.
Cal destacar que no pot aplicar-se l’execució subsidiària en casos d’obligacions personalíssimes, ja que aquestes només poden ser realitzades per la persona obligada a fer-ho per l’acte administratiu que es pretén executar.
MULTA COERCITIVA Es tracta d’un mitjà d’execució forçosa consistent en la imposició d’una multa, és a dir d’una obligació de pagar una quantitat de diners. Cal destacar que, tot i dir-se multa, no es tracta d’una sanció emanada d’un procediment sancionador sinó d’un mer mitjà d’execució forçosa. La imposició d’una multa coercitiva està subjecte al compliment dels següents dos requisits: - Reserva de llei: La contemplació que fa la llei 39/2015 no és suficient per a que l’Administració pugui adoptar aquest mitjà d’execució forçosa quan cregui convenient, sinó que és necessari que una llei específica l’habiliti a fer-ho i assenyali la forma d’imposició de la multa coercitiva i la quantia que aquesta pot assolir.
- Només pot adoptar-se aquest mitjà d’execució forçosa en els següents tipus d’actes: - Actes personalíssims en que no procedeix la compulsió directa sobre l’obligat.
- Actes en que pot procedir la compulsió però l’Administració no l’estima convenient.
- Actes l’execució dels quals l’obligat pot encarregar a una altra persona.
COMPULSIÓ SOBRE LES PERSONES Es tracta d’un mitjà d’execució forçosa que només pot adoptar-se en casos d’obligacions personalíssimes de no fer o de suportar i en les que no és possible recórrer a cap altre mitjà d’execució forçosa en excepció de la multa coercitiva que, no obstant, pot mostrarse ineficaç. Es tracta d’un mitjà molt singular perquè pot suposar l’exercici de coacció física sobre les persones i, per tant, rigorosament excepcional tot i que normal en alguns supòsits com ara el dels tractaments sanitaris obligatoris, per exemple la quarantena.
Aquest mitjà d’execució forçosa requereix dels següents dos requisits: - Reserva de llei: Es requereix d’una llei que contempli l’adopció d’aquest mitjà d’execució forçosa per a cada cas.
- Respecte a la dignitat de la persona i als seus drets constitucionals: L’emprament d’aquest mitjà ha de ser respectuós amb la dignitat de la persona compulsada i els seus drets i llibertats.
LA VIA DE FET L’article 213 de la llei 39/2015 estableix que no s’admetran a tràmit interdictes contra les actuacions del òrgans administratius realitzades en matèries de la seva competència i d’acord amb el procediment establert. Aquest article és aparentment irrellevant si no és llegit a la inversa, això és s’admetran interdictes contra actuacions administratives al marge del procediment establert.
Si l’actuació de l’Administració no està precedida d’un procediment, aleshores aquesta es veu deslliurada dels seus privilegis a efectes d’execució forçosa; no hi hauria en aquest cas Administració sinó tan sols unes persones que diuen actuar en nom d’ella. Així doncs, en aquest punt cal recordar, a efectes d’execució forçosa, l’exigència d’un acte administratiu que, al seu torn, ha d’estar precedit d’un procediment administratiu per a que l’Administració no perdi tots els seus poders; l’absència d’acte a efectes d’execució forçosa situa l’Administració al marge del seu propi Dret i empeny aquesta a la que coneguda com via de fet.
MITJANS DE DEFENSA I TUTELA DE DRETS DAVANT LA VIA DE FET Quan discorre per aquesta via, l’Administració, com hem dit, es veu despullada de la seva pròpia condició i els afectats per les seves accions poden adoptar qualsevol mitjà de defensa dels seus drets, d’entre els quals cal destacar els tres següents: - La defensa interdictal davant la jurisdicció civil: Són interdictes de retenir i recobrar per a recuperar la possessió davant ocupacions de l’Administració realitzades per la via de fet.
- Recurs contenciós – administratiu contra actuacions materials constitutives de via de fet.
- Accions penals: Si l’actuació de l’Administració per la via de fet sobrepassés la mera possessió de béns i assolís, per exemple, l’ocupació d’un habitatge podrien interposar-se accions penals contra les persones que diuen actuar en nom de l’Administració, que no està present si no està revestida d’un procediment o si no actua en execució d’un acte.
PRESUMPCIÓ DE VALIDESA I EXECUTIVITAT. LA POSICIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ DAVANT ELS TRIBUNALS.
L’AUTOTUTELA ADMINISTRATIVA LA TUTELA JUDICIAL I L’AUTOTUTELA ADMINISTRATIVA Una de les coordenades que determinen la posició de l’Administració en l’ordenament jurídic va ser traçada ja en analitzar el principi de legalitat, amb totes les seves exigències.
L’altra coordenada és determinada per tot aquest règim de validesa i execució dels actes administratius que hem analitzat i indica la posició de l’Administració en relació als Tribunals.
Els Tribunals exerceixen en exclusiva la potestat jurisdiccional, això és dispensen tutela jurídica i en dues fases que es corresponen a les dues principals funcions dels Tribunals, aquestes són jutjar i fer executar allò jutjat, tal i com indica l’article 117 CE: - Jutjar: Els Tribunals declaren que allò que es sotmet al seu coneixement és conforme a Dret. Es tracta, doncs, d’una activitat declarativa la que realitzen i, respecte qui planteja l’acció, d’una tutela declarativa la que dispensen. En declarar els Tribunals que un contracte és conforme a Dret pot exigir-se ja a l’altra part el compliment de la seva prestació derivada del contracte.
- Fer executar allò jutjat: Els Tribunals adopten les mesures necessàries per a executar el que han declarat en les seves sentències. En alguns casos, si els obligats compleixen voluntàriament el contingut de la sentència, la tasca de fer executar el jutjat requerirà una mera activitat de supervisió, però en altres casos més complexos o en els que algun obligat es negui a complir la sentència declarativa, els Tribunals exerciran una activitat executiva i molt més intrusiva que sovint comportarà l’adopció de mitjans d’execució forçosa de la sentència. Així doncs, a qui acciona davant els Tribunals sol·licitant l’execució d’una sentència, aquests li dispensen la tutela executiva per tal que pugui vèncer les resistències que ofereixen els que s’oposen al compliment d’aquesta.
En definitiva, els particulars no poden autodispensar-se aquesta tutela jurídica; no tenen la facultat de declarar la validesa dels contractes que celebren i si pretenen autodispensarse la tutela executiva, adoptant mesures d’execució forçosa com la d’apropiar-se de certs béns a mode d’embargament per a cobrar-se un crèdit, aleshores no només la seva actuació està mancada de fonament sinó que pot ser constitutiva d’un delicte de furt o d’apropiació indeguda.
En suma, amb el que ja sabem podem concloure que la posició de l’Administració en relació als Tribunals és molt diferent a la dels particulars, perquè l’Administració disposa d’autotutela, és a dir que no necessita de la tutela que dispensen els Tribunals perquè ella mateixa pot autotutelar-se.
LES CLASSES D’AUTOTUTELA ADMINISTRATIVA I LES SEVES EXPLICACIONS L’autotutela de l’Administració es descompon, com ja sabem, en l’autotutela declarativa, amb la presumpció de validesa dels actes administratius, i l’autotutela executiva, amb les facultats d’execució dels seus actes entre les quals es troben els mitjans d’execució forçosa.
Aquest privilegi de l’Administració que sembla xocar contra la divisió de poders i l’atribució als Tribunals de les funcions de jutjar i fer executar allò jutjat té vàries justificacions, de les quals cal destacar la jurídico-positiva i la pragmàtica: - Justificació jurídico-positiva: Com ja sabem, existeixen preceptes legals, com ara els de la llei 39/2015, que atribueixen presumpció de validesa als actes de l’Administració, que d’aquesta manera ja no precisa de la tutela declarativa dels Tribunals, i mitjans d’execució forçosa a la pròpia Administració, que d’aquesta manera ja s’autodispensa la tutela executiva dels seus propis actes.
- Justificació pragmàtica: L’autotutela de l’Administració és necessària per a l’eficaç tutela dels interessos públics que l’ordenament jurídic confia a l’Administració; sense ella la seva actuació s’alentiria i paralitzaria fins que els Tribunals, que es saturarien completament, es pronunciessin sobre cada acte que l’Administració dicta. En tot cas, com vam dir, tals raons d’eficàcia no s’imposen sempre sinó que han de cedir en tota una sèrie de supòsits com quan poden veure’s afectats drets fonamentals o poden causar-se perjudicis irreparables.
...

Comprar Previsualizar