Teoria Harris (2010)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Arqueologia
Año del apunte 2010
Páginas 1
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

MÈTODE HARRIS L'últim dia quan vaig explicar els mètodes d'excavació, a corre cuita, vaig donar per sabudes o implícites explicacions anteriors referides a les unitats estratigràfiques.
1. Aquest mètode segueix la pauta establerta per Wheeler, d’excavar en sentit estratigràfic. Però en comptes d’adaptar-se a un conjunt de quadres o quadrícula, que deixa en mig passadissos, ho fa en una una superficie ampla, “open area”, en sentit relatiu, supeditada a molts factors (objectius recerca, diners, temps, persones…).
2. La superposició dels estrats que es veuen en les parets artificials verticals de terra, de cadascun dels quadres, no tenen per que ser coincidents amb les superficies horitzontals dels estrats. Aquesta seria una primera objecció a la validesa del mètode Wheeler. Però la raó que va fer substituir aquest últim mètode i crear el d’en Harris va ser quan es comencaren a realitzar excavacions urbanes, de gran envergadura, a les ciutats de la Gran Bretanya. La presència dels passadissos, i les estructures subjacents creaven una situació molt complexa i poc operativa per al treball arqueològic.
3. El mètode d’E. Harris, o estratigràfic per extensió, preconitza la destrucció total a canvi d’obtenir la màxima informació, per ciò es dota d’un sistema de registre exhaustiu, de caràcter escrit en forma de fitxes (també s’accepten els clàssics diaris d’excavació com a complement) i en forma gràfica (planimentries a escala, acotades (profunditat); i fotos). En front del criteri wheelerià que defensava que l’estratigrafia només es podia obtenir de la visió vertical de les parets de terra de la quadrícula, Harris defensa la visió horitzontal o de superfície i volum de les UE, que caldrà dibuixar i acotar sistemàticament, o dit d’una altra manera, prendre les profunditats de cadascuna d’elles. D’aquesta manera podren traçar les seccions que poguéssim nessitar a posteriori per a fer comprensible l’estratigrafia.
4. L’estratigrafia del mètode Harris es basa en les UE, unitat estratigràfica, o acció en el temps, que pot ser positiva o negativa. Precisament aquesta última representa una de les aportacions més importants a l’interpretació de la seqüència estratigràfica, concepte provenient del món de la Geologia.
5. La més important de les contribucions d’en Harris ha estat valorar el factor temps en forma de diagrama o matriu/màtrix. Una mena d’arbre genealògic de les accions (UE), que parteix del principi de situar a la part més alta aquelles més recents i a la part més baixa les més antigues (cronologia relativa).
Lògicament, partim de la base que en el procés d’excavació, hem anat identificant prèviament caduna de les UE amb un número àrab, que no es pot duplicar ni combinar amb lletres o xifres romanes.
...